Amb el meu
agraïment als integrants del Centre d’Estudis
Canetencs per la generosa
col·laboració prestada
 |
| Capitania General. LB. Fototipia Thomas. ca. 1900 |
L’antic convent barceloní de la Mercè, construït al segle XVII, es va fer servir durant l’ocupació francesa de caserna i per breus temporades de presó; va ser reocupat després pels mercedaris; destinat el 1835, arran de l’exclaustració, a casa de subhastes; ocupat de nou per un regiment el 1844 i passat definitivament al Ram Militar l’any següent; destinat llavors en ràpida successió, segons projecte i sota la direcció de l’enginyer militar sevillà José de Aizpurúa a caserna, casino militar i, sobre la marxa, a seu de la capitania general de Catalunya (avui, de la Inspección General del Ejército). És a dir, que n’havia vist de verdes i de madures. I un dels seus dies negres va ser sens dubte el dimecres 29 de juliol de 1891.
La cosa va començar de matinada quan un carruatge va atropellar
just al davant de la façana al passeig de Colom, no tan monumental encara com
la coneixem avui gràcies a la reforma feta el 1929 per l’arquitecte municipal Adolf
Florensa, un noi de 14 anys, natural de Valls i sense domicili, que hi dormia i
que va morir a la poca estona a la casa de socors del districte de la Llotja,
on se l’havia traslladat.
I va continuar pels volts de quarts d’onze del matí quan, al seu
interior va tenir lloc un atemptat contra el capità general interí envoltat
d’estranyes circumstàncies.
Els
protagonistes
L’autor dels atemptats pertanyia a la classe de tropa. Es
tractava de Joaquim Gironès i Arquer, nat a Canet de Mar el 8 de gener de 1870
i el petit de quatre germans; fill de Llorenç Gironès Cabrís, canetenc i
teixidor d’ofici, i de Joaquima Arquer Casademunt, d’Arenys de Mar; que havia
estat quintat a l’ajuntament de la vila dies després de fer els 20 anys i en
possessió ja del títol de mestre de primària; incorporat al cap d’uns mesos a
l’exèrcit de terra i destinat a la guarnició militar de Barcelona.
En concret, havia anat a parar a la quarta companyia del primer
batalló del regiment Guipúzcoa núm. 57, se l’havia ascendit a caporal i feia
d’escrivent a les oficines de Capitania, on era l’encarregat dels ordenances. El
29 de juliol de 1891 tenia, doncs, 21 anys. Noi senzill, alt i ben plantat i de caràcter
dòcil, no se li coneixien vicis. La seva gran afició era la música, a la qual
dedicava la major part de les hores lliures de servei, interpretant fragments
de diverses obres amb una bonica veu de baríton.
 |
| Gironès. La Campana de Gràcia, 8-8-1891 |
El dels entorxats, era Joaquín de Ahumada y Centurión, nat a
Màlaga el 15 de setembre de 1830; aquell juliol tenia, doncs, 61 anys; estava
casat en segones núpcies i tenia dos fills. Des del 16 d’aquell mateix juliol,
quan feia gairebé set anys que era governador militar de Girona i poc més d’un
any i mig que ostentava, sense haver canviat de destí, el grau de general de
divisió, substituïa interinament en les seves funcions el capità general de Catalunya,
Ramón Blanco y Erenas, primer marquès de Peñaplata, que havia marxat a
Puigcerdà per passar-hi el fort de l’estiu.
Els
fets
Seia el general Ahumada davant la taula de treball del seu
despatx de Capitania, amb el seu ajudant el tinent coronel Parera dret al davant mentre, a fora, a la sala contigua, diversos caps i oficials feien temps
esperant l’ordre del dia, quan un jove vestit de paisà va entrar sense previ
avís per la porta excusada de la gent de confiança, situada al darrere i a un
costat d’on seia el general, va avançar una passa cap a ell i, sense dir ase ni
bèstia, va engegar-li un tret amb el revòlver de butxaca que empunyava, causant-li
a l’hemitòrax dret una contusió i una lleu ferida a la pell.
L’ajudant Parera, que s’havia llançat a aturar l’agressor, va
rebre al seu torn una bala que li va impactar a l’hemitòrax esquerre sense fer
ferida, però sí un fort cop de resultes del qual l’home va escopir sang.
Atès que no hi havia cap facultatiu a la caserna, tots dos
lesionats serien atesos al cap de poc per dos metges vinguts expressament: el
doctor Corominas, de la Casa de maternitat, i el doctor Andreu i Serra, de la
casa de socors del districte de la Llotja, potser el mateix que hauria vist
morir el xicot de Valls que he esmentat abans.
Fos com fos, un cop comès l’atemptat, el caporal (que havia
desertat feia 3 dies: ja diumenge 26 havia faltat a la llista), va fugir pel
mateix lloc per on havia vingut cap a les dependències interiors, però
perseguit pels oficials, alertats per les detonacions, de seguida se’l va reduïr,
no sense que oposés molta resistència, i arrestar. Aleshores, segons la premsa,
les seves primeres paraules van ser:
–Sí, yo he sido, pero…
Cap a quarts de dues, lligat braç a braç amb una corda, se’l va
traslladar tal com anava, amb un vestit senzill i un barret de palla, als
calabossos de la caserna de Jaume I, al Parc, on va quedar incomunicat.
–Sí, yo he sido, pero…
Quantes motivacions podien arribar a cabre en aquests punts
suspensius? Doncs pel cap baix tres.
Versió
oficial: arravatament
davant l’anunci d’una mesura lesiva
L’endemà de l’atemptat, dia 30, es va iniciar a les cinc de la
tarda el procediment sumaríssim.
Fiscal militar encarregat de la instrucció del sumari, el
comandant Enrique Marzo. President del Consell, el coronel del regiment
Guipúzcoa Pelai Fontseré i Vallès. Fiscal, Trinidad Casquete. Defensor, el
capità d’artilleria Manuel Moncada Soler. Hi va ser present, com a testimoni,
el general Hernández, a qui se li havia ofert formar part del Consell, cosa que
havia declinat.
Es diu al sumari, segons la premsa,[1]
que els antecedents del reu i els informes sobre el seu capteniment eren
satisfactoris.
Que va confessar que havia comprat el revòlver el diumenge 26 de
juliol.
Que va sostenir que únicament havia disparat un tret contra el
general, contra el qual –va dir, sempre segons la premsa–, no tenia cap
ressentiment.
I, finalment «manifiesta como causa del atentado, que habiendo
desaparecido el domingo último un par de botas pertenecientes á un oficial,
acusósele de negligencia en su vigilancia ante los demás ordenanzas de la
capitanía, amenazándosele con enviarle á su batallon.
»Esta amenaza, que de realizarse le impedía continuar sus
estudios musicales, ofuscóle hasta el punto de inspirarle su fatal
determinacion.»
Versió
de la defensa i altres bons samaritans: bogeria
1) De l’advocat defensor, segons sembla.
2) D’alguna premsa:
En Gironès, amb «lo seu temperament impressionable y
desequilibrat, ja’n tenia prou y massa pera perdre’l senderi, per ofuscarse,
per desertar…» «La disciplina militar no se sosté fusellant á un
pobre boig.» (La Campana de
Gràcia).
«Fue locura y no maldad lo que impulsó á Gironés á la comisión
de su crímen y… es mas digno de un manicomio y de un médico alienista, que de
un presidio.» (El Crucero).
3) D’alguna bona ànima:
Com el prevere canetenc Ferran Roig, que en va ser professor i
que «asegura formalmente que durante los estudios de Gironés dió éste repetidas
veces muestras de perturbación mental.»
O com el professor Francesc d’A. Vigas Rigau, de l’Escola Normal
de Mestres de Girona, que en carta al director de La Publicidad afirma que «durante los dos años que el desgraciado Gironés
estudió en esta Normal [dos anys era la
durada total de la carrera]… en varias ocasiones [va ser] el juguete de algunos de los traviesos pensionistas que en
aquel entonces honraban este Colegio.
»Esto no quita que su conducta fuese ejemplarísima.
»Mañana cumplirá ocho días que comió en nuestra
compañía, tarareó en la mesa un ária, manifestando estar ahora encariñado con
la música religiosa… y… yo le veía tan chiflado como siempre.»
4) De la majoria dels qui van demanar-ne l’indult, com ara el popular bisbe de Barcelona, Jaume Català i Albosa, que havia tramès el següent telegrama a la
reina regent Maria Cristina d’Habsburg, coneguda popularment per Doña Virtudes, aleshores d’estiueig a
Sant Sebastià:
«El Obispo de Barcelona pide á V. M., con lágrimas en los ojos,
perdone la vida al cabo Joaquin Gironés, natural pueblo vecino al de mi nacimiento
[el bisbe era d’Arenys de Mar],
constándome que de niño siempre tuvo razon estraviada, y lo prueba el atentado
cometido contra el general Ahumada, que nada absolutamente le hizo.»
I possiblement també de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner,
molt vinculat a Canet, d’on eren la seva mare i la seva esposa, que entre
altres gestions va enviar un telegrama al segon marquès de Comillas, el
totpoderós Claudi López, perquè interessés l’indult del processat.
La hipòtesi de la bogeria, conforme als telegrames encreuats l’1
d’agost entre el capità general Blanco i el ministre de la Guerra, se sotmetria
al parer d’una comissió de metges alienistes (els doctors Parés, Domingo i
Altabàs), que el van tenir en observació a l’Hospital Militar des de mitjan
setembre d’aquell 1891 fins al 14 d’abril de l’any següent, quan van emetre un
dictamen a què faig referència més endavant.
Versió
popular: una
proposició indecent (100 anys abans de la pel·lícula homònima)
«Una
nova tesi –afirma Antoni Cruanyes– es va anar obrint camí: el caporal… havia
estat agredit sexualment de forma repetida pel militar i no havia fet altra
cosa que defensar-se!...
»Aquesta va ser la tesi que bona part de Canet va fer-se seva…»
Més circumstanciadament, el periodista exiliat Amadeu Buscató,
traspassat a París el 1974, relata:
«En arribar a la Capitania General, el xicot no s’explicava per
què el senyor Ahumada era tan amable amb ell i que li haguessin donat tan de
pressa els galons vermells de caporal. Com quedava meravellat que cada dia anés
acostant-se més a la la Sala del Tron o de les habitacions privades de “mi
general”, al punt que més d’un cop, quan l’enorme treball de la prima autoritat
de Catalunya el deixava sense feina oficial, l’havia convidat a prendre café i
fumar un bon “havà”, com si fos de la familia. A mesura que passaven les
setmanes, el café i el cigar eren ascendits a l’honor de dinar plegats el
capità general i el simple caporal, sense, però, prescindir del café, conyac i
la bona manera de fumar. I aviat el dinar ascendí a l’honor de sopar, fins
arribar l’hora del ressopó, temps durant el qual Ahumada contava a Gironès la
seva història militar i el per què els dies de gran gala duia tantes medalles.
El general havia fet matar qui sap els rebels de Cuba i Filipines, els moros
del temps del general Gargallo, sense comptar els carlins que havia empaitat
durant la tercera carlinada, sense caçar-ne, però, mai cap, per tal com “Don
Carlos VII era todo un caballero” i feia d’allò més goig i estralls en els cors
de mares i filles que se’l miraven de prop, mentre altres s’havien d’acontentar
d’admirar-lo en fotografía o auca de rodolins tirada a dos colors.
»I com que en aquest món tot va lligat una cosa de
l’altra, vet aquí que una matinada d’un ressopó tan allargassat que tocava ja
amb la xocolata o el café amb llet del desdejuni, tot el senyor capità general
de Catalunya que proposa al caporal de ficar-se al llit amb ell.
»El Gironès va fer un bot com si fos de goma i no es va
trencar el cap contra el sostre perquè es veu que és veritat que la Verge de la
Mercè és la patrona de la capital de Catalunya.
»En tornar a tocar de peus a terra, Gironès va
exclamar:
»–Mi general, aquí estamos dos, pero sólo uno es un
degenerado: Su Excelencia, no yo.
»Amb la qual cosa es van acabar els dinars, els sopars,
els ressopons, els cafès, les copes de conyac, els cigars, però Gironès no va
anar a Montjuic per manca de respecte al capità general sinó que es va veure
obligat a engolir més saliva que la que pot cabre al canó d’un home. Les
amabilitats d’abans van venir seguides dels més inesperats adjectius: “ese
bruto”, “esa bestia”... I quan no trovaba un paper, tot el senyor capità
general deixava anar, com si al despatx de la primera autoritat de Catalunya hi
hagués cadira per a pobre caporal: “Aquí las manos de ese hijo de puta”.
»El cinisme d’Ahumada arribava al punt de trobar la
manera de quedar-se amb el relegat a fer de criat negre:
»–“¡Dímelo otra vez si tienes pelotas!
»Fins que un dia el Gironès va engegar dues bales
contra el capità general. No el va tocar, però Gironès tenia ja ben bé a
l’esquena el Consell de guerra. La cosa va moure el seu soroll a Barcelona, bé
que no es van fer públiques les inclinacions del capità general. El malaurat
Gironès fou presentat com un desagraït i solament li van demanar la pena de
mort, confirmada pel Tribunal, pel propi capità general i per Madrid, per tal
com hi ha actes que no es poden tolerar de cap de les maneres.
»Tot amb tot, Barcelona i Catalunya en bloc, ajudades
per alguns diaris de Madrid –no cal dir republicanots o cosa pitjor encara– van
discrepar de la sentència que hauria estat més just d’aplicar al bacó que es
donava per ofès. Foren tantes les peticions o telegrames i els plecs de
signatures enviats a la presidencia del Consell de ministres, que el Govern es
va veure obligat a aconsellar a la reina Maria Cristina de valer-se del dret de
gràcia i, en comptes de ser afusellat el pobre Gironès va haver d’agrair que
sols li apliquessin la pena de cadena perpètua. I com aclareixo més amunt [fou] indultat per segona vegada al cap
de vint-i-sis anys.»
A
Montjuïc
Prop de les 7 de la tarda del 30 de juliol, va arribar de
Puigcerdà –on, com ja he dit, estiuejava–, el general Blanco amb dos ajudants,
i, després de saludar els caps i oficials de la guarnició, com també l’alcalde
Manel Porcar i Tió, que havien anat a rebre’l, es va adreçar al govern militar
per visitar Ahumada, que acabava de deixar el llit, ja millorat.
A quarts de dotze de la nit del 30 de juliol, el capità general
va firmar la sentència d’en Gironès, que era de doble pena de mort –una per
cada delicte d’insult d’obra a superior en actes del servei d’armes– i s’havia
d’executar als fossats del castell de Montjuïc l’endemà passat a les sis del
matí.
Poc després de les dotze de la nit, serè i ignorant de la
sentència que pesava sobre ell i que no se li comunicaria fins a l’últim
moment, el reu entrava al castell de Montjuïc fortament lligat i en un carro
del seu regiment, escortat per una vintena de soldats.
L’endemà, ja a les cinc de la tarda, mentre plovia a bots i
barrals i tronava i llampegava, van arribar al castell en un faetó tirat per
tres cavalls el pare del reu, un germà i uns amics de la família, que van
demanar l’autorització necessària per visitar el sentenciat. Un cop obtinguda
per al pare, el germà i un tercer, el grup va avançar per la plaça d’armes cap
al primer angle a mà esquerra, a l’extrem d’un corredor en pendent, on era el
calabós, que donava al mar. I mentre els uns quedaven a fora, els altres hi van
entrar. La reunió familiar, per cortesia del governador de la plaça, general de
brigada Fernando Muñoz Maldonado, va durar exactament un minut i dotze segons.
Poc abans de les vuit del vespre, davant el general governador,
el jutge instructor i altres persones, el secretari del consell de guerra li va
llegir la sentència al reu, que va firmar la notificació, a continuació de la
qual cosa el van portar a la sala destinada a capella, el pas previ a
l’execució, i li van fer saber que podia demanar els auxilis que necessités
compatibles amb la seva situació. Allà, estirat en un llit fora de la reixa que
tancava el presbiteri, als volts de mitjanit, va rebre la visita del vicari
general castrense Pedro de Alcántara Figueroa i uns altres quatre capellans
castrenses.
 |
| Entrada principal al castell de Montjuïc. Foto de Tara Kathleen Mullally |
Mentrestant, es multiplicaven els telegrames en petició de
l’indult, però a la nit semblava perduda tota esperança. Joaquin Álvarez de
Toledo, duc de Medina Sidonia, per exemple, a les 22,00 hores, en contestava un
del bisbe barceloní des de Sant Sebastià:
«Recibido por S. M. el telegrama de V. E. me ordena le conteste
que el Consejo de Ministros, después de detenida deliberación no ha creído
posible aconsejarle el indulto. Lo que pongo en su conocimiento expresándole la
profunda pena de S. M.»
Ara bé, a les 2,40 de la matinada de l’1 d’agost el capità
general, marquès de Peñaplata, va fer enviar el següent telegrama oficial al
ministre de la Guerra, Marcelo de Azcárraga:
«Habiéndose presentado el Obispo de esta diócesis manifestándome
le consta por ciencia propia que el cabo del regimiento infantería de Guipúzcoa
Joaquin Gironés, condenado á la pena de muerte en Consejo de guerra celebrado
anteayer, ha padecido enagenación mental, y que supone que, bajo la acción del
mismo padecimiento, pudo haber cometido el delito por que ha sido sentenciado,
creyendo digna de tenerse en cuenta tan grave manifestación y que sería muy
conveniente á los altos fines de la justicia aclarar convenientemente ese
extremo, someto el asunto á la consideración del Gobierno de S. M.,
proponiéndole, por los motivos expuestos, la suspensión de la ejecución de la
sentencia.»
Minuts després de les 3,00 el ministre Azcárraga contestava:
«Recibído telégrama de V. E. en el que me manifiesta las dudas
suscitadas acerca de la enagenación mental que ha padecido el cabo Gironés,
según afirma el Sr. Obispo de esa diócesis, y teniendo en cuenta que V. E.
mismo las comparte y considera oportuno suspender la ejecución de la sentencia
de muerte dictada contra aquél, pidiéndome autorización para ordenarlo, puede
V. E. proceder conforme propone, á fin de que se practique la información
correspondiente, mediante el reconocimiento facultativo del reo y las demás
diligencias conducentes á justificar el estado de sus facultades intelectuales.»
Ja a aquelles hores, mentre al pobre Gironès se li comunicava
oficialment que s’havia suspès l’execució i se l’acompanyava de tornada al
calabós, periodistes i grups de curiosos feien camí Montjuïc amunt –un camí ben
costerut– cap a la mola fosca del castell, com el va fer també amb penes i
treballs un carro del regiment a què pertanyia el reu i que duia el taüt que li
estava destinat. Nombroses parelles de la guàrdia civil hi patrullaven a peu,
embolcallats tots ells en els seus capots i amb la carrabina a l’espatlla.
Finalment, a tres quarts de quatre, amb els primers fulgors de
l’alba, un xerric de cadenes i un cop sord del pont llevadís en caure, va
precedir la sortida per la porta principal d’un grapat de militars, capellans,
seglars. I amb ells va volar de boca a orella la notícia que el reu estava
indultat. Però no: ja hem vist que es tractava d’una mera suspensió.
La llarguíssima penitència
 |
| Maria Cristina d'Habsburg. Oli de José Bartolomé Llaneces. Senat d'Espanya |
I què era, doncs, el que havien conclòs els metges?
Que en Gironès no tenia antecedents hereditaris que poguessin
fer concebre la sospita que fos un desequilibrat, un ésser congènitament
anormal. No tenia antecedents individuals que acreditessin en ell alteracions
congènites accidentals no atàviques, ni defecte de desenvolupament extrauterí.
No oferia caràcters antropològics dels que són considerats com a expressió
somàtica d'anormalitat psicomoral. Tampoc no hi percebien defectes funcionals
psíquics parcials que donessin lloc a estats escassament conscients. I, per
acabar, no observaven anomalies en les seves activitats psicomorals que
forçosament haguessin de motivar estats conscients falsos (és a dir, no hi
trobaven res digne d’esment); havent de reconèixer, però, que, tot i que en ell
les activitats reflexives no eren pas anormals, tampoc assolien un
desenvolupament perfecte, distorssionant-ne a més el funcionament l'acció que hi
exercia l'exageració dels sentiments egoistes i, en particular, la seva
susceptibilitat moral.
En resum, els metges havien encès un ciri al diable i un altre a
Sant Miquel: el seu parer era que abans, durant i després de l'atemptat tenia en
Gironès plena consciència dels seus actes, però atès allò tan introduït amb
calçador del “desenvolupament imperfecte de les activitats reflexives”, la seva
responsabilitat s’havia de considerar una mica atenuada.
Fos com fos, deslliurat ja del terrible pes de la sentència, en Gironès
compliria els seus primers anys de condemna a la fortalesa de la Mola (Maó),
d’on passaria a altres presidis, si més no al penal de Cartagena, on devia
obtenir permís per casar-se “amb la màrtir que l’estimava” –en expressió d’en
Bernadó–, i més endavant al del Dueso (a Santoña, Cantàbria).
Diverses van ser les peticions d’indult total i diverses les
denegacions, com ara les que transcric a continuació in extenso:
«Excmo. Sr.: En vista de la instancia promovida por el confinado
Joaquín Gironés Arquer, en súplica de conmutación de la pena de reclusión
militar perpetua que se halla extinguiendo por los delitos de insulto de obra á
superior en actos del servicio de armas, el Rey (q. D. g.), de acuerdo con lo
expuesto por V. E. [capità general de
Catalunya] en escrito de 14 de diciembre último y por el Consejo Supremo de
Guerra y Marina en 29 de mayo próximo pasado, se ha servido desestimar la
petición del recurrente.
»De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás
efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 20 de junio de 1907.
»[Firmat:] El general
encargado del despacho, Nicasio de Montes.»
«Excmo. Sr.: Vista la instancia cursada por V. E. [capità general de Catalunya] á este
Ministerio [de la Guerra] con escrito
de 6 de mayo último, promovida por la esposa del confinado en la prisión
aflictiva de Cartagena, Joaquín Gironés Arqués [sic], en súplica de que á éste se le haga aplicación de los
beneficios del real decreto de indulto de 17 de mayo de 1902, el Rey (q. D. g.),
de acuerdo con lo expuesto por V. E. en su citado escrito y por el Consejo
Supremo de Guerra y Marina en 14 del mes próximo pasado, se ha servido
desestimar la petición de la recurrente.
»De real orden lo digo á V. E. para su conocimiento y demás
efectos. Dios guarde á V. E. muchos años. Madrid 1º de julio de 1912.
»[Firmat:] Agustín
Luque [ministre].»
El 1916, any d'eleccions generals, les coses es van començar a moure. Amb la primavera,
el diari barceloní El Diluvio va
engegar, o donar suport a, una campanya pro indult, per adherir-se a la qual i
felicitar de passada el flamant director d’aquell diari, Josep Miró, el
periodista Josep M. Pascual, d’Arenys de Mar com el bisbe Català, va publicar a
La Publicidad una carta oberta datada
el 15 d’abril («Con gran satisfacción me he enterado de la campaña que se lleva
a efecto para solicitar el indulto del excabo Gironés, quien hace muchos años
sufre horrible condena para espiar unos segundos de obcecación al atentar…»). El
mateix dia, l’ajuntament de Canet n'interessava l'indult al ministre de la Guerra. També l’ajuntament de Badalona, en sessió ordinària del 5 de juny
presidida per l’alcalde Josep Casas, es va adherir a la campanya que en
demanava l’indult a proposta del regidor García. El 18 de desembre, en fi, en
el capítol de precs i preguntes de la sessió d’aquell dia del Senat, va ser Pere
Rahola i Molinas, de la Lliga, que hi ocupava un escó, qui en va demanar
l’indult.
Finalment, el 23 de gener de 1917, el Diario
Oficial del Ministerio de la Guerra, a la seva “Seccion de Justicia y
asuntos generales”, reproduïa el següent comunicat:
«Excmo. Sr. [capità
general de Catalunya]: El Rey (q. D. g.), de acuerdo con el Consejo de
Ministros, ha tenido á bien conceder al recluso de la Colonia Penitenciaria del
Dueso, Joaquín Gironés Arqués [sic],
indulto del resto de la pena de reclusión militar perpetua que se halla
extinguiendo.
»De real orden lo digo a V. E. para su conocimiento y
demás efectos. Dios guarde a V. E. muchos años. Madrid 22 de enero de 1917.
»[Firmat: Agustín] Luque [ministre].»
Es va tractar, doncs, d'un indult total i particular, notícia que recollia La Vanguardia de 25 de gener. Tres dies després, l’ajuntament de Canet
en sessió ordinària, havent rebut telegrama de la Comissió pro-indult de l’excaporal
Gironès que els feia saber aquest extrem, acordava:
«…Que se dirija atenta comunicación al Mayordomo Mayor de Palacio para que tramita a S. M. el Rey el más profundo agradecimiento por la grácia concedida.»
«…Que se dirija atenta comunicación al Mayordomo Mayor de Palacio para que tramita a S. M. el Rey el más profundo agradecimiento por la grácia concedida.»
El beneficiari mateix expressaria el seu agraïment a la
corporació municipal barcelonina per la cooperació prestada en l’obtenció de l’indult, segons comunicació que es va llegir en
sessió, presidida per l’alcalde Manuel Rius, segon marquès d’Olèrdola, del 8 de
març de 1917.
Excarcerat, doncs, i amb quaranta-set anys dels quals havia
passat vint-i-cinc a presons militars, va tornar al seu Canet nadiu on, al peu
mateix de l’estació del tren, va ser objecte de la rebuda que s’atorga als
herois.
Fonts:
Premsa de l’època.
Diario Oficial del
Ministerio de la Guerra.
Gaceta de Madrid.
Guía Oficial de España 1891 (Anuario
histórico-estadístico-administrativo), Madrid, impr. Manuel Minuesa de los
Ríos, 1891.
Bernadó, Engabiats [blog Internet]. De l’obra autobiogràfica d’Amadeu
Bernadó i Calcató, Els Engabiats. 8
d’octubre 2005 [citat 12-6-2013]. Disponible a: http://engabiats.blogspot.com.es/
Antoni Cruanyes Becana, “El caporal Jaume Gironès”, El Sot de l’Aubó, 2004, núm. 8.
Instituto Salazar y Castro, XV
Congreso Internacional de las Ciencias Genealógica y Heráldica, Madrid,
1982, t. II.
[1] “Segons la premsa” perquè malauradament no he
tingut accés a la instrucció de la causa. El coronel cap de la secció d’Asuntos
Generales, de la Jefatura de la Inspección General del Ejército, Sr. Luis
Javier Juste Pérez-Slocker, va acusar rebuda el passat 4 de juny de la meva
sol·licitud de consulta de l’expedient. I fins avui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada