Marc
Ofeli Macrí, moro
de Cesarea (actual Cherchell, a la costa d’Algèria), nat vers
l’any 164, a qui tothom descriu com un bon gestor i un militar més
que mediocre, havia estat un ciutadà més, vénen a dir les fonts,
amb una orella perforada per lluir-hi una arracada i sense fortuna,
sense títols, sense categoria, sense amistats, sense una carrera
política ni militar que l’avalés. Potser no n’hi ha per tant:
és cert que era el primer emperador que no procedia de la classe
senatorial, però també ho és que havia estudiat lleis i format
part de l’alta burocràcia estatal de Septimi Sever.
En
qualsevol cas, és segur que el
fet públic i notori que,
un cop desaparegut
Caracal·la,
Macrí –com gairebé tothom– donés
per acabada la dinastia dels Severs i pretengués fundar-ne una de
nova, Júlia Domna no devia perdonar-ho,
com tampoc ser contrariada en la
pretensió, tot i assassinat
son fill, de
continuar sent escoltada en les
decisions imperials.
Tramaria
ben aviat, doncs,
una conxorxa de què
havia de ser víctima el nou amo del món, però va ser descoberta,
eliminats els còmplices i obligada a
abandonar Antioquia de Síria, base
d’operacions de l’exèrcit a la zona.
Ara bé, en
comptes de deixar la ciutat, Júlia
es va recloure
en el palau que hi tenia i, lluny
del luxe i
el protagonisme a què havia estat
acostumada, i patint de càncer de mama,
es va deixar morir d’inanició
per amor... al
poder.
Tornant
a Macrí, cal dir que no se’n sap gaire res d’ell, ni tan sols si
la seva esposa es deia Nònia Celsa, com s’afirma a la Historiae
Augustae,
fins que, regnant Septimi Sever, el totpoderós Plaucià, a qui tan
mal final esperava (fet executar per Caracal·la), el nomenaria majordom. Més endavant, sembla que
el 212, va esdevenir prefecte del pretori,
responsabilitat que compartia amb Marc Oclatini Advent, que acabaria
dirigint els serveis d’intel·ligència dels Castra Peregrina, un
centre a Roma que, amb exploradors i militars encarregats d’altres
funcions, hostatjava els espies que s’enviaven a territori enemic.
Cinc anys després va passar el que va passar, fet arran del qual
faria incinerar, vessant llàgrimes de cocodril, el cadàver de
l’emperador fratricida i facturar-ne les cendres perquè s’enviessin a la
capital i s’enterressin al mausoleu d’Adrià.
D’altra
banda, un cop proclamat per l’exèrcit, no es va desplaçar a Roma
(de fet, no tornaria a posar-hi els peus), sinó que va escriure al
Senat demanant-li que ratifiqués la seva nova situació i els
senadors de seguida el van admetre entre ells, van confirmar-li tots
els honors imperials i concedir-li el títol de Pater Patriae,
eufòrics com estaven els seus integrants no pas per nomenar-lo sinó
per haver-se desempallegat del monstre.
D’entrada,
Macrí va realitzar una purga, fent
executar
aquells de qui sospitava que podien
amenaçar el seu nou estatus, purga que
li alienaria
les simpaties de molts
dels membres de l’exèrcit i li
reportaria l’odi dels qui havien estat lleials
a Caracal·la;
reemplaçant molts dels governadors provincials per individus
de cognoms
tan poc
il·lustres com
el seu –cosa que no va llimar
precisament el menyspreu que sentien per ell els senadors–
i fent
nomenaments que no tenien cap ni peus a ulls de gent tan assenyada
com Cassi Dió: cas, per exemple, del Marc Oclatini Advent a qui m'he referit més amunt.
Aquest
home havia servit al principi en les forces mercenàries, entre els
espies i els exploradors, i després d’abandonar aquell destí
s’havia convertit en correu i va ser-ne nomenat cap, havent
aconseguit després una procuradoria; i ara l’emperador el va
nomenar senador, col·lega de consolat i prefecte de la Ciutat [de
Roma],
encara que ja no s’hi podia veure per culpa de l’edat, ni llegir
per falta d’educació, ni tractar res per falta d’experiència.
La raó per a l’ascens d’Advent va ser allò que havia gosat dir
als soldats després de la mort de Caracal·la: “L’Imperi
em pertany, ja que sóc més gran que Macrí; però, com que sóc
summament vell, l’hi cedeixo.” No obstant això, va semblar que
feia
broma quan va dir-ho, i que Macrí també havia d’estar fent broma
en concedir la més alta dignitat del Senat a un home així, que ni
tan sols podia mantenir
una conversa respectable amb ningú al Senat quan va ser cònsol, i
que el dia de les eleccions, per tant, va fingir estar malalt.
Com
a colofó, s’hi pot afegir que quan a
finals d’estiu Roma va
patir incendis, el primer el del Colosseu (és a dir, l’Amfiteatre
Flavi), que les flames arrasarien, i pluges torrencials que van
causar el violent desbordament del Tíber, que arribaria
a arrossegar persones, aquesta llumenera d’Advent, que
ja havia
pres possessió del càrrec de prefecte urbà, no
es va guanyar la simpatia precisament dels ciutadans en mostrar-se
incapaç de reparar els danys materials
causats, i se’l
va haver de reemplaçar.
En
qualsevol cas, eren molts els fronts que el flamant emperador tenia
oberts i no tots militars. Entre els darrers, cal esmentar les
incursions dels armenis, revoltats i cada cop més envalentits, i
sobretot la imperiosa necessitat de posar punt i final a la costosa
campanya contra els parts atesa la situació de mira’m i no em
toquis en què el seu predecessor havia deixat les arques de l’estat.
Caracal·la
havia fet presoners, segurament com a
ostatges,
el príncep
Tiridates, fill
de Cosroes I d’Armènia, rei client de Roma, la seva mare i altres familiars,
fet que havia provocat al país un
merder
important, però mort
Cosroes aquell mateix 217, Macrí
va decidir tornar-los tots a casa
juntament amb unes saques d’or i una
paga vitalícia al
nou monarca,
Tiridates II, amb la condició
que no deixessin de respectar
les fronteres de l’Imperi i hi hagués bon rotllo.
A
l’estiu, un gran exèrcit part comandat per Artaban IV, oncle
patern de Tiridates II, va buscar l’enfrontament amb els romans per
venjar-se de l’anterior incursió traïdorenca de Caracal·la, que
havia violat el tractat vigent entre els dos pobles. Infructuoses les
negociacions encaminades a evitar el conflicte pel control de gran
part de Mesopotàmia, ocupada aleshores pels parts, que oferien unes
condicions inacceptables per a l’emperador, la gran topada es va
produir a Nisibis, al sud-est de l’actual Turquia.
La
matinada del primer dia, els romans, desplegats en la formació
habitual, amb la seva infanteria al centre i la cavalleria i tropes
lleugeres a les ales, va rebre de primer una pluja intensíssima de
fletxes i a continuació un atac dels catafractes a cavall, fortament
armats i protegits, i dels llancers a dromedari, l’acostament dels
quals van dificultar escampant al seu davant gran nombre d’obriülls
(murices ferrei), una petita arma formada per unes quantes
pues de ferro, esmolades i disposades de manera que, en caure a
terra, una pua sempre apuntava cap amunt. Per als atacants, que van
prodigar les escomeses, ni aquella jornada ni la següent va reportar
els resultats que n’esperaven, però es considera que al tercer dia
van obtenir la victòria, tot i que a un preu molt alt. Les baixes de
tots dos bàndols eren impressionants: la plana estava entapissada de
morts i els dromedaris, en especial, havien caigut a carretades.
En
aquest punt, Macrí va
enviar una ambaixada a Artaban proposant-li la fi de les hostilitats
mitjançant
la
bonica suma de
200 milions de
sestercis i
l’altre va acceptar.
Però la
pau a preu d’or exigia trobar fons en algun lloc i
no se li va
acudir cap més
manera que finançar els
pagaments reduint
la
esplèndida
paga
que Caracal·la havia concedit als legionaris i,
pel que fa als pretorians, els la
va fixar en
les quantitats establertes al seu dia per Sever.
No cal dir que
això, sumat
al que consideraven claudicació davant els parts,
va canviar l’actitud de la
soldadesca cap
a ell, a qui
van
titllar de covard i
aplicar epítets contundents.
Ell,
per contra,
que havia
fixat
la seva residència a Antioquia, tot
cofoi o
fent-ho veure,
devia enviar aleshores al Senat la carta que li atribueix Herodià:
És
del vostre coneixement el meu pla de vida de sempre i la inclinació
del meu caràcter a la bondat. [...] Jo
vaig ser des d’un principi amic de la paciència i la moderació. I
ara en teniu una prova. Hem posat fi a la guerra contra els parts,
una guerra molt greu per la qual tot l’imperi romà estava agitat.
Ho hem aconseguit, d’una banda, combatent valerosament sense patir
la més mínima derrota, i, d’altra, pactant amb un gran rei, que
ens atacava amb un nombrós exèrcit, i fent un lleial amic d’un
enemic difícil de sotmetre. Mentre jo tingui el poder, tothom viurà
sense por i no hi haurà vessaments de sang; més que un govern
personal serà el d’una aristocràcia. I que ningú em desdenyi, ni
consideri
un error de la fortuna el fet que jo, un membre de l’orde eqüestre,
hagi assolit aquesta dignitat. Perquè
de què serveix un noble bressol, si no l’acompanya una naturalesa
íntegra i humanitària? [...].
I
el Senat, molt
lluny dels
fets, votaria en honor seu sacrificis per la “victòria” i li
concediria el títol de Pàrtic.
Aleshores,
mentre les
legions es
posaven a buscar algun
substitut a
Macrí amb possibilitats, van
recomençar
les conxorxes
contra seu. El relleu de
Júlia Domna
que, com ja he
explicat, havia encapçalat la primera, el
va prendre la seva germana gran,
l’ambiciosa
Júlia Mesa, que l’havia
acompanyat quan l’altra
va marxar d’Èmesa,
la ciutat natal de totes dues
(l’actual
Homs siriana), per instal·lar-se a la
capital de l’Imperi.
I si fins aleshores s’havia mantingut
a l’ombra de la germana petita, un cop finada aquesta, el
fet que l’emperador,
recelós del seu poder, en decretés la
deportació a Èmesa, permetent-li –cosa
rara– conservar la seva fortuna,
amassada durant els anys passats a la
cort, no va fer sinó ajudar-la a
desenvolupar els seus plans amb més comoditat, tothora
secundada pel seu conseller eunuc Gannis.
La
matriarca dels Severs tenia en aquell
moment 58 anys, era vídua
i mare de dues filles, Júlia Soèmies i
la més jove Júlia Mamea, amb les
quals, arribada a Síria i sense perdre un minut, va
conspirar per eliminar Macrí i introduir algú de la seva sang al
tron («La
famíiiilia...»,
que hauria dit Don Vito Corleone). Els
únics candidats possibles eren els seus néts: Vari Avit
Bassià,
de tretze anys
i més rar que
la carn de gos,
fill de
Soèmies, ja vídua, i Alexandre
Bassià, o
Alexandre Sever, fill de Mamea i Gessi Marcià, cinc anys més petit
que son cosí. Convé
saber que a
Avit, no serà
fins a molts
anys després de la seva mort, que
el coneixerà
la
història com a Elagàbal,
pel
nom de la
deïtat solar d’Èmesa,
El-Gabal,
que
paradoxalment es venerava allà en forma de pedra cònica negra
(betil)
i a la qual
ell servia, seguint la tradició familiar, com a summe sacerdot,
sacrificant animals sobre l’altar i
dansant com una dona, amb una
diadema amb joies encastades i vestit de seda xinesa
amb brodats d’or.
Les
tres conspiradores es van decantar, per raó d’edat, per
promocionar Elagàbal i, amb aquesta finalitat, estendrien el rumor
que era fruit d’una unió entre Caracal·la i la seva cosina gran.
Això, naturalment, deixava Soèmies com a adúltera però, a part
que ni el seu difunt marit ni Caracal·la no protestarien, resultava imprescindible per al
seu propòsit.
A
la sortida del sol del 16 de maig, el comandant de la legió
estacionada a Èmesa va declarar emperador Elagàbal, que amb prou
feines hauria fet els catorze, raó per la qual, quan Macrí
n’informés el Senat, que n’estava in albis, retreuria
l’excessiva joventut del presumpte hereu de Caracal·la i el
titllaria (encertadament) de boig. Però, de moment, la unitat de
cavalleria que hi va enviar a posar ordre seria anihilada. L’incident
el va dur a penedir-se de cop i volta de la seva política precedent
i, ara sí, va fer un donatiu a les tropes abans de liderar un atac
en tota regla sobre aquella ciutat que, dissortadament per a ell, va
fracassar, i es va haver de retirar de nou a Antioquia.
Prop
d’aquesta ciutat, el 8 de juny, enfrontaria amb els seus pretorians
les tropes sollevades, molt superiors en nombre i comanades per
Gannis, que no obstant això no tenia cap experiència en assumptes
militars. La batalla campal es va iniciar amb avantatge dels primers,
que van aconseguir trencar la línia enemiga, però capgiraria la
situació no sols el fet que Júlia Mesa i Soèmies, àvia i mare
respectivament d’Elagàbal, saltessin dels seus carros i, entre
planys, llegissin la cartilla als que començaven a retirar-se, sinó
que el Nen a cavall, pel·liculer, brandís l’espasa
com a punt de carregar tot sol contra els de Macrí. Aquest, en veure
que es renovava l’atac va perdre la calma i, amb un grup reduït de
fidels, va sortir al galop cap al seu refugi antioquè tement una
derrota.
Ara
bé, un cop els seus van capitular al camp de batalla, ni tan sols
amb la promesa de diners va poder evitar que les forces que
custodiaven la ciutat es passessin a l’altre bàndol, de manera que
va confiar el seu fill Diadumenià,
de nou anys, a
qui havia donat unilateralment els títols d’Imperator
i Augustus
i que s’havia reunit amb ell, a uns
servents lleials perquè el portessin a la cort d’Artaban i el
posessin sota la seva protecció, abans
d’afaitar-se
el cap i la barba i escapar
cames ajudeu-me fent-se
passar per un soldat.
Aconseguiria
arribar a Cilícia i d’allà, en un carruatge del cursus
publicus, el servei
estatal de transports i comunicacions
oficials, recorreria
el llarg camí fins al port d’Eribolon, on,
amb la idea
d’anar a Roma perquè li fossin
reconeguts els seus drets imperials,
embarcaria en un
vaixell de càrrega que
el va dur a Calcedònia, l’actual Kadiköy, just a l’altra banda
de Bizanci. En aquest altre port,
necessitat de cash
per continuar el viatge, va cometre la imprudència de demanar-lo a
un procurador local que, apostant pel cavall guanyador, va
donar l’ordre que se’l detingués i se’l portés, com si es
tractés d’un esclau
fugitiu, de tornada a Síria.
Arribat
a Archelais, avui Aksaray (Capadòcia), el presoner es va assabentar
que son fill havia estat capturat per uns desertors a Zeugma, mentre
intentava creuar l’Eufrates, i executat. Poc després –juny del
218–, un centurió anomenat Marcià
Taure
es va unir al grup de Macrí i, complint ordres d’Elagàbal,
el va decapitar.
