Ull viu, ciutadans!
El proper 2026 es complirà el norantè aniversari de la mort violenta a la plaça de la Universitat del jove sindicalista i polític revolucionari Germinal Vidal davant les tropes revoltades contra el govern de la República.
Per retre-li des d'ara un modest homenatge, em plau de convidar-vos a participar personalment en la xerrada que anuncia aquest cartell. No us la perdeu (però aneu amb compte: l'aforament de la sala és limitat).
Principat. Dinastia dels Severs
Mort Septimi Sever, entrava en vigor un pacte anterior en virtut del qual havien de governar juntament Bassià, que passaria a la història amb el malnom de Caracal·la, que era com s’anomenava una capa amb caputxa d’origen gal (carcallus), més curta que la que ell feia servir sovint, que arribava als turmells, i son germà Geta, i coemperadors van ser proclamats per l’exèrcit. Però el primer, nat a Lió l’any 188, un jove baix i corpulent, deliberadament groller, rampellut i voluble, no estava disposat a compartir el tron i menys amb algú amb qui estava en desacord en tot o quasi tot.
Des de la fi de l’anterior regnat, l’activitat militar a Britànnia havia anat de baixa fins a consistir sols en alguna escaramussa. Convenia, doncs, fer alguna cosa per acabar-la d’una vegada, va pensar Caracal·la, i fer-se creditor al títol de Britànic: va pactar la pau i crear un protectorat al sud d’Escòcia que funcionés com a coixí. I tant els nou “protegits” –els ocupats– com els nadius de més al nord, s’hi van conformar donant amb això via lliure a la sortida del país del gruix de l’exèrcit romà i al replegament rere el mur d’Adrià de les tropes de vigilància i defensa que es quedaven.
A finals de desembre d’aquell mateix 211, a Roma, Caracal·la va convèncer Júlia Domna, l’exemperadriu vídua, que fes de mitjancera entre ell i son germà i els convidés al seu palau per reconciliar-se i deixar de patir per qui desposseiria primer l’altre del tron. Geta va tenir la idea poc brillant d’acceptar aquesta proposició i, quan hi va entrar tot sol, a un senyal del gran, de sang tan freda com una serp de cascavell, uns sicaris se li van llançar al damunt i el van apunyalar davant els ulls horroritzats de la mare de tots dos, als braços de la qual, amb vint-i-dos anys, va fer el darrer badall.
A continuació, l’assassí faria callar les murmuracions dels pretorians amb un donatiu sucós a cadascun d’ells i apujaria el salari dels soldats cosa d’un 50 per cent. Permetria a més que es deïfiqués el mort, i faria córrer la brama que Geta l’havia volgut escabetxar i que, gràcies a la inestimable protecció dels déus, l’espasa criminal de son germà havia girat enviant-lo a ell a l’altre barri, fet miraculós que el va dur a consagrar l’arma al déu grecoegipci Serapis, el seu favorit, de qui pretendria ser fill o germà.
Ara bé, la por a la venjança dels partidaris de Geta, que eren molts, el van decidir a fer liquidar Fadil·la, germana d’Ànnia Lucil·la i de Còmmode; també Plautil·la i la seva filla, exiliades com ja vam veure, de primer a Sicília i després a Lipari, una illeta al nord de l’altra, que van ser estrangulades i, posats a fer i sense un què diran, a degollar uns vint mil seguidors de son germà, parents, simpatitzants, coneguts i saludats, homes i dones indistintament. Al jurista Papinià, en canvi, que havia estat el seu preceptor i es negaria a justificar davant el Senat el fratricidi que havia comès, el va fer decapitar, però al seu davant. (Demostra que era home primmirat que en aquesta ocasió renyés el botxí per fer servir una destral en comptes d’una espasa, més noble i apropiada per executar-lo.)
Ni tot això, ni condemnar a mort quatre verges vestals que havien perdut la virginitat (una de les quals, Clòdia Laeta, violada per ell mateix), no li faria guanyar-se precisament l’estimació de la majoria dels ciutadans. I és de suposar que tampoc la de Júlia la filòsofa. Però ella, a qui no se li va permetre ni en privat vessar una llàgrima pel fill a qui havien tret les tripes, tenia una bona raó per resignar-s’hi i donar suport públic a la innocència de Caracal·la: continuar jugant un paper destacat en la cort i apuntant decisions sobre afers d’estat a l’oïda de l’emperador que quedava. Després d’aquests fets, segons Herodià o la Historiae Augustae, hauria contret matrimoni amb el fratricida:
Interessa saber de quina manera diuen que es va celebrar el matrimoni amb la seva mare Júlia. Diuen que un dia que aquesta bellíssima dona es va presentar gairebé nua del tot, fent veure que es tractava d’una distracció, Antoní [Caracal·la] li va dir: “Et voldria si fos lícit”, i ella li va replicar: “Si tu vols, és lícit. O per ventura no saps que ets emperador, i que tu dones les lleis i no les reps?”. En escoltar això, la seva passió desordenada es va veure impulsada a cometre el crim i va celebrar unes noces que ell més que ningú hauria d’haver prohibit, si hagués estat conscient que era ell a qui li competia legislar. [La] va prendre doncs, com a esposa [...] i va sumar al seu fratricidi un incest, ja que es va unir en matrimoni amb aquella el fill de la qual havia assassinat poc abans.
No deixa de ser curiós que més que pel fratricidi i la matança que el va seguir, Caracal·la sigui famós per haver estès d’un cop de ploma, l’11 de juliol del 212, la ciutadania romana a tots els homes lliures de l’Imperi, uns 30 milions de persones, excloent-ne tan sols els dediticii: els estrangers nascuts en llibertat que havien perdut els seus drets per formar part d’una ciutat rendida a Roma sense condicions i també els lliberts afranquits de la condició d’esclau havent estat castigats en el passat per algun delicte. Notem, però, que la ciutadania distava de fer iguals tots els cives i, així, entre els membres de l'anomenada aristocràcia senatorial i també, per sota d’ells, entre els cavallers, o equites –terratinents, comerciants i empresaris rics, banquers, integrants d'elits locals un cop naturalitzats...–, i els ciutadans romans “de peu”, nous o vells, continuaria havent notables diferències d’estatus. I és que no era aquesta la finalitat.
A part de la funció propagandística, al darrere de la promulgació de la Constitutio Antoniniana, que així s’anomenava l’edicte, hi havia la necessitat d’incrementar els ingressos de l’Imperi, que s’aconseguia augmentant el nombre de contribuents, fins aleshores limitat als habitants d’Itàlia i un selecte grup dels de províncies, si és que no se n’escapolien negant ser ciutadans, i apujant la tributació sobre l’afranquiment d’esclaus o les herències al 5 i al 10 per cent, respectivament. Més endavant, consumit el tresor de Sever en fastuosos banquets i en regals a joglars, a comediants i a gladiadors, amb el mateix objectiu i guiat per la màxima “diners, diners, que consells no atipen!”, o alguna altra de semblant, va fer fabricar i posar en circulació moneda de plata i or de baixa llei.
Poc temps després de la promulgació de l’edicte dels trons, sortiria de la capital, on la població no el tenia en gaire estima arran de les execucions massives, per no tornar-hi mai més. Abans, però, de partir a la seva primera destinació, el front germànic, deixaria al seu darrere un Consilium Principis, organisme compost per alts funcionaris i juristes destacats, al front del qual hi posaria sa mare Júlia i que de fet gestionaria els afers d’estat suplantant bona part de les funcions senatorials, que ja eren poca cosa més que les funcions dels socis del club més exclusiu i cosmopolita de Roma. Adoptaria, d’altra banda, el títol de Magnus Imperator, epítet el de Magnus que traslluïa la seva identificació amb Alexandre el Gran.
Durant aquesta i les següents campanyes, a l’encalç de la glòria militar, confraternitzaria amb els seus legionaris, ajudant-los en les tasques més modestes i deixaria de banda tot luxe arribant, segons algunes fonts, a moldre el propi blat i coure’l en forma de pa pla tal com feien ells, mentre el seu bust de metall treballat, que l’imaginifer passejava amunt i avall, no collia una palla del terra.
És cert que en les seves cartes al Senat s’atribuïa el lideratge de diverses campanyes victorioses contra les tribus germàniques dels cats i els alamans i és de notar, encara que això no ho escrivís, que algunes de les dones dels primers, fetes presoneres i veient-se posades a la venda, es van matar juntament amb els seus fills, fet que, acostumat a l’obediència cega dels seus súbdits, no el devia deixar de sorprendre. Però pel que fa a aquestes victòries, els rumors apuntaven que es devien més que res al fet de pagar esplèndidament amb or del bo la rendició dels seus adversaris. En qualsevol cas, se li ha de reconèixer que va aconseguir uns anys de calma a les fronteres del nord de l’Imperi.
D’allà va passar a la Dàcia, on els seus generals van vèncer els gots i els getes que havien atacat els invassors. Helvi Pèrtinax, fill de l’emperador del mateix cognomen, va gosar dir aleshores que Caracal·la es mereixia el títol de Gètic per una doble raó. El sentit de la broma era obvi: les raons eren dues perquè havia vençut els getes i perquè havia assassinat Geta. I prova que l’humor ja era perillós molt abans d’estar en el punt de mira de la justícia espanyola, més delicada que ungla d’ase, és que Pèrtinax júnior va pagar l’acudit amb la vida.
Travessaria aleshores Macedònia, la pàtria del seu ídol adorat, de qui es va enderiar a adoptar la indumentària i les armes, arribant a inclinar el cap com ell cap a l’espatlla esquerra (l’heroi havia patit, com és sabut, d’un empipador torticoli congènit). I per si la identificació no era encara total, va organitzar un cos d’exèrcit per l’estil de la falange, la formació d’infanteria amb què el macedoni havia conquerit l’imperi persa, equipant-la amb les armes que feien servir aquells guerrers segles enrere, i una divisió d’elefants.
Era la primavera del 214 quan va creuar l’Hel·lespont (els Dardanels) i desembarcar al nord-oest d’Anatòlia per plantar-se sense pèrdua de temps a Troia, o Ilium com també era coneguda la ciutat, on es va enardir amb la glòria d’Aquil·les. Li consagraria una estàtua, organitzaria desfilades militars entorn de la suposada tomba del mític guerrer i li oferiria sacrificis. I per tal de plorar a llàgrima viva, com narra en vers la Ilíada que ho va fer Aquil·les, la mort del seu amic i amant Pàtrocle (o, segons uns altres, com Alexandre la d’Hefestió), va enverinar el seu favorit Fest, un llibert, i va celebrar en obsequi seu uns solemníssims funerals.
La tardor del 215, havent passat a Egipte, un selecte pomell de prohoms locals li va donar la benvinguda a l’entrada d’Alexandria, ciutat a l’interior de la qual, explica Herodià, l’esperaven arreu «instruments musicals de tota mena [...], núvols de perfum i encens [que] proporcionaven una olor agradable als carrers, i es va honorar l'emperador amb processons de torxes i pluges de flors». Però ben aviat rebria també les crítiques d’uns quants estudiosos per tallar la subvenció estatal a la institució de la qual rebien la paga, el Museion de la ciutat, fundat el segle III aC, que incloïa la prestigiosa Biblioteca, i de totes bandes, burles per tema tan pelut com l’assassinat de Geta “en defensa pròpia”. No cal dir que a Caracal·la res d’això li va fer gaire gràcia, de manera que va convidar els notables locals –els mateixos si fa no fa que l’havien sortit a rebre feia quatre dies– a un esplèndid banquet, al terme del qual els faria passar a degolla.
I per acabar-ho d’adobar, afirma Cassi Dió que
havent disposat tot el seu exèrcit, va entrar a la ciutat després de notificar a tots els habitants que s’estiguessin tancats a casa i va ocupar els carrers i els terrats. I, passant per alt els detalls de les calamitats que van esdevenir després a la infortunada ciutat, direm que hi va massacrar tantes persones que ni tan sols va gosar explicar res sobre el seu nombre, sinó que va escriure al Senat que no era d’interès quants o qui eren els morts, ja que tots ells havien merescut patir aquella sort. Dels béns que hi havia a la ciutat, una part va ser saquejada i una altra part destruïda.
L’estiu del 216, mentre Caracal·la es dirigia a Pàrtia, que vivia un greu conflicte intern (situació, per tant, que pintava bé per a Roma), a la metròpoli s’inauguraven al turó de l’Aventí les colossals termes Antoninianes, com se les va anomenar, que havia ordenat construir abans d’abandonar la ciutat i que es consideren un dels pocs mèrits del seu regnat. I és que no es tractava sols de l’edifici principal, un quadrilàter envoltat per majestuosos pòrtics coberts i un extens jardí, amb les seves sales amb les piscines de rigor per a banys freds –aquesta descoberta i circumdada per una galeria en alt per als espectadors–, tebis i calents, més el sudatorium, vestuaris i sales de massatges i d’oli i per fer exercici. I el seu soterrani amb els forns de llenya per escalfar l’aigua i les instal·lacions per distribuir-la i evacuar-la, magatzems, cambres de servei i un santuari dedicat a Mitra que, com tots, recreava la gruta on va néixer el déu un 25 de desembre. Entre el cos central de fàbrica i el recinte exterior hi havia un estadi, acadèmies, petites exedres per a esbargiment de filòsofs i poetes i dues biblioteques. Un vertader complex de lleure.
En ruta cap a la Pàrtia, va establir el quarter d’hivern a Nicomèdia (prop de l’actual Esmirna), on s’entrenaria la falange i on, fan incondicional de mags i prestidigitadors, honoraria Apol·loni de Tiana, el mag i miracler famós de qui vaig parlar a Vespasià, erigint-li un santuari. L’any següent, a la frontera amb Pàrtia, va descobrir que la situació no era tan favorable a Roma com ho havia estat, acabada pràcticament la guerra civil que havia enfrontat el rei Vologès VI amb son germà petit Artaban V, qui dominava ja una bona part del territori. Aleshores, Caracal·la va optar per demanar en matrimoni una de les filles d’Artaban, que s’hi va negar preveient que, amb la mà de la filla, aquell paio se li emportaria el regne.
No cal dir que la negativa el va sulfurar i ben aviat s’endinsaria amb les seves tropes en territori enemic ocupant Arbela a l’assalt i devastant la província d’Adiabene, on faria executar tots els nobles que van ser fets presoners –no pas Artaban, escàpol–, sense que gosés barrar-li el pas cap exèrcit enemic, i com que no venia d’un pam va devastar també el regne vassall dels parts, Atropatene (actual Azerbaidjan, l’independent i l’iranià). “Victòries” aquestes per les quals el Senat li va afegir als sobrenoms honorífics de Britànic, Germànic i Gètic, el de Pàrtic, i li va concedir els honors del triomf.
El 8 d’abril del 217, l’emperador havia sortit d’Edessa, escortat per pretorians que comandava el prefecte Marc Opel·li Macrí, que gaudia de la seva confiança, de camí a Carres (avui Harran, al sud-est de Turquia), una estratègica ciutat on volia conèixer el santuari del déu lunar Sin. Però havia començat a córrer la brama –a partir, segons la tradició, de la predicció d’un endeví–, que Macrí ambicionava el tron i ell, comprenent que això posava en perill la pròpia vida, va comprar Juli Marcial, un oficial dels pretorians, ressentit perquè no se l’havia ascendit a centurió, perquè segués la vida de Caracal·la, cosa que va fer mentre aquest es disposava a canviar l’aigua de les imperials olives. Els horroritzats companys de Marcial, llavors, no van dubtar a deixar-lo sec.
Tres dies després, de tornada a Edessa, l’exèrcit aclamava Macrí.
Principat. Dinastia dels Severs
«Era un extraordinari mestre en l’art de simular i inspirar confiança, i no estalviava cap jurament, ni que calgués violar-lo amb la intenció d'obtenir algun avantatge; la seva boca pronunciava el que no sentia el cor.» Qui així descriu l’historiador Herodià no era altre que l’emperador Luci Septimi Sever, aquell que en els retrats llueix abundants rínxols amb petits blens sobre el front i barba partida, fundador de la dinastia dels Severs.
Provinent d’una família d’origen itàlic, havia nascut l’11 d’abril del 145 a la ciutat líbia de Leptis Magna (avui Lebda), on romandria fins als divuit. Després va viatjar a Roma, on hi tenia parents, per seguir-hi estudis de lleis sense perdre mai l’accent africà del seu llatí. Iniciaria la carrera administrativa com a qüestor militar a la província de la Bètica el 171 i, cap al 175, nomenat tribú de la plebs, va casar amb Màrcia, que era de la mateixa ciutat que ell i que, sense donar-li descendència (no pas dues filles com fabula la Història Augusta), el deixaria una dècada després per causa justificada: reposi en pau.
A quaranta anys, ja vidu, era al capdavant d’una legió a Síria quan va conèixer l’exòtica Júlia Domna, que no en tindria més de quinze, natural de la ciutat siriana d’Èmesa (actual Homs) i filla de Bassià, gran sacerdot del déu solar El-Gabal, assimilat més endavant amb el déu romà Sol Invictus, un home que tenia on posar la mà a causa precisament dels donatius fets al temple pels pelegrins. Amb Júlia, a qui va esposar el 187, tindria dos fills: el 188, Bassià, que esdevindria l’emperador Caracal·la (sobrenom que al·ludeix a un tipus de túnica gal·la amb caputxa que ell introduiria a Roma i posaria de moda), i Geta (pronuncieu-ho /Gueta/, gràcies), el 189, un any abans que son pare fos nomenat governador de la província de Pannònia i quatre abans que pugés al tron.
Ella seria coneguda com l’emperadriu filòsofa, no perquè escrivís cap reflexió del tipus cogito, ergo sum 'penso, per tant existeixo' sinó perquè es va saber envoltar, a més de filòsofs, de juristes, astròlegs i tota mena d’intel·lectuals dels que s’arramben al poder, que escalfa sense foc. L’abril del 195, l’emperador la va honorar amb el títol de mater castrorum vint anys després que l’ostentés per primera vegada la geniüda Faustina Menor, dona de Marc Aureli. I per si no era prou distinció, el 211, mort el seu august marit, assumiria la maternitat heroica del Senat i de la pàtria sencera: prova de la creixent atenció que es dispensava a les femelles de la família imperial, sobre les quals convergia la llum de més i més focus, procés que culminaria amb la neboda de Júlia i futura regent durant la minoria d’edat d’Alexandre Sever, Júlia Mamea, a qui es concediria el títol de Mater Universi Generi Romani de manera que ni una mosca quedés sense la seva protecció.
Com era d’esperar, la rellevància pública de Júlia Domna, el fet que se la representés en monedes i en estàtues, en frisos i en relleus, no sols havia de produir inevitablement antipaties i censures, sinó que devia suscitar l’odi de Gai Fulvi Plaucià, el cobdiciós prefecte del pretori, amb gran ascendència sobre l’emperador, de qui probablement era parent i que hi tenia tanta confiança com per no sols deixar-lo governar en nom seu i condemnar a mort a discreció sinó per acceptar la seva filla Fúlvia Plautil·la com a esposa de l’hereu Caracal·la (contra la voluntat d’aquest). La malvolença de Plaucià el portaria a remoure cel i terra i sotmetre a turment tant servents com dones nobles per tal d’obtenir “confessions” amb què poder acusar l’emperadriu d’adulteri, un delicte (sols si el cometia ella), pel qual podia ser jutjada i afrontar una pena de mort gairebé segura.
No consta si entre Plaucià i l’emperadriu hi va haver un enfrontament directe ni si ella va apel·lar sense èxit a Sever. El cas és que en un moment donat, mancada del suport del marit, Júlia sent com se li arronsa el melic i opta, deixant el camp lliure al prefecte, per retirar-se del món glamurós però arriscat de la cort i acollir-se a la companyia dels seus doctes amics i protegits, eclipsi que manté durant dos anys fins que reapareix en públic poc abans que el seu enemic la dinyi, durant la celebració l’any 204 d’uns Jocs Seculars que organitza Sever i que demostren, diguem-ho de passada, l’habitual dificultat dels emperadors a l’hora d’abordar les operacions aritmètiques més elementals, perquè aquests jocs, com el seu nom indica, haurien d’haver-se celebrat cada cent anys i resulta que en feia cent setze dels de Domicià, cent cinquanta-set dels de Claudi i a aquests només els en separaven trenta dels organitzats per August l’any 17.
Tornant a Sever. Superats els conflictes bèl·lics a què he fet referència a Pèrtinax & Cia., faria la seva entrada triomfal a Roma després de la victòria sobre Albí i, com era habitual, va fer un donatiu al poble i als soldats i, conscient que la veritable font de poder a l’Imperi eren aquests darrers, els va afavorir a més apujant-los el salari, que tenien congelat des dels temps de Domicià; permetent-los dur anells d’or i concedint-los la possibilitat durant el seu servei actiu de contreure matrimoni legítim, cosa que comportava la consecució automàtica de la ciutadania per la parenta i el permís de conviure-hi (fer-ho, però, amb una concubina ja havia esdevingut corrent als campaments de frontera), a més de concedir als centurions el dret ben curiós a desfilar abillats de blanc. I naturalment augmentant-ne els efectius: així, de vint-i-cinc legions que hi havia a la mort d’August passarien a ser ni més ni menys que trenta-tres.
Perquè la celebració fos completa, va condemnar a mort vint-i-nou homes acusats d’afavorir el pretendent Albí, entre ells Flavi Sulpicià, el sogre de Còmmode. D’aquest emperador en va defensar la memòria davant el Senat i, potser per acabar de guanyar-se el favor de la família de Marc Aureli, es va proclamar fill seu i, d’altra banda, venjador de l’assassinat Pèrtinax, a qui faria divinitzar. Al cap d’uns mesos, sense adormir-se als llorers, partiria de nou amb la seva família cap a Orient, per reconquerir la meitat septentrional de Mesopotàmia, que aprofitant que ell era ben lluny i atrafegat amb les guerres civils, havien ocupat els parts i també per castigar-los pel suport prestat al seu rival pel tron Pescenni Níger.
Sever va iniciar llavors, al capdavant d’uns 150.000 homes, la segona guerra pàrtica (197-198). D’entrada, es va imposar d’assegurar-se els territoris veïns al que aviat seria teatre d’operacions i aconseguir, com ho va fer, la submissió del rei d’Armènia i, després, del d’Osroene, o Regne d’Edessa, la lleialtat vacil·lant del qual s’asseguraria reconeixent-li l’autonomia i atorgant-li el títol pompós, però barat, de “Rei de reis”. També va concedir el títol de colònia a Palmira, un estat coixí entre les potències hostils de Roma i els parts. Avantatges secundaris de totes aquestes concessions van ser la incorporació al seu exèrcit de tropes nadiues i, el que era indispensable, de guies coneixedors del país.
Aleshores, va dividir les legions en tres cossos: el principal, manat per ell mateix, marxaria cap al sud fins a trobar l’Eufrates, on faria construir una flota imponent amb la qual recorreria el riu, sempre rumb al sud, per atacar les dues metròpolis sobre el Tigris, Selèucia (a la riba occidental, davant la qual, trenta-dos anys enrere, havien aparegut els primers casos de “pesta antonina” entre les tropes de Luci Ver) i, uns pocs quilòmetres avall i a l’altra riba, Ctesifont, la populosa capital dels parts, mentre que un segon cos causaria estralls a l’est de l’Alta Mesopotàmia, i un tercer creuaria el Tigris per prendre l’antic regne d’Adiabene, ja part de l’imperi part.
Després d’entrar sense resistència a Selèucia, gairebé despoblada i encara destruïda, va arribar Sever a la vista de Ctesifont i de les forces del rei Vologès V que esperava els romans en un descampat prop de les tranquil·litzadores muralles. Al poc d’entaulada la batalla, els parts es van haver de batre en retirada fins a recloure’s a la ciutat, que els atacants van envoltar amb màquines de setge: balistes, escorpins i onagres. A les fortes muralles acabarien per obrir-hi bretxes on es produiria el xoc dels soldats de tots dos bàndols fins que els romans van forçar el pas i entrar a la ciutat saquejant i matant tot el que belluga. Corria l’octubre del 198. Doncs a despit de la carnisseria –de què, com a líder sagaç, Vologès havia escapat–, encara esclavitzarien 100.000 dels seus habitants, que aviat és dit.
El 198 els romans arribarien al Tigris i posarien setge sense èxit a la ciutat d’Hatra (les espectaculars ruïnes de la qual, com potser recordeu, serien destruïdes pels xicots ultres del Daesh el 2015). I a continuació se’n van retirar, però deixant enrere una nova província a la Mesopotàmia septentrional.
198 va ser també l’any en què designaria els seus fills com a successors. Quan el gran, Caracal·la, va passar a ser Augustus –per tant, coemperador–, les tropes van aclamar Geta com a Caesar, càrrec que poc després confirmarien l’emperador i el Senat. Esclar que aquest Senat ja no era ni ombra d’ell mateix. I a diferència dels “bons emperadors” de la dinastia antonina, que actuaven de cara a la galeria com si li reconeguessin l’autoritat d’antany i la valuosa funció de contrapès al poder propi; que fingien participar en peu d’igualtat en les seves deliberacions i que no en feien executar sinó els integrants estrictament necessaris, Sever li mostrava un menyspreu olímpic.
Com a emperador, embelliria Roma i altres ciutats de l’Imperi. Cenyint-nos només a la capital, l’any 203, va fer bastir l’arc de triomf, dedicat també al seus fills, Caracal·la i Geta, amb una decoració escultòrica exuberant, per commemorar els primers deu anys del seu regnat i recordar les victòries aconseguides sobre els parts; també, prop de l’estadi de Domicià, per a l’esbarjo antiestrès dels ciutadans, les Termes del Trastevere i, a la Via Àpia, on girava cap al Palatí, un estrany edifici anomenat Septizodium (de Septisolium, ‘set sols’), sense altre funció que la decorativa; va reconstruir el grandiós pòrtic d’Octàvia, al camp de Mart, que havia estat destruït per un incendi i restaurar el magnífic Panteó reedificat per Adrià, el teatre de Pompeu, els temples de Vespasià, Juno Moneta i la casa de les Vestals. La restauració cap al 204 del temple de Vesta, rodó sobre una base quadrada i tocant a aquella casa, sembla que es va dur a terme per ordre directa de l’emperadriu. En fi.
La tradició eclesial retrata Septimi Sever com un perseguidor dels cristians, cosa que cal dir que és confondre els ous amb els cargols. Ben al contrari, Sever, que es refiava d’auguris, somnis i horòscops, devia compartir allò del poeta Juvenal: «Avui ja no creuen ni els nens en aquest regne de les ombres situat sota terra, en aquella llacuna Estígia poblada de gripaus, travessada pels morts en barca.» De fet, va tenir una actitud tolerant amb tota mena de cultes i envers les comunitats cristianes, que feia molts anys que s’havien distanciat prou de la sinagoga com per ser perfectament identificables. És més, durant el seu regnat hi va haver cristians que ocupaven càrrecs rellevants en la cort. I és dubtós que el 202, el seu desè any de govern, promulgués un edicte general a Palestina prohibint la conversió al judaisme i al cristianisme i prescrivint penes greus per als nous conversos.
Ara: sí que hi va haver episodis persecutoris locals, sobretot a l’Orient i el nord d’Àfrica (Leònides d’Alexandria, pare d’Orígenes, les cartagineses Perpètua i la seva esclava Felicitat, condemnades a les feres tot i que la primera, com a ciutadana romana, hauria d’haver estat condemnada a espasa...). Però no s’ha d’oblidar que suplicis esgarrifosos com la creu o el foc no es reservaven als cristians sinó que s’aplicaven també a reus d’altres crims. De fet, l’Imperi era força permissiu quant a professar i difondre la religió que fos sempre que els seus adeptes no atemptessin contra la mos maiorum ‘el costum dels ancians’ i, arribat el cas, retessin culte als déus oficials i a l’emperador, tret dels jueus, que n’estaven exempts. És a dir, no es tractava d’exigir als acusats que professessin tal o tal creença, sinó que complissin els seus deures amb l’estat: pagar impostos i fer, quan tocava, el jurament o el sacrifici prescrit per la tradició. I s’ha acabat el bròquil.
Convé ara donar-vos notícia trista d’unes morts. De la de Plaucià, que assabentat, segons la versió oficial, que el seu gendre Caracal·la volia eliminar tant a la seva filla com a ell mateix, va decidir avançar-se i treure’l del mapa, però descobert el pastís i cridat a palau, va ser condemnat per traïció i liquidat allí mateix el gener del 205 mentre se li confiscaven les propietats i les riqueses, que eren moltes, i Plautil·la i la seva filla eren enviades a l’exili. No va trigar a reunir-se amb ell el seu amic Cecili Agrícola, involucrat també en la conxorxa, que es va fer obrir les venes després d’engatar-se amb un bon vi. I no puc passar per alt tampoc la de Bul·la Fèlix, un cap de bandits amb cert carisma popular, una mena de Serrallonga avant la lettre, a qui «mai no es veia quan se'l creia veure –diu Cassi Dió–, mai no es trobava quan se'l creia trobar, mai no s'atrapava quan se'l creia haver atrapat», i que després d’innombrables aventures entre el 205 i el 207, seria traït per una de les seves amants, fet presoner i lliurat en públic a les urpes i la gola de les feres.
El 208 Sever es va dirigir a Britànnia amb les legions corresponents, acompanyat pels seus fills que, tot s’ha de dir, no es podien veure ni en pintura, per castigar els indígenes i restablir-hi la pau i l’ordre romans. Passava que l’exgovernador Albí, un cop proclamat emperador, havia retirat gran part de la guarnició i se l’havia emportat a Lugdunum (l’actual Lió), per enfrontar-se a qui l’havia traït, i aviat les tribus caledònies, prèvies incursions de tempteig per avaluar la situació, havien vist el cel obert i llançat un gran atac sobre les tropes aquarterades a la frontera –el mur d’Adrià, ja que el d’Antoní s’havia abandonat molts anys enrere–, depassant-la malgrat la resistència dels ocupants, que no disposaven de reforços, i aprofitant l’avinentesa per fer diverses expedicions de saqueig contra el ric sud.
Un cop a l’illa, Sever va establir el campament principal a Eboracum (avui York, Anglaterra). Aleshores, uns 20.000 homes van marxar cap al nord amb ell, assegut cada dos per tres, quan el deixava fora de joc el dolor intens dels freqüents atacs de gota que patia, en una cadira gestatòria tancada, que duien a coll. Un cop en territori enemic, els seus homes, empunyant la pala i la dolabra –una eina consistent en una peça de ferro acabada en punta en un extrem i una fulla plana de vora tallant a l’altre perpendicular al mànec–, van talar boscos, aplanar terrenys i reblir aiguamolls sense poder entaular amb els caledonis, que els esquivaven, cap combat decisiu. Finalment, van desfer el camí i, pel que fa al mur d’Adrià, l’emperador el va fer reparar i hi va assignar nodrides tropes per defensar-lo.
Afectat Sever per lesions articulars permanents i problemes renals, a Eboracum el va visitar la mort el 4 de febrer del 211 sigui cert o no que Caracal·la havia demanat abans als metges que n’acceleressin el tràmit. En qualsevol cas, vestit d’uniforme, se’l va col·locar sobre una gran pira davant la qual desfilaria tothom fins que els seus fills la van encendre. Al cap de poc, mentre la seva ànima voletejava pel cel dels militars, els ossos que havien sobreviscut al foc emprenien el viatge en una urna a Roma per ser dipositats al mausoleu d’Adrià.
