dimecres, 3 d’abril de 2019


L'ESTRANY CAS DE L'ESPASA VILARDELLA

L’heroi Siegfried mata el drac custodi del tresor dels nibelungs. Detall de la porta de fusta tallada de l’antiga església noruega d’Hylestad. Font: https://cafeexpose.wordpress.com/2010/08/

18 d’octubre de 1274. Pel que fa al litigi entre els abans camarades de batalla, Bernat de Centelles, que sostenia que Arnau de Cabrera era vassall seu, i aquest darrer, que ho negava amb vehemència ell només era vassall del rei i de Nostre Senyor, Jaume I emet sentència en què dóna la raó al de Cabrera basant-se que l’altre, en el duel celebrat poc abans entre tots dos, va jugar brut en fer servir una arma “de virtut”, és a dir, màgica i, per tant, il·lícita.
Amb el pas dels anys no sols hem condemnat a l’oblit una colla d’ocupacions
Retrat de Nicomedes Méndez, botxí titular de l'Audiència de Barcelona. La Vanguardia, 16-1-1892, p. 4

i oficis (alguns en bona hora: evoqueu galiots, botxins i estiracordetes...), també costums, miracles, aparicions i meravelles deslligades de connotacions religioses, com ara les espases de virtut o “constel·lades”, que és com anomenaven a l’Edat Mitjana les espases dotades de propietats extraordinàries, forjades sens dubte en un indret mític i en època llunyana, sota la influència de determinada configuració dels astres.
El cas és que els cavallers esmentats s’havien reptat a una junta –un combat d’home a home, a cavall i amb llança–, per tal que la disputa la resolgués la sang vessada. Arribat el dia fixat, en el camp de l’honor i davant Guillem Ramon de Montcada, un dels magnats de l’època, els contendents es van fer els juraments de costum, entre ells, que no portaven res al damunt que fos de virtut. Començada ja la lluita, alguns dels prohoms assistents pretendrien que Arnau de Cabrera deixés córrer l’assumpte i retés l’homenatge que l’altre li exigia. Després que el de Montcada l’amenacés, si no ho feia, amb treure’l de la lliça com a vençut, finalment van desarmar-lo, obligar-lo a desmuntar i el van fer retre homenatge, si us plau per força, a Bernat de Centelles.
Ben aviat, dolgut i humiliat el de Cabrera, apel·larà al rei acusant el seu adversari d’haver faltat al jurament prestat en dur, el dia del combat, l’espasa Vilardella (els poders de la qual no eren cosa de per riure: el seu portador no podia ser mort ni vençut en batalla i a més, si algú la deixava cap per avall, ella tota sola es girava i es posava com cal) a més d’altres elements de virtut addicionals: una alba o camisa de missa –una túnica de lli blanc que cobria el cos des del coll fins als peus–, que Bernat de Centelles hauria demanat al prior del monestir de Sant Pau del Camp, de Barcelona, i que tenia la virtut de fer qui la duia invencible en combat, i una capseta de ferro que contenia un diamant màgic que impedia que al seu portador li fos trencat cap os.
Jaume I el Conqueridor. Font: 
blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/07/28
Com ja acusava el denunciant, fill per cert de Guillema d’Empúries, que havia estat una de les amants de Jaume I, i marit de la berguedana Sibil·la de Saga, que ho era en aquell moment,[1] la sentència reial establiria que Bernat de Centelles havia obrat contra les ordinacions de Catalunya i els costums de guerra, específicament, contra el principi jurídic que diu Nullus sucumbere vel superari possit qui illum in bello detulerit ‘Ningú que ha portat [una arma de virtut] pot perdre o guanyar una batalla’;[2] invalidaria l’homenatge que li havia prestat l’altre a contracor i faria constar, de passada, que Guillem Ramon de Montcada havia actuat de bona fe en interrompre la junta.
Quant a l’origen de la Vilardella, diu la llegenda que fa molt de temps, prop de Vilardell, un nucli de població del terme municipal de Sant Celoni, al peu del massís del Montnegre, hi havia un drac tan ferotge com tots els de la seva espècie, que es cruspia qualsevol que passés pel camí ral fent via entre Barcelona i Girona. I que els cavallers que havien intentat eliminar-lo no n’havien estat capaços i havien acabat els seus dies ells mateixos entre les urpes de la bèstia.
Un dia que no era de nit, vigília d’una festa, un vell pidolaire truca al castellet proper a Sant Celoni d’un cavaller anomenat Soler de Vilardell i li demana almoina. Soler, un home bo, deixa a la porta l’espasa que empunyava i entra a buscar un pa per donar-li però, en sortir, ja no troba el pobre i on havia deixat la seva espasa hi veu una altra que brilla d’una manera especial. Soler s’afanya a provar-la, donant amb ella un cop al tronc d’un roure centenari que es parteix com si fos de cera; colpeja una roca i també es parteix per la meitat. Això li fa entendre que aquella és una espasa de virtut i que li ha fet arribar el cel amb l’objectiu de matar el monstre. Valerós, surt a trobar la bèstia protegit amb una armadura i un escut lluents i l'espasa de virtut. Enfrontat al drac, que s’espanta en veure's reflectit en l'armadura i l'escut, Soler de Vilardell el venç ben fàcilment.
Cova del Drac. Sant Celoni. Font: bttjoan.wordpress.com

Quan, triomfador i satisfet, troba els celonins que l'esperen expectants al portal de la Força, alça l'espasa amarada de sang negra i crida:
         “Braç de virtut,
        espasa de cavaller,
        has migpartit la roca,
        i el drac també.”
Aleshores unes gotes de sang que regalimen de l'espasa li cauen al braç i, com poderosíssim verí, li causen la mort a l’instant, sia que Soler de Vilardell, ensuperbit, s’havia atribuït el mèrit de la victòria per comptes de fer-ho a l'espasa de virtut, sia que és imprescindible, com se sap, recitar conjurs i fórmules rituals correctament perquè una simple equivocació pot fer que no siguin efectius o que es tornin contra un. S’hauria estalviat aquest trist final, doncs, si hagués dit:
         “Espasa de virtut,
        braç de cavaller,
        has migpartit la roca,
        i el drac també.”
Per alguna estranya raó, el fet de matar la bèstia s’ha relacionat sovint amb l’escena d’un relleu existent al muntant esquerre de la Porta de Sant Iu de la catedral de Barcelona, que representa un cavaller amb espasa i escut matant un animal fabulós... que malauradament no és cap drac –no té forma de serp–, sinó un griu –àguila de mig cos en amunt i lleó de mig cos en avall–.

Cavaller matant un griu. Relleu del muntant esquerre de la Porta de Sant Iu de la catedral de Barcelona. Font: Wikimedia Commons. Foto: Pere López

En qualsevol cas, tan històrica com l’espasa Tisó[3] o la de Sant Martí, al Museo de Burgos i al Musée de l’Armée de París, respectivament, sempre que no es tracti de falsificacions, l'espasa Vilardella existeix realment o si més no va existir: a més d’estar documentada en la curiosa sentència de Jaume I, consta que pertanyeria als següents reis del Casal de Barcelona; que la va brandar coratjosament l’infant Alfons (el futur Alfons III el Benigne) a la batalla victoriosa de Lucocisterna, Sardenya, contra els pisans, el 1274, i que figura, juntament amb altres espases valuoses del seu patrimoni, en el testament que Pere III el Cerimoniós va atorgar el 14 de maig de 1370.
Reapareix en bones mans, Vilardella!

[1] “...Se sap que pels volts de 1274 Sibil·la ja coneixia el rei Jaume I i que a finals del mateix any de 1274 demanaria al papa l’anul·lació matrimonial, al·legant que el seu marit vivia amb una altra dona quan es casaren i l'acusà de possibles maltractaments. Sibil·la s’instal·là a Barcelona en una casa on vivia amb la seva germana Beatriu i els cinc fills. Però el papat no va cedir a les peticions de la dona.
El rei Jaume va morir l’any 1276, després d'haver demanat al papa l’anul·lació de la paraula de matrimoni que havia donat a Teresa Gil de Vidaure, llavors malalta de lepra. Mentre es resolia el procés, el rei havia donat a la seva amant [Sibil·la] el castell de Tàrbena, al País Valencià, amb els seus drets i també les terres i castells que havien estat donades a Guillema, sogra de Sibil·la, quan era l’amant reial.” (“Sibil·la de Saga”, Diccionari biogràfic de dones, Associació Institut Joan Lluís Vives: http://dbd.cat/fitxa_biografies.php?id=2003).
[2] Del tractat jurídic De Batalla, de 1251-1255, atribuït a Pere Albert.
[3] Espasa que sembla que es pot identificar amb la famosa Tizona del Cid, que en aquest cas només li hauria pertangut uns quants anys, entre que l’arravatés presumptament a Berenguer Ramon II el Fratricida, que l’havia heretat dels seus avantpassats, i que la cedís a la seva filla María Díaz de Vivar, muller de Ramon Berenguer III, que la va rebre en dot pel casament.




Cap comentari:

Publica un comentari