dijous, 12 de desembre de 2019

UNA "ANIMALADA" DE SENYES


Vídeo disponible a: https://www.facebook.com/markullandanimal/

Amb un retard imperdonable, vet aquí el meu comentari a un vídeo ben interessant que el txec Mark Ulland va penjar el passat 6 de novembre al mur de la seva pàgina de Facebook (vegeu-ne l’URL a la llegenda de la imatge superior) i que aplega les senyes per designar el concepte ANIMAL pròpies de les LS de 88 indrets del món (1), més les variants en ús en alguns d’ells, que fan un total de 115 senyes.
Aquestes senyes, la gran majoria amb una forta càrrega d’iconicitat i més, presumiblement, com menys evolucionades, és a dir, com més a prop es trobin de la senya inicial, vénen a ser una proposta de representació d’allò que designen, que atès que no pot consistir a imitar-ho globalment, tant per economia lingüística com per les mateixes limitacions anatòmiques humanes, construeixen prenent-ne com a model una o més de les seves qualitats sobresortints.
Ara bé, ‘animal’ és un concepte genèric i per tant no es deixa reduir a una imatge, de manera que la senya corresponent, per tal d’al·ludir a la multiplicitat d’animals existents, de la puça a l’elefant passant pel lluç, ho ha de fer per mitjà de la referència a un animal concret o a una determinada família d’animals. D’aquí la possibilitat que l’espectador del vídeo confongui el que concretament es designa amb allò que n’és el significat últim el concepte, cosa de la qual semblen ser-ne ben conscients pel cap baix dos dels signants que apareixen al vídeo, un d’Armènia i un(a) de Hong Kong, que a la senya ANIMAL respectiva n’afegeixen una altra d’aclaridora.
Consisteix la primera en el fet que les mans, planes i obertes sense cap tensió i paral·leles al pit, amb els dits en contacte inicial, efectuen una trajectòria horitzontal i divergent alhora que mouen de manera simultània i descurada els dits (exactament com fa l’LSC la senya FRASE), en el que es diria una mena d’etcètera, en tant que la segona fa contactar en diferents plànols perpendiculars la vora cubital de la mà dominant amb el call de l’altra, també planes i obertes però amb una certa tensió totes dues, representant diferents direccions, possible metàfora en tots dos casos dels subgrups en què es divideixen els animals: aus, mamífers, amfibis...

    Configuració en grapa (I)
Per entrar en matèria. La configuració de la mà que ocupa el número u del rànquing en senyes bimanuals, simples i compostes, és la que imita generalment les grapes –mans o peus dotats d’urpes– d’animals quadrúpedes com ara gossos, gats, óssos... N’he comptat trenta-cinc (2), excloent-ne una de dubtosa (Eslovàquia), i una altra, a més, d’Alemanya, que és unimanual.
Entre aquestes trenta-cinc, se situa en primera posició, amb quinze casos (3), la senya simple o composta que consisteix a executar, partint d’una posició de les mans paral·lela i una mica més avançada l’una que l’altra a l’espai neutre, unes trajectòries circulars alternes en uns plànols verticals i paral·lels a la paret imaginària del costat, que imiten les passes d’un animal en marxa: concretament, l’acció de posar a terra en alternança les grapes anteriors, evocant d’aquesta manera la mateixa acció coordinada de les grapes contralaterals posteriors.
Segueixen en nombre sis senyes consistents a desplaçar alhora cada mà en arc de cercle a la part frontal de l’espatlla coincident, amb contacte inicial i final amb el pit del capciró dels dits. Ara bé, mentre que en quatre casos (Bielorússia, Colòmbia [1 de 2], Moldàvia, Ucraïna) les mans, alineades i encarades les segones falanges, parteixen de punts propers al centre del pit, en els altres dos casos (Azerbaidjan, Rússia), ho fan des de punts a diferent altura de la part frontal de l’espatlla oposada, creuant-se doncs en el trajecte.
I encara unes altres dues (Colòmbia [1 de 2], Kazakhstan) per més que difereixen de les anteriors en el fet que les mans, inicialment alineades i encarades les segones falanges en punts propers al centre del pit, no efectuen cap trajectòria sinó un moviment simultani i repetit de fregament amb el capciró dels dits en sentit oposat, podrien tenir el mateix referent misteriós, tret que pretenguin evocar les ratlles, transversals al cos, del tigre i de la zebra.

Configuració en grapa (II)
He dit més amunt que aquesta configuració sol imitar les grapes, dotades d’urpes, de tants animals, però pot fer referència també, entre altres coses, a les mans amb ungles curtes de micos i mones, com passa amb dues senyes (Hongria [1 de 2], Lituània) en què les mans, amb els calls orientats a la part frontal de les espatlles i a la mateixa altura, executen un moviment articulat en els canells, simultani i repetit, de fregament amb el capciró dels dits de baix a dalt.
Si és indubtable que la senya ha transformat en signe lingüístic l’acció de gratar-se les aixelles d’un mico o una mona, no és segur que aquest hagi estat el referent directe ja que bé podria haver-ho estat el gest emblemàtic insultant idèntic, que imagino tan conegut a l’Europa de l’Est com a la d’aquesta banda.

    Configuració en manyopla plegada
És també notable el nombre de senyes igualment bimanuals que tenen una configuració en manyopla plegada, és a dir, el polze estès i els altres dits, estesos i junts, formant amb el call un angle recte: set.
S’executen amb el capciró dels dits en contacte continuat amb el pit, si bé els punts concrets de contacte d’unes i altres fluctuen al llarg d’una línia que aniria del centre a la part frontal de les espatlles i varien a més en el tipus de moviment: en quatre és d’oscil·lació simultània i alterna amunt i avall (Eslovènia [1 de 2], Pakistan, Panamà, Perú), en dues, d’oscil·lació simultània i alterna a dreta i esquerra (Estats Units, Filipines [1 de 2]), i en una es tracta d’unes evolucions circulars en sentit contrari (Costa Rica). En una aproximació superficial com aquesta si més no, l’origen de totes elles resulta fosc.

    Configuració en manyopla (sense plegar)
Són tres les senyes unimanuals que trobo (Algèria, França, Suïssa [1 de 2]) en què la mà, plana, dits estesos i junts i polze separat, efectua una trajectòria circular repetida en sentit horari a tocar del parietal dret en un plànol inclinat. Més enllà de constatar que tota circularitat repetida sol destacar la durada de l’acció del referent, no goso afirmar res més, sí preguntar: ¿podria ser resultat aquesta senya d’una doble evolució: de bimanual en grapa a unimanual i d’unimanual en grapa a unimanual en manyopla?
Potser són massa evolucions, però si fos així encara podríem trobar la senya original “perduda”, que sobreviuria fòssil en la LSE (Espanya [1 de 3]). Consisteix a efectuar amb les mans en grapa unes trajectòries circulars alternes i repetides en sentit horari a tocar dels parietals i en un plànol vertical paral·lel a la paret del costat.

Configuració en cap de cangur
Cinc són les senyes en què les mans es configuren en cap de cangur, és a dir, com fent banyes amb índex i menovell, i els altres dits agrupats i en contacte per les molles. Comparteixen a més el topos, davant la cara, i pel que fa a la resta de paràmetres hi ha de tot, com a la fira.
Una de les senyes (Austràlia [1 de 2]) realitza una trajectòria circular en sentit antihorari (4); una altra (Cambòdia), un moviment articulat en el canell d’oscil·lació a dreta i esquerra, i una altra encara (Eslovènia [1 de 2]), una trajectòria recta de dreta a esquerra per mitjà de petits salts, de moviments en arc, totes tres són unimanuals i s’executen en un plànol vertical, paral·lel a la imaginària paret del davant. També és unimanual una senya més (Nova Zelanda [1 de 2]), que executa una trajectòria recta per mitjà de petits salts, però ho fa cap endavant, en un plànol horitzontal paral·lel al terra. La cinquena (Sud-àfrica), en canvi, és bimanual i efectua una trajectòria circular i simultània en sentit contrari en un plànol vertical, paral·lel a la paret del davant.
No cal dir que totes fan referència al cap d’un animal, petit en relació amb el cos, amb orelles prominents i morro afuat, com ara el cangur o la llama.

    Configuració en pinzell
Compto quatre senyes (Bahrain, Dinamarca, Islàndia, Suècia), que, alineades les mans i configurades en pinzell –índex i del mig estesos i junts, plegats la resta–, mouen alternativament els dits significatius amb les puntes cap avall imitant de manera molt clara el moviment de les potes d’un quadrúpede en moviment. Es deu tractar d’una senya poc o gens evolucionada per tal com ja la descrivia Blanchet: «Simular amb els dits de totes dues mans l’acció de l’animal que camina a quatre potes» (5).
Afortunadament per a qui escriu, es tracta de quatre senyes que vista una, vistes totes. Les mans, l’una al davant de l’altra en l’espai neutre i fent el tipus de moviment esmentat, executen una trajectòria simultània i recta endavant en un plànol horitzontal paral·lel al terra.
N’hi ha encara una altra (Bèlgica [1 de 3]) –ignoro si pertanyent a alguna de les cinc varietats regionals de la VGT, la LS flamenca, o bé a la valona–, unimanual, que amb aquesta mateixa configuració i des d’un contacte inicial del capciró dels dits amb la templa dreta, efectua un gir de l’avantbraç –igual al de la senya GENERALITAT de l’LSC–, i torna a establir contacte amb el crani. Convindreu amb mi que identificar-ne el referent presenta força més dificultat que en el cas anterior.

    Configuració en forquilla
Cal anar al país de la cervesa per trobar dues senyes, unimanuals les dues, amb aquesta configuració. Una (Bèlgica [1 de 3]), consisteix a efectuar tot passant de darrere endavant un fregament del lateral dret del front amb la vora externa de la tercera falange de l’índex, repetit. I si la configuració és probable que fes en origen referència a les orelles llargues d’animals com ara el conill o la guineu, ni el tipus de moviment ni l’orientació endavant del call de la senya actual (valona) permet assegurar-ho.
En l’altra (Bèlgica [1 de 3]), la mà, en un plànol vertical i paral·lel a la paret del costat dóna amb la vora radial un cop, repetit, a la zona central del front, en la línia del cabell, variant, crec, de la senya (valona) gall, en què els dits significatius tenen les puntes endavant. En tot cas una al·lusió a la cresta d’aquest animal, sigui el real, de ploma, o el “gall ardit”, l’emblema de Valònia i de la comunitat francesa de Bèlgica.
I una altra senya i una altra i una altra més. És tan llarg de descriure-les amb paraules... Ho deixo aquí.
Bona feina, Mark!


NOTES
(1) Com que la major part dels 87 indrets dels quals ha rebut en Mark informació són estats, o bé caldria esborrar de la llista Hong Kong, una regió administrativa especial de la Xina; Sardenya, una illa pertanyent a l’estat italià, i Escòcia, país que pertany (de moment) al Regne Unit, i deixar-los en 84, o bé –opció que trio– sumar-hi Catalunya, país pertanyent (també de moment) a Espanya, tot i que la senya pròpia del qual (LSC), diferent de l’espanyola (LSE), apareix en el vídeo atribuïda a Espanya i per tant no n’incrementa el nombre total.
(2) Alemanya (1 de 3), Anglaterra, Armènia (1 de 2, si bé la segona senya no la compto per les raons amunt dites), Azerbaidjan, Bielorússia, Bòsnia i Herzegovina (1 de 2), Colòmbia (1 de 2, la primera que es mostra), Colòmbia (1 de 2, la segona), Egipte, Escòcia, Espanya (1 de 3: LSC), Espanya (1 de 3: LSE), Hongria (1 de 2), Índia (1 de 2), Iran, Israel (1 de 2), Itàlia, Kazakhstan, Letònia, Líban, Lituània, Malàsia (1 de 2), Marroc, Moldàvia, Nigèria, Nova Zelanda (1 de 2), Països Baixos, Paraguai, Polònia, Rússia, Sardenya, Sudan del Sud, Suïssa (1 de 2), Turquia (1 de 2), Ucraïna, Vietnam (1 de 2).
(3) Alemanya (1 de 3), Anglaterra, Armènia (1 de 2; vg. nota precedent), Egipte, Escòcia, Espanya (1 de 3: LSC), Índia (1 de 2), Iran, Israel (1 de 2), Itàlia, Líban, Nova Zelanda (1 de 2), Països Baixos, Sudan del Sud, Suïssa (1 de 2).
(4) Els sintagmes sentit horari i antihorari en aquest treball fan referència sempre al punt de vista del signant.
(5) A.[lexandre] Blanchet, La surdi-mutité. Deuxième partie [...] Petit dictionnaire usuel de Mimique et de Dactylologie, a l’usage des médecins et des gens du monde, avec planches, par le Dr..., Paris, Chez Labbé, Libraire-Éditeur, 1850.

Cap comentari:

Publica un comentari