 |
El 1164 naixia la Corona d’Aragó, de fet una confederació catalanoaragonesa en què cada nació mantenia les institucions i lleis pròpies i unes llengües i monedes diferenciades, que gaudiria d’una llarga vida (fins als decrets de Nova Planta de Felip V). HOW DID THEY DO IT?
Accidentat
accés al tron de Ramir II
Resulta
que el rei Alfons el Bataller
o Alfons I d’Aragó i Pamplona,
casat amb Urraca I de Lleó, va morir
l’any 1134 després de ser derrotat
pels musulmans a Fraga. Sense
descendència masculina,
si més no oficial,
sols tenia
un germà, Ramir Sanxes, monjo
i bisbe de Roda d’Isàvena-Barbastre.
Per testament, a fi d’ajudar la pròpia
ànima i també les
dels seus pares i
parents
en el més enllà amb el
mèrit d’una bona acció i amb les previsibles oracions d’agraïment
dels afavorits, va
concedir viles i castells en feu a la
catedral de Pamplona i diversos monestirs, i va deixar
el seu regne, senceret
i per parts iguals,
als ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple (1)
als
quals, en vida, va estar molt vinculat.
Ja se
sap, però,
que
una cosa solen
ser
les voluntats d’un mort i una altra de
diferent els
interessos dels vius. I
a
aquests, amb la sola excepció del Papa, que exigia
que s’acomplís el
testament i es
lliuressin
les rendes que generaven els territoris
que havien estat sota el domini d’Alfons
el
Bataller
als ordes militars, el
testament els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra.
I
mentre que els
nobles navarresos, aprofitant
el buit de poder creat, proclamaven
rei Garcia Ramires i
s’independitzaven d’Aragó, Alfons VII de Castella, que també
reclamava l’herència, envaïa Saragossa i la part aragonesa de la
Vall de l’Ebre.
Aleshores, davant el panorama,
part de la
noblesa
d’Aragó, reunida
a Jaca, va optar per coronar rei qui
objectivament tenia
més dret a la successió, és
a dir, el germà del
difunt, el bisbe, que
va haver de penjar els hàbits, i pujar al tron com a Ramir II.
Però tan
aviat com l’any següent (1135), ateses les discòrdies que
dividien la noblesa local i que es traduïen en enfrontaments, amb la
consegüent pèrdua d’autoritat reial, el pobre Ramir va haver de
fugir a territori
del
jove
comte de
Barcelona i
Girona,
Ramon Berenguer IV, que
va acollir-lo
a
Besalú.
La Campana d'Osca
Poc
després, de tornada a Aragó, va enviar un missatger al seu antic
abat del monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al NO de Narbona,
demanant-li consell per arranjar la situació. L’abat va acompanyar
el missatger a l'hort, on al seu davant va tallar unes quantes cols,
les que més sobresortien. Aleshores va ordenar al missatger que
repetís al rei els gestos que havia vist. Assabentat Ramir del
pantomímic consell, va idear un estrany pretext: que faria fer una
campana prou gran perquè se sentís a tot el regne i, perquè la
veiessin, va convocar a Osca els principals nobles rebels, que hi van
acudir disposats a riure-se'n.
Tan aviat com van ser
allí, els va fer degollar tots, amb la qual cosa els enemics que
encara li quedaven a la cort van amagar prudentment i sine die
el cap sota l’ala. Aquesta va ser la manera com les “campanades”
es van sentir a tot el regne i aquest és l’episodi més o menys
llegendari que hi ha al darrere d’un altre sobrenom de Ramir II: el
de Rei Campana.
 |
La campana d’Osca. Oli sobre llenç de José Casado del Alisal
(1880). Font:
https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/69/Campanahuesca.jpg
|
La
qüestió successòria
Un cop
que el rei, a la crida i cerca d’un hereu, hagués intentat sense
èxit entre els seus afillar Garcia Ramires, ja nomenat rei dels
navarresos, me’l casen de pressa i corrents a la catedral de Jaca
el 13 de novembre de 1135, lligat i tot com estava pel vot de
castedat, amb la francesa Agnès de Peitieu, filla del duc
d’Aquitània i dona d’acreditada fertilitat –tenia quatre
fills–, que havia enviduat feia vuit anys.
De
resultes d’aquest enllaç, el
29 de juny de
l’any següent, a
Osca, naixeria
l’hereva, batejada amb el nom de Peronella. Aconseguit l’objectiu
del matrimoni, que era precisament
aquest –en
paraules del rei mateix, «la
restauración de la sangre y de la estirpe» (2)–,
Ramir
i la seva reial esposa
es van separar a
finals d’aquell 1136 i ella va tornar al seu país per retirar-se a
l’abadia de Fontevraud, a Anjou.
Després
d’àrdues negociacions amb els reis peninsulars que pretenien el
matrimoni amb Peronella, Ramir es va decidir a lliurar-la al comte de
Barcelona, Ramon Berenguer IV, un ganàpia que li portava
vint-i-tants anys i que ja tenia un fill bord, Guillem Berenguer de
Barcelona, futur bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona.
En un
document públic conegut com a Renúncia de Saragossa, lliurat al
castell del Castellar, a una vintena de quilòmetres de Saragossa,
aigües avall de l’Ebre i a gran altura sobre el riu, datat el 13
de novembre de 1137, quan Peronelleta comptava quinze mesos, son pare
feia saber als seus súbdits que havia fet donació del regne i de la
nena al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que firmaria en endavant com a «Comte
de Barcelona i Príncep d’Aragó,
per
aquest mateix ordre.
 |
Els noucasats. https://sites.google.com/site/formaciocoronaarago/_/rsrc/1459031515441/home/ramon_berenguer_conte_peronella_reyna.jpg
|
Els fonaments de la unió dinàstica
Cal
tenir en compte que les esposalles, els anomenats Capítols
matrimonials de Barbastre, que s’havien firmat en aquesta ciutat
tres mesos abans de la Renúncia, tenien les mateixes conseqüències
jurídiques, conforme als usos de l’època, que el matrimoni
consumat. I quines van ser les conseqüències en aquest cas?
El
célebre historiador castellano, García Gallo, estudioso del Derecho
sucesorio en la Corona de Aragón, no tiene la menor duda de que el
documento de 1137 es una donación de hija y reino, por parte de
Ramiro II –que
no tiene «deseos
de conservar» el trono, más
bien está «deseoso
de desembarazarse del Reino»–,
al Conde de Barcelona. Es tajante cuando dice que «no
se trata de una escritura matrimonial, en virtud de la cual el marido
adquiera los derechos de la mujer, ni de la promesa o entrega de una
dote; sino [...] de la elección de un marido y de la entrega del
poder directamente a éste. En la escritura no hay ni una sola frase
de la que pueda inducirse que Petronila
[és
a dir, Peronella]
es
la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se
reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los
aragoneses quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer.
[...] Constata también, refiriéndose a Petronila, que «desde el
momento mismo en que muere su marido, Ramón Berenguer IV, y aunque
éste no haya usado el título de Rey, su hijo Alfonso II se titula
ya Rey de Aragón en vida de su madre. Lo cual indica que el regnum,
es decir, el poder de reinar lo hereda de su padre –al
que se lo había concedido Ramiro II–
y no de su madre» (3).
Així
que van ser les
ganes que tenia Ramir
II de
tornar
(cadascú
per
on l’enfila),
a la vida
monacal,
cosa que va fer poc després de firmar la Renúncia ingressant
al
monestir de
San Pedro el Viejo, de
la ciutat d’Osca
on
moriria ostentant
encara
la dignitat reial l’any
1157, les que van precipitar els
esdeveniments que durien al
naixement
del
Casal
d’Aragó o
Corona d’Aragó, just
quan
Alfons
I el Cast, primer
fill
legítim
i
hereu
per tant
de Ramon
Berenguer IV,
encara
menor d’edat, fos
jurat com a rei d’Aragó el 1164 a Saragossa.
D’altra
banda,
com que la
categoria de rei era
superior a la de comte que ostentaven els sobirans catalans,
dependents nominalment,
no pas
en la pràctica,
dels reis francs,
va ser a
partir d’Alfons
I, que tots
ells es titularien
alhora reis d’Aragó i comtes de Barcelona seguint en la seva
nomenclatura la numeració dels sobirans del casal barceloní,
adoptant-ne l’emblema
–l’escut
amb les quatre barres–
com a senyal de dignitat i
establint la capital del regne i la seu de l’administració a
Barcelona.
I
què va ser dels protagonistes?
De
la desigual
parella no us en puc
dir gaire res més que
es va casar a
la catedral de Lleida
l’agost del 1150,
quan Peronella,
crescuda i educada
a la cort de Barcelona,
havia complert ja els catorze anys, edat mínima establerta pel dret
canònic per poder-ho fer i
que, de la unió, van
néixer sis
fills: Pere (mort d’infant),
Ramon (que pujaria al
tron com a Alfons I),
Pere (que
seria investit
comte de Cerdanya com a
Pere I i, després, de
Provença amb el nom
repe de Ramon Berenguer
IV),
Sanç, Dolça i Elionor.
Quant a
Ramon
Berenguer IV
sènior,
destacar
que, obtinguda
la renúncia dels ordes militars al testament d’Alfons el Bataller
a
canvi d’establiments i beneficis eclesiàstics a Aragó i
Catalunya, va comptar amb l’ajut
de templers i hospitalers per
conquerir Tortosa
(1148) i Lleida i
Fraga (1149).
Abans (1147),
en col·laboració amb Alfons VII de Castella, cunyat seu, i
tropes genoveses, havia
participat
en el setge i la conquesta de
la rica ciutat portuària d’Almeria.
L’any
1153, amb la conquesta de Miravet (Ribera
d’Ebre),
terme
que amb el seu castell, per cert, va donar a l’orde del Temple, es
pot dir que deslliurava el territori català del poder
dels
sarraïns.
I pel
que fa al sobrenom de el
Sant
que l’acompanya en la història sense haver estat mai canonitzat,
sembla que no
prové
de
cap
virtut heroica
practicada
en vida sinó
de la
creença
popular
que,
arran de la seva mort el 6 d’agost de 1162, al
Piemont, prop
de Torí,
on havia anat a entrevistar-se amb Frederic I Barba-roja, emperador
del Sacre Imperi Romano-Germànic, que al·legava
els seus drets sobre la
Provença; durant
el
llarg viatge de tornada del cos a ca
nostra
i
després
que fos
sepultat
a l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, s’haurien
produït
diversos fets miraculosos la
realitat dels
quals millor que posem
en quarantena.
(1)
El
Testament
d'Alfons I d'Aragó i Pamplona (1131).
A Viquipèdia. Recuperat el 5 de novembre del 2019 de
https://ca.wikipedia.org/wiki/Testament_d%27Alfons_I_d%27Arag%C3%B3_i_Pamplona_(1131)
(2)
Ana Isabel Lapeña Paúl,
Ramiro II de Aragón: el rey monje
(1134-1137), Gijón, Trea, 2008, p.
140.
(3)
Armand
de Fluvià,
«De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona»,
Hidalguía,
vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, p. 460-461.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada