"A POR ELLOS!": UN APUNT SOBRE LA CATALANOFÒBIA

El País, 8-6-2018; Foto, EPV. Font:

https://ep01.epimg.net/elpais/imagenes/2017/09/26/videos/1506415900_563573_1506416200_noticia_normal.jpg

La catalanofòbia és, segons el Diccionari de l’IEC, «una aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català». Aquesta aversió, si no bel·ligerància i odi, històricament persistent a Espanya sota règims diversos i que avui, com ahir i abans-d'ahir, es pot detectar sense necessitat d’enquestes tant en amplis sectors de les capes populars com en els estaments superiors d’Espanya, sembla en primera instància que respondria a l’ús per nosaltres, catalans, d’una llengua “imperfecta” pròpia de pagesos i menestrals incultes, i que en tant que diferenciada de l’oficial de l’Estat, atemptaria contra el model “una llengua-una nació”, lema de l'Estat-nació, que aquí somia en el castellà com a llengua única o, com a mínim, dominant i el pitjor malson del qual és la diversitat lingüística i cultural.

   «¿Es feo el titulito? ¿Dificil de pronunciar?¿Parece un lio? Mas difícil es de pronunciar “fins bé que s’hi ensopeix” [...]. Mas complicado es hablar en catalán modernista, y, sin embargo, casi todos los catalanes, a los veinte años de edad, ya suelen hablarlo [...] Y más lio es la [coalició] Solidaridad [Catalana], y, sin embargo, la entienden... los que la entienden» (1).

La llengua pròpia és sens dubte una raó, però no en pot ser l’única. I la prova és que, trobant-se en el mateix cas Euskadi i Galícia, no existeix una euskerofòbia ni una gallegofòbia, si més no tan evidents. És més, el fet que després de la guerra civil, per posar un exemple relativament recent, molts catalans optessin per parlar en castellà fins i tot en l’àmbit familiar com a mostra de lleialtat cap al flamant estat franquista, mostra del seu desig d'arribar a ser reconeguts com a ciutadans en peu d’igualtat amb la resta, no va impedir que amb més o menys cruesa se’n continués posant en dubte la pertinença plena a la nació espanyola, o directament se’ls la negués: eren –i són encara– vistos com a diferents en allò cultural als “veritables espanyols”.

Alguns fins i tot es van convèncer que havien d’emmascarar el seu origen català per lliurar-se totalment al Nou Estat (Ramon Serrano Suñer, fent servir la forma Súñer). En qualsevol cas, per al comú dels catalans no hi havia manera de redimir la condició de polaco, un adjectiu per referir-s’hi despectivament que sembla que va sorgir a les sales de banderes de les casernes poc després del final de la guerra civil, pel paral·lelisme i la simultaneïtat entre l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes a començament del 1939 i l’ocupació de Polònia pel seu admirat exèrcit nazi el setembre d’aquell any mateix, des d’on s’hauria difós a altres sectors de la població de la Meseta. I a aquestes altures del segle XXI el qualificatiu continua gaudint de bona salut (i no precisament pel programa de sàtira política Polònia, de TV3).

Potser ens poden posar sobre la pista de les dimensions addicionals del rebuig un parell de frases anticatalanes, de les més antigues de què hi ha constància, pertanyents a l’immortal (per altres raons) Francisco de Quevedo, que és possible que no hagués conegut mai un català. Pertany la primera a La vida del Buscón (1626), «Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha». Fingiment i cobdícia, doncs. La segona, a l'obra La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1640): «Son los catalanes aborto monstruoso de la política.» Política, esclar.

Així doncs, llengua i també cultura en sentit ampli (“el fet diferencial”), hipocresia i cobdícia, i tendències polítiques serien les tres potes d’aquest rebuig que, en major o menor grau, ha perdurat –i ja van uns quants segles– en les consciències, en la historiografia, en els acudits... i en el discurs polític que dia sí dia també ens arriba des de la dreta política i mediàtica i des de formacions que, sense ser de dretes en sentit estricte, competeixen amb aquestes a veure quina és més “patriota” i “espanyola”.

Els “pecats” que conformen la segona i tercera potes del rebuig no semblen sinó un traspàs als catalans, un cop caricaturitzats com a jueus o descendents de jueus, dels clixés antisemites més rancis, en voga en el XIX –egoisme, parasitisme, control de les finances, infiltració en els governs...–, generats a tot l’Estat pels sectors vinculats al catolicisme integrista i de trabuc, i, dins Catalunya mateix, pel carlisme.

«Mesnadas de judíos (directos antecesores de socialistas y catalanistas) [...]» (2).

«Los del corro filibustero-catalanista [...] un grupo de fenicios y judíos sin otro ideal que pesetas, pesetas y más pesetas [...]» (3).

«Un catalán, ante todo, es algo de lo menos nacionalista del mundo. No yo sólo, cuya autoridad no tiene cuño, sino gente observadora y fina, ha visto, extrañada, la facilidad del catalán para desnaturalizarse, para descastarse, para transformarse en el tipo del país donde anda... Esto tiene una explicación. Su espíritu judaico, de mercader. Sólo los judíos se asimilan así. Ante todo el negocio...» (4).

Deu ser una ironia del destí que contribueixi a potenciar la creixent deriva independentista i la incompatibilitat identitària no sols l’autoritarisme centralista dels successius governs de qualsevol signe sinó l'arrelada creença a la resta de l’Estat, de veure el catalans com uns mindundis sense possibilitat de pertànyer de dret al cos de la nació espanyola. Pertànyer-hi de fet, sí, per descomptat: sobre quins "estrangers", si no, practicar l'espoli fiscal de 16.000 milions/any que patim?
 

NOTES:

(1) Nicolás Casañas, «Solidaricaslisorianidades», El Pueblo, València, 6-7-1907.

(2) El Conde de Galligans, «Casos y cosas», La Ciudad, Girona, 24-7-1930.

(3) Sánchez Manher, «La historia se repite. Aun subsiste el espíritu de la raza», Ideal Agrario, Zamora, 11-10-1934.

(4) E. Giménez Caballero, «Desde Estrasburgo. Las frutas, los vinos y los catalanes», La Libertad, Madrid, 1-4-1924.