dimarts, 24 de desembre del 2013
dimarts, 1 d’octubre del 2013
El pecat i la penitència del caporal Gironès
Amb el meu
agraïment als integrants del Centre d’Estudis
Canetencs per la generosa
col·laboració prestada
 |
| Capitania General. LB. Fototipia Thomas. ca. 1900 |
L’antic convent barceloní de la Mercè, construït al segle XVII, es va fer servir durant l’ocupació francesa de caserna i per breus temporades de presó; va ser reocupat després pels mercedaris; destinat el 1835, arran de l’exclaustració, a casa de subhastes; ocupat de nou per un regiment el 1844 i passat definitivament al Ram Militar l’any següent; destinat llavors en ràpida successió, segons projecte i sota la direcció de l’enginyer militar sevillà José de Aizpurúa a caserna, casino militar i, sobre la marxa, a seu de la capitania general de Catalunya (avui, de la Inspección General del Ejército). És a dir, que n’havia vist de verdes i de madures. I un dels seus dies negres va ser sens dubte el dimecres 29 de juliol de 1891.
La cosa va començar de matinada quan un carruatge va atropellar
just al davant de la façana al passeig de Colom, no tan monumental encara com
la coneixem avui gràcies a la reforma feta el 1929 per l’arquitecte municipal Adolf
Florensa, un noi de 14 anys, natural de Valls i sense domicili, que hi dormia i
que va morir a la poca estona a la casa de socors del districte de la Llotja,
on se l’havia traslladat.
I va continuar pels volts de quarts d’onze del matí quan, al seu
interior va tenir lloc un atemptat contra el capità general interí envoltat
d’estranyes circumstàncies.
Els
protagonistes
L’autor dels atemptats pertanyia a la classe de tropa. Es
tractava de Joaquim Gironès i Arquer, nat a Canet de Mar el 8 de gener de 1870
i el petit de quatre germans; fill de Llorenç Gironès Cabrís, canetenc i
teixidor d’ofici, i de Joaquima Arquer Casademunt, d’Arenys de Mar; que havia
estat quintat a l’ajuntament de la vila dies després de fer els 20 anys i en
possessió ja del títol de mestre de primària; incorporat al cap d’uns mesos a
l’exèrcit de terra i destinat a la guarnició militar de Barcelona.
En concret, havia anat a parar a la quarta companyia del primer
batalló del regiment Guipúzcoa núm. 57, se l’havia ascendit a caporal i feia
d’escrivent a les oficines de Capitania, on era l’encarregat dels ordenances. El
29 de juliol de 1891 tenia, doncs, 21 anys. Noi senzill, alt i ben plantat i de caràcter
dòcil, no se li coneixien vicis. La seva gran afició era la música, a la qual
dedicava la major part de les hores lliures de servei, interpretant fragments
de diverses obres amb una bonica veu de baríton.
 |
| Gironès. La Campana de Gràcia, 8-8-1891 |
El dels entorxats, era Joaquín de Ahumada y Centurión, nat a
Màlaga el 15 de setembre de 1830; aquell juliol tenia, doncs, 61 anys; estava
casat en segones núpcies i tenia dos fills. Des del 16 d’aquell mateix juliol,
quan feia gairebé set anys que era governador militar de Girona i poc més d’un
any i mig que ostentava, sense haver canviat de destí, el grau de general de
divisió, substituïa interinament en les seves funcions el capità general de Catalunya,
Ramón Blanco y Erenas, primer marquès de Peñaplata, que havia marxat a
Puigcerdà per passar-hi el fort de l’estiu.
Els
fets
Seia el general Ahumada davant la taula de treball del seu
despatx de Capitania, amb el seu ajudant el tinent coronel Parera dret al davant mentre, a fora, a la sala contigua, diversos caps i oficials feien temps
esperant l’ordre del dia, quan un jove vestit de paisà va entrar sense previ
avís per la porta excusada de la gent de confiança, situada al darrere i a un
costat d’on seia el general, va avançar una passa cap a ell i, sense dir ase ni
bèstia, va engegar-li un tret amb el revòlver de butxaca que empunyava, causant-li
a l’hemitòrax dret una contusió i una lleu ferida a la pell.
L’ajudant Parera, que s’havia llançat a aturar l’agressor, va
rebre al seu torn una bala que li va impactar a l’hemitòrax esquerre sense fer
ferida, però sí un fort cop de resultes del qual l’home va escopir sang.
Atès que no hi havia cap facultatiu a la caserna, tots dos
lesionats serien atesos al cap de poc per dos metges vinguts expressament: el
doctor Corominas, de la Casa de maternitat, i el doctor Andreu i Serra, de la
casa de socors del districte de la Llotja, potser el mateix que hauria vist
morir el xicot de Valls que he esmentat abans.
Fos com fos, un cop comès l’atemptat, el caporal (que havia
desertat feia 3 dies: ja diumenge 26 havia faltat a la llista), va fugir pel
mateix lloc per on havia vingut cap a les dependències interiors, però
perseguit pels oficials, alertats per les detonacions, de seguida se’l va reduïr,
no sense que oposés molta resistència, i arrestar. Aleshores, segons la premsa,
les seves primeres paraules van ser:
–Sí, yo he sido, pero…
Cap a quarts de dues, lligat braç a braç amb una corda, se’l va
traslladar tal com anava, amb un vestit senzill i un barret de palla, als
calabossos de la caserna de Jaume I, al Parc, on va quedar incomunicat.
–Sí, yo he sido, pero…
Quantes motivacions podien arribar a cabre en aquests punts
suspensius? Doncs pel cap baix tres.
Versió
oficial: arravatament
davant l’anunci d’una mesura lesiva
L’endemà de l’atemptat, dia 30, es va iniciar a les cinc de la
tarda el procediment sumaríssim.
Fiscal militar encarregat de la instrucció del sumari, el
comandant Enrique Marzo. President del Consell, el coronel del regiment
Guipúzcoa Pelai Fontseré i Vallès. Fiscal, Trinidad Casquete. Defensor, el
capità d’artilleria Manuel Moncada Soler. Hi va ser present, com a testimoni,
el general Hernández, a qui se li havia ofert formar part del Consell, cosa que
havia declinat.
Es diu al sumari, segons la premsa,[1]
que els antecedents del reu i els informes sobre el seu capteniment eren
satisfactoris.
Que va confessar que havia comprat el revòlver el diumenge 26 de
juliol.
Que va sostenir que únicament havia disparat un tret contra el
general, contra el qual –va dir, sempre segons la premsa–, no tenia cap
ressentiment.
I, finalment «manifiesta como causa del atentado, que habiendo
desaparecido el domingo último un par de botas pertenecientes á un oficial,
acusósele de negligencia en su vigilancia ante los demás ordenanzas de la
capitanía, amenazándosele con enviarle á su batallon.
»Esta amenaza, que de realizarse le impedía continuar sus
estudios musicales, ofuscóle hasta el punto de inspirarle su fatal
determinacion.»
Versió
de la defensa i altres bons samaritans: bogeria
1) De l’advocat defensor, segons sembla.
2) D’alguna premsa:
En Gironès, amb «lo seu temperament impressionable y
desequilibrat, ja’n tenia prou y massa pera perdre’l senderi, per ofuscarse,
per desertar…» «La disciplina militar no se sosté fusellant á un
pobre boig.» (La Campana de
Gràcia).
«Fue locura y no maldad lo que impulsó á Gironés á la comisión
de su crímen y… es mas digno de un manicomio y de un médico alienista, que de
un presidio.» (El Crucero).
3) D’alguna bona ànima:
Com el prevere canetenc Ferran Roig, que en va ser professor i
que «asegura formalmente que durante los estudios de Gironés dió éste repetidas
veces muestras de perturbación mental.»
O com el professor Francesc d’A. Vigas Rigau, de l’Escola Normal
de Mestres de Girona, que en carta al director de La Publicidad afirma que «durante los dos años que el desgraciado Gironés
estudió en esta Normal [dos anys era la
durada total de la carrera]… en varias ocasiones [va ser] el juguete de algunos de los traviesos pensionistas que en
aquel entonces honraban este Colegio.
»Esto no quita que su conducta fuese ejemplarísima.
»Mañana cumplirá ocho días que comió en nuestra
compañía, tarareó en la mesa un ária, manifestando estar ahora encariñado con
la música religiosa… y… yo le veía tan chiflado como siempre.»
4) De la majoria dels qui van demanar-ne l’indult, com ara el popular bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, que havia tramès el següent telegrama a la
reina regent Maria Cristina d’Habsburg, coneguda popularment per Doña Virtudes, aleshores d’estiueig a
Sant Sebastià:
«El Obispo de Barcelona pide á V. M., con lágrimas en los ojos,
perdone la vida al cabo Joaquin Gironés, natural pueblo vecino al de mi nacimiento
[el bisbe era d’Arenys de Mar],
constándome que de niño siempre tuvo razon estraviada, y lo prueba el atentado
cometido contra el general Ahumada, que nada absolutamente le hizo.»
I possiblement també de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner,
molt vinculat a Canet, d’on eren la seva mare i la seva esposa, que entre
altres gestions va enviar un telegrama al segon marquès de Comillas, el
totpoderós Claudi López, perquè interessés l’indult del processat.
La hipòtesi de la bogeria, conforme als telegrames encreuats l’1
d’agost entre el capità general Blanco i el ministre de la Guerra, se sotmetria
al parer d’una comissió de metges alienistes (els doctors Parés, Domingo i
Altabàs), que el van tenir en observació a l’Hospital Militar des de mitjan
setembre d’aquell 1891 fins al 14 d’abril de l’any següent, quan van emetre un
dictamen a què faig referència més endavant.
Versió
popular: una
proposició indecent (100 anys abans de la pel·lícula homònima)
«Una
nova tesi –afirma Antoni Cruanyes– es va anar obrint camí: el caporal… havia
estat agredit sexualment de forma repetida pel militar i no havia fet altra
cosa que defensar-se!...
»Aquesta va ser la tesi que bona part de Canet va fer-se seva…»
Més circumstanciadament, el periodista exiliat Amadeu Buscató,
traspassat a París el 1974, relata:
«En arribar a la Capitania General, el xicot no s’explicava per
què el senyor Ahumada era tan amable amb ell i que li haguessin donat tan de
pressa els galons vermells de caporal. Com quedava meravellat que cada dia anés
acostant-se més a la la Sala del Tron o de les habitacions privades de “mi
general”, al punt que més d’un cop, quan l’enorme treball de la prima autoritat
de Catalunya el deixava sense feina oficial, l’havia convidat a prendre café i
fumar un bon “havà”, com si fos de la familia. A mesura que passaven les
setmanes, el café i el cigar eren ascendits a l’honor de dinar plegats el
capità general i el simple caporal, sense, però, prescindir del café, conyac i
la bona manera de fumar. I aviat el dinar ascendí a l’honor de sopar, fins
arribar l’hora del ressopó, temps durant el qual Ahumada contava a Gironès la
seva història militar i el per què els dies de gran gala duia tantes medalles.
El general havia fet matar qui sap els rebels de Cuba i Filipines, els moros
del temps del general Gargallo, sense comptar els carlins que havia empaitat
durant la tercera carlinada, sense caçar-ne, però, mai cap, per tal com “Don
Carlos VII era todo un caballero” i feia d’allò més goig i estralls en els cors
de mares i filles que se’l miraven de prop, mentre altres s’havien d’acontentar
d’admirar-lo en fotografía o auca de rodolins tirada a dos colors.
»I com que en aquest món tot va lligat una cosa de
l’altra, vet aquí que una matinada d’un ressopó tan allargassat que tocava ja
amb la xocolata o el café amb llet del desdejuni, tot el senyor capità general
de Catalunya que proposa al caporal de ficar-se al llit amb ell.
»El Gironès va fer un bot com si fos de goma i no es va
trencar el cap contra el sostre perquè es veu que és veritat que la Verge de la
Mercè és la patrona de la capital de Catalunya.
»En tornar a tocar de peus a terra, Gironès va
exclamar:
»–Mi general, aquí estamos dos, pero sólo uno es un
degenerado: Su Excelencia, no yo.
»Amb la qual cosa es van acabar els dinars, els sopars,
els ressopons, els cafès, les copes de conyac, els cigars, però Gironès no va
anar a Montjuic per manca de respecte al capità general sinó que es va veure
obligat a engolir més saliva que la que pot cabre al canó d’un home. Les
amabilitats d’abans van venir seguides dels més inesperats adjectius: “ese
bruto”, “esa bestia”... I quan no trovaba un paper, tot el senyor capità
general deixava anar, com si al despatx de la primera autoritat de Catalunya hi
hagués cadira per a pobre caporal: “Aquí las manos de ese hijo de puta”.
»El cinisme d’Ahumada arribava al punt de trobar la
manera de quedar-se amb el relegat a fer de criat negre:
»–“¡Dímelo otra vez si tienes pelotas!
»Fins que un dia el Gironès va engegar dues bales
contra el capità general. No el va tocar, però Gironès tenia ja ben bé a
l’esquena el Consell de guerra. La cosa va moure el seu soroll a Barcelona, bé
que no es van fer públiques les inclinacions del capità general. El malaurat
Gironès fou presentat com un desagraït i solament li van demanar la pena de
mort, confirmada pel Tribunal, pel propi capità general i per Madrid, per tal
com hi ha actes que no es poden tolerar de cap de les maneres.
»Tot amb tot, Barcelona i Catalunya en bloc, ajudades
per alguns diaris de Madrid –no cal dir republicanots o cosa pitjor encara– van
discrepar de la sentència que hauria estat més just d’aplicar al bacó que es
donava per ofès. Foren tantes les peticions o telegrames i els plecs de
signatures enviats a la presidencia del Consell de ministres, que el Govern es
va veure obligat a aconsellar a la reina Maria Cristina de valer-se del dret de
gràcia i, en comptes de ser afusellat el pobre Gironès va haver d’agrair que
sols li apliquessin la pena de cadena perpètua. I com aclareixo més amunt [fou] indultat per segona vegada al cap
de vint-i-sis anys.»
A
Montjuïc
Prop de les 7 de la tarda del 30 de juliol, va arribar de
Puigcerdà –on, com ja he dit, estiuejava–, el general Blanco amb dos ajudants,
i, després de saludar els caps i oficials de la guarnició, com també l’alcalde
Manel Porcar i Tió, que havien anat a rebre’l, es va adreçar al govern militar
per visitar Ahumada, que acabava de deixar el llit, ja millorat.
A quarts de dotze de la nit del 30 de juliol, el capità general
va firmar la sentència d’en Gironès, que era de doble pena de mort –una per
cada delicte d’insult d’obra a superior en actes del servei d’armes– i s’havia
d’executar als fossats del castell de Montjuïc l’endemà passat a les sis del
matí.
Poc després de les dotze de la nit, serè i ignorant de la
sentència que pesava sobre ell i que no se li comunicaria fins a l’últim
moment, el reu entrava al castell de Montjuïc fortament lligat i en un carro
del seu regiment, escortat per una vintena de soldats.
L’endemà, ja a les cinc de la tarda, mentre plovia a bots i
barrals i tronava i llampegava, van arribar al castell en un faetó tirat per
tres cavalls el pare del reu, un germà i uns amics de la família, que van
demanar l’autorització necessària per visitar el sentenciat. Un cop obtinguda
per al pare, el germà i un tercer, el grup va avançar per la plaça d’armes cap
al primer angle a mà esquerra, a l’extrem d’un corredor en pendent, on era el
calabós, que donava al mar. I mentre els uns quedaven a fora, els altres hi van
entrar. La reunió familiar, per cortesia del governador de la plaça, general de
brigada Fernando Muñoz Maldonado, va durar exactament un minut i dotze segons.
Poc abans de les vuit del vespre, davant el general governador,
el jutge instructor i altres persones, el secretari del consell de guerra li va
llegir la sentència al reu, que va firmar la notificació, a continuació de la
qual cosa el van portar a la sala destinada a capella, el pas previ a
l’execució, i li van fer saber que podia demanar els auxilis que necessités
compatibles amb la seva situació. Allà, estirat en un llit fora de la reixa que
tancava el presbiteri, als volts de mitjanit, va rebre la visita del vicari
general castrense Pedro de Alcántara Figueroa i uns altres quatre capellans
castrenses.
 |
| Entrada principal al castell de Montjuïc. Foto de Tara Kathleen Mullally |
Mentrestant, es multiplicaven els telegrames en petició de
l’indult, però a la nit semblava perduda tota esperança. Joaquin Álvarez de
Toledo, duc de Medina Sidonia, per exemple, a les 22,00 hores, en contestava un
del bisbe barceloní des de Sant Sebastià:
«Recibido por S. M. el telegrama de V. E. me ordena le conteste
que el Consejo de Ministros, después de detenida deliberación no ha creído
posible aconsejarle el indulto. Lo que pongo en su conocimiento expresándole la
profunda pena de S. M.»
Ara bé, a les 2,40 de la matinada de l’1 d’agost el capità
general, marquès de Peñaplata, va fer enviar el següent telegrama oficial al
ministre de la Guerra, Marcelo de Azcárraga:
«Habiéndose presentado el Obispo de esta diócesis manifestándome
le consta por ciencia propia que el cabo del regimiento infantería de Guipúzcoa
Joaquin Gironés, condenado á la pena de muerte en Consejo de guerra celebrado
anteayer, ha padecido enagenación mental, y que supone que, bajo la acción del
mismo padecimiento, pudo haber cometido el delito por que ha sido sentenciado,
creyendo digna de tenerse en cuenta tan grave manifestación y que sería muy
conveniente á los altos fines de la justicia aclarar convenientemente ese
extremo, someto el asunto á la consideración del Gobierno de S. M.,
proponiéndole, por los motivos expuestos, la suspensión de la ejecución de la
sentencia.»
Minuts després de les 3,00 el ministre Azcárraga contestava:
«Recibído telégrama de V. E. en el que me manifiesta las dudas
suscitadas acerca de la enagenación mental que ha padecido el cabo Gironés,
según afirma el Sr. Obispo de esa diócesis, y teniendo en cuenta que V. E.
mismo las comparte y considera oportuno suspender la ejecución de la sentencia
de muerte dictada contra aquél, pidiéndome autorización para ordenarlo, puede
V. E. proceder conforme propone, á fin de que se practique la información
correspondiente, mediante el reconocimiento facultativo del reo y las demás
diligencias conducentes á justificar el estado de sus facultades intelectuales.»
Ja a aquelles hores, mentre al pobre Gironès se li comunicava
oficialment que s’havia suspès l’execució i se l’acompanyava de tornada al
calabós, periodistes i grups de curiosos feien camí Montjuïc amunt –un camí ben
costerut– cap a la mola fosca del castell, com el va fer també amb penes i
treballs un carro del regiment a què pertanyia el reu i que duia el taüt que li
estava destinat. Nombroses parelles de la guàrdia civil hi patrullaven a peu,
embolcallats tots ells en els seus capots i amb la carrabina a l’espatlla.
Finalment, a tres quarts de quatre, amb els primers fulgors de
l’alba, un xerric de cadenes i un cop sord del pont llevadís en caure, va
precedir la sortida per la porta principal d’un grapat de militars, capellans,
seglars. I amb ells va volar de boca a orella la notícia que el reu estava
indultat. Però no: ja hem vist que es tractava d’una mera suspensió.
La llarguíssima penitència
 |
| Maria Cristina d'Habsburg. Oli de José Bartolomé Llaneces. Senat d'Espanya |
I què era, doncs, el que havien conclòs els metges?
Que en Gironès no tenia antecedents hereditaris que poguessin
fer concebre la sospita que fos un desequilibrat, un ésser congènitament
anormal. No tenia antecedents individuals que acreditessin en ell alteracions
congènites accidentals no atàviques, ni defecte de desenvolupament extrauterí.
No oferia caràcters antropològics dels que són considerats com a expressió
somàtica d'anormalitat psicomoral. Tampoc no hi percebien defectes funcionals
psíquics parcials que donessin lloc a estats escassament conscients. I, per
acabar, no observaven anomalies en les seves activitats psicomorals que
forçosament haguessin de motivar estats conscients falsos (és a dir, no hi
trobaven res digne d’esment); havent de reconèixer, però, que, tot i que en ell
les activitats reflexives no eren pas anormals, tampoc assolien un
desenvolupament perfecte, distorssionant-ne a més el funcionament l'acció que hi
exercia l'exageració dels sentiments egoistes i, en particular, la seva
susceptibilitat moral.
En resum, els metges havien encès un ciri al diable i un altre a
Sant Miquel: el seu parer era que abans, durant i després de l'atemptat tenia en
Gironès plena consciència dels seus actes, però atès allò tan introduït amb
calçador del “desenvolupament imperfecte de les activitats reflexives”, la seva
responsabilitat s’havia de considerar una mica atenuada.
Fos com fos, deslliurat ja del terrible pes de la sentència, en Gironès
compliria els seus primers anys de condemna a la fortalesa de la Mola (Maó),
d’on passaria a altres presidis, si més no al penal de Cartagena, on devia
obtenir permís per casar-se “amb la màrtir que l’estimava” –en expressió d’en
Bernadó–, i més endavant al del Dueso (a Santoña, Cantàbria).
Diverses van ser les peticions d’indult total i diverses les
denegacions, com ara les que transcric a continuació in extenso:
«Excmo. Sr.: En vista de la instancia promovida por el confinado
Joaquín Gironés Arquer, en súplica de conmutación de la pena de reclusión
militar perpetua que se halla extinguiendo por los delitos de insulto de obra á
superior en actos del servicio de armas, el Rey (q. D. g.), de acuerdo con lo
expuesto por V. E. [capità general de
Catalunya] en escrito de 14 de diciembre último y por el Consejo Supremo de
Guerra y Marina en 29 de mayo próximo pasado, se ha servido desestimar la
petición del recurrente.
»De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás
efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 20 de junio de 1907.
»[Firmat:] El general
encargado del despacho, Nicasio de Montes.»
«Excmo. Sr.: Vista la instancia cursada por V. E. [capità general de Catalunya] á este
Ministerio [de la Guerra] con escrito
de 6 de mayo último, promovida por la esposa del confinado en la prisión
aflictiva de Cartagena, Joaquín Gironés Arqués [sic], en súplica de que á éste se le haga aplicación de los
beneficios del real decreto de indulto de 17 de mayo de 1902, el Rey (q. D. g.),
de acuerdo con lo expuesto por V. E. en su citado escrito y por el Consejo
Supremo de Guerra y Marina en 14 del mes próximo pasado, se ha servido
desestimar la petición de la recurrente.
»De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás
efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 1º de julio de 1912.
»[Firmat:] Agustín
Luque [ministre].»
El 1916, any d'eleccions generals, les coses es van començar a moure. Amb la primavera,
el diari barceloní El Diluvio va
engegar, o donar suport a, una campanya pro indult, per adherir-se a la qual i
felicitar de passada el flamant director d’aquell diari, Josep Miró, el
periodista Josep M. Pascual, d’Arenys de Mar com el bisbe Català, va publicar a
La Publicidad una carta oberta datada
el 15 d’abril («Con gran satisfacción me he enterado de la campaña que se lleva
a efecto para solicitar el indulto del excabo Gironés, quien hace muchos años
sufre horrible condena para espiar unos segundos de obcecación al atentar…»). El
mateix dia, l’ajuntament de Canet n'interessava l'indult al ministre de la Guerra. També l’ajuntament de Badalona, en sessió ordinària del 5 de juny
presidida per l’alcalde Josep Casas, es va adherir a la campanya que en
demanava l’indult a proposta del regidor García. El 18 de desembre, en fi, en
el capítol de precs i preguntes de la sessió d’aquell dia del Senat, va ser Pere
Rahola i Molinas, de la Lliga, que hi ocupava un escó, qui en va demanar
l’indult.
Finalment, el 23 de gener de 1917, el Diario
Oficial del Ministerio de la Guerra, a la seva “Seccion de Justicia y
asuntos generales”, reproduïa el següent comunicat:
«Excmo. Sr. [capità
general de Catalunya]: El Rey (q. D. g.), de acuerdo con el Consejo de
Ministros, ha tenido á bien conceder al recluso de la Colonia Penitenciaria del
Dueso, Joaquín Gironés Arqués [sic],
indulto del resto de la pena de reclusión militar perpetua que se halla
extinguiendo.
»De real orden lo digo a V. E. para su conocimiento y
demás efectos. Dios guarde a V. E. muchos años. Madrid 22 de enero de 1917.
»[Firmat: Agustín] Luque [ministre].»
Es va tractar, doncs, d'un indult total i particular, notícia que recollia La Vanguardia de 25 de gener. Tres dies després, l’ajuntament de Canet
en sessió ordinària, havent rebut telegrama de la Comissió pro-indult de l’excaporal
Gironès que els feia saber aquest extrem, acordava:
«…Que se dirija atenta comunicación al Mayordomo Mayor de Palacio para que tramita a S. M. el Rey el más profundo agradecimiento por la grácia concedida.»
«…Que se dirija atenta comunicación al Mayordomo Mayor de Palacio para que tramita a S. M. el Rey el más profundo agradecimiento por la grácia concedida.»
El beneficiari mateix expressaria el seu agraïment a la
corporació municipal barcelonina per la cooperació prestada en l’obtenció de l’indult, segons comunicació que es va llegir en
sessió, presidida per l’alcalde Manuel Rius, segon marquès d’Olèrdola, del 8 de
març de 1917.
Excarcerat, doncs, i amb quaranta-set anys dels quals havia
passat vint-i-cinc a presons militars, va tornar al seu Canet nadiu on, al peu
mateix de l’estació del tren, va ser objecte de la rebuda que s’atorga als
herois.
Fonts:
Premsa de l’època.
Diario Oficial del
Ministerio de la Guerra.
Gaceta de Madrid.
Guía Oficial de España 1891 (Anuario
histórico-estadístico-administrativo), Madrid, impr. Manuel Minuesa de los
Ríos, 1891.
Bernadó, Engabiats [blog Internet]. De l’obra autobiogràfica d’Amadeu
Bernadó i Calcató, Els Engabiats. 8
d’octubre 2005 [citat 12-6-2013]. Disponible a: http://engabiats.blogspot.com.es/
Antoni Cruanyes Becana, “El caporal Jaume Gironès”, El Sot de l’Aubó, 2004, núm. 8.
Instituto Salazar y Castro, XV
Congreso Internacional de las Ciencias Genealógica y Heráldica, Madrid,
1982, t. II.
[1] “Segons la premsa” perquè malauradament no he
tingut accés a la instrucció de la causa. El coronel cap de la secció d’Asuntos
Generales, de la Jefatura de la Inspección General del Ejército, Sr. Luis
Javier Juste Pérez-Slocker, va acusar rebuda el passat 4 de juny de la meva
sol·licitud de consulta de l’expedient. I fins avui.
dilluns, 20 de maig del 2013
La Fira de Bellcaire. Una història barcelonina
 |
| Venedors dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico |
L’Associació de Venedors del barceloní
Mercat de la Fira de Bellcaire, popularment els Encants Vells, assegura en el
seu web[1]
que «la Fira de Bellcaire és un dels mercats més
antics d’Europa. Des del segle XIV és un exemple del dinamisme comercial de Barcelona»,
cosa que recull la Viquipèdia. I això és cert i no és cert alhora, i dóna peu a
un comprensible malentès, com el d’aquella guia digital del lleure que diu:
«Desde el siglo XIV se conoce a Els Encants Vells como la Fira de Bellcaire...»[2] Ep! Alto les seques!
Passa que el nom oficial avui de Mercat de la Fira de Bellcaire engloba
dos mercats de costums i tipologia diferents.
D’una banda, els Encants, que s’obrien
dilluns, dimecres i divendres no festius i en què sempre s’ha subhastat per
mitjà de corredor públic gènere en lots procedent d’embargaments i
liquidacions, però també s’ha venut en parades particulars mobles i coses
usades o noves amb tares, fent l’encant a la inversa: «Als
Encants el corredor o encantador proposava i els que desitjaven comprar
oferien, mentre que a les parades, era el venedor qui donava el preu i l’anava
baixant segons les seves conveniències.»[3]
D’una altra banda, la Fira de Bellcaire,
que se celebrava els diumenges i festius i en què es venia, especialmente per
part de drapaires i ferrovellers ambulants, trastos de poca estima.
Pel que fa als orígens dels uns i de l’altra
estan molt separats en el temps, i en tant que l’afirmació que es remunta al
segle XIV és vàlida si es refereix als Encants, no ho és si es predica de la Fira.
Naixement de la Fira
La construcció de la Ciutadella, que va
seguir a la derrota de 1714 davant les tropes hispano-franceses del duc de
Berwick, va donar lloc a una resituació gradual de l’eix urbà cap a la Rambla,
el tram inferior de la qual, des del convent dels trinitaris descalços (solar
del futur Liceu) fins a les Drassanes, es convertia en un passeig molt
transitat, mentre la zona del mercat de la Boqueria, llavors simples barracots
en els marges entre el carrer Canuda i el convent de Santa Madrona, dels
caputxins (convertit el 1856 en plaça
Reial),
feia d’espai divisori entre dues zones com més va més diferenciades.
Sota l’ocupació francesa de 1808-1814, el
teatre dit de la Santa Creu (més endavant Teatro Principal), degà dels teatres
espanyols, davant per davant del portal dels Escudellers, les botigues d’articles
de luxe i els nombrosos cafès del tram inferior del passeig, remodelat de feia
poc amb una andana central elevada, enrajolada amb un paviment semblant al que
es feia servir en els terrats i protegida per una balustrada, i, a un nivell
més baix, dos terraplens laterals destinats a cavalleries i vehicles,[4]
i, si es vol, la incautació del col·legi de Sant Pere Nolasc, dels mercedaris,
per instal·lar-hi la direcció de la policia, van convertir aquest espai en el
passeig de moda de la ciutat.
 |
| L'Estudi General, al capdamunt de la Rambla. Gravat. Arxiu Fotogràfic de la Universitat de Barcelona |
Aquella mena de claveguera comercial de
seguida seria batejada pels barcelonins, «en sentit
irònic, “fira de Bellcaire”»,[6]
nom que no té res a veure amb el “vell caire” dels objectes que s’hi posaven a
la venda, sinó amb el fet que al municipi francès d’aquest nom (Beaucaire), situat al departament del
Gard, regió de Llenguadoc-Rosselló, d’ençà del segle XIII i fins a la segona
meitat del XIX se celebrava del 22 al 28 de juliol una fira anyal que aplegava
una gentada vinguda dels quatre punts cardinals, cosa que no era evidentment el
cas del patètic mercat barceloní.
Prohibició (fallida)
Un any i mig després de la sortida dels
francesos de la ciutat, el 22 de gener de 1816, el
nou governador militar i polític, granadí de ressonants cognoms i títols
pomposos, disposava la supressió de la fira ja coneguda, diu, «con el nombre de Belcaire»
[sic]. El Diario
de Barcelona en reproduïa el pregó:
«D. Andres Perez de Herrasti y Pulgar, Viedma y
Arostegui, Guzman, Fernandez de Córdoba, Gran Cruz de la Real y militar órden
de San Hermenegildo; Caballero de la Lis de Francia; Condecorado con las
insignias de Ciudad Rodrigo, Tarancon, Tamames y la del sufrimiento por la
Patria, Teniente general de los Reales Exércitos, Gobernador Militar y Político
de esta Plaza de Barcelona y su distrito, Presidente de la Junta Municipal de
Sanidad de ella, y Juez protector y conservador de su Teatro y Capitan general
interino de este Principado Etc. Etc.
La diaria reunión de Prenderos y
Ropavejeros en el tramo de la casa llamada de Moya, al quartel de Estudios de
esta ciudad, poniendo venal alhajas, ropas y todo menage, es verdaderamente una
feria ó mercado que introducido durante la ocupacion de esta
ciudad por las huestes enemigas ha seguido despues sin ninguna autoridad; y
ademas de ser una infracción de la ley 1ª tít. 7, lib. 9, de la Novísima
Recopilacion es perjudicial á la buena policia por enseñar la experiencia que
las expeditas compras y ventas que alli se hacen […] es una dificultad y
embarazo para el Gobierno y Tribunales de justicia quando tratan de buscar y
probar la identidad de la cosa robada y vendida en dicho modo; porque entrada
en poder de aquellos Ropavejeros y otros traficantes en este pernicioso
comercio, procuran luego desfigurar ó obscurecer la forma de la prenda
sospechosa ó que crean robada; y despues de tomados los informes que he creído
del caso en decreto de diez y siete del corriente, he mandado la expedición del
presente pregón: por el que ORDENO en primer lugar: que desde el dia inmediato
siguiente á su publicación cese la indicada feria conocida ya con el nombre de
Belcaire, quedando prohibido á toda persona de cualquier calidad, clase ó
condicion que fuere sacar en el indicado parage cosa alguna venal ni obstruir
aquel paso […]. Y para que venga á noticia de todos á quienes toque y nadie
pueda alegar ignorancia, se imprimirá, publicará y fixará el presente pregón
por los parages públicos y acostumbrados de esta ciudad y poblacion de su
Barceloneta en la forma ordinaria. Dado en Barcelona á los veinte y dos dias
del mes de Enero de mil ochocientos diez y seis. = Andres de Herrasti = Por mandado de S. E., Josef Ignacio Lluch, escribano. =
Lugar del Se+llo = Registrado.»[7]
Una cinquantena de dies després (12 de
març), la mateixa autoritat reblava el clau:
«Todo prendero ropavejero y demás personas de ambos
sexos que se dediquen en el tráfico de comprar y vender muebles y menage, ropas
y alhajas […], lo tengan todo precisamente dentro sus propias casas sin poderlo
sacar más allá del umbral de ellas salvo en la plaza de los encantes [és a dir, de Sant Sebastià, per l’església construïda el 1507 i dedicada al sant d’aquest
nom, també dita plaça del Vi; avui, d’Antonio
López], como se ha acostumbrado de tiempo inmemorial en los dias de almoneda pública
[…], donde podrá feriarse como hasta ahora ».[8]
 |
| Mercat de la plaça de Sant Sebastià. Autor: Martí Alsina, c. 1869. Museu Pau Casals del Vendrell |
Trenta anys després, els Encants
continuaven tenint lloc a l’antiga plaça de Sant Sebastià i al llarg del carrer
del Consolat, tot i que ja no a la plaça de Sant Jaume, mentre les parades de roba
usada, quincalla i andròmines de la fira de Bellcaire, que sí havien complert
la disposició municipal de traslladar-se a l’Esplanada, creixien com els bolets
i s’anaven expandint cap al sud fins a arribar al Bornet, un petit mercat
accessori establert a l’extrem del Born, a tocar de la vorera de les cases, «sitio que creemos mas
á propósito que no á la inmediación del paseo.»[14]
 |
| Els Encants i el mercat de Sant Antoni. Font: jordipostales |
El 1865 la Fira de Bellcaire es trasllada a la
Ronda de St. Pau, en lloc pràcticament despoblat. El 1880, any de l’Exposició
Universal, s’instal·la a la Ronda de Sant Antoni, encara sense urbanitzar, d’on
es trasllada de nou el 25 de novembre de 1882 (sembla que només en
part), al
llarg del carrer d’Urgell,[15]
a partir del mercat monumental de Sant Antoni, metàl·lic i d’estil modernista, dit del Pedró
i inaugurat aquell mateix any.
Poc després, durant els preparatius de l’Exposició Universal, que
se sabia que havia de constituir destinació favorita d’un incipient turisme de
masses, i atès el cèntric indret de la ciutat que ocupaven els Encants (el seu
enclavament tradicional de la plaça de Sant Sebastià i carrer del Consolat), l’ajuntament se’n va plantejar el trasllat. I a finals de 1885 hi va haver una
iniciativa particular per construir un edifici destinat a allotjar-los,
juntament amb la Fira de Bellcaire. Com explica la premsa:
«Don Gabriel
Ferrer ha acudido al Excmo. Ayuntamiento en súplica de que se le autorice para
levantar un edificio destinado á la venta de objetos y géneros de lance y
subastas, en parte de la manzana rodeada por las vías Salón de San Juan [Pg. Lluís Companys], Pallas [tram de Pallars que avui porta el nom de
Buenaventura Muñoz], Almogávares y Roger de Flor, sustituyendo á los
“Encantes” y “Bellcaire”, que se sitúan actualmente en la plaza de San
Sebastián y calle del Consulado la primera, y calles de Urgel y Ronda de San
Antonio [encara!], la segunda.
»La construcción se levantaría sobre
terrenos propiedad del Excmo. Ayuntamiento, terreno destinado á solares para
vender procedentes de los glacis de la ex-Ciudadela, y ocuparía una superficie
de más de cinco mil metros. Este perímetro estará cercado con paredes de
ladrillo y pilares intermedios. En el centro de cada uno de los lados habrá una
puerta de acceso al interior del local y en el centro se levantará un elegante
kiosko destinado á la Inspección y Administración.
»Este kiosko estaría levantado sobre el
plan-terreno de manera que permitiese el paso por debajo del mismo, sin privar
así ni el tránsito ni la visualidad.
Los
puestos serían de dos clases: cubiertos y descubiertos. Pertenecerían á los
primeros todos los emplazados á lo largo de la cerca en número de 132, y serian
descubiertos todos los del centro, en los que se contarían hasta 440.
»Para facilitar la distribución, á más de
las dos calles centrales á que comunican directamente las puertas opuestas, hay
otras calles trasversales, de manera que queda distribuido el local en 20
manzanas iguales de 22 puestos cada una, siendo, por lo tanto, el número total
de puestos, entre los cubiertos y descubiertos, de 572.
»Acompañan al proyecto unas bases
económicas, según las que el local pasaría á ser del Municipio al cabo de los
diez años de funcionar, sin perjuicio del canon que por cada puesto ocupado
pagaría el concesionario al Ayuntamiento.»[16]
Aquesta iniciativa, aprovada pel
consistori, sorprenentment no es va dur a terme. Finalment, per acord municipal
de 26 de març de 1888 els Encants, no sense dubtes i protestes dels afectats –els 245 venedors que
tenien aleshores–,[17] són traslladats
al mateix indret que la Fira. I, cada cop més confosos amb ella,
ocuparan amb el pas del temps les voreres dels carrers Tamarit, Borrell i
Manso, en els trams més propers al mercat, i sobretot el Passeig de la Creu Coberta
(avui Avinguda Mistral, sobre l’antiga carretera de Madrid que, de Sants,
entrava a la ciutat pel Portal de Sant Antoni) on es construiran magatzems i
barraques d’obra i fusta.
El 3 de juliol de 1918, l’Ajuntament va
acordar l’aplicació de la llei 3.321, de 5-11-1917, que ampliava les
disposicions sobre descans dominical i, en conseqüència, va prohibir la venda en
diumenge d’objectes d’ocasió, permetent, a canvi, que es fés en dissabte. Això
darrer no impediria que:
«Reunidos los representantes de las entidades
encantistas legalmente constituidas, que representan unos seiscientos, han
acordado emprender una activísima campaña para que subsista la llamada feria de
Bellcaire, para la venta de viejo los domingos por la mañana.
»Uno de
sus principales argumentos es el de que por la penuria por que pasa la clase obrera,
es indispensable que pueda aprovechar las mañanas de los domingos, para comprar
á bajo precio los objetos y ropas usadas que necesita.
»Además,
exponen que no piden ningún privilegio nuevo, sino que se cumpla estrictamente
lo legislado sobre encantes y feria de Bellcaire.»[18]
Sembla que no hi va haver res a fer i que
la norma va ser l’estocada de mort a la Fira com a mercat clarament diferenciat
dels Encants.
El 1928, amb motiu de la nova Exposició Universal
que se celebrava l’any següent, va portar força
novetats arquitecturals i urbanístiques a la ciutat: es van iniciar les obres per perllongar la Gran Via cap a
l’Hospitalet i les de la nova plaça d’Espanya; es va obrir al trànsit el pont
de Marina; el ministre de Treball, Eduard Aunós, va posar la primera pedra de
les futures Cases Barates al barri de Bon Pastor (districte de Sant Andreu); es
va inaugurar el pont falsament gòtic del carrer del Bisbe, obra de Rubió i
Bellver…
I amoïnat el consistori per la mala imatge que donarien
aquells mercats ja gairebé indistingibles
dels Encants i la Fira en un indret que havia quedat al bell mig de la ciutat, va
disposar que la secció de gèneres nous dels Encants continués al voltant del
mercat de St Antoni, però que la resta es traslladés a un nou espai liminar:
«On és ara quasi el centre de la plaça de les Glòries, que
llavors se’n deia el Camp del Sidral [amb camps i horts i creuat per diferents ramals de ferrocarril]. S’hi
van estar fins al 1931, en què van canviar de lloc a on són avui, però en un
espai més reduït, al final del carrer del Dos de Maig, donant les parets a la
fàbrica d’insecticides Caubet [annexada
al xalet del seu propietari, el marsellès Antoni Caubet] i a la de
paraigües de Pío Rubert Laporta.»[19]
 |
| El públic dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico |
I encara un tercer mercat
Malgrat tot l’exposat, no penséssim que
Encants i Fira van exhaurir sempre l’oferta d’objectes d’ocasió a Barcelona. I
ara! De ben antic, revenedors ambulants tipus top manta exhibien els seus mostraris per altres punts no
reglamentats de la ciutat –uns quants d’habituals, de predilectes–, si hem de
creure la premsa, constituint un tercer mercat espars i sense nom.
1847: «Hace ya tiempo que en altas horas del día se colocan junto á la fuente
en el centro de la plaza del Teatro unos puestos ambulantes de ropavejero en
los que se venden objetos de cortísimo valor, y muchas veces de peor aspecto
que los que se ponen de manifiesto en el parage inmediato al paseo de S. Juan,
en donde se halla establecida la llamada feria de Belcaire.»[20]
1853: «En los dias festivos lo que sucede en la calle del Hospital es cosa
que no se puede ponderar. Esta calle, como se sabe, es de las mas concurridas »
y, en aquellos dias, es punto menos que imposible el discurrir por ella, á
pesar de su anchura, desde las seis hasta las doce de la mañana. La feria de Bellcaire,
que durante la semana tiene lugar en la Esplanada, se traslada en los domingos
y otros días festivos á la calle del Hospital. Los traperos, los ropavejeros,
los romanceros, los estamperos, los cerrajeros, etc., toman posesión de las
aceras en casi toda la longitud de la calle; en medio están los mencionados é
inevitables carretones; el gentío que va y viene es, sin interrupción, muy
considerable... ¿cómo pasar?... Añádase á todo esto el escándalo que se dá al
público colocando en las paredes de las iglesias, y en sus mismas puertas,
asquerosas prendas de ropa vieja y otros objetos repugnantes... ¿No habrá un
bando de buen gobierno para impedir tanto desmán?...»[21]
1855: «En la mañana de ayer, sin duda no pasó por allí ningún dependiente de
la Municipalidad, la plaza Nueva estaba ocupada por gran número de paradas de
trastos sucios, como camas sucias y desvencijadas, vasijas de cocina y para
otros usos, no menos asquerosas y otros objetos de igual calaña.»[22]
 |
Font del Vell. Foto: J. Martí
Font: Bellezas de Barcelona, 1874
|
[3] Francesc Curet,
Visions barcelonines 1760-1860,
dibuixos de Lola Anglada, Barcelona, Dalmau i Jover, vol. IV, Els barris de la ciutat, I, 1953, pàg. 231.
[4] Part central i carrils dels quals, d’ençà de la seva
inauguració, se’n va dir respectivament “el terrat” i “el camí”, llocs com és sabut per on ballaven, segons
recorda la cançó infantil, el Gegant de la Ciutat, el de l’ajuntament, i el
Gegant del Pi, és a dir, el de la parròquia de Santa Maria
del Pi, amb les seves parelles.
[7] Diario de Barcelona, 24-1-1816, “Noticias
particulares de Barcelona”. Citat de Joan Florensa Jaumandreu,
Materials per a una història dels Encants
i la Fira de Bellcaire. Recull a càrrec de…, Barcelona, Autor, 2005, pàgs. 17-19.
[8] Diario de Barcelona, 20-3-1816, “Noticias
particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 19-21.
[9] Diario de Barcelona, 1-2-1822, “Noticias
particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 23-24.
[10] Cal tenir en compte
que l’església gòtica de Sant Jaume, enderrocada l’any següent, formava un cos
sortint que dividia pràcticament l’espai que coneixem com a plaça de Sant Jaume
en dues placetes reduïdes, comunicades per un carrer curt entre el frontis del
porxo de l’església i la façana del palau de la Diputació (avui, Generalitat).
[11] «Es llamado así el paso que desde la calle del Rech,
frente á la del Sabateret, sale á la de la Explanada, porque antes de
edificarse las casas sobre la acequia condal, existía este paso de comunicación
formando un puente.» Víctor Balaguer,
Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, sus
recuerdos, sus tradiciones y leyendas…, por… [Barcelona, 1865-1866], Madrid, Imprenta y
Fundición de Manuel Tello, 1888, vol. II, pàg. 451.
[12] «El passeig, en realitat, no tenia nom [..., però] era conegut, oficialment i
vulgarment, per passeig Nou o de l'Esplanada, indistintament i, encara,
s'afegiren els dos noms per convertir-se en “passeig nou de l'Esplanada”.
Alguns havien proposat que se'l denominés “Lancastrin” o “Lancastrino”, com a
homenatge al seu iniciador, el [capità]
general [Agustí de] Lancaster, i “Herculano”
per l'estàtua d’Hèrcules que, per personificar el geni de Barcelona, hom hi
havia col·locat, pero cap d'aquests dos noms fou acceptat ni es féu popular. En
canvi, fou el poble qui va consagrar el nom de passeig de Sant Joan que va
portar per sempre més, fins a la seva desaparició i, encara, per a transmetre’l
a la nova via així anomenada i que no té res de comú, ni per la tradició, ni
per l’emplaçament, amb el vell passeig. En parlar del passeig de Sant Joan, hom
volia indicar “aquell” on se celebrava cada any la revetlla de Sant Joan [...]». Curet, op.
cit., vol. II, La Rambla, passeigs i jardins, pàg. 270.
Sobre la frase feta semblar l’encant del Xato, aplicada «a les coses en desordre i desgavell --diu Amades a Refranyer
barceloní [1935], Barcelona, Associació Cultural Joan
Amades i Edicions l’Agulla de Cultura Popular, Biblioteca de
Tradicions populars, vol. 39, 2008,
pàg. 42--, al·ludeix a l’antiga fira de Vellcaire [sic], on es venien desferres i coses velles, establerta a l’antic
Passeig Nou, o Saló de Sant Joan, vora de la font monumental de Neptú. El poble
la coneixia per la Font del Xato, per
tenir l’estàtua el nas aixafat [...]».
[13] ‘Pastim’, o ‘pastrim’, designava els forns de pa
municipals on d’ençà de 1537 els forners havien de pastar i coure el pa de la
ciutat. I havien canviat d’emplaçament uns quants cops. Aquí, pel context, es
deu fer referència al que funcionava o havia funcionat en dependències del
convent de Sant Agustí Vell.
[14] Diario de Barcelona,
de Avisos y Noticias, 15-6-1852, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg.
28.
[17] Manel Guàrdia i José
Luis Oyón (amb la col·laboració de Xavier Creus), La formació del modern sistema de mercats de Barcelona, X Congrés
d’Història de Barcelona, “Dilemes de la fi de segle, 1874-1901”, Arxiu Històric
de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2007,
pàg. 14.
[19] Jaume
Freixa i Giralt, Recull de dades
històriques…, p.4. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 95.
[20] Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 16-12-1847, “Barcelona”.
Citat de Florensa,
op. cit., pàg. 27.
[22] Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 10-1-1855, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 31.
[23] Correus continuaria en aquest emplaçament fins al 1876,
quan es va traslladar a la Casa Gibert, la primera casa de l’Eixample, enmig de
la plaça Catalunya, on avui hi ha les dues fonts monumentals.
[24] La monumental Font del Vell, amb la qual el capità
general Castaños va voler embellir la plaça, era a l’indret, poc més o menys,
on avui s’alça l’estàtua de Frederic Soler, Pitarra,
i la coronava una escultura de Minerva, obra de Salvador Gurri. Però el Vell que els barcelonins hi van veure era una altra escultura
dins una de les fornícules de la font, aquesta de Damià Campeny, d’un home gran
de llarga barba, de dimensions superiors al natural, que simbolitzava un riu
que fertilitza els camps i dóna vida.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)