dilluns, 15 de setembre de 2014

el CATALÀ no em fa por (I)

                                                                                          


                                                        Obvietats preliminars


1)             Origen de la llengua catalana
2)             Guaita, tu: l’alfabet català
3)             Observacions sobre algunes lletres




1) Origen de la llengua catalana

La llengua parlada històricament en aquest racó de món que és avui la C.A. de Catalunya, demà un estat de dret, independent, democràtic i social, ha patit un doble procés de substitució:

Primerament, de l’ibèric o basco-ibèric de les tribus autòctones, i també del cèltic d’algunes d’elles, per un llatí popular –vulgar–, però no d’ençà del 218 aC, quan el primer legionari romà va posar els peus a Empúries, una colònia grega aliada, per lluitar contra l’exèrcit cartaginès que ocupava el país, sinó entre el segle I aC, quan es va iniciar des de Tarragona la romanització del territori, és a dir, la implantació de la cultura, les lleis i els costums de l’imperi romà, i finals del segle IV.

En una segona fase, el peculiar llatí parlat a Catalunya, que havia pres gradualment una fesomia pròpia del segle V al VIII, seria substituït per una llengua nacional, que s’anomenarà romànica perquè el seu ‘pinyol’, el seu nucli fonamental, prové del llatí, tot i haver rebut al llarg d’aquella etapa influències del substrat (principalment ibèric o basco-ibèric, ja ho he dit), del germànic, l’àrab, el berber, i de llengües veïnes igualment en formació com el castellà, l’occità, el francès...

L’acta de naixement del català es pot fixar el 813. Aquell any, al Concili regional de Tours, convocat per Carlemany, els bisbes ordenen que als territoris de l’Imperi Carolingi, que comprenia la Catalunya Vella, a més de les actuals Navarra, França, Alemanya, etc., les homilies es facin en la «llengua rústica romana i en la germànica populars», perquè la gent havia deixat d’entendre el llatí que s’escrivia.

En el segle XII, aquesta nova llengua nacional està plenament consolidada i ja s’hi detecta la presència dels dos grans dialectes: l’oriental (el pare, el riu, meva, seva, xai, escombra...), en les conques dels rius Llobregat, Foix, Gaià i Francolí, més les comarques nord-catalanes, i l’occidental (lo pare, lo riu, meua, seua, corder, granera...), en les del Segre i l’Ebre.


2) Guaita, tu: l’alfabet català

Com els actuals alfabets d’Occident, l’alfabet català deriva –via Roma, sempre via Roma–, dels fenicis, que van difondre el seu, grans mercaders, navegants i pirates com eren, entre tots els pobles de la Mediterrània.
 
El nostre alfabet té vint-i-sis boniques lletres –cinc vocals i vint-i-una consonants–, lletres amb les quals es perpetuen sobre la Terra, com us haureu adonat, tant les més altes realitzacions de l’esperit com les mostres més conspícues de l’estupidesa humana.

Aquí teniu l’alfabet català complet:

a
b
c
d
e
f
g
h
i
j
k
l
m
A
B
C
D
E
F
G
H
I
J
K
L
M













n
o
p
q
r
s
t
u
v
w
x
y
z
N
O
P
Q
R
S
T
U
V
W
X
Y
Z

El nom de les seves lletres és:

a A =  a
b B =  be (alta)
c C =  ce
d D =  de
e E =  e
f F =  efa
g G =  ge
h H =  hac
i I =  i (llatina)
j J =  jota
k K =  ca
l L = ela
m M =  ema
n N =  ena
o O =  o
p P =  pe
q Q =  cu
r R =  erra
s S =  essa
t T =  te
u U =  u
v V =  ve (baixa)
w W =  ve doble
x X =  ics o xeix
y Y =  i grega
z Z =  zeta



A més, el català té set dígrafs, o conjunts de dues lletres que representen el so d’una sola consonant:

gu
figues
guerxo
ix
peix
caixer
ll
ametller
llana
ny
canya
bony
qu
quatre
esquena
rr
gerro
derrapar
ss
cassola
cuirassa

Altres conjunts de dues consonants, com ara dj (ad-jectiu), l·l (novel-la), sc (as-censor), tg (met-ge), tj (plat-ja), tx (cot-xe) o tz (tret-ze), representen més d’un so i per això, tret de l’eina Optimot, consultes lingüístiques i d’algun lingüista despistat, no es consideren dígrafs.[1]


3) Observacions sobre algunes lletres

Tot i el ferm propòsit d’estalviar-vos qüestions fonètiques ja que, per lluny que sigueu, és de suposar que vau créixer sentint parlar aquesta aspra llengua nostra i per tant en teniu un mínim de coneixements, permeteu-me que us recordi:
     —Que en català la lletra h és muda (i malament rai si ho haguéssiu oblidat).
     Que b i v es pronuncien igual a la major part del domini lingüístic.
     Que r a final de paraula, fora del País Valencià, no se sol pronunciar, fet que té, ai!, una colla de misterioses excepcions. Hi ha amb una erra final que sona paraules acabades en:
     > -ar: almívar, anular (quart dit), atzar, autocar, bar, bàrbar, billar, exemplar, lunar, mar, perpendicular, popular… (També auxiliar, circular, militar…, quan són adjectius, de vegades fent de noms; en canvi, presos per infinitius, la r final és muda: auxiliar el ferit, circular en moto, militar a la CNT.)
     > -er: acer, afer, caràcter, enter, poder (quan és nom), sever…
     > -ir: elixir, emir, menhir, papir, sospir…
     > -or:  amor, anterior, ascensor, cor, favor, licor, motor, tresor, valor…
     > -ur: atur, cangur, cianur, futur, mur, pur…
   Que la s del demostratiu masculí aquest és muda davant un nom que comenci en consonant: aquet noi, aquet llibre, aquet cotxe... I que, en canvi, sona davant vocal: aquest home, aquest any, aquest examen...
     —Que la lletra modificada ç –ce trencada–, representa en diverses posicions el mateix so que té la c davant de e (celler) o de i (cinema), lletres aquestes (e i i) davant les quals no hi va mai ç, tot i els nombrosos rebosters que encara s’entesten a posar *Merçè[2] en els seus pastissos del 24 de setembre.




   [1] Compte amb els dígrafs i els falsos dígrafs quan hàgim de partir una paraula perquè no cap sencera a la mateixa línia. Dels uns i dels altres n’hi ha que es poden separar i n’hi ha que són inseparables com els nens i les llaminadures.
   Es deixen separar: ix (cai-xer), l·l (novel-la), rr (ger-ro), sc (as-censor), ss (cas-sola), tg (met-ge), tj (plat-ja), tx (cot-xe), tz (tret-ze).
   No es deixen separar: gu (fi-gues), ll (amet-ller), ny (ca-nya), qu (es-quena).
   [2] Marco amb asterisc inicial les paraules de grafia errònia o, simplement, inexistents.

Cap comentari:

Publica un comentari