dimecres, 15 d’octubre de 2014

el CATALÀ no em fa por (II)



                                                   Lliçó Primera. (Oh, my God!)[1]

1)             El gènere (gramatical, és clar)
2)             El nombre del nom i l'adjectiu



1)  El gènere (gramatical, és clar)

El gènere és una distinció de la gramàtica que classifica les paraules variables i és totalment arbitrari quan designa coses i idees abstractes. En català, és una característica pròpia tan sols dels noms, dels adjectius i dels articles.

No és difícil recordar tots i cadascun dels gèneres de la nostra llengua, més que més perquè sols en té dos: masculí i femení. En efecte, les paraules solen ser masculines (com ara els noms anell, got, costum, dubte, lleixiu) o femenines (com ara calor, anàlisi, paret, egua [o euga], presó), si bé hi ha moltes paraules que tenen tots dos gèneres.

En aquest darrer cas, el femení es forma de diverses maneres:
    > La més comuna és afegint la desinència -a al masculí: nen - nena, gat - gata, bonic - bonica, forner - fornera… (mecanisme que de vegades comporta canvis ortogràfics: gos - gossa, aeri - aèria, nul - nul·la[2], pagès - pagesa...)
 > Quan el masculí acaba en e, en o, o en u àtones, és a dir, sense accent ortogràfic ni fonètic, aquesta es canvia per una a: alumne - alumna, pediatre - pediatra, monjo - monja, reu - rea…

Algunes paraules formen el femení per mitjà de sufixos específics:
     > -iu: actor - actriu, motor - motriu, emperador - emperadriu…
> -essa: metge - metgessa, alcalde - alcaldessa, tigre - tigressa…
     > -ina: fi - fina, rei - reina, gall - gallina (sovint amb canvis ortogràfics: veí - veïna, orfe - òrfena, heroi - heroïna)…
     > -na (sempre que el masculí acaba en vocal tònica i llavors perd l'accent): cosí - cosina, català - catalana, lleó - lleona…
        > -òloga: psicòleg - psicòloga, filòleg - filòloga, cardiòleg - cardiòloga…

En un petit grup de noms, és el masculí el que es forma afegint el sufix -ot al radical del nom femení: abella - abellot, àguila - aguilot, bruixa - bruixot, nina - ninot, perdiu - perdigot…

N’hi ha que tenen arrels diferents per al masculí i el femení: home - dona, amo - mestressa, marrà (o moltó) - ovella, gendre - nora (o jove).

Si tenir present el gènere d’un nom és sempre recomanable per no ficar-se de peus a la galleda, hi ha casos en que els noms funcionen amb tots dos gèneres: són “ambidextres”, per no dir una altra cosa, i encara cal acostar-s’hi amb més cura.

N’hi ha que, amb una sola forma, poden ser masculins i femenins indistintament i tenen idèntic significat: el/la amor, el/la art, el/la color, el/la crisma (‘oli consagrat’), el/la fantasma, el/la fragor, el/la mar, el/la rubor, el/la sarment, el/la serpent, el/la temor, el/la vessant (només quan significa ‘aiguavés’; en els altres casos és masculí), el/la vodka…

D'altres, amb una sola forma, poden ser masculins o bé femenins denotant pel context el sexe del referent. Tenim els acabats en:
     > -aire: arrossaire, boletaire, captaire, dansaire, terrissaire…
     > -arca: carca, jerarca, monarca, oligarca…
     > -cida: deïcida, homicida, infanticida, magnicida, suïcida…
     > -ista: activista, artista, banyista, espiritista, lingüista…
     > -ta: acròbata, astronauta, demòcrata, gimnasta, patriota...)…
   > I uns pocs més: cònjuge, conserge, intèrpret, pilot (quan significa ‘persona que dirigeix una nau o aeronau, o bé un cotxe o una moto en una competició’), viatjant… 

També poden ser masculins o femenins els noms que provenen, per habilitació, d’adjectius d’una sola terminació, és a dir, dels que no canvien el gènere: alegre, àrab, belga, berber, delinqüent, egòlatra, equànime, hindú, inerme, jove, màrtir, miop, noble, persa, rude, salvatge…

Per si en voleu més, d’adjectius invariables quant al gènere (posem que per col·leccionar-los): actual, amable, agrícola, arborícola, feble, tènue, beix, elegant, picant, interessant, intel·ligent, diferent, obedient, freqüent, regular, rebel, fidel, cruel, civil, fàcil, difícil, veloç…

Hi ha també noms invariables d’animals (oreneta, girafa, mosquit, cangur…) que, per denotar el sexe específic, ens fan afegir una de les opcions mascle o femella: oreneta mascle, girafa femella, mosquit mascle, cangur femella.

D’altres noms, amb una sola forma (homònims), poden ser masculins o bé femenins amb significat diferent en l’un o l’altre cas:

El clau ‘tija metàl·lica que es fa servir amb el martell’
La clau ‘estri de diferents formes que, girant en un pany, obre o tanca una porta’
El fi ‘objectiu, finalitat’
La fi ‘acabament’
El coma ‘estat patològic’
La coma ‘signe de puntuació’
El son ‘acte de dormir’
La son ‘ganes de dormir’
El delta terreny triangular que es forma en la desembocadura al mar d’alguns rius’
La delta ‘quarta lletra de l’alfabet grec’
El còlera ‘malaltia infecciosa’
La còlera ‘ira violenta’
El paleta ‘mestre de cases’
La paleta ‘eina triangular amb mànec curt; pala petita…’
El terra ‘paviment, sòl’
La terra ‘material de què es compon el sòl natural’
El llum ‘estri que fa llum’
La llum ‘claror’
El pols ‘batec; templa’
La pols ‘massa de partícules fines de terra’
El post ‘lloc ocupat per un cos de tropes per a una operació militar’
La post ‘fusta plana’
      
    















2) El nombre del nom i l’adjectiu

La categoria morfològica de nombre indica si l’element del sintagma o l’oració a què ens referim designa una sola entitat o més d’una. Se sol presentar, doncs, en dues formes: singular (una sola entitat) i plural (més d’una entitat). Em seguiu?

La particularitat del plural que l’oposa al singular és per regla general el sufix -s: cub - cubs, oasi - oasis, font - fonts, parèntesi - parèntesis, crim - crims, crisi - crisis, guant - guants, dosi - dosis, ou - ous, índex - índexs.

En les paraules acabades en -a que no són agudes, aquesta vocal esdevé en plural -e seguida de s: rata - rates, àrea - àrees, idea - idees, grassa - grasses, dia - dies... De vegades, amb algun canvi ortogràfic: aigua - aigües, pasqua - pasqües, boca - boques, raça - races, platja - platges...

Bona part dels noms acabats en vocal tònica formen el plural afegint la terminació –ns al singular corresponent (i és de veure com la primera d’aquestes consonants, n, apareix també en les altres formes flexionades i en els derivats): capità - capitans, mà - mans (- maneta - manual), bé - béns, ple - plens (- plena - pleníssim), maniquí - maniquins, cosí - cosins (- cosina - cosinet), raó - raons, bo - bons (- bona - boníssim), tribú - tribuns, oportú - oportuns (- oportuna - oportunitat)…

Cal dir, però, que hi ha un nombre considerable de noms acabats en vocal tònica que segueixen la regla general d’afegir -s al singular:
     > Paraules com ara: bisturí - bisturís, esquí - esquís, cafè - cafès, clixé - clixés, comitè -comitès, consomé - consomés, lilà - lilàs, tarannà - tarannàs…
     > La majoria dels acabats en -u: bambú - bambús, caribú - caribús, cru - crus, hindú - hindús, nu -nus, tabú - tabús, xampú - xampús…
     > Els noms de les lletres i de les notes musicals: les as, les bes, els las, els dos…
     > Els relatius a termes infantils: bebè - bebès, mamà - mamàs, papà - papàs...
     > Les paraules invariables usades com a noms: els perquès, els sís, els peròs…

Constitueixen un grup especial els noms i adjectius masculins aguts la forma del singular dels quals acaba en -ç, -ix, -s, -tx o -x. Tots ells fan el plural afegint la terminació -os:
    > -ç: braç - braços, comerç - comerços, esforç - esforços, feliç - feliços,[3] estruç - estruços...
     > -ix: calaix - calaixos, dibuix - dibuixos, peix - peixos, fluix - fluixos...
    > -s: pis - pisos, permís - permisos, imprès - impresos, cas - casos, pes - pesos...  (però dupliquen la s del singular i perden l’accent gràfic si en portaven, els plurals que es pronuncien amb s sorda: nas - nassos, interès - interessos, postís - postissos, tros - trossos, embús - embussos...)
   > -tx: despatx - despatxos, esquetx - esquetxos, esquitx - esquitxos, cartutx - cartutxos...
      > -x: fix - fixos, complex - complexos,[4] ortodox - ortodoxos, reflux - refluxos... 
      (L’excepció és linx - linxs.)[5]

També els que acaben en -sc, -sp, -st i -xt, però aquests tenen una forma alternativa (-s), reduïda avui en general a la llengua escrita.
     > -sc: fresc - frescos (o frescs), disc - discos (o discs), quiosc - quioscos (o quioscs)…
     > -sp: cresp - crespos (o cresps)…
    > -st: llest - llestos (o llests), trist - tristos (o trists), just - justos (o justs)… (Amb l'excepció de test, en el sentit de 'prova utilitzada en psicologia', que forma exclusivament el plural afegint-hi -s.)
    > -xt: text - textos (o texts), context - contextos (o contexts), mixt - mixtos (o mixts)…

També tenen aquesta doble forma de plural els acabats en -ig, tot i que aquests pateixen petites modificacions: raig - rajos (o raigs), desig - desitjos (o desigs), boig - bojos (o boigs), sorteig - sortejos (o sorteigs)...

Hi ha, per acabar, casos més aviat esporàdics de noms invariables, és a dir, que adopten idèntica forma per al singular i el plural:
     > Alguns masculins aguts acabats en -s: fons, pus, temps, dilluns, dimarts…
     > Alguns femenins acabats en -s: pols, bilis, tos, acròpolis, urbs…
     > Tots els noms no aguts acabats en -s: llapis,[6] globus, atles, bíceps, brindis…
     > Tots els compostos el segon terme del qual ja té la forma de plural: paraigües, salvavi-des, llevataps, comptagotes, llepafils…

-----------------------------------------------------

[1] Això és anglès.
[2] Perquè no resulti tan senzill, hi ha noms masculins acabats en -a: bacallà, dia, drama, mapa, papa, poeta, problema... I, anàlogament, hi ha un grupet de femenins amb una terminació en -o, moto, ràdio..., més pròpia dels masculins (suro, ferro...).
[3] Noteu que l’adjectiu feliç, a l’igual de audaç, capaç, atroç..., té una sola terminació en singular, però dues en plural: feliços - felices.
[4] De manera que res de *fixes ni de *complexes si no és que són formes de femení plural, en aquest cas correctes: idees fixes, maniobres complexes.
[5] I si el llest de torn us surt amb que “Vas dir un dia que esfinx també feia el plural afegint només una -s”, podeu contestar lacònics com Leònides d’Esparta: “Sí: esfinx no és masculí."
[6] Preneu bona nota de lluitar sense treva contra la col·loquial i inacceptable forma *llàpissos, cosina germana de *senassos (per senars) i *xipressos (per xiprers): com el drac abominable, tenen tres caps i escupen foc.


Cap comentari:

Publica un comentari