dissabte, 2 de novembre de 2019

«Aborígens d’Índies, ja sóc aquí!»

Fotomuntatge. Font: https://www.ecestaticos.com/imagestatic/clipping/137/81a/13781ac3358b87a4547f74ffc65aa713/el-convento-catalan-que-quiere-desmontar-en-cinco-dias-500-anos-de-historia-de-espana.jpg?mtime=1533158055

Que Cristòfol Colom fos en realitat el navegant i polític barceloní Joan Colom i Bertran; que les tres caravel·les del primer viatge no sortissin del port de Palos (avui, de la Frontera; mai, de Moguer), a Huelva, sinó de la platja de la vila baixempordanesa de Pals; que en les quatre expedicions que va fer l’almirall, però sobretot en la primera i la segona –preparada aquesta a la ciutat de Barcelona–, hi figuressin força catalans..., com sosté Jordi Bilbeny, atesos els arguments i els indicis que aporta en els seus llibres, sense ser ni de lluny un expert del tema, em fa l’efecte que és possible, potser probable i tot.
Ara bé, sense negar la més que modesta participació catalano-valenciana-balear en la conquesta i colonització d'Amèrica no crec que es pugui desmentir que va ser una empresa principalment castellana –en concret, d’andalusos i extremenys, i, en menor nombre, de castellans vells–, fos pel simple pes de la seva població; perquè ja el 1493 el breu i la butlla menor Inter Caetera d’Alexandre VI, en el món Roderic de Borja, havia concedit el domini de les Índies als reis de Castella i Lleó (al capdavall la Corona d'Aragó només havia finançat amb els seus diners l’expedició del “Descobriment”); per la clàusula restrictiva que figura en el testament de la reina Isabel, dita la Catòlica, que exclou els “estrangeros” de
las alcaydías e tenençias e gouernaçión de las çibdades e villas e lugares e ofiçios que tienen añexa jurisdiçión alguna, en qualquier manera, e los ofiçios de la hasienda e de la casa e corte, e los ofiçios mayores del reyno, e los ofiçios de las çibdades e villas e lugares del [...] (1).
...Fos per qualsevol altre raó o conjunt de raons.
Per això trobo que a l’esmentat autor se li’n va decididament l’olla quan sobre la base de fragments d’un article d’Amado Alonso (2) conclou que:
com demostren els estudis dels erudits en la matèria, els andalusos i els castellans no eren sessejants [és a dir, no pronunciaven com a /s/ les lletres castellanes c, davant e i i, i z: /hasér/ per hacer, /desisión/ per decisión, /sapáto/ per zapato]; si el gran nombre d’andalusos que hom creu que van anar primigèniament al Nou Món, per contra, eren molts menys i, encara, ceceantes [zetacistes, de parlar papissot]; i l’únic lloc d’Espanya on hom sessejava als segles XVI i XVII era a la Nació Catalana, és que el sesseig que es dóna com a tret lingüístic en tots els països americans de parla espanyola, només i tan sols [sic] pot provenir del fet que els primers pobladors fossin catalans i parlessin català [llengua en què no existeix el fonema /θ/, o z castellana] (3).

Bé, de la lectura d’un article del mateix Amado Alonso que conec millor, es desprèn tota una altra cosa. Vegem-ho:
    Los autores andaluces dicen que allí se confunde "la s conla c... o al revés" (Juan Sánchez), "truecan s por z y al revés"(Montano), "truecan estas letras c i s" (Aldrete), "andan confusas estas dos letras", "andan trocadas entre Andaluces" (M. Alemán), "azar por asar y al contrario" (Juan de Robles), "mudando las cees en eses... y por el contrario las eses convierten en cees" (Juan Villar). Sólo Christóbal Bautista de Morales lo reparte en individuos: "unos s por c y otros al contrario", no negando, pero no denunciando la confusión en unas mismas personas. Esta serie de testimonios autóctonos nos hace admitir que la sedimentación del cambio ya en ceceo ya en seseo se cumplió a través de un largo período de confusión y trueques. Los autores no andaluces, en cambio, se dejaron ganar pronto por la impresión de ceceo que les daba el hablar de los andaluces. Aunque oyeran tanto s por c como al revés, la impresión les quedaba fijada por los casos de c por s como característicos [...].
    En resumen: los autores andaluces hablan siempre de ambos trueques, s por c y c por s; en los no andaluces triunfa la impresión de ceceo (4).
/3e8e1949f1c3300c7f060866b463e01c_XL.jpg

I conclou:
    Los filólogos americanos, Rufino José Cuervo, Pedro Henríquez Ureña, Alfonso Reyes, entienden que donde hay coincidencia hay paralelismo. Lo que yo por mí mismo he podido comprobar es que el seseo americano es un proceso no importado sino cumplido en América, dependiente, en parte, de las explicadas condiciones generales de la lengua en vísperas del Descubrimiento y en el siglo de la Conquista, y, en parte, de las condiciones particulares de las nuevas comunidades humanas que se estaban constituyendo en el Nuevo Mundo, con su desgajamiento del suelo patrio y su intento de reproducción y a la vez de liberación del viejo sistema de valores vitales, con su formación por conglomerado y su nivelación en busca de la necesaria homogeneidad, con su adaptación en fin a las nuevas condiciones de la vida. Los andaluces fueron parte importante de ese conglomerado, más importante en unas partes que en otras, más en unas décadas que en otras, y así de manera varia pesaron en la nivelación de aquí o de allá.
    [...] América continuó la crisis lingüística de España de aquellos siglos, y en ese estado de crisis, los andaluces debieron pesar mucho hacia la igualación c-s. Estamos seguros pues de que los andaluces no trajeron a América el seseo ya hecho; no creemos tampoco que, considerándolo como trasplante de tendencias, ya que no de productos, fueran ellos el fermento o levadura del seseo americano; pero en cambio sí creemos que obraron como fomento en la precipitación y en la solución de la crisis (5). 
És a dir, s’hauria tractat d’un fenomen autòcton i relativament ràpid d’anivellament lingüístic a partir d’uns pobladors de procedència heterogènia –andalusos, extremenys, castellans vells, bascos, gallecs... i també catalans, sí–, tots els quals van fer servir a Amèrica com a primera llengua de la comunitat el castellà.
Per tal d’il·lustrar aquest fenomen d’anivellament en el pla fonològic, amb algunes vacil·lacions derivades del procés de reestructuració que pateix la llengua castellana transplantada al Nou Món durant els segles XVI i XVII, i a manera de fotografia d’un moment històric a cavall de tots dos segles, analitzaré una carta de denúncia enviada a Felip III de Castella per Ruy Díaz de Guzmán –un americà de primera o segona generació que fa ús d’un llenguatge propi dels sectors mitjans de població–, des de Tucumán (Argentina) el 1604 (6). I ho faré exclusivament des del punt de vista de les solucions gràfiques emprades per representar els fonemes sibilants.
Muy poderoso señor:
Como por vuestras rreales sedulas se aya entendido que vuestra Alteza se tiene por seruido de que todos vuestros baçallos que abitan en los estados de las Yndias libremente puedan escreuir a buestra rreal persona de lo que conbiniere dar cuenta a vuestra Alteza y siendo vno de los menores de vuestros baçallos, aunque no en la obligaçion de mi deuda y profeçion de quantos rreçiden en la gouernacion del Rrio de la Plata, donde mis padres y aguelos, siendo antiguos conquistadores, acabaron sus dias en buestro rreal serujcio, con cuya rrazon me pareçio justo dar abiso a buestra Alteza de lo que al presente se ofreçe, aunque con rreçelo de la desorden que hasta hora se a tenido en aquella tierra; porque la persona que al presente la gouierna ques Hernan Darias de Sayabedra [Hernando Arias de Saavedra], de quien el año pasado escreui a vuestra Alteza del puerto de Buenos Ayres sin que el dicho vuestro gouernador en cosa alguna aya tenido enmienda, estando como estan vuestros baçallos en la mayor afliçion del mundo, con los agrauios y bexaçiones que de ordinarios rreçiben, tanto que estos caminos ban llenos de la gente agrauiada que salen huyendo para vuestra rreal Audiencia, por que de otra manera no les permiten salir ni dar licencia y, traydo el rrecurso, al cabo de ochoçientas leguas que de yda y buelta an caminado, no son cumplidas vuestras rreales proui[bi]ciones mas de aquellas que no son contrarias a sus yntentos, de que se siguen infinitos agrauios y otros esesos, para cuya caridad, claridad y rrazon me parecio vrgente enbiar vn memorial a buestra rreal Alteza de algunos capitulos verdaderos, avnque nos an puesto por aca temores y reçelos de que vuestra rreal persona no be jamas carta, mas de que se dan al secretario [del Consell d’Índies] Pedro de Ledesma, y siendo como es amigo del obispo [d’Asunción i Rio de la Plata] don fray Martin Ynaçio de Loyola y de vuestro gouernador Hernan Darias, no bendran a manos de vuestra Alteza, cuya rreal persona Nuestro Señor guarde, como yo vuestro menor baçallo deseo. Desta gouernacion de Tucuman, y de mayo 8 de 1604 años. Ruy Diaz de Guzman.
En la carta, comprovem que els fonemes representats avui per les grafies s i c, aquesta davant e i i, es tornen equivalents, assimilant-se a /s/. Reflecteix aquesta pronúncia l’emissor quan escriu:
ç per s:   baçallo/s (4), profeçion, rreçiden
ç per c: obligaçion, pareçio, ofreçe, rreçelo, afliçion, bexaçiones, rreçiben, ochoçientas, Ynaçio
s per c:   sedulas, esesos
Quant a la c dels termes gouernacion (2), licencia i proui[bi]ciones no sembla que reflecteixin el so /θ/: compareu gouerna-ci-on amb bexa-çi-ones; li-ce-ncia amb rre-çe-lo; licen-ci-a amb Yna-çi-o; proui[bi]-ci-ones amb ocho-çi-entas. I també z devia assimilar-se a /s/: compareu rrazon (2), l’unic terme que la inclou, a part dels cognoms propis i la del tractament protocolari Alteza (6), fixades per l’ús escrit, amb coneguts casos contemporanis aliens al text com els de fuerça o coraçon.
Tornant al començament. El que «demostren els estudis dels erudits en la matèria» no és el que Jordi Bilbeny diu que demostren. I quan algú sosté tesi tan agosarada com la catalanitat de Colom, per no parlar de la de Cervantes, hauria de cuidar-se de no esguerrar el crèdit que pot merèixer fent un pa com unes hòsties. Els conqueridors andalusos, que sí canviaven s per c i a l’inrevés, no van portar el sesseig a la immensa Amèrica com a fenomen acabat. Pel que fa als parlants habituals de català, que sí que ho van fer, n’hi va haver comparativament tan pocs com mosques blanques, massa pocs per provocar un canvi d’aquesta magnitud.

      NOTES:
      (1) Testamento y codicilo de Isabel I de Castilla (1504).
      http://www.delsolmedina.com/TestamentoCodiciloIsabelCatolica.htm
      (2) Amado Alonso, “Orígenes del seseo americano”, Estudios Lingüísticos. Temas Hispanoamericanos, Madrid, Gredos, 1953, p. 84-122.
      (3) Jordi Bilbeny, El dit d’en Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització americana (1492-1520), Barcelona, Llibres de l’Índex, 2010, p. 112.
      (4) Amado Alonso, “Historia del ceceo y del seseo españoles”, Thesaurus : boletín del Instituto Caro y Cuervo, vol. 1, núm. 1, 1951, ρ. 136 i 138-39.
      (5) Ibíd., p. 184-85. (La cursiva és meva.)
      (6) Coloma Lleal (coord.), Emília Anglada, Paloma Arroyo, Mar Garachana, Juan Pablo García-Borrón, Historia de la lengua española (2005), Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Hispànica, col. Textos docents, 202, 2a ed. 2006, p. 93-94.

Cap comentari:

Publica un comentari