 |
Pistola Star dita "sindicalista". Crèdit a qui pertoqui.
|
A TALL D'INTRODUCCIÓ
Per presentar-vos el que anomeno cas Torrens,
un dels molts casos semblants esdevinguts a Barcelona i les ciutats
industrials de la província «quan mataven pels carrers» (títol que ha
fet fortuna d’una novel·la de Joan Oller Rabassa, publicada el 1930), no
serà sobrer repassar ni que sigui per sobre com era el context de
turbulent, amb una confrontació armada dels sectors més intransigents de
la patronal, als quals donaven suport les autoritats governatives
espanyoles i la milícia civil auxiliar del sometent, amb els sectors
extremistes del moviment obrer, perseguint cada bàndol amb una violència
de guerra en temps de pau objectius polítics o socials oposats o, pel
cap baix, ben diferents.
La neutralitat d’Espanya durant la Gran Guerra havia fet que Barcelona, a més d’esdevenir escenari d’intrigues per part d’espies de les nacions bel·ligerants, sicaris a sou del més-dient i grans contrabandistes, i escenari també de la gresca desenfrenada de vividors vinguts de tot Europa, experimentés efectes contraposats: mentre alguns sectors de la indústria, com ara la metal·lúrgia, interromput el comerç internacional, anaven a mal borràs i havien de despatxar milers de treballadors, d’altres, com el tèxtil i els de producció d’armes i productes químics, experimentaven un creixement exponencial atès l’augment de la demanda. Aquest boom econòmic, per fragmentari que fos, va atreure una onada immigratòria i provocar la formació de guetos obrers i, d’altra banda, la proliferació de cases de joc i bordells, fins i tot l’obertura d’alguns clubs de cocaïnòmans.
La fi de la contesa al front occidental va tenir aquí greus repercussions: inflació, augment de l’atur i baixades de salaris, condicions que van generar un gran malestar entre la classe treballadora, que hi va respondre amb un auge espectacular de l’afiliació al Sindicat Únic (de fet, sindicats de ram o indústria i no d’ofici) o CNT, sobretot després que durant la vaga de la Canadenca, la CNT acorralés patronal i govern i aconseguís les seves reivindicacions.
Ara: la patronal, decidida a escapçar com fos l’increment de les afiliacions a l’Únic i gens disposada a cedir ni una engruna més de la seva hegemonia econòmica i social, va anar a totes amb mesures com el locaut, les llistes negres, el finançament de sicaris i el padrinatge, juntament amb el del capità general de Catalunya, Joaquim Milans del Bosch, d‘un sindicat catòlic i d’ideologia carlina creat oficialment el 19 de octubre de 1919, la Corporación General de Trabajadores-Unión de Sindicatos Libres de España (CGT-USLE), que es coneixeria com el Lliure, presidit pel lleidatà Ramon Sales Amenós, i molts dels militants del qual –els librenyos– serien utilitzats com a pistolers contra els quadres –i els pistolers– de l’Únic.1 Perquè el sector més radical de la CNT, frustrat per l’esterilitat de la reivindicació col·lectiva i esperonat per la revolució bolxevic a Rússia i l’activisme a Alemanya de Rosa Luxemburg, havia apostat també per la violència individual, començant per amenaçar determinats empresaris, gerents i encarregats i atemptant després contra ells, contra agents de l’autoritat i, sobretot, contra altres treballadors, reals o suposats confidents, infiltrats, esquirols, etc.
1 Al
conservador Manuel de Burgos, ministre de Governació del 20 de
juliol al 12 de desembre de 1919, es deuen aquestes ratlles: «Hay
que decirlo con toda claridad, sin temor alguno, como debido
tributo a la verdad; la clase patronal y otros elementos directivos
de Barcelona son los principales culpables de ese horrible estado
social que allí existe hoy.» (Burgos y Mazo, 1921, p. 451.)
La matinada del 26 d'octubre de 1919, últim dia del II Congrés
Patronal organitzat per la Federació Patronal de Barcelona, que se
celebrava al Palau de la Música i al qual s’havia convidat tots
els patrons d’Espanya, s’acordava dur a terme un locaut total a
Catalunya des de l'1 de desembre. Per la seva part, la Federació
barcelonina, que no en devia tenir prou, acordava decretar un locaut
previ des del 3 al 30 de novembre que se seguiria de manera
progressiva fins a empalmar, doncs, amb l’acordat locaut total, que
al seu torn no s’aixecaria fins al 26 de gener de 1920: un
tancament dels centres de treball que a la ciutat va durar ni més ni
menys que vuitanta-quatre dies i va abocar a la fam les famílies
obreres.
 |
D'esquerra a dreta: Milans del Bosch, Martínez Anido i Brabo Portillo. Wikimedia
|
Al
clima de convulsió social i política regnant el 1919 s’hi afegia
el cop d’estat que es veia a venir del capità general, Milans del
Bosch, a qui els militars de la guarnició i la Lliga Regionalista de
Cambó pressionaven en aquest sentit i que feia i desfeia al seu
lliure arbitri. Així, per exemple, sembla que havia disposat que uns
guàrdies civils fessin embarcar el vespre del 14 d’abril el fugaç
governador civil Carles Montañès2
i el cap de policia Gerardo Doval en l’exprés de Madrid, gravíssim
incident que va forçar, per a satisfacció dels militars i la Lliga
Regionalista de Cambó, la dimissió d’Álvaro de Figueroa, comte
de Romanones, i el seu govern,3
al qual substituiria un nou gabinet presidit per Maura.
2 Carles Montañès Criquillion, barceloní, de pare català i mare
estatunidenca, havia estat enginyer en cap de l’empresa Tranvías
de Barcelona i, més endavant, juntament amb el també enginyer i
home de negocis Frederick Stark Pearson, havia fundat la Barcelona
Traction Light and Power, coneguda per la Canadenca; creat la
Compañía de los Ferrocarriles de Cataluña, antecessora dels
actuals Ferrocarrils de la Generalitat, etc.
Serà
arran de la vaga de la Canadenca, que va prendre cos a partir de
l’acomiadament de vuit treballadors i el desallotjament per la
policia i subsegüent acomiadament de 140 treballadors més, que
volien fer un boicot en solidaritat amb els anteriors i per la seva
readmissió, que la vaga, declarada el 21 de febrer per la CNT a tot
el sector i les empreses participades, es va estendre com taca d’oli
fins a deixar la ciutat paralitzada, sense gairebé indústria ni
transport, i sumida en la foscor. Aviat, quan ja eren tres o quatre
mil els vaguistes reclosos al castell de Montjuïc en virtut d’un
ban de Milans del Bosch que instava els obrers a tornar als seus
llocs de treball sota pena de quatre anys de presó, el govern va
decidir enviar a Barcelona Carles Montañès de governador civil amb
plens poders en substitució de Carlos González Rothvoss que havia
fet costat incondicionalment a Milans en l’aplicació de la llei
marcial a Barcelona entre desembre de 1918 i gener de 1919, amb
forces de l’exèrcit a diferents punts de la ciutat, detencions a
dojo, censura de premsa i vaixells de guerra al port, i que s’havia
desacreditat per intransigent i autoritari amb els vaguistes.
Havent-ne
pres possessió el 14 de març de 1919, de seguida va prendre mesures
com la
d’obligar
el director gerent de la Canadenca, Frank Fraser Lawton, a acceptar
la mediació; alliberar el líder sindical Salvador Seguí, el
Noi del Sucre,
i arribar a un acord amb els representants dels treballadors. Avalat
aquest acord per més de vint mil assistents a una assemblea a la
plaça de toros de Las Arenas, l’empresa acceptava la readmissió
dels vaguistes sense represàlies i el pagament de la meitat dels
dies no treballats, i el govern establia per decret de 3 d’abril la
jornada laboral de vuit hores per a tots els oficis. Dies abans
s’havia anat alliberant els milers de treballadors empresonats...
menys una dotzena, que Milans del Bosch va retenir al·legant que
havien estat militaritzats i que s’havien negat a complir ordres.
Aleshores els pactes es van trencar i la vaga va continuar. Però
Montañès ja havia estat cessat i substituït pel militar José
Centaño Anchorena.
3 «No ha podido contenerse el último jefe del ministerio [Romanones] y al hablar con sus amigos mas íntimos durante la mañana de hoy ha
ofrecido la auténtica revelacion de lo ocurrido diciendo: —Supongo
que ahora estarán contentos los que se enojaron cuando afirmé que
los señores Montañés y Doval eran insubstituibles, pues con ellos
me voy.» (Diario
de Barcelona,
17/4/1919, Crònica de Madrid (15 d’abril), p. 4677.)
La
crisi s’havia degut a la decidida oposició dels cessats/dimitits
al vistiplau
que Milans del Bosch i la Federació Patronal de Barcelona donaven a
la guerra bruta contra la CNT, organitzada i dirigida per qui ja
havia esdevingut mà dreta en la foscor del general, Manuel Brabo
Portillo.
El
de Brabo
era
un currículum brillant: comissari de policia i agent a sou del servei
d’intel·ligència militar alemany a través del consolat durant la
Gran Guerra –a raó, es deia, de dues mil pessetes mensuals–, les
seves informacions haurien permès que els submarins de la Triple
Aliança enfonsessin mercants espanyols, com ara el Joaquín
Mumbrú, de 2.700 tones i matrícula de Barcelona, que duia pells i
productes agrícoles a Estats Units. Aquesta activitat, com
la seva implicació en l’assassinat de l’enginyer
i empresari
Josep Albert Barret, que fabricava espoletes
per als aliats, destapades
amb proves fefaents pel diari Solidaridad
Obrera
en una edició retirada de seguida per la censura, li va reportar
processament,
condemna i destitució. El seu empresonament,
però,
duraria
cinc mesos i mig fins que amb gran escàndol popular (feia poc que
per igual motiu havia estat condemnat a Cartagena el tinent de navili
Ramon Regalado López, fill de l’almirall Dimas Regalado, a vuit
anys de presó i pèrdua de la carrera), se’l va posar en llibertat
el 7 de desembre de 1918.
De
seguida, al servei de Milans del Bosch i dels propis interessos,
l’ara excomissari codirigiria amb sometenistes i elements de
l’Oficina d’Informació de capitania l’elaboració de
l’anomenat ‘fitxer Lasarte’ (pel cognom del capità de la
guàrdia civil en el domicili del qual es trobaria el 1931), un fons
documental de més de set mil fitxes amb informacions que facilitaven
el control i, si s’esqueia, l’eliminació d’”elements
subversius” de tota mena, des d’anarquistes a independentistes, a
més d’organitzar i liderar un grup parapolicial reclutat en bona
part entre gent de l’hampa, amb l'aquiescència i els diners de la
Comandància General de Sometents i de grans empresaris, com ara Joan
Miró Trepat (Construcciones y Pavimentos, S.A.), per apallissar o
assassinar aquells que se li assenyalaven4
i extorsionar de passada industrials i propietaris de locals nocturns
a profit propi, fins que acabés assassinat el 5 de setembre de 1919
davant la porta de la carboneria que hi havia en el número 7 del
carrer de Santa Tecla, a Gràcia.
4 El diputat socialista Julián Besteiro, en un discurs al Congrés el
31 de desembre de 1919, en diria:
«Nosotros
no sabemos cómo se ha organizado esa banda terrorista de Barcelona.
Pero
yo sí sé lo que un presidente del Consejo de Ministros, que hace
poco ha abandonado ese puesto [Sánchez
de Toca, dimitit dinou dies abans en no haver pogut posar fi a les
tensions socials],
pensaba acerca de los orígenes del terrorismo barcelonés. Pensaba
que [...] el encargado de organizar la banda terrorista fué Brabo
Portillo, el cual, cuando dejó de pertenecer a la Policía española
–todas estas son referencias del Presidente del Consejo de
Ministros, que lo debía saber–, recibió el encargo de organizar
la banda patronal. Y unos patronos que han organizado una banda
terrorista no tienen derecho a repudiar esos procedimientos [...];
son
absolutamente indefendibles, y
así como nosotros decimos a los obreros que esos no son
procedimientos de lucha, con tanta mayor razón sus señorías, que
tantas concomitancias tienen con los elementos patronales, debían
haber hecho todo lo posible por evitar que semejante deshonra cayera
sobre el patronato de Barcelona.»
L’aterratge
al govern militar de Barcelona el
12 de febrer de 1919 de Severiano Martínez Anido, un
veterà
de
Filipines
i
el
Marroc,
acabat
d’ascendir a general de divisió, no va millorar ni poc ni gens el
nivell de conflicte social: tant els atemptats contra industrials i
confidents com la guerra bruta contra sindicats i líders obrers va
continuar si fa no fa com fins aleshores. Quan
empitjoraria de valent seria
a
partir del seu nomenament el 20
de novembre de l’any següent com a governador civil en substitució
de Federico
Carlos Bas,
advocat
conservador dimitit per la malvolença cap a ell dels
patrons arran
de la seva mediació en un conflicte laboral.
D’entre
les
personals
aportacions
a la repressió del general5
en el marc de la seva ofensiva contra l’Únic, destaca l’ordre el
gener de 1921 d’aplicar a discreció, amb l’aval d’Eduardo
Dato, aleshores
president del govern, la llei de fugues.6
5
«Como anécdota negra de este periodo luctuoso, merece ser recordado
lo que recoge Pío Baroja en una de sus trilogías y en la que se
refiere cómo, habiendo los sindicatos obreristas abatido a un
policía de talla, el entonces Gobernador General Martínez Anido, a
quien Unamuno calificó en una carta de cerdo epiléptico, hace que
trasladen al depósito donde yace el muerto varios cadáveres de
sindicalistas encarcelados con anterioridad y que, elegidos al azar,
han sido ejecutados por orden gubernativa; cuando va a rendirle al
caído su visita de adiós pronuncia estas palabras [...]: "No
te quejarás por las flores que te
he
traído"». (Gil-Albert, 2004, p.
219.)
6 Es coneix com a llei
de fugues
aquell procediment en virtut del qual agents de les forces de
seguretat de l’Estat abatien a trets per l’esquena un detingut
al·legant que havia intentat fugir sense fer cas de l’”Alto!”
de la força. Amb nombrosos precedents al llarg del XIX, durant la
lluita de la guàrdia civil contra el bandolerisme, se sol considerar
que va ser Gregori Daura Ràdua, militant de la CNT, ferit en un
tiroteig amb membres d’aquest cos la matinada del 5 de desembre de
1920 i que, de camí a la comissaria, segons la versió oficial, rere
la plaça de toros Monumental, va intentar evadir-se, havent-lo de
matar a trets, la primera víctima política
de l’aplicació més o menys espontània pels guàrdies d’aquesta
“llei” sinistra, tan usada en endavant. Daura, tot i ser portat
pels seus assassins, que el donaven per mort, al Dipòsit judicial
del Clínic, sobreviuria amb greus seqüeles.
 |
Arlegui. Mundo Gráfico, 3/10/1923
| | | |
|
Vist
el panorama, els governs dels
conservadors Sánchez de Toca i, després, d’Allendesalazar, que
havien seguit al de Maura –molt breus tots tres–, van optar per
reforçar pas a pas el poder civil a Barcelona. Així, van començar
posant-hi (per
reial
decret de 2/10/1919)
de cap superior de policia el coronel de la guàrdia civil Miguel
Arlegui Bayonés, foguejat a la
tercera guerra carlina i
Puerto Rico i
tot just ascendit a general de brigada,
que prestava servei a la madrilenya
Direcció
General de Seguretat: un
home «d'aspecte ombrívol, malalt del cor, dels nervis i de
l'estómac, [que]
va
deixar un record trist entre els militants de la CNT. Es va fer famós
a Barcelona pels refinats mètodes de tortura que utilitzava contra
els obrers a les comissaries, com bé han posat de manifest
publicacions obreres de l'època»
(Bengoechea, 2020).
Potser
el que millor retrati aquest personatge repulsiu, però, sigui una
frase seva. Resulta que el 22 de febrer del 1920 moria assassinat a
Sabadell, al seu domicili del carrer de Topete (actual Alfons Sala)
per uns intrusos, l’industrial alsacià Théodore Jenny, retirat i
l’empresa del qual dirigia el seu fill Eugène. Davant les
pressions del govern francès perquè se’n detingués ràpidament
els culpables, es van enxampar tres desgraciats, el primer
(Josep Peris Sancliment), menor i amb greus problemes psíquics, que
és qui va acusar els altres: Victorí Sabater Martínez i Martí
Martí Colomer, a l’atur i amb antecedents per petits furts, que
denegades les nombroses peticions de clemència i després d’un
judici irregular, acabarien al garrot el 10 de maig de 1922.7
Eren molts els convençuts de la innocència dels reus, quan Arlegui
va pronunciar aquestes paraules: «Què hi fa que siguin aquests o
uns altres els autors; l'important és fer un escarment. La vida de
dos desconeguts no té cap importància per a la societat.»
7 A
les oficines de la Prefectura, el
9 de maig, vigília de l’execució dels dos condemnats,
representants d’algunes corporacions de Barcelona van comunicar
entre elogis i afalacs a Arlegui l’acord d’autoritats i “forces
vives” de demanar al Rei el seu ascens a general de divisió per
l’excel·lent gestió realitzada com a cap superior de policia.
Descobrir-se’n
una nova gestió no
tan brillant
seria la causa que al
cap de cinc mesos i mig, el
24 d'octubre, se’l
rellevés del càrrec:
amb
el concurs d’uns
quants infiltrats,
com
el
pistoler
Inocencio
Feced Calvo –el
de la bomba en el Cabaret Pompeya (Paral·lel,
52 i Conde del Asalto [Nou de la Rambla], 103), el 12 de setembre de
1920, que va fer sis morts i divuit ferits–, el policia havia
promogut un atemptat cenetista contra ell mateix i Martínez Anido
per tal
d’actuar a continuació a matadegolla contra els afiliats.
El darrer va ser destituït també. En
paraules seves:
«Ya no
soy gobernador civil. No he dimitido. El Gobierno quería
la destitución del general Arlegui y esto no debía yo consentirlo.
Si el general Arlegui se va, debo irme yo con él...»
Sense
pressa però sense pausa, el
govern va prosseguir la seva operació nomenant de
governador civil de
Barcelona
el 20 de desembre de
1919,
en substitució de Julio Amado, enemistat aquest per “tou” amb
els patrons, Francisco
Maestre Laborde, comte de Salvatierra, home
de caràcter fort i amb fama i
fets de
dur, que
arran de l’atemptat el 5 de gener de l’any
següent
contra Fèlix Graupera, el president de la Federació Patronal
Catalana, que en va sortir ferit de consideració, decretaria
la il·legalització de la CNT i la suspensió del seu òrgan
Solidaridad
Obrera i
del periòdic Tierra
y Libertad.8
8 Diferents
aspectes de la repressió obrerista dirigida per Maestre denunciaria
en el Congrés, per exemple, Francesc Layret, diputat per Sabadell,
el 7 d’abril de 1920:
«[...]
Han ocurrido otros hechos peores, respecto a los cuales he de llamar
la atención del Gobierno por si éste no está enterado de ellos. En
el distrito que tengo el honor de representar, después de haber
detenido a varios obreros y de haberlos maniatado, se les condujo a
la presencia de la Guardia civil del puesto de Sabadell. Se abrió el
atestado y, con objeto de obtener determinadas declaraciones, se
apaleó brutalmente a aquellos obreros que estaban maniatados.
Ya
sé que cuando de esto se habla la contestación suele ser la de
poner en duda las manifestaciones que se hacen desde estos bancos.
No
es la primera vez que se apalea a unos obreros en Sabadell. Cuando el
conflicto anterior, después de las huelgas de La Canadiense, se
apaleó a varios obreros. Respecto a uno de ellos, José Mestres,
tengo en mi poder el certificado médico que acredita el
apaleamiento, y también las fotografías que evidencian los efectos
del mismo. Hay pruebas plenas; no se trata de la manifestación
personal que haga aquí un diputado, sino de hechos perfectamente
comprobados. Esta vez yo he oído de labios del apaleado estas
manifestaciones. Por lo que se refiere a otros dos, hay pruebas
también plenas. [...]
Esto,
en cuanto a los tratamientos de que son objeto los detenidos [...].
Yo no quiero añadir hoy lo que en tardes anteriores exponía
elocuentemente mi querido amigo el Sr. [Marcel·lí]
Domingo [diputat
per Tortosa],
respecto al caso inaudito de que obreros que habían sido objeto de
un sumario por el juez militar, causa que fué sobreseída, después,
cuando fueron puestos en libertad, eran detenidos gubernativamente,
por orden del gobernador civil de Barcelona, demostrando una vez más
el capricho con que procede aquella autoridad [...].»
Com
a part de la mateixa estratègia, el govern va convèncer Alfons XIII
que demanés a Milans del Bosch que dimitís sense provocar un
escàndol, cosa que el rei va fer amb un to empallegós i apel·lant
a la lleialtat del militar i al seu amor a la pàtria, «per la qual
hem jurat donar la vida», petició a què amb més o menys protestes
(és de suposar que amb més), s’avindria l’altre el 10 de febrer
de 1920. I, com a premi i en compensació de tan gran sacrifici, el
rei el va fer al maig cap de la Casa Militar de la Casa Reial. El
capità general que substituiria Milans, com es rumorejava des de
dies abans, seria l’experimentat Valerià Weyler, que ja ho havia
estat durant la Setmana Tràgica, aquesta vegada amb instruccions de
no intervenir en la política social.
A començament de
1920,
el paper que
havia interpretat Brabo
Portillo
l’assumiria,
aquesta vegada prop del cap de policia Arlegui, el fals baró de
Köenig, l’alemany Friedrich-Rudolf Stallmann, de vida
fulletonesca:
apassionat
del joc, estafador
professional
a
diverses ciutats d’Europa,
acusat
si més no de dos assassinats pels quals no arribaria a ingressar mai
a
presó, expulsat
de França, director
de casino a
Fuenterrabía,
espia
durant
la Gran Guerra al
servei indistintament dels serveis d’informació militars francès
i alemany... El
1918 havia
vingut a
espetegar a Barcelona i aviat, amb
molts diners i molts contactes, va
muntar una
agència
de detectius privats
situada
a la Rambla de les Flors, número 6, que
entre altres serveis oferia el de guardaespatlles a empresaris
prèviament
espantats
pels
seus informes falsos. Més
endavant, com dic,
“heretaria”
el
grapat de confidents i pistolers que
havien estat a les ordres de
Brabo i
n’ampliaria
el
nombre fins
a formar la que s’anomenaria Banda
Negra que,
sempre
en connivència amb les autoritats, assassinaria impunement
anarquistes i obrers significats, aconseguint que
els carrers de Barcelona esdevinguessin,
encara més,
un autèntic camp de batalla.9
9
Una de les rares
actuacions
sense
víctimes mortals
dels
homes del
baró tindria
lloc el 26 de març de 1920. Es
va tractar d’una
trampa parada a
uns sindicalistes en el bar Ràpid, a la Ronda de Sant Antoni,
cantonada amb Riera Alta, que freqüentaven. Quan hi acudeixen els
seus
pistolers
i quatre parelles de guàrdies de seguretat, detenen sis activistes
coneguts, tots ells reclamats per les autoritats i diu la
premsa que
els ocupen navalles, un estilet i «algun revòlver» (no pas un ni
dos, sinó “algun”). Un dels detinguts, Josep Vidal Cucurella,
Àcrata
Vidal,
linotipista del diari La
Publicidad, tindrà
l’”honor” de formar part dels trenta-sis sindicalistes i
opositors, com Lluís Companys –aleshores regidor municipal–,
que salpen del port barceloní el 30 de novembre d’aquell any, el
mateix dia que era assassinat l’advocat laboralista
Francesc Layret, desterrats per ordre governativa a Maó (fortalesa
de la Mola). Aquella nit, davant dels periodistes, Martínez Anido
justificaria virtuosament la decisió presa: «Había que salvar a
esta gente: tal vez los he librado de la muerte.»
(Jo diria que l'eco inquietant d'aquesta
història ressona encara avui: com conciliar, a la llum del dret i la
raó, la defensa de l'ordre públic i la preservació de les llibertats.)
 |
De l'Esquella de la Torratxa, 17/9/1920
|
EL CAS TORRENS (I)
Un
grup d’anarcosindicalistes dels anomenats d’acció, format
probablement per cinc o sis homes, dels quals se’n detindria tres,
a saber, Alberto Manzano Casabaldes (altres grafies: Casabantes,
Carobaldes, Carbaldes), solter, forner, que comptava trenta o
trenta-un anys, el més gran del grup; José Barros (o Berros)
Sánchez, de vint-i-tres anys, solter, paleta, i Restituto Gómez
Adelantado, de dinou anys, solter, obrer vidrier,10
havia localitzat el punt de reunió on acudien, gairebé cada dia cap
al tard, uns quants dels homes de Köenig: un quiosc de begudes de la
placeta del Pes de la Palla, on el Raval –territori llavors de la
CNT– s’obre a la Ronda de Sant Antoni.
10 Taibo (2016, p. 240-241), que aquí segueix León-Ignacio, hi afegeix
«Joaquín Buidas (o Benagues) (a) Pescate[r]», és a dir, Joaquim
Benaiges Cabré, i sembla que són els únics que l’esmenten,
possible error degut al fet que aquells dies apareixia el seu nom
a la premsa, si bé en relació amb un altre atemptat. En efecte,
membre d’un grup d’acció, Benaiges seria detingut arran del
comès el matí del 29 d’abril contra el jutge d’instrucció de
Terrassa Francisco Ximénez de Embún Oseñalde, que el va deixar
malferit (atemptat de què es va dir que hauria muntat Köenig). El 7
de juliol fugiria amb uns altres dotze presoners de la presó de
Terrassa, sobre el pont del Passeig, on s’estava processat per
aquest fet com tres més dels fugats, i seria jutjat en rebel·lia el
març de 1925. Benaiges seria regidor cenetista a Gelida (Alt
Penedès) durant la República.
Aquell
28 d’abril de 1920, allí s’hi trobaven el lloctinent del
baró,
Antoni Soler Esteva, conegut pel seu origen com el
Mallorquí, que
ja havia treballat a les ordres de Brabo Portillo, i
potser
Köenig mateix si no és que, com diu La
Publicidad
(23/4/1920, p. 3), estava assegut en un bar immediat, ves per on, i
hi va acudir en sentir els trets. Sí
que hi era sense cap mena de dubte el nostre home, Pere Torrens, de trenta-vuit anys, solter, forner, resident a Ciutat
Vella, al carrer de l’Est –que va d’Arc del Teatre a Nou de la
Rambla–, número 16, primer segona. Torrens havia estat afiliat al Sindicat
Únic, però per algun motiu s’havia girat després com un mitjó i
integrat a la banda del baró.
Escarxofats
a la terrassa del
quiosc, creient-se
intocables, es comportaven com els amos del carrer, fent i fent-se
bromes i gallejant com tenien per costum. Això els devia
delatar als terroristes que, decidits a expulsar-los-en, es van
dirigir a aquesta plaça per separat i barrejats amb el públic. De
sobte, cap a les vuit del vespre, a un senyal convingut, el grup va
treure les armes i va disparar
contra el Mallorquí
i els seus pistolers, que van replicar al foc –de vint van passar
els trets encreuats–, mentre les detonacions sembraven el pànic
entre veïns i vianants, en aquell moment nombrosos, que van arrencar
a córrer en totes direccions mentre els botiguers tancaven precipitadament els seus locals.
De seguida va caure ferit Pere Torrens,11
colpit
per
tres bales:
a la regió lateral dreta amb sortida per l'esquerra, del
terç superior
de
la cama dreta; una altra amb orifici d'entrada i sortida a la cuixa
esquerra, que afectava el teixit subcutani; una altra a la part alta i
posterior de
la cuixa dreta, amb la bala incrustada a la part anterior de la
cuixa. En aquell moment va aparèixer la policia atreta per les
detonacions. Els sindicalistes van haver de retirar-se deixant-hi per
mort Restituto Gómez, ferit de gravetat al ventre,
amb sortida per la regió lumbar esquerra.
11 Segons
León-Ignacio (1981, p.
121),
també
un segon membre de la banda, Mariano Sanz. És possible, però la
premsa consultada no l’esmenta pas
com
a ferit. Sí que ho fa, en canvi, com a testimoni el 13 de novembre
de 1922 en la causa per l’homicidi frustrat celebrada a la secció
tercera de l’Audiència («Mariano Sanz y Antonio Cervelló,
afectos á la banda del barón de Köenig, declararon que las heridas
del Torrens fueron causadas durante su fuga por un agente de dicha
banda llamado Martín, que por ser corto de vista y ver correr al
Torrens le disparó creyéndole sindicalista», El
Noticiero Universal,
13/11/1922, p. 12). Vaig pensar d’entrada que es devia tractar de
Marian Sans Pau, casat, jornaler, amb domicili a Aragó, 175, terrat,
denunciat pels seus companys ja el 1913 com a estafador (Tierra
y Libertad,
23/7/1913, p. 4). Sans havia pertangut després a la xarxa de
confidents i agents provocadors de l’inspector de policia Francesc
Martorell i havia participat en l’atemptat contra el sindicalista
de l’Únic Jaume Sabanés Parés, de dinou anys, recaptador de la
societat d’Estampadors i Cilindradors, que el va reconèixer com a
un dels seus agressors, acció per la qual havia estat condemnat i
complert condemna a la Model on, com a confident de la policia, el
governador civil González Rothwos havia recomanat al director que el
nomenés ordenança del centre, possibilitat a la qual s’hi van
oposar els interns (Solidaridad
Obrera,
7/5/1918, p. 1). Sans seria ferit en l’avantbraç dret, amb
fractura del radi, en un atemptat patit el 29 de juliol de 1920 en el
tramvia de la línia Barcelona-Horta. Arran d’un nou atemptat,
però, el 4 de gener de 1922,
al carrer de València, davant del número 553, quan comptava
trenta-dos anys, deixaria la vida al Clínic tres dies després. Mort
Marian Sans, doncs, mesos abans del judici a què m’he referit,
difícilment podia ser el Mariano Sanz que hi havia
pres
part.
Posteriorment
els policies de Seguretat Francisco
Ruiz Reyes i Luis León Borrás, i els guàrdies civils Salvador
Comas López i
Jaime Calpe Martín van detenir pels voltants Manzano i Barros als
qui es van ocupar manifestos del Sindicat, i al Barros un carnet de
la francesa
Confédération Nationale
du Travail,
d’ideologia
anarcosindicalista,
al seu nom. Uns altres guàrdies recollirien del terra d’on havia
tingut lloc l’escaramussa dues pistoles automàtiques amb dos
carregadors, a les quals els faltaven set càpsules (o nou, segons la
versió), amb senyals als canons d’haver estat disparades, i una
navalla.
Ingressats
al Clínic, tant l’agredit Torrens, com l’agressor Gómez, van
negar al jutge de guàrdia i l’oficial criminalista que
l’acompanyava per prendre’ls declaració, que haguessin
participat en els fets i van assegurar que no es coneixien entre
ells. Que passaven casualment per allà quan, sense tenir-hi art ni
part, van ser ferits. Manzano i Barros van dir si fa no fa el mateix,
si bé ells dos van admetre que eren amics.
Quinze
mesos mal comptats passarien fins que al cap d’uns dies de
produir-se la gravíssima derrota de les tropes espanyoles prop
d’Annual (nord del Marroc) quan en un avanç precipitat cap a
Alhucemas, van ser desfetes per les forces d’Abd-el-Krim, el jutjat
de l’Hospital declarés conclòs el sumari instruït per trets i
lesions a Pere Torrens (8 d’agost de 1921) i encara quinze mesos
més i repicó fins a la celebració del judici, que va començar
davant el jurat a la secció tercera de l’Audiència, ja amb Miguel
Primo de Rivera, segon marquès d’Estella, instal·lat a Capitania,
el 13 de novembre de 1922.
Els
acusats hi mantindrien el que ja havien declarat ampliant-ho una
mica. Gómez va afirmar que, un cop detingut per elements de la
policia, la guàrdia civil i el sometent, i emmanillat, els va
indicar que l’havien ferit i li van contestar que estava borratxo i
el van maltractar. També que, en arribar a la prefectura, va patir
un esvaniment que el faria caure a terra. Va negar que ell portés cap
pistola i assegurar que ignorava aquell o aquells que van engegar els
trets. Manzano va declarar que aquell dia havia estat treballant al
moll i després s’havia trobat en el Café Español amb el seu amic
Barros, que acabava d’arribar de París i, en no tenir feina, li
havia demanat ajut; que passava després amb ell de tornada a casa
pel Pes de la Palla quan van esclatar els trets i els van detenir
sense que en sàpiga el perquè. Que el que sí que sabia és que el
van maltractar i que ja portava trenta-un mesos de presó preventiva.
Va negar que ell tingués cap pistola a la mà, perquè ni aleshores
ni mai havia tingut armes de cap mena. Barros va corroborar tot el que
havia dit Manzano i va assegurar que en el trajecte a prefectura
havia protestat pels maltractaments que els infligia la policia a ell
i a Gómez, ferit.
L’endemà
14, acabava la vista de la causa per homicidi frustrat contra Pere
Torrens. Després dels informes dels defensors i del resum del
president, el jurat es va retirar a deliberar i al cap d’un quart
d’hora emetia un veredicte d'inculpabilitat. I tot i que el fiscal
va demanar la revisió del procés per un nou jurat, com que ja s’havia hagut de suspendre i posposar fins a tres vegades
per incompareixença dels policies i guàrdies civils designats per
ell mateix com a testimonis, la Sala no hi va accedir i,
conseqüentment, va dictar sentència absolent Restituto Gómez,
Alberto Manzano i José Barros.
EL CAS TORRENS (II)
No
és freqüent que a l’hora d’indicar l’indret on ha tingut lloc
un crim a la llum del dia –una qüestió que no admet opinions–,
els periodistes i escriptors que se n’han ocupat discrepin entre
ells. Però així és en el cas de l’assassinat en ple carrer de
Pere Torrens Capdevila el 12 de maig de 1920.
Segons La
Veu de Catalunya,
va ser al «carrer de l’Olivera, del Poble-sec»
(15/5/20, matí, p. 4); al «carrer de l’Olivera» (9/9/21, matí,
p. 7, i 19/3/22, matí, p. 9) o «de l’Olivo» (11/11/22, vespre,
p. 9) i, sens dubte per error, al «carrer de la Unió» (9/8/21,
matí, p. 7). I també a la «calle del Olivo» segons El
Noticiero
Universal
(18/3/22, p. 8), El
Día Gráfico (21/5/20,
p. 6, i 4/4/22,
p. 12), El
Diluvio
(26/5/1921, p. 13), i altres, i en la vista de la causa pel crim, en
què fiscal i defenses parlen invariablement de la «calle del
Olivo». Bé, com que olivo
és la traducció al castellà d’olivera,
res a dir.
En
canvi, per a uns quants escriptors, els fets haurien succeït a «la
calle de la Oliva» (Soldevilla, 1921, p. 117); a «la calle de la
Oliva, en la barriada de la Sagrera» (León-Ignacio, 1981, p. 125),
i «cerca de su casa en la Sagrera» (Aisa, 1999, p. 25). Alto les
seques! Una cosa és l’olivera –l’arbre–, i una altra, el seu
fruit –l’oliva–. I un barri és el del Poble-sec, districte
III, al sud de Barcelona, al qual pertany el carrer de l’Olivera i,
un altre de ben diferent, el de la Sagrera, districte IX, al nord de
la ciutat, on era l’antic carrer de l’Oliva que, avui Garcilaso,
cantó Besòs, va de Gran de la Sagrera a la plaça dels Jardins
d’Elx. Aleshores...?
Amb un
parell de dades addicionals n'hi ha prou i de sobres per deixar molt poc marge a
l’error a l’hora de decidir quina de les opcions de la disjuntiva
és la correcta.
Un
dels testimonis del procés, Josep Juan Jover, sometenista, declararà
«que estava treballant com a paleta al carrer del Setge, quan va
sentir trets i va córrer en auxili d'un company del Sometent que
lluitava amb el processat...» El carrer del Setge (de 1714), que no era
sinó l’actual de la Concòrdia, neix al Paral·lel i en la seva
ascensió a Montjuïc s’interseca primer amb el carrer de Radas, a
continuació amb Elkano, que el travessa i, en tercer lloc, amb el
carrer de l’Olivera, que hi neix. D’altra banda, de la premsa
consultada, només dos
diaris –un
d’ells
de Madrid, España
Nueva–
indicava l’altura del carrer en què es va produir el crim: a la
cantonada amb Vallhonrat, que és la penúltima travessia abans
d’arribar al carrer de Lleida.
Sabedors,
doncs, que acabarem aquesta història amb l’assassinat de Pere
Torrens al Poble-sec –una mena de provocació a l’ordre
(literari) establert–, i descrit mal que bé el context social
en què s’esdevindria, esteu ja en disposició de conèixer-la (si
voleu, esclar). Vinga, som-hi!
El
capvespre, sobre les sis o poc més, del dimecres 12 de maig de 1920,
Pere Torrens, que
havia estat donat d’alta hospitalària el dia abans i
vestia trajo
de tela
color marró i botes,
va arribar tot passejant al carrer de l'Olivera, força transitat en
aquella hora (no
consta si des del
carrer de Lleida, on té el final, i travessat la plaça de Santa
Madrona fins a arribar a
la cantonada amb
Vallhonrat on,
com he avançat, va tenir lloc l’atemptat; si
pujant-hi
directament per
Vallhonrat mateix,
etc.).
Ho feia
en companyia d’Enrique
Santiago Agar, de
vint-i-quatre anys, solter, paleta d’ofici i
no tan ben vestit com ell.
Conforme
declararia al seu dia aquest darrer, s’havien conegut quatre o cinc
mesos abans al Centre de Forners La Espiga, carrer de Guàrdia, 14,
al Raval (recordem que el
de forner
era l’ofici del primer), però
que no sabia on treballava
i que el
dia del crim havia anat amb ell, des
de
La Espiga,
a fer un volt; que caminaven sense rumb fix i en
la direcció que va prendre Torrens.
L’afirmació que
poso en
cursiva es devia considerar poc significativa i passar desapercebuda.
No sembla,
però, creïble si se la
relaciona amb aquests fets: que Santiago vivia de rellogat
precisament
al
carrer de l'Olivera, 7 (o 12, segons la versió), cinquè
pis;
que Restituto Gómez, al seu torn, un dels processats com a coautor
de l’atemptat anterior al Pes de la Palla, residia a l’Olivera,
53, molt a prop ja del carrer de Lleida, i que l’assassinat de
Torrens s’havia produït en un punt no equidistant, però sí
intermedi, entre tots dos. (Per
més inri, l’altre detingut per aquest atemptat declararia, com veurem
més endavant, que treballava en un taller del mateix carrer.)
El
cas és que de cop i volta van sonar diversos trets
i
l'agredit va caure pesadament a terra. Passats els primers moments
de pànic i estupor, alguns vianants van traslladar-lo a correcuita al
dispensari del carrer del Roser, on va ingressar ja cadàver.12
A l'esmentat establiment, el metge de guàrdia, doctor Serra Bertran,
li va apreciar tres ferides per arma de foc, totes mortals de
necessitat. Una sense orifici de sortida a la nuca, una altra a la
regió intercostal esquerra, sense sortida també i una
altra a la regió intercostal amb orifici d'entrada i sortida, que
travessava
la regió hepàtica.
12 Com dirà
el fiscal de
l’Audiència Dídac
Medina en les seves conclusions provisionals sobre
els fets del sumari obert a causa d’aquest
assassinat,
«Quant a la responsabilitat civil, no s'estableix, per no ser
coneguda cap persona a qui
atribuir el dret a la indemnització
de perjudicis per la mort de Pere Torrens.» Cap
pèrdua econòmica ni emocional, doncs, que calgués compensar.
Mentrestant
Santiago, segons declararà, en arribar al lloc dels fets i sentir
els trets i els crits del seu company, per pur instint de
conservació, es va arrambar tant com va poder a la paret, i després
es va refugiar en una escala, per no ser víctima dels agressors.
Afegeix que va passar pel davant de casa seva, però com que per
entrar-hi cal obrir la vidriera, no ho va fer, per evitar ser un
blanc dels que disparaven. Tinguem
en compte que el després
de «després es va refugiar», havia
implicat
de fet
una esbojarrada cursa, a la qual no faria
cap al·lusió, al llarg del carrer de l'Olivera fins a tombar a mà esquerra per Concòrdia i tirar
avall, trencar a mà dreta per Elkano, travessar aleshores sis carrers, trencar
a mà esquerra pel setè (Salvà) i tirar cap al Paral·lel.
Finalment,
travessat Blai, en
el sector de
Salvà comprès
entre l’emblemàtic cabaret El Molino i la nau de planta i pis dels
tallers gràfics M. y R. Gilabert on es fabricaven els productes de
la coneguda marca Myrga, concretament a l’últim replà de l'escala
de la casa número 8, pel terrat de la qual pretenia fugir dels qui
l’estalonaven,
va
quedar blocat pel cadenat
que en travava la porta, rere
la qual
va
amagar la pistola que duia «per defensar-se en cas de necessitat».
Des
del portal,
en
intentar pujar
Josep Gual Canuda,
un
guàrdia municipal que havia
sentit trets i a qui havien avisat on s’havia amagat algú que
empunyava una pistola,
es
va sentir dir per l’altre que li faria volar el cap. Fet
i fet, qui
el detindria després
d’un estira-i-arronsa
seria el sergent
de seguretat Juan
García Navarro, amb qui Santiago es va justificar d’entrada dient
que havia tingut una baralla amb uns companys de feina.
 |
Recorregut dels dos fugitius fins a ser detinguts. Plànol, Carme Manich
|
Un dels agressors (sembla que tres) que, apostats en aquell indret del
carrer de l’Olivera, esperaven la víctima i li van disparar per
l'esquena i gairebé a boca de canó –l’únic que seria processat
a part de Santiago–, era
Alfons
Miguel Martorell, de divuit anys, solter i ebenista d’ofici,
resident
a Riereta, 7, segon tercera, acabat
de nomenar en
la clandestinitat secretari
de la Federació de Grups Anarquistes de Barcelona. Aquest
havia iniciat la fugida juntament i en el mateix sentit que
Santiago (tot
i que, com era d’esperar, declararien no conèixer-se de res),
però havia estat detingut de seguida al carrer del Setge.
El
sometenista Daniel Pitart Prats, segons declararia al seu moment,
havia sortit a passeig i en dir-li algú que s'havien sentit trets,
va entrar a casa seva per arreplegar l'arma, i en sortir va veure
passar corrents dos individus (Santiago i Miguel); va tirar llavors
uns trets a l'aire per no ferir els qui els perseguien i els que
fugien van disparar les seves pistoles contra ell. Qui detindria
Miguel seria Joaquim Pitart, de vint-i-sis anys i fill de l'anterior,
també sometenista, que dirà que sortia de la perruqueria quan va
veure passar dos individus a tot córrer seguits per diverses
persones, que ell en va empaitar un i que ja el tenia a l’abast
quan l’altre es va girar i li va disparar sense que l’arma –una
Star– funcionés. S’hi va abraonar i, lluitant amb totes les
forces, van caure a terra on aconseguiria desarmar-lo i detenir-lo.
Un tercer sometenista, José Juan Jover, el «que estava treballant
com a paleta al carrer del Setge, quan va sentir trets», afirmarà
haver contribuït a aquesta detenció. I, un cop reduït, uns quants
vianants enfurismats li causarien unes lesions que van requerir que
se’l portés al dispensari.
Alfons
Miguel, per la seva banda, declararà que havia treballat en un
taller d'ebenisteria al carrer de Valldonzella, al Raval (¿potser a
la fàbrica de mobles B. Salvà Mañé, llavors en el número 6
d’aquest carrer, a prop per cert del Pes de la Palla?), d’on va
ser acomiadat per un locaut. Que després ho havia fet per compte
propi i en un altre taller al carrer de l'Olivera, encara que no s’hi
estava a gust pels treballs de fantasia que s’hi feien. Que el dia
de l’incident es va trobar amb un company de feina, Vicenç, que li
va suggerir que tornés al taller, d’on havia faltat uns dies i es
veiés amb l'encarregat. I que justament hi anava quan va sentir trets
procedents d'un grup d'individus a uns cinc metres. Llavors, sentint
que la seva vida estava en perill ja que havia rebut amenaces per no
cotitzar a l’Únic, va treure la pistola que duia i va disparar per
intimidar els agressors. Quant a l'arma, afirmarà haver-la adquirit
en un bar a baix preu, amb la intenció de revendre-la i guanyar-se
unes pessetes. I que no havia disparat mai fins al dia dels fets.
Aquella
nit mateix la policia va escorcollar
els
domicilis dels dos detinguts; a l'habitatge de Miguel, hi
trobarien
el
que la nota policial descrivia com un
estilet (per al detingut, un
tornavís esmolat a manera de punter,
que li calia per a l’ofici) i
uns fulls anarquistes, com
també al domicili de Santiago. En el moment de realitzar
l’escorcoll a casa del primer, s’hi van presentar dos individus
preguntant per ell, i la policia, considerant-los sospitosos, els va
detenir. Es
tractava de Bartomeu Llabrés Garcia, de vint-i-tres anys, fuster a l'atur i
natural de Palma, habitant al carrer de les Ramelleres, 11, tercer,
segona,13
i Victorí
o
Victorià
Martínez Abarca, el
Nano
–«significat
sindicalista» per a la premsa–, de
dinou anys, assaonador, que també feia mesos que no treballava, de
València i resident al carrer del Lleó, 1 bis, segon.14
Tots dos afirmarien
que havien anat a l'habitatge de Miguel per sortir junts a fer un
passeig. Se’ls va conduir al Palau de Justícia.
13 Llabrés,
cosa que els seus captors ignoraven,
era
un integrant del grup d’acció que liderava Josep Saleta Pla, el
Nano de Sants
i,
com
a tal, és probable que, empresonat
només tres dies (com el seu company Martínez) en no apreciar-hi el jutge
instructor cap indici de culpabilitat,
participés poc
després (el
25)
en
l’atemptat al
carrer poblesequí de Cabanyes contra
Joan Bayés Curto, propietari de la fàbrica de tractament de pells
del carrer del Taulat, 43, al Poblenou, un empresari dels que es
deia que finançaven
els pistolers rivals i
que en va resultar ferit.
En
qualsevol cas, no gaudiria gaire de la llibertat: de resultes d’un
tiroteig el 19 d’octubre amb uns guàrdies que pretenien
escorcollar-lo, a ell i al grupet amb què anava, al carrer de
l’Hospital cantonada amb el de la Cadena i que va causar tres
ferits, es dictaria
contra seu
i dos
més
acte de processament i presó sense fiança. Per
la seva banda, Saleta,
aleshores
de vint-i-tres
anys, metal·lúrgic,
domiciliat al carrer de Carretes, 27, tercer segona, seria qui,
amb altres companys, assaltaria el 18 de setembre de 1923 la Caixa
d’Estalvis de Terrassa, al
carrer de la Rutlla d’aquella ciutat.
Detingut,
seria jutjat en
consell de guerra sumaríssim
i condemnat a mort, juntament amb Jesús Pascual Aguirre, natural de
Vitòria, de trenta-tres
anys, sense domicili i
que feia poc que era a Barcelona. L’un
i l’altre
serien
engarrotats la matinada del dia 23.
14 Per gentilesa del govern civil que, anys
després d’aquest fet, prometria
en una nota oficiosa una recompensa de 500 pessetes a qui descobrís
el parador de Martínez Abarca, ja que
se’l relacionava, sembla que erròniament, amb l’assalt el 30
d’agost de 1923 al despatx de la farinera Salisachs (Diputació,
310, baixos), saldat amb la mort del caixer i gerent, Pere Vilalta
Gras, ens podem fer una idea del seu aspecte. El descrivia així:
«D'uns
vint-i-vuit
anys [vint-i-tres,
de fet],
bru, cabell abundant i
negre, baix d'estatura, una mica
grassonet».
Tant
Llambrés com Martínez negarien rotundament
tenir
res a veure amb el succeït i comptar Alfons Miguel entre
les seves amistats íntimes. El primer diria que l’havia conegut al
Café Asiático (carrer del Roser, 33-35) i el segon, que el fet de
conèixer-lo es devia a la fonda on dinaven junts. El 15 de maig de
1920, al
tercer dia
de l’assassinat de Pere Torrens, el jutge
González de Echávarri,
que n’instruïa
el sumari, dictaria
ordre de processament i presó per als detinguts Enrique Santiago i
Alfons Miguel, i de llibertat per a Victoriano Martínez i
Bartomeu Llabrés, per no resultar provada la participació
dels dos darrers en el crim.
A
les onze del matí del 3 d'abril de 1922, va començar a la secció tercera de
l'Audiència la vista de la causa per assassinat seguida contra els
processats Alfons Miguel Martorell i Enrique Santiago Agar. A la
tarda després dels informes del fiscal, defensors i resum del
president, el jurat va emetre el veredicte, que va ser
d'inculpabilitat, dictant la Sala sentència absolutòria conforme al veredicte emès.
FONTS
Balcells, Albert, Violència social i poder polític, Barcelona, Pòrtic, Monografies, 2001.
Bengoechea, Soledad, 2020/11/24, Cuando Martínez Anido controlaba Barcelona con la venia de la patronal. El centenario. Conversación sobre la Historia: https://conversacionsobrehistoria.info/2020/11/24/
Burgos y Mazo, Manuel de, El verano de 1919 en Gobernación, Cuenca (Impr. E. Pinós), 1921.
Diario de las sesiones de Cortes: Congreso de los Diputados.- Serie Histórica: https://app.congreso.es/est_sesiones/
Gil-Albert, Juan, Drama patrio [1977], dins Memorabilia, Barcelona, Tusquets, 2004.
González Ruano, César, «Las avanzadas de los conspiradores», Heraldo de Madrid, 22/5/1931 (p. 16).
León-Ignacio, (Jacinto), Los años del pistolerismo. Ensayo para una guerra civil, Barcelona, Planeta, col. Documento, 1981.
Manent i Pesas, Joan, Records d’un sindicalista llibertari català. 1916-1943, París, Editions Catalanes de París, Frontera Oberta, 22, 1976.
Taibo II, Paco Ignacio, Que sean fuego las estrellas, Barcelona, ed. Crítica, 2016.
Ventura Subirats, Jorge et al., La Banda negra. A sangre y fuego en Barcelona, Madrid, La Felguera, 2023.
