dilluns, 11 de febrer de 2013

Quan Asmodeu es va aturar a Palafrugell

Emblemàtic fotograma de L'exorcista. Font: imatges Google

     Poca gent hi deu haver del nostre entorn que no hagi vist la pel·lícula L’exorcista, de William Friedkin, escrita i produïda per William P. Blatty segons la seva novel·la homònima; una tenebrosa història de ficció que es basa sobretot, amb les llicències pròpies del novel·lista, en un cas real divulgat per la premsa de Washington l’agost de 1949 i en el diari del capellà que se’n va fer càrrec.
   Doncs bé, els filòlegs Jordi Curbet i Pep Vila publiquen un cas comparable en truculència, si més llunyà en el temps, geogràficament proper, amb les anotacions íntegres de la mà i ploma de l’exorcista, l’anàlisi del text i el diagnòstic de l’adolescent pretesament endimoniada que en faria avui el neuròleg Josep Dalmau, investigador del Clínic i professor de la Universitat de Pennsilvània.[1]  
     Acabada la lectura i al marge de la codificació que pot merèixer a la ciència mèdica el concret estat patològic de la nena (histèria, psicosi, un procés neurològic associat a una encefalitis…), un pensa que és ben possible que una formació de tipus fonamentalista més la llarga tanda d’exorcismes col·laboressin a crear les condicions mateixes que pretenien contrarestar.
     I no sols això. També els sovintejats dejunis durant els quals quan «se volia posar lo menjar en la boca se li cloïen les dents de tal manera que ni aigua li podia entrar dintre», dejunis que tantes santes i possesses comparteixen amb els ioguis i les fasting girls, per no parlar també dels «remeis humans inventats dels metges», com el de dur-la a «una bassa de calç novament amarada, calç morta, doncs, com si es tractés d'emblanquinar-la, i altres que són d’imaginar, com ara purgants dràstics: una vegada «se li trobà lo llit moll i súcio»; una altra, «se trobà molta brutícia sobre les cadires, per lo quarto i també per l’escala de pujar a son quarto.»
     El que un es pregunta al capdavall és que si no hi hagués hagut exorcismes (durant els quals «obligava lo malvat a la pacienta a escopir-me, tirar-me los coixins del llit, i qualsevol altra cosa que trobàs»), i la prèvia creença per part de l’exorcista en una presència dimoníaca dins la seva “pacient”, eventualitat ben plausible també per a gran part dels seus paisans, immersos en un món de màgia i meravelles,[2] i si no hi hagués hagut la segura inducció del capellà en aquest sentit, que la instava «que despreciàs a est superbíssim ab colps, escopinyades, etc.», s’hauria parlat mai de possessió?
     El període que abraça aquesta història és superposable a l’anomenat Trienni Liberal, iniciat el gener de 1820 amb la insurrecció encapçalada pel tinent coronel Rafael del Riego i, ben aviat, la proclamació a Madrid de la Constitució de 1812, que va haver de jurar a contracor Ferran VII, que era qui l’havia derogat. Va seguir a aquests esdeveniments una etapa de violència política, que va incloure ocupacions de terres pels camperols pobres i que va acabar a Catalunya amb una insurrecció dels absolutistes, l’entrada de l’exèrcit francès dels Cent Mil Fills de Sant Lluís a petició del rei i una guerra civil (1822-1823) perduda pels liberals, que van veure com els seus adversaris recorrien incontinenti a les misses d’acció de gràcies, a la repressió i a les venjances.
    Va ser concretament el 25 d’octubre de 1820, que la Visitació, com anomenaré en endavant l’adolescent, que estava a punt de fer els 15 anys, va començar la seva carrera d’endimoniada a la vila de Palafrugell (Baix Empordà), on vivia amb els pares, S. i M., tres germanes de les quals només se’ns diu el nom d’una, Magdalena, i una serventa soltera, Caterina Pou.
    Aquell dia, en efecte, com assegura a posteriori el capellà Pere Jaume i Busquets, aleshores vicari de la parròquia local de Sant Martí i de 30 anys d’edat, la Visitació havia estat envestida per «un siti [= setge] o círcol diabòlic» en acabat de confessar-se amb ell, que n’era el director espiritual… afortunadament, ja que no pot «succeir a una ànima cosa més perillosa que haver de combatre ab lo enemic infernal sens un pare espiritual».
Exorcisme. Font: imatges Google
    «Els primers dies [el siti], consistia solament en vistes espantoses, però luego fou tan rigorós lo dit siti que lo superbíssim Esperit tots los dies començà a amenaçar i tocar a la sitiada. Li llevava la roba, la impedia certs dies entrar en la iglésia, li excitava desmais algunes vegades quan volia rebre los sants sagraments, la impedia explicar lo que li passava i poder oir les exhortacions que li convenien en tan grans apuros […]».
     «No hi hagué dia libre de estes tentacions [contra la castedat]; i aixís sols diré que no hi ha cosa fea que no la obligàs a presenciar i obrar físicament. Per enganyar-la, no hi ha astúcia de què lo maleït Asmodeu [el dimoni de la luxúria] no se valgués. Se li aparexia en figura de joves, donzelles, petits, casats, capellans, frares, sants i diables. Tot ho trastornava per fer-la consentir. Se sentia acomesa d’una revolució de pensaments i d’un foc de luxúria tan estraordinaris en son cos, que se veia precisada a lligar-se les mans del modo que podia per preservar-se del que tant perillava.»
      Pobra Visitació! Entre el foc de l’infern i el foc de Venus, entre Déu i en Pere Jaume!
   I pobre Pere Jaume! Ignorant que, com escriuria Huxley, «els efectes que comporta una preocupació permanent i profunda pel dimoni són sempre desastrosos. Els que emprenen una croada no per Déu, dins d’ells mateixos, sinó contra el dimoni que hi ha en els altres, mai aconsegueixen l’èxit de convertir en millor el món, sinó que el món queda tal com estava, o manifestament pitjor del que era abans de començar la croada».[3]
      Això del siti, que es veu que serveix «per refinar en la virtut», ho devia determinar en Pere Jaume mateix entre febrer i març del 1821, poc abans de «convocar los pàrrocos d’esta parròquia i dos beneficiats que tenien llicències per confessar i los manifestí est cas raro que passava, i que s’havia judicat ésser círcol diabòlic». Noteu que en aquest «s’havia judicat» en què ell fa veure que no hi és, està amagat de fet darrere el se. Una vegada, però, és més directe: «Moltíssimes ocasions la pacienta me digué que se li havia aparegut Maria Santíssima, Jesucrist, etc., però casi sempre he resolt sens lo menor dubte que era il·lusió diabòlica […]»
     D’ençà d’aleshores la Visitació seria objecte de control per part dels familiars que hi convivien i d’en Pere Jaume, que la solia vetllar de nit, i a més «des del dia 24 de febrer fins als 6 de març del dit 1822 […] per dos hòmens contínuos nit i dia [enviats per l’administració de justícia], rellevant-se de 6 en 6 hores», deixant de banda el que podien exercir les visites ocasionals: el metge, el rector Bonaventura Mascort, el cirurgià Josep Forgas, la mare de Caterina Pou…
     Malgrat tot, fa l’efecte que el control no devia ser gaire rigorós. De vegades, li venia «una espècie de desig de matar-se, i en esta ocasió lo maligne li donava un ganivet obert perquè se matàs. I en efecte, succeí algunes vegades que, entrant jo a son quarto, l’encontrava sola ab un ganivet en la mà […]. Aleshores jo li prenia lo ganivet de la mà, i después d’un rato s’assossegava un tant i jo me’n tornava […]».
    En fi, «gran resignació fou […] la sua quan casi tota la vila (alomenos los principals) se commogué [= s’esvalotà] contra d’ella, dient uns que ab bastonades la voldrien curar,[4] altres […] molts altres desprecis, fins dient-los-hi a la cara.»
    Fem ara un cop d’ull al catàleg de «coses estraordinàries», o fenòmens potencialment paranormals, que es van esdevenir. El primer de tots, l’episodi al qual es refereix el neuròleg Dalmau com «de levitació»:
    «La instava lo immundíssim que si no consentia ab son depravat intent la portaria en presència de moltes persones tota nua. I en efecte se l’emportava del quarto sens roba, però gràcies al Senyor i a Maria Santíssima ningú la vegé descomposta. Una ocasió […] la tenia ja lo malvat per fora elevada a l’aire portant-se-la’n, quan ràpidament fou transportada a dalt de tot de la sua casa, i allí quedà desmaiada. Entretant los de la casa sua entraren en son quarto, i no veient a la malalta, la buscaren per una part i altra [… fins que la van trobar] a dalt de tot, o segon pis, com he dit. Allí estava desmaiada ab lo cap sobre lo braç esquerre de la imatge de Maria Santíssima dels Dolors (i era la mateixa imatge que la pacienta tenia en son quarto), i vestida ab molta decència, ab l’advertència que la roba que ella portava quan era al llit […], de què lo immundíssim l’havia despullada, se trobà al mig de son quarto per terra, i la roba ab que se trobà vestida […], estava tancada, com admirada ho digué la sua mare.»
      Més que levitació, doncs, teletransport si és que hem d’admetre que, al pis de dalt, la Visitació hi va arribar volant i no caminant passet a passet o en braços d’un ésser humà.
     També «se trobà dos vegades un ganivet clavat en la cuixa, travesada la conxa i lo llençol, i luego se tragué un drap gros ple de sang.»
     És clar que en l’habitació mateixa de la malaurada, de ganivets, no en devien faltar: «algunes vegades […], entrant jo a son quarto, l’encontrava sola ab un ganivet en la mà […]», i «lo dia 5 [de setembre de 1824, uns dies abans de morir] se trobà en lo calaix de la taula de son quarto un ganivet que los malignes l’hi tenien, ab què li havien donat moltes ganivetades.»
      Més «coses prodigioses»: El 18 de febrer de 1822, a quarts de nou del matí, una figura de la Mare de Déu dels Dolors que hi havia a l’habitació «destilava gotas d’aigua dels ulls, presenciant-ho la mare de la pacienta, tres germanas suas, Josepa i Caterina Pou, mare i filla. Esta eixugava les gotes d’aigua i luego n’eixien altres. Juntament i presenciant-ho les mateixes eixia cert licor de les llagues de la imatge d’un santcristo fins a quedar ensangrentada o colorada part de la toca o tovallola del mateix santcristo. A les tres de la tarda del mateix dia repetí lo mateix.» I l’endemà i el dia 21.
Firma autògrafa d'en Pere Jaume.
Font: 
Curbet i Vila, “El diari de Pere Jaume..."
     Llàstima que no esmentés aquest assumpte en les cartes que va escriure a Rafael Bonet, vicari general del bisbe de Girona, el 26 de març de 1824, en què sí que explica coses com que «han echado sobre ella piedras, agua hirviendo, vinagre hirviendo, óleo hirviendo, fuego […], la hieren repetidas veces con fuertes golpes y cuchilladas […]», vicari de qui no va rebre contesta, i al bisbe mateix, Juan Miguel Pérez González, el dia de la mort de la Visitació. Ho dic perquè potser l’autoritat eclesiàstica, de cap generalment fred, li hagués recomanat prudència i cautela, i que no descartés alguna intervenció humana sobre les figures.
      Qui sí que va comunicar l’esdeveniment al govern, segons el Diario… de Barcelona, va ser l’alcalde, amb data de 25 de febrer. Un esdeveniment, deia el diari, «cuya relación podría calificarse de ridícula si por desgracia el vulgo no estuviese todavía tan sumido en las tinieblas de la superstición. Esta triste verdad hace que no juzguemos del mismo modo y que hagamos público un hecho que podrá convencer a muchos de que aún en nuestros días se procura por todos los medios posibles fomentar el fanatismo.»[5]
      Però els prodigis no s’acabaven aquí. Per exemple:
     «Se li apartà lo coixí de la cadira a on s’assentava […].
     »Se li desfeien les betes de les faldilles luego de cordades.
     »Se li apartà lo mocador del coll i del cap.
     »Caigué detràs de mi una vegada un orinal, com de molt alt [potser del segon pis?], no havent-hi ningú al quarto sinó la dita pacienta, que estava al llit quieta.
     »Li donaren bufetades tan fortes que li inflaven les galtes.
    »Desapareixien de les sues mans (ho presenciaren innumerables) i del quarto figues, cireres, peres, pa, mocadors i altres coses.
     »Se trobà sal i pebre en les llagues i en la boca, i moltes vegades después de la sal i pebre se trobà en la boca figues, torrons, metlles ensucrades.
     »Dos vegades la trobí al racó de la tina [= pica o cossi per banyar-se] de casa sua, no tenint ella forces per llevar-se.
      »Li clavaren en son cos més de 800 agulles, de què ne guardo algunes centes […].
    »L’arrossegaren per son quarto 3, 4, 6 hores contínues, i alguna vegada més de 12 sens cessar.
     »[Es van trobar] en quatre llagues vuit o nou cucs en cada una tantes quantes vegades se les mirava; de modo que mirant-les 2 vegades cada dia, com acostumbrava, no n’hi trobava més que si les mirava i los treia 3 o 4 vegades, fins que per provar algunes vegades ho tornà [a] mirar después de poc rato d’haver tret tots los cucs i n’hi trobà lo mateix.»
      Etc.
     Quant a les visions, matèria eminentment relliscosa, què se’n pot dir? En principi tant poden ser manifestacions gratis datas d’aquest peculiar empelt que és la gràcia i que, per definició, aplicaria Déu al seu caprici, o bé producte d’una psicosi, dels alucinògens –la fam n’és un de formidable– o del dimoni, que era el cas de la Visitació segons el seu mestre de l’esperit (recordem: «casi sempre he resolt sens lo menor dubte que era il·lusió diabòlica […]»), com hauria estat el cas també, agafeu-vos fort, de santa Teresa de Jesús a parer d’algun dels seus confessors.[6]
Del vídeo de l'exorcisme d'Anneliese Michel ("Emily Rose"). Font: YouTube
     Fos com fos, «tres anys, 10 mesos i 18 dies després» de començada la partida, la matinada del 14 de setembre de 1824, Asmodeu ho devia deixar córrer. A ella, sense haver viscut encara i en camí de desarrelar-se per complet del que és humà, arran d'un últim «gran desmai», la va engolir una boira que no havia cessat de créixer i créixer. Va deixar llavors enrere una desferra masegada. I no va trobar res sinó aquella boira espessa; només boira i no-res.



[1] Jordi Curbet Hereu i Pep Vila i Medinyà, “El diari de Pere Jaume, director espiritual i exorcitzador d’una noieta de Palafrugell (1820-1824)”, Estudis del Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols, Institut d'Estudis del Baix Empordà, 2012, vol. 31, pp. 179-234.
     Cal entendre que les citacions entre cometes llatines que insereixo en el text pertanyen, si no n’especifico l’autoria, al manuscrit del capellà Pere Jaume, reproduït en la primera part del treball esmentat.
[2]  Un món no gaire allunyat en el temps: «Los esperitats acudeixen a Cervera buscant remei a son mal i amb ells altres malalts de tota malaltia, però los esperitats sobre tot. Los dies acostumats per a la imposició de la relíquia [un bocí de fusta de la Creu] –Sant Misteri i les dues festes de la Santa Creu–, se veuen passar per los carrers de Cervera los pobres esperitats, camí de la iglesia, amb llur seguici d’amics i parents d’entre’ls quals se’ls distingeix depressa per llurs aires exagerats, de gestos violents o sobradament mesurats, per la mirada vaga i perduda en llunyanies imaginaries i ben sovint per lo vestir descuidat i estrafalari.
     »Entre la devoció i la curiositat, se cuiden d’atapair de gent la espaiosa capella del Sant Misteri a l’hora dels exorcismes, i apenes la solemnitat del lloc i del acte pot apagar lo murmuri de les veus que parlen dels casos extraordinaris que s’han succeit en tals dies (d’aquell esperitat qui parlava llatí; d’aquell altre qui trencava totes les lligadures que’l subjectaven, o encara d’aquell qui fugí volant per la iglesia, juntament amb la cadira ont estava lligat), i de com se pot encomanar lo mal esperit espiant pel pany d’una porta o menjant una torrada de pa. Quan la cerimonia comença la xerradiça s’esmortueix; les dònes se posen a la boca la creu dels rosaris i únicament lo silenci es torbat per lo reso del sacerdot, i, de tant en tant, per los crits estridents d’algún esperitat que renega, i les dònes se senyen.»
      Valeri Serra i Boldú, Calendari folklòric d'Urgell [1915], Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, col. Biblioteca Abat Oliba, 20, 1981, pàgs. 53-54.
[3] Aldous Huxley, Los demonios de Loudun, Enrique de Antón Cuadrado, trad., Barcelona, Planeta, col. Panorama, 1972, p. 175. 
[4] Pel que fa a l’infalible remei de mals d’aquesta mena, la bona gent filava tan prim com el finíssim intel·lectual Voltaire 60 anys abans: «Il est encore des prophètes: nous en avions deux à Bicêtre en 1723; l’un et l’autre se disaint Élie. On les fouetta, et il n’en fut plus question» [= Encara hi ha profetes: en teníem dos a (l’hospital i presó de) Bicêtre el 1723; l’un i l’altre es deien Elies. Els van fuetejar, i no se’n va parlar més.]
    Voltaire, Dictionnaire philosophique [1764], vol. 4, Prophéties, secció II. A Œuvres complètes de Voltaire, Paris, Garnier Frères, 1879, vol 20, p. 286.
[5] Diario Constitucional, político y mercantil de Barcelona, núm. 64, 5 de març de 1822, p.3. (Citat de Curbet i Vila, “El diari de Pere Jaume…”)
[6] «4. […] Hartas afrentas y trabajos he pasado en decirlo [les visions que tenia], y hartos temores y hartas persecuciones. Tan cierto les parecía que tenía demonio, que me querían conjurar [és a dir, sotmetre a exorcismes] algunas personas. […]
      »5. Como las visiones fueron creciendo, uno de ellos que antes me ayudaba (que era con quien me confesaba algunas veces que no podía el ministro), comenzó a decir que claro era demonio. Mándanme que, ya que no había remedio de resistir, que siempre me santiguase cuando alguna visión viese, y diese higas [= li fés la figa], porque tuviese por cierto era demonio, y con esto no vendría; y que no hubiese miedo, que Dios me guardaría y me lo quitaría. A mí me era esto gran pena; porque, como yo no podía creer sino que era Dios, era cosa terrible para mí. […]»
      Santa Teresa de Jesús, Vida, Cap. 29, 4-5. De:
      <www.mercaba.org/FICHAS/Santos/TdeJesus/libro_de_la_vida>




Cap comentari:

Publica un comentari