Nadal 2025

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (27)

 Anarquia militar 

Deci

 

El setembre del 249, després de la victòria aconseguida sobre les tropes imperials de Felip l’Àrab, Gai Messi Quint Trajà Deci –Deci per als amics– va marxar a Roma on rebria el reconeixement del Senat com a emperador. Però abans de res permeteu que us faci cinc cèntims de la seva vida i miracles fins llavors.

Nat en un llogarret anomenat Budàlia, avui Мартинци, prop de Sírmium (a Pannònia, avui Sèrbia), va casar aneu a saber quan amb una tal Herènnia Etruscil·la, que li donaria dos fills: Herenni Etrusc, el primogènit i, al cap de vuit o nou anys, Hostilià. Governador, en algun moment anterior al 235, de Mèsia Inferior, entre aquest darrer any i el 238, Deci es va convertir, sota Maximí el Traci, en governador de la Hispania Citerior Tarraconensis. Més endavant, podria haver estat prefecte de la capital abans de ser enviat al Danubi a governar, com ja vaig explicar, les províncies de Mèsia i la seva natal, ser proclamat emperador pels seus soldats i enfrontar-se finalment amb Felip prop de Verona.

Un cop al tron, una de les seves primeres mesures seria fer reparar les calçades de tot l’Imperi i ordenar la construcció, entre altres edificis, de les termes anomenades Banys de Deci, al turó de l’Aventí, on anirien a sucar les carns els rics patricis d’aquell barri, residència de la crème de la crème de la ciutat.

Una altra mesura, no tan celebrada pels historiadors, presa tot d’un plegat a finals d’aquell 249, va consistir a promulgar un edicte (o el primer d’uns edictes), que no ha arribat fins a nosaltres i que obligava la població a participar en un acte de lleialtat político-religiosa, sacrificant als déus oficials en presència d’una comissió local, facultada per portar davant la justícia tots aquells que s’hi neguessin. Es tractava, en principi, d’implorar dels déus que allunyessin els perills ben reals que amenaçaven l'Imperi i que en teoria afectava tots i cadascun dels habitants de l’Imperi, incloent-hi dones, nens i esclaus, però que s’havia interpretat fins ara com una mesura contra els cristians, malgrat que ni tan sols els esmentava. En qualsevol cas, de l’edicte sí que es derivaria indirectament la primera persecució sistemàtica i universal contra els cristians i no cristians que es van negar obertament a sacrificar.

Per tenir constància oficial d’haver complert el deure religiós calia als sospitosos obtenir uns certificats (libelli), l’estructura bàsica dels quals venia a ser: a¹) comissió de la localitat corresponent a la qual es dirigia; a²) nom, lloc de naixement, edat i altres dades del sol·licitant; b) declaració d’haver complert els sacrificis als déus al llarg de la vida; c¹) declaració de l’actual compliment del sacrifici en presència de la comissió; c²) sol·licitud de certificació del fet; d¹) certificació pels testimonis de la comissió i autenticació per una autoritat, i d²) data de l’actuació al peu.

D’aquests libelli se n’han conservat uns quants. Com aquest:

A la comissió de sacrificis del llogarret d’Alexandre Nesos, Aureli Diògenes, fill de Sabatus, d’uns setanta-dos anys d’edat, que té una cicatriu a la templa dreta, diu: «He sacrificat sempre amb fidelitat als déus i avui he participat, en la vostra presència, en els sacrificis i les libacions prescrites i he menjat de la carn sacrificada. En prova d’això, demano el vostre testimoniatge. Jo, Aureli Diògenes, us he adreçat aquesta instància.» [I un dels dos integrants de la comissió certifica tot seguit:] «Jo, Aureli Sir, t’he vist participar en els sacrificis, en el primer any del regnat de l’emperador Deci.

Molts van ser dins l’Església els qui, empassant-se les seves creences, passaven per la pedra o bé, si s’ho podien permetre, subornaven els funcionaris per obtenir un certificat fals que els evités ser acusats de cristians; tots ells eren vistos pels seus correligionaris com a traïdors que confraternitzaven amb els dimonis. Sant Cebrià de Cartago mateix, que no simpatitzava precisament amb els pagans, parla a les seves epístoles de la fugida de les ciutats de molts membres de l’Església (ell mateix en va ser un) i de l’apostasia dels seràfics bisbes hispans Basilides i Marcial a Astorga-Lleó i Mèrida respectivament, i diu d'ells que eren libel·làtics.

Naturalment hi va haver víctimes. Una de les primeres va ser Fabià, de qui diu la llegenda coneguda per Eusebi de Cesarea que era un pagès present a la capital el 236, en el moment que el clergat i els fidels anaven a escollir el pastor que havia de succeir el grec Anter a la seu de Roma, quan un colom se li va posar a la testa, fet que es va considerar un senyal que Déu havia votat per aquell desconegut i immediatament se’l va ordenar sacerdot i bisbe, tasca aquesta darrera que requeria unes condicions especials que enumera la Primera carta de Sant Pau a Timoteu:

Per a bisbe cal tot això: que ningú en tingui cap queixa; que sigui marit fidel a la primera muller, sobri, assenyat, educat, acollidor, ben dotat per ensenyar, no donat al vi, ni violent, sinó moderat, enemic de les baralles i que no vagi rere el diner; que sàpiga governar bé casa seva i fer-se obeir i respectar pels fills.

Fabià, que es devia negar a sacrificar, aniria a parar a la presó on seria executat el gener del 250.

Van ser torturats i empresonats, que ens consti, el patriarca Alexandre de Jerusalem, aleshores anomenada Aelia Capitolina, que va morir a la presó, i l'erudit castratus Orígenes, que hi va sobreviure. Van ser màrtirs –no tan eminents– el prevere Sant Pioni i els seus companys Sabina i Asclepíades, a Esmirna, i també, si és que mai van existir, els sants Senent i Abdó, més coneguts a casa nostra com Sant Nin i Sant Non, advocats contra la calamarsa, els cadàvers eixarreïts i gloriosos dels quals donarien molt de joc, ja que reclamen tenir-los (sencers) la basílica de Sant Marc dins l’actual palau de Venècia i l’abadia benedictina de Saint-Médard de Soissons, a la Picardia històrica, on es diu que hi són des del segle VII; també se’n veneren parts dels cossos a l’abadia de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, almenys des de finals del segle IX; a Florència...

Mentrestant, aprofitant que les tropes que custodiaven la frontera del Danubi estaven molt delmades per l’enfrontament entre Felip l’Àrab i Deci, una coalició de diverses tribus –en unió d’un bon nombre de desertors romans– van atacar la regió de Dobrutja, entre Bulgària i Romania, dividides en dues columnes a les ordres del cabdill got Cniva (sobrenom que fa feredat: com l’anglès knife, significa ‘ganivet’). I mentre una de les columnes, després d’assetjar inútilment Marcianòpolis, l’actual Devnja, marxava al sud a provar sort amb Filipòpolis, actual Plovdiv (res a veure, doncs, amb la Filipòpolis siriana de Felip), l’altra columna, amb Cniva al capdavant, creuava el Danubi més a l’oest, rumb a Esco i la fortalesa legionària de Novae, a uns 4 km a l’est de la moderna ciutat de Svishtov. A Novae, el governador Trebonià Gal resistiria amb èxit els atacs de què la van fer objecte els homes de Cniva, sense poder-los impedir però que continuessin l’avanç cap a Nicòpolis del Danubi, la principal ciutat de la zona.

El 250, l’emperador i son fill Herenni Etrusc, ja honorat amb el títol de cèsar, acabaven d’expulsar els carps que havien envaït la província de Dàcia i s’havien desplaçat amb l’exèrcit a Mèsia. Allí caurien per sorpresa damunt els atacants a la rodalia de Nicòpolis, ciutat que tenien encerclada, derrotant-los i forçant-los a aixecar el setge. Tot i això, la victòria no va ser decisiva i Cniva amb les seves tropes encara en (relatiu) bon estat va marxar en ordre més al sud, a través de la muntanya Hem, pertanyent a una cadena dels Balcans que travessa la moderna Bulgària d’oest a est, perseguit per Deci. Quan aquest va arribar a marxes forçades a Stara Zagora, en el centre del país, aleshores Ulpia Augusta Traiana i, abans, Bèroe, amb els homes i els cavalls exhaustos, Cniva, que estava molt més a prop del que creia l’emperador, va aprofitar el moment per atacar-los i vèncer-los (batalla de Bèroe).

Deci, amb la cara de pomes agres que és de suposar, va fugir cames ajudeu-me amb el seu malmès exèrcit en direcció a Novae per unir-se a Trebonià Gal deixant via lliure a Cniva per saquejar Mèsia i assetjar de nou Filipòpolis durant la primavera i l’estiu del 251. Aquí, dins la ciutat assetjada, les tropes proclamarien august el seu comandant, Titus Juli Prisc, que era el governador de Tràcia i Macedònia i aviat el Senat, informat puntualment, el declarava enemic públic per pretendre la usurpació del tron. De tota manera, el seu desafiament duraria poc: assabentat de la derrota de Deci que, per tant, no podria acudir a ajudar-lo, va albergar l’esperança de negociar amb els gots el lliurament de la ciutat. I ho va intentar.

Però és ben sabut que en la guerra, com en l'amor, tot s'hi val i els atacants, un cop se’ls van obrir les portes de la ciutat, van trencar la treva i hi van irrompre massacrant-ne gran part dels habitants (100.000 segons Ammià Marcel·lí), entre els quals segurament Prisc mateix, que no tornen a citar les fonts, per tornar-se’n aleshores al nord amb milers de captius, entre ells membres de la classe senatorial romana, i un important botí.

Mentrestant, a la llunyana Roma, aprofitant l’absència de l’emperador, el senador Juli Valent Licinià, comptant amb el suport de molts col·legues i d’alguns sectors de la població es va revoltar contra ell. Però l’home de confiança de Deci i futur emperador Publi Licini Valerià, que com a princeps senatus tenia Roma sota la seva responsabilitat, va sufocar ràpidament la revolta i executar Licinià.

Ningú va poder eliminar de la ciutat, però, un enemic molt més temible que ha passat als annals de la història de la medicina com la pesta de Cebrià (pesta com a sinònim de malaltia contagiosa causant d’elevada mortaldat), amb una simptomatologia consistent en diarrea, nàusees, vòmits continus, febre, úlceres a la gola, ulls injectats en sang, bloqueig de l’audició i, en alguns casos, gangrena a peus i mans. Sorgida a Etiòpia, s’havia estès a Egipte (l’any 249 la plaga ja feia estralls a Alexandria) i, des d’aquí, a tot el nord d’Àfrica, l’Àsia Menor, Grècia i, inevitablement, Roma.

El diaca i biògraf de Cebrià, Ponç de Cartago (un Ponç, també sant, que no té res a veure amb el de la fira d’herbes i confitures del carrer Hospital de Barcelona, que diu que era provençal), va escriure sobre els efectes de la pandèmia a la seva ciutat:

Després va esclatar una pesta espantosa [...] que dia a dia va atacar de manera sobtada a moltes persones, cadascuna a casa seva mateix. Tots tremolaven, fugien, allunyant-se del contagi, exposant impiament els seus amics mateixos, com si evitant la persona que segur que moriria de la pesta, es pogués un deslliurar de la pròpia mort. Per tota la ciutat jeien el que ja no eren cossos, sinó els cadàvers de molts [...].

Corroborant aquestes referències literàries a la potència de la pandèmia quan, segons es deia, no hi va haver casa on no morís algun dels residents, un equip d’arqueòlegs italians en el curs d’uns treballs al complex funerari privat de Harwa i Akhimenru, a l’antiga Tebes egípcia (actual Luxor), efectuats entre 1997 i 2012, van trobar cossos humans apilats i coberts amb una gruixuda capa de calç, usada històricament com a desinfectant i van treure a la llum una foguera gegantina amb restes humanes en què s’havien incinerat moltes de les víctimes de la plaga, tot datable a mitjan segle III.

I si Cebrià veia en la malaltia un senyal de la imminent fi del món i una prova de fe amb què aconseguir alliberar-se de la vida terrenal i accedir a l’eterna, Orosi n'atribuïa la difusió a un càstig a la maldat dels governants, mentre els pagans en veien més aviat la causa en el rebuig per part de molts cristians a sacrificar als déus. Tants caps tants barrets.

És digne d’esment que en aquestes circumstàncies aparegués a Alexandria un grup de joves cristians, situats en el graó més baix de l’escalafó social, que es van oferir a assistir els malalts i enterrar els morts i que, fent de portalliteres, arriscaven la seva vida i possiblement propagaven ells mateixos la malaltia: els parabolans o ‘temeraris’. Els components d’aquest grup amb el temps s’arribarien a comptar per centenars i, a més d’aquestes tasques humanitàries, esdevindrien el braç armat del bisbe de la ciutat, Ciril (380 – 444) i, com una mena de camises marrons, paramilitars de les SA del partit nazi, promourien sidrals, enderrocarien temples pagans i linxarien qui convingués al bon bisbe: no sols pagans i jueus sinó, potser principalment, cristians dissidents del corrent majoritari.

Sigui com sigui, la notícia de la caiguda i el saqueig de Filipòpolis va incitar l’emperador a actuar. Després de reparar i reforçar les fortificacions al Danubi i reorganitzar les seves tropes, acompanyat pel general Trebonià Gal i Herenni Etrusc, ja nomenat coemperador el maig d’aquell 251 –alhora que cèsar son germà Hostilià, que havia quedat a Roma amb Herènnia Etruscil·la– , es va dirigir contra els gots que pretenien abandonar territori romà i tornar a casa amb el substanciós botí obtingut.

Devia ser l’agost del 251 quan tots dos exèrcits es van trobar a Abritum, prop de la moderna Razgrad (Bulgària). Allí Cniva havia dividit les seves tropes en tres seccions, amb una d’elles oculta rere un pantà. I tot i que en els primers moments de la batalla, els gots van matar Herenni d’un cop de fletxa, fet arran del qual son pare hauria dit guzmanament als seus «Que ningú no el plori, perquè la mort d’un soldat no és una gran pèrdua per a la República», els romans van aconseguir trencar les primeres línies enemigues. Però aleshores, segurs de la victòria i amb l’afany de desballestar del tot el dispositiu de combat de Cniva, van cometre l’error d’empaitar els que fugien cap al pantà. I allí, en quedar els perseguidors empantanegats (mai millor dit), patirien una derrota catastròfica i una massacre.

L'escriptor cristià Lactanci (sobrenom de qui sembla que es deia Luci Cecili Firmià), explicaria així el trist final de Deci en el fangar: «de sobte, va ser envoltat pels bàrbars i mort, juntament amb gran part del seu exèrcit; no se li va poder donar sepultura, ja que, desvestit i despullat, se'l va deixar a les bèsties i els ocells perquè el devoressin, un final apropiat per a un enemic de Déu». I encara pitjor: el tresor imperial va ser capturat!

Sense pèrdua de temps, Trebonià Gal, que havia salvat la pell, qui sap si retardant expressament la seva intervenció en la lluita, com l’acusa algun cronista, va ser proclamat emperador pels soldats. Quan això es va saber a Roma, el Senat no va deixar escapar l’ocasió de marcar paquet investint a correcuita Hostilià, cosa que va convertir en regent Herènnia Etruscil·la, ja que ell era menor d’edat. Per la seva part, Gal, que devia voler apaivagar l’ira dels partidaris del nano, el va nomenar coemperador i, de passada, cèsar el seu fill Volusià. Però ben poc lluiria la porpra Hostilià, ja que aquell novembre se’l va endur la pandèmia que s’havia ensenyorit de Roma, a menys que l’encertessin els qui sospitaven, potser pecant de malpensats, que Gal l’havia fet assassinar.

Elegia desmanegada

 

                                    Ara us podria dir segurament

                                    que la suma d’encerts i errors

                                    i records i expectatives que era

                                    Josep Maria Segimon i Valentí,

                                    també conegut per Barbablava,

                                    malabarista de Llapis i Pinzells,

                                    s’ha envolat al Gran No-res

                                    com un falcó, i que deixa més

                                    que cercles efímers sobre l’aigua.

                                    Però deixeu-me posar a lloc

                                    la realitat crua i pelada:

                                    en Josep Maria és mort. Punt.

                                    I era el meu amic.

 

                                                                        ramon ferrerons

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (26)

 Anarquia militar 

Felip l'Àrab

Marc Juli Felip, és a dir, Felip l’Àrab, de llengua materna més probablement aramea que àrab, tenia uns orígens tan poc nobles com els de la immensa majoria de nosaltres i, a sobre, era baixet. El seu pare, el sirià Juli Marí, que tenia ciutadania romana, hauria estat cap d’alguna tribu local i es va incorporar a l’exèrcit romà fins arribar a formar part de l’ordre eqüestre. Felip i el seu germà gran Gai Juli Prisc, de la infància dels quals, ni de sa mare, les fonts no tenen res a dir, van seguir les passes del pare ingressant a la guàrdia pretoriana i escalant-hi posicions sota Alexandre Sever i, després, sota Gordià III.

I ara, abans d’anar a trobar Felip on l’havíem deixat, al capdavant l’any 244 d’un exèrcit derrotat i pagant un importantíssim rescat al rei persa Sapor, una situació extremament vulnerable perquè els soldats propis el podien deixar de seguir considerant-lo responsable del fracàs i del que als seus ulls era una claudicació vergonyosa, se’n pot dir que dotze anys abans havia contret matrimoni amb Màrcia Otacília Severa, jove romana de qui no se sap gran cosa fora que Eusebi de Cesarea la fa cristiana, que li va donar dos fills: Marc Juli Sever Felip (conegut com a Felip el Menor), nat el 237, i Júlia Severa, que sols es coneix per evidència numismàtica. Hi ha qui diu que encara va tenir un tercer fill anomenat Quint Sever Felip (247), però si això és cert també ho és que ningú en cantarà mai gall ni gallina.

Atès que l’objectiu més important de Felip era sortir de Pèrsia com més aviat millor i anar a Roma, on podria aconseguir el reconeixement del Senat i establir-se com a emperador amb tots els ets i uts, un cop va haver afluixat la moma i pactat que Armènia i bona part de Mesopotàmia es trobaven en l’esfera d’influència de l’altre a canvi que Osroene i la porció de Mesopotàmia reconquerides pels romans en aquella campanya, havien de romandre dins l’imperi, va deixar son germà com a governador amb plens poders de les províncies orientals (rector Orientis) i va tornar a la capital amb el seu exèrcit. Aquí, a finals de l’estiu del 244, seria confirmat com a august i, guanyat per l’ambició d’esdevenir fundador d’una dinastia, com Macrí i Maximí –i tan inútilment com ells–, proclamaria hereu del tron, pocs mesos després, el xavalet de sis anys que era son fill (l’acreditat), i faria deïficar son pare Juli Marí que, evidentment, no havia estat mai emperador.

Prisc, per la seva banda, començaria a governar d’una manera despòtica i a recaptar impostos com si no hi hagués demà, cosa que provocaria el 248 una revolta encapçalada per Marc Jotapià, pertanyent a l’elit local, que al·legava estar emparentat amb Alexandre Sever i que es va proclamar emperador, fent d’Antioquia la seva capital. Finalment la rebel·lió seria sufocada, fet a partir del qual faig notar que de Prisc, no se’n sap res més. Hi ha qui proposa que podria tractar-se de l’usurpador del mateix nom que correria per les províncies orientals durant els regnats següents i si l’encerto, l’endevino. Quant a Jotapià, al cap d’un temps, segurament ja regnant Deci, va ser assassinat pels seus mateixos soldats. I bona nit cargol!

Ara bé, sense comptar l’enorme tribut pagat als perses ni la donació que Felip devia fer a l’exèrcit per assegurar-se’n l’acceptació, potser cal relacionar el frenesí recaptatori de Prisc amb la decisió megalomaníaca de son germà de fundar al costat mateix de la minúscula localitat de Shahba, on com deveu recordar, havia nascut, una ciutat de nova planta que va anomenar Filipòpolis (avui Plovdiv) i que va fer omplir amb estàtues seves, temples, com el dedicat a la deessa Roma, amb belles columnes corínties, termes, palaus... (una ciutat, per cert, la construcció de la qual interrompria la mort del seu fundador i mai es conclouria). Naturalment, per cobrir l’astronòmic cost d’aquestes obres i escurat com estava, l’emperador va haver d’augmentar els impostos i, en el que resultaria ser una disposició molt poc encertada, va deixar de pagar subsidis a les tribus del Danubi septentrional que havien mantingut la regió segura.

Aleshores, en una demostració de com consideraven de greu aquesta desatenció i enardits per la derrota dels romans a Orient, van travessar el Danubi carps i gots, que van envair Mèsia (avui Bulgària) i, segurament poc després, els germànics, que van caure sobre la província de Pannònia. El cunyat de Felip, Severià, que comandava Mèsia i Macedònia per nomenament de l’emperador durant el seu viatge cap a Roma, no va poder aturar la marea bàrbara. I a poc d’haver arribat a la capital i sense poder-hi fer diumenge, Felip va traslladar-se a la regió amb un poderós exèrcit i hi va emprendre operacions militars que li permetrien collir alguns triomfs. L’estiu del 246, aconseguida la victòria consistent a estabilitzar de moment la situació, se li regalaria el títol de Carpicus Maximus i més endavant el de Germanicus Maximus.

El 247 Felip tornaria a Roma per tal de preparar les festes commemoratives l’abril del 248 de l’any 1000 AUC (‘ab urbe condita’, des de la fundació de la ciutat, segons el calendari romà), l’esdeveniment més transcendental del seu regnat que comportaria exorbitants despeses; una celebració que combinaria amb la del desè segle de Roma, els Jocs Seculars, i la dels seus èxits al Danubi, i que presidiria al costat de son fill Felip el Menor, cèsar des del 244 i que aquell estiu (247) havia nomenat coemperador.

Els relats contemporanis –cap d’ells de testimonis directes, tot s’ha de dir–, parlen de celebracions fastuoses, extremament populars, durant tres dies sencers. Incloïen des de sacrificis als déus a la vora del Tíber i en presència de l’emperador, passant per banquets, concursos, espectacles teatrals i l’emissió en gran quantitat de monedes especials, amb frases gravades que expressaven desitjos de pau eterna, salut, prosperitat, justícia pública..., fins als inevitables jocs.

Es diu que en el Colosseu hi van deixar la pell a la major glòria de l’Imperi centenars d’animals exòtics, entre ells hipopòtams, cavalls salvatges, lleopards, lleons, hienes, girafes i fins i tot un pobre rinoceront i, per si no fos prou, més de mil gladiadors, cosa que millor prendre’s amb reserves ja que com a protagonistes del plat fort dels jocs, descomptant les curses de bigues i quadrigues, la seva mort no era gens rendible: és més fàcil de creure que la majoria fossin criminals i esclaus condemnats ad bestias o bé que comptessin els cadàvers amb ulls de multiplicar. Fos com fos, Felip va aprofitar l’avinentesa per elevar son fill a la categoria de coemperador, cosa que incloïa el títol de sacerdot principal.

I parlant de sacerdots, les fonts cristianes tenen de l’Àrab una excel·lent imatge, probablement per haver dictat lleis com ara la prohibició de la castració o la il·legalització de la professió de prostitut homosexual actiu, els anomenats exoleti (no la dels catamiti, o passius, per bé que els uns i els altres continuarien molts anys en exercici). I també pel favor que va dispensar a l’Església en permetre que continués enfortint la seva organització i la seva posició econòmica, i comencés, com el gra de mostassa de la paràbola, a esdevenir arbre, cosa certament notable tenint en compte que la simple voluntat de pertinença al moviment d’un líder subversiu –Jesús–, jutjat, condemnat i executat per les autoritats feia dels cristians uns elements fora de la llei.

Les mateixes fonts obvien, en canvi, que es quedés de braços plegats, com les autoritats locals, davant l’espontània degolladissa el 248 a Alexandria, gresol de cultures i creences, de cristians –és a dir, d’ateus susceptibles de pertorbar la societat amb la seva manca de civisme i d’atreure sobre ella la ira dels déus–, instigada per un profeta llunàtic i portada a terme per la plebs exaltada: a un li van clavar claus als ulls; a una altra, que va insultar els déus que li exigien que adorés, la van treure de la ciutat arrossegant-la pels talons i la van lapidar...

És més. Hi ha una tradició oral que recull Eusebi de Cesarea uns 75 anys després de la mort de Felip, que afirma, introduint-ho amb un «segons es diu», que era cristià i que quan es disposava a entrar en una església per a la vetlla pasqual, el bisbe –a qui no anomena– no li va permetre entrar fins que confessés els seus pecats en públic i, fet això, li va ordenar seure entre els penitents, cosa que hauria fet increïblement de bona gana. Versions de dècades després van situar aquest esdeveniment impossible a Antioquia i van descobrir que aquell prelat intrèpid havia estat el bisbe Sant Bàbiles, una tradició que no va deixar d’enriquir-se amb noves aportacions al llarg dels segles.

Pel que fa al cas, l’anglès Edward Gibbon, a qui es considera el primer historiador modern, va escriure:

El favor públic i fins i tot parcialitat de Felip envers els sectaris de la nova religió, i el seu constant respecte pels ministres de l’església, van donar un cert color a la sospita, que va prevaler en els seus propis temps, que l’emperador mateix havia esdevingut un convertit a la fe; i va donar alguns motius per a una faula que es va inventar després, [en el sentit] que havia estat purificat per confessió i penitència de la culpabilitat contreta per l’assassinat del seu innocent predecessor [Gordià III].

Esclar que també hi ha historiador que sosté que encara que no donés cap mostra pública de la seva vinculació al cristianisme, ho va ser en la intimitat, argument que resulta tan difícil de refutar com de provar.

Mentrestant, quan durava encara el clima festiu a Roma, les victòries relatives que havien aconseguit frenar per un temps les incursions bàrbares a través del Danubi no havien satisfet les legions presents a la regió, probablement a causa de la merda de botí obtingut i perquè aquestes incursions, si bé en menor escala, havien continuat. Aviat va sorgir la rebel·lió, i les tropes van proclamar emperador l’oficial Tiberi Claudi Marí Pacatià, d’origen gal. Aquest devia haver pres Viminacium, perquè la seca d’aquesta ciutat –la principal de la província–, va encunyar el 248 monedes que, si duien en el revers les mateixes frases de propaganda que les de Felip (prosperitat, pau eterna i tal), mostraven en l’anvers l’efígie de l’usurpador.

Però es van produir altres rebel·lions entre els soldats i és que tenir un emperador a la vora els devia semblar garantia de victòria i la seguretat, poca broma, de cobrar puntualment la paga. A banda de l’aixecament a l’est de Jotapià en resposta al govern opressiu de Prisc, n’hi va haver d’altres, liderats per Silbanac i Sponseanus, respectivament, però estem de pega perquè d’ells se n’ignora gairebé tot, a excepció del fet que no van tenir gaire èxit. El celta Silbanac, que podria haver comandat tropes indígenes auxiliars de l'exèrcit romà, es va revoltar contra Felip, fos a la Gàl·lia o a la Germània superior, arribant a encunyar moneda pròpia: una rebel·lió que devia acabar sota Deci. De Sponseanus només se’n té notícia per un misteriós auri trobat a Transsilvània el 1713 amb el seu retrat a l’anvers.

Fos com fos i aclaparat per tants aspirants al tron i tant de mullader, Felip es va oferir a renunciar a la porpra, però aquesta idea va ser ràpidament descartada pel Senat, que va decidir recolzar-lo contra vent i marea. Ell, aleshores, va enviar al capdavant de diverses legions, amb el mandat excepcional de governar conjuntament les províncies de Pannònia i Mèsia, el distingit senador pannoni Gai Messi Quint Deci, que es va limitar a dir abans de posar-se en marxa que Pacatià seria assassinat pels seus homes mateixos abans que ell hi arribés. I devia ser així, perquè no consta que tingués cap problema per sufocar la revolta i tampoc, dit sia de passada, per acabar amb les incursions bàrbares a la zona.

Per bé que li anessin les coses a Deci, la decisió de donar-li tant de poder no sembla que fos gaire encertada ja que la primavera de l’any 249, quan ja havia eliminat el perill a la zona, les legions que comandava, eufòriques i revoltades, van presentar-li la disjuntiva de pelar-lo ipso facto o proclamar-lo emperador. No cal dir que, potser contra el propi voler, va acceptar la segona opció. De seguida reuniria les seves tropes i es posaria en marxa cap a Itàlia. (Joan Zonaràs, un teòleg i historiador de molts segles després, afirma que Deci va escriure a Felip per assegurar-li que li romania lleial i que renunciaria a la corona tan bon punt pogués escapar de les legions, però que el destinatari no el va creure. Estic convençut que se’m disculparà si jo faig el mateix amb l’afirmació de Zonaràs.)

El cas és que Felip li va sortir a l’encontre amb les seves pròpies forces –dues legions de reserva– i el setembre d’aquell any tots dos exèrcits es van trobar a la rodalia de Verona, una ciutat del Vèneto, al nord d’Itàlia. Els rebels, que tenien la superioritat numèrica, van guanyar la batalla i l’Àrab, sense el preceptiu presagi previ de mort com no fossin les ferides rebudes en combat, sense ni un mal avís que hagués perdut la protecció dels déus, pagava amb la pell. Havia regnat cinc anys i mig, cosa que en aquells temps no deixava de ser tot un rècord.

Segons els historiadors antics, son fill, el coemperador Marc Juli Sever Felip, també conegut com Felip el Menor, hauria acabat juntament amb ell. Avui, però, es creu que aquest s’estava al campament pretorià de Roma i que no va ser fins que hi arribés la notícia de la mort de son pare, que la guàrdia va deixar-lo sec als dotze anys, l’edat de començar l’ESO. També és veritat que quan es tanca una porta, s’obre una finestra, perquè de seguida Gai Juli Prisc s’autoproclamaria emperador. Malauradament, ni se li faria gaire cas ni tampoc trigaria a anar-se’n al sot, diu que assassinat, al començament del regnat de Trebonià Gal, a final del 250 o començament de l’any següent.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (25)

Anarquia militar 

Gordià III

Marc Antoni Gordià Pius (obsequi del Senat tant el Gordià, en memòria del seu avi matern, com el Pius, pel seu avantpassat Antoní Pius), alegre, guapot i correcte amb tothom, nascut a Roma el 225 i de la infantesa del qual els historiadors estan in albis, es va enfilar, amb els pretorians fent-li escaleta, al tron imperial tretze anys després i, en estar a l’edat de la poca-solta, se li van donar molts honors però poca o cap autoritat efectiva i els primers temps el poder se’l van repartir sa mare, germana petita de Gordià II i, com en els vells bons temps, el Senat. En qualsevol cas, el curt regnat de Gordià III començaria havent de sufocar els aldarulls que havia causat a la capital l'assassinat de Pupiè i Balbí.

Mentrestant, el general Tul·li Menòfil, un dels dos cònsols que el Senat havia enviat al seu dia a Aquileia per defensar-la de Maximí i que ara es trobava a la capital de la província romana de Mèsia Inferior, Marcianòpolis (avui Devnia, a Bulgària), on s’havia encarregat d’enfortir-ne les defenses com a nou governador dels marcians amenaçats, tornava a jugar i guanyar. Potser de manera premeditada per dividir els atacants, Menòfil els va oferir un tractat de pau que resultava més favorable als gots, que havien assaltat un temps enrere la ciutat d’Histria, a la costa occidental de la mar Negra, prop de la desembocadura del Danubi (moderna Romania) i que tocarien pistrincs, que als carps que, coordinats amb els altres, havien saquejat i destruït la ciutat de Nicòpolis del Danubi (nord de Bulgària), i que no en traurien ni cinc. Descontents aquests darrers per la injustícia, es van enfrontar a les tropes del governador però van ser vençuts.

Per la seva banda, Gordià obtindria de seguida la satisfacció d’expulsar de la cort els eunucs que s’havien anat imposant des del temps d’Elagàbal i que, amb el desconeixement o la connivència de sa mare, es repartien els principals càrrecs civils i militars. I segurament una altra satisfacció en dissoldre el 239 la Legio III Augusta, responsable de la mort del seu oncle Gordià II i, indirectament, del seu avi Gordià I. Això darrer, però, va deixar el nord d’Àfrica desprotegit en part i, l’any següent, Marc Asini Sabinià, el nou governador de la província d’Àfrica (actual Tunísia i est d'Algèria), es va autoproclamar emperador. Però no va durar gaire l’experiment perquè el seu col·lega de la província del costat (Mauretània) hi va posar punt i final manu militari, encarregant-se els mateixos partidaris de Sabinià a Cartago de lliurar-lo als vencedors.

El 241, sembla que al maig, el nano es casava amb Sabina Tranquil·lina, de quinze anys –un menys que ell–, donzella, cal suposar, de gran bellesa i cabells ondulats i dividits per una clenxa central i recollits en una trena ampla i aixafada que pujaria des del clatellet fins dalt del cap, amb les gracioses orelles destapades. Convertia així el recent nomenat prefecte del pretori Misiteu, un grec que havia estat el seu tutor després d'ascendir en les files militars i ostentar el càrrec de procurador a diverses províncies, feliç pare de la núvia, en el seu sogre, el qual, administrador capacitat, honest i prudent –i excepcionalment fidel al jove emperador– arribaria a exercir una influència considerable sobre ell.

Esclar que Misiteu, a qui Gordià s’adreçaria, com en una carta que transcriu la Historiae Augustae, amb l’expressió «pare meu» («Pare meu, voldria que escoltessis aquesta veritat: és desgraciat aquell emperador a qui se li amaga la realitat, que, sense poder caminar entre el poble, es veu necessitat d’escoltar i de confirmar el que sent amb la corroboració de la majoria») i a qui van sobrenomenar “el guardià de la República” –d’una República somiada–, tampoc era tot bondat. Abans d’acabar l’any 241, consta que va fer cridar a la cort l’eficient Tul·li Menòfil, caigut en desgràcia per raons desconegudes, i en va ordenar l’execució.

Aquest mateix any la confederació dels francs va atacar per la zona de Magúncia, capital, com ja vaig explicar, de la província romana de la Germània Superior. I el que faltava per a l’aureus: el nou rei persa Sapor I, fill de l’Ardaixir que s’havia enfrontat amb Alexandre Sever, va començar a anomenar-se a si mateix Rei de Reis i, en qualitat de tal, no es va poder resistir a prendre en la zona limítrofa amb el territoris propi i d’Osroene, la imponent ciutat fortificada d’Hatra, amb sis km de muralla perimetral, quatre portals, vint-i-vuit torres i cent seixanta torrasses, independent i governada per un reietó àrab, que va acabar destruïda divuit segles abans que milicians del Daesh n’arrasessin amb excavadores les ruïnes que quedaven, insuportables vestigis dels idòlatres.

Narra la Historiae Augustae que en el regnat de Gordià, sembla que l’any 241, hi va haver un terratrèmol gravíssim i que aquesta catàstrofe es va apaivagar després que, examinats els Llibres Sibil·lins, una col·lecció de textos d’origen desconegut, escrits en grec en fulles de palmera, foscos i diu que profètics, que els encarregats de la seva custòdia consultaven en circumstàncies excepcionals per si hi trobaven alguna predicció o directiva que pogués aplicar-se a la situació i saber, o endevinar, amb quines cerimònies fer-hi front, les realitzessin.

Ja el 242, Sapor I envaïa sense pensar-s’hi gaire la Síria romana i ensenyava les dents a la important ciutat d’Antioquia. I si a causa de les contínues lluites amb els gots al llarg del Danubi blau, l’exèrcit romà no va poder respondre de seguida a l’atac, a la capital imperial no es van deixar de fer tots els preparatius que calien per dur a terme una gran campanya militar de càstig, que restaurés la imatge una mica malmesa de Roma com a potència hegemònica, entre ells un festival dedicat a Minerva, igualada d’antic amb la grega Palas Atenea, deessa de la saviesa i l’estratègia militar, i la celebració d’uns jocs d’estil grec, segurament per evocar la victòria grega sobre la invasió de Xerxes I del 479-480 aC.

Quan per fi va estar reunida gran quantitat d’or, amb les inevitables càrregues extraordinàries sobre la població, per pagar els soldats i proveir-se de tropes auxiliars, ja formades les legions a punt per a la marxa, Gordià va complir en el Fòrum un costum d’una gran càrrega simbòlica, caigut en desús a partir d’August, que significava des dels temps de la República que Roma es trobava en estat de guerra: obrir el temple de Janus Bifront, déu de les portes, els començaments i els finals. I, un cop complerta aquesta formalitat, va partir a l’Orient amb la serenitat que donava saber que la guerra que s’emprenia era justa i legítima.

Les forces d’avançada de l’exèrcit de Gordià, comandades per Misiteu, durant l’expedició –terrestre– cap a l’Hel·lespont per passar a l’Àsia Menor i creuar-la en sentit sud-est per arribar a la província siriana, van entaular, ja a Tràcia, algunes batalles contra els carps i els gots “dolents”, als quals van fer retirar-se a l’altra banda del Danubi en tant que als gots “bons” se’ls va neutralitzar contractant-ne un gran nombre com a mercenaris en l’expedició que es pretenia definitiva contra els perses.

Al llarg dels anys 242 i 243 les legions romanes van lliurar unes quantes batalles victorioses contra l’exèrcit de l’agressiu rei Sapor, que havia estès els seus dominis cap a l’oest i arribat a ocupar gran part del territori de la capital de Síria, Antioquia, a la qual havia posat setge. Gordià, a qui de moment somreia la fortuna, va ser a temps de salvar els antioquens i per reconquerir seguidament la ciutat caiguda de Carras (Harran). El fet cert que també reposés nominalment l’àrab Abgar IX Sever en el tron d’Osroene, que tindria sempre el cul llogat en aquella perillosa zona de frontera que des de Caracal·la havia governat un procurador imperial, sembla que podria haver-se esdevingut arran d’una breu campanya anterior, el 239.

Una d’aquelles victòries van aconseguir-la prop de Resaena (antiga ciutat neoassiria de Sikan, avui Ras al-Ayn), en una batalla de la qual només se sap que la cavalleria persa va ser frenada per l’ús dels temibles obriülls amagats a la sorra que en van ferir les muntures, cosa que va permetre als legionaris romans atacar fàcilment els genets descavalcats. El resultat va ser favorable a les forces de Gordià –per això els documents sassànides l’obvien: no és qüestió de desmoralitzar la pròpia gent–, que al cap d’un temps van prendre també Nísibis i Singara per avançar després pel riu Habur fins a l’Eufrates, que van creuar i seguir aigües avall amb la intenció de conquerir Ctesifont, la gran capital de l’enemic, superiors com se sentien perquè, baixes a part, collien triomf rere triomf. Però no hi arribarien.

En algun moment de la marxa, poc després que el Senat concedís l’honor a Gordià de celebrar quan tornés a casa els seus èxits enfront dels perses i de fer una inscripció elogiosa per al seu sogre, Misiteu va emmalaltir i va anar al sot sense que es pugui descartar la intervenció d’una mà negra pertanyent a qui l’havia de succeir en la prefectura del pretori i el comandament de les legions i, des d’aquí, intentar l’assalt al poder imperial, Felip l’Àrab, natural de Shahba, un llogarret a l’Aràbia romana, 87 km al sud de Damasc.

Fos com fos, la seva mort va coincidir amb el canvi de la situació favorable a Roma en aquesta campanya, perquè ben aviat, el febrer del 244, al nord de Ctesifont, a conseqüència d’alguna acció de l’enemic que no s’esmenta, l’exèrcit de Gordià es va veure obligat a retrocedir Eufrates amunt i és possible que l’emperador morís a conseqüència de les ferides que hi podria haver patit. Només dic que és possible perquè en aquest assumpte i algun altre, com es veurà de seguida, les fonts s’assemblen com un ou a una castanya i els historiadors se les llancen pel cap.

Segons la Historiae Augustae, Felip no sols va fer córrer entre els soldats que la joventut de Gordià –aleshores de divuit anys– li impedia administrar l’Imperi i que era millor que governés algú amb experiència a comandar l’exèrcit i que entengués d’assumptes públics sinó que va conduir els soldats a llocs on no podien ser abastits per demostrar-los de manera pràctica la inexperiència de l’emperador i promoure’n el descontentament. I amb això i la compra de les voluntats dels oficials de més rang va aconseguir que l’exèrcit el considerés a ell i a son germà Gai Juli Prisc regents de fet de l’emperador, a qui tractarien en endavant amb insolència.

Per no embolicar gaire la troca, miraré de sintetitzar les versions romanes en una de sola: Gordià, emprenyat amb aquesta situació i en companyia del nou prefecte Mecíon Gordià, parent seu, se’n va queixar a un tribunal compost per soldats i generals esperant recuperar el poder, però com si sentissin ploure. Després, en comprovar que no se’l prenia en consideració, va demanar que si més no se li atorgués el mateix poder que a aquell parell, sense aconseguir-ho tampoc. Encara després, que se’l tingués per cèsar (el súmmum de la humiliació per a algú que ja era emperador), també debades i, finalment, que se’l considerés un general i se li permetés continuar vivint.

A això darrer sí que accediria Felip, però ben aviat hauria reconsiderat la seva determinació primera i ordenat expropiar-li els béns i deixar-lo sec. Una ordre, es diu, complerta en diferit com la famosa indemnització a Luis Bárcenas segons l’exsecretària del PP, María Dolores de Cospedal, però complerta al capdavall, un fet que li deixava a Felip via lliure per ocupar el tron. Una altra cosa discutida és on s’hauria comès el crim si és que va ser un crim, perquè al Senat se’l va informar que l’emperador havia mort de causes naturals, que tant poden ser les que s’ignoren com les que no es volen esbombar.

També és motiu de controvèrsia el lloc on hauria anat a parar el cadàver de Gordià o el que en quedés. Segons uns, a) Felip va fer incinerar el cadàver de l’emperador i dur-ne les cendres a Roma, on se les hauria enterrat i, a contracor, en va organitzar la deïficació. Segons uns altres, b) Felip hauria fet enterrar Gordià a l’indret anomenat Zaithu (l’Olivera) després que la campanya contra els sassànides acabés en un fracàs. Però també podríem inferir c) que el lloc en qüestió devia ser l’antiga Dura Europos, la fortalesa més oriental de Mesopotàmia, a prop de l’actual poble sirià de Salhiyé, però a l’altra riba de l’Eufrates, si és que allí, com asseguren uns, es va erigir un monument funerari en honor seu, que recordava les seves victòries, tret que com afirmen uns altres el monument es bastís: d) a la ciutat de Zaitha, a uns quants quilòmetres al nord de Dura Europos; e) al campament romà de Circesium, al nord de Zaitha, ja a Osroene, i f) a vint-mil passos de Circesium (uns 15 km) o bé –traductor, traïdor–, a vint milles (el doble de km, 30) i no sabem en quina direcció.

Una versió de la mort de Gordià III incompatible tant amb les seves suposades “causes naturals” com amb un assassinat, es basa en la documentació anomenada Res Gestae Divi Saporis, una inscripció trilingüe del rei Sapor, descoberta el 1939 i esculpida en una estructura quadrangular i esglaonada de pedra al jaciment arqueològic de Naqs-i-Rustam, una antiga necròpolis, a uns pocs km al nord-oest de Persèpolis, que és la crònica d’una gran victòria seva sobre els romans –que aquests no esmenten enlloc– i el contingut de la qual, com més va més, es considera fiable en línies generals.

Resultaria que Gordià, que després de la batalla prop de Resaena es trobava en marxa cap a Ctesifont, va ser completament derrotat pels perses el febrer del 244 en una gran batalla prop de la localitat de Misikhe, a uns 65 km a l’oest de Bagdad (i a 400 km al sud de Circesium), durant la qual trobaria la mort en combat, cosa realment tràgica ja que implicaria que no va tenir funerals, ni llit d’ivori i d’or, ni màscara de cera ni laudatio funebris. En relació amb Felip l’Àrab, s’hi esmenta també que de resultes de les negociacions que aquell mateix any va demanar, es va veure obligat a pagar als vencedors un tribut de 500.000 denaris –una fortunassa– i que aquests, per commemorar la victòria, van rebatejar Misikhe com a Misikhe-Peroz-Shapur, que es tradueix com a Misikhe-(on)-Sapor-és-victoriós. Total, perquè després d’altres denominacions avui es digui Fal·luja.