 |
| Fotomuntatge. Font: https://www.ecestaticos.com/imagestatic/clipping/137/81a/13781ac3358b87a4547f74ffc65aa713/el-convento-catalan-que-quiere-desmontar-en-cinco-dias-500-anos-de-historia-de-espana.jpg?mtime=1533158055 |
Que Cristòfol Colom fos en
realitat el navegant i polític barceloní Joan Colom i Bertran; que
les tres caravel·les
del primer viatge no sortissin del port de Palos (avui, de la
Frontera; mai, de Moguer), a Huelva, sinó de la
platja
de la vila baixempordanesa de Pals; que en
les quatre expedicions que va fer l’almirall, però sobretot en la
primera i la segona
–preparada aquesta a
la ciutat de Barcelona–, hi figuressin força catalans..., com
sosté Jordi Bilbeny, atesos els arguments i els indicis que aporta
en els seus llibres, sense
ser ni de lluny un expert del tema,
em fa l’efecte que
és possible, potser
probable i tot.
Ara bé, sense negar la més que modesta participació catalano-valenciana-balear en la conquesta i
colonització d'Amèrica no crec que es pugui desmentir que va ser
una empresa principalment castellana –en concret, d’andalusos i
extremenys, i, en menor nombre, de castellans vells–, fos pel
simple pes de la seva població; perquè ja el 1493 el breu i la
butlla menor Inter Caetera d’Alexandre VI, en el món
Roderic de Borja, havia concedit el domini de les Índies als reis de
Castella i Lleó (al capdavall la Corona d'Aragó només
havia finançat amb els seus diners l’expedició del
“Descobriment”); per la clàusula restrictiva que figura en el
testament de la reina Isabel, dita la Catòlica, que exclou els
“estrangeros” de
las
alcaydías e tenençias e gouernaçión de las çibdades e villas e
lugares e ofiçios que tienen añexa jurisdiçión alguna, en
qualquier manera, e los ofiçios de la hasienda e de la casa e corte,
e los ofiçios mayores del reyno, e los ofiçios de las çibdades e
villas e lugares del [...] (1).
...Fos per qualsevol altre raó
o conjunt de raons.
Per això trobo que a
l’esmentat autor se li’n va decididament
l’olla quan sobre la
base de fragments d’un article d’Amado Alonso (2)
conclou
que:
com
demostren els estudis dels erudits en la matèria, els andalusos i
els castellans no eren sessejants [és
a dir, no
pronunciaven
com a /s/
les lletres castellanes c,
davant e
i
i,
i z:
/hasér/ per
hacer, /desisión/ per
decisión, /sapáto/ per
zapato];
si el gran nombre d’andalusos que hom creu que van anar
primigèniament al Nou Món, per contra, eren molts menys i, encara,
ceceantes
[zetacistes,
de parlar papissot];
i
l’únic lloc d’Espanya on hom sessejava als segles XVI i XVII era
a la Nació Catalana, és que el sesseig
que es dóna com a tret lingüístic en tots els països americans de
parla espanyola, només i tan sols [sic]
pot provenir del fet que els primers pobladors fossin catalans i
parlessin català [llengua
en què no existeix el fonema
/θ/,
o
z
castellana]
(3).
Bé, de la lectura d’un
article del mateix Amado Alonso que conec millor, es desprèn tota una
altra cosa. Vegem-ho:
Los
autores andaluces dicen que allí se confunde "la s
conla c...
o al revés" (Juan Sánchez), "truecan s
por z
y al revés"(Montano), "truecan estas letras c
i s"
(Aldrete), "andan confusas estas dos letras", "andan
trocadas entre Andaluces" (M. Alemán), "azar
por asar
y al contrario" (Juan de Robles), "mudando las cees en
eses... y por el contrario las eses convierten en cees" (Juan
Villar). Sólo Christóbal Bautista de Morales lo reparte en
individuos: "unos s
por c
y otros al contrario", no negando, pero no denunciando la
confusión en unas mismas personas. Esta serie de testimonios
autóctonos nos hace admitir que la sedimentación del cambio ya en
ceceo ya en seseo se cumplió a través de un largo período de
confusión y trueques.
Los
autores no andaluces, en cambio, se dejaron ganar pronto por la
impresión de ceceo que les daba el hablar de los andaluces. Aunque
oyeran tanto s
por c
como al revés, la impresión les quedaba fijada por los casos de c
por s
como característicos [...].
En
resumen: los autores andaluces hablan siempre de ambos trueques, s
por c y c
por s; en los no
andaluces triunfa la impresión de ceceo (4).
 |
|
/3e8e1949f1c3300c7f060866b463e01c_XL.jpg
|
I conclou:
Los
filólogos americanos, Rufino José Cuervo, Pedro Henríquez Ureña,
Alfonso Reyes, entienden que donde hay coincidencia hay paralelismo.
Lo que yo por mí mismo he podido comprobar es que el seseo americano
es un proceso no importado sino cumplido en América,
dependiente, en parte, de las explicadas condiciones generales de la
lengua en vísperas del Descubrimiento y en el siglo de la Conquista,
y, en parte, de las condiciones particulares de las nuevas
comunidades humanas que se estaban constituyendo en el Nuevo Mundo,
con su desgajamiento del suelo patrio y su intento de reproducción y
a la vez de liberación del viejo sistema de valores vitales, con su
formación por conglomerado y su nivelación en busca de la necesaria
homogeneidad, con su adaptación en fin a las nuevas condiciones de
la vida. Los andaluces fueron parte importante de ese conglomerado,
más importante en unas partes que en otras, más en unas décadas
que en otras, y así de manera varia pesaron en la nivelación de
aquí o de allá.
[...]
América continuó la crisis lingüística de España de aquellos
siglos, y en ese estado de crisis, los andaluces debieron pesar mucho
hacia la igualación c-s. Estamos seguros pues de que
los andaluces no trajeron a América el seseo ya hecho; no creemos
tampoco que, considerándolo como trasplante de tendencias, ya que no
de productos, fueran ellos el fermento o levadura del seseo
americano; pero en cambio sí creemos que obraron como fomento en la
precipitación y en la solución de la crisis (5).
És
a dir, s’hauria tractat d’un fenomen autòcton i relativament
ràpid d’anivellament lingüístic a partir d’uns pobladors de
procedència heterogènia –andalusos, extremenys, castellans vells,
bascos, gallecs... i també catalans, sí–, tots els quals van fer
servir a Amèrica com a primera llengua de la comunitat el castellà.
Per
tal
d’il·lustrar
aquest fenomen d’anivellament en el pla fonològic,
amb algunes
vacil·lacions derivades del procés de reestructuració
que pateix
la
llengua
castellana
transplantada
al
Nou Món
durant
els
segles
XVI i
XVII, i
a manera de fotografia d’un moment històric a cavall de tots dos
segles, analitzaré
una
carta de
denúncia enviada
a
Felip III de Castella per
Ruy Díaz de Guzmán –un
americà de primera o segona generació que
fa ús d’un
llenguatge
propi dels sectors mitjans
de població–,
des de Tucumán (Argentina) el 1604 (6).
I
ho faré
exclusivament
des
del punt de vista de les solucions gràfiques emprades per
representar els fonemes sibilants.
Muy
poderoso señor:
Como
por vuestras rreales sedulas
se aya entendido que vuestra Alteza se tiene por seruido de que todos
vuestros baçallos que abitan en los estados de las Yndias libremente
puedan escreuir a buestra rreal persona de lo que conbiniere dar
cuenta a vuestra Alteza y siendo vno de los menores de vuestros
baçallos, aunque no en la obligaçion de mi deuda y profeçion de
quantos rreçiden en la gouernacion del Rrio de la Plata, donde mis
padres y aguelos, siendo antiguos conquistadores, acabaron sus dias
en buestro rreal serujcio, con cuya rrazon me pareçio justo dar
abiso a buestra Alteza de lo que al presente se ofreçe, aunque con
rreçelo de la desorden que hasta hora se a tenido en aquella tierra;
porque la persona que al presente la gouierna ques Hernan Darias de
Sayabedra [Hernando Arias de Saavedra], de quien el año
pasado escreui a vuestra Alteza del puerto de Buenos Ayres sin que el
dicho vuestro gouernador en cosa alguna aya tenido enmienda, estando
como estan vuestros baçallos en la mayor afliçion del mundo, con
los agrauios y bexaçiones que de ordinarios rreçiben, tanto que
estos caminos ban llenos de la gente agrauiada que salen huyendo para
vuestra rreal Audiencia, por que de otra manera no les permiten salir
ni dar licencia y, traydo el rrecurso, al cabo de ochoçientas leguas
que de yda y buelta an caminado, no son cumplidas vuestras rreales
proui[bi]ciones mas de aquellas que no son contrarias a sus
yntentos, de que se siguen infinitos agrauios y otros esesos, para
cuya caridad, claridad y rrazon me parecio vrgente enbiar vn memorial
a buestra rreal Alteza de algunos capitulos verdaderos, avnque nos an
puesto por aca temores y reçelos de que vuestra rreal persona no be
jamas carta, mas de que se dan al secretario [del Consell
d’Índies] Pedro de Ledesma, y siendo como es amigo del obispo
[d’Asunción i Rio de la Plata] don fray Martin Ynaçio de
Loyola y de vuestro gouernador Hernan Darias, no bendran a manos de
vuestra Alteza, cuya rreal persona Nuestro Señor guarde, como yo
vuestro menor baçallo deseo. Desta gouernacion de Tucuman, y de mayo
8 de 1604 años. Ruy Diaz de Guzman.
En
la carta, comprovem que els fonemes representats avui per les grafies
s i c, aquesta davant e i i, es tornen
equivalents, assimilant-se a /s/. Reflecteix aquesta pronúncia
l’emissor quan escriu:
ç
per s:
baçallo/s
(4), profeçion,
rreçiden
ç
per c:
obligaçion, pareçio, ofreçe,
rreçelo, afliçion, bexaçiones,
rreçiben, ochoçientas, Ynaçio
s
per c:
sedulas, esesos
Quant
a la c
dels termes gouernacion (2),
licencia i
proui[bi]ciones
no sembla que reflecteixin el so
/θ/:
compareu
gouerna-ci-on
amb bexa-çi-ones;
li-ce-ncia
amb rre-çe-lo;
licen-ci-a
amb Yna-çi-o;
proui[bi]-ci-ones
amb ocho-çi-entas.
I també
z
devia assimilar-se
a /s/: compareu rrazon
(2), l’unic terme que la inclou, a
part dels cognoms propis i la del
tractament protocolari Alteza
(6), fixades per l’ús escrit, amb
coneguts casos contemporanis aliens
al text com els de
fuerça
o
coraçon.
Tornant
al començament. El
que
«demostren
els estudis dels erudits en la matèria»
no és el que Jordi
Bilbeny
diu que demostren. I quan
algú sosté tesi tan agosarada com la catalanitat de Colom, per no
parlar de la de Cervantes, hauria de cuidar-se de no esguerrar el
crèdit que pot merèixer fent un pa com unes hòsties. Els
conqueridors
andalusos,
que sí canviaven s
per c
i
a
l’inrevés,
no
van
portar el sesseig
a la immensa Amèrica com a fenomen acabat. Pel
que fa als parlants habituals de català, que sí que ho van fer,
n’hi va haver comparativament tan pocs com mosques blanques,
massa
pocs per provocar un canvi d’aquesta magnitud.
NOTES:
(1)
Testamento y
codicilo de Isabel I de Castilla (1504).
http://www.delsolmedina.com/TestamentoCodiciloIsabelCatolica.htm
(2)
Amado
Alonso, “Orígenes del seseo americano”, Estudios
Lingüísticos. Temas Hispanoamericanos,
Madrid, Gredos,
1953,
p. 84-122.
(3)
Jordi
Bilbeny, El dit
d’en Colom. Catalunya, l’Imperi i la primera colonització
americana (1492-1520),
Barcelona, Llibres de l’Índex, 2010, p. 112.
(4)
Amado Alonso, “Historia del
ceceo y del seseo españoles”,
Thesaurus : boletín
del Instituto Caro y Cuervo, vol. 1, núm. 1,
1951, ρ.
136
i 138-39.
(5)
Ibíd., p. 184-85. (La cursiva és meva.)
(6)
Coloma Lleal (coord.), Emília Anglada, Paloma
Arroyo, Mar Garachana, Juan Pablo García-Borrón, Historia de la
lengua española (2005),
Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Hispànica, col. Textos
docents, 202, 2a ed. 2006, p. 93-94.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada