Obvietats preliminars
1) Origen de la llengua catalana
2) Guaita, tu: l’alfabet català
3) Observacions sobre algunes lletres
1)
Origen de la llengua catalana
La
llengua parlada històricament en aquest racó de món que és avui la C.A. de Catalunya,
demà un estat de dret, independent, democràtic i social, ha patit un doble procés
de substitució:
Primerament,
de l’ibèric o basco-ibèric de les tribus autòctones, i també del cèltic d’algunes
d’elles, per un llatí popular –vulgar–, però no d’ençà del 218 aC, quan el
primer legionari romà va posar els peus a Empúries, una colònia grega aliada,
per lluitar contra l’exèrcit cartaginès que ocupava el país, sinó entre el
segle I aC, quan es va iniciar des de Tarragona la romanització del territori,
és a dir, la implantació de la cultura, les lleis i els costums de l’imperi
romà, i finals del segle IV.
En
una segona fase, el peculiar llatí parlat a Catalunya, que havia pres gradualment
una fesomia pròpia del segle V al VIII, seria substituït per una llengua
nacional, que s’anomenarà romànica perquè el seu ‘pinyol’, el seu nucli
fonamental, prové del llatí, tot i haver rebut al llarg d’aquella etapa
influències del substrat (principalment ibèric o basco-ibèric, ja ho he dit),
del germànic, l’àrab, el berber, i de llengües veïnes igualment en formació com
el castellà, l’occità, el francès...
L’acta
de naixement del català es pot fixar el 813. Aquell any, al Concili regional de
Tours, convocat per Carlemany, els bisbes ordenen que als territoris de l’Imperi
Carolingi, que comprenia la Catalunya Vella, a més de les actuals Navarra,
França, Alemanya, etc., les homilies es facin en la «llengua rústica romana i
en la germànica populars», perquè la gent havia deixat d’entendre el llatí que
s’escrivia.
En
el segle XII, aquesta nova llengua nacional està plenament consolidada i ja s’hi
detecta la presència dels dos grans dialectes: l’oriental (el pare, el riu, meva, seva, xai, escombra...),
en les conques dels rius Llobregat, Foix, Gaià i Francolí, més les comarques
nord-catalanes, i l’occidental (lo pare, lo riu, meua, seua, corder, granera...), en les del Segre i l’Ebre.
2) Guaita,
tu: l’alfabet català
Com
els actuals alfabets d’Occident, l’alfabet català deriva –via Roma, sempre via Roma–, dels fenicis, que van difondre el
seu, grans mercaders, navegants i pirates com eren, entre tots els pobles de la
Mediterrània.
El
nostre alfabet té vint-i-sis boniques lletres –cinc vocals i vint-i-una consonants–, lletres
amb les quals es perpetuen
sobre la Terra, com us haureu adonat, tant les més altes realitzacions de l’esperit
com les mostres més conspícues de l’estupidesa humana.
Aquí teniu l’alfabet català complet:
a
|
b
|
c
|
d
|
e
|
f
|
g
|
h
|
i
|
j
|
k
|
l
|
m
|
A
|
B
|
C
|
D
|
E
|
F
|
G
|
H
|
I
|
J
|
K
|
L
|
M
|
n
|
o
|
p
|
q
|
r
|
s
|
t
|
u
|
v
|
w
|
x
|
y
|
z
|
N
|
O
|
P
|
Q
|
R
|
S
|
T
|
U
|
V
|
W
|
X
|
Y
|
Z
|
El nom de les seves lletres és:
a A = a
|
b B = be (alta)
|
c C = ce
|
d D = de
|
e
E = e
|
f
F = efa
|
g
G = ge
|
h
H = hac
|
i
I = i (llatina)
|
j
J = jota
|
k
K = ca
|
l
L = ela
|
m
M = ema
|
n
N = ena
|
o
O = o
|
p
P = pe
|
q
Q = cu
|
r
R = erra
|
s
S = essa
|
t
T = te
|
u
U = u
|
v
V = ve (baixa)
|
w
W = ve doble
|
x
X = ics o xeix
|
y
Y = i grega
|
z
Z = zeta
|
A més, el català té set dígrafs, o conjunts de dues lletres que
representen el so d’una sola consonant:
gu
figues
guerxo
|
ix
peix
caixer
|
ll
ametller
llana
|
ny
canya
bony
|
qu
quatre
esquena
|
rr
gerro
derrapar
|
ss
cassola
cuirassa
|
Altres conjunts de dues consonants, com ara dj (ad-jectiu), l·l (novel-la), sc (as-censor), tg (met-ge), tj (plat-ja), tx (cot-xe) o tz (tret-ze), representen més d’un
so i per això, tret de l’eina Optimot,
consultes lingüístiques i d’algun
lingüista despistat, no es consideren dígrafs.[1]
3)
Observacions sobre algunes lletres
Tot i el ferm propòsit d’estalviar-vos qüestions fonètiques ja que, per
lluny que sigueu, és de suposar que vau créixer sentint parlar aquesta aspra
llengua nostra i per tant en teniu un mínim de coneixements, permeteu-me que us
recordi:
—Que en català
la lletra h és muda (i malament rai
si ho haguéssiu oblidat).
—Que b
i v es pronuncien igual a la major
part del domini lingüístic.
—Que r
a final de paraula, fora del País Valencià, no se sol pronunciar, fet que
té, ai!, una colla de misterioses excepcions. Hi ha amb una erra final que sona
paraules acabades en:
> -ar: almívar, anular (quart dit), atzar, autocar, bar, bàrbar, billar, exemplar, lunar, mar, perpendicular,
popular… (També auxiliar, circular, militar…, quan són adjectius, de vegades fent de noms; en
canvi, presos per infinitius, la r
final és muda: auxiliar el
ferit, circular en moto, militar a la CNT.)
> -er: acer, afer, caràcter, enter, poder (quan és nom), sever…
> -ir: elixir, emir, menhir, papir, sospir…
> -or: amor, anterior,
ascensor, cor, favor, licor, motor, tresor, valor…
> -ur: atur, cangur, cianur, futur,
mur, pur…
—Que la s
del demostratiu masculí aquest és muda davant un nom que comenci en
consonant: aquet
noi, aquet llibre, aquet cotxe... I que, en canvi, sona davant vocal: aquest home, aquest any, aquest
examen...
—Que la lletra
modificada ç –ce trencada–,
representa en diverses posicions el mateix so que té la c davant de e (celler) o de i (cinema), lletres aquestes (e i i) davant les quals no hi va mai ç, tot i els nombrosos rebosters que
encara s’entesten a posar *Merçè[2] en els seus
pastissos del 24 de setembre.
[1] Compte amb els
dígrafs i els falsos dígrafs quan hàgim de partir una paraula perquè no cap
sencera a la mateixa línia. Dels uns i dels altres n’hi ha que es poden separar
i n’hi ha que són inseparables com els nens i les llaminadures.
Es deixen separar: ix (cai-xer), l·l (novel-la), rr (ger-ro), sc (as-censor), ss (cas-sola), tg (met-ge), tj (plat-ja), tx (cot-xe), tz (tret-ze).
No es deixen separar: gu (fi-gues), ll (amet-ller),
ny (ca-nya), qu
(es-quena).
[2] Marco amb asterisc inicial les
paraules de grafia errònia o, simplement, inexistents.
