dimarts, 1 d’octubre de 2013

El pecat i la penitència del caporal Gironès

Amb el meu agraïment als integrants del Centre d’Estudis
 Canetencs per la generosa col·laboració prestada

Capitania General. LB. Fototipia Thomas. ca. 1900

     L’antic convent barceloní de la Mercè, construït al segle XVII, es va fer servir durant l’ocupació francesa de caserna i per breus temporades de presó; va ser reocupat després pels mercedaris; destinat el 1835, arran de l’exclaustració, a casa de subhastes; ocupat de nou per un regiment el 1844 i passat definitivament al Ram Militar l’any següent; destinat llavors en ràpida successió, segons projecte i sota la direcció de l’enginyer militar sevillà José de Aizpurúa a caserna, casino militar i, sobre la marxa, a seu de la capitania general de Catalunya (avui, de la Inspección General del Ejército). És a dir, que n’havia vist de verdes i de madures. I un dels seus dies negres va ser sens dubte el dimecres 29 de juliol de 1891.
     La cosa va començar de matinada quan un carruatge va atropellar just al davant de la façana al passeig de Colom, no tan monumental encara com la coneixem avui gràcies a la reforma feta el 1929 per l’arquitecte municipal Adolf Florensa, un noi de 14 anys, natural de Valls i sense domicili, que hi dormia i que va morir a la poca estona a la casa de socors del districte de la Llotja, on se l’havia traslladat.
     I va continuar pels volts de quarts d’onze del matí quan, al seu interior va tenir lloc un atemptat contra el capità general interí envoltat d’estranyes circumstàncies.

Els protagonistes
     L’autor dels atemptats pertanyia a la classe de tropa. Es tractava de Joaquim Gironès i Arquer, nat a Canet de Mar el 8 de gener de 1870 i el petit de quatre germans; fill de Llorenç Gironès Cabrís, canetenc i teixidor d’ofici, i de Joaquima Arquer Casademunt, d’Arenys de Mar; que havia estat quintat a l’ajuntament de la vila dies després de fer els 20 anys i en possessió ja del títol de mestre de primària; incorporat al cap d’uns mesos a l’exèrcit de terra i destinat a la guarnició militar de Barcelona.


Gironès. La Campana de Gràcia, 8-8-1891
     En concret, havia anat a parar a la quarta companyia del primer batalló del regiment Guipúzcoa núm. 57, se l’havia ascendit a caporal i feia d’escrivent a les oficines de Capitania, on era l’encarregat dels ordenances. El 29 de juliol de 1891 tenia, doncs, 21 anys. Noi senzill, alt i ben plantat i de caràcter dòcil, no se li coneixien vicis. La seva gran afició era la música, a la qual dedicava la major part de les hores lliures de servei, interpretant fragments de diverses obres amb una bonica veu de baríton.
     El dels entorxats, era Joaquín de Ahumada y Centurión, nat a Màlaga el 15 de setembre de 1830; aquell juliol tenia, doncs, 61 anys; estava casat en segones núpcies i tenia dos fills. Des del 16 d’aquell mateix juliol, quan feia gairebé set anys que era governador militar de Girona i poc més d’un any i mig que ostentava, sense haver canviat de destí, el grau de general de divisió, substituïa interinament en les seves funcions el capità general de Catalunya, Ramón Blanco y Erenas, primer marquès de Peñaplata, que havia marxat a Puigcerdà per passar-hi el fort de l’estiu.

Els fets
     Seia el general Ahumada davant la taula de treball del seu despatx de Capitania, amb el seu ajudant el tinent coronel Parera dret al davant mentre, a fora, a la sala contigua, diversos caps i oficials feien temps esperant l’ordre del dia, quan un jove vestit de paisà va entrar sense previ avís per la porta excusada de la gent de confiança, situada al darrere i a un costat d’on seia el general, va avançar una passa cap a ell i, sense dir ase ni bèstia, va engegar-li un tret amb el revòlver de butxaca que empunyava, causant-li a l’hemitòrax dret una contusió i una lleu ferida a la pell.
     L’ajudant Parera, que s’havia llançat a aturar l’agressor, va rebre al seu torn una bala que li va impactar a l’hemitòrax esquerre sense fer ferida, però sí un fort cop de resultes del qual l’home va escopir sang.
     Atès que no hi havia cap facultatiu a la caserna, tots dos lesionats serien atesos al cap de poc per dos metges vinguts expressament: el doctor Corominas, de la Casa de maternitat, i el doctor Andreu i Serra, de la casa de socors del districte de la Llotja, potser el mateix que hauria vist morir el xicot de Valls que he esmentat abans.
     Fos com fos, un cop comès l’atemptat, el caporal (que havia desertat feia 3 dies: ja diumenge 26 havia faltat a la llista), va fugir pel mateix lloc per on havia vingut cap a les dependències interiors, però perseguit pels oficials, alertats per les detonacions, de seguida se’l va reduïr, no sense que oposés molta resistència, i arrestar. Aleshores, segons la premsa, les seves primeres paraules van ser:
     –Sí, yo he sido, pero…
     Cap a quarts de dues, lligat braç a braç amb una corda, se’l va traslladar tal com anava, amb un vestit senzill i un barret de palla, als calabossos de la caserna de Jaume I, al Parc, on va quedar incomunicat.
     –Sí, yo he sido, pero…
     Quantes motivacions podien arribar a cabre en aquests punts suspensius? Doncs pel cap baix tres.

Versió oficial: arravatament davant l’anunci d’una mesura lesiva
     L’endemà de l’atemptat, dia 30, es va iniciar a les cinc de la tarda el procediment sumaríssim.
     Fiscal militar encarregat de la instrucció del sumari, el comandant Enrique Marzo. President del Consell, el coronel del regiment Guipúzcoa Pelai Fontseré i Vallès. Fiscal, Trinidad Casquete. Defensor, el capità d’artilleria Manuel Moncada Soler. Hi va ser present, com a testimoni, el general Hernández, a qui se li havia ofert formar part del Consell, cosa que havia declinat.
     Es diu al sumari, segons la premsa,[1] que els antecedents del reu i els informes sobre el seu capteniment eren satisfactoris.
     Que va confessar que havia comprat el revòlver el diumenge 26 de juliol.
     Que va sostenir que únicament havia disparat un tret contra el general, contra el qual –va dir, sempre segons la premsa–, no tenia cap ressentiment.
     I, finalment «manifiesta como causa del atentado, que habiendo desaparecido el domingo último un par de botas pertenecientes á un oficial, acusósele de negligencia en su vigilancia ante los demás ordenanzas de la capitanía, amenazándosele con enviarle á su batallon.
     »Esta amenaza, que de realizarse le impedía continuar sus estudios musicales, ofuscóle hasta el punto de inspirarle su fatal determinacion.»

Versió de la defensa i altres bons samaritans: bogeria
     1) De l’advocat defensor, segons sembla.
     2) D’alguna premsa:
     En Gironès, amb «lo seu temperament impressionable y desequilibrat, ja’n tenia prou y massa pera perdre’l senderi, per ofuscarse, per desertar…» «La disciplina militar no se sosté fusellant á un pobre boig.» (La Campana de Gràcia).
     «Fue locura y no maldad lo que impulsó á Gironés á la comisión de su crímen y… es mas digno de un manicomio y de un médico alienista, que de un presidio.» (El Crucero).
     3) D’alguna bona ànima:
     Com el prevere canetenc Ferran Roig, que en va ser professor i que «asegura formalmente que durante los estudios de Gironés dió éste repetidas veces muestras de perturbación mental.»
     O com el professor Francesc d’A. Vigas Rigau, de l’Escola Normal de Mestres de Girona, que en carta al director de La Publicidad afirma que «durante los dos años que el desgraciado Gironés estudió en esta Normal [dos anys era la durada total de la carrera]… en varias ocasiones [va ser] el juguete de algunos de los traviesos pensionistas que en aquel entonces honraban este Colegio.
     »Esto no quita que su conducta fuese ejemplarísima.
     »Mañana cumplirá ocho días que comió en nuestra compañía, tarareó en la mesa un ária, manifestando estar ahora encariñado con la música religiosa… y… yo le veía tan chiflado como siempre.»
     4) De la majoria dels qui van demanar-ne l’indult, com ara el popular bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, que havia tramès el següent telegrama a la reina regent Maria Cristina d’Habsburg, coneguda popularment per Doña Virtudes, aleshores d’estiueig a Sant Sebastià:
     «El Obispo de Barcelona pide á V. M., con lágrimas en los ojos, perdone la vida al cabo Joaquin Gironés, natural pueblo vecino al de mi nacimiento [el bisbe era d’Arenys de Mar], constándome que de niño siempre tuvo razon estraviada, y lo prueba el atentado cometido contra el general Ahumada, que nada absolutamente le hizo.»
     I possiblement també de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, molt vinculat a Canet, d’on eren la seva mare i la seva esposa, que entre altres gestions va enviar un telegrama al segon marquès de Comillas, el totpoderós Claudi López, perquè interessés l’indult del processat.
     La hipòtesi de la bogeria, conforme als telegrames encreuats l’1 d’agost entre el capità general Blanco i el ministre de la Guerra, se sotmetria al parer d’una comissió de metges alienistes (els doctors Parés, Domingo i Altabàs), que el van tenir en observació a l’Hospital Militar des de mitjan setembre d’aquell 1891 fins al 14 d’abril de l’any següent, quan van emetre un dictamen a què faig referència més endavant.

Versió popular: una proposició indecent (100 anys abans de la pel·lícula homònima)
     «Una nova tesi –afirma Antoni Cruanyes– es va anar obrint camí: el caporal… havia estat agredit sexualment de forma repetida pel militar i no havia fet altra cosa que defensar-se!...
     »Aquesta va ser la tesi que bona part de Canet va fer-se seva…»
     Més circumstanciadament, el periodista exiliat Amadeu Buscató, traspassat a París el 1974, relata:
     «En arribar a la Capitania General, el xicot no s’explicava per què el senyor Ahumada era tan amable amb ell i que li haguessin donat tan de pressa els galons vermells de caporal. Com quedava meravellat que cada dia anés acostant-se més a la la Sala del Tron o de les habitacions privades de “mi general”, al punt que més d’un cop, quan l’enorme treball de la prima autoritat de Catalunya el deixava sense feina oficial, l’havia convidat a prendre café i fumar un bon “havà”, com si fos de la familia. A mesura que passaven les setmanes, el café i el cigar eren ascendits a l’honor de dinar plegats el capità general i el simple caporal, sense, però, prescindir del café, conyac i la bona manera de fumar. I aviat el dinar ascendí a l’honor de sopar, fins arribar l’hora del ressopó, temps durant el qual Ahumada contava a Gironès la seva història militar i el per què els dies de gran gala duia tantes medalles. El general havia fet matar qui sap els rebels de Cuba i Filipines, els moros del temps del general Gargallo, sense comptar els carlins que havia empaitat durant la tercera carlinada, sense caçar-ne, però, mai cap, per tal com “Don Carlos VII era todo un caballero” i feia d’allò més goig i estralls en els cors de mares i filles que se’l miraven de prop, mentre altres s’havien d’acontentar d’admirar-lo en fotografía o auca de rodolins tirada a dos colors.
     »I com que en aquest món tot va lligat una cosa de l’altra, vet aquí que una matinada d’un ressopó tan allargassat que tocava ja amb la xocolata o el café amb llet del desdejuni, tot el senyor capità general de Catalunya que proposa al caporal de ficar-se al llit amb ell.
     »El Gironès va fer un bot com si fos de goma i no es va trencar el cap contra el sostre perquè es veu que és veritat que la Verge de la Mercè és la patrona de la capital de Catalunya.
     »En tornar a tocar de peus a terra, Gironès va exclamar:
     »–Mi general, aquí estamos dos, pero sólo uno es un degenerado: Su Excelencia, no yo.
     »Amb la qual cosa es van acabar els dinars, els sopars, els ressopons, els cafès, les copes de conyac, els cigars, però Gironès no va anar a Montjuic per manca de respecte al capità general sinó que es va veure obligat a engolir més saliva que la que pot cabre al canó d’un home. Les amabilitats d’abans van venir seguides dels més inesperats adjectius: “ese bruto”, “esa bestia”... I quan no trovaba un paper, tot el senyor capità general deixava anar, com si al despatx de la primera autoritat de Catalunya hi hagués cadira per a pobre caporal: “Aquí las manos de ese hijo de puta”.
     »El cinisme d’Ahumada arribava al punt de trobar la manera de quedar-se amb el relegat a fer de criat negre:
     »–“¡Dímelo otra vez si tienes pelotas!
     »Fins que un dia el Gironès va engegar dues bales contra el capità general. No el va tocar, però Gironès tenia ja ben bé a l’esquena el Consell de guerra. La cosa va moure el seu soroll a Barcelona, bé que no es van fer públiques les inclinacions del capità general. El malaurat Gironès fou presentat com un desagraït i solament li van demanar la pena de mort, confirmada pel Tribunal, pel propi capità general i per Madrid, per tal com hi ha actes que no es poden tolerar de cap de les maneres.
     »Tot amb tot, Barcelona i Catalunya en bloc, ajudades per alguns diaris de Madrid –no cal dir republicanots o cosa pitjor encara– van discrepar de la sentència que hauria estat més just d’aplicar al bacó que es donava per ofès. Foren tantes les peticions o telegrames i els plecs de signatures enviats a la presidencia del Consell de ministres, que el Govern es va veure obligat a aconsellar a la reina Maria Cristina de valer-se del dret de gràcia i, en comptes de ser afusellat el pobre Gironès va haver d’agrair que sols li apliquessin la pena de cadena perpètua. I com aclareixo més amunt [fou] indultat per segona vegada al cap de vint-i-sis anys.»

A Montjuïc
     Prop de les 7 de la tarda del 30 de juliol, va arribar de Puigcerdà –on, com ja he dit, estiuejava–, el general Blanco amb dos ajudants, i, després de saludar els caps i oficials de la guarnició, com també l’alcalde Manel Porcar i Tió, que havien anat a rebre’l, es va adreçar al govern militar per visitar Ahumada, que acabava de deixar el llit, ja millorat.
     A quarts de dotze de la nit del 30 de juliol, el capità general va firmar la sentència d’en Gironès, que era de doble pena de mort –una per cada delicte d’insult d’obra a superior en actes del servei d’armes– i s’havia d’executar als fossats del castell de Montjuïc l’endemà passat a les sis del matí.
     Poc després de les dotze de la nit, serè i ignorant de la sentència que pesava sobre ell i que no se li comunicaria fins a l’últim moment, el reu entrava al castell de Montjuïc fortament lligat i en un carro del seu regiment, escortat per una vintena de soldats.
     L’endemà, ja a les cinc de la tarda, mentre plovia a bots i barrals i tronava i llampegava, van arribar al castell en un faetó tirat per tres cavalls el pare del reu, un germà i uns amics de la família, que van demanar l’autorització necessària per visitar el sentenciat. Un cop obtinguda per al pare, el germà i un tercer, el grup va avançar per la plaça d’armes cap al primer angle a mà esquerra, a l’extrem d’un corredor en pendent, on era el calabós, que donava al mar. I mentre els uns quedaven a fora, els altres hi van entrar. La reunió familiar, per cortesia del governador de la plaça, general de brigada Fernando Muñoz Maldonado, va durar exactament un minut i dotze segons.
Entrada principal al castell de Montjuïc. Foto de Tara Kathleen Mullally
    Poc abans de les vuit del vespre, davant el general governador, el jutge instructor i altres persones, el secretari del consell de guerra li va llegir la sentència al reu, que va firmar la notificació, a continuació de la qual cosa el van portar a la sala destinada a capella, el pas previ a l’execució, i li van fer saber que podia demanar els auxilis que necessités compatibles amb la seva situació. Allà, estirat en un llit fora de la reixa que tancava el presbiteri, als volts de mitjanit, va rebre la visita del vicari general castrense Pedro de Alcántara Figueroa i uns altres quatre capellans castrenses.
     Mentrestant, es multiplicaven els telegrames en petició de l’indult, però a la nit semblava perduda tota esperança. Joaquin Álvarez de Toledo, duc de Medina Sidonia, per exemple, a les 22,00 hores, en contestava un del bisbe barceloní des de Sant Sebastià:
     «Recibido por S. M. el telegrama de V. E. me ordena le conteste que el Consejo de Ministros, después de detenida deliberación no ha creído posible aconsejarle el indulto. Lo que pongo en su conocimiento expresándole la profunda pena de S. M.»
     Ara bé, a les 2,40 de la matinada de l’1 d’agost el capità general, marquès de Peñaplata, va fer enviar el següent telegrama oficial al ministre de la Guerra, Marcelo de Azcárraga:
     «Habiéndose presentado el Obispo de esta diócesis manifestándome le consta por ciencia propia que el cabo del regimiento infantería de Guipúzcoa Joaquin Gironés, condenado á la pena de muerte en Consejo de guerra celebrado anteayer, ha padecido enagenación mental, y que supone que, bajo la acción del mismo padecimiento, pudo haber cometido el delito por que ha sido sentenciado, creyendo digna de tenerse en cuenta tan grave manifestación y que sería muy conveniente á los altos fines de la justicia aclarar convenientemente ese extremo, someto el asunto á la consideración del Gobierno de S. M., proponiéndole, por los motivos expuestos, la suspensión de la ejecución de la sentencia.»
     Minuts després de les 3,00 el ministre Azcárraga contestava:
     «Recibído telégrama de V. E. en el que me manifiesta las dudas suscitadas acerca de la enagenación mental que ha padecido el cabo Gironés, según afirma el Sr. Obispo de esa diócesis, y teniendo en cuenta que V. E. mismo las comparte y considera oportuno suspender la ejecución de la sentencia de muerte dictada contra aquél, pidiéndome autorización para ordenarlo, puede V. E. proceder conforme propone, á fin de que se practique la información correspondiente, mediante el reconocimiento facultativo del reo y las demás diligencias conducentes á justificar el estado de sus facultades intelectuales.»
     Ja a aquelles hores, mentre al pobre Gironès se li comunicava oficialment que s’havia suspès l’execució i se l’acompanyava de tornada al calabós, periodistes i grups de curiosos feien camí Montjuïc amunt –un camí ben costerut– cap a la mola fosca del castell, com el va fer també amb penes i treballs un carro del regiment a què pertanyia el reu i que duia el taüt que li estava destinat. Nombroses parelles de la guàrdia civil hi patrullaven a peu, embolcallats tots ells en els seus capots i amb la carrabina a l’espatlla.
     Finalment, a tres quarts de quatre, amb els primers fulgors de l’alba, un xerric de cadenes i un cop sord del pont llevadís en caure, va precedir la sortida per la porta principal d’un grapat de militars, capellans, seglars. I amb ells va volar de boca a orella la notícia que el reu estava indultat. Però no: ja hem vist que es tractava d’una mera suspensió.

La llarguíssima penitència
Maria Cristina d'Habsburg. Oli de
 José Bartolomé Llaneces.
Senat d'Espanya
    Per a un primer indult, parcial, caldria esperar al reial decret de 15 d’abril de 1892, vigília aquell any de Divendres Sant, en què la reina regent, Maria Cristina, commutava la doble pena de mort imposada al caporal per la immediata de reclusió militar perpètua. Això passava l’endemà que el fiscal rebés l’informe mèdic sobre les facultats mentals d’en Gironès.
     I què era, doncs, el que havien conclòs els metges?
   Que en Gironès no tenia antecedents hereditaris que poguessin fer concebre la sospita que fos un desequilibrat, un ésser congènitament anormal. No tenia antecedents individuals que acreditessin en ell alteracions congènites accidentals no atàviques, ni defecte de desenvolupament extrauterí. No oferia caràcters antropològics dels que són considerats com a expressió somàtica d'anormalitat psicomoral. Tampoc no hi percebien defectes funcionals psíquics parcials que donessin lloc a estats escassament conscients. I, per acabar, no observaven anomalies en les seves activitats psicomorals que forçosament haguessin de motivar estats conscients falsos (és a dir, no hi trobaven res digne d’esment); havent de reconèixer, però, que, tot i que en ell les activitats reflexives no eren pas anormals, tampoc assolien un desenvolupament perfecte, distorssionant-ne a més el funcionament l'acció que hi exercia l'exageració dels sentiments egoistes i, en particular, la seva susceptibilitat moral.
     En resum, els metges havien encès un ciri al diable i un altre a Sant Miquel: el seu parer era que abans, durant i després de l'atemptat tenia en Gironès plena consciència dels seus actes, però atès allò tan introduït amb calçador del “desenvolupament imperfecte de les activitats reflexives”, la seva responsabilitat s’havia de considerar una mica atenuada.
     Fos com fos, deslliurat ja del terrible pes de la sentència, en Gironès compliria els seus primers anys de condemna a la fortalesa de la Mola (Maó), d’on passaria a altres presidis, si més no al penal de Cartagena, on devia obtenir permís per casar-se “amb la màrtir que l’estimava” –en expressió d’en Bernadó–, i més endavant al del Dueso (a Santoña, Cantàbria).
     Diverses van ser les peticions d’indult total i diverses les denegacions, com ara les que transcric a continuació in extenso:
     «Excmo. Sr.: En vista de la instancia promovida por el confinado Joaquín Gironés Arquer, en súplica de conmutación de la pena de reclusión militar perpetua que se halla extinguiendo por los delitos de insulto de obra á superior en actos del servicio de armas, el Rey (q. D. g.), de acuerdo con lo expuesto por V. E. [capità general de Catalunya] en escrito de 14 de diciembre último y por el Consejo Supremo de Guerra y Marina en 29 de mayo próximo pasado, se ha servido desestimar la petición del recurrente.
     »De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 20 de junio de 1907.
     »[Firmat:] El general encargado del despacho, Nicasio de Montes.»
     «Excmo. Sr.: Vista la instancia cursada por V. E. [capità general de Catalunya] á este Ministerio [de la Guerra] con escrito de 6 de mayo último, promovida por la esposa del confinado en la prisión aflictiva de Cartagena, Joaquín Gironés Arqués [sic], en súplica de que á éste se le haga aplicación de los beneficios del real decreto de indulto de 17 de mayo de 1902, el Rey (q. D. g.), de acuerdo con lo expuesto por V. E. en su citado escrito y por el Consejo Supremo de Guerra y Marina en 14 del mes próximo pasado, se ha servido desestimar la petición de la recurrente.
     »De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 1º de julio de 1912.
     »[Firmat:] Agustín Luque [ministre].»
    El 1916, any d'eleccions generals, les coses es van començar a moure. Amb la primavera, el diari barceloní El Diluvio va engegar, o donar suport a, una campanya pro indult, per adherir-se a la qual i felicitar de passada el flamant director d’aquell diari, Josep Miró, el periodista Josep M. Pascual, d’Arenys de Mar com el bisbe Català, va publicar a La Publicidad una carta oberta datada el 15 d’abril («Con gran satisfacción me he enterado de la campaña que se lleva a efecto para solicitar el indulto del excabo Gironés, quien hace muchos años sufre horrible condena para espiar unos segundos de obcecación al atentar…»). El mateix dia, l’ajuntament de Canet n'interessava l'indult al ministre de la Guerra. També l’ajuntament de Badalona, en sessió ordinària del 5 de juny presidida per l’alcalde Josep Casas, es va adherir a la campanya que en demanava l’indult a proposta del regidor García. El 18 de desembre, en fi, en el capítol de precs i preguntes de la sessió d’aquell dia del Senat, va ser Pere Rahola i Molinas, de la Lliga, que hi ocupava un escó, qui en va demanar l’indult.
     Finalment, el 23 de gener de 1917, el Diario Oficial del Ministerio de la Guerra, a la seva “Seccion de Justicia y asuntos generales”, reproduïa el següent comunicat:
     «Excmo. Sr. [capità general de Catalunya]: El Rey (q. D. g.), de acuerdo con el Consejo de Ministros, ha tenido á bien conceder al recluso de la Colonia Penitenciaria del Dueso, Joaquín Gironés Arqués [sic], indulto del resto de la pena de reclusión militar perpetua que se halla extinguiendo.
     »De real orden lo digo a V. E. para su conocimiento y demás efectos. Dios guarde a V. E. muchos años. Madrid 22 de enero de 1917.
     »[Firmat: Agustín] Luque [ministre].»
     Es va tractar, doncs, d'un indult total i particular, notícia que recollia La Vanguardia de 25 de gener. Tres dies després, l’ajuntament de Canet en sessió ordinària, havent rebut telegrama de la Comissió pro-indult de l’excaporal Gironès que els feia saber aquest extrem, acordava:
      «…Que se dirija atenta comunicación al Mayordomo Mayor de Palacio para que tramita a S. M. el Rey el más profundo agradecimiento por la grácia concedida.»
     El beneficiari mateix expressaria el seu agraïment a la corporació municipal barcelonina per la cooperació prestada en l’obtenció de l’indult, segons comunicació que es va llegir en sessió, presidida per l’alcalde Manuel Rius, segon marquès d’Olèrdola, del 8 de març de 1917.
     Excarcerat, doncs, i amb quaranta-set anys dels quals havia passat vint-i-cinc a presons militars, va tornar al seu Canet nadiu on, al peu mateix de l’estació del tren, va ser objecte de la rebuda que s’atorga als herois.


Fonts:
     Premsa de l’època.
     Diario Oficial del Ministerio de la Guerra.
     Gaceta de Madrid.
     Guía Oficial de España 1891 (Anuario histórico-estadístico-administrativo), Madrid, impr. Manuel Minuesa de los Ríos, 1891.
     Bernadó, Engabiats [blog Internet]. De l’obra autobiogràfica d’Amadeu Bernadó i Calcató, Els Engabiats. 8 d’octubre 2005 [citat 12-6-2013]. Disponible a: http://engabiats.blogspot.com.es/
     Antoni Cruanyes Becana, “El caporal Jaume Gironès”, El Sot de l’Aubó, 2004, núm. 8.
     Instituto Salazar y Castro, XV Congreso Internacional de las Ciencias Genealógica y Heráldica, Madrid, 1982, t. II.




[1]  “Segons la premsa” perquè malauradament no he tingut accés a la instrucció de la causa. El coronel cap de la secció d’Asuntos Generales, de la Jefatura de la Inspección General del Ejército, Sr. Luis Javier Juste Pérez-Slocker, va acusar rebuda el passat 4 de juny de la meva sol·licitud de consulta de l’expedient. I fins avui.

Cap comentari:

Publica un comentari