DÉUS D'ESTAR PER ROMA (18)

Principat. Generals-Emperadors

Pèrtinax & Cia.

Amb Còmmode encara de cos present, al matí de l’endemà 1 de gener del 193, Pèrtinax va ser proclamat emperador pels pretorians, sense gaire entusiasme tot i haver rebut d’ell la promesa de lliurar-los dotze mil sestercis a cadascun ja que temien que els retirés els privilegis extravagants de què gaudien, i a continuació pel Senat, on no era vist de bon ull a causa del seu origen humil (son pare havia estat un llibert a qui havia enriquit el comerç de llana). La pregunta que s’imposa, doncs, sobre els motius pels quals se li va fer escaleta per pujar al tron, només la contesta –o intenta contestar-la– Herodià, segons el qual els conxorxats

van prendre la decisió de cridar com a successor en l’Imperi a un home d’edat avançada [66 abrils] i moderat, amb la intenció de posar-se ells mateixos fora de perill i perquè tothom respirés després de l’amarga disbauxa de la tirania. En havent considerat diversos noms, ningú els va semblar tan capacitat com Pèrtinax. [...] Era l’únic que quedava amb vida dels venerables consellers deixats a Còmmode per son pare, que no havia executat o perquè el respectava pel seu prestigi, en ser el més il·lustre dels companys i generals de Marc [Aureli], o perquè la seva pobresa el protegia.

Publi Helvi Pèrtinax havia nascut a Alba Pompeia (actual Alba), regió de la Ligúria, al nord-oest d’Itàlia. Amb sa germana, Hèlvia Fídia, es va educar a casa del seu oncle matern, que el va fer estudiar amb un gramàtic grec i després amb un de romà, Sulpici Apol·linar. El mateix Pèrtinax va exercir de gramàtic durant un temps, però va decidir buscar una feina més rendible i, amb l’ajut del patró de son pare, se’l va promocionar primerament a centurió i se li va encarregar després, ja com a prefecte, el comandament d’una cohort (10 cohorts formaven una legió). En la guerra contra els parts del regnat de Marc Aureli i Luci Ver, se li premiarien els serveis prestats i, després d’haver estat destinat a Britànnia com a tribú militar i a la frontera del Danubi, va ser designat procurator, una cosa així com intendent en cap, de la Dàcia (bàsicament, els actuals estats de Romania i Moldàvia).

Malgrat ser víctima de certes intrigues de palau durant el regnat de Marc Aureli, aviat se’l destinaria a servir a les ordres del general Claudi Pompeià, el qui casaria a la mort de Luci Ver amb la seva vídua Ànnia Lucil·la, la germana gran de Còmmode, en la primera guerra marcomana. El 175, Pèrtinax rebria l’honor d’un consolat i les enhorabones pel fet que la seva esposa Flàvia Ticiana portés al món feliçment un infant. Fins a l’any 185, Pèrtinax seria governador de les províncies de la Mèsia Superior i Inferior, Dàcia i, ja sota Còmmode, Síria, la perla de les províncies i, finalment, Britànnia.

Tornat a Roma, Pèrtinax va jugar un paper actiu en el Senat, fins que el prefecte pretorià Perennis el forçaria a abandonar la vida pública. Al cap de tres anys, se’l va cridar a prestar servei a Britànnia perquè l’exèrcit s’hi havia amotinat. Allà intentaria calmar els ànims però una legió insubordinada va atacar la seva guàrdia personal i el va donar per mort entre els morts. Tanmateix es recuperaria de les ferides sofertes i, aleshores, la faria pagar cara als seus agressors. I si tenim en compte que amb la flagel·lació amb branques llargues i primes, generalment de vinya –sarments, que era la insígnia dels centurions–, es castigaven a l’exèrcit faltes menors en tant que la pena prescrita per a delictes com la insubordinació, la deserció i la traïció era la mort prèvia tortura, no hi ha dubte sobre quina es va aplicar. Ara: com que a la traïció s’hi afegia en aquest cas l’esperó de prendre venjança del dany personal rebut, no cal deixar volar gaire la imaginació sobre la crueltat que devia revestir el suplici.

De tota manera, Pèrtinax acabaria renunciant al càrrec ja que les legions l’odiaven i de retruc s’estaven tornant hostils a l’autoritat imperial. Passaria a servir com a procònsol d’Àfrica i després com a prefecte urbà de Roma, càrrec que tenia quan Còmmode va ser assassinat.

Un cop al tron, explica Cassi Dió que

va nomenar prefecte de la ciutat el seu sogre, Flavi Sulpicià, un home realment digne de tal magistratura. No obstant això, no desitjava nomenar Augusta la seva esposa, ni Cèsar el seu fill, encara que així ho havíem autoritzat [al Senat]. De fet, va rebutjar enèrgicament totes dues propostes, fos perquè encara no havia assentat fermament el seu propi poder, com perquè no voldria que la seva impúdica dona embrutés el nom d’Augusta ni que el seu fill, que encara era un noi, abans d’haver rebut la seva educació, quedés corromput pel luxe i les perspectives que implicava el títol de Cèsar. De fet, ni tan sols els va portar amb ell a palau, sinó que des del primer dia va apartar tot el que li havia pertangut i ho va dividir entre els seus fills (tenia també una filla), i va ordenar que visquessin amb el seu avi; allí els visitava ocasionalment, però més com a pare que com a emperador.

Pel que fa a la possible impudícia de Ticiana, només hi ha una referència una mica més precisa a la Historiae Augustae, segons la qual hauria tingut un afer a plena llum o gairebé amb un individu que l’hauria enlluernat cantant –imagino que a l’estil melòdic de Frank Sinatra– i acompanyant-se amb la lira. Cert que de l’emperador afirma, en contrapartida, l’imaginatiu bisbe Antonio de Guevara que va ser «molt notat» el fet que tingués amors amb la seva neboda Cornifícia, escandalosos tant per la seva edat avançada com pels anys que separaven la parella. A saber si no s’ho va treure de la mitra! Quant a no fer partícips als seus familiars dels títols i dignitats imperials podria haver obeït també al seu desig de preservar-los dels punyals que volaven tothora i en tots sentits.

Fos com fos, Pèrtinax va descobrir la profunda crisi econòmica en què estava sumit l’Imperi i, carregat de bones intencions, va intentar reformar la institució dels Alimenta amb la seriosa oposició de sectors de l’exèrcit i, d’altra banda, es va veure obligat a dur a terme tota mena de retallades que el convertirien en un emperador poc popular els primers dies de govern si bé, amb el pas del temps, seria recordat com un emperador “amable”, un dels “bons”.

D’altra banda, aconseguiria avortar una conspiració que pretenia substituir-lo sí o sí pel cònsol Pompeu Sosi Falcó, la riquesa del qual enllaminia els pretorians i a qui ell mateix allargaria la mà quan el Senat estava a punt de condemnar-lo per la intriga. Ara bé, diu Cassi Dió que el prefecte «Let, aprofitant-se de l’assumpte de Falcó, va procedir a donar mort a molts dels soldats, fent veure que es feia per ordre de l’emperador» i tant perquè temien ser els següents com perquè l’emperador, per pagar-los el favor d’haver-lo entronitzat, només els havia pogut abonar la meitat de la recompensa esperada malgrat haver venut les propietats mobles i immobles de Còmmode i, entre les primeres, les joves i els noiets que feia servir per als seus jocs de llit, es van amotinar el 28 de març del 193 (l’any que seria conegut com el “dels cinc emperadors”).

Aquell dia, Pèrtinax, assabentat que un grup d’uns dos-cents pretorians s’acostava, ventant la gladius, al palau reial, descartant enfrontar-hi els soldats amb què comptava i desoint el consell que fugís dels seus lleials, sortiria a negociar-hi in person. Els va adreçar un discurs que si bé va convèncer els uns, que embeinarien les espases, va deixar els altres com el negre del sermó: amb els peus freds i el cap calent. Un grup de guàrdies més agosarats que els altres, aleshores, tiraria pel dret: es van abraonar sobre l’emperador i el seu 86è dia de reialesa i glòria, el van enviar al regne tètric d’Hades, el déu del món dels morts. Això sí, perquè no hi anés sol, immediatament van enfonsar també l’espasa en el seu fidel camarlenc Eclecte.

Un cop tret Pèrtinax del mig, els pretorians van esdevenir subhastadors del tron ​​imperial: hi pujaria, van anunciar, qui els oferís més quartos. I dels dos postors, l’oferta final de Sulpicià, prefecte de la ciutat i sogre de l’interfecte, de qui es podia sospitar que, arribat al poder, tingués la temptació de tornar-los la pilota, va ser de vint mil sestercis per barba i la del senador Didi Julià, un banquer multimilionari, de vint-i-cinc mil. No cal dir que els soldats, sense pensar-s’hi, van lliurar la corona al més-dient. Però l’alegria per la fantàstica moma pactada, que mai no arribaria, aviat es va convertir en ressentiment. D’altra banda, si el poble va rebre el nou emperador amb insults i literalment a pedrades, el Senat, tot i ratificar-lo en el càrrec, va trametre en secret peticions d’ajut a uns quants generals destacats a províncies com a governadors i així, a les poques setmanes, Pescenni Níger a Síria (que era el seu favorit), Clodi Albí (cunyat de l’anterior) a Britànnia, i Septimi Sever a Dalmàcia i Pannònia van revoltar-se al capdavant de les legions que comandaven.

De manera que tan bon punt es va asseure al tron, Didi no va gaudir gaire de la vida encara més regalada que abans que comportava el títol d’emperador, sinó que va haver de fer front a la perillosa situació que creaven sobretot les tropes de Sever, a les quals s’havien unit les desplegades a Germània i als Balcans, i que s’acostaven a marxes forçades per tal d’avançar-se a les dels seus rivals.

Sever, que per raons tàctiques s’havia aliat amb Albí, a qui va reconèixer com a cèsar i prometre el cogovern, havia ocupat ja sense lluita Ravenna, apoderant-se de gran part de la flota imperial ancorada al port, i marxava cap a Roma. Didi es va afanyar a fortificar la capital tan de pressa com li era possible, però estava de pega: no sols molts ciutadans dels qui s’ho podien permetre van fugir de la ciutat per por del que se’ls podia venir a sobre sinó que un nodrit destacament de pretorians que va enviar a defensar les muralles va aprofitar l’avinentesa per desertar i lliurar-se als rebels: això sí, la seva recompensa consistiria en el desterrament dels més i l’execució dels qui havien pres part en la mort de Pèrtinax.

Mancat de suports, Didi va oferir a Sever compartir el tron però aquest va rebutjar l’oferta fos perquè no el reconeixia com a emperador legítim, perquè ja es veia la corona a tocar del crani, o per totes dues coses i, de passada, va pelar el missatger. Una delegació de senadors, aleshores, hi va pactar el seu reconeixement com a emperador, jurant-li lleialtat, i la condemna a mort de l’altre. Sever, victoriós, entrava a la capital l’1 de juny del 193 i el Senat, reunit, el proclamava nou emperador. L’endemà, el deposat Didi, que romania a palau, abandonat per tots, va ser decapitat a la cambra de bany en què s’havia tancat per un soldat ras que complia ordres. «Però, què he fet malament? A qui he matat?», diu que van ser les seves últimes paraules.

El vencedor va llicenciar els pretorians que havien ajudat Didi a pujar, de lleialtat tan a la deriva, i els va substituir per soldats de les seves legions. D’altra banda, explica Cassi Dió de primera mà,

ens va fer [al Senat] algunes promeses jactancioses, com les que ens havien fet els bons emperadors d’abans, en el sentit que no condemnaria a mort cap senador i va prestar jurament pel que fa al cas i, encara més, va ordenar que quedés confirmat per mitjà d’un decret conjunt, proscrivint com a enemics públics l’emperador i qualsevol que l’ajudés a [cometre] tal acte, així ells com els seus fills. I, no obstant això, ell mateix va ser el primer a violar aquesta llei, en comptes de guardar-la, i va fer donar mort a molts senadors; de fet, Juli Soló mateix, que per ordre seva havia redactat aquest decret, va ser assassinat no gaire després.

Níger, que disposava de més efectius que Sever i als quals, per afegitó, s’havien sumat les tropes enviades com a reforç pel rei part Vologès V, i que controlava el graner d’Egipte, havia comès l’error de no sortir disparat cap a Roma des del primer moment. I es trobava a Antioquia de l’Orontes, quan va rebre la notícia que el seu rival avançava cap a l’est. Llavors, mentre Egipte passava a poder d’aquest que, d’origen libi, també s’havia garantit el suport del seu país natal, va fortificar les muntanyes del Taure, va deixar una forta guarnició a l’antiga colònia portuària grega de Bizanci i altres ciutats i va ocupar Tràcia i el nord de Grècia, però alhora va oferir resoldre el conflicte fent la proposta de dividir-se l’Imperi. «Puja aquí dalt i balla», devia ser si fa no fa la resposta de Sever.

Després de travessar el Bòsfor, l’exèrcit d’aquest darrer lliuraria amb èxit la primera gran batalla, prop de Cízic, a Mísia (nord-oest de l’Àsia Menor). Una segona batalla en uns congostos prop de Nicea, a Bitínia (est de Mísia), aquesta dirigida, en el bàndol contrari, personalment per Níger, acabaria amb el mateix resultat i si no va arribar a ser una catàstrofe total per als seus homes només es deu al fet que va caure la nit. Part d’ells es retirarien a Armènia, mentre Níger fugia a la ciutat d’Issos. La tercera i decisiva batalla es lliuraria al mateix punt de la plana d’Issos en què el persa Darios III havia plantat cara inútilment a Alexandre el Gran. I una altra vegada, conforme a la llei de Murphy, li tocaria el rebre a Níger i hi perdria vint mil homes. Va provar aleshores de fugir a Pàrtia però una partida de soldats enemics el va interceptar i el va escabetxar. Corria l’any 194. 

Ni la dona –impúdica o no impúdica–, ni els fills ni cap familiar veurien com li confiscaven a continuació tots els seus béns perquè en van compartir la mala fi. A ell li van tallar la testa i la van enviar a Bizanci, que encara resistia contra Sever, per exhibir-la als assetjats, que cedirien davant argument tan convincent.

Desaparegut Níger i caigut Bizanci, els banys i els edificis públics de la qual van ser destruïts i arrasades les muralles, Sever va creure arribada l’hora d’assolir tot el poder i va girar les seves armes contra Albí, a qui no havia servit de res, doncs, ni ser-li lleial ni fer-li la gara-gara adoptant-ne el nom (Septimi). Tan sols després d’escapar pels pèls de ser assassinat per un missatger del seu rival i decidit a aguantar el tipus, Albí es proclamaria emperador la tardor del 196 i, amb el suport de les legions de la Gàl·lia i d'Hispània, passaria de Britànnia al continent al capdavant d’un exèrcit imponent.

Un encontre menor tindrien aviat les forces d’Albí, segons Cassi Dió, amb les d’un enigmàtic espontani que, sent mestre d’escola, es va llançar a l’arena:

Numerià, un gramàtic que ensenyava als nens les primeres lletres, va partir de Roma cap a la Gàl·lia per alguna raó desconeguda i, fingint ser un senador romà enviat per Sever per allistar un exèrcit, va reunir inicialment una petita força i va donar mort a uns quants de la cavalleria d'Albí, aconseguint a més alguns altres èxits en benefici de Sever.

I si la topada en si no passaria als annals de la història militar, mereixeria fer-ho amb lletres d’or pel fet que el mestre en va obtenir un increïble botí de setanta milions de sestercis i que, més increïble encara, el va lliurar a l’emperador. Quan Sever, tan estupefacte com és de suposar, va voler fer-lo ric i nomenar-lo senador de veritat, l’altre va declinar l’oferiment i al capdavall només va acceptar una petita assignació per retirar-se a viure al camp.

Així arribaria l’hivern i, mentrestant, Sever aplegava totes les seves legions i posava rumb a la Gàl·lia per encarregar-se in person del problema. A Viminacium, capital de la Mèsia Superior (actual Sèrbia central, Kosovo i part septentrional de Macedònia del Nord), va fer un discurs als seus homes bescantant Clodi Albí, a qui titllaria de traïdor, declararia enemic públic i li retiraria el títol de cèsar, que va traspassar al seu fill Bassià, que va rebre el nou nom de Marc Aureli Antoní, una manera més aviat tramposa de guanyar legitimitat en vincular-lo (i vincular-se ell mateix) a la dinastia antonina.

El primer xoc directe, previ a la gran batalla final, entre els dos poderosos exèrcits que incorporaven bon nombre d’aliats (britans, els d’Albí; pannonis, misis –de Mèsia– i dacis, els de Sever), tindria lloc a Tinurtium (Tournous, a la Borgonya), i la victòria, poc concloent, se l’enduria l’emperador tot i que, poc després, el rebel va derrotar les tropes que comandava el legat de Sever Viri Llop causant-li moltes baixes. (Llop, però, va escapar i just l’any següent, qui ho havia de dir, se’l nomenaria governador de Britànnia precisament).

El 19 de febrer de 197, els exèrcits de Sever i d’Albí es van enfrontar a Lugdunum (Lió) en una batalla que sembla que va ser la més gran i més llarga –va durar més de dos dies– lluitada mai entre romans i de la qual, després d’un estira-i-arronsa en què tan aviat prenien els uns avantatge com el perdien, sortiria vencedor el primer i, el segon, sense bous ni esquelles. En efecte, fugit i amagat en una casa, Albí es va treure la vida. Allí el van descobrir soldats enemics, que en van maltractar el cos fins que Sever va ordenar que se li tallés la testa i se l’enviés a Roma per ser exposada en una pica i que la resta es pengés al campament, abans d’arrossegar-la i llençar-la al Rin amb la seva dona i els fills, aquests sembla que sencers. També, de passada, que fossin enviats a fer el darrer viatge vint-i-nou senadors partidaris d’Albí, uns quants d’ells hispans, per cert.

Sever s’havia sortit amb la seva: assolir el poder absolut.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (17)

Principat. Dinastia Antonina

Còmmode

 

Amb la pujada al tron als dinou de Luci Eli Aureli Còmmode, una mena de musculman, de cabell arrissat i ros tenyit (i que mantenia brillant esquitxant-lo amb llimadures d’or), i una expressió sorruda, a qui el difunt Marc Aureli, son presumpte pare biològic, en presentar-lo a les tropes com a successor, havia anomenat “sol ixent” (!), tornava a sonar –i ben fort– la cara B del somni romà.

Nat a Lanúvium, juntament amb el seu bessó Titus Aureli Fulvi Antoní, mort als quatre anys, el jove Còmmode havia estat instruït des de la infància pels millors mestres i savis, als quals Marc Aureli va fer venir de tot arreu amb l’esperança (cega) que, a través d’una bona educació, forjaria la ment i l’esperit de l’home que un dia hauria de governar Roma. Però ell, si de menut havia fet matar un esclau que li havia preparat el bany amb l’aigua massa freda, ja entrat a l’adolescència, arrencapins i fatxenda, sense la més mínima atracció per la cultura, s’estimaria més lliurar-se al luxe, a aficions com l’ús de l’espasa (amb la mà esquerra: era esquerrà) i a comprovar davant el mirall el volum dels seus bíceps i el perímetre de la seva caixa toràcica.

Un cop emperador, amb gran disgust del Senat, contrari en general a la successió dinàstica –un disgust que esdevindria ressentiment quan fes invertir l’ordre tradicional dels dos poders de l’estat en el lema «Senatus Populusque Romanus», ara «Populus Senatusque...»–, ordenaria que es fessin moltes estàtues d’ell mateix, vestit d’Hèrcules, amb pells de lleó i un garrot. I sovint imitaria o simularia les gestes de l’heroi de força sobrehumana matant a distància, convenientment parapetat, a tot d’animals salvatges: hipopòtams, elefants, rinoceronts... L’historiador Herodià explica que la ciutadania celebrava la seva punteria i el fet que portés a Roma animals exòtics:  

Va arribar el dia de l’espectacle i l’amfiteatre es va omplir. S’havia disposat una barrera circular per a protecció de Còmmode, de manera que no corregués perill en combatre de prop les feres, sinó que, disparant des d’un lloc elevat i segur, fes una demostració de la seva punteria més que del seu valor. A cérvols i gaseles i altres animals amb banyes, tret dels toros, assetjant-los en la seva correguda, els fustigava tallant-los el pas i els donava mort amb precisa punteria. Als lleons, panteres i altres nobles animals corrent al voltant de la tanca els matava amb els seus dards des de dalt. I ningú va veure mai que fes un segon llançament ni cap altra ferida que no fos la mortal.

Més endavant vindria el lluitar al circ públicament amb gladiadors, considerats l’escòria de la societat, en especial contra reciaris –els del trident, la daga i la xarxa–, que era la guerra que més li agradava, potser perquè ni un sol rival gosaria mai vèncer-lo i perquè va decidir cobrar per cada aparició seva a l’arena la mòdica quantitat d’un milió de sestercis. Arribaria a participar en centenars de combats i es proclamaria ell mateix “vencedor de mil gladiadors”. Una altra guerra menor a què no faria llavors escarafalls seria la de liquidar amb l’espasa soldats que havien perdut algun membre en combat, lligats de mans i emmordassats, de vegades moribunds, al centre de la pista.

Ja una de les primeres decisions de Còmmode, contra les promeses fetes a l’exèrcit de continuar amb la política expansionista del seu antecessor i ignorant l’oposició del consilium (l’element més actiu i influent del Senat), va ser la de firmar un tractat de pau amb marcomans i quades, que s’hi van avenir, mantenint-los les condicions que els havia imposat son pare i rebent-ne a més els desertors i presoners fets pels altres, però renunciant a les places fortes que Marc Aureli havia fet construir en territori enemic i salvant-los amb això de la derrota definitiva. En unes quantes setmanes, les fronteres de l’imperi van retrocedir fins al Danubi. Va iniciar llavors unes campanyes contra els burs, poble veí dels anteriors, fins que aquests van enviar-li ambaixadors a demanar la pau, que els va concedir i dels quals va rebre 15.000 presoners alliberats. Mentre ell no cabia a la pell de satisfacció per tot plegat, molts ho van considerar una claudicació pura i pelada, humiliant.

Còmmode frisava per tornar a Roma a ampliar a correcuita el personal d’un harem que arribaria a comptar, diuen, amb centenars d’odalisques i odalisquets, i a gaudir de la resta de plaers que li oferia la seva condició de governant i, amb una pau a la butxaca que podia ser presentada com una victòria, tot i que aviat es va veure obligat a enviar als caps germànics diners i regals per evitar que la trenquessin, va tornar a la capital, on el 22 d’octubre del 180 va celebrar un triomf sense haver conquerit ni un pam de terra.

Dos anys abans, en una cerimònia més aviat modesta, havia contret matrimoni amb Brúcia Crispina, filla i germana de cònsols i senadors, avinentesa per a la qual el sofista i gramàtic Juli Pòl·lux havia compost un epitalami, que no devia ser gaire diferent, salvades les distàncies, del de Catul: «I convida a entrar a casa la mestressa, que es deleix pel novell marit, mentre li lligues l’ànima amb les cadenes de l’amor, com l’heura arrapadissa, enfilant-se ça i enllà, envolta l’arbre».

Tant o més apassionat en un altre terreny seria el Discurs vertader, més conegut com a Discurs vertader contra els cristians, del filòsof grec Cels que, segurament el mateix any 178, hi posava punt final: «Hi ha una raça nova d'homes nascuts ahir –hi escrivia–, sense pàtria ni tradicions, associats entre ells contra totes les institucions religioses i civils, perseguits per la justícia, universalment coberts d'infàmia, però autoglorificant-se amb l'abominació comuna: són els Cristians».

Tornant a Crispina cal dir que, malgrat la seva bellesa, desagradava a Còmmode, perquè era dona altiva i tan vana com ell i, per si fos poc, no li donava un successor. Però el 182 devia fer panxeta i, en comptes d’alegria el que hi va haver va ser una acusació de traïció i adulteri, probablement a instigació d’Ànnia Lucil·la, la germana gran de Còmmode, vídua de Luci Ver i ja casada, per voluntat paterna, amb Claudi Pompeià, un general que tenia vint-i-cinc anys més que ella. Es veu que a Lucil·la, tot i conservar els honors i els privilegis d’emperadriu, li encenia la sang haver d’anar de segona de Crispina, que era l’emperadriu regnant. Com a càstig, l’august va condemnar l’augusta embarassada a l’exili a Capri on, dos o tres anys després, la faria liquidar.

Igualment a Capri, meta ahir com avui de la jet-set, van anar a espetegar Lucil·la i la seva filla Plàucia com a implicades en la trama d’un complot descobert el 183 gràcies a l’intent d’assassinat de Còmmode, quan es dirigia al teatre, per part d’un jove designat per fer-ho, teòric amic seu i company de gresca, que en acostar-se-li cridant «Aquí hi ha la daga que t’envia el Senat!», va donar temps a la seva guàrdia personal a reaccionar, caure-li al damunt i frustrar-ne el propòsit. Durant la tortura subsegüent, de què gairebé podem sentir amb horror el ressò dels xiscles, es va descobrir que participaven en la intriga, a més de les dues dones, el senador Marc Ummidi Quadrat, cosí germà de Lucil·la, i un altre senador, que van ser executats.

També ho va ser el camarlenc favorit de l’emperador, a més d’amant, un tal Saoter, llibert, però aquest per ordre de l’exsecretari de Marc Aureli i prefecte del pretori Publi Tarruntè Patern, fet que va provocar el gran cabreig de l’emperador, mentre l’altre prefecte, Tigidi Perennis, aprofitava per revelar-li a cau d’orella la implicació de Patern en una segona conspiració contra ell, aquesta dirigida per Publi Salvi Julià, fill d’un famós jurista. No cal dir que va fer matar Salvi i Patern alhora que uns quants senadors. A partir d’aquest moment, Còmmode delegaria tot el poder en mans de Perennis, que amb l’august de trompa en trompa, de llit en llit i dedicant les hores mortes a entrenar-se com a gladiador, prosseguiria la política d’enfrontament amb el Senat i continuaria la repressió, és a dir, les morts i les confiscacions. Pel que fa a la germana i la neboda, és prova que l’altre no les oblidava que, cosa d’un any després d’arribar a l’illa, van haver de concedir uns moments no pas a la premsa rosa sinó al centurió que les liquidaria.

L’any 183 les legions estacionades a Britànnia, descontentes per la manca de recompenses després d’haver sufocat l’alçament de diverses tribus, volien proclamar emperador un comandant seu, conflicte que atiava des de l’ombra Marc Aureli Cleandre, un antic esclau frigi comprat i afranquit per l’emperador, que l’havia fet camarlenc en substitució de Saoter i, després, oficial de la casa imperial. Aviat va començar a conspirar contra el prefecte del pretori Tigidi Perennis, a qui Còmmode mirava ja de cua d’ull des que fes cremar viu un actor que en una obra havia advertit que el prefecte preveia alçar l’exèrcit d’Il·líria (nom antic de la regió que ja August havia dividit en les províncies de Dalmàcia i Pannònia) per tal d’obtenir la porpra i implantar una nova dinastia amb els seus fills. L’any següent, Cleandre va convèncer una delegació de soldats de Britànnia que denunciessin Perennis, a qui odiava cordialment, com a partícip d’un nou complot contra l’emperador i aquest, esbandint-se per un moment la nyonya, va concedir que fos detingut pels mateixos homes que manava, que el maltractarien i executarien i, de propina, n’assassinarien la dona, la germana i els seus dos fills.

El favorit va concentrar aleshores tant de poder a les mans que va adjudicar al millor postor, a profit propi i sense que ningú li alcés la veu, tota mena de càrrecs civils i militars i, si convenia, augmentant-ne exageradament el nombre, amb el resultat d’enriquir-se fora mida fins al punt de permetre’s atendre a costes seves els capricis de Còmmode, fer donacions als amics i finançar banys i altres obres públiques importants. El 188 faria treure del món el llavors prefecte del pretori Atili Ebúcia obtenint ell mateix el càrrec, amb dos prefectes a les seves ordres.

El descontentament, motivat sobretot per la situació econòmica, veritablement crítica en algunes províncies i amb una Hisenda desorganitzada que no pagava les rendes de les fundacions d’assistència, creixia i s’estenia per tot l’Imperi, causant una onada de desercions sobretot entre els exèrcits estacionats a la Gàl·lia Lugdunense (actual Bretanya i nord de França), amb capital a Lió, i a Germània. El 186, un desertor de les tropes de la Tarraconense anomenat Matern, que liderava una petita banda armada, se’n va posar al capdavant i junt amb esclaus fugitius iniciaria un moviment de regulars proporcions a la regió, que va arribar a assetjar algunes ciutats, que malauradament no se sap quines van ser.

Davant la crisi, Còmmode va nomenar el general Pescenni Níger governador de la província, que amb l’auxili de la legió estacionada a Estrasburg, derrotaria els rebels el 187. Però Matern no es trobava entre ells: havia viatjat fins a la capital amb l’excusable objectiu de traçar-hi un pla per deixar sec l’emperador, però va ser traït per algun col·lega, detingut i executat. Aquest mateix any, Publi Helvi Pèrtinax, que havia fet una carrera meteòrica a l’exèrcit, destaparia una conspiració dirigida per dos enemics de Cleandre, els senadors Antisti Burrus, cunyat de Còmmode, i Arri Antoní, sobre la fi dels quals no m’estendré.

A tot això, el descontentament d’unes masses camperoles cada vegada més empobrides continuava creixent i, per a més inri, un brot de pesta, o potser un rebrot, va fer efecte a Roma arribant a causar, segons Cassi Dió, 2.000 víctimes en un sol dia. I afegeix (el que potser era només un rumor tan pervers com el que, segles després, culparia els jueus de la Pesta Negra), que 

Després, també, molts altres, no sols a la ciutat, sinó al llarg de gairebé tot l’Imperi, van morir a mans de criminals que tacaven amb drogues mortals unes agulles primes i infectaven per diners a persones amb verí mitjançant aquells instruments. 

A la situació de la ciutat s’hi sumaria, la primavera del 190, una greu carestia de blat que Cleandre, a qui ja s’acusava de «vendre’s les províncies i tot», no va saber o poder solucionar i que provocaria, a finals de juny, una gran manifestació contra ell al Circ Màxim. I per bé que hi va enviar de seguida els pretorians per sufocar la protesta, Pèrtinax, en aquells moments prefecte urbà de Roma, hi va interposar els seus guàrdies. Atès el perill que corria, Cleandre va fugir a Laurentum, on es trobava l’emperador, buscant-ne la protecció, però la plebs, que el seguia, insistia a demanar-ne el cap. Còmmode, finalment, a instàncies de Màrcia, la més influent de les seves concubines –després d’haver-ho estat del noble Ummidi Quadrat, executat el 183, i cristiana, per cert–, va fer decapitar Cleandre i estavellar-ne el fill, un nen que s’educava a càrrec seu, contra el terra. Tot seguit, va donar al populatxo, perquè s’entretingués, no sols allò que demanava (el cap) sinó la resta.

Quan un grup de camperols lliures d’un dels latifundis imperials del nord d’Àfrica, tips i cuits que els soldats acantonats a la rodalia els forcessin a treballar de franc per a ells i que els funcionaris locals, previ presumible canvi de mans d’unes monedes, fessin com qui sent ploure davant les seves queixes, van enviar una carta a Còmmode denunciant la situació que patien i anunciant que, si no s’hi posava remei, deixarien de pagar els seus impostos i fugirien de l’heretat, no va trigar a contestar els denunciants confirmant-los-hi els drets. O en el fons no era tan mala persona o bé tenia clar l’interès propi.

El 191, un incendi va destruir part de Roma i diversos edificis públics, com el Temple de la Pau, el Temple de Vesta, on les verges vestals mantenien permanentment encès el foc sagrat, magatzems i part del palau imperial, una ocasió immillorable perquè Còmmode es presentés davant el poble, a començament de l’any següent, com el nou Ròmul i refundés la ciutat reanomenant-la Colònia Commodiana. I si, per exemple, el mes d’aprilis, sota Neró, s’havia dit neronianus, ell va canviar els noms dels mesos de l’any posant-los els propis (només dotze dels vint-i-un noms que tenia): Lucius, Aelius, Aurelius, Commodus, Augustus, Herculeus... Posats a rebatejar, el Senat va esdevenir Afortunat Senat Commodià i l’exèrcit, Exèrcit Commodià. D’altra banda, al dia que va promoure aquestes reformes el va anomenar (no ho diríeu mai), Dies Commodianus. I personalment, amb tota la modèstia de què era capaç, es va limitar a assumir, entre altres, els títols innovadors de Pacator Orbis ‘Pacificador del Món’ i Dominus Noster ‘Senyor Nostre’.

El 192, per algun motiu que ell sabria, va ordenar la mort d’Annia Fundània Faustina, tia valenciana seva, que portava vídua uns dotze anys i vivia retirada del món a la pacífica província d’Acaia (Grècia). El mateix any Quint Emili Let, acabat de nomenar prefecte del pretori, havia organitzat una conspiració el nucli rector de la qual la componien, a més d’ell, la cristiana Màrcia i el llibert Eclecte, camarlenc de la casa imperial, amb l’objectiu d’eliminar Còmmode i reemplaçar-lo per Pèrtinax.

Ara bé, el que devia precipitar els esdeveniments seria l’alarma dels conspiradors davant l’anunci de l’emperador, el vespre del 31 de desembre de 192, que l’endemà participaria en la desfilada ritual que inaugurava l’any, però no empolainat com tocava, sinó seminú i armat com un gladiador. A més, no sortiria des de palau escortat com d’habitud per la guàrdia imperial, sinó des del ludus, l’escola de gladiadors, on hi tenia una cel·la reservada, i acompanyat per un grup de pinxos d’aquests. Màrcia va enverinar el menjar de l’emperador (un bocí de carn de bou [Dió] o una copa de vi aromàtic [Herodià]), però ell, que era dur de pelar, va vomitar el verí i encabat va anar a prendre un bany. Els conspiradors, tement la seva venjança si els descobria, van enviar el llibert Narcís, el seu entrenador personal, a escanyar-lo a la banyera, tasca que el llibert va complir a satisfacció de tots menys de la víctima.

L’endemà, el Senat, tan eufòric com en el cas de Domicià, va plantar-li cara al mort declarant-lo enemic públic i emetent-ne una damnatio memoriae per eliminar tot allò que pogués recordar-lo. Amb l’incòmode Còmmode s’acabava la dinastia dels antonins.

 

Thomas Müntzer i la causa de Crist

No he vingut a portar la pau,

sinó l'espasa (Mt 10,34)

 

 

La frase «Déu es col·loca sempre incondicionalment i apassionadament d'una banda i només d'una: contra els encimbellats i en favor dels humiliats», és del teòleg calvinista suís Karl Barth (1886-1968), però podria haver pertangut perfectament a l’alemany Thomas Müntzer, nat una mica abans, cap a 1489, a la petita ciutat de Stolberg, actual estat de Rin del Nord-Westfàlia. I és que Müntzer va ser també teòleg amb una sòlida formació acadèmica i seguidor de bon principi de Martí Luter, de qui era contemporani. Amb el temps, però, se n’aniria distanciant fins a adoptar un posicionament totalment oposat i radical, i esdevenir un dels líders revolucionaris durant la Guerra dels camperols (1524-1525).

Després d’estudiar a les universitats de Leipzig i Frankfurt, i treballar entre una cosa i l’altra com a professor ajudant a l’escola llatina d’Aschersleben, és ordenat sacerdot a Halberstadt. Sol·licitat el 6 de maig de 1514 pel govern local de la ciutat de Braunschweig, accepta l’ofici de prebendat d’un altar de l'església de Sant Miquel. Més endavant, s’estrena com a paborde de l’església col·legiata de St. Ciriac, a Frose, prop d'Aschersleben, on també ha d'atendre una petita comunitat de monges. La tardor del 1517, però, la publicació de Les noranta-cinc tesis de Luter el motiva a deixar el monestir i viatjar a final d’any a Wittenberg, on residia l’autor, per debatre amb ell la qüestió de les indulgències –la remissió de les penes pels pecats comesos comprada a l’Església amb béns o diners–, tema clau aquest per a l’agustí.

Va ser durant la seva estada a Wittenberg que es va adherir al primerenc moviment de la Reforma protestant i on va continuar els seus estudis, interromputs a causa de viatges per Francònia durant l’hivern; a Rothenburg, a Baviera, després, on hi tenia un familiar i a Jüterbog per reemplaçar durant la Pasqua de 1519 el predicador Fanz Günther, que havia entrat en conflicte amb els franciscans del monestir local. (Esclar que ell no seria menys: el germà Bernhard Dappen el denunciaria al bisbe de Brandenburg per “luterà”.)

Després d'assumir el mateix any el càrrec de confessor en un convent de monges benedictines a Beuditz, prop de Weißenfels, i dedicar allí força temps a la lectura d’autors antics i la història de l'Església, el maig de 1520, es trasllada a la important ciutat saxona de Zwickau, emplaçada a la cruïlla de la carretera de Frankfurt a Dresden amb la de Leipzig a Praga, nomenat –per recomanació de Luter in person– predicador suplent a l’església local de Santa Maria i, a l'octubre, reincorporat el titular, ocupa el càrrec vacant de pastor de la segona església de la ciutat, Santa Caterina, des d’on fustiga (en alemany, com celebra la missa) els hipòcrites avariciosos «que amb els seus precs interminables consumeixen les hisendes de les vídues» i esdevé apòstol dels miserables, als qui anima a capgirar l’ordre social conforme a la voluntat divina. Luter li retira el seu suport.

Aviat s’associa amb tres predicadors, com ell, dels primers reformadors radicals de la Reforma: els drapers Nikolaus Storch, per al qual el final del món era imminent, i Thomas Drechsel, més el teòleg Markus Thomae Stübner, considerats anabaptistes¹ malgrat que sembla que no sols compartien el rebuig al baptisme dels nadons sinó a qualsevol Església estatal, fos catòlica o luterana, i a participar en cap govern terrenal per «lleialtat» al regne de Crist. «Els profetes de Zwickau», com s’hi referiria despectivament Luter més endavant, en serien expulsats el 1521. I és que representaven un literalisme bíblic del que derivaven unes crítiques contundents a les autoritats, a les quals exigien l'adhesió estricta als principis religiosos protestants, crítiques percebudes com una greu amenaça als fonaments de l’estat i que també per a Luter, que en predicava la submissió, resultarien inacceptables.

  Va marxar llavors a territori txec. Allà llançaria el 1521 el seu Manifest de Praga, datat l’1 de novembre, que, impregnat de misticisme i expectatives dels últims temps, es queixava que els sacerdots encara no havien transmès correctament la Paraula de Déu als fidels des de la trona i que ells «i els micos» ja no haurien de representar l’Església cristiana, i afirmava que eren «els elegits», els que estaven al servei de l’Evangeli, nobles o plebeus, els que podien acceptar els dons de l'Esperit Sant i crear una nova església. Obligat a abandonar aquesta ciutat a finals de 1521, després d'un any i mig de peregrinar per Bohèmia, amb una breu ocupació en l’endemig –amb prou feines tres mesos– com a capellà en el convent de monges cistercenques de St. Georgen, a Glaucha, seria nomenat per Pasqua de 1523, pastor a l'església de Sant Joan d’Allstedt, a Turíngia.

A Allstedt, poc després, es casaria amb la monja Ottilie von Gersen, a qui havia tractat com a penitent quan feia de confessor a Beuditz i de qui tindria un fill el 27 de març de l’any següent; redactaria una nova ordenació litúrgica en alemany, compondria diversos himnes i escriuria esborranys de sermons i unes desenes de cartes. Però aviat les coses començarien a anar mal dades. Després que un grup de partidaris de Müntzer, que havia predicat contra la veneració mariana, cremés la capella de pelegrinatge de Santa Maria a Mallerbach, el patró de la parròquia, que encara no havia donat el seu consentiment al nomenament de l’exaltat pastor, va programar un sermó de presentació a la capella del castell d'Allstedt el 13 de juliol de 1524.

El matí d’aquell dia, davant l’expectació de nobles i magistrats, va pronunciar el que s'ha anomenat "Sermó davant els Prínceps", una exegesi del segon capítol del profeta Daniel, tema espiritualista que això no obstant ell conduiria sense embuts a terreny polític. Hi va afirmar que laics i camperols pobres hi veien amb més claredat que els governants desorientats pels frares i els mals sacerdots («el Germà Porc Encebat, el Germà Vida Regalada»), escurçons tots; però potser el més remarcable fos la seva interpretació del passatge bíblic que comença «Tothom s’ha de sotmetre a les autoritats superiors, perquè tota autoritat ve de Déu» (Rm 13,1-7), del qual va concloure inesperadament que, quan les autoritats no fan ben fet el seu paper, «l'espasa [és a dir, el poder, la dominació] els serà presa» (Dn 7,26), arribant a afirmar amb gosadia que «segons els ensenyaments de tota la Llei divina, jo dic que cal matar els governants impius, sobretot els frares i monjos que ofenen l'Evangeli [...] i, en canvi, pretenen ser els millors cristians».

Un sermó cal dir, als antípodes del que Luter havia escrit a finals de març de 1522, en Una sincera exhortació a tots els cristians... («La revolta mai és justa, per justa que sigui la seva causa [...]. La revolta està prohibida per Déu [...]. Està inspirada pel Diable»), i que implica el trencament definitiu dels lligams que encara l’unien amb l’agustí i que, d’altra banda, devia agradar tan poc al seu auditori com el fet que Müntzer el fes imprimir i difondre sense autorització.

Serà a partir d’aquest dia, amb l’increment d’afluència als seus sermons –deguda en part a la presència de refugiats de la persecució en altres zones– i les traves dels notables als desplaçaments dels pobres des de la rodalia per assistir-hi, que el conflicte amb les autoritats antireformistes s'intensifica i, no en menor mesura, pels aires mil·lenaristes² de les seves prèdiques: propugna un restabliment de l'Església apostòlica, si cal, per la violència a fi de preparar al més aviat possible el regnat de Crist, i insisteix en el lema col·lectivista Omnia sint communia ‘Que tot sigui de tothom’.

Aviat anuncia mesures d'autoprotecció mitjançant una organització clandestina revolucionària, la Lliga dels Elegits, a què s’incorporen camperols i alguns miners del coure del poblat proper de Mansfeld i que, dins del possible, es dota d’armes i succedanis d’armes. Però té cada cop més clar que la situació es torna molt perillosa per a ell i acaba per escalar la muralla d'Allstedt en secret i marxar precipitadament a l’empara de la foscor la nit del 7 al 8 d'agost de 1524.

A finals d'aquest mateix mes, es refugia a la ciutat imperial lliure de Mühlhausen, també a Turíngia, potser perquè en coneixia les conflictives circumstàncies per què travessava: tensions entre els ciutadans i el clergat, amb antics monjos, com Heinrich Schwertfeger, conegut com Pfeiffer, predicant una Reforma que no s’havia consolidat encara, i també entre el govern de la ciutat i gran part de la població, privada de drets civils, que ja s'hi havia revoltat l’any anterior. El 19 de setembre de 1524, es produeix un nou alçament contra les autoritats del municipi, arran del qual fugen els dos alcaldes i uns quants regidors.

No està clar fins a quin punt Müntzer, contra qui Luter ja havia previngut el consistori el 21 d'agost, hi va estar implicat. En tot cas, va escriure a la congregació una carta perquè fos llegida públicament, en què acusava l'ajuntament de no respectar l'evangeli i de dificultar el progrés de la Reforma a més d’exigir-ne la dimissió. I va ser aquí on, segons Cohn a En pos del Milenio, «va trobar un seguici petit però molt addicte. Obsessionat com sempre per la imminent destrucció dels incrèduls, portava davant seu un crucifix vermell i una espasa desembeinada, alhora que, capitanejant una banda d'homes armats, patrullava pels carrers de la ciutat».

No va trigar a girar-se la truita i el nou consistori va aconseguir que s’expulsés de la ciutat Müntzer i Pfeiffer a començament d’octubre. A mitjan mes tots dos eren a Nuremberg si bé Pfeiffer, després que mantingués discussions públiques i prediqués a les places, en va ser expulsat igualment al cap d’uns dies. Ell s’hi va quedar un temps, va publicar uns escrits que el consistori de la ciutat va segrestar i de les edicions dels quals només permetria fer-ne pública una part. Això va significar que es veiessin privats de l'impacte que Müntzer n’esperava i, desenganyat, deixaria Nuremberg a final de novembre de 1524.

Mentrestant, s’estenien les revoltes de camperols iniciades a l’agost a l’extrem sud de la Selva Negra, al comtat de Stühlingen, aquí liderada per Hans Müller, un antic mercenari, revoltes a les quals s’unien molts ciutadans que reclamaven al seu torn una reforma democràtica i religiosa. Les causes eren diverses, com diversa era la jurisdicció sobre els territoris alemanys afectats –comtats, ducats sobirans, dominis bisbals, ciutats lliures...–, però el cas és que coincidirien en unes quantes reivindicacions principals camperols, artesans i jornalers de diferents indrets i, entre ells també, membres del baix clergat, amb una situació econòmica molt semblant a la de les classes desafavorides, funcionaris de les comunitats i algun noble, com l’anomenat Florian Geyer, de Francònia, que aportaria als rebels assessorament i uns centenars d’homes avesats a la guerra i pagats de la seva butxaca, coneguts com “La Banda Negra”.

Tot això s’esdevenia quan se suposa que Müntzer viatjava pel sud-oest d'Alemanya. Sí consta que al desembre va ser a Basilea, on es va entrevistar amb el reformista Ecolampadi (Johannes Hausscheim). A final de febrer, envoltat tothora per partidaris entusiastes, torna a Mühlhausen, on es retroba amb Ottilie von Gersen, que hi havia provocat avalots, i el seu fill, com també amb Pfeiffer, a qui el consell, arran de la pressió dels seus seguidors, ha deixat predicar de nou. No sols això: segurament a contracor, ha ordenat tancar els monestirs, privar monjos i monges de brindar cap atenció pastoral i permetre la implementació de la Reforma.

Müntzer hi és rebut triomfalment per la majoria desheretada i de seguida, amb l’amenaça de recórrer a la violència, ajudarà a enderrocar el consistori el 16 de març i a fundar-ne l’endemà, des de fora, un de nou, el Consell Etern, que formaran alguns integrants de l'antic, membres de la petita i mitjana burgesia i alguns representants del poble menut, amb la qual cosa es democratitza en bona part l'administració de la ciutat, mentre ell des de la trona de l’església de Santa Maria, de què ha estat nomenat rector, proclama coses tan subversives a oïdes dels poderosos com ara «Tot home és lliure i té els mateixos drets que qualsevol altre».

Com era d’esperar, els revoltats van començar a témer que nobles i senyors de la regió no es quedessin de braços plegats davant la situació política de Mühlhausen i, per mirar d’evitar que se’ls aïllés en aquell racó de país com a preludi de la seva liquidació, Müntzer es va fer un tip d’enviar cartes a vells camarades, als miners de Mansfeld i a qui se li va acudir perquè acudissin a donar-li un cop de mà: «No sigueu porucs. Decidiu-vos ja, i lliureu la batalla del Senyor. El moment ha arribat [...]. Quatre monestirs han estat destruïts a Fulda durant la setmana de Pasqua. Ja s'han aixecat tres mil pagesos a Kiettgau i Hegau, a la Selva Negra, i la multitud creix dia a dia [...]. Apa, doncs! Endavant, endavant! [...]. No permeteu que l'espasa se us refredi.»

Entre els qui s’hi van presentar, l’apocalíptic Storch i una colla d’adeptes armats. Ell i Pfeiffer, de qui el Consell Etern n’havia tolerat l’agitació creixent, més Storch, implantaran una mena de dictadura teocràtica igualitària i Müntzer fundarà una milícia, la Lliga Eterna, que dotarà d’una gran bandera blanca amb un arc iris pintat, símbol de l'aliança que Déu hauria fet amb els homes després del diluvi, i el lema Verbum domini maneat in aeternam ‘Que la paraula del Senyor resti per sempre’.

El 20 de març de 1525, després de moltes discussions entre una cinquantena de representants del moviment camperol de la Suàbia Superior, entre ells el líders d’origen urbà de les faccions més grans, reunits a la ciutat lliure de Memmingen, es donava a conèixer un document consensuat: Els Dotze articles i reglaments de tots els camperols. En ell, amb un llenguatge religiós que dóna a les seves demandes una legitimació fonamental, s’hi proclama el dret a la lliure elecció i destitució dels pastors i, rebutjant el tracte de serfs, la pròpia llibertat; s’hi demana l’abolició dels delmes petits, l'ús compartit de la caça i la pesca, la restitució al poble dels antics boscos comunals com també dels prats i camps comunals, la reducció dels serveis obligatoris dels pagesos; una regulació justa del preu d’arrendament de les terres i l'abolició del Todfall, una mena d'impost de successions en espècie que percebia l’amo de la terra, i s’oposa a l’arbitrarietat dels nobles tant pel que fa a l'augment de les càrregues dels pagesos com a la imposició de multes. Finalment, s’hi assegura que si es demostra que un o més d’aquests articles contradiuen la Paraula de Déu es consideraran nuls de ple dret.

En dos mesos se n'arribarien a fer vint-i-cinc edicions, amb un total de potser 25.000 còpies impreses i distribuïdes, una tirada tremenda per al segle XVI. El seu impacte va ser immens.

Luter, que al gener, en el seu libel Contra els profetes celestials, havia etzibat «que les hordes de camperols, matant i saquejant, [...] han de ser polvoritzades, estrangulades, dessagnades, en secret i en públic, així que es pugui, com cal fer amb els gossos folls», va reaccionar de seguida als Dotze Articles escrivint la seva Exhortació a la pau en què, moderant força el to, condemnava l’altivesa de prínceps i senyors, però tot i reconèixer que la major part de les demandes eren raonables, tirava també contra els rebels per fer servir la força («Que l'autoritat sigui dolenta i actuï amb injustícia, no és excusa per reunir-se en bandes i rebel·lar-se. Perquè castigar la maldat no incumbeix a qualsevol, sinó a l'autoritat secular que porta l'espasa»).

Les hostilitats van començar amb un seguit d’escaramusses entre els insurgents i les tropes de la Lliga de Suàbia, una associació de ciutats imperials, principats eclesiàstics i seculars, i cavallers, que van causar morts i ferits a tots dos bàndols i durant les quals els soldats van saquejar i incendiar uns quants pobles. Però aquests, a continuació –4 d’abril–, reforçats amb el retorn dels lansquenets victoriosos d’Itàlia, on havien combatut al servei de l’emperador del Sacre Imperi Romanogermànic Carles V (i I d’Espanya), van travar combat amb un contingent d’uns 5.000 camperols a tocar de Leipheim, prop de la ciutat imperial d’Ulm, al qual van derrotar. L’endemà al vespre, el cabdill dels vençuts, el pastor Jakob Wehe, era decapitat.³

El clímax de la guerra arribaria a Francònia a començament de maig de 1525 amb l’atac dels rebels a Würzburg, a la riba del riu Main. Abans, però, el 16 d'abril (diumenge de Pasqua), assabentats mentre acampaven a Neckarsulm que els nobles i la cavalleria havien sortit del castell de Weinsberg, deixant-lo pràcticament desguarnit, i baixat a la ciutat, els camperols, liderats per Jakob Jäcklein Rohrbach i Margarete Renner, van decidir recórrer immediatament la desena de kilòmetres que els en separaven i atacar-lo. Així que els camperols en van escalar les muralles i capturar la comtessa i els seus fills; van saquejar el castell i després es van plantar davant la ciutat, on el comte Ludwig von Helfenstein, aleshores governador de Weinsberg, i tots els seus acompanyants, sorpresos i sense temps per retirar-se, van resoldre resistir. No van tenir en compte que gran part dels ciutadans simpatitzaven amb els camperols, als qui obririen les portes.

Vençuda la resistència de l’odiat comte i els seus homes, se’ls va fer presoners. I ni l’oferiment d’un rescat de 30.000 florins ni les súpliques de la comtessa perquè els deslliuressin van evitar que fossin condemnats a mort. L’endemà dilluns de Pasqua, de bon matí, se’ls va acomboiar al so de tambors i xiulets a un prat fora ciutat, on se’ls va ajusticiar fent-los córrer, nus de cintura en amunt, enmig d'un cercle d'homes armats amb piques, forques i bastons que els colpejaven i els ferien. La mort de vint-i-quatre persones i sobretot la del comte en aquestes condicions va passar a la història com la "matança de Weinsberg" i no va contribuir precisament a projectar una imatge de la insurrecció gaire simpàtica. També va dur Luter a escriure el duríssim pamflet Contra les hordes de camperols lladres i assassins: «Els pagesos han assumit el pes de tres horribles pecats contra Déu i contra els homes, cosa que els fa mereixedors, una i mil vegades, de la mort de cos i ànima».

A continuació, va ser el torn de Würzburg. La ciutat cau, però el bisbe-duc s’arrecera en el castell de Frauenberg, que assetjarà una gran força rebel –uns 15.000 homes–. El setge, però, evidencia les limitacions dels atacants, manca de cohesió, disciplina i organització, que fan que s’allargui massa i que durant els combats pateixin un gran nombre de baixes. I mentre aquesta nodrida força està aquí retinguda, es comencen a eliminar d’un en un els altres apèndixs de la insurrecció.

Més al nord, Mühlhausen ja no és un cas aïllat: la insurgència camperola i els enfrontaments consegüents amb mercenaris dels comtes els primers dies de maig és un fet a zones extenses de Turíngia. I és com si s’operés en l’ànim de Müntzer un canvi sobtat: el convenciment que el temps de predicar ha passat i que el que toca és lluitar a peu i a cavall per implantar ara i aquí el Regne de Crist.

Reclamat pels rebels de la regió, que han convergit a la ciutat de Frankenhausen, a cosa d’un centenar de km d’allí, convertint-la en el centre de la insurrecció, se n’hi va al capdavant de 300 homes i hi arriba l'11 de maig de 1525. Aclamat com a líder de tots ells, n’assumeix el comandament i organitza els indecisos. El dia 14, tenen lloc les primeres escaramusses en què els camperols aconsegueixen de frenar diverses temptatives d’avenç del atacants. Aleshores, Müntzer adreça als seus seguidors, uns 7.000 homes, poc equipats i sense experiència de combat, una arenga apassionada: que combatin amb valor perquè no lluitaran la seva pròpia batalla, sinó la de Déu, que amb el seu ajut vol netejar el món; que les bales no els podran ferir...

És en aquell moment, segons la tradició, quan apareix al voltant del Sol un cercle de colors, un halo lluminós que s'interpreta com un arc de Sant Martí, símbol de la seva bandera. Müntzer assenyala aquest fenomen inusual i l’interpreta com un signe de Déu que els anuncia a ells, els “elegits”, la victòria sobre els “impius”.

Werner Tübke, Panorama de la revolta camperola (1983-89). Oli de 14 x 123 m (detall)

 

Hi va haver negociacions a correcuita. Però els prínceps es van obstinar a exigir que se’ls lliurés el «fals profeta Thomas Müntzer», pretensió que va ser rebutjada i el 15 de maig, mentre els rebels encara estaven sota la impressió de l’arenga del seu líder i del “miracle” del Sol, les tropes comandades pel jove landgravi Felip I de Hesse, el Magnànim, que s’havia unit a l'oest de Turíngia a les forces dels ducs de Saxònia-Wittenberg i de Brunswick, col·loquen els seus canons sense cap oposició en un turó veí al de Schlachtberg, a tocar de la ciutat, on els camperols han pres posicions. No els servirà de res: el foc sostingut de l’artilleria enemiga fa estralls entre ells i en mina la moral. A continuació, sense una resistència organitzada, els atacs de la cavalleria pesant els fa fugir campi qui pugui a la ciutat, en els carrerons i les cases de la qual continua la matança.

Uns 6.000 camperols perden la vida a mans de mercenaris embogits i se’n capturen uns 600, la meitat dels quals seran executats al cap d’uns dies, mentre que l'exèrcit dels prínceps no perd sinó sis homes.

Müntzer, que escapa a la desfeta, aviat és descobert, reconegut per unes cartes que duia a sobre i fet presoner en una casa de Frankenhausen on, ferit, s'havia refugiat. L’endemà se’l condueix a Heldrungen, a la fortalesa del comte catòlic Ernst II von Mansfeld-Vorderort, el seu pitjor enemic, de qui havia declarat públicament a la seva època de predicador a Allstedt voler-ne fe un «màrtir del diable» ja que del comte era la responsabilitat última d’impedir l’assistència dels seus súbdits als sermons propis.

Interrogat fil per randa sota tortura els dies següents, sorgeix la Confessió, memoràndum de les preguntes i respostes sobre les seves activitats i els seus contactes; una carta als insurgents demanant-los que deixin de lluitar per evitar més vessament de sang, i també la Revocació, en què demana perdó, es dol dels seus passos en fals i emfatitza el deure incondicional d'obediència dels súbdits a les autoritats seculars, i en què finalment demana que no es prenguin represàlies contra la seva dona o el fill. Ara: danyat pels maltractes i amb els dits destrossats per l’aixafapolzes, costa de creure que escrivís ell mateix ni la Confessió ni la Revocació, uns textos que potser va dictar i, en aquest cas, no es pot descartar la manipulació. Tot i així, l’últim és ambigu perquè refermant-se en les seves opinions, les expressa de manera que les autoritats puguin presentar i publicar la carta com la declaració d'un penedit.

Dotze dies després de la batalla de Frankenhausen, el 27 de maig, en un prat entre Mühlhausen i el poble de Görmar, davant de l'alta noblesa de la regió, vinguda a presenciar el final del seu principal adversari religiós i polític, Müntzer va ser decapitat per empalar-ne tot seguit el cos i clavar-ne el cap en una estaca. Juntament amb ell va ser executat també Pfeiffer. Aquest havia romàs a Mühlhausen fins que arran de la victòria dels prínceps, havia abandonat la ciutat només per caure presoner el mateix dia prop de Eisenach amb una cinquantena d’homes.

Cap al setembre, es pot dir que les batalles i les accions punitives havien acabat. Les xifres totals de víctimes entre els rebels durant la primavera i l’estiu de 1525 oscil·len entre els 100.000 i els 130.000 morts. Tant l’emperador Carles V com el papa Climent VII (nat Giulio de Medici), van agrair a la Lliga Suàbia el paper jugat en els combats.