DÉUS D'ESTAR PER ROMA (25)

Anarquia militar 

Gordià III

Marc Antoni Gordià Pius (obsequi del Senat tant el Gordià, en memòria del seu avi matern, com el Pius, pel seu avantpassat Antoní Pius), alegre, guapot i correcte amb tothom, nascut a Roma el 225 i de la infantesa del qual els historiadors estan in albis, es va enfilar, amb els pretorians fent-li escaleta, al tron imperial tretze anys després i, en estar a l’edat de la poca-solta, se li van donar molts honors però poca o cap autoritat efectiva i els primers temps el poder se’l van repartir sa mare, germana petita de Gordià II i, com en els vells bons temps, el Senat. En qualsevol cas, el curt regnat de Gordià III començaria havent de sufocar els aldarulls que havia causat a la capital l'assassinat de Pupiè i Balbí.

Mentrestant, el general Tul·li Menòfil, un dels dos cònsols que el Senat havia enviat al seu dia a Aquileia per defensar-la de Maximí i que ara es trobava a la capital de la província romana de Mèsia Inferior, Marcianòpolis (avui Devnia, a Bulgària), on s’havia encarregat d’enfortir-ne les defenses com a nou governador dels marcians amenaçats, tornava a jugar i guanyar. Potser de manera premeditada per dividir els atacants, Menòfil els va oferir un tractat de pau que resultava més favorable als gots, que havien assaltat un temps enrere la ciutat d’Histria, a la costa occidental de la mar Negra, prop de la desembocadura del Danubi (moderna Romania) i que tocarien pistrincs, que als carps que, coordinats amb els altres, havien saquejat i destruït la ciutat de Nicòpolis del Danubi (nord de Bulgària), i que no en traurien ni cinc. Descontents aquests darrers per la injustícia, es van enfrontar a les tropes del governador però van ser vençuts.

Per la seva banda, Gordià obtindria de seguida la satisfacció d’expulsar de la cort els eunucs que s’havien anat imposant des del temps d’Elagàbal i que, amb el desconeixement o la connivència de sa mare, es repartien els principals càrrecs civils i militars. I segurament una altra satisfacció en dissoldre el 239 la Legio III Augusta, responsable de la mort del seu oncle Gordià II i, indirectament, del seu avi Gordià I. Això darrer, però, va deixar el nord d’Àfrica desprotegit en part i, l’any següent, Marc Asini Sabinià, el nou governador de la província d’Àfrica (actual Tunísia i est d'Algèria), es va autoproclamar emperador. Però no va durar gaire l’experiment perquè el seu col·lega de la província del costat (Mauretània) hi va posar punt i final manu militari, encarregant-se els mateixos partidaris de Sabinià a Cartago de lliurar-lo als vencedors.

El 241, sembla que al maig, el nano es casava amb Sabina Tranquil·lina, de quinze anys –un menys que ell–, donzella, cal suposar, de gran bellesa i cabells ondulats i dividits per una clenxa central i recollits en una trena ampla i aixafada que pujaria des del clatellet fins dalt del cap, amb les gracioses orelles destapades. Convertia així el recent nomenat prefecte del pretori Misiteu, un grec que havia estat el seu tutor després d'ascendir en les files militars i ostentar el càrrec de procurador a diverses províncies, feliç pare de la núvia, en el seu sogre, el qual, administrador capacitat, honest i prudent –i excepcionalment fidel al jove emperador– arribaria a exercir una influència considerable sobre ell.

Esclar que Misiteu, a qui Gordià s’adreçaria, com en una carta que transcriu la Historiae Augustae, amb l’expressió «pare meu» («Pare meu, voldria que escoltessis aquesta veritat: és desgraciat aquell emperador a qui se li amaga la realitat, que, sense poder caminar entre el poble, es veu necessitat d’escoltar i de confirmar el que sent amb la corroboració de la majoria») i a qui van sobrenomenar “el guardià de la República” –d’una República somiada–, tampoc era tot bondat. Abans d’acabar l’any 241, consta que va fer cridar a la cort l’eficient Tul·li Menòfil, caigut en desgràcia per raons desconegudes, i en va ordenar l’execució.

Aquest mateix any la confederació dels francs va atacar per la zona de Magúncia, capital, com ja vaig explicar, de la província romana de la Germània Superior. I el que faltava per a l’aureus: el nou rei persa Sapor I, fill de l’Ardaixir que s’havia enfrontat amb Alexandre Sever, va començar a anomenar-se a si mateix Rei de Reis i, en qualitat de tal, no es va poder resistir a prendre en la zona limítrofa amb el territoris propi i d’Osroene, la imponent ciutat fortificada d’Hatra, amb sis km de muralla perimetral, quatre portals, vint-i-vuit torres i cent seixanta torrasses, independent i governada per un reietó àrab, que va acabar destruïda divuit segles abans que milicians del Daesh n’arrasessin amb excavadores les ruïnes que quedaven, insuportables vestigis dels idòlatres.

Narra la Historiae Augustae que en el regnat de Gordià, sembla que l’any 241, hi va haver un terratrèmol gravíssim i que aquesta catàstrofe es va apaivagar després que, examinats els Llibres Sibil·lins, una col·lecció de textos d’origen desconegut, escrits en grec en fulles de palmera, foscos i diu que profètics, que els encarregats de la seva custòdia consultaven en circumstàncies excepcionals per si hi trobaven alguna predicció o directiva que pogués aplicar-se a la situació i saber, o endevinar, amb quines cerimònies fer-hi front, les realitzessin.

Ja el 242, Sapor I envaïa sense pensar-s’hi gaire la Síria romana i ensenyava les dents a la important ciutat d’Antioquia. I si a causa de les contínues lluites amb els gots al llarg del Danubi blau, l’exèrcit romà no va poder respondre de seguida a l’atac, a la capital imperial no es van deixar de fer tots els preparatius que calien per dur a terme una gran campanya militar de càstig, que restaurés la imatge una mica malmesa de Roma com a potència hegemònica, entre ells un festival dedicat a Minerva, igualada d’antic amb la grega Palas Atenea, deessa de la saviesa i l’estratègia militar, i la celebració d’uns jocs d’estil grec, segurament per evocar la victòria grega sobre la invasió de Xerxes I del 479-480 aC.

Quan per fi va estar reunida gran quantitat d’or, amb les inevitables càrregues extraordinàries sobre la població, per pagar els soldats i proveir-se de tropes auxiliars, ja formades les legions a punt per a la marxa, Gordià va complir en el Fòrum un costum d’una gran càrrega simbòlica, caigut en desús a partir d’August, que significava des dels temps de la República que Roma es trobava en estat de guerra: obrir el temple de Janus Bifront, déu de les portes, els començaments i els finals. I, un cop complerta aquesta formalitat, va partir a l’Orient amb la serenitat que donava saber que la guerra que s’emprenia era justa i legítima.

Les forces d’avançada de l’exèrcit de Gordià, comandades per Misiteu, durant l’expedició –terrestre– cap a l’Hel·lespont per passar a l’Àsia Menor i creuar-la en sentit sud-est per arribar a la província siriana, van entaular, ja a Tràcia, algunes batalles contra els carps i els gots “dolents”, als quals van fer retirar-se a l’altra banda del Danubi en tant que als gots “bons” se’ls va neutralitzar contractant-ne un gran nombre com a mercenaris en l’expedició que es pretenia definitiva contra els perses.

Al llarg dels anys 242 i 243 les legions romanes van lliurar unes quantes batalles victorioses contra l’exèrcit de l’agressiu rei Sapor, que havia estès els seus dominis cap a l’oest i arribat a ocupar gran part del territori de la capital de Síria, Antioquia, a la qual havia posat setge. Gordià, a qui de moment somreia la fortuna, va ser a temps de salvar els antioquens i per reconquerir seguidament la ciutat caiguda de Carras (Harran). El fet cert que també reposés nominalment l’àrab Abgar IX Sever en el tron d’Osroene, que tindria sempre el cul llogat en aquella perillosa zona de frontera que des de Caracal·la havia governat un procurador imperial, sembla que podria haver-se esdevingut arran d’una breu campanya anterior, el 239.

Una d’aquelles victòries van aconseguir-la prop de Resaena (antiga ciutat neoassiria de Sikan, avui Ras al-Ayn), en una batalla de la qual només se sap que la cavalleria persa va ser frenada per l’ús dels temibles obriülls amagats a la sorra que en van ferir les muntures, cosa que va permetre als legionaris romans atacar fàcilment els genets descavalcats. El resultat va ser favorable a les forces de Gordià –per això els documents sassànides l’obvien: no és qüestió de desmoralitzar la pròpia gent–, que al cap d’un temps van prendre també Nísibis i Singara per avançar després pel riu Habur fins a l’Eufrates, que van creuar i seguir aigües avall amb la intenció de conquerir Ctesifont, la gran capital de l’enemic, superiors com se sentien perquè, baixes a part, collien triomf rere triomf. Però no hi arribarien.

En algun moment de la marxa, poc després que el Senat concedís l’honor a Gordià de celebrar quan tornés a casa els seus èxits enfront dels perses i de fer una inscripció elogiosa per al seu sogre, Misiteu va emmalaltir i va anar al sot sense que es pugui descartar la intervenció d’una mà negra pertanyent a qui l’havia de succeir en la prefectura del pretori i el comandament de les legions i, des d’aquí, intentar l’assalt al poder imperial, Felip l’Àrab, natural de Shahba, un llogarret a l’Aràbia romana, 87 km al sud de Damasc.

Fos com fos, la seva mort va coincidir amb el canvi de la situació favorable a Roma en aquesta campanya, perquè ben aviat, el febrer del 244, al nord de Ctesifont, a conseqüència d’alguna acció de l’enemic que no s’esmenta, l’exèrcit de Gordià es va veure obligat a retrocedir Eufrates amunt i és possible que l’emperador morís a conseqüència de les ferides que hi podria haver patit. Només dic que és possible perquè en aquest assumpte i algun altre, com es veurà de seguida, les fonts s’assemblen com un ou a una castanya i els historiadors se les llancen pel cap.

Segons la Historiae Augustae, Felip no sols va fer córrer entre els soldats que la joventut de Gordià –aleshores de divuit anys– li impedia administrar l’Imperi i que era millor que governés algú amb experiència a comandar l’exèrcit i que entengués d’assumptes públics sinó que va conduir els soldats a llocs on no podien ser abastits per demostrar-los de manera pràctica la inexperiència de l’emperador i promoure’n el descontentament. I amb això i la compra de les voluntats dels oficials de més rang va aconseguir que l’exèrcit el considerés a ell i a son germà Gai Juli Prisc regents de fet de l’emperador, a qui tractarien en endavant amb insolència.

Per no embolicar gaire la troca, miraré de sintetitzar les versions romanes en una de sola: Gordià, emprenyat amb aquesta situació i en companyia del nou prefecte Mecíon Gordià, parent seu, se’n va queixar a un tribunal compost per soldats i generals esperant recuperar el poder, però com si sentissin ploure. Després, en comprovar que no se’l prenia en consideració, va demanar que si més no se li atorgués el mateix poder que a aquell parell, sense aconseguir-ho tampoc. Encara després, que se’l tingués per cèsar (el súmmum de la humiliació per a algú que ja era emperador), també debades i, finalment, que se’l considerés un general i se li permetés continuar vivint.

A això darrer sí que accediria Felip, però ben aviat hauria reconsiderat la seva determinació primera i ordenat expropiar-li els béns i deixar-lo sec. Una ordre, es diu, complerta en diferit com la famosa indemnització a Luis Bárcenas segons l’exsecretària del PP, María Dolores de Cospedal, però complerta al capdavall, un fet que li deixava a Felip via lliure per ocupar el tron. Una altra cosa discutida és on s’hauria comès el crim si és que va ser un crim, perquè al Senat se’l va informar que l’emperador havia mort de causes naturals, que tant poden ser les que s’ignoren com les que no es volen esbombar.

També és motiu de controvèrsia el lloc on hauria anat a parar el cadàver de Gordià o el que en quedés. Segons uns, a) Felip va fer incinerar el cadàver de l’emperador i dur-ne les cendres a Roma, on se les hauria enterrat i, a contracor, en va organitzar la deïficació. Segons uns altres, b) Felip hauria fet enterrar Gordià a l’indret anomenat Zaithu (l’Olivera) després que la campanya contra els sassànides acabés en un fracàs. Però també podríem inferir c) que el lloc en qüestió devia ser l’antiga Dura Europos, la fortalesa més oriental de Mesopotàmia, a prop de l’actual poble sirià de Salhiyé, però a l’altra riba de l’Eufrates, si és que allí, com asseguren uns, es va erigir un monument funerari en honor seu, que recordava les seves victòries, tret que com afirmen uns altres el monument es bastís: d) a la ciutat de Zaitha, a uns quants quilòmetres al nord de Dura Europos; e) al campament romà de Circesium, al nord de Zaitha, ja a Osroene, i f) a vint-mil passos de Circesium (uns 15 km) o bé –traductor, traïdor–, a vint milles (el doble de km, 30) i no sabem en quina direcció.

Una versió de la mort de Gordià III incompatible tant amb les seves suposades “causes naturals” com amb un assassinat, es basa en la documentació anomenada Res Gestae Divi Saporis, una inscripció trilingüe del rei Sapor, descoberta el 1939 i esculpida en una estructura quadrangular i esglaonada de pedra al jaciment arqueològic de Naqs-i-Rustam, una antiga necròpolis, a uns pocs km al nord-oest de Persèpolis, que és la crònica d’una gran victòria seva sobre els romans –que aquests no esmenten enlloc– i el contingut de la qual, com més va més, es considera fiable en línies generals.

Resultaria que Gordià, que després de la batalla prop de Resaena es trobava en marxa cap a Ctesifont, va ser completament derrotat pels perses el febrer del 244 en una gran batalla prop de la localitat de Misikhe, a uns 65 km a l’oest de Bagdad (i a 400 km al sud de Circesium), durant la qual trobaria la mort en combat, cosa realment tràgica ja que implicaria que no va tenir funerals, ni llit d’ivori i d’or, ni màscara de cera ni laudatio funebris. En relació amb Felip l’Àrab, s’hi esmenta també que de resultes de les negociacions que aquell mateix any va demanar, es va veure obligat a pagar als vencedors un tribut de 500.000 denaris –una fortunassa– i que aquests, per commemorar la victòria, van rebatejar Misikhe com a Misikhe-Peroz-Shapur, que es tradueix com a Misikhe-(on)-Sapor-és-victoriós. Total, perquè després d’altres denominacions avui es digui Fal·luja.