dilluns, 20 de maig de 2013

La Fira de Bellcaire. Una història barcelonina

Venedors dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico

      L’Associació de Venedors del barceloní Mercat de la Fira de Bellcaire, popularment els Encants Vells, assegura en el seu web[1] que «la Fira de Bellcaire és un dels mercats més antics d’Europa. Des del segle XIV és un exemple del dinamisme comercial de Barcelona», cosa que recull la Viquipèdia. I això és cert i no és cert alhora, i dóna peu a un comprensible malentès, com el d’aquella guia digital del lleure que diu: «Desde el siglo XIV se conoce a Els Encants Vells como la Fira de Bellcaire...»[2] Ep! Alto les seques!
      Passa que el nom oficial avui de Mercat de la Fira de Bellcaire engloba dos mercats de costums i tipologia diferents.
      D’una banda, els Encants, que s’obrien dilluns, dimecres i divendres no festius i en què sempre s’ha subhastat per mitjà de corredor públic gènere en lots procedent d’embargaments i liquidacions, però també s’ha venut en parades particulars mobles i coses usades o noves amb tares, fent l’encant a la inversa: «Als Encants el corredor o encantador proposava i els que desitjaven comprar oferien, mentre que a les parades, era el venedor qui donava el preu i l’anava baixant segons les seves conveniències.»[3]
      D’una altra banda, la Fira de Bellcaire, que se celebrava els diumenges i festius i en què es venia, especialmente per part de drapaires i ferrovellers ambulants, trastos de poca estima.
      Pel que fa als orígens dels uns i de l’altra estan molt separats en el temps, i en tant que l’afirmació que es remunta al segle XIV és vàlida si es refereix als Encants, no ho és si es predica de la Fira.

Naixement de la Fira
      La construcció de la Ciutadella, que va seguir a la derrota de 1714 davant les tropes hispano-franceses del duc de Berwick, va donar lloc a una resituació gradual de l’eix urbà cap a la Rambla, el tram inferior de la qual, des del convent dels trinitaris descalços (solar del futur Liceu) fins a les Drassanes, es convertia en un passeig molt transitat, mentre la zona del mercat de la Boqueria, llavors simples barracots en els marges entre el carrer Canuda i el convent de Santa Madrona, dels caputxins (convertit el 1856 en plaça Reial), feia d’espai divisori entre dues zones com més va més diferenciades.
      Sota l’ocupació francesa de 1808-1814, el teatre dit de la Santa Creu (més endavant Teatro Principal), degà dels teatres espanyols, davant per davant del portal dels Escudellers, les botigues d’articles de luxe i els nombrosos cafès del tram inferior del passeig, remodelat de feia poc amb una andana central elevada, enrajolada amb un paviment semblant al que es feia servir en els terrats i protegida per una balustrada, i, a un nivell més baix, dos terraplens laterals destinats a cavalleries i vehicles,[4] i, si es vol, la incautació del col·legi de Sant Pere Nolasc, dels mercedaris, per instal·lar-hi la direcció de la policia, van convertir aquest espai en el passeig de moda de la ciutat.
L'Estudi General, al capdamunt de la Rambla. Gravat.
Arxiu Fotogràfic de la Universitat de Barcelona
      Va ser més amunt el paritori d’«un mercat de mobles, robes i trastos vells, en competència amb els Encants»:[5] en concret les voreres del terraplè malairós amb dues fileres d’arbres que era la Rambla dels Estudis, des del palau Moja (Portaferrissa) fins al portal de Santa Anna, on començava l’Estudi General, un gran edifici de planta i pis que havia albergat la universitat suprimida per Felip V i que ocupava tot Canaletes fins a la muralla, convertit en caserna.
      Aquella mena de claveguera comercial de seguida seria batejada pels barcelonins, «en sentit irònic, “fira de Bellcaire”»,[6] nom que no té res a veure amb el “vell caire” dels objectes que s’hi posaven a la venda, sinó amb el fet que al municipi francès d’aquest nom (Beaucaire), situat al departament del Gard, regió de Llenguadoc-Rosselló, d’ençà del segle XIII i fins a la segona meitat del XIX se celebrava del 22 al 28 de juliol una fira anyal que aplegava una gentada vinguda dels quatre punts cardinals, cosa que no era evidentment el cas del patètic mercat barceloní.

Prohibició (fallida)
      Un any i mig després de la sortida dels francesos de la ciutat, el 22 de gener de 1816, el nou governador militar i polític, granadí de ressonants cognoms i títols pomposos, disposava la supressió de la fira ja coneguda, diu, «con el nombre de Belcaire» [sic]. El Diario de Barcelona en reproduïa el pregó:
      «D. Andres Perez de Herrasti y Pulgar, Viedma y Arostegui, Guzman, Fernandez de Córdoba, Gran Cruz de la Real y militar órden de San Hermenegildo; Caballero de la Lis de Francia; Condecorado con las insignias de Ciudad Rodrigo, Tarancon, Tamames y la del sufrimiento por la Patria, Teniente general de los Reales Exércitos, Gobernador Militar y Político de esta Plaza de Barcelona y su distrito, Presidente de la Junta Municipal de Sanidad de ella, y Juez protector y conservador de su Teatro y Capitan general interino de este Principado Etc. Etc.
      La diaria reunión de Prenderos y Ropavejeros en el tramo de la casa llamada de Moya, al quartel de Estudios de esta ciudad, poniendo venal alhajas, ropas y todo menage, es verdaderamente una feria ó mercado que introducido durante la ocupacion de esta ciudad por las huestes enemigas ha seguido despues sin ninguna autoridad; y ademas de ser una infracción de la ley 1ª tít. 7, lib. 9, de la Novísima Recopilacion es perjudicial á la buena policia por enseñar la experiencia que las expeditas compras y ventas que alli se hacen […] es una dificultad y embarazo para el Gobierno y Tribunales de justicia quando tratan de buscar y probar la identidad de la cosa robada y vendida en dicho modo; porque entrada en poder de aquellos Ropavejeros y otros traficantes en este pernicioso comercio, procuran luego desfigurar ó obscurecer la forma de la prenda sospechosa ó que crean robada; y despues de tomados los informes que he creído del caso en decreto de diez y siete del corriente, he mandado la expedición del presente pregón: por el que ORDENO en primer lugar: que desde el dia inmediato siguiente á su publicación cese la indicada feria conocida ya con el nombre de Belcaire, quedando prohibido á toda persona de cualquier calidad, clase ó condicion que fuere sacar en el indicado parage cosa alguna venal ni obstruir aquel paso […]. Y para que venga á noticia de todos á quienes toque y nadie pueda alegar ignorancia, se imprimirá, publicará y fixará el presente pregón por los parages públicos y acostumbrados de esta ciudad y poblacion de su Barceloneta en la forma ordinaria. Dado en Barcelona á los veinte y dos dias del mes de Enero de mil ochocientos diez y seis. = Andres de Herrasti = Por mandado de S. E., Josef Ignacio Lluch, escribano. = Lugar del Se+llo = Registrado.»[7]
      Una cinquantena de dies després (12 de març), la mateixa autoritat reblava el clau:
     «Todo prendero ropavejero y demás personas de ambos sexos que se dediquen en el tráfico de comprar y vender muebles y menage, ropas y alhajas […], lo tengan todo precisamente dentro sus propias casas sin poderlo sacar más allá del umbral de ellas salvo en la plaza de los encantes [és a dir, de Sant Sebastià, per l’església construïda el 1507 i dedicada al sant d’aquest nom, també dita plaça del Vi; avui, d’Antonio López], como se ha acostumbrado de tiempo inmemorial en los dias de almoneda pública […], donde podrá feriarse como hasta ahora ».[8]

Mercat de la plaça de Sant Sebastià.
Autor: Martí Alsina, c. 1869.
Museu Pau Casals del Vendrell
      Notícia indirecta que, transcorreguts sis anys, els bans anteriors havien esdevingut paper mullat, la dóna un edicte de 29 de gener de 1822 dels alcaldes constitucionals de la ciutat[9] pel qual manaven que tant les parades dels Encants de la plaça de la Constitució (avui, de Sant Jaume), que es muntaven en el sector situat davant el carrer de la Ciutat,[10] i plaça de sant Sebastià, com de la Fira, a la Rambla, s’havien de traslladar «desde hoy mismo y situarse en el parage nombrado puente den Biromba[11] [...] en el intermedio de la primera línea de árboles del paseo nuevo [el Passeig Nou de l’Esplanada],[12] y las casas del Rech [un sequiol per on s’escolaven les aigües sobreres del Rec Comtal], [convent de] san Agustin viejo y Pastím.»[13]
      Trenta anys després, els Encants continuaven tenint lloc a l’antiga plaça de Sant Sebastià i al llarg del carrer del Consolat, tot i que ja no a la plaça de Sant Jaume, mentre les parades de roba usada, quincalla i andròmines de la fira de Bellcaire, que sí havien complert la disposició municipal de traslladar-se a l’Esplanada, creixien com els bolets i s’anaven expandint cap al sud fins a arribar al Bornet, un petit mercat accessori establert a l’extrem del Born, a tocar de la vorera de les cases, «sitio que creemos mas á propósito que no á la inmediación del paseo.»[14]

Els Encants i el mercat de Sant Antoni. Font: jordipostales
Provisionalitat i nomadisme
      El 1865 la Fira de Bellcaire es trasllada a la Ronda de St. Pau, en lloc pràcticament despoblat. El 1880, any de l’Exposició Universal, s’instal·la a la Ronda de Sant Antoni, encara sense urbanitzar, d’on es trasllada de nou el 25 de novembre de 1882 (sembla que només en part), al llarg del carrer d’Urgell,[15] a partir del mercat monumental de Sant Antoni, metàl·lic i d’estil modernista, dit del Pedró i inaugurat aquell mateix any.
      Poc després, durant els preparatius de l’Exposició Universal, que se sabia que havia de constituir destinació favorita d’un incipient turisme de masses, i atès el cèntric indret de la ciutat que ocupaven els Encants (el seu enclavament tradicional de la plaça de Sant Sebastià i carrer del Consolat), l’ajuntament se’n va plantejar el trasllat. I a finals de 1885 hi va haver una iniciativa particular per construir un edifici destinat a allotjar-los, juntament amb la Fira de Bellcaire. Com explica la premsa:
      «Don Gabriel Ferrer ha acudido al Excmo. Ayuntamiento en súplica de que se le autorice para levantar un edificio destinado á la venta de objetos y géneros de lance y subastas, en parte de la manzana rodeada por las vías Salón de San Juan [Pg. Lluís Companys], Pallas [tram de Pallars que avui porta el nom de Buenaventura Muñoz], Almogávares y Roger de Flor, sustituyendo á los “Encantes” y “Bellcaire”, que se sitúan actualmente en la plaza de San Sebastián y calle del Consulado la primera, y calles de Urgel y Ronda de San Antonio [encara!], la segunda.
      »La construcción se levantaría sobre terrenos propiedad del Excmo. Ayuntamiento, terreno destinado á solares para vender procedentes de los glacis de la ex-Ciudadela, y ocuparía una superficie de más de cinco mil metros. Este perímetro estará cercado con paredes de ladrillo y pilares intermedios. En el centro de cada uno de los lados habrá una puerta de acceso al interior del local y en el centro se levantará un elegante kiosko destinado á la Inspección y Administración.
      »Este kiosko estaría levantado sobre el plan-terreno de manera que permitiese el paso por debajo del mismo, sin privar así ni el tránsito ni la visualidad.
Los puestos serían de dos clases: cubiertos y descubiertos. Pertenecerían á los primeros todos los emplazados á lo largo de la cerca en número de 132, y serian descubiertos todos los del centro, en los que se contarían hasta 440.
      »Para facilitar la distribución, á más de las dos calles centrales á que comunican directamente las puertas opuestas, hay otras calles trasversales, de manera que queda distribuido el local en 20 manzanas iguales de 22 puestos cada una, siendo, por lo tanto, el número total de puestos, entre los cubiertos y descubiertos, de 572.
      »Acompañan al proyecto unas bases económicas, según las que el local pasaría á ser del Municipio al cabo de los diez años de funcionar, sin perjuicio del canon que por cada puesto ocupado pagaría el concesionario al Ayuntamiento.»[16]
      Aquesta iniciativa, aprovada pel consistori, sorprenentment no es va dur a terme. Finalment, per acord municipal de 26 de març de 1888 els Encants, no sense dubtes i protestes dels afectats –els 245 venedors que tenien aleshores–,[17] són traslladats al mateix indret que la Fira. I, cada cop més confosos amb ella, ocuparan amb el pas del temps les voreres dels carrers Tamarit, Borrell i Manso, en els trams més propers al mercat, i sobretot el Passeig de la Creu Coberta (avui Avinguda Mistral, sobre l’antiga carretera de Madrid que, de Sants, entrava a la ciutat pel Portal de Sant Antoni) on es construiran magatzems i barraques d’obra i fusta.
      El 3 de juliol de 1918, l’Ajuntament va acordar l’aplicació de la llei 3.321, de 5-11-1917, que ampliava les disposicions sobre descans dominical i, en conseqüència, va prohibir la venda en diumenge d’objectes d’ocasió, permetent, a canvi, que es fés en dissabte. Això darrer no impediria que:
      «Reunidos los representantes de las entidades encantistas legalmente constituidas, que representan unos seiscientos, han acordado emprender una activísima campaña para que subsista la llamada feria de Bellcaire, para la venta de viejo los domingos por la mañana.
      »Uno de sus principales argumentos es el de que por la penuria por que pasa la clase obrera, es indispensable que pueda aprovechar las mañanas de los domingos, para comprar á bajo precio los objetos y ropas usadas que necesita.
      »Además, exponen que no piden ningún privilegio nuevo, sino que se cumpla estrictamente lo legislado sobre encantes y feria de Bellcaire.»[18]
      Sembla que no hi va haver res a fer i que la norma va ser l’estocada de mort a la Fira com a mercat clarament diferenciat dels Encants.
      El 1928, amb motiu de la nova Exposició Universal que se celebrava l’any següent, va portar força novetats arquitecturals i urbanístiques a la ciutat: es van iniciar les obres per perllongar la Gran Via cap a l’Hospitalet i les de la nova plaça d’Espanya; es va obrir al trànsit el pont de Marina; el ministre de Treball, Eduard Aunós, va posar la primera pedra de les futures Cases Barates al barri de Bon Pastor (districte de Sant Andreu); es va inaugurar el pont falsament gòtic del carrer del Bisbe, obra de Rubió i Bellver…
      I amoïnat el consistori per la mala imatge que donarien aquells mercats ja gairebé indistingibles dels Encants i la Fira en un indret que havia quedat al bell mig de la ciutat, va disposar que la secció de gèneres nous dels Encants continués al voltant del mercat de St Antoni, però que la resta es traslladés a un nou espai liminar:
      «On és ara quasi el centre de la plaça de les Glòries, que llavors se’n deia el Camp del Sidral [amb camps i horts i creuat per diferents ramals de ferrocarril]. S’hi van estar fins al 1931, en què van canviar de lloc a on són avui, però en un espai més reduït, al final del carrer del Dos de Maig, donant les parets a la fàbrica d’insecticides Caubet [annexada al xalet del seu propietari, el marsellès Antoni Caubet] i a la de paraigües de Pío Rubert Laporta.»[19]

El públic dels Encants. 1955. Foto: David de Moragas Maragall. Font: El Periódico

I encara un tercer mercat
      Malgrat tot l’exposat, no penséssim que Encants i Fira van exhaurir sempre l’oferta d’objectes d’ocasió a Barcelona. I ara! De ben antic, revenedors ambulants tipus top manta exhibien els seus mostraris per altres punts no reglamentats de la ciutat –uns quants d’habituals, de predilectes–, si hem de creure la premsa, constituint un tercer mercat espars i sense nom.
      1847: «Hace ya tiempo que en altas horas del día se colocan junto á la fuente en el centro de la plaza del Teatro unos puestos ambulantes de ropavejero en los que se venden objetos de cortísimo valor, y muchas veces de peor aspecto que los que se ponen de manifiesto en el parage inmediato al paseo de S. Juan, en donde se halla establecida la llamada feria de Belcaire.»[20]
      1853: «En los dias festivos lo que sucede en la calle del Hospital es cosa que no se puede ponderar. Esta calle, como se sabe, es de las mas concurridas » y, en aquellos dias, es punto menos que imposible el discurrir por ella, á pesar de su anchura, desde las seis hasta las doce de la mañana. La feria de Bellcaire, que durante la semana tiene lugar en la Esplanada, se traslada en los domingos y otros días festivos á la calle del Hospital. Los traperos, los ropavejeros, los romanceros, los estamperos, los cerrajeros, etc., toman posesión de las aceras en casi toda la longitud de la calle; en medio están los mencionados é inevitables carretones; el gentío que va y viene es, sin interrupción, muy considerable... ¿cómo pasar?... Añádase á todo esto el escándalo que se dá al público colocando en las paredes de las iglesias, y en sus mismas puertas, asquerosas prendas de ropa vieja y otros objetos repugnantes... ¿No habrá un bando de buen gobierno para impedir tanto desmán?...»[21]
      1855: «En la mañana de ayer, sin duda no pasó por allí ningún dependiente de la Municipalidad, la plaza Nueva estaba ocupada por gran número de paradas de trastos sucios, como camas sucias y desvencijadas, vasijas de cocina y para otros usos, no menos asquerosas y otros objetos de igual calaña.»[22]
 
Font del Vell. Foto: J. Martí
Font: Bellezas de Barcelona, 1874
     1855: «
O los vecinos de las inmediaciones de la plaza del Teatro acostumbran muy á menudo vender sus muebles de antaño y hogaño, y si es asi no sabemos como esplicarlo, ó bien aquel sitio, uno de los mas públicos de la ciudad, está destinado por ciertos traficantes en trastos viejos á servir de depósito de estos. Raros son los dias de la semana que entre el edificio de Correos [al Pla del Teatre, cantonada amb la Rambla][23] y la Font del Vell [a la mateixa plaça][24] no se den á luz por espacio de muchas horas al lado de muebles en activo servicio, innumerables baratijas y objetos mas ó menos repugnantes. ¿Para la venta de semejantes chismes no existe un lugar conocido con el nombre de Fira de Bellcayre?»[25]



[1]  Adreça electrònica www.encantsbcn.com.
[2]  www.lanetro.com/.../els-encants-vells-fira-de-bellcaire-313691.
[3]  Francesc Curet, Visions barcelonines 1760-1860, dibuixos de Lola Anglada, Barcelona, Dalmau i Jover, vol. IV, Els barris de la ciutat, I, 1953, pàg. 231.
[4]  Part central i carrils dels quals, d’ençà de la seva inauguració, se’n va dir respectivamentel terrat” i “el camí”, llocs com és sabut per on ballaven, segons recorda la cançó infantil, el Gegant de la Ciutat, el de l’ajuntament, i el Gegant del Pi, és a dir, el de la parròquia de Santa Maria del Pi, amb les seves parelles.
[5]  Curet, op. cit., vol. II, La Rambla, passeigs i jardins, 1952, pàg. 96.
[6]  Curet, op. cit., vol. IV, Els barris de la ciutat, I, 1953, pàg. 233.
[7]  Diario de Barcelona, 24-1-1816, “Noticias particulares de Barcelona”. Citat de Joan Florensa Jaumandreu, Materials per a una història dels Encants i la Fira de Bellcaire. Recull a càrrec de…, Barcelona, Autor, 2005, pàgs. 17-19.
[8]  Diario de Barcelona, 20-3-1816, “Noticias particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 19-21.
[9]  Diario de Barcelona, 1-2-1822, “Noticias particulares de Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàgs. 23-24.
[10]  Cal tenir en compte que l’església gòtica de Sant Jaume, enderrocada l’any següent, formava un cos sortint que dividia pràcticament l’espai que coneixem com a plaça de Sant Jaume en dues placetes reduïdes, comunicades per un carrer curt entre el frontis del porxo de l’església i la façana del palau de la Diputació (avui, Generalitat).
[11]  «Es llamado así el paso que desde la calle del Rech, frente á la del Sabateret, sale á la de la Explanada, porque antes de edificarse las casas sobre la acequia condal, existía este paso de comunicación formando un puente.» Víctor Balaguer, Las calles de Barcelona: origen de sus nombres, sus recuerdos, sus tradiciones y leyendas…, por… [Barcelona, 1865-1866], Madrid, Imprenta y Fundición de Manuel Tello, 1888, vol. II, pàg. 451.
[12]  «El passeig, en realitat, no tenia nom [..., però] era conegut, oficialment i vulgarment, per passeig Nou o de l'Esplanada, indistintament i, encara, s'afegiren els dos noms per convertir-se en “passeig nou de l'Esplanada”. Alguns havien proposat que se'l denominés “Lancastrin” o “Lancastrino”, com a homenatge al seu iniciador, el [capità] general [Agustí de] Lancaster, i “Herculano” per l'estàtua d’Hèrcules que, per personificar el geni de Barcelona, hom hi havia col·locat, pero cap d'aquests dos noms fou acceptat ni es féu popular. En canvi, fou el poble qui va consagrar el nom de passeig de Sant Joan que va portar per sempre més, fins a la seva desaparició i, encara, per a transmetre’l a la nova via així anomenada i que no té res de comú, ni per la tradició, ni per l’emplaçament, amb el vell passeig. En parlar del passeig de Sant Joan, hom volia indicar “aquell” on se celebrava cada any la revetlla de Sant Joan [...]». Curet, op. cit., vol. II, La Rambla, passeigs i jardins, pàg. 270.
     Sobre la frase feta semblar l’encant del Xato, aplicada «a les coses en desordre i desgavell --diu Amades a Refranyer barceloní [1935], Barcelona, Associació Cultural Joan Amades i Edicions l’Agulla de Cultura Popular, Biblioteca de Tradicions populars, vol. 39, 2008, pàg. 42--, al·ludeix a l’antiga fira de Vellcaire [sic], on es venien desferres i coses velles, establerta a l’antic Passeig Nou, o Saló de Sant Joan, vora de la font monumental de Neptú. El poble la coneixia per la Font del Xato, per tenir l’estàtua el nas aixafat [...]».
[13]  ‘Pastim’, o ‘pastrim’, designava els forns de pa municipals on d’ençà de 1537 els forners havien de pastar i coure el pa de la ciutat. I havien canviat d’emplaçament uns quants cops. Aquí, pel context, es deu fer referència al que funcionava o havia funcionat en dependències del convent de Sant Agustí Vell.
[14]  Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 15-6-1852, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 28.
[15]  La Vanguardia, dilluns, 27 novembre 1882, pàg. 3.
[16]  La Vanguardia, dimarts, 19 gener 1886, pàg. 4.
[17]  Manel Guàrdia i José Luis Oyón (amb la col·laboració de Xavier Creus), La formació del modern sistema de mercats de Barcelona, X Congrés d’Història de Barcelona, “Dilemes de la fi de segle, 1874-1901”, Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, Institut de Cultura, Ajuntament de Barcelona, 2007, pàg. 14.
[18]  La Vanguardia, dimecres, 31 juliol 1918, pàg. 2.
[19]  Jaume Freixa i Giralt, Recull de dades històriques…, p.4. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 95.
[20]  Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 16-12-1847, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 27.
[21]  El Áncora, Barcelona, 14-5-1853, pàg. 4.
[22]  Diario de Barcelona, de Avisos y Noticias, 10-1-1855, “Barcelona”. Citat de Florensa, op. cit., pàg. 31.
[23]  Correus continuaria en aquest emplaçament fins al 1876, quan es va traslladar a la Casa Gibert, la primera casa de l’Eixample, enmig de la plaça Catalunya, on avui hi ha les dues fonts monumentals.
[24]  La monumental Font del Vell, amb la qual el capità general Castaños va voler embellir la plaça, era a l’indret, poc més o menys, on avui s’alça l’estàtua de Frederic Soler, Pitarra, i la coronava una escultura de Minerva, obra de Salvador Gurri. Però el Vell que els barcelonins hi van veure era una altra escultura dins una de les fornícules de la font, aquesta de Damià Campeny, d’un home gran de llarga barba, de dimensions superiors al natural, que simbolitzava un riu que fertilitza els camps i dóna vida.
[25]  El Áncora, Barcelona, 31-3-1855, “Otra fira de Bellcayre”, pàg. 4.

1 comentari:

  1. Hola voldria fer un vídeo sobre un conte que parla dels mobles dels encants i voldria saber si puc fer servir algunes fotos,posant el seu autor naturalment.
    gràcies

    ResponSuprimeix