dissabte, 9 de novembre de 2019

EFEMÈRIDES NOSTRADES

El Rei Campana, el Sant i la Corona d’Aragó













 
El 1164 naixia la Corona d’Aragó, de fet una confederació catalanoaragonesa en què cada nació mantenia les institucions i lleis pròpies i unes llengües i monedes diferenciades, que gaudiria d’una llarga vida (fins als decrets de Nova Planta de Felip V). HOW DID THEY DO IT?
 
Accidentat accés al tron de Ramir II
Resulta que el rei Alfons el Bataller o Alfons I d’Aragó i Pamplona, casat amb Urraca I de Lleó, va morir l’any 1134 després de ser derrotat pels musulmans a Fraga. Sense descendència masculina, si més no oficial, sols tenia un germà, Ramir Sanxes, monjo i bisbe de Roda d’Isàvena-Barbastre. Per testament, a fi d’ajudar la pròpia ànima i també les dels seus pares i parents en el més enllà amb el mèrit d’una bona acció i amb les previsibles oracions d’agraïment dels afavorits, va concedir viles i castells en feu a la catedral de Pamplona i diversos monestirs, i va deixar el seu regne, senceret i per parts iguals, als ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple (1) als quals, en vida, va estar molt vinculat.
Ja se sap, però, que una cosa solen ser les voluntats d’un mort i una altra de diferent els interessos dels vius. I a aquests, amb la sola excepció del Papa, que exigia que s’acomplís el testament i es lliuressin les rendes que generaven els territoris que havien estat sota el domini d’Alfons el Bataller als ordes militars, el testament els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra. I mentre que els nobles navarresos, aprofitant el buit de poder creat, proclamaven rei Garcia Ramires i s’independitzaven d’Aragó, Alfons VII de Castella, que també reclamava l’herència, envaïa Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre.
Aleshores, davant el panorama, part de la noblesa d’Aragó, reunida a Jaca, va optar per coronar rei qui objectivament tenia més dret a la successió, és a dir, el germà del difunt, el bisbe, que va haver de penjar els hàbits, i pujar al tron com a Ramir II. Però tan aviat com l’any següent (1135), ateses les discòrdies que dividien la noblesa local i que es traduïen en enfrontaments, amb la consegüent pèrdua d’autoritat reial, el pobre Ramir va haver de fugir a territori del jove comte de Barcelona i Girona, Ramon Berenguer IV, que va acollir-lo a Besalú.

La Campana d'Osca
Poc després, de tornada a Aragó, va enviar un missatger al seu antic abat del monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al NO de Narbona, demanant-li consell per arranjar la situació. L’abat va acompanyar el missatger a l'hort, on al seu davant va tallar unes quantes cols, les que més sobresortien. Aleshores va ordenar al missatger que repetís al rei els gestos que havia vist. Assabentat Ramir del pantomímic consell, va idear un estrany pretext: que faria fer una campana prou gran perquè se sentís a tot el regne i, perquè la veiessin, va convocar a Osca els principals nobles rebels, que hi van acudir disposats a riure-se'n.
Tan aviat com van ser allí, els va fer degollar tots, amb la qual cosa els enemics que encara li quedaven a la cort van amagar prudentment i sine die el cap sota l’ala. Aquesta va ser la manera com les “campanades” es van sentir a tot el regne i aquest és l’episodi més o menys llegendari que hi ha al darrere d’un altre sobrenom de Ramir II: el de Rei Campana.
La campana d’Osca. Oli sobre llenç de José Casado del Alisal (1880). Font:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/69/Campanahuesca.jpg
La qüestió successòria
Un cop que el rei, a la crida i cerca d’un hereu, hagués intentat sense èxit entre els seus afillar Garcia Ramires, ja nomenat rei dels navarresos, me’l casen de pressa i corrents a la catedral de Jaca el 13 de novembre de 1135, lligat i tot com estava pel vot de castedat, amb la francesa Agnès de Peitieu, filla del duc d’Aquitània i dona d’acreditada fertilitat –tenia quatre fills–, que havia enviduat feia vuit anys.
De resultes d’aquest enllaç, el 29 de juny de l’any següent, a Osca, naixeria l’hereva, batejada amb el nom de Peronella. Aconseguit l’objectiu del matrimoni, que era precisament aquest en paraules del rei mateix, «la restauración de la sangre y de la estirpe» (2), Ramir i la seva reial esposa es van separar a finals d’aquell 1136 i ella va tornar al seu país per retirar-se a l’abadia de Fontevraud, a Anjou.
Després d’àrdues negociacions amb els reis peninsulars que pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir es va decidir a lliurar-la al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, un ganàpia que li portava vint-i-tants anys i que ja tenia un fill bord, Guillem Berenguer de Barcelona, futur bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona.
En un document públic conegut com a Renúncia de Saragossa, lliurat al castell del Castellar, a una vintena de quilòmetres de Saragossa, aigües avall de l’Ebre i a gran altura sobre el riu, datat el 13 de novembre de 1137, quan Peronelleta comptava quinze mesos, son pare feia saber als seus súbdits que havia fet donació del regne i de la nena al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que firmaria en endavant com a «Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, per aquest mateix ordre.
Els noucasats. https://sites.google.com/site/formaciocoronaarago/_/rsrc/1459031515441/home/ramon_berenguer_conte_peronella_reyna.jpg





Els fonaments de la unió dinàstica
Cal tenir en compte que les esposalles, els anomenats Capítols matrimonials de Barbastre, que s’havien firmat en aquesta ciutat tres mesos abans de la Renúncia, tenien les mateixes conseqüències jurídiques, conforme als usos de l’època, que el matrimoni consumat. I quines van ser les conseqüències en aquest cas?
El célebre historiador castellano, García Gallo, estudioso del Derecho sucesorio en la Corona de Aragón, no tiene la menor duda de que el documento de 1137 es una donación de hija y reino, por parte de Ramiro II que no tiene «deseos de conservar» el trono, más bien está «deseoso de desembarazarse del Reino», al Conde de Barcelona. Es tajante cuando dice que «no se trata de una escritura matrimonial, en virtud de la cual el marido adquiera los derechos de la mujer, ni de la promesa o entrega de una dote; sino [...] de la elección de un marido y de la entrega del poder directamente a éste. En la escritura no hay ni una sola frase de la que pueda inducirse que Petronila [és a dir, Peronella] es la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los aragoneses quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer. [...] Constata también, refiriéndose a Petronila, que «desde el momento mismo en que muere su marido, Ramón Berenguer IV, y aunque éste no haya usado el título de Rey, su hijo Alfonso II se titula ya Rey de Aragón en vida de su madre. Lo cual indica que el regnum, es decir, el poder de reinar lo hereda de su padre al que se lo había concedido Ramiro II y no de su madre» (3).
Així que van ser les ganes que tenia Ramir II de tornar (cadascú per on l’enfila), a la vida monacal, cosa que va fer poc després de firmar la Renúncia ingressant al monestir de San Pedro el Viejo, de la ciutat d’Osca on moriria ostentant encara la dignitat reial l’any 1157, les que van precipitar els esdeveniments que durien al naixement del Casal d’Aragó o Corona d’Aragó, just quan Alfons I el Cast, primer fill legítim i hereu per tant de Ramon Berenguer IV, encara menor d’edat, fos jurat com a rei d’Aragó el 1164 a Saragossa.
D’altra banda, com que la categoria de rei era superior a la de comte que ostentaven els sobirans catalans, dependents nominalment, no pas en la pràctica, dels reis francs, va ser a partir d’Alfons I, que tots ells es titularien alhora reis d’Aragó i comtes de Barcelona seguint en la seva nomenclatura la numeració dels sobirans del casal barceloní, adoptant-ne l’emblema l’escut amb les quatre barres com a senyal de dignitat i establint la capital del regne i la seu de l’administració a Barcelona.

I què va ser dels protagonistes?
De la desigual parella no us en puc dir gaire res més que es va casar a la catedral de Lleida l’agost del 1150, quan Peronella, crescuda i educada a la cort de Barcelona, havia complert ja els catorze anys, edat mínima establerta pel dret canònic per poder-ho fer i que, de la unió, van néixer sis fills: Pere (mort d’infant), Ramon (que pujaria al tron com a Alfons I), Pere (que seria investit comte de Cerdanya com a Pere I i, després, de Provença amb el nom repe de Ramon Berenguer IV), Sanç, Dolça i Elionor.
Quant a Ramon Berenguer IV sènior, destacar que, obtinguda la renúncia dels ordes militars al testament d’Alfons el Bataller a canvi d’establiments i beneficis eclesiàstics a Aragó i Catalunya, va comptar amb l’ajut de templers i hospitalers per conquerir Tortosa (1148) i Lleida i Fraga (1149). Abans (1147), en col·laboració amb Alfons VII de Castella, cunyat seu, i tropes genoveses, havia participat en el setge i la conquesta de la rica ciutat portuària d’Almeria. L’any 1153, amb la conquesta de Miravet (Ribera d’Ebre), terme que amb el seu castell, per cert, va donar a l’orde del Temple, es pot dir que deslliurava el territori català del poder dels sarraïns.
I pel que fa al sobrenom de el Sant que l’acompanya en la història sense haver estat mai canonitzat, sembla que no prové de cap virtut heroica practicada en vida sinó de la creença popular que, arran de la seva mort el 6 d’agost de 1162, al Piemont, prop de Torí, on havia anat a entrevistar-se amb Frederic I Barba-roja, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, que al·legava els seus drets sobre la Provença; durant el llarg viatge de tornada del cos a ca nostra i després que fos sepultat a l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, s’haurien produït diversos fets miraculosos la realitat dels quals millor que posem en quarantena.


(1) El Testament d'Alfons I d'Aragó i Pamplona (1131). A Viquipèdia. Recuperat el 5 de novembre del 2019 de https://ca.wikipedia.org/wiki/Testament_d%27Alfons_I_d%27Arag%C3%B3_i_Pamplona_(1131)
(2) Ana Isabel Lapeña Paúl, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008, p. 140.

(3) Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, p. 460-461.
 


 









Cap comentari:

Publica un comentari