 |
| Venedors dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico |
L’Associació de Venedors del barceloní
Mercat de la Fira de Bellcaire, popularment els Encants Vells, assegura en el
seu web[1]
que «la Fira de Bellcaire és un dels mercats més
antics d’Europa. Des del segle XIV és un exemple del dinamisme comercial de Barcelona»,
cosa que recull la Viquipèdia. I això és cert i no és cert alhora, i dóna peu a
un comprensible malentès, com el d’aquella guia digital del lleure que diu:
«Desde el siglo XIV se conoce a Els Encants Vells como la Fira de Bellcaire...»[2] Ep! Alto les seques!
Passa que el nom oficial avui de Mercat de la Fira de Bellcaire engloba
dos mercats de costums i tipologia diferents.
D’una banda, els Encants, que s’obrien
dilluns, dimecres i divendres no festius i en què sempre s’ha subhastat per
mitjà de corredor públic gènere en lots procedent d’embargaments i
liquidacions, però també s’ha venut en parades particulars mobles i coses
usades o noves amb tares, fent l’encant a la inversa: «Als
Encants el corredor o encantador proposava i els que desitjaven comprar
oferien, mentre que a les parades, era el venedor qui donava el preu i l’anava
baixant segons les seves conveniències.»[3]
D’una altra banda, la Fira de Bellcaire,
que se celebrava els diumenges i festius i en què es venia, especialmente per
part de drapaires i ferrovellers ambulants, trastos de poca estima.
Pel que fa als orígens dels uns i de l’altra
estan molt separats en el temps, i en tant que l’afirmació que es remunta al
segle XIV és vàlida si es refereix als Encants, no ho és si es predica de la Fira.
Naixement de la Fira
La construcció de la Ciutadella, que va
seguir a la derrota de 1714 davant les tropes hispano-franceses del duc de
Berwick, va donar lloc a una resituació gradual de l’eix urbà cap a la Rambla,
el tram inferior de la qual, des del convent dels trinitaris descalços (solar
del futur Liceu) fins a les Drassanes, es convertia en un passeig molt
transitat, mentre la zona del mercat de la Boqueria, llavors simples barracots
en els marges entre el carrer Canuda i el convent de Santa Madrona, dels
caputxins (convertit el 1856 en plaça
Reial),
feia d’espai divisori entre dues zones com més va més diferenciades.
Sota l’ocupació francesa de 1808-1814, el
teatre dit de la Santa Creu (més endavant Teatro Principal), degà dels teatres
espanyols, davant per davant del portal dels Escudellers, les botigues d’articles
de luxe i els nombrosos cafès del tram inferior del passeig, remodelat de feia
poc amb una andana central elevada, enrajolada amb un paviment semblant al que
es feia servir en els terrats i protegida per una balustrada, i, a un nivell
més baix, dos terraplens laterals destinats a cavalleries i vehicles,[4]
i, si es vol, la incautació del col·legi de Sant Pere Nolasc, dels mercedaris,
per instal·lar-hi la direcció de la policia, van convertir aquest espai en el
passeig de moda de la ciutat.
 |
| L'Estudi General, al capdamunt de la Rambla. Gravat. Arxiu Fotogràfic de la Universitat de Barcelona |
Aquella mena de claveguera comercial de
seguida seria batejada pels barcelonins, «en sentit
irònic, “fira de Bellcaire”»,[6]
nom que no té res a veure amb el “vell caire” dels objectes que s’hi posaven a
la venda, sinó amb el fet que al municipi francès d’aquest nom (Beaucaire), situat al departament del
Gard, regió de Llenguadoc-Rosselló, d’ençà del segle XIII i fins a la segona
meitat del XIX se celebrava del 22 al 28 de juliol una fira anyal que aplegava
una gentada vinguda dels quatre punts cardinals, cosa que no era evidentment el
cas del patètic mercat barceloní.
Prohibició (fallida)
Un any i mig després de la sortida dels
francesos de la ciutat, el 22 de gener de 1816, el
nou governador militar i polític, granadí de ressonants cognoms i títols
pomposos, disposava la supressió de la fira ja coneguda, diu, «con el nombre de Belcaire»
[sic]. El Diario
de Barcelona en reproduïa el pregó:
«D. Andres Perez de Herrasti y Pulgar, Viedma y
Arostegui, Guzman, Fernandez de Córdoba, Gran Cruz de la Real y militar órden
de San Hermenegildo; Caballero de la Lis de Francia; Condecorado con las
insignias de Ciudad Rodrigo, Tarancon, Tamames y la del sufrimiento por la
Patria, Teniente general de los Reales Exércitos, Gobernador Militar y Político
de esta Plaza de Barcelona y su distrito, Presidente de la Junta Municipal de
Sanidad de ella, y Juez protector y conservador de su Teatro y Capitan general
interino de este Principado Etc. Etc.
La diaria reunión de Prenderos y
Ropavejeros en el tramo de la casa llamada de Moya, al quartel de Estudios de
esta ciudad, poniendo venal alhajas, ropas y todo menage, es verdaderamente una
feria ó mercado que introducido durante la ocupacion de esta
ciudad por las huestes enemigas ha seguido despues sin ninguna autoridad; y
ademas de ser una infracción de la ley 1ª tít. 7, lib. 9, de la Novísima
Recopilacion es perjudicial á la buena policia por enseñar la experiencia que
las expeditas compras y ventas que alli se hacen […] es una dificultad y
embarazo para el Gobierno y Tribunales de justicia quando tratan de buscar y
probar la identidad de la cosa robada y vendida en dicho modo; porque entrada
en poder de aquellos Ropavejeros y otros traficantes en este pernicioso
comercio, procuran luego desfigurar ó obscurecer la forma de la prenda
sospechosa ó que crean robada; y despues de tomados los informes que he creído
del caso en decreto de diez y siete del corriente, he mandado la expedición del
presente pregón: por el que ORDENO en primer lugar: que desde el dia inmediato
siguiente á su publicación cese la indicada feria conocida ya con el nombre de
Belcaire, quedando prohibido á toda persona de cualquier calidad, clase ó
condicion que fuere sacar en el indicado parage cosa alguna venal ni obstruir
aquel paso […]. Y para que venga á noticia de todos á quienes toque y nadie
pueda alegar ignorancia, se imprimirá, publicará y fixará el presente pregón
por los parages públicos y acostumbrados de esta ciudad y poblacion de su
Barceloneta en la forma ordinaria. Dado en Barcelona á los veinte y dos dias
del mes de Enero de mil ochocientos diez y seis. = Andres de Herrasti = Por mandado de S. E., Josef Ignacio Lluch, escribano. =
Lugar del Se+llo = Registrado.»[7]
Una cinquantena de dies després (12 de
març), la mateixa autoritat reblava el clau:
«Todo prendero ropavejero y demás personas de ambos
sexos que se dediquen en el tráfico de comprar y vender muebles y menage, ropas
y alhajas […], lo tengan todo precisamente dentro sus propias casas sin poderlo
sacar más allá del umbral de ellas salvo en la plaza de los encantes [és a dir, de Sant Sebastià, per l’església construïda el 1507 i dedicada al sant d’aquest
nom, també dita plaça del Vi; avui, d’Antonio
López], como se ha acostumbrado de tiempo inmemorial en los dias de almoneda pública
[…], donde podrá feriarse como hasta ahora ».[8]
 |
| Mercat de la plaça de Sant Sebastià. Autor: Martí Alsina, c. 1869. Museu Pau Casals del Vendrell |
Trenta anys després, els Encants
continuaven tenint lloc a l’antiga plaça de Sant Sebastià i al llarg del carrer
del Consolat, tot i que ja no a la plaça de Sant Jaume, mentre les parades de roba
usada, quincalla i andròmines de la fira de Bellcaire, que sí havien complert
la disposició municipal de traslladar-se a l’Esplanada, creixien com els bolets
i s’anaven expandint cap al sud fins a arribar al Bornet, un petit mercat
accessori establert a l’extrem del Born, a tocar de la vorera de les cases, «sitio que creemos mas
á propósito que no á la inmediación del paseo.»[14]
 |
| Els Encants i el mercat de Sant Antoni. Font: jordipostales |
El 1865 la Fira de Bellcaire es trasllada a la
Ronda de St. Pau, en lloc pràcticament despoblat. El 1880, any de l’Exposició
Universal, s’instal·la a la Ronda de Sant Antoni, encara sense urbanitzar, d’on
es trasllada de nou el 25 de novembre de 1882 (sembla que només en
part), al
llarg del carrer d’Urgell,[15]
a partir del mercat monumental de Sant Antoni, metàl·lic i d’estil modernista, dit del Pedró
i inaugurat aquell mateix any.
Poc després, durant els preparatius de l’Exposició Universal, que
se sabia que havia de constituir destinació favorita d’un incipient turisme de
masses, i atès el cèntric indret de la ciutat que ocupaven els Encants (el seu
enclavament tradicional de la plaça de Sant Sebastià i carrer del Consolat), l’ajuntament se’n va plantejar el trasllat. I a finals de 1885 hi va haver una
iniciativa particular per construir un edifici destinat a allotjar-los,
juntament amb la Fira de Bellcaire. Com explica la premsa:
«Don Gabriel
Ferrer ha acudido al Excmo. Ayuntamiento en súplica de que se le autorice para
levantar un edificio destinado á la venta de objetos y géneros de lance y
subastas, en parte de la manzana rodeada por las vías Salón de San Juan [Pg. Lluís Companys], Pallas [tram de Pallars que avui porta el nom de
Buenaventura Muñoz], Almogávares y Roger de Flor, sustituyendo á los
“Encantes” y “Bellcaire”, que se sitúan actualmente en la plaza de San
Sebastián y calle del Consulado la primera, y calles de Urgel y Ronda de San
Antonio [encara!], la segunda.
»La construcción se levantaría sobre
terrenos propiedad del Excmo. Ayuntamiento, terreno destinado á solares para
vender procedentes de los glacis de la ex-Ciudadela, y ocuparía una superficie
de más de cinco mil metros. Este perímetro estará cercado con paredes de
ladrillo y pilares intermedios. En el centro de cada uno de los lados habrá una
puerta de acceso al interior del local y en el centro se levantará un elegante
kiosko destinado á la Inspección y Administración.
»Este kiosko estaría levantado sobre el
plan-terreno de manera que permitiese el paso por debajo del mismo, sin privar
así ni el tránsito ni la visualidad.
Los
puestos serían de dos clases: cubiertos y descubiertos. Pertenecerían á los
primeros todos los emplazados á lo largo de la cerca en número de 132, y serian
descubiertos todos los del centro, en los que se contarían hasta 440.
»Para facilitar la distribución, á más de
las dos calles centrales á que comunican directamente las puertas opuestas, hay
otras calles trasversales, de manera que queda distribuido el local en 20
manzanas iguales de 22 puestos cada una, siendo, por lo tanto, el número total
de puestos, entre los cubiertos y descubiertos, de 572.
»Acompañan al proyecto unas bases
económicas, según las que el local pasaría á ser del Municipio al cabo de los
diez años de funcionar, sin perjuicio del canon que por cada puesto ocupado
pagaría el concesionario al Ayuntamiento.»[16]
Aquesta iniciativa, aprovada pel
consistori, sorprenentment no es va dur a terme. Finalment, per acord municipal
de 26 de març de 1888 els Encants, no sense dubtes i protestes dels afectats –els 245 venedors que
tenien aleshores–,[17] són traslladats
al mateix indret que la Fira. I, cada cop més confosos amb ella,
ocuparan amb el pas del temps les voreres dels carrers Tamarit, Borrell i
Manso, en els trams més propers al mercat, i sobretot el Passeig de la Creu Coberta
(avui Avinguda Mistral, sobre l’antiga carretera de Madrid que, de Sants,
entrava a la ciutat pel Portal de Sant Antoni) on es construiran magatzems i
barraques d’obra i fusta.
El 3 de juliol de 1918, l’Ajuntament va
acordar l’aplicació de la llei 3.321, de 5-11-1917, que ampliava les
disposicions sobre descans dominical i, en conseqüència, va prohibir la venda en
diumenge d’objectes d’ocasió, permetent, a canvi, que es fés en dissabte. Això
darrer no impediria que:
«Reunidos los representantes de las entidades
encantistas legalmente constituidas, que representan unos seiscientos, han
acordado emprender una activísima campaña para que subsista la llamada feria de
Bellcaire, para la venta de viejo los domingos por la mañana.
»Uno de
sus principales argumentos es el de que por la penuria por que pasa la clase obrera,
es indispensable que pueda aprovechar las mañanas de los domingos, para comprar
á bajo precio los objetos y ropas usadas que necesita.
»Además,
exponen que no piden ningún privilegio nuevo, sino que se cumpla estrictamente
lo legislado sobre encantes y feria de Bellcaire.»[18]
Sembla que no hi va haver res a fer i que
la norma va ser l’estocada de mort a la Fira com a mercat clarament diferenciat
dels Encants.
El 1928, amb motiu de la nova Exposició Universal
que se celebrava l’any següent, va portar força
novetats arquitecturals i urbanístiques a la ciutat: es van iniciar les obres per perllongar la Gran Via cap a
l’Hospitalet i les de la nova plaça d’Espanya; es va obrir al trànsit el pont
de Marina; el ministre de Treball, Eduard Aunós, va posar la primera pedra de
les futures Cases Barates al barri de Bon Pastor (districte de Sant Andreu); es
va inaugurar el pont falsament gòtic del carrer del Bisbe, obra de Rubió i
Bellver…
I amoïnat el consistori per la mala imatge que donarien
aquells mercats ja gairebé indistingibles
dels Encants i la Fira en un indret que havia quedat al bell mig de la ciutat, va
disposar que la secció de gèneres nous dels Encants continués al voltant del
mercat de St Antoni, però que la resta es traslladés a un nou espai liminar:
«On és ara quasi el centre de la plaça de les Glòries, que
llavors se’n deia el Camp del Sidral [amb camps i horts i creuat per diferents ramals de ferrocarril]. S’hi
van estar fins al 1931, en què van canviar de lloc a on són avui, però en un
espai més reduït, al final del carrer del Dos de Maig, donant les parets a la
fàbrica d’insecticides Caubet [annexada
al xalet del seu propietari, el marsellès Antoni Caubet] i a la de
paraigües de Pío Rubert Laporta.»[19]
 |
| El públic dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico |
I encara un tercer mercat
Malgrat tot l’exposat, no penséssim que
Encants i Fira van exhaurir sempre l’oferta d’objectes d’ocasió a Barcelona. I
ara! De ben antic, revenedors ambulants tipus top manta exhibien els seus mostraris per altres punts no
reglamentats de la ciutat –uns quants d’habituals, de predilectes–, si hem de
creure la premsa, constituint un tercer mercat espars i sense nom.
1847: «Hace ya tiempo que en altas horas del día se colocan junto á la fuente
en el centro de la plaza del Teatro unos puestos ambulantes de ropavejero en
los que se venden objetos de cortísimo valor, y muchas veces de peor aspecto
que los que se ponen de manifiesto en el parage inmediato al paseo de S. Juan,
en donde se halla establecida la llamada feria de Belcaire.»[20]
1853: «En los dias festivos lo que sucede en la calle del Hospital es cosa
que no se puede ponderar. Esta calle, como se sabe, es de las mas concurridas »
y, en aquellos dias, es punto menos que imposible el discurrir por ella, á
pesar de su anchura, desde las seis hasta las doce de la mañana. La feria de Bellcaire,
que durante la semana tiene lugar en la Esplanada, se traslada en los domingos
y otros días festivos á la calle del Hospital. Los traperos, los ropavejeros,
los romanceros, los estamperos, los cerrajeros, etc., toman posesión de las
aceras en casi toda la longitud de la calle; en medio están los mencionados é
inevitables carretones; el gentío que va y viene es, sin interrupción, muy
considerable... ¿cómo pasar?... Añádase á todo esto el escándalo que se dá al
público colocando en las paredes de las iglesias, y en sus mismas puertas,
asquerosas prendas de ropa vieja y otros objetos repugnantes... ¿No habrá un
bando de buen gobierno para impedir tanto desmán?...»[21]
1855: «En la mañana de ayer, sin duda no pasó por allí ningún dependiente de
la Municipalidad, la plaza Nueva estaba ocupada por gran número de paradas de
trastos sucios, como camas sucias y desvencijadas, vasijas de cocina y para
otros usos, no menos asquerosas y otros objetos de igual calaña.»[22]
 |
Font del Vell. Foto: J. Martí
Font: Bellezas de Barcelona, 1874
|
[3] Francesc Curet,
Visions barcelonines 1760-1860,
dibuixos de Lola Anglada, Barcelona, Dalmau i Jover, vol. IV, Els barris de la ciutat, I, 1953, pàg. 231.
[4] Part central i carrils dels quals, d’ençà de la seva
inauguració, se’n va dir respectivament “el terrat” i “el camí”, llocs com és sabut per on ballaven, segons
recorda la cançó infantil, el Gegant de la Ciutat, el de l’ajuntament, i el
Gegant del Pi, és a dir, el de la parròquia de Santa Maria
del Pi, amb les seves parelles.
[7] Diario de Barcelona, 24-1-1816, “Noticias
particulares de Barcelona”. Citat de Joan Florensa Jaumandreu,
Materials per a una història dels Encants
i la Fira de Bellcaire. Recull a càrrec de…, Barcelona, Autor, 2005, pàgs. 17-19.
[8] Diario de Barcelona, 20-3-1816, “Noticias
particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 19-21.
[9] Diario de Barcelona, 1-2-1822, “Noticias
particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 23-24.
[10] Cal tenir en compte
que l’església gòtica de Sant Jaume, enderrocada l’any següent, formava un cos
sortint que dividia pràcticament l’espai que coneixem com a plaça de Sant Jaume
en dues placetes reduïdes, comunicades per un carrer curt entre el frontis del
porxo de l’església i la façana del palau de la Diputació (avui, Generalitat).
[11] «Es llamado así el paso que desde la calle del Rech,
frente á la del Sabateret, sale á la de la Explanada, porque antes de
edificarse las casas sobre la acequia condal, existía este paso de comunicación
formando un puente.» Víctor Balaguer,
Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, sus
recuerdos, sus tradiciones y leyendas…, por… [Barcelona, 1865-1866], Madrid, Imprenta y
Fundición de Manuel Tello, 1888, vol. II, pàg. 451.
[12] «El passeig, en realitat, no tenia nom [..., però] era conegut, oficialment i
vulgarment, per passeig Nou o de l'Esplanada, indistintament i, encara,
s'afegiren els dos noms per convertir-se en “passeig nou de l'Esplanada”.
Alguns havien proposat que se'l denominés “Lancastrin” o “Lancastrino”, com a
homenatge al seu iniciador, el [capità]
general [Agustí de] Lancaster, i “Herculano”
per l'estàtua d’Hèrcules que, per personificar el geni de Barcelona, hom hi
havia col·locat, pero cap d'aquests dos noms fou acceptat ni es féu popular. En
canvi, fou el poble qui va consagrar el nom de passeig de Sant Joan que va
portar per sempre més, fins a la seva desaparició i, encara, per a transmetre’l
a la nova via així anomenada i que no té res de comú, ni per la tradició, ni
per l’emplaçament, amb el vell passeig. En parlar del passeig de Sant Joan, hom
volia indicar “aquell” on se celebrava cada any la revetlla de Sant Joan [...]». Curet, op.
cit., vol. II, La Rambla, passeigs i jardins, pàg. 270.
Sobre la frase feta semblar l’encant del Xato, aplicada «a les coses en desordre i desgavell --diu Amades a Refranyer
barceloní [1935], Barcelona, Associació Cultural Joan
Amades i Edicions l’Agulla de Cultura Popular, Biblioteca de
Tradicions populars, vol. 39, 2008,
pàg. 42--, al·ludeix a l’antiga fira de Vellcaire [sic], on es venien desferres i coses velles, establerta a l’antic
Passeig Nou, o Saló de Sant Joan, vora de la font monumental de Neptú. El poble
la coneixia per la Font del Xato, per
tenir l’estàtua el nas aixafat [...]».
[13] ‘Pastim’, o ‘pastrim’, designava els forns de pa
municipals on d’ençà de 1537 els forners havien de pastar i coure el pa de la
ciutat. I havien canviat d’emplaçament uns quants cops. Aquí, pel context, es
deu fer referència al que funcionava o havia funcionat en dependències del
convent de Sant Agustí Vell.
[14] Diario de Barcelona,
de Avisos y Noticias, 15-6-1852, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg.
28.
[17] Manel Guàrdia i José
Luis Oyón (amb la col·laboració de Xavier Creus), La formació del modern sistema de mercats de Barcelona, X Congrés
d’Història de Barcelona, “Dilemes de la fi de segle, 1874-1901”, Arxiu Històric
de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2007,
pàg. 14.
[19] Jaume
Freixa i Giralt, Recull de dades
històriques…, p.4. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 95.
[20] Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 16-12-1847, “Barcelona”.
Citat de Florensa,
op. cit., pàg. 27.
[22] Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 10-1-1855, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 31.
[23] Correus continuaria en aquest emplaçament fins al 1876,
quan es va traslladar a la Casa Gibert, la primera casa de l’Eixample, enmig de
la plaça Catalunya, on avui hi ha les dues fonts monumentals.
[24] La monumental Font del Vell, amb la qual el capità
general Castaños va voler embellir la plaça, era a l’indret, poc més o menys,
on avui s’alça l’estàtua de Frederic Soler, Pitarra,
i la coronava una escultura de Minerva, obra de Salvador Gurri. Però el Vell que els barcelonins hi van veure era una altra escultura
dins una de les fornícules de la font, aquesta de Damià Campeny, d’un home gran
de llarga barba, de dimensions superiors al natural, que simbolitzava un riu
que fertilitza els camps i dóna vida.
Hola voldria fer un vídeo sobre un conte que parla dels mobles dels encants i voldria saber si puc fer servir algunes fotos,posant el seu autor naturalment.
ResponEliminagràcies