dijous, 2 de maig de 2019

EFEMÈRIDES NOSTRADES


LA ROSA DE FOC


Barcelona crema. Font: 
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/restauracio-borbonica/page/2/


El 1909, a Barcelona, continuen esclatant petards sense ser Sant Joan: el 7 d’abril, al carrer de la Boqueria, 32, que fa tres ferits; l’endemà, un altre al carrer de Sant Pere Més Alt, 2, davant les seus del Círculo Tradicionalista i del Centro Federal; el dia 11, a la casa de planta baixa d’Aldana, 2 i Paral·lel, 98, que ocupa un bar (Ca l’Estevet); l’endemà, al carrer Sant Pau, 88; el vespre del 28 de juny, al Teatre Principal, un cop abandonat el local pels espectadors i, cap a la mitjanit del mateix dia, al Teatro Soriano, aquest ple de gom a gom, sense però causar víctimes; el 4 de juliol, al cafè del Circo Español, prop de la mitjanit...
Ara bé, la veritable explosió no es deurà ni a la dinamita ni a la pólvora ordinària sinó a la ira col·lectiva (acompanyada d’unes galledes de petroli). I no durarà un instant sinó... cinc dies sencers, del 26 al 30 de juliol, unes jornades que li valdran a la ciutat el sobrenom de la Rosa de Foc. ¿Es va tractar d’una revolta o bé, com escrivia Joan Fuster a propòsit de les Germanies (1519-1523), «alguna cosa més que una simple revolta popular: [...] un intent d’això que en termes moderns podríem anomenar revolució»?[1]
El juliol de 1909, als súbdits de l’àrea de domini espanyol al Marroc, mai pacificats del tot, els havia pujat la sang al cap en comprovar que els ocupants havien reprès la construcció d’una línia de ferrocarril de 20 km des de Melilla a les mines de ferro de Desula. Perquè si bé és veritat que els seus drets d’explotació els havia comprat una companyia espanyola el 1907 a Bu Hmara ‘L’home de la burra’, un soldà usurpador que d’afirmar que Al·là li havia confiat la missió d’eliminar la influència dels cristians en el país, havia passat a acceptar-ne els diners amb molt de gust, les cabiles afectades, oposades a la concessió i tipes del seu poder tirànic, l’havien expulsat del poder el desembre de 1908.
Els treballs, doncs, havien estat paralitzats des d’aleshores a l’espera que un nou soldà, també autoproclamat, Abd al-Hafid, n’atorgués el permís oportú. Però el president del govern, el conservador Antonio Maura, collat pels financers, que tenien pressa a munyir la vaca, havia dissolt les Corts a començament de juny per evitar l’oposició parlamentària a les previsibles operacions bèl·liques que tindrien lloc al Marroc i, d’altra banda, havia donat sense més ni més el vistiplau a la prossecució de la feina. D’aquí, l’atac dels rifenys als treballadors del ferrocarril el dia 9, en què quatre d’ells resultarien morts. Aquest episodi va ser el desencadenant de la Segona Guerra de Melilla.
El dia 11, Maura promulgaria un decret de mobilització dels reservistes de les lleves de 1903 a 1907 –la majoria, catalans– per defensar els interessos miners a la zona, una mobilització que afectava molts obrers casats i amb fills petits que deixaven la família en la misèria en no poder pagar els 6.000 rals (1.500 pts.) que costava evitar la incorporació a files, quan el sou mitjà d’un treballador era de 20 rals diaris. Això, més el record ben viu encara dels morts i esguerrats de les guerres de Filipines i de Cuba, va atiar les protestes, tímides d’entrada i exclusivament en contra d’una nova guerra colonial, que s’entenia amb una bona dosi de raó com la defensa pels pobres dels negocis dels rics. Activaria aquestes protestes el 12 de juliol el primer embarcament de tropes cap a Melilla, part de la brigada que manava el general Miguel Imaz i que continuaria els dies següents.


Port de Barcelona. Embarcament de tropes cap al Marroc. Font:
https://www.elmundo.es/papel/historias/2018/07/28/5b5b6236e5fdeaa37e8b458b.html
Però seria a partir del 14, quan va embarcar el batalló de caçadors de Barcelona, que dames de la bona societat repartirien en cada expedició tabac, escapularis i medalles als soldats. Ningú ho va preveure, però això darrer, incloent-hi el tabac, desviaria la ira popular de l’exèrcit al clergat, passant del “Que hi vagin els rics!” al “Que hi vagin els frares!”, un clergat tradicionalment reaccionari i monopolitzador gairebé de l’educació –que molts sectors ja reclamaven laica i racionalista– i de l’acció social; que donava el seu suport als sindicats dominats per una empresa o per la patronal (sindicats grocs), i invariablement al costat dels poderosos.
El diumenge 18 de juliol es va celebrar al matí, com per fer boca, una manifestació contra les corrides de toros i per la seva abolició, i quan a la tarda es preparava per sortir, en el vapor Cataluña, el batalló de caçadors de Reus, es va muntar un sidral al moll, pres per la policia: dones plorant i cridant, soldats que abans d’embarcar llençaven al mar les petaques i els símbols de devoció rebuts, soldats que ja en la popa mateixa del vaixell maleïen Maura, Comillas –propietari dels vaixells de transport de les tropes–, Romanones –un dels homes més rics d’Espanya, accionista de la Compañía Española de Minas del Rif–, i per descomptat la guerra, sent aclamats pel públic. “Llenceu els fusells!”, els cridaven des de terra. Va haver-hi trets a l’aire per part de la policia i unes quantes detencions.
El dia 20, en un multitudinari míting conjunt de socialistes de La Internacional i anarquistes celebrat a Terrassa, es va afirmar el dret dels marroquins a la independència i es va fer una crida de vaga general contra la guerra, a més de redactar-se una proposta el tercer punt de la qual deia: «Contra el envío a la guerra de los ciudadanos útiles a la producción, y en general, indiferentes al triunfo de la cruz sobre la media luna, [...] se podrían formar regimientos de curas y de frailes que, además de estar directamente interesados en los triunfos de la religión católica, no tienen familia ni hogar, ni son de utilidad alguna al país [...]».[2]
Després va resultar que ni l’organització sindical Solidaridad Obrera ni cap dels dirigents de forces polítiques com el Partido Republicano Radical d’Alejandro Lerroux o l’aliança electoral anomenada Esquerra Catalana van voler fer-se càrrec de la direcció de la vaga, formant-se aleshores en la clandestinitat un comitè responsable, integrat per un representant socialista, un anarquista i un republicà federal, que en va acordar la data –el 26– i la tàctica a seguir, i va nomenar delegats per a diferents llocs de Catalunya.
El mateix dia 20 i el 21, amb l’arribada de notícies que parlaven de nombroses baixes entre els soldats enviats al Marroc, hi va haver conats de manifestació contra la guerra a les Rambles, dissolts amb violència per la policia i, el 22, el governador civil Ángel Ossorio y Gallardo publicava un ban en què, fent referència a l’agressió contra un guàrdia de seguretat del dia abans, afirmava que “se hace indispensable usar del rigor que he querido regatear hasta ahora, y por eso prevengo al público que queda terminantemente prohibida la formación de grupos en la vía pública, y que las fuerzas de vigilancia, seguridad y guardia civil disolverán con la necesaria energía los que se formen y resistan á las intimaciones previas que ordena la ley.”[3]
L’endemà de Sant Jaume, conforme a les directrius del comitè de vaga, es declara a la matinada una vaga general, que s’estén com taca d’oli i que tindrà a Barcelona un seguiment pràcticament total: tot i que la jornada laboral havia començat amb normalitat, cap a migdia ja s’havia suspès la feina a la majoria de fàbriques i tallers; els carreters, “convençuts” pels piquets, havien deixat de prestar els seus serveis; no apareixerien les edicions de tarda de la premsa i només funcionaven els tramvies, fins que després que se n’apedreguessin uns i se’n bolquessin uns altres i de xocs entre grups d’obrers armats i la guàrdia civil, a primera hora de la tarda es retirarien a cotxeres. Aquell mateix dia, amb ritmes diferents, la vaga es va estendre a altres ciutats industrials de la província com Mataró, Badalona, Vilanova, Granollers, Igualada, Manresa, Terrassa i Sabadell, on des de bon matí s’havien enfrontat les forces d’ordre públic i els vaguistes.

Tramvia bolcat. Foto: Josep Brangulí. Font:
http://ensintoniaeldiario.com/storage/posts/January2019/jYLPnsVB6Rnn4WRB8Eu0.jpg
A primera hora de la tarda, quan ja la vaga general era completa, va haver-hi un tiroteig al Passeig de Colom de resultes del qual van resultar ferits tres guàrdies i nou civils, que van ser atesos a la Casa de socors de l’esmentat Passeig. I, conforme avançava la tarda, la situació va anar de mal en pitjor a diferents punts de la ciutat, amb manifestacions, càrregues policials i nous tirotejos que van causar tres morts i una vintena de ferits, la majoria greus. Al vespre, el capità general Luis de Santiago Manescau, que dubtava a fer intervenir les tropes que en depenien –molt reduïdes després dels embarcaments–, proclamava l’estat de guerra a tota la província, cosa que implicava la suspensió de les garanties constitucionals (inviolabilitat dels domicilis, llibertats d’expressió, reunió i associació...), i el governador civil, Ángel Ossorio y Gallardo, va oposar-s’hi dimitint.

Grups de revoltats. Font:
https://lasemanatrgicadebarcelona.weebly.com/galeriacutea.html
Construint una barricada. Foto: Frederic Ballell. Font:
http://crai.ub.edu/sites/default/files/exposicions/crai.pavello/setmana/construccio_barricada2.jpg
L’endemà, dimarts 27, prescindint del fet que la vaga s’havia convocat perquè durés 24 hores, s’aixecarien barricades –més de 250– principalment amb llambordes, però també amb sacs de terra, somiers i tapes del clavegueram, es farien onejar banderes tricolors i es tallarien les comunicacions telefòniques i telegràfiques de Barcelona amb la resta de l’Estat. Al matí, una columna d’infanteria, dividida en seccions, va recórrer diversos carrers sense trobar resistència i mentre la burgesia es tancava a casa o marxava cap a les seves residències fora ciutat, aquí els revoltats actuaven ja per lliure, assaltant armeries i comissaries per aconseguir armes, enfrontant-se a la força pública i iniciant espontàniament una mena de desamortització popular pel foc que afectarà esglésies, convents, escoles d’ordes religiosos i altres edificis.
Si en general es va respectar la integritat dels religiosos vius,[4] per tal com la violència anava dirigida contra el patrimoni eclesiàstic i la major part de vegades es convidava el personal de l’establiment condemnat a desallotjar-lo abans que fos cremat amb tot el seu contingut cadires, taules, portes, reclinatoris, cortinatges, llibres..., és cert que en alguns casos se’n van profanar les despulles, arribant-se a exhibir al carrer mòmies desenterrades dels cementiris conventuals per mostrar al món com els cadàvers apareixien lligats, suposada prova de maltractaments, i mostrar també els fetus dels seus avortaments.
Cal remarcar que en els incendis i els disturbis van anar de costat
Lerroux en caricatura del Cu-Cut!
sindicalistes, obrers sense filiació determinada, republicans federals, socialistes, anarquistes... amb una participació destacada de joves militants de l’anticlerical (i espanyolista) partit Republicano Radical de Lerroux (el de
«Jóvenes bárbaros de hoy, entrad a saco en la civilización decadente y miserable de este país sin ventura, destruid sus templos, acabad con sus dioses, alzad el velo de las novicias y elevadlas a la categoría de madres para virilizar la especie»[5] que, condemnat per delicte d’impremta, s’estava aleshores a Buenos Aires). Sense oblidar una nodrida representació de dones, especialment entre els incendiaris.
Després d’una angoixosa nit a les fosques (aterrats bona part dels fanals públics i suspesa la feina a les fàbriques del gas i a la principal d’electricitat), amb un tiroteig continu, a les vuit del matí del dimecres 28 el capità general faria fixar a les cantonades un nou ban, que començava a regir a les nou, el primer article del qual feia: «Se intima á cuantas personas ocupan las calles de esta Ciudad á que se disuelvan y se retiren á sus casas, en la inteligencia de que si no lo efectúan así, se hará fuego sobre ellas sin intimación alguna, cualquiera que sean los gritos que profieran, aun cuando fueran los de VIVA EL EJÉRCITO[6] ú otro análogo». Aquest dia es fa extensiva la suspensió de garanties constitucionals a tot Espanya.
I si ja de ben abans, entre cinc i sis del matí, hi havia hagut un intens intercanvi de trets pel barri de Sant Martí de Provençals, després de la proclamació del ban es generalitzaran a tota la ciutat els violents combats a peu de carrer entre les forces de l’ordre i els insurrectes. Aquests assalten a les deu la caserna que els antics sometents, els Veterans de la Llibertat, tenien al carrer de Sadurní, paral·lel a Robador, on es proveeixen d’armes i assalten també la comissaria de policia existent al carrer Conde del Asalto, avui Nou de la Rambla, en aquest cas sense èxit. A Gràcia, assalten i saquegen una armeria existent al carrer Torrent de l’Olla i, durant gairebé tot el dia, parapetats rere les barricades, intercanvien un foc nodrit amb la força pública. Sovintegen els tirotejos a diferents punts de la ciutat i es dispara indiscriminadament des de molts terrats.
Serà dijous 29, amb l’arribada d’importants reforços militars des de València, Saragossa, Pamplona i Burgos, uns soldats convençuts que vénen a sufocar un moviment separatista fake news que, amb la intenció de privar-lo de possibles suports a la resta de l’estat, ha fet córrer entre la premsa el ministre de la Governació mateix, Juan de la Cierva, quan la situació comenci a fer un tomb. El general Germán Brandeis, el mateix que uns anys enrere va capitanejar els 300 militars “patriotes” que, vestits amb l’uniforme, havien destrossat i calat foc a les redaccions del Cu-Cut! i de La Veu de Catalunya, fa ocupar el Poble Nou amb l’ajut d’artilleria i el general Santiago es fa amb el control de Drassanes. Les tropes nou vingudes acampen per carrers i passejos i a la plaça de Catalunya.
El 30 de juliol, arriben més tropes des de Tortosa i València. Els tirotejos, que continuen, van perdent intensitat i a la nit cessen del tot; s’abandonen moltes de les barricades construïdes i es restableix la circulació pel centre de la ciutat: són els primers símptomes del final de la revolta.
El dissabte 31, amb la ciutat presa per les tropes i una relativa tranquil·litat, trencada només per alguns trets solts, l’autoritat militar publica un ban autoritzant la circulació pels carrers, sense formar grups, i recomanant l’obertura d’establiments i la reanudació de la feina. El telèfon i el telègraf tornen a funcionar (els tramvies no ho faran fins l’endemà). Comença la neteja dels carrers i el desmantellament de les barricades. A la nit, també torna a funcionar l’enllumenat públic.

Una detenció al carrer després dels fets. Font: 
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/restauracio-borbonica/page/2/
A risc d’algun oblit, vet aquí el detall de la seixantena de construccions destruïdes o danyades greument pel foc a Barcelona,[7] amb expressió del dia i –quan m’ha estat possible– l’hora aproximada d’inici de la primera crema segons diferents fonts: la primera perquè hi ha casos en què, en haver-ne quedat intacte algun sector, se les va tornar a incendiar.
Dilluns 26
23,30 h: escola del Patronato Obrero de San José, dels germans maristes, al carrer Wad-Ras, 206, el Poblenou. L’endemà, prop de les 9,00 h, estant-se els religiosos a la seva propera residència del carrer Llacuna, 8, són convidats a sortir per un veí, que després d’assegurar-los que en aquell moment no hi ha perill, delata la seva presència a un grup dispers de revoltats, alguns dels quals disparen armes de foc i el germà Lycarion (François May), suís, director del patronat, cau mortalment ferit.
Dimarts 27
10,00 h: església parroquial de Santa Maria del Taulat, al Poblenou, Marià Aguiló, 55. Al rector, mossèn Ramon Riu i Ceriola, que es tanca en lloc considerat segur de la casa rectoral juntament amb un vicari, mossèn Jaume Oliveras, li sobrevé la mort a causa de les emocions provocades pel foc, els crits, la trencadissa de vidres, el fet mateix de saber-se perseguit...
Cap a les 11,00 h: comissaria de policia de la Rambla del Triomf (Rambla del Poblenou).
Cap a migdia: església parroquial de Sant Cugat del Rec, a la plaça de Sant Cugat, confluència dels carrers Carders i Fonollar.
13,00 h: casa rectoral de l’església parroquial de Sant Pau del Camp, podent-se salvar l’església (carrer Sant Pau, 101).
14,00 h: església de Sant Antoni Abat i col·legi de l’Escola Pia, tots dos edificis amb façana a la Rda. Sant Pau i d’enormes proporcions el segon, que anava del carrer Sant Antoni Abat fins al carrer de la Cera.

Ruïnes del col·legi de l'Escola Pia. Vista lateral. Postal editada por A.T.V. núm. 2.  AMB.

15,00 h: monestir de Sant Maties de monges jerònimes, de clausura, a la plaça del Padró, i església pròpia, que venia fent funcions parroquials sota l’advocació de la Mare de Déu del Carme.
Cap a les 16,00 h: convent de franciscans i capella annexa dedicada a Sant Magí, al carrer Santaló, cantonada a Muntaner. El superior, Ramon M.ª Usó Amel, poc després d’abandonar preventivament l’edifici, rep un tret a consecuència del qual moriria a les cinc del matí de l’endemà.
Cap a les 16,00 h: església parroquial de Sant Martí del Clot, a la plaça Canonge Rodó, 2-3, entre el carrer Aragó i l’actual Av. Meridiana, per on aleshores circulaven els trens.
16,30 h: església oratori de Sant Felip Neri, al carrer Sol, 2-12, a Gràcia (on es diu que assistia Joan Maragall) i residència annexa dels oratorians o felipons, carrer de l’Àngel, avui Montseny, 24-28.
Cap a les 17,00 h: convent de concepcionistes, terciàries franciscanes de la Immaculada Concepció, a la Rambla del Triomf, avui del Poblenou, 76.
A mitja tarda: església de Nostra Senyora del Sagrat Cor, al carrer Rosselló, 175, i col·legi de Sant Miquel i residència dels missioners del Sagrat Cor, a Muntaner, 158.
A mitja tarda: capella d’en Marcús o de la Mare de Déu de la Guia, al xamfrà de Carders amb Montcada i propera, doncs, a la parròquia de Sant Cugat del Rec.
A mitja tarda: convent (de clausura) i capella de les magdalenes, agustines ermitanes de la congregació de Nostra Senyora de la Caritat del Bon Pastor, amb entrada per Muntaner, 83, i València, 188.
Cap a les 18,00 h: església i convent de carmelites descalces, al carrer de l’Àngel, 53 i 55, Gràcia, actual escola Sant Josep del carrer Montseny.
Al capvespre: església parroquial de Santa Madrona la Nova, al carrer Tapioles, 10, el Poble-sec.
Al capvespre: convent, col·legi i granja de les Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, al carrer Coello, avui Londres, davant l’Hospital del Sagrat Cor.
Al capvespre: Centre Catòlic Obrer de religioses de l’Institut Catequista Dolores Sopeña, conegudes per dames catequistes, al Passatge Venero, 4, el Poblenou.
Cap a les 20,00 h: església dels Agonitzants, al carrer de Sant Pere Més Baix, 76, dels pares camils, Clergues Regulars Ministres dels Malalts, i l’escola municipal contigua, que es devia creure propietat dels religiosos.

Ruïnes de l'església dels Agonitzants. Postal editada por A.T.V. núm. 75.  AMB
20,00 h: església i monestir de Santa Margarida la Reial, de clarisses caputxines (de clausura) al Camp d’en Galvany, entre el carrer Calvet i la Travessera de Gràcia, amb porta única al que eren uns camps sense conrear.
21,00 h: convent de Serventes de Maria, Ministres dels Malalts, al carrer de la Universitat, avui Enric Granados, 16, prop de la plaça Letamendi.
23,00 h: església de la Sagrada Família (popularment, de Sant Pere Pescador), al barri de barraques de Pekín, platja de la Mar Bella, a tocar del Camp de la Bota.
Cap a les 24 h: residència-noviciat i escola de religioses escolàpies, al carrer Joan de Peguera, a Sant Martí de Provençals (el Clot).
Poc abans de les 24,00 h: església parroquial de Sant Joan Baptista de Gràcia, a la plaça gracienca de la Virreina.
24,00 h. Després de l’incendi de les portes del temple, iniciat tres hores abans: l’església parroquial de Sant Pere de les Puel·les, entre els carrers de Méndez Núñez i Ludovico Pío, avui Lluís el Piadós, amb façana principal a la plaça de Sant Pere, més la casa rectoral contigua, barri de Sant Pere (Ciutat Vella).
Durant la nit: convent de beates dominiques, dites “del Poblet”, i escola femenina de Nostra Senyora del Roser, al xamfrà dels carrers Mallorca i Roger de Flor.
(?): convent i església dels missioners de Sant Vicenç de Paúl, al carrer Provença, 212.
(?): convent de frares mínims i església de Sant Joaquim, llavors encara en construcció, al carrer de l’Oblit, el Guinardó.
(?): asil (d’infants) a cura de les filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, al carrer d’Aldana cantonada amb Borrell, a la barriada de Sant Antoni, a tocar del Paral·lel.
(?): convent i capella de les agustines de Santa Maria Magdalena, popularment penedides, al carrer Aragó, 121, entre Borrell i Viladomat, un solar que donava, per la part posterior, a la rasa ferroviària del que és avui Avinguda de Roma.
(?): església i residència dels missioners de Sant Vicenç de Paúl, al carrer Provença, 19.
(?): església i convent de frares menors caputxins de la Mare de Déu de l’Ajuda, al carrer Sant Pere Més Baix, 18.

        Ruïnes de l'església de la Mare de Déu de l'Ajuda. Postal editada por A.T.V. núm. 2.  AMB.
(?): col·legi de Santa Madrona, dels germans de les Escoles Cristianes, popularment “de la Salle”, al carrer Blai, 4, el Poble-sec.
(?): col·legi de Nostra Senyora del Carme, dels germans de la Salle, al carrer Blai, 34, el Poble-sec.
Dimecres 28
6,00 h: col·legi i pensionat de Nostra Senyora de Loreto, que dirigien religioses de l’Institut de la Sagrada Família, a l’indret conegut com a Camp de la Creu, a la zona de l’actual carrer Loreto que limitava amb la Carretera de Sarrià, per on tenia l’entrada, i amb la Travessera de les Corts, el nucli antic de la plaça del Carme-carrer Morales i el carrer Gelabert.
Cap a les 8,00 h: convent i col·legi-taller del Nen Jesús de Fills de la Sagrada Família, entre la Riera de Magòria --actual Entença--, Prat d’en Rull, Sant Carles --actual Taquígraf Garriga--, i Travessera de les Corts, on avui s’alça el nou edifici del col·legi Pare Manyanet.
Cap a les 10,00 h: xalet refugi de les agustines al faldar de Montjuïc, en el punt anomenat de Sant Dimes, lloc d’esbarjo de la canalla que instruïen en un local d’Hostafrancs sense localitzar.
Al matí: residència-asil per als germans maristes, coneguts per “pares Francesos”, una antiga masia amb gran extensió de terreny a Sant Martí de Provençals, el Clot, amb entrada pel torrent de la Vela.
Cap a les 13,00 h: monestir femení cistercenc de Santa Maria de Valldonzella, al carrer Ponent, avui Joaquín Costa, 64.
Cap a les 13,00 h: El col·legi noviciat de concepcionistes (terciàries franciscanes de la Immaculada Concepció), popularment monges del Sortidor, per la gran font existent al centre de la plaça de Blasco de Garay, avui del Sortidor precisament, al Poble-sec.
15,00 h: destil·leria de licors, magatzem i botiga d’Antoni Tortras, edifici situat al carrer de la Cera, 51, en què els revoltats van creure que s’amagaven uns quants clergues.
Cap a les 16,00 h: escola de Sant Josep, dels germans de la Salle, a la Carretera de Sarrià, 4.
Cap a les 21 h: església i convent de carmelites descalces, al carrer de San Francisco, a tocar de l’Hospital de Sant Joan de Déu, les Corts, en l’antic pati del qual es va construir el 1991 el col·legi Santa Teresa de Lisieux.
21,00 h, després d’uns quants intents: asil (de nenes) a cura de les filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül, al xamfrà dels carrers Mallorca i Muntanya, el Clot.
23,00 h, després de calar foc a les portes exteriors a les 19,30 h i retirar-se davant l’arribada de la tropa: convent de monges concepcionistes i col·legi de la Immaculada Concepció, al carrer València, 282.
Durant la nit: convent i orfenat de Sant Josep a càrrec de les germanes de la Sagrada Família de Bordeus, carrers Roger de Flor, 224, i Provença, 388.

                           Orfenat de Sant Josep. Postal editada por A.T.V. núm. 78.  AMB.
(?): convent d’esclaves del Sagrat Cor de Jesús i col·legi femení, als carrers Mare de Déu del Remei i Grases, a la França Xica, el Poble-sec.
(?): església parroquial de Santa Madrona la Vella, amb entrada principal pel carrer Sant Joaquim (avui Font Honrada), el Poble-sec, en el solar on s’alça l’actual parròquia de la Mare de Déu de Lourdes.
(?): església parroquial de Sant Andreu de Palomar, al carrer del Pont, 3.
(?): col·legi salesià de Sant Josep, amb entrada principal pel carrer Floridablanca, 41, i de carruatges per Rocafort, 32, amb terrenys posteriors limitats pel Passeig de la Creu Coberta, avui Avinguda. Mistral, que actualment acullen l’Esportiu Rocafort.
(?): convent i col·legi de les teresianes, o de la Companyia de Santa Teresa de Jesús, al carrer Grassot-Travessera de Gràcia.
(?): col·legi-noviciat dels claretians, missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria, a la Travessera de Gràcia, 260-264, xamfrà carrer de Nàpols.

Col·legi-noviciat dels claretians a Gràcia. Postal editada por A.T.V. núm. 35.  AMB.
(?): Centro Católico de Nuestra Señora del Carmen y San Pedro Claver, de la Companyia de Jesús, al carrer València-carretera de Ribes, la Sagrera.
 (?): convent de la Mercè, de germanes franceses de l’Assumpció, Tapioles, 44 i 46, el Poble-sec.
(?): escoles de les germanes de Maria Auxiliadora, conegudes per “les salesianes” atesa la proximitat de la casa --carrer Sepúlveda, 65--, al col·legi salesià de Sant Josep, a més de compartir fundador i objectius amb la congregació masculina del mateix nom.
Dijous 29
Matinada, després d’uns quants conats d’incendi des del dia 27: la seu provincial i noviciat dels maristes, al carrer de les Monges, 27, Sant Andreu de Palomar.
Matí: església i col·legi Jesús Maria i Josep, casa mare de la congregació clerical dels Fills de la Sagrada Família, al carrer Sant Sebastià, 55, Sant Andreu de Palomar.
Divendres 30
Matí: Escoles Obreres de Jesús-Maria, de religioses del mateix nom, a la Rambla de Santa Eulàlia, avui Passeig de Fabra i Puig, 126-130.
23,30 h: església parroquial de Sant Joan d’Horta (diferent de l’actual del mateix nom), que s’ubicava ben a prop de la masia de Can Cortada i en terrenys seus, on avui s’ubica el Club Tennis d’Horta.
Durant la nit: col·legi femení de Santa Caterina de Siena de religioses dominiques de l’Anunciata, al Passeig Cortada, avui carrer Campoamor, Horta.
Cal ressenyar que els revoltats van intentar cremar també, sense aconseguir-ho per diferents raons i causant de vegades danys de menor importància, les esglésies del Pi, Santa Maria del Mar, Sant Francesc de Paula i Nostra Senyora dels Àngels; el col·legi i l’església dels jesuïtes del carrer de Casp; el Centre Catòlic de Santa Madrona del carrer Tapioles, a càrrec dels maristes; l’església, internat femení i convent de religioses de l’orde de la Visitació de Santa Maria, conegudes per saleses, del Passeig Sant Joan, entre València i Aragó; el Seminari Conciliar del carrer Diputació; el monestir de clarisses de Santa Maria de Jerusalem, del carrer Sant Elies; el convent de dominiques de Montsió, a la Rambla de Catalunya, i el convent i església de les Adoratrius, conegut com a convent de la Punxa, al xamfrà dels carrers Consell de Cent amb Casanova i que ocupa tot l’interior del pati d’illa, entre altres.
Les conseqüències de la revolta en si van ser, pel que fa a persones, 117 morts, dels quals 6 militars, 3 religiosos, 4 membres de la Creu Roja i 104 civils, com reflecteix el gràfic núm. 1. Amb 496 ferits i contusos en total. 
Gràfic núm. 1

I si se sol qualificar aquests fets de Setmana Tràgica, cal tenir en compte que la tragèdia, per obra i gràcia del govern Maura, va durar moltes setmanes més. En efecte, hi hauria de seguida una repressió ferotge, amb la suspensió de les garanties constitucionals a Barcelona fins al novembre, uns 2.000 fugits a França temorencs de la justícia militar, prop de 2.500 detinguts i 739 causes, el balanç de les quals va ser de 98 multes, 114 penes de privació de llibertat de diferent durada, 39 penes de presó correccional, 175 desterraments, 59 sentències a cadena perpètua i 17, a mort. Vegeu gràfic núm. 2.
Gràfic núm. 2
5 de les 17 sentències a mort serien executades : el 17 d’agost, la de Josep Miquel Baró, líder sindical; el 28 d’agost, la d’Antoni Malet Pujol, delinqüent habitual; el 13 de setembre, la del guàrdia de seguretat Eugenio del Hoyo Manjón, que s’havia passat al bàndol equivocat; el 4 d’octubre, la del jove carboner Ramon Clemente García, deficient psíquic, i el 13 d’octubre, després d’un judici sumaríssim en què no va poder presentar testimonis i que es va enllestir en quatre hores, el lliurepensador i creador de l’Escuela Moderna, suposat instigador dels fets esdevinguts, Francesc Ferrer i Guàrdia, la mort del qual no van poder evitar les massives protestes internacionals.
I, per cert, van continuar esclatant petards amb el mateix ritme d'abans en diferents punts de la ciutat.


[1] Joan Fuster, Heretgies, revoltes i sermons. Tres assaigs d’història cultural (1968), 2ª edició catalana revisada, Catarroja-Barcelona, Afers, 2008, p. 89.
[2] La Vanguardia, 23-7-1909, p. 2, “Medidas gubernativas”.
[3] Joan Connelly Ullmann, La Semana Trágica. Estudio sobre las causas socioeconómicas del anticlericalismo en España, 1898-1912 (1968), Esplugues de Llobregat, Ariel, 1972, p. 313.
[4] Durant la revolta, dos religiosos van ser assassinats i un sacerdot secular va perdre la vida a causa de les fortes emocions viscudes. A diferència dels noms de la immensa majoria de víctimes mortals dels fets, els seus ens han pervingut i els trobareu en la relació d’esglésies, convents i altres edificis cremats.
[5] De l’article de Lerroux, “¡Rebeldes!, ¡rebeldes!, publicat a La Rebeldía, l’1 de setembre de 1906.
[6] Majúscules de l’original.
[7] «Quemaron y destruyeron [a Barcelona] 17 iglesias y capillas, 32 conventos, 4 asilos, 8 colegios.» (Razón y Fe, vol. XXV, setembre-desembre 1909, p. 516.) Però la crema d’edificis eclesiàstics també va afectar Badalona, Sabadell, Manresa, Calonge, Palamós..., amb la notable excepció de Mataró, en què una “junta revolucionària” va decidir que hi havia altres prioritats.

Cap comentari:

Publica un comentari