DÉUS D'ESTAR PER ROMA (6)

Principat. Any dels quatre emperadors

Galba

La incombustible enverinadora de les altes esferes, la gal·la Locusta, que acusada de més de quatre-cents assassinats, hauria patit l’estrambòtica pena, a finals del 68 o primeries del 69, de ser violada públicament per una girafa ensinistrada i esbocinada després pels lleons, o això diu una llegenda que s’atribueix a l’escriptor Apuleu (segle II), seria només una de les últimes del fotral de víctimes de la mala llet de Galba, el sisè emperador, que va tenir una vida llarga per a l’època i un regnat curt: amb prou feines va durar set mesos (de juny del 68 a gener de l’any següent), per la qual cosa la seva obra com a cap d’estat és menys que nul·la. D’ell diu encertadament Suetoni que «el seu favor i el seu prestigi van ser majors quan va obtenir el poder que quan el va exercir».

Servi Sulpici Galba, nat a Terracina, regió del Laci, pertanyia a una tradicional família de polítics, de les més acabalades de l’època. Fill del prestigiós magistrat geperut Gai Sulpici Galba i Múmmia Acaica, va ser afillat per Lívia Ocel·lina, segona esposa de son pare i parenta en algun grau de Lívia Drusil·la, la vídua d’August i mare de Tiberi. El caracteritzaria un caràcter sever, enèrgic i implacable, i quan considerava que una acció seva era justa o profitosa, la tirava endavant peti qui peti i contra el criteri de qui fos, uns trets que no podien contrastar més, a partir almenys del mezzo del camí de la vida, amb la seva golafreria i la pompa dels banquets que celebrava.

D’estatura mitjana, calb (tot i que no el representin així les monedes de l’època), d’ulls blaus i nas aguilenc, es mostrava dur amb tothom i amb si mateix, excepció feta dels dits de mans i peus, molt deformats per l’àcid úric i contínuament inflats i com en flames, als quals havia d’omplir vulgues no vulgues de tendres atencions, entre elles, la de no portar sabates.

Havent estudiat jurisprudència, va exercir el càrrec de pretor abans de l’edat de trenta anys que era l'habitual i val la pena ressenyar, per a general coneixement, que durant els jocs que va organitzar com a pretor a Roma, va brindar al públic l’espectacle, mai vist fins aleshores ni després, d’un elefant «ballant», afirma Suetoni, sobre la corda.

En aquella època es va casar amb Emília Lèpida, besnéta de l’increïblement ric Lèpid, triumvir, restablint amb això la seva situació econòmica, que devia ser del que es tractava, i d’ella va tenir dos fills que moririen com sa mare arran d’una epidèmia del que fos. Si encara casat, havia ignorat les proposicions (deshonestes) de la mateixa Agripina, germana de Calígula i mare de Neró, un cop vidu resistiria amb èxit les pressions perquè tornés a casar-se, i mostraria només inclinació pels homes forts i madurs, vells i tot, mentre prosseguia la seva carrera militar sense preocupar-se aparentment per la política.

Cap al 31 se’l va enviar a governar la província d’Aquitània i, després d’exercir el consolat ordinari, que obtindria el 33, a la Germània Superior, el que és avui Alsàcia i part de Suïssa, on adquiriria prestigi (i reputació de crueltat) en reforçar la disciplina de l’exèrcit i poder contenir les invasions bàrbares. Transcorregut el termini pel qual havia estat nomenat per exercir el comandament en les dues províncies esmentades, va tornar a la capital, on es va trobar que l’emperador Tiberi li havia espoliat el llegat que li va deixar Lívia Drusil·la, que consistia, poca broma, en 50 milions de sestercis. Va ser molt propi d’aquell august garrepa que, estant expressada la quantitat en xifres i no en lletres, interpretés que el llegat pujava sols a cinc-cents mil sestercis, i ni tan sols ordenés que aquests se li abonessin. Esclar que Galba, que tenia la raó de part seva, no va badar boca: hauria sortit malparat de plantar-li cara i va decidir simular conformitat i acatament.

Durant el mandat de Claudi, el favor del qual es va guanyar, de primer, refusant erigir-se en successor de Calígula quan li van proposar determinats cercles senatorials i, més endavant, acompanyant-lo com a part de l’estat major a l’expedició a Britània i servint-lo fidelment, va ser per un bienni procònsol a Àfrica, on va aconseguir nous èxits militars contra els nadius revoltats i reorganitzar la província més díscola i abandonada de l’Imperi amb la seva proverbial inflexibilitat, de què és bona mostra l’anècdota que conta que començant a faltar els queviures en certa expedició, un soldat va vendre per cent diners el modi de blat (8,5 litres) que li quedava de la seva provisió. Galba, aleshores, va prohibir als altres que li subministressin cap aliment, ni pagat ni sense pagar i encara que el veiessin penjar les barres al sostre. No cal dir que va morir de fam.

Acabada la seva missió a Àfrica, Galba es va retirar de la vida pública a la seva vil·la natal, segurament per dedicar-se a atendre negocis privats. No tornaria a l’escenari polític fins a l’any 61, quan Neró li va encomanar un nou govern provincial, el de la Hispània Citerior Tarraconensis, potser una manera d’allunyar algú que no simpatitzava amb ell i que havia estat amic de Sèneca, i enviar-lo a un lloc on en aquells dies només hi havia estacionada una legió, la VI Victrix i per tant, en principi, no hi havia possibilitats de rebel·lió. Allà –aquí, a Tàrraco–, s’hi estaria vuit anys, tractant-ne els naturals al començament amb extrem rigor (fent tallar, per exemple, les mans d’un canviador infidel i manant que les clavessin a l’escriptori del delinqüent), i esdevenint gradualment menfotista i negligent menys en l’assumpte dels tributs.

Anava fent i endrapant –ja he dit que menjava com un llop–, sense que consti si s’entretenia més amb la gustatio o entrants, com ara coca d’anxoves amb ou i tapenada negra, xampinyons amb vinagreta de mel i garum..., o bé amb el plat fort o les postres quan, a més dels rumors que corrien que els pretorians començaven a estar farts dels desvaris de Neró, li va arribar mentre es trobava a Nova Cartago (actual Cartagena, Múrcia), en una audiència, una carta del propretor de la Gàl·lia Lugdunense, Gai Juli Víndex, que obtinguda l’adhesió dels caps de les tribus gal·les, el convidava a posar-se al capdavant d’una revolta contra el tirà com a “Alliberador i Cap de l’Univers”.

Aviat es va assabentar també Galba que Otó, des de Lusitània, s’apuntava a l’aventura i després de desfullar la margarida, va denunciar els crims de Neró i, tot seguit, amb el suport dels seus legionaris i d’algunes de les famílies més riques de la Bètica, es va autoproclamar el 2 d’abril del 68 legat del Senat i el poble romà, fent patent així la voluntat d’exercir la sobirania de l’Imperi, però sense adoptar encara el perillosíssim títol d’emperador per si les mosques.

Sembla que va escapar a l’assassinat que preparaven uns esclaus que li havia regalat un llibert de Neró o això van confessar sota tortura. Per afegitó, aviat va rebre la notícia de la derrota, prop de l’actual Besançon, de l’exèrcit de Víndex pel de Vergini Ruf i el suïcidi d’aquell. Aleshores, com que els soldats de Ruf, com a premi per la victòria, aclamaven emperador el seu cap (debades: ho va rebutjar de pla manifestant-se lleial al Senat), Galba, creient-se perdut, es va retirar de Nova Cartago a Clunia, prop de l’actual Peñalba de Castro, Burgos, i va arribar a sospesar seriosament la conveniència de treure’s la vida.

En aquesta avinentesa, li van arribar de la capital unes notícies que el van fer girar com una mitja: el Senat l’havia reconegut a ell com a emperador i Neró l’havia palmat. Aleshores Galba va canviar el títol de legat de tal cosa i tal altra pel més transparent de cèsar; va reclutar aleshores unes cohorts auxiliars de vascons i una segona legió, majoritàriament amb voluntaris del país, la VII Galbiana, que, convertida en VII Gèmina, seria més endavant l’única de la Península, assentada, com abans la VI Victrix, a l’actual barri vell de la ciutat de Lleó, topònim que derivaria precisament del llatí legio o legionem (si és que no es tracta, com sosté algun esgarriacries, d’un compost nominal celtibèric, LE-ON, suposadament ‘llengua gran’). I fet això, va gosar vestir la toga purpúria i marxar a Roma en companyia d’Otó, el governador de Lusitània.

El seu viatge –«triomfal», diuen algunes fonts–, a la capital acompanyat per la nova legió VII Galbiana i segurament portat en llitera o palanquí, va ser molt lent i marcat, encara a la Tarraconense, per la subhasta de les propietats de Neró, que sembla que eren importants, pel càstig sobre la marxa de les ciutats i els pobles que havien trigat a donar-li suport fent-ne enderrocar les muralles i imposant-los-hi contribucions severes a part, esclar, de fer executar sense judici els sospitosos d’haver alçat la mà o la gladius contra ell juntament amb les seves famílies.

A Narbona, a poc menys de mig camí si és que va sortir de Cartago Nova, com sembla, trobaria els enviats del Senat, que el van apressar a presentar-se al poble romà, que el reclamava. Ell els va rebre amb cordialitat i unes maneres populars i, en els àpats que els va oferir, deixant de banda la vaixella i el mobiliari personals de Neró, que li havia enviat Nimfidi Sabí, el successor de Feni Ruf, que codirigia la guàrdia pretoriana amb Tigel·lí, es va servir modestament dels propis. De seguida, però, Titus Vini (el seu home de confiança i vell conegut nostre: el qui s’havia treballat la dona del governador de Pannònia, rehabilitat per Claudi), li faria veure que aquestes maneres senzilles eren indignes de la magnificència que s’esperava d’un emperador.

Mentrestant, en el període d’incertesa que es va produir a la capital abans que Galba hi arribés, Nimfidi, que «per complaure el poble –diu Plutarc–, no impedia que matessin a garrotades el partidari de Neró que els caigués a les mans» i que feia vida marital amb el castrat Sporus, el que havia estat darrer favorit de l’emperador mort, feia dimitir el seu col·lega Tigel·lí, esdevenint comandant únic dels pretorians i concentrant la direcció de tots els afers en ell mateix. Va decidir aleshores presentar-se com a fill (il·legítim) de Calígula, qui de xavalet hauria tingut relacions amb sa mare, una lliberta, quan era el viu retrat del popular gladiador Marcià, que també les havia tingut, cosa que el convertia en successor de Neró.

Per si no n’hi havia prou, el Senat li donaria la potestat de sancionar els decrets, cosa que no faria sinó encoratjar-lo. Ben aviat, però, arribaria d’un Galba encara de camí, el nomenament d’un substitut de Tigel·lí. Nimfidi, aleshores, intentaria que la guàrdia imperial l’ajudés a pujar al tron i amb uns quants conxorxats va desplaçar-se amb aquesta fi al seu campament, però uns canvis d’aliances imprevistos el van privar de prou suport i un grup armat, liderat pel primer dels tribuns, Antoni Honorat, va barrar-li el pas. Aleshores l’ataquen, fuig i finalment el degollen a la tenda d’un soldat. En treuen el cos a fora, el volten d’una reixa i l’exhibeixen tot un dia com si es tractés d’un monstre marí. No trigarien a arribar ordres de l’Avi, de pelar, sense recórrer a processos enutjosos, tots els còmplices de Nimfidi que encara respiressin, fossin joves o ancians, prohoms o pelacanyes.

Ben a prop ja de Roma, Galba es trobarà, com la pobra secretària judicial Montserrat del Toro a la conselleria d’Economia barcelonina el 20/9/2017, el camí tallat per un tumultus. Eren els remers de l’esquadra que havia ascendit Neró a la categoria de legionaris i que creien arribat el moment de reclamar a crits les seves àguiles i ensenyes. Però quan el cèsar els va venir a dir que tornessin un altre dia i que no emprenyessin, ells es van indignar i ja va resultar impossible ofegar la cridòria, fins que ordenaria que la cavalleria carregués contra ells en funcions d’antiavalots amb javelines i espases. I allò va ser una carnisseria.

L’octubre del 68, un cop a Roma, entre les primeres mesures que prendria, a més del nomenament (desencertat com es veurà) d’Aule Vitel·li com a comandant de les legions de Germània Inferior, província que ocupava els actuals Països Baixos i nord-oest d’Alemanya, cal comptar una dura política repressiva contra els partidaris de l’emperador difunt, cosa que inevitablement li faria guanyar-se nombrosos enemics.

Indisposats amb ell els pretorians, dels quals desconfiava com a sospitosos de complicitat amb Nimfidi, serien però els ressentits legionaris de Vitel·li, que es veien injustament privats de les recompenses que se’ls havia promès per les seves campanyes contra Víndex i abans contra els gals (a sobre, a Galba li agradava repetir que tenia per costum reclutar soldats, no pas comprar-los), les primeres tropes a passar-se l’obediència deguda per l’arc de triomf. Així, només prestarien jurament al Senat, i de seguida enviarien una delegació als pretorians per fer-los saber «que no volien l'Emperador elegit a Hispània, i que ells mateixos havien de fer una elecció que pogués ser aprovada per tots els exèrcits.»

Assabentat d'aquesta trama, va creure Galba que no el menyspreaven per la seva edat i la seva poliartritis (ni per la gasiveria: on s’és vist insultar l’exèrcit i no destinar tampoc ni un mal diner a espectacles per als ciutadans?), sinó per no tenir un hereu que n’assegurés la successió. Aleshores, desoint el consell de Vini, que li proposava Otó, perquè li havia promès en secret de casar-se amb sa filla si tocava tron, va triar el jove Pisó Frugi Licinià, de llinatge distingit i de la família del qual havia estat bon amic, a més d’haver-lo inscrit d’antic en el seu testament com a hereu dels seus béns i del seu nom.

El 10 de gener del 69, uns dies després que les legions de Germània Inferior tiressin pel dret i proclamessin emperador el seu general Aule Vitel·li, Galba anomenava Pisó fill en públic, el portava al campament dels pretorians i l’adoptava al seu davant, sense tocar ni de lluny l’assumpte calés, que era allò que els amoïnava de debò.

No cal dir que Otó en assabentar-se de la decisió de Galba va treure foc pels queixals i, sentint-se traït i frustrades les seves esperances de regir ben aviat els destins de l’Imperi, va negociar amb els pretorians el seu suport, degudament untats amb uns diners que no se sap d’on va treure, ofegat com estava per un deute que pujava a més de cinc milions de sestercis. I al cap de cinc dies que Pisó fos adoptat, el 15 de gener, un cop presentats els seus respectes a Galba, Otó va ser escortat al campament dels pretorians, on se’l va aclamar com a emperador.

El matí d’aquell mateix dia, un grup de soldats de cavalleria seguidors d’Otó, al costat d’una bassa sacralitzada (a causa, segons una contarella, d'haver estat ferida per un llamp en temps remots), el llac de Curci, al sector occidental del Fòrum, van trobar-se Galba, que acabava de fer una sèrie de sacrificis matutins. Aleshores li bolquen la llitera, el fan rodolar pel terra i li assesten cops d’espasa a braços i cames. «Mateu-me –diu Tàcit que van ser les seves últimes paraules–, si és pel bé de la República»: de quina República, no ho hagués sabut explicar ni ell.

Però la història no acaba aquí (ni, de fet, acaba mai).

Un soldat que tornava de la distribució de grans –Suetoni dixit–, havent-lo vist [el cadàver], va llençar la càrrega a terra i li va tallar el cap; no va poder agafar-lo pels cabells, perquè estava calb, i el va ocultar sota els vestits; li va ficar el polze a la boca i l’hi va presentar d'aquesta manera a Otó. Aquest el va fer lliurar als vivanders i criats de l'exèrcit, que el van clavar en una llança, i passejant-lo al voltant del campament amb gran gatzara, deien de tant en tant: “Apa, bell Galba, gaudeix de la teva joventut!”

Una mostra, sens dubte, de genuí humor negre.

Quant al seu hereu, el jove Pisó, que s’havia acollit a sagrat en el temple de les vestals, era descobert per uns soldats que, desconeixedors que l’home és bo per naturalesa, el van arrossegar a l’exterior i el van degollar eufòrics.