Els termes
Encant, com és sabut, significa en la seva primera accepció ‘sistema de venda
pública en què se cedeix la mercaderia al millor postor’, ‹‹ab intervenció de la justícia ó sèns ella›› aclareix Labèrnia[1]
i, amb aquest sentit, és sinònim de subhasta.
Cert que encant té, a més, dos
significats afegits: el d’‘indret on se celebren habitualment aquestes vendes’
i, generalment en plural, ‘indret on es ven sense
subhasta tota classe d’objectes usats’, però aquí els deixo de banda.
Segons Coromines, encant prové en darrer terme de la
contracció de la frase en occità antic en
cant (se ven),[2] mentre
que subhasta ve ‹‹del llatí tardà subhastare
[…, un] derivat parasintètic de la
frase sub hasta vendere, perquè
plantaven una asta o pica, com a símbol de la propietat pública, davant
l’indret on es complia la venda dels béns dels deutors del fisc.››[3]
Sense ni
una ombra de dubte pel que fa a l’explicació del mestre, faig notar, però, que
de la locució llatina citada s’infereix un costum precursor: el propi dels
soldats victoriosos de vendre la totalitat o una part dels béns obtinguts com a
botí en accions de guerra, que exposaven davant o al voltant de la seva llança,
clavada a terra. Costum, a més, documentat.
Així, escriu
Ciceró:
‹‹[Juli]
Cèsar tornà d’Alexandria [al setembre de
l’any 47 a.C.], feliç, segons li semblava a ell; però jo sóc del parer que
ningú no pot ésser feliç si ocasiona infelicitat a la república. Plantà l’asta
davant del temple de Júpiter Estàtor, i allí els béns de Gneu Pompeu foren
sotmesos […] a la veu despietada de l’herald.››[4]
En casos com aquest, i arriscant-me en el
món lliscadís de la simbologia, em decantaria per veure en la petita porció de
terra fesa pel ferro un succedani, pars
pro toto, del terreny circumdant sobre el qual s’exposava la mercaderia, i
en l’acció de clavar-hi la llança (i, més endavant, d’arrencar-la), la mostra
ritual que el propietari de l’arma havia pres possessió d’aquells béns per la
força.
Ara bé, si a més de significats puntuals,
la llança plantada a terra ha simbolitzat al llarg dels segles una cosa
invariable, aquesta no ha pogut ser ni la presa per la força dels béns exposats
ni la seva “propietat pública” sinó la seva venda
pública.
Un
tipus de venda habitual
Fos com fos, ja hem vist que la venda a
l’encant és una pràctica molt antiga. Transcric un altre testimoniatge, aquest de l’historiador romà
Gaius Corneli Tàcit, que a
començament del segle II explica
en els seus Annals:
‹‹Havia malgastat Neró en dons i
mercès seixanta milions d'or: i així Galba, fent cridar els qui els havien
rebut, va manar que ho restituïssin tot, menys la desena part: Però a aquests
amb prou feines els quedava la desena part d’allò rebut […]. Pertot arreu hi
havia vendes a l’encant; no se sentia res més que veus de nuncis, ni es veia
sinó gent que acudia a comprar a les subhastes, com si fos roba de sac. Tot i
així, donava molt de gust veure els qui Neró havia enriquit quedar tan pobres
com aquells als qui havia llevat les seves hisendes […]››[5]
Cert que no s’han divulgat dades d’aquest
tipus de venda a Catalunya durant l’alta edat mitjana (segles V a X), però el
costum de vendre a l’encant béns particulars, solts o agrupats en lots, des de cases
o collites senceres a un trist cullerot d’escudellar, passant pels peculiars
objectes personals que eren els esclaus –homes i dones que n’havien adquirit la
condició en ser fets presoners “en bona guerra” o bé comprats o segrestats a
costes llunyanes–,[6]
probablement no va decaure mai entre nosaltres d’ençà de la colonització
romana.
A la baixa edat mitjana, la cosa canvia des
del punt de vista documental. Si es tracta de subhastes d’esclaus, i d’objectes
rapinyats en accions bèl·liques, en fa referència, per exemple, el Llibre dels Feits del rei Jaume I:
‹‹E
la vila [de Mallorca, l’actual Palma] presa [l’any 1229], açò
feit, ajustaren-se los bisbes e els rics hòmens, e dixeren que volien parlar ab
nós. E dixeren que es faés encant dels moros [fets presoners], e de la
roba que hi era, e de totes les coses. E
nós dixem-los que no ho teníem per bo, per aquesta raó, que l’encant duraria
molt […]››[7]
La venda a l’encant apareix també, entre
altres, als Sermons del dominic
valencià Vicent Ferrer (1350-1419): ‹‹[…] no fer contractes, ni vendre carn […], ne tenir
mercat, fira, ne fer enquants››; ‹‹ne trenquar lo dicmenge ab fires, enquants etc., ne tafureries,[8]
ne puteries››...[9]
I, com no podia ser d’altra manera, no falta tampoc a les
ordinacions municipals: cenyint-me a Barcelona, ja ‹‹una constància de
mostassaferia de l’any 1375 precisa que només poden
vendre’s a l’encant les mercaderies que els firaires tinguin a les parades de la Plaça Nova i no a cap altre indret de la ciutat››.[10]
Al marge (i com a curiositat): la plaça Nova no ho va ser realment fins al
1356, quan el petit terreny planer que era davant l’anomenada Porta Bisbal –pel palau episcopal que tenia a tocar–, es va ampliar a expenses de l’hort del bisbe, cedit a
canvi de l’aigua necessària per al claustre de la catedral, i d’unes quantes
cases, que es van aterrar.[11]
Segles després, esventrats els carrers situats davant la catedral per les
bombes dels italians durant la guerra civil de 1936-39, les autoritats
franquistes van decidir aprofitar els enderrocs per obrir l'avinguda de la
Catedral i que s’hi comuniqués. Per això, de plaça, avui la plaça Nova només
conserva el nom.
Algunes raons per a la venda a l’encant
No falten en endavant referències a
subhastes per manament judicial, consistents en la venda de béns embargats als
“deutors del fisc”, o confiscats a heretges o apòstates, per tal de convertir-los
en diners a favor de l’estat, com també a subhastes fetes a petició del
creditor que disposés d’una sentència favorable, per cobrir crèdits contra el
seu deutor, que deu ser el tipus de subhasta a què fa referència Jaume Roig (c.
1400-1478) en el seu Spill quan
parlant d’una dona gran que ‹‹no pot parir / ni dar plaer››, però amb la qual ‹‹ell, pel dot clou / casament
negre››, pot veure subhastat el seu patrimoni per eixugar
els deutes del marit calavera:
‹‹[…] Veja despendre / sos bens e rendes; /
deu fermar vendes / e fer caplleutes; / paguar los deutes / que’l marit deu; /
en mala veu / sos bens posats / e subhastats / publicament, / la cort venent; /
ans de sa mort, / sa vera sort / veja venuda [...].››[12]
I referències encara a una segona gran
categoria: la de les subhastes fetes per iniciativa particular. Ja es tracti dels
béns d’un difunt, prèviament inventariats per un notari en presència dels
hereus o usufructuaris, a fi de repartir-ne l’herència en diners, i/o liquidar
els deutes del difunt, fer front a les despeses de la manutenció dels fills, de
les obres pies instituïdes en testament…, o de béns d’un viu:
‹‹1390, juliol 18, Pedralbes: El rei Joan [I el Caçador], havent empenyorat una vaixella
reial per pagar a Andreu Duran i a Francesc Vilardell, argenters de Barcelona,
per treballs d’esmalts i per argent obrat i adobat per ell i els seus ministres
durant l’any 1389, dóna llicència als citats argenters perquè, sense cap pena,
puguin vendre lliurement en encant públic o per mitjà d’un corredor les peces
de l’esmentada vaixella.››[13]
[1]
Pere Labèrnia, Diccionari de la llengua catalana ab la
correspondencia castellana y llatina per D…, Barcelona, Espasa Germans,
1864-1865, vol. 1, s.v. encant, p.
622.
[2]
Joan Coromines, Diccionari etimològic i complementari de la
llengua catalana, Barcelona, Curial, 1980-1991, vol. 6, s.v. quant, pp. 896-897.
[6]
‹‹Es tenen notícies que en el segle X ja treballaven esclaus sarraïns en el
camp català, o eren emprats en serveis domèstics [… i] que a les darreries d’aquesta mateixa centúria i al començ de la
següent existia mercat d’esclaus a Barcelona, vora el castell vescomtal. […] En
el curs del segle XIII l’obtenció d’esclaus es produiria en forma massiva, com
a conseqüència de les conquestes de Mallorca, València i Múrcia.›› (J. Ernest
Martínez-Ferrando, Història dels
catalans, dirigida per Ferran Soldevila, Barcelona, Ariel, vol. 3, 1968
[2.ª ed. il·lustrada], p. 1678.)
[11]
Bruniquer [Esteve
Gilabert], Rúbriques de Bruniquer: Ceremonial dels magnífichs consellers y
regiment de la Ciutat de Barcelona. Publicat per acort y a despeses del Excm.
Ajuntament Constitucional i iniciat pels il·lustres senyors regidors Don
Francesc Carreras i Candi i D. Bartomeu Gunyalons i Bou, Barcelona, Impr.
d'Henrich, cap. LXXXVIII, Carrers,
plassas, camins, y Clavegueras, 1912-1916, vol. V, p. 160.
[12]
Mestre Jacme Roig, Spill o Libre de les dones per…, Llibre
I, versos 446-459, ed. Antònia Carré, 2000: <www.rialc.unina.it/152.1,152.1a.htm>.
