Ahir diumenge, a la vitivinícola Alella (el Maresme), al centre
cultural Can Lleonart, un equipament municipal que ocupa un edifici
de planta i dos pisos que té una façana preciosa, amb esgrafiats i
un coronament curvilini d'aire barroc, es va celebrar un esdeveniment
amb tantes cares com un tetraedre: la lectura del manifest del
Correllengua 2018, una actuació del duo musical valencià VerdCel
--insuperable la seva versió del "No passareu" d'Apel·les
Mestres ("No passareu! I si passeu, / serà damunt d'un clap de
cendra...")--, el lliurament del XXII premi de poesia Alella
a Maria Oleart i del XVIII premi de contes Alella a Guida
Alzina.
Jo havia presentat al concurs de poesia, amb les restes de l’esperit
esportiu que em caracteritzava en altres temps, un poemari
titulat "Vent que no xiula", que per una estranya conjunció còsmica va obtenir una
menció especial del jurat (i qui no es consola és perquè no vol).
Doncs aprofito per agrair un cop més als organitzadors, des d’aquí, que se’m donés
l’oportunitat de fer unes consideracions prèvies abans d'entrar en matèria, explicant que els poemes presentats al concurs i
que no m’havien servit per guanyar-lo eren dels que jo anomeno “de
batalla”. De batalla contra la concepció, encara vigent entre
nosaltres, de la sordesa com una malaltia i també contra el joc de
mans que ha pretès, amb un parell de passis màgics, fer
desaparèixer la sordesa del món.
“Que
en què consisteix aquest joc de mans? Primerament se li diu al
públic que aquests individus de què parlem no són muts perquè
poden emetre sons i es convida el respectable a comprovar-ho
trepitjant-los l’ull de poll; tot seguit se l’assabenta que
sords, el que se’n diu sords, no ho són pas, perquè qui més qui
menys tots tenen restes auditives, cosa que és veritat. De manera
que si no hi ha sords, ni muts ni sordmuts, alehop!, ja no hi ha
sordesa. Es tracta pròpiament de deficients auditius. I, esclar,
permetre que un deficient auditiu parli amb les mans fóra admetre
que és sord o sordmut, cosa que s’acaba de demostrar que és
impossible. Conclusió? Doncs que parlin com nosaltres: amb la boca!”
En fi, vaig llegir un dels poemes, i vaig tornar a comprovar que
petit que és el món: el guanyador del concurs de contes, Xavier
Vidal Alemany, resulta que és amic i company de feina d’un cosí. Els camins
del Senyor, com els del Procés, són inescrutables.
Aquí van unes quantes fotos.
