Pericó March, un burgès sord del segle XIV

Font: imatges Google

     Qui més, qui menys, tothom ha sentit a parlar d’Ausiàs March, el més conegut de tots els March («¿Quins tan segurs consells vas encercant, | cor malastruc, enfastijat de viure? | Amic de plor e desamic de riure, | com soferràs los mals qui et són davant?...»). El gran poeta de Gandia –germà petit, per cert, d’una noia sorda de naixença, Peirona–, era fill de Pere March V,[1] també poeta i senyor del lloc de Beniarjó, i nét per via paterna de Jaume March I, funcionari reial, fill al seu torn de Pere March II, dit lo Prohom en els annals familiars, diplomàtic, conseller reial i membre de les corts de tres comtes-reis.

     Jaume March I (c. 1300-1375), l’avi d’Ausiàs March, a la mort del seu pare el 1338, n’havia heretat unes cases a Gandia i la ciutat de València (de la senyoria valenciana d’Albalat dels Sorells, lo Prohom ja n’hi havia fet donació uns anys abans), mentre que el seu germà gran, Pere March III (a. 1299-1347), tresorer i conseller reial, n’heretava les possessions a Catalunya: el palau situat al carrer barceloní del Regomir construït sobre les muralles romanes i que avui, restaurat, és el Centre Cívic Pati Llimona, la senyoria d'Eramprunyà,[2] la Casa de la Roca i uns quants masos dispersos pel Baix Llobregat.

     Pel que fa al tercer germà, Berenguer, havia entrat en religió –era canonge a València quan son pare va testar–, i les noies, Sibil·la, Violant i Guillema, el testament patern no les esmenta.

     La Casa de la Roca, adquirida el 25 d’octubre de 1305 a Guillem Tició per Pere March II, no era sols a la mort d’aquest un mas fortificat amb terme propi, la capella de Sta. Maria Magdalena[3] i una torre de guaita,[4] sinó una petita vila: consta que el 29 de juliol de 1324, Jaume II el Just va autoritzar lo Prohom a celebrar-hi mercat els dimarts i que el 16 de novembre de 1337 (uns anys abans, doncs, de la pesta negra de 1348 que va delmar les poblacions catalanes), hi vivien 40 famílies remences.

     La Roca, a territori llavors del castell d’Eramprunyà, estava emplaçada –sense que en restin evidències físiques visibles–, al turó rogenc del mateix nom, del municipi de Gavà, al Baix Llobregat, una part del qual, urbanitzada el 1998, es coneix avui oficialment com a Parc del Calamot, al barri gavanenc de les Panes, que envolta pel sud la carretera C-245 (de Barcelona a Santa Creu de Calafell, l’antigor de la qual es remunta a l’època romana), per l’est l’avinguda de Joan Carles I i pel nord-oest el camí de la Sentiu.

     El cas és que Pere March III, casat amb Magdalena, només va poder gaudir de la senyoria 9 anys, del 1338 fins a la seva mort el 1347, a 48 anys d’edat o molt poc més. Aleshores el seu fill gran i hereu universal, Pere March IV, o Pericó March, de qui sa mare havia assumit la tutoria perquè era sord o, com es diu en la sentència arbitral transcrita a la nota 6, «quaix mut e sort»,[5] va heretar Eramprunyà i la Roca de Gavà.

     Tantes coses com m’agradaria saber d’en Pericó March –el grau d’instrucció assolit, el nom del preceptor o preceptors que és possible que tingués, la manera habitual de comunicar-se amb els seus…–, només n’he trobat o deduït quatre dades biogràfiques pelades:

     –Que va néixer abans de 1333 i morir cap a 1380.

   –Que va tenir quatre germans, Johan i Ramonet (que no gaire després de 1347 «moriren sens i[n]fants mascles»), Maria, nascuda cap al 1338, i Sibil·la.

     –Que es va casar amb Domina Lacera, o la Cera, senyora de Sant Boi.

     –Que aquesta darrera li va donar un fill, Galceran March de Lacera, futur senyor de Sant Boi i de la Roca.

     Davant el tomb contrari als seus interessos que havien pres les coses arran de la mort de son germà, Jaume March I, emparant-se en el dèficit sensorial del nebot, va iniciar diferents plets per inhabilitar-lo i reivindicar els propis drets sobre el castell i el terme d’Eramprunyà com a legítim hereu. Finalment, en virtut d’una sentència arbitral de 30 de juny de 1351,[6] el patrimoni de Pericó va passar a les seves mans. I mare i fill es van retirar a la Casa de la Roca.

    Un any després, l’1 d’agost de 1352, valent-se de la seva nova posició, Jaume March I va intimar Magdalena a fer-li acte de vassallatge («que a mi façats homenatge de lealtat…»). I si eren l’ambició i la vanitat allò que el movia, encara es veurien més recompensades quan, residint ja amb la família a Barcelona, conseller de Pere III el Cerimoniós i diputat del General de Catalunya, el 7 de desembre de 1360 va ser armat cavaller de l’orde de Sant Jordi pel rei in person al monestir de Pedralbes, davant la reina, l’infant Pere d’Aragó i els membres principals de les famílies nobles catalanes.

    I consta també que el seu fill Jaume March II, «cavaller de Sant Jordi, deputat, orador insigne, escriptor culte i restaurador de la gaia festa dels “Jocs Florals”…»,[7] mantindria igualment litigis pel control de la Roca amb el seu vassall Galceran March de Llacera, fill –com he dit més amunt– de Pericó, certament infructuosos pel que fa a l’objectiu principal per bé que els homes del terme li acabarien prestant jurament de fidelitat l’abril de 1386. Però això ja són figues d’un altre paner. 

---

    [1] Amb els números romans que segueixen els noms d’alguns dels March vull indicar el número ordinal que els correspon dins el llinatge.

    [2] El castell d’Eramprunyà, avui molt enrunat, és dalt d’un espadat en un estrep rocallós situat a llevant del massís del Garraf del qual forma part, i el seu terme comprenia els actuals municipis de Gavà, Begues, Castelldefels, Viladecans i Sant Climent de Llobregat, més una part de Sant Boi i de Sitges. Castell i terme els havia comprat el 4 de febrer de 1323 Pere March II al comte-rei Jaume II per 120.000 sous de Barcelona, diners que al rei li van anar que ni pintats per preparar la conquesta de Sardenya.

    [3] El 1327, Pere March lo Prohom va obtenir autorització del bisbe per traslladar a una capella acabada de construir a la Roca la imatge i el culte de Sta. Maria Magdalena des de l’ermita romànica que hi havia al peu del castell d’Eramprunyà, rescatada el 1500 de l’abandó i la ruïna, i que actualment allotja la imatge de la Mare de Déu de Bruguers, en un petit coll del camí de Begues –avui carretera BV-2041–.

    [4] Les torres de guaita, nombroses, havien completat en aquesta zona, durant molt de temps frontera occidental del comtat de Barcelona, el sistema defensiu enfront dels sarraïns constituït, a Sant Boi, pel castell del Puig; al Garraf, el territori muntanyós situat dins el terme d’Eramprunyà a ponent de Castelldefels, pels castells de Campdàsens, el castell Podrit, el de Jafre i el castell de Garraf pròpiament dit; les cases fortificades de Santa Maria de Castelldefels, la de la Roca mateix, la del Sitjar i la de Sant Pere de Gavà, amb l’element estratègic central que era el castell d’Eramprunyà.

    [5] “Sord” i “quasi mut” sembla remetre a la fòrmula de Mc 7, 32 per descriure qui devia ser un sord prelocutiu: «un sord, que amb prou feines podia parlar» (http://www.biblija.net/); «un sord que parlava amb dificultat» (http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-biblia)... També en un document posterior (2 de novembre de 1353), en llatí, que constata l’homenatge i jurament de fidelitat a Jaume March I fet per Pere de Colomer, procurador de Magdalena en tant que tutora de Pericó, per uns feus, es qualifica aquest darrer de muti et surdi seu quasi ‘mut i sord o gairebé’.

    [6] «L’onrat en Pere March, con morí, s’i lexà III^es ffils mascles, ço és en Pericó March e en Johan March e en Ramonet, los quals dits en Johan March e en Ramonet moriren sens ifants mascles, perquè la heretat del dit en Pere March lo Prohom no podia romanir al dit en Pericó March, quaix mut e sort, ans devia tornar a·n Jacme March. E com lo dit en Jacme fos poblat a València e sebés la mort dels dits en Johan e d’en Ramonet, venc-se’n a Barchelona per demanar la dita heretat, la qual cosa li fo contrastada per madona na Macdelena, mara e curadriu del dit en Pericó, quaix mut e sort, jasfós que li hagessen donada muller. Axí que, a tractament dels amichs, la qüestió fo mesa en poder d’àrbitres qui hi donaren la sentència en la forma que·s segeix.

    Diyous, a XXX dies de juny de l’any de la Nativitat de Nostre Senyor M CCC LI, denant lo senyor ifant en Pere, el palau del bisbe de Barchelona, fo dada sentència sobre la qüestió que era entre mi, Jacme March, d’una part, e en Pericó March, nebot meu, ho madona Macdelena, mara e curadriu sua, d’altra part, de la heretat e béns de l’honrat en Pere March, lo prohom, pare meu e avi del dit Pericó, la qual sentència és açí transledada de paraula a paraula de latí en romans, axí com se segeix, per man d’en Ffrancesch de Ladernosa, notari:

    “En nom de Déu. Nós, en Berenguer Vives e en Jacme de ça Far, savis en dret de Barchelona, e en Pere de Prats, savi en dret de Girona, àrbitres arbitradors e amigables composadors damuntdits, vist lo compromès primerament en nós, dits Berenguer e Jacme, axí com en àrbitres arbitradors e amigables composadors, en cullir e, axí com en vers àrbitres, en pronunciar el primer loch ho grau, e a mi, dit Pere, en cas de discòrdia de vosaltres, per les dites parts fet e fermat sobre totes e sengles qüestions demanades, excepcions ho defeniments, les quals les parts dejús scrites o l’altre d’elles contra l’altre, denant nós, volguessen proposar o moure, per rahó o per ocasió de la heretat o béns que foren de l’honrat en Pere March lo Prohom quòndam, o per partida d’aquells, ho encara per rahó o per ocasió de la institució o institucions, substitució o substitucions ho d’altres qualsque coses posades per lo dit Pere March lo Prohom en son derrer testament, e sobre totes altres coses e sengles de les dites coses ho d’alcunes d’aquelles devayllants, ho a aquelles acostants-se en qualque manera; vistes encara la demanda ho demandes per l’onrat en Jacme March, ffil del dit Pere March lo Prohom encara la dona na Macdelena, muller d’en Pere March, fil ça enrera del dit Pere March lo Prohom curadriu d’en Pericó March, fil comú a ella e al dit marit seu, donades e les respostes per la part de la dita curadriu seguides a les dites demandes; vistes encara e regonegudes les excepcions ho demandes per la part de la dita curadriu e les replicacions per la part del dit Jacme March donades e totes altres coses que les dites parts e cascuna d’elles, de fet ho de dret, en lo present negoci han volgudes dir, al·legar, produyhir o proposar fer per lo dit Jacme e per la dita dona curadriu sagrament de calúmpnia, per virtut del qual han respost specíficament e singular a les posicions deçà e dellà donades; e vistes e regonegudes les deposicions dels testimonis produyhits sobre los articles per cascuna part donats; vists part açò e examinats lo testament del dit Pere March lo Prohom e totes altres cartes públiques e scriptures per les dites parts en lo present pleyt produyhides, renunciat e conclús per les dites parts d’aquí avant; vists e regoneguts los compromeses en nós fets a la darreria, per los quals és estat a nós atribuyhit poder de difinir les dites coses de dret e de amigable composició; haüt encara sobre les dites coses sovén diverses col·loquis e tractaments ab cusins e amichs de les dites parts e moltes e diverses col·lacions ab avocats de les parts e entre les altres coses; regonegudes e examinades al·legacions de drets fetes per doctors e savis de gran auctoritat e sciència sobre los duptes que sobre les coses damuntdites són nats, les quals provablament han retudes dubtoses les coses damuntdites de les quals entre les dites parts era qüestió; los Sants IIII Avengelis de Déu devant nós posats e en lo nom de Déu humilment imvocat, per ço que de la Sua Cara lo nostre arbitre proceescha, els vuyls nostres vegen tot temps egualtat; en nom del Pare e del Ffil e del Sant Sperit, amén, les qüestions, controvèrsies e dubtes de e sobre les dites coses nats entre les dites parts difinim e determenam en aquelles carrera e manera que mils pot valer, segons lo poder de aquelles parts a nós donat, així com se segeix:

    Primerament, pronunciam e declaram haver estat e ésser loeh a la substitució feta per lo dit en Pere March lo Prohom en son derrer testament, en persona del dit en Jacme March, fil seu, e per consegent la heretat universal e tots los profits e càrrechs de la heretat del dit Pere March lo Prohom, axí, ço és a saber, de deures com de lexes com tots altres càrrechs a aquel Jacme per lo tot pertany.

    Ítem pronunciam e declaram que la dita dona na Macdelena, curadriu e per nom de cura del dit Pericó March, fil comú a ella e al dit Pere March, fil e hereu del dit Pere March lo Prohom e aquell mateix Pericó, hereu universal del dit Pere March, pare seu, restituesquen de paraula al dit Jacme la heretat del dit Pere lo Prohom e tots los drets d’aquella. E encara, realment e de fet, los béns ho coses dejús scrites. Car aquels béns e coses tan solament la dita dona Madalena, per nom curadriu damuntdit, segons que diu té e posseeix e dels quals ha poder de restituyhir, ço és a saber, lo castel d’Alaprunyà, sitiat en la ballia de Barchelona, prop lo flum de Lobregat, ab cavallers e dones e altres hòmens e ffembres e ab juridicció e ab termes e ab la villa de Sent Climent, dins lo terme del dit castell assitiada, e ab vaxels de vin e ayhines ho instruments que en lo dit castel o el celler de la dita villa lo dit Pere March, lo prohom, havia el temps de la sua mort, e ab tots altres drets e pertinències del dit castel, exceptades, emperò, les coses devayl scrites, les quals devayl declaram pertànyer dins los térmens del dit castel al dit Pericó March e les quals, envers lo dit Pericó e la dita sua curadriu, volem romanir. Encara restituesca al dit Jacme lo delma del mas d’en Camppreciós, lo qual delme per lo dit Pere March, marit de la dita dona, fo venut e lo qual ara té la dita dona Macdelena per nom seu propri. E que aquella dona cobre e haya a cobrar lo dit preu, no dels béns de la dita heretat, mas del dit Pericó, ffil seu, si aquell preu volrà cobrar, salvat, emperò, e retegut al dit Pericó que, si la part del dit Pericó porà mostrar alcun temps que·l dit delma sia estat de la compra de la casa deç Soler davayl scrita e dels drets e pertinències d’aquella, que la dita dona a restitució del dit delme no sia tenguda ho, si restituyhit era al dit Jacme, aquell Jacme ho los seus sien tenguts de retre, puys ho aprés aquell delma al dit Pericó e als seus. Encara restituescha al dit Jacme un alberch contiguu a l’alberch mayor del dit Pere March lo Prohom e lo portal del qual alberch contiguu hix el carrer dels Ffarrers e afronta, d’una part, ab l’alberch d’en Ffrancesch Çestrada, quòndam; de la altra part, en un carrer qui no ha cap, en lo qual obra lo dit alberch; de l’altra part, ab lo mur veyl qui és de l’alberch mayor del dit Pere March e, de l’altra part. Sien tenguts, encara, los dits dona curadriu, per nom damuntdit, e Pericó, per rahó d’aquesta nostra pronunciació e declaració, tinent-se per pagats de ço que devayl pronunciam, declaram e ajutyam a profit d’ells, sàul a els, emperò, ço que devayl los ajutyam donar al dit Jacme March e als seus successors en aquestes coses, tots drets e accions a els pertanyents en e sobre los dits heretat e béns qualsque sien e, per aquella rahó, a el difinir e remetre tots aquells drets. Encara pronunciam e declaram que, sots la universitat de la dita heretat, sia. vist e jutyat ésser transportat en lo dit Jacme lo jus patronat del prebiterat, lo qual lo dit en Pere March, marit de la dita dona na Macdelena, instituhí en la capella de Sancta Maria de Brugers del terme del dit castel de Eraprunyà. Axí, ço és a saber, que per los censals, rendes e altres béns o coses per lo prop dit Pere March assignà al dit prebiterat ho per extimació d’aquelles, lo dit Jacme no puga moure al dit Pericó ho als seus alcuna qüestió ho demanda per qualque dret, rahó ho manera, ne res fer, perquè lo rector del dit prebiterat ho qualque altre contra lo dit Pericó ho els seus puga moure alcuna qüestió ho demanda. De tots, emperò, béns mobles qui al dit Pere March, marit de la dita dona Macdelena, e al dit Pericó March, fil seu, ho a la dita dona, com a curadriu del dit Pericó, en qualque manera sien pervenguts e de tots deutes reebuts per lo dit Pere March, marit de la dita dona, ho per aquell Pericó, fil seu, ho per la dita curadriu dels drets e béns de la dita heretat, lo dit Pericó March e la dita dona curadriu e cascun altre per lo dit Pericó ho la sua curadriu en aquest pleyt entervinent, absolvem, posants al dit Jacme sobre aquestes coses callament perdurable. Mas en los deutes ho altres drets que romanen a demanar e a haver, pronunciam e declaram que pertangen al dit Jacme com romangen en la heretat dassús dita.

    Ítem, de tots altres béns seents, exceptats los demunt declarats, la dita dona curadriu e lo dit Pericó, fil seu, e cascú altre per ells en aquest pleyt entrevinens, absolvem, açò salvat que si aparia d’aquí avant alscuns béns seents, oltra los damunt nomanats, realment ésser pervenguts al dit Pere March, marit de la dita dona, ho al dit Pericó, fil seu, ho a la dita curadriu, ho lo preu d’ aquells béns seents, que·l dit Jacme March a aquells béns seents ho lo preu d’aquells pusca demanar, requerir e haver de la dita dona e del dit Pericó, la dita absolució no contrastant com sien de la heretat damunt dita.
     En açò, emperò, no entenem les mulneries que foren venudes per lo dit Pere March, marit de la dita dona, con lo preu haüt d’aquelles sia estat convertit en profit de la heretat damuntdita. Ne entenem encara les intesties, cugucies e exarquies, les quals foren remeses ho venudes per lo dit Pere March, marit de la dita dona, als hòmens de les pertinències de la casa deç Soler e del terme del castel de Servaylló, per ço com la dita casa deç Soler deu romanir al dit Pericó per rahó de la dació, en paga ho adjudicació que a aquell ne deu ésser feta per lo dit Jacme, segons que devayl és declarat. Declaram, emperò, que per occasió de la dita salvació lo dit Jacme no puxa embargar les pages de les quantitats dejús scrites en sos térmens pagadores ne opposició alcuna, excepció de retenció ho de compensació. Declaram, emperò, que si lo dit Pere March, marit de la dita dona Macdelena, ho aquella dona na Macdelena, com a curadriu del dit Pericó, havien fetes alscunes obligacions ho alienacions en lo dit castel de Eraprunyà ho els térmens d’aquell ho en les altres coses, que la curadriu damuntdita al dit Jacme deu, segons que damunt se diu, singularment restituyhir ho alscunes servituts atorgades sobre aquells béns, que la dita dona curadriu sia tenguda dels béns del dit Pericó, fil seu, rembre les dites obligacions e de les coses alienades dar al dit Jacme March extimació. E de ço haya a fer covinent seguretat, enfora de les coses al dit prebiterat assignades, en les quals volem que·s seguesca entre les parts ço que damunt és dit; salvant, emperò, al dit Jacme e als seus sucseyhidors que, si més volran, pugen, per les dites coses alienades ho obligades, contra los detenidors o posseyhidors d’aquells ho contra altres, moure lur acció e demanda e d’aquells, aquels demanar segons que a els serà vist faedor, anc dit que los dits dona curadriu e Pericó a les messions, per acció faedores obtinent o guayant o perdent, en cas que aparagessen ésser alienades e a interèsser total, en cas que reyalment perdés per les dites coses, al dit Jacme e als seus sucseyhidors sien tenguts, exceptades, emperò, les coses al dit prebiterat assignades, per les quals los posseyhidors d’aquelles no volem ésser comvenguts ne aquella dona ho lo dit Pericó, fil seu, en alcuna cosa ésser tenguts. Ffinalment, per ço com havem trobat que·l dit Pere March, marit de la dita dona Macdelena, aprés la mort del dit Pere March, lo prohom, pare seu, ha pagats del seu propri tria mille solidos barchelonesos en aquells quindecim mille solidos, los quals a l’honrat en Berenguer de Sentvicenç ça enrera pagà per la legítima d’en Guillemó de Sentvicenç, fil seu, e de la dona na Sibília, muller sua, filla del dit Pere March lo Prohom; e quinquaginta mille solidos, los quals als ifants d’en Miquell Marquet, néts del dit Pere March lo Prohom d’una filla ja abans morta, per lur legítima foren ajutyats; e dos mille solídos a la dona Iolant, muller de l’honrat en Gillabert de Corbera, filla del dit Pere March lo Prohom quòndam, per rahó de lexa per lo dit Pere March lo Prohom a ella feta; e decemseptem mille solidos a l’honrat en Ramon de Villafrancha, hereu de la dona na Saurina, muller segona del dit Pere March lo Prohom per exovar d’aquella; havem trobat encara que el dit Pere March, hereu successivament del dit Pere March, pare seu, ha a cobrar undecim mille solidos, los quals lo dit Pere March, pare seu, despès en obres que féu profitosament fer en lo dit castel de Eraprunià e en la villa de Sent Climent, dins los térmens d’aquel castel assitiada; e viginti mille solidos, los quals lo dit Pere March lo Prohom reebé, e en sos usus e feynes comvertí, del dot que la dita dona Macdelena al dit marit seu aportà en temps de núbcies e, a restitució del qual dot, lo dit Pere March, marit de la dita dona Macdelena, si mateix a aquella dona obligà; encara novem mille cent triginta solidos, los quals al dit Pere March, marit de la dita dona, com a hereu de la dona mara sua, muller primera del dit Pere March lo Prohom, per rahó de dot d’aquella dona pertanyien; encara duodecim mille solidos, los quals lo dit Pere March lo Prohom reebé de les rendes ecclesiàstiques de l’honrat en Berenguer March, fil seu, qui al dit Pere March, marit de la dita dona, frare seu, havia dat loch en tots drets a el pertayents per qualque rahó sobre los béns de son pare e de sa mare. Per ço, pronunciam e declaram lo dit Jacme March, com a hereu damuntdit, deure pagar e dar, per les rahons damuntdites, les dites quantitats de monedes, les quals pugen a summa de centum viginti quatuor mille centum triginta solidos, al dit Pericó March e a la dita dona curadriu sua, per nom d’aquel, ho altres avents d’aquel poder d’els.

    Ítem pronunciam e declaram aquella dona curadriu per nom damuntdit deure ésser dats e pagats per lo dit Jacme, com a hereu damuntdit, per legítima axí al dit Pere March, pare del dit Pere, com al dit Berenguer March, fils del dit Pere March lo Prohom, en los béns de lur pare pertayent e per qualque altre dret que el dit Pere, com a hereu de son pare, o per qualque altra manera, dret o rahó pusca demanar e haver sobre los dits béns e heretat del dit Pere March lo Prohom centum quinque mille octingentos septuaginta solidos. Encara ajutyam a la part del dit Pere tots los fruyts reebents, per la part del dit Pere, dels béns de la dita heretat e los fruyts d’aquí avant reebedors, entrò serà seguida reyal restitució ho corporal pocessió de les coses damunt al dit Jacme anomenadament ajutyades, segons la manera que dejús és declarada. Enaprés, manera e temps, volents donar a la paga de les dites quantitats de pecúnia al dit Pere, segons que damunt és dit ajutyades, les quals prenen summa de ducentis triginta mille solidos, pronunciam e declaram que·l dit Pere March e la dita dona curadriu, per nom d’aquell, e haya reebre e retenir en paga de les dites quantitats a els, segons que damunt és dit, pagadors prorata, ço és saber, de concorrent quantitat que munta LX mille solidos, la casa del Soler, dins los térmens del castel de Servaylló assitiada, ab aquells tredecim masos qui foren de l’honrat en Guillem Durfort, quòndam, e ab lo mas de Cima de Mar e ab tots drets e primícies de aquella casa e dels mases damuntdits, encara ab totes altres rendes o drets que·l dit en Pere March lo Prohom, quòndam, reebia el loc de Sent Vicenç e dins los térmens del dit castel de Servaylló, axí que aquella casa, ab totes les coses e sengles damuntdites, d’aquel Pere e de la dita dona curadriu sua, per nom d’aquell, sia en la sua senyoria perpetualment, romanga per los dits sexsaginta solidos. Anedit que·l dit Jacme March do e trespàs ho transport per les rahons damuntdites en lo dit Pere e en la dita sua curadriu, per nom d’aquell, ab carta pública e tota senyoria e tot dret aquel Jacme pertanyets, per qualque dret ho havent aficàcia de dret manera ho rahó en la dita casa e altres coses a aquell Pericó donadores en paga, posades paraules abtes o covinents a tresportar senyoria. Anedit encara que, si·s devia vendre la dita casa, vivents los dits Jacme e Pericó March, que la venda d’aquella casa ab tot ço damuntdit, qui de pertinències d’aquella és, se hagués a fer al dit Jacme March, per preu de sexaginta mille solidos, los quals no menys aquell Jacme hagués a dar e a pagar per preu de la dita casa e necessàriament comprar per lo dit preu la dita casa. Anedit ultra açò que ço, qui así·s diu de la dita venda, no pas als hereus ho sucseyhidors dels dits Jacme e Pericó. Los romanents, emperò, centum setuaginta mille solidos, volem per aquesta manera ésser pagats, ço és a saber, que·l dit Jacme March satisfaça a l’honrat en Galceran de Rosanes en aquells novem mille solidos a el romanents a pagar de dot de mayor quantitat, que ab la dona na Maria, filla dels dits Pere March e dona Macdelena, reebré e en tria mille solidos per interesse a el deguts per rahó de la dita dot; e encara a l’honrat n’Arnau Torreylles en altres novem mille solidos a el romanents a pagar de dot de mayor quantitat, que ab la dona na Sibília, dels dits Pere March e Macdelena, reebé e en tria mille solidos per interesse a el deguts, per rahó de la dita dot; axí, ço és a saber, que·l dit Jacme reebé lo càrrech de la paga e de les dites quantitats de moneda, les quals ateyen suma de viginti quatuor mille solidos, ab volentat e consentiment dels dits honrats Galceran e Arnau desobligats e deliurats, lo dit Pericó, hereu del dit pare seu e de la dita dona curadriu, per nom d’aquels e tots altres per allò obligats, e faents a aquells difinició, absolució e remissions dels dits viginti quatuor mille solidos ab carta pública, havent eficàcia de dret, a conexença d’un savi per la dita dona elegidor, ordonant com mils e pus segurament porà, a profit del dit Pericó. En semblant manera, lo dit Jacme, en si e en son càrrech, reebé duos mille centum quinquaginta solidos barchelonesos de censal mort, los quals entre les altres coses sobre la casa de la Rocha, asseguda dins la parròquia de Sent Pere de Gavà, ab sos drets e pertinències, foren venuts per la dita dona Macdelena a·n Guillem Morey, ciutadà e mercader de Barchelona per preu de triginta mille solidos, los quals la dita dona comvertí en lo dot que donà a l’honrat en Macià Messaguer, ciutadà de Barchelona, ab la dona n’Acnés, filla sua; e aquells mille solidos de censal mort, los quals la dona na Clareta, muller de l’honrat en Guillem de Lacera, ciutadà de Barchelona, per compra d’aquèn feta per l’honrat n’Arnau Ombau, ciutadà quòndam de Barchelona, pare seu, per preu de quatuor decim mille solidos reebé entre les altres coses sobre la casa deç Soler; e encara a aquells tressentos solidos barchelonesos de censal mort, los quals en Bernadó Vives, fil e hereu de l’ho[n]rat en Bernat Vives, ciutadà quòndam de Barchelona, sobre la dita casa deç Soler reebé, lo qual censal fo venut per preu de quatuor mille CC solidos; e encara aquells D solidos de violari, los quals aquel mateix Bernat reebé sobre la dita casa, lo qual fo venut per preu de tres mille D sous; e encara aquells DCC solidos de censal mort e de violari, los quals la dona na Bonanada, muller del dit honrat en Bernat Vives, sobre la dita casa reebé, en lo qual violari e censal mort fo venut per preu de septem mille CCCL, solidos; e encara duos mille solidos de Barchelona, los quals en Ramon Marquet reebé a violari so béns e heretat que foren del dit Pere March lo Prohom e lo qual a el fo venut o dat en paga per quatuordecim mille solidos barchelonesos romanents a el a pagar de la part a el pertayent en la legítima als ifants d’en Miquel Marquet, ajutyada segons que damunt és pus largament dit; e aquells encara CCC solidos de violari, los quals en Guillem de Pou, de casa del senyor ifant en Pere, reebé entre les altres coses sobre la dita casa deç Soler, e lo qual violari fo venut per preu de duo mille C solidos barchelonesos. Los quals tots e sencgles censals morts e violaris lo dit Jacme axí, en si e càrrech seu, reebé ab volentat de aquells senyors, als quals se fan e·s donen que aquells deliuren e desobliguen lo dit Pericó e la dita dona Macdelena, axí per nom propri seu com per nom de cura d’aquell Pericó e de totes altres persones d’aquén obligades e astretes en los béns d’aquells, de tota obligació de què sien obligats ho astrets en qualque manera en los censals morts e violaris damuntdits. De la qual deliuració e desobligació sia feta carta pública, havent eficàcia de dret a conexença del savi per la dita dona elegidor, com mils e pus segurament, a profit del dit Pericó e de la dita dona Macdelena e dels altres que pareguen obligats, se porà ordonar. Anedents que si lo dit Jacme o los seus succeyhidors volran reembre e relevar los dits censals ho violaris ho alscuns d’aquells, que la dita dona curadriu haya e sia tenguda de donar loch a aquesta reemçó, mostrant les cartes de les gràcies e los drets e accions seus, donant e manant el temps en lo fet de la reemçó e paciència, donant en vendes de censals e de violaris e, si alscuns a aquel Jacme per reemçó ho luhició dels dits censals ho violaris fer volrà, dementre, emperò, los preus d’aquelles vendes en la dita reemçó ho luhició sien convertits e totes altres coses fer en quant en la dita dona serà ho ésser porà, perquè aquella luhició ho reemçó hage degut acabament. Sia entès, emperò, que, si per ventura aparia los dits censals ho violaris ho alcuna partida de aquells ésser de menor extimació ho valor que damunt és estat declarat ho per menor preu, se reemien que aquella cosa qui més sia se guanyàs al dit Pericó e a la dita sua curadriu, per nom d’aquel, com a aquels Pericó e dona curadriu sien ajutyats en la present nostra pronunciació ducenti triginta mille solidos, dels quals ço qui sobrarà, reemuts los dits censals morts e violaris, sia als dit Pericó e dona curadriu pagador. Ajustants, declarant les coses damuntdites, que·l dit Jacme March ho los seus sucseyhidors sien tenguts desobligar e deliurar los dits Pericó e dona curadriu, per nom seu, e les fermanses per els o per lo dit Pere March, pare del dit Pericó, dades per aquestes coses, en lurs béns e tots altres per açò obligats de totes obligacions de què sien astrets per rahó dels censals e violaris damuntdits de cascú d’els dins I any del dia de la present sentència se dóna contínuament comprador, dins lo qual la dita dona curadriu aquells censals e violaris sia tenguda pagar e faça los fruyts de la dita heretat seus. Si, emperò, dins lo dit any lo dit Jacme ho los seus sucseyhidors los dits censals e violaris e interesses als dits Galceran de Rosanes e n’Arnau Torreylles, degut axí per lo temps passat com per l’esdevenidor, ho alcun d’aquells no haurà reemut, per açò lo dit Jacme March ho los seus sucsessors no cayguen en la pena del compromès; mas aquel any passat, encontinent, balle sia asingnat e elet e s’haya alegir en defaylliment d’aquel altre per la dita dona curadriu, per nom de la dita cura, lo qual balle faça sagrament e homanatge, en poder de la dita dona curadriu, que les rendes e drets e·sdeveniments del dit castel deman e reeba, cuylla per nom de la dita dona curadriu, dat a el de ço poder per la dita dona curadriu ne alcú per nom seu, ne encara al dit Jacme ho als sucseyhidors seus, mas a aquells haya a convertir en paga de les pencions als dits censals e violaris e interesse. Si alcuna cosa de ço sobrara, lo dit balle sia tengut allò al dit Jacme ho als seus sucseyhidors liurar e pagar. Si, emperò, alcuna cosa d’aquèn defalrà a cumpliment de les pagues de les dites pencions e interesse, aquella cosa lo dit Jacme e los seus succseyhidors del lur propri sien tenguts de pagar, dades de ço per lo dit Jacme covinents fermanses, les quals lo dit Jacme e los seus sucseyhidors sien tenguts nomenar e dar dins X dies qui encontinent comensen a córrer, passat lo dit any, e que de ço per lo principal e per les fermanses sia feta obligació, sots pena del terç en la cort del vaguer de Barchelona, e ab seguretats, renunciacions e cauteles e penes semblants a aquelles ho a la mayor part d’aquelles, sots les quals fo feta per los censals ho violaris damuntdits; e la dita dona curadriu sua, per nom d’aquel, e lurs successors romangen ab acabament indempnes e franchs de dar e pagar de fer los censals e violaris e interessers damuntdits e de totes obligacions per açò fetes. Anedents que la dita scriptura de terç sia ordenada e feta, a conexença del savi, per la dita dona curadriu elegidor, com mils e pus segurament se porà fer, substància no mudada; e que·l dit balle al dit Jacme ho als seus sucseyhidors sia tengut de retre compte e rahó que lo romanent de les rahons de les dites e rendes e drets esdeveniments per ço com lo profit e·l dampnatge al dit Jacme e als seus sucseyhidors deu pertànyer, pagats, emperò, primerament, los dits censals e violaris segons que és dit. E així, de la dita quantitat de centum septuaginta mille solidos, levats viginti quatuor mille solidos als dits Galceran de Rosanes e n’Arnau Torreylles, segons que dit és, deguts en los preus encara dels dits censals e violaris, los quals lo dit Jacme March ha en sí en son càr[r]ech reebre, segons que demunt se diu, los quals preus assumen septuaginta quinque mille centum quinquaginta solidos, remanen los quals, ultra les coses damuntdites, a la part del dit Pericó són pagadors septuaginta mille octigenti quinquaginta solidos, los quals pronunciam e declaram ésser pagats per lo dit Jacme al dit Pericó ho a la dita sua curadriu, per nom seu, per los termes qui·s seguexen: ço és a saber, de la festa de Sent Johan Babtista proppassat a I any primer següent, viginti sex mille octigenti quinquaginto solidos, dels quals, emperò, dins VIII dies prolació d’aquesta sentència contínuament segents, sia tengut de pagar a la dita dona curadriu, per nom del dit Pericó, tres mille solidos; e de la dita festa entrò a II anys primer segents, quatuordecim mille sexcenti sexsaginta solidos octo denarios; e atrestants de la dita festa a III anys primer esdevenidors; e atrestants, de la dita festa entrò a IIII anys primerament segents. Proveyhit que, si l’honrat en Guerau d’Uluya ho la dona na Maria, muller sua, ho la dona na Isabel, muller de l’honrat en Fferrer de Gualbes, quòndam, tudriu d’en Jacmetó, pubil, fil e hereu universal d’en Jacme Marquet, ciutadà quòndam de Barchelona, ho havents d’els poder e rahó ho altres havents de dret de demanar aquestes coses, demanaven e requerien del dit Pericó March ho de la dita dona curadriu d’aquell lo dot de na Antigona, filla d’en Jacme Marquet, quòndam, muller d’en Johan March, mort, e aquell Pericó ho la dita sua curadriu, abans dels dits térmens, se convenia ho havien a pagar lo dit dot en tot ho en partida, en aquest cas, lo dit Jacme March fos tengut de pagar al dit Pericó abans dels dits térmens tanta quantitat de moneda quanta aquell Pericó ho a la dita sua curadriu, ans dels dits termes, convendria a pagar, e en aquel encara terme que·l dit Pericó convengués aquella quantitat ans dels dits termes pagar, de mentre, emperò, que aquella quantitat no sobrepuyàs quadraginta quinque mille octingentos quinquaginta solidos barchelonesos. E proveyhit, encara, que la dita dona curadriu sia tenguda de deliurar e desobligar lo dit castel de Alaprunyà e los hòmens de aquell e totes altres persones, per restitució del dit dot obligades. E en aquel cas, lo dit Jacme haya e sia tengut de posar les dites quantitats en la sagristia de la seu de Barchelona, axí que d’aquí no sien levades ne mogudes entrò la dita dona curadriu e Pericó hauran deliurat e desobligat de tot en tot lo dit castel de Eraprunyà e los hòmens d’aquell e totes altres persones de la obligació del dit dot. Açò, emperò, anedit que la dita curadriu ho lo dit Pericó per la dita deliuració e desobligació puga reebre e trer de la dita sagristia aquella quantitat de moneda que necessària serà a reemçó del dit dot. E, feta e seguida la dita deliuració e desobligació, lo romanent de la dita quantitat puga la dita dona curadriu ho lo dit Pericó reebre e haver a lur plaer e volentat e trer de la dita sagristia, sens contradició d’alcú. Ajustants, noresmenys, que en cas que la dita curadriu e en Pericó, fil seu, no volguessen dins XV dies que fossen requests de la dita quantitat de moneda ho, en altre manera, de deliurar e desobligar lo dit castel e los hòmens de totes altres persones obligades per lo dit dot e lo dit Jacme e·ls seus, puxen la dita moneda trer de la dita sagristia, sens contradicció d’alcuna persona, e aquella convertir en paga del dit dot en les deliuració e desobligació damuntdites, en quant, emperò, que la dita moneda neccessari serà a la dita deliuració e no més en lo romanent, puxa la part del dit Pericó a sa volentat reebre, sens contradicció del dit Jacme e d’altre. E la dita quantitat de septuaginta mille octingentos quinquaginta solidos per lo dit Jacme al dit Pericó, segons que damunt és dit, pagadora, lo dit Jacme oblich-s’i pagador al dit Pericó e a la dita sua curadriu ab scriptura de terç en la cort del vaguer de Barchelona faedora, ab sagraments e homanatges e ostatges, penes e altres obligacions, segurtats e cauteles que’n vendes de censals e de violaris són acustumades de ésser posades, en altre manera, com mils e pus segurament ordonar e dictar se porà, a profit del dit Pericó, segons arbitri del savi per la dita dona elegidor, no mudada substància. Noresmenys, lo dit Jacme do, per seguretat de les coses damuntdites, bones e bastans fermanses a arbitre del dit savi e los quals, renunciants a apístola de Diví Adrià e a la ley que diu que abans sia convengut lo principal que la fermança e a tot altre dret e constuma per si introduyhits, cascun, ço és a saber, d’els per lo tot en sos béns, a conexença del dit savi, obligen a totes e sengles coses. E, noresmenys, axí lo dit principal com les fermanses, renunciant a for propri e sotsmetent-s’i a for a destret del senyor bisbe de Barchelona en son poder e en sa cort, cascun, ço és a saber, d’els per lo tot obliguen-s’i a totes e sengles coses damuntdites, reebent en si sentència de vet que, per lo dit senyor bisbe ho son vicari ho official, en els e cascun d’els sien donades. Anedit que, del seu arbitri ho a conexença del dit savi, lo dit Jacme ho los seus no·s puguen appellar ho rahons de nul·litat preposar ho arbitri de bon baró recórrer, com aquestes coses e altres que aquel arbitri e conexença viciar poguessen, lo dit Jacme per si e per los seus, intervinent covinença, sien tenguts renunciar. E cumplides per lo dit Jacme March totes les coses e sengles damuntdites, que per aquell, segons que damunt se conté, són cumplidores, la dita dona curadriu, per nom de cura del dit Pericó, e aquell encara Pericó dins VI dies de lavors contínuament segents, e no abans, restituesquen de paraula tota la heretat damuntdita e, reyalment e de fet, los béns e coses damunt specificades, e li donen lurs drets, segons que damunt, en spècie ho singularment és declarat. Manant, ço és a saber, a totes e sengles hòmens e ffembres dins los térmens del dit castel estants, exceptats aquells qui per aquesta nostra sentència al dit Pericó són ajutyats, e a totes altres persones qui per los dits castel e delme en qualque nera sien astrets, que de en sdevenidor responguen al dit Jacme de les rendes, exides e sdeveniments dels dits castel e delme e d’altres totes coses damuntdites en què obligats sien e aquel Jacme e als seus obeesquen axí com a senyors lurs, absolvent los dits hòmens e fembres de tot sagrament e homanatge, fe, naturalitat e tota altra obligació per la qual "al dit Pericó obligats són e estrets. Liure, encara, e restituesca reyalment, de fet, lo testament del dit Pere March lo Prohom e tots los capbreus e cartes e altres scriptures faents per los dits heretat, castel e altres coses damunt al dit Jacme ajutyades, exceptades les cartes faents per los béns e coses que, per aquesta nostra pronunciació ho sentència, al dit Pericó e la dita dona curadriu sua declaram demunt e devayl pertany. Encara liure totes cartes sobre les gràcies de les luhicions ho reemsons dels dits censals e violaris d’aquells, ço és a saber, quel dit Jacme en si e son càrrech reebrà, segons la manera damundita, e en aquel Jacme pas e trasport tot dret per aquelles luhicions e reempsons al dit Pericó contra qualsque persones pertanyent per qualque rahó. E que, de totes aquestes coses e sengles e d’altres en la present nostra pronunciació faents per lo dit Jacme, sien fetes e fermades per los dits dona curadriu e Pericó cartes públiques ab sagraments, renunciacions e cauteles necessàries e covinents, tantes e aytals quantes e quals necessàries, profitoses ho covinents seran, com pus largament e pus segura se porà ordonar a conexença del savi, per lo dit Jacme ho sos sucsehidors elegidor, no mudada substància. Entenem, emperò, e declaram que, feta la desobligació e donament em paga faedor de la dita casa deç Soler damuntdits e feta la obligació per les dites quantitats pagadores dins los IIII anys faedora e cumplides les coses damuntdites, exceptat que la paga de les dites quantitats de moneda per los dits termes pagadora, no s’haya sperar, tantost la dita dona curadriu, per nom damuntdit, sia tenguda a reyal restitució dels dits béns seents al dit ]acme, segons que demunt és dit faedora. E los fruyts rendes, exides e sdeveniments qui el temps que·l dit Jacme serà mès en pocessió de les dites coses reebuts seran per lo dit Pericó ho la dita sua curadriu ho per altre en nom seu ho lo dia de la paga dels quals serà passat e los fruits, encara, e rendes de les messes presents encara si reebuts ho cullits no seran, e los devens, encara qui al dit Pericó ho a la dita curadriu sua, en lo dit castel e·n los térmens de aquel, per temps lavors passat, sien deguts e sien e romanguen del dit Pericó, axí que en aquels lo dit Jacme no puxa res demanar ho haver. Los fruyts, emperò, rendes e exides e sdeveniments qui el dit temps per la part del dit Pericó reebuts ho cullits no seran ho lo dia de la paga, dels quals lavors no seran venguts, sien partits prorata del temps lavors passat sdevenidor entre lo dit Jacme e lo dit Pericó, axí que cascú d’els pac los dits censals e violaris e interesse dels dits deutes, segons la part que en aquels fruyts, rendes, exides e sdeveniments reebrà e no més, car tots los fruyts, rendes, exides e sdeveniments per la part del dit Pericó, reebedós entrò al temps que la dita inducció en pocessió se farà, pronunciam e declaram deure ésser de la part del dit Pericó, per los drets a el en la heretat del dit Pere March lo Prohom pertayents, e ajutyam a el oltra les altres coses que a el són ajutyades en la present nostra pronunciació. Anedit, emperò, e declarat que de mentre que les dites coses restituhidores per los dits dona curadriu e Pericó seran emues, els sien tenguts a pagar de tots los dits censals e violaris. Derrerament pronunciam e declaram no haver estat ne ésser de la heretat del dit Pere March lo Prohom aquelles cases totes ab ort sol e sos edificis e ab totes teneons e pertinències sues, de les quals cases en Pere March lo Prohom havia I^a part per franch alou e altra part tenia per lo monestir de Sent Paul del Camp de Barchelona, en lo burch de la ciutat de Barchelona, assats prop lo castel apellat de Regumir. E encara tot aquel alberch, ab cortal e torra, e tots drets e pertinències seus, lo qual lo dit Pere March lo Prohom havia e posseyhia per franch alou, contiguu a les dite s cases. E encara la casa de la Rocha, ab tots mases e masoveries d’aquella casa, e ab hòmens e ab ffembres d’aquella casa e d’aquels mases, e ab totes honors, possessions, termes e pertinències e totes rendes, cençes e agrers, exides e sdeveniments e tots altres drets d’aquels, la qual casa ab totes les coses damuntdites lo dit Pere March lo Prohom comprà d’en Guillem Tió, quòndam, ciutadà de Barchelona. La qual casa, ab totes les coses demuntdites, aquel mateix Pere March lo Prohom havia e posseyhia per franch alou en Lobregat, en la parròquia de Sent Pere de Gavà. E, encara, tots los mases, honors e pocessions censals e tots altres drets que el dit Pere March lo Prohom havia e rebia e haver e reebre devia en la parròquia de Sent Pere de Gavà e de Sent Miquel de Eraprunyà e de Sent Climent e Sancta Maria de Casteldeffeels, sia e que sien alodials ho feudals, exceptats aquels que·l dit Pere March lo Prohom havia comprats d’en Vidal de Villanova e d’en Guillem Durfort e, si alscuns n’i a dins les parròquies damuntdites. E encara tot lo delme que·l dit Pere March lo Prohom havia e reebia e haver e reebre devia el terme del dit Castel de Eraprunyà, segons que aquell ja abans havia e reebien los hereus d’en Pere Marí çaenrera, con aquelles coses lo dit Pere March lo Prohom, hagués dades al dit Pere March, pare del dit Pericó, fil seu, amancipat el temps d’aquella donació, per donació pura irrevocable entre vius, ab carta pública feta pridie kalendas novembris, en l’any de Nostre Senyor M CCC XIII, e closa per en Jacme de Folgueres, notari públich de Barchelona. E a y los dits béns al dit Pere March, pare del dit Pericó, segons que dit és, donats, axí con a pròpies del dit Pericó, hereu del dit pare seu, a aquel Pericó ajutyam, segons que son pare per lo dit avi seu foren, segons que damunt se diu, donats. En semblant manera, per aquella matexa rahó, pronunciam e declaram al dit Pericó pertànyer totes rendes e qualsque altres coses, les quals per títol de compra ho en altre manera al dit Pere March, pare del dit Pericó, aprés la mort del dit Pere March lo Prohom dins los térmens del dit castel de Eraprunyà e en altre loch, se mostrarà ésser pervenguts sobre aquests béns no pertànyer al dit Jacme alcun dret.

    Ítem deym e pronunciam que·l dit Jacme March puga a si retenir viginti libras barcheloneses de la segona paga, les quals lo dit Jacme pagà a mi dit Pere deç Prats, per la part de la dita dona curadriu pertanyent de pagar en lo salari de mi, dit Pere. Deyhim, encara, e pronunciam que, de totes e sengles coses damuntdites, sien fetes entre les dites parts tantes cartes públiques quantes necessàries e profitoses seran ho quantes nós ho dos de nós entre les dites parts direm ésser faedores ho fermadores.

    En totes e sengles les coses damuntdites, en quant saben condempnació, cascuna part a la part condempnam e aquels a l’altra part jutyam. Dels altres, emperò, que absolució saben e encara de totes en lo dit prossés per cascuna part demanades, les dites parts e cascuna d’aquelles absolvem e a elles e cascuna d’aquelles callament perdurable posam. En totes e sengles les coses damuntdites, quant saben condempnació, cascuna part a la part condempnam e aquelles a l’altra part ajutyam. De les altres, emperò, que absolució saben encara de totes en lo dit prossés per cascuna part demanades, les dites parts e cascuna de aquelles absolvem e a els e a cascuna de aquelles callament perdurable posam. E totes les coses e sengles demunt dites deyhim e pronunciam ésser tenidores e emologadores e servadores, cumplidores per les dites parts segons que demunt són expressades, sots la pena o penes en los dits compromeses ho compromeses contengudes. Retinents e salvants a nós expressament que, si alscunes coses en les dites coses sien ho en esdevenidor apparran ésser duptoses ho escures, nós ho dos de nós pugam aquelles declarar e interpretar quant e quantes de vegades a nós serà vist.

    Donada fo aquesta sentència arbitral denant lo senyor ifant en Pere, el palau del bisbe de Barchelona, diyuns que fo lo XXX^en jorn del mes de juny, de l’ any de la Nativitat de Nostre Senyor M CCC LI, en poder d’en Fferrer de Conamina, notari de Barchelona.”»

     [7] Joan Baranera: vg. Fonts.

Fonts:

    El llibre de la Baronia d’Eramprunyà, edició i estudi a cura d’Elena Cantarell, Mireia Comas, Carme Muntaner; pròleg de Prim Bertran i Roigé, Lleida, Pagès, 2011.

   Manel Alonso i Català, Els Marc. Cavallers i poetes al Castell d’Eramprunyà, Gavà, Secció d’Història Local del Museu de Gavà, 1998.

    Josep Campmany i Guillot, “Senyors i pagesos a Eramprunyà, 1323-1460”, Materials del Baix Llobregat, 1999, núm. 5.

    Joan Baranera, pvre., Història de Ntra. Sra. de Brugués per…, Barcelona, 1922.

    Pere March, Obra completa, a cura de Lluís Cabré, Barcelona, ed. Barcino, 1993.

    Gran Enciclopèdia Catalana, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1969-1983.

“El huevo como baila” (6-7-12)

Font:  http://eugeniasd.blogspot.com.es

El dia 7 del mes passat va ser la festa mòbil del Corpus. I, com sol passar en aquesta data, no faltaven referències en els mitjans de comunicació a l’ou com balla, l’ou buidat que el raig d’aigua d’un sortidor (en origen, el del templet gòtic de sant Jordi, del claustre de la catedral de Barcelona) enlaira i fa joguinejar i giravoltar. És més: als antípodes de l’imaginatiu model de traducció de les distribuïdores cinematogràfiques (Quien tiene una suegra tiene un tesoro per l’original Easy money ‘diner fàcil’), no faltaven tampoc les referències a… el huevo como baila.

Si convenim que traduir literalment és reproduir completament i exactament les idees expressades per les paraules dites o escrites en una altra llengua, ¿en un golpe de ojo per un cop d’ull, o en San Jorge mata la araña per Sant Jordi mata l’aranya hem de veure-hi traduccions literals al castellà o més aviat unes traduccions trincaires, sense suc ni bruc?

D’entrada penses que la responsabilitat d’això de el huevo como baila es deu poder atribuir a les urgències periodístiques o als entremaliats follets de la impremta, però quedes de pasta de moniato quan goses fer un recorregut virtual, de la mà del Sr. Google, i comproves l’abast de l’estrall.

 Wikipedia (http://es.wikipedia.org/wiki/L'ou_com_balla):

 <<L'ou com balla (literalmente el huevo como baila) es una tradición de origen nacida [sic] en Barcelona, Cataluña (España) que tiene lugar el día de Corpus Christi.>>

SienteBarcelona (http://sientebarcelona.com/barcelona-disfrutar-del-huevo-como-baila/):

<<L’ou com balla, o el huevo como baila, se celebra con el cascarrón [sic] de un huevo vacío que se intenta hacer bailar, en los surtidores de las fuentes y los claustros […].>>

Ajuntament de Reus (http://www.reus.cat/es/agenda/corpus-el-huevo-como-baila):

<<Corpus: el huevo como baila. De 10 a 13 h y de 17 a 20 h, al [sic] atrio de San Sebastián, en la plaza del Castillo, "el huevo como baila".>>

MNAC (http://historiesdelgotic.mnac.cat/es/el-gotic-catala/catedral-de-barcelona/):

<<En el centro del jardín está la figura de Sant Jordi y un surtidor de agua, donde durante la celebración del Corpus se practica la antigua tradición ‘l’ou com balla’ -el huevo como baila, que consiste en situar un huevo sobre el surtidor y ver como baila movido por el agua.>>

 Argos Serveis Culturals (http://argostarragona.wordpress.com/fiestas-de-tarragona/): <<CORPUS CHRISTI (26 de junio): Tortas con cerezas y el huevo como baila.>>

I encara més filigranat:

 Eixample (http://w110.bcn.cat/portal/site/Eixample?lang=es_ES):

<<El huevo vuelve a bailar. Entre el 7 y el 10 de junio podréis ver "El huevo como|cómo baila", protagonista del Corpus, en diversos lugares de la ciudad, entre ellos el claustro de la iglesia de La Concepción.>>

 Flickr (http://www.flickr.com/photos/isabelcp/4687096731/):

 <<L'ou com balla / Como baila el huevo / Dancing egg>>.

I, a tot això, és un misteri gairebé eucarístic que algú pugui trobar sentit a l’expressió el huevo como baila: catanyol? castalà?

    

Crec que als “traductors”, sien humans o automàtics i inhumans, que han mostrat d’aquesta manera la sensibilitat lingüística d’una patata, els convindria practicar la traducció de construccions genuïnes en què hi hagi implicada la partícula invariable com (malauradament no sempre como, ni cómo). Aquí els en poso unes quantes, de franc i amb la solució –per si cal– al peu:

1.- <<Com més va, més negra nit…>>

2.- <<Al matí com lo sol fou exit…>>

3.- <<De color de gos com fuig.>>

4.- <<Com més aviat millor.>>

5.- <<En Jan petit com balla.>>

6.- <<Es llevà aviat per tal com havia d’agafar el tren.>>

7.- <<Vaig invertir en equips tant com vaig poder.>>

8.- <<L’ou com balla>>

Solució: 1.- Cuanto. 2.- Cuando. 3.- Que. 4.- Cuanto. 5.- Cuando. 6.- Que (a porque o comoquiera que)/cuanto (a por cuanto). 7.- Como (aquí sí, però també cuanto). 8.- Que.

Diari (inacabat) d’una estada llampec als antípodes

   Tres avions i 26 hores després que el meu cos físic s’enlairés del Prat per gentilesa de la KLM Royal Dutch Airlines, lliurant-se inútilment a la meditació entre refrigeri i refrigeri, com també a algun somni de desenvolupament idiota i final obert mentre la nit segrestava un paisatge familiar i finalment l’alliberava transformat en serralades i estepes immenses, aconsegueixo posar el peu –tots dos peus, de fet– a l’illa de Formosa (Taiwan), aeroport internacional de Taoyuan. D’aquí, en un vehicle llogat, em planto de seguida a Taipei, capital de la República.

     Deixo els trapaus en un cèntric hotel amb thanks yous per aquí i thanks yous per allà, és a dir, xie xie, que sona com /xixiè/, en xinès mandarí –l’idioma oficial–, o sie sie (/sisiè/), si canvien a l’anomenat taiwanès, o minayu, que no té res a veure amb l’hakka, dialecte d'un subgrup bastant diferenciat dels han, al qual pertany una sisena part dels habitants de Taiwan, ni amb cap de les diverses llengües dels aborígens, avui reduïts, m’expliquen, a un 2% de la població. Sopo alguna cosa, mirant d’evitar a partir de la primera les banyetes rabioses de bitxo i… a dormir en un llit de debò.

     L’endemà dijous plou matí i tarda, cert que amb parsimònia i amb breus, brevíssims, intervals de continència. I el sol, ni ensumar-lo, cosa que no vol dir que no faci una xafogor tremenda: la xafogor gràvida del tròpic, I suppose. En qualsevol cas, toca en primer lloc visitar el Memorial Sun Yat-sen, fundador de la República de Xina i tan venerat aquí com a la Xina Grossa. Passa, però, que el camí des de l’hotel, en les condicions meteorològiques descrites i amb la sola protecció pluvial d’un folre d’anorak que impedeix que entri l’aigua de fora i alhora que s’evapori la de dins, es fa més aviat llarg.                                                 

     Molt sensible, doncs, a la qüestió de l’aigua, després de caminar una bona estona, vorejo el Parc Zhongshan, ja contigu al Memorial, un gran edifici de típic estil arquitectònic xinès, amb teulada a quatre vessants i els ràfecs corbats cap amunt. Aleshores, per les venes dels troncs entortolligats dels arbres, pels líquens de l’escorça i altres que pengen com flocs de cabells de les capçades frondoses, hi veig a través dels vidres sense eixugaparabrisa de les ulleres, aigua que corre o que degota. Aigua fora i aigua dins.

    Finalment, per una escalinata accedeixo al pòrtic del Memorial i, un cop al gran vestíbul, em rep un Sun Yat-sen gegantí de bronze entre dos sentinelles de carn i ossos amb uniforme de gala que, prescindint de petits detalls accessoris, podrien haver estat teletransportats des de Buckingham Palace. A les sales que recorro hi ha exposades imatges, objectes i cartes autògrafes del pare de la Xina moderna i també una en què exposen les seves obres primerenques els estudiants d’algun curs superior de belles arts. I, com podeu suposar, hi ha de tot. Però la qüestió que en el fons m’amoïna és la meteorològica.

    I no hi ha res a fer. No para de rajar. De manera que, ben a contracor, em sotmeto al llamp de Zeus barbut, si és que aquí té jurisdicció. En qualsevol cas, de camí al gratacel Taipei 101, per sort proper i que es veu des de qualsevol punt de la ciutat, em mullo, és a dir, em mullo una mica més fins que aconsegueixo entrar-hi per un espectacular centre comercial emplaçat a la seva base amb boutiques, restaurants i punts de venda adreçats a butxaques més ben provistes que la meva.

  El Taipei 101 sembla que té 101 pisos en alt i d’aquí la seva denominació, però la informació en castellà amandarinat que dóna l’àudio-guia que ben aviat em penjarà del coll no és tan pedestre: l’1 la posició del qual indica centena es deuria al fet que 100 i els números superiors porten bona sort; el 0, perquè és una de les xifres base del codi binari, sistema de numeració amb què treballen els ordinadors i, per tant, símbol de la relació del gratacel amb la tecnologia, i l’1 la posició del qual indica unitat, per alguna altra cosa que no pesco.
     I no acaben aquí els simbolismes: la torre principal compta amb una sèrie de 8 segments de 8 plantes cadascun i si, d’una banda, en les cultures de parla xinesa el número 8 s’associa amb la bona sort i la prosperitat, la repetició dels segments evoca els ritmes estructurals d’una pagoda, d’una tija de bambú i jo què sé de quantes coses més.
     El cas és que des de la cinquena planta, on es passa per taquilla, l’ascensor, segellat hermèticament com un avió, em porta a tota Toshiba (16,83 m/segon) fins a la planta 89, que és on hi ha l’Observatori: un ampli mirador cobert amb grans finestrals, les inevitables paradetes de souvenirs i de refrescos, i una vista de 360 graus que no priven ni la pluja, que sembla que afluixa, ni els núvols esfilagarsats que em passen a tongades a un pam del nas.

     Al cap d’una estona, i des de la mateixa planta accedeixo en companyia d’un grup de càmeres fotogràfiques amb els seus japonesos al darrere, a la visió que es diria de ciència-ficció d’una enorme bola d’acer suspesa de més amunt per quatre cables monstruosos. Es tracta d’un amortidor eòlic –el més gran i pesant, amb les seves 660 tones, del món–, que per mitjà d’un balanceig per compensar les vibracions i els moviments causats per ràfegues huracanades, freqüents en aquesta zona del Pacífic, garanteix la resistència de l’altíssim edifici i alhora la flexibilitat que li eviti danys estructurals.  

    Torno a la Terra en la llançadora espacial i aviat m’entaulo (un verb en aquest cas enganyós) en un asèptic Teppanyaki on, mentre sustento l’embolcall corporal amb vedella tallada a trossets i làmines d’all, admiro les habilitats d’un xef amb el seu barret de cuiner d’un blanc impol·lut i una mena de morrió de plàstic transparent, les mans del qual evolucionen com papallones sobre la relluent planxa d’acer.

     I tot seguit una relació de curiositats:

     * Les poques papereres que hi ha pel carrer.

     * El cosit de les revistes, a la dreta de la portada.

     * Els comptadors de segons en els semàfors de molts passos de vianants que, a banda de la figura verda del vianant, aquí mòbil, indiquen el temps que falta perquè canviï el color.

    * Les esteses de motos travesseres pertot arreu, aparcades amb els manillars tocant-se o fins i tot encavalcant-se com a punt de ser enllaunades.

    * La utilització de totes dues mans en rebre o donar coses: des d’una tarja de visita a la clau de l’habitació de l’hotel.

   * Les llargues pestanyes postisses que gasten moltes jovenetes.

     * Els templets de les dimensions si fa no fa d’una cabina de l’ONCE on, amb ocasió de funerals i altres cerimònies, es cremen “diners” –petits fulls de paper de fibra de bambú o d'arròs que imiten bitllets d’ús corrent o bé de paper daurat que s’enrotllen per formar petits lingots–, per tal d’honorar els avantpassats i assegurar-se un bon futur.

     * Els omnipresents súpers 7-Eleven, on trobes les 24 hores del dia des d’una agulla, com se sol dir, a un elefant.

      Divendres, amb un sol lleganyós però que crema, em trasllado per obra i gràcia d’un virolat passi combinat de metro i bus, i el seu xip invisible, a la petita localitat de Tamsui (o Danshui, Danshuei, Tamshui, tant se val), al final de la línia vermella, nord de Taipei, en la desembocadura del gran riu del mateix nom, és a dir, del nom que sigui.

    Ha passat molt de temps des que, a partir de la inau-guració del seu port el 1858, Tamsui esdevingués el centre de la navegació i el comerç al nord de l’illa, i també en deu fer molt que ha deixat de jugar aquell paper. Tot i això, els vells carrers, estrets i plens a vessar de visitants que fan el tato a les botigues i s’alimenten sobre la marxa amb coses com espirals de patata, gelats de cucurutxo altíssims, ous “de ferro” i beguda de pruna agra, conserven traces de l’antiga prosperitat. 

     De tant en tant, encastat entre botigues del que sigui i per a tots els gustos, reconeixible en principi pels dracs xinesos i les figures a tamany natural de la teulada que farien el seu paper en una pel·lícula de pirates, tot de coloraines, un temple daoista amb les portes obertes de bat a bat i una olor a encens que tomba d’esquena. Però no m’hi puc entretenir. Tampoc al Museu de Mandonguilles de peix. Haig de fer via: el meu objectiu immediat es diu “Fort de San Domingo”, com indiquen literalment els rètols.

     “Domingo” perquè durant 16 anys del segle 
XVII, regnant Felip IV de Castella –el del comte-duc d’Olivares i la Guerra dels Segadors–, el nord de Taiwan va estar sota control espanyol. Es veu que la cosa va començar com un intent fallit de conquerir l’illa, al sud de la qual estaven establerts els holandesos, temibles competidors comercials, i al nord-est de la qual el Japó manifestava una fam territorial que, creien els espanyols, feia perillar les Filipines.

     Conseqüentment, aquests darrers van fundar el 1626 a la badia de Jilong el port de la Santíssima Trinitat (avui Keelung, que amb Nova Taipei forma l’àrea metropolitana de Taipei), defensat per un fort anomenat de Sant Salvador a la petita illa de Heping, i el 1629 van fundar el poble de Castell a la localitat de Tamsui, on van edificar un altre fort, aquest de fusta, el que m’ocupa.

     És curiós que en tan poc temps com s’hi van estar els nostres cosins a Tamsui, aconseguissin el 1636, segurament a causa de les requises d’aliments, unir en contra seu els indígenes de la zona, que van atacar i destruir la fortificació, on van morir 30 dels 60 defensors, i que va ser reconstruïda després en pedra només perquè els ocupants mateixos la tornessin a destruir quan per ordres de Manila es va abandonar Tamsui el 1638. El 1642, finalment, una flota holandesa va conquerir la Santíssima Trinitat i va expulsar els espanyols de Taiwan.

      Els holandesos van reconstruir el fort, que van fer de maó vermell i van batejar com a Fort Anthonio, i el 1867 el van arrendar als britànics, que l'utilitzarien com a consolat i construirien una residència que avui serveix de galeria per a l’exhibició d’estris antics i no tan antics (la majoria de mobles són dels anys 30 i 40 del segle passat), i fotografies. Tot això només ho explico per justificar l’afirmació que, a part del nom i una de les banderes que onegen a la garita de l’entrada, el fort no té d’espanyol ni els fonaments.

     Emprenc la retirada i, ja al passeig Marítim, dino a preus de casa en l’àmplia sala d’un restaurant. I entre els petits divans i unes quantes antiguitats que evoquen l’ambient tradicional d’un saló de te i, alhora, una música occidental suau, m’amara una sensació del que imagino que devia ser la refinada vida d'un mandarí de l’antigor mentre a través dels finestrals veig com s’ennuvola el cel a marxes forçades.

         És més tard, si no m’erro, ja en ruta cap a la parada de metro, on veig de resquitllada una estàtua humana enfilada en una caixa i on estic segur de veure’n una altra en una recolzada del passeig, aquesta inhumana, agenollada al costat d’una barca, del missioner de llarga barba George Leslie Mackay, de l’Església Presbiteriana del Canadà, arribat a Tamsui el 1872 i mort el 1901 després, cal suposar, de fer conversos a raig entre els indígenes de la zona, els kavalan.

      (Nota bene, català babau: el kavalan, la llengua del poble kavalan, de la família malaiopolinèsia, estesa aleshores pel nord-est de l’illa, va quedar reduïda a 24 parlants l’any 2000 i avui no se’n deu cantar gall ni gallina.)

         I, per variar, comença a ploure. És en aquest punt que per a dissort de la humanitat abandono les meves notes. Com diu amb raó el poeta: «I després i després i després i després, / és tan llarg d’explicar les coses.» De manera que entretingueu-vos amb les fotos.