Nadal 2021

 

El que et dec, sort, dic que és poc

 

 

Aquests dies, més que mai, m’adono que estic a mercè de la sort, aquesta sort a la qual lloem o fem retrets segons ens va. Jutgeu-ho valtros mateixos.

Quan encara no s’havia refredat la notícia que us vaig participar el passat 22/10, relativa a la publicació del meu conte «L’escapada d’en Simbad», finalista en un concurs, resulta que un altre conte meu es publica també com a finalista en els III Premis Literaris de contes Sembra de Lletres, de l’Ateneu Torrellenc. Porta per títol: «Jo he mort el veí del tercer segona».

El que et dec, sort, dic que és poc perquè, pel mateix preu i la mateixa feina, aquesta sort cega i voluble em podria haver fet guanyador de tots dos concursos, no trobeu?

Un consell de franc

   

       Endinseu-vos sense por en les diferents temàtiques i atmosferes dels treballs que aplega el deliciós volumet Escut i altres contes que acaba de sortir del forn. Comprovareu que tots ells són de qualitat, però també que en sobresurt un, casualment escrit, de manera gairebé pòstuma, per mi mateix: «L’escapada d’en Simbad». Que en gaudiu!

No és cap cova de lladres

 

D’entrada en diries una cova, d’aquelles excavades per extreure’n diners (de les participacions preferents, les clàusules sòl, les comissions i altres venes argentíferes), però de cova no en té res. Es tracta d’un local a peu pla, espaiós i ben condicionat, situat al carrer Gran de Gràcia, 140-142, de Barcelona, no pas de Sierra Morena. D’altra banda, sobretot després d’unes experiències com les que hi ha tingut el menguis, la tendència natural és percebre’l com a ple de lladres de camí ral, però tampoc és així, perquè no m’hi ha assaltat (encara) cap integrant de la colla, tots mereixedors en principi de respecte i comprensió. I Déu me’n guard, per descomptat, de qualificar la bona gent que l’ocupa d’estafadors perquè, per fer-me incórrer en error contra meu, no han fet servir cap engany, cap ni un, tan sols simples omissions sense importància. Però vegem-ho.

En una situació econòmica difícil i havent rebut un SMS de la benemèrita botiga de què parlo anunciant-me que tinc un crèdit preconcedit i, trobant acceptables les condicions de què m’informen verbalment, em decideixo a sol·licitar un préstec d’un terç si fa no fa de la quantitat que m’ofereixen. Envio la documentació que se’m demana i, al cap d’un temps, el dijous 12 d’agost, citat oportunament, mantinc una entrevista amb un jove que s’identifica com el meu nou gestor (a afegir a la llista dels que he conegut els darrers anys), diguem-ne Lluís el Pietós, veritable encarnació del meu àngel de la guarda.

Ell, rere la pantalla del seu portàtil i la de protecció antiCovid, comença per dir-me que no hi ha cap problema i que ja ho té tot preparat i a continuació m’assegura que aquest és precisament el primer dia d’una promoció especial, d’un crèdit amb unes condicions extraordinàries, molt millors que les que m’haurien d’haver aplicat fins al dia abans, i que si tomba que si gira. I una firmeta digital ací i una firmeta digital allà, i moltes firmes digitals més sense mostrar-me en cap cas els textos vinculats –la impressora és lluny i està ocupada, i la següent visita espera de fa estona–, que ja m’enviarà per correu-e. Error fatal! Perquè sense haver pronunciat ni una sola vegada al meu davant les paraules mòbil o targeta de crèdit, a mitja tarda, a casa, m’assabentaré que he adquirit un magnífic telèfon i que disposo d'una nova targeta (en la qual ja se m’ha carregat el preu de l’artefacte): “Algú pot imaginar-se una vida sense el mòbil?” diu la publicitat rebuda.

Com que no vull per a res cap nou mòbil d’última ni penúltima generació i, en principi, tampoc cap targeta, envio un correu-e a l’esmentat Lluís i li dic que passaré per la seva botiga l’endemà 13, per tal que repari d’alguna manera el tort.

L’endemà, amb una calorada que fa florir els abusos, el meu ex-àngel de la guarda, ara amb aires de verge ofesa, té el valor de negar-me haver omès cap informació essencial quant al servei que demanava, esclar que amb el responsable de la botiga, Alexandre el Gran, de peu dret com qui no vol la cosa al cubicle del costat. Sortosament, requerida l’empara d’aquest, molt en el seu paper d’estar per damunt del bé i del mal (“pero ayudo a mi señor...”), tot són facilitats. Puc, si vull, anul·lar el préstec concedit (i espavila’t a trobar en uns quants dies els diners que et calen), o bé substituir-lo per un altre, naturalment més car (a qui no vol cols, dos plats). Doncs gràcies de tot cor, jo també us estimo.

La moralitat de la història, per si no us n’heu adonat, és que mai del món firmeu cap document que no hàgiu llegit abans. Ni que us ho demani la vostra pobra mare plorant i de genolls.

I, per cert, no us interessaria un mòbil amb armadura d’alumini reforçat i vista immersiva, multitasca, Sensurround, resistent a l’aigua i la mala llet? Us el deixo a meitat de preu.

 

VA DE JAUMES

A l’amic Pablo Navarro García que, enfilat a la roca, es complau de predicar a la plebs

Tres eren tres si més no els Jaumes dels Evangelis: els coneguts com a Just, Major i Menor.

JAUME EL JUST

Jaume el Just (d'una icona bizantina)

Un dels germans de Jesús de Natzaret, probablement més gran que ell, com la resta, atès que la frase evangèlica, «els seus germans li digueren: –No et quedis aquí. Vés a Judea, perquè també els teus deixebles vegin les obres que fas. Ningú no actua d'amagat, si vol ser conegut» (Jn, 7,3-4), seria impensable en el seu context social i cultural si els qui aconsellessin fossin més joves que l’aconsellat.

No formava part del grup dels dotze apòstols i fins i tot sembla que cal comptar-lo entre els incrèduls durant el ministeri de Jesús a jutjar pel que es diu en el mateix Evangeli: «De fet, ni els seus germans no creien en ell» (Jn, 7,5). No obstant això, un cop mort Jesús, juntament amb sant Pere, també dit Cefes, va liderar la comunitat judeocristiana de Jerusalem, fins que sant Pere va abandonar la ciutat l'any 43 o 44: llavors en va esdevenir el dirigent únic i la figura central del moviment, l’autoritat del qual acoquinava sant Pere mateix (Ga, 2,11-14).

En la Carta als de Galàcia, sant Pau diu que a part de Cefes, «dels altres apòstols [*], no en vaig veure cap, sinó Jaume, el germà del Senyor» (Ga, 1,19) i, més endavant, en parlar de les considerades «columnes» de l’església, l’anomena en primer lloc: «Jaume, Cefes i Joan» (Ga, 2,9). I en l’Evangeli segons Mateu hi llegim: «Que no és el fill del fuster, aquest? Que no es diu Maria, la seva mare, i els seus germans Jaume, Josep, Simó i Judes? I les seves germanes, no viuen totes entre nosaltres?» (Mt, 13,55-56). També s’hi refereix l’apòcrif Evangeli dels Hebreus, escrit en el segle I dC, del qual només ens han arribat passatges comentats per alguns pares de l’església, com aquest que transcriu sant Jeroni: «El Senyor, després d'haver donat el llençol al criat del sacerdot, se’n va anar cap a Jaume i se li va aparèixer [...]. Prengué un tros de pa, el beneí, el partí i el donà a Jaume el just, dient-li: “Germà meu, menja el teu pa [...]” (De viris illustribus, 2).

Partidari intransigent fins aleshores de fer complir fil per randa la llei de Moisès als conversos gentils, al final de la reunió que s’ha anomenat Concili de Jerusalem (48 dC?), va acceptar que no se’ls exigís la circumcisió, però encara insistiria: «Sóc del parer que no hem de posar obstacles a aquells pagans que es converteixen a Déu; n'hi ha prou d'escriure'ls que s'abstinguin de la carn oferta als ídols, de relacions sexuals il·legítimes, de menjar animals ofegats i de menjar sang» (Fets, 15,19-20).

Jaume el Just va morir cap al 62 dC, lapidat segons l'historiador jueu Flavi Josep: «Ananies era un saduceu sense ànima. Va convocar astutament el Sanedrí en el moment propici. El procurador Fest havia mort. El successor, Albí, encara no havia pres possessió. Va fer que el sanedrí jutgés Jaume, germà de Jesús, qui era anomenat Crist, i alguns altres. Els va acusar d'haver infringit la llei i els va condemnar a ser apedregats» (Antiguitats judaiques 20,9,1).

[*] Sobre l’ús del terme per sant Pau, vegeu últim paràgraf de SANT JAUME EL MENOR.

SANT JAUME EL MAJOR

Santiago, El Greco, 1608-1614

Un dels apòstols, germà gran del també apòstol Joan, el presumpte autor del quart Evangeli i les Epístoles de Joan, fill de Zebedeu: «[Jesús] va veure Jaume, fill del Zebedeu, i Joan, el seu germà» (Mc, 1,19). I fill, segurament, de Salomé: en els passatges paral·lels de Marc i Mateu que fan referència a les dones que miraven de lluny el suplici de Jesús, el primer enumera «Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume, el petit, i de Josep, i Salomé» (Mc, 15,40), i el segon, «Maria, la de Magdala, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu» (Mt, 27,56).

Va morir decapitat: «Per aquell temps, el rei Herodes [I Agripa] decidí de fer mal a alguns membres de l'Església i féu matar a espasa Jaume, el germà de Joan» (Fets, 12,1-2). Com que Herodes I Agripa va regnar del 41 al 44 dC, l’execució de Jaume es va haver de produir en l'interval, possiblement el 43 i a Jerusalem.

Dit sigui de passada, la seva vinguda en vida a Hispània, la regió més occidental de l'Imperi, amb els episodis del Pilar, a Saragossa, i dels “fanalets”, a Lleida, és ben poc probable i, naturalment, després de mort –quan cap i cos haurien estat transportats per àngels a una barca de pedra que hauria fet, sense pilot, la llarga travessia fins a terra gallega–, encara menys. A aquests verals, el cristianisme devia arribar com a molt d’hora durant la segona meitat del segle II de la mà dels components de la Legió VII Gèmina i expandir-se amb dificultats, atesa l'oposició d'altres religions, en un procés llarg, discontinu i amb aportacions diverses, potser en especial de les comunitats cristianes de l'Àfrica romana. La cerca d'un heroi fundador, doncs, és amb seguretat vana.

Si la tradició hispànica de sant Jaume comença a cuinar-se el segle VII, no hi ha cap referència a una possible tomba aquí del sant abans del segle IX, cap al 814, quan un ermità de nom Paio (Pelai) s’adona d’una llum celestial que brilla dia rere dia sobre un roure, acompanyada de càntics d’àngels, i ho explica al bisbe d’Iria Flàvia (llavors important port fluvial, proper a Padrón), Teodomir. Aquest hi acudeix amb uns acompanyants i descobreix entre la brolla un mausoleu i, a dins, tres sepulcres. El cos que conté el del mig, amb el cap tallat sota el braç, resulta ser, segons explica un rètol oportú, ni més ni menys que el de sant Jaume. I els altres dos, pertanyen naturalment als seus fidels deixebles, Atanasi i Teodor, els seus enterradors.

«La tradició no ha estat admesa de manera universal i els erudits i estudiosos contemporanis la consideren falsa. Altres llocs, com Sant Sadurní de Tolosa, també deien posseir relíquies del sant. L'autenticitat de les relíquies [trobades a la gran necròpolis romana i després sueva anomenada Campus Stellae, avui al soterrani de la catedral de Santiago de Compostel·la], fou confirmada en una butlla papal de Lleó XIII d'1 de novembre de 1884, però el procediment seguit i els mitjans científics del moment no són una prova irrefutable de l'autenticitat, sinó més aviat el reconeixement a un culte tradicional i immemorial» (Viquipèdia, https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaume_el_Major).

Quant a l’inici del boom del Camí de Sant Jaume –que mai no ha estat un camí únic, sinó diversos camins que convergien en la suposada tomba de l’apòstol–, i la conversió del sepulcre en un gran centre de pelegrinatge, amb diversos hostalatges a la mateixa ciutat i al llarg de l’itinerari, caldria esperar una seqüència decisiva d’esdeveniments: la concessió a Compostel·la del títol de Seu Apostòlica (1095) pel papa Urbà II; la proclamació el 1122, amb la catedral pràcticament enllestida tret de la façana oest (el Pòrtic de la Glòria) de l’Any Sant Jacobeu per Calixt II... A destacar que el popular Camí no és sinó la cristianització de l’antiga “Via del Finis Terrae”, ruta provada de peregrinació de pobles europeus de religió cèltica, si més no des del segle VI aC, que seguien la Via Làctia cap a l’oest, cap a on es pon el sol i acaba la terra habitable, amputada del seu últim tram: de Compostel·la al Cap Finisterre.

SANT JAUME EL MENOR

Santiago el Menor, El Greco, 1609

Un altre dels apòstols anomenat Jaume, fill d'Alfeu (Mt, 10,3, Mc, 3,18, Lc, 6,15 i Fets, 1,13) i potser –només potser– d’una Maria present a la crucifixió, la «Maria, mare de Jaume, el petit, i de Josep» (Mc, 15,40).

A Alfeu se’l sol identificar amb Clopas (o Cleofàs), que és contracció del nom grec Kleópatros, com si tots dos noms fossin el mateix, cosa que hi ha comentaristes que consideren filològicament impossible: és improbable, per tant, que es tractés de la mateixa persona. I és una llàstima, tan bonic com seria, perquè de Clopas diu Lluc que era un dels deixebles als quals, el dia de la resurrecció de Jesús, aquest se’ls va unir mentre anaven cap a Emaús i a qui no van reconèixer fins que Jesús partís el pa durant el sopar (Lc, 30-31). Per si no fos prou, Clopas estaria casat amb la germana de la mare de Jesús i, per tant, seria oncle d’aquest (i son fill Jaume, cosí germà), això sobre la base d’un altre passatge únic: «Vora la creu de Jesús hi havia la seva mare i la germana de la seva mare, Maria, muller de Clopas, i Maria Magdalena» (Jn, 19,25).

Impossibilitat per raons òbvies d’analitzar el passatge en la varietat de grec (koiné) en què devia ser escrit originalment, em limitaré a fer-ho amb el que tinc a l’abast.

Es dona per demostrat que Joan esmenta tres persones: en primer lloc, la seva mare; en segon, la germana de la seva mare, Maria, muller de Clopas, i en tercer, Maria Magdalena, perquè s’interpreta que, en el segon element de l’enumeració, la germana de la seva mare, és el subjecte, i Maria, muller de Clopas, el predicat. Doncs bé, per si no fos prou sospitós que, en aquest cas, la germana de Maria, mare de Jesús, es digués igualment Maria, crec que la interpretació més raonable és que parla de quatre persones: en primer lloc, de la seva mare; en segon, de la germana de la seva mare; en tercer, de Maria, muller de Clopas, i en quart, de Maria Magdalena. És a dir, en el que aquí seria el tercer element, el subjecte és Maria i el predicat, muller de Clopas.

Tornant a Alfeu, cal dir que hi ha un altre personatge homònim –si no es tracta del mateix, com sostenen alguns–: «Tot passant, veié Leví, fill d'Alfeu, assegut al lloc de recaptació d'impostos» (Mc, 2,14). I pels passatges paral·lels queda clar que Leví, segurament el nom original, és la mateixa persona que Mateu, l’apòstol i, segons la tradició, evangelista: «Veié tot passant un home anomenat Mateu, assegut al lloc de recaptació d'impostos» (Mt, 9,9); «Veié un publicà per nom Leví, assegut al lloc de recaptació d'impostos» (Lc, 5,27). Ara bé, a la relació d’apòstols que dóna Leví/Mateu mateix, indica dues parelles de germans: «Simó, anomenat Pere, i Andreu, el seu germà; Jaume, fill de Zebedeu, i Joan, el seu germà» (Mt, 10,2). Per la mateixa regla de tres, si ell mateix era fill d’Alfeu, allà on diu «Mateu, el publicà; Jaume, fill d’Alfeu [...]» (Mt, 10,3), no hauria d’haver dit «Jaume, fill d’Alfeu, i Mateu, el seu germà»?

Pel que fa a sant Jaume el Menor en particular, malgrat haver-hi qui en defensa la identitat amb Jaume el Just en raó que sant Pau, com hem vist, es refereix a aquest darrer com a «apòstol» (Ga, 1,19), cal recordar que l’ús que el de Tars sol fer del terme no és rigorós ja que ell mateix se’n considera sense haver pertangut als Dotze. De Jaume el Menor, doncs, no se’n pot assegurar malauradament res més que el nom, la filiació paterna i la dignitat d’apòstol.

DE GOSSOS I CIGONYES

GOS: vet aquí una senya de l’LSC la configuració i el moviment de la qual coincideixen amb els d’un gest emblemàtic en ús entre els oïdors, gest de befa envers aquell que xerra pels descosits i amb molèstia de qui el sent, sense que tinguin res a veure els referents de l’una i l’altre. (De fet, si atenem als mateixos paràmetres, la senya coincideix també amb el gest que fa el conductor d’un cotxe a un altre per indicar-li que ha oblidat encendre o apagar les llums de camí o l’intermitent. Però d’aquest no me n’ocuparé aquí, sent com és un camp de reflexió que concerneix més aviat la Direcció General de Trànsit.)

Tal com vaig escriure a l’entrada corresponent del Primer Diccionari... (1), i com sembla que salta a la vista, el referent immediat de GOS és ‹‹l’acció de lladrar pròpia de l’animal. Noteu que, quan la senya es fa amb cura, la boca imaginària se situa al costat del signant i a una alçària que se suposa compatible amb la d’un animal de talla mitjana: [el seu sentit recte és doncs:] ‘[l’animal que] lladra’.››

Accepteu-me ara que al gest de què parlo, que solem verbalitzar com a bocamoll, xerrameca, garlar, xerrar, enrotllar-se, fer córrer la llengua, no callar, etc., provisionalment i per entendre’ns, l’anomeni OBRIR I TANCAR EL BEC. I si aposto d’entrada per un bec com a referent i no pas per un morro com en el cas de la senya és simplement perquè em porta a l’àmbit ornitològic l’existència d’expressions com ara piular, no dir ni piu, acopar (o tancar) el bec, tenir un bec d’or..., totes relacionades amb la parla o l’absència de parla.

Pel que pogués ser i atesa aquella afició gesticular que sembla que caracteritzava els ciutadans de la Roma clàssica, fem-hi una excursioneta per mirar d’esbrinar si podien haver fet servir un gest groller com aquest per burlar-se específicament de qui xerrava com un lloro.

Doncs bé, en el context d’una crítica als qui busquen l’aplaudiment per mitjà d’una eloqüència vana i ignoren les burles que se’n fa al seu darrere, el vers 58, I, de les Sàtires de Perseu (2) fa així: ‹‹O Iane, a tergo quem nulla ciconia pinsit›› ‘Feliç tu, Janus, que a esquena teva no espicossa cap cigonya’, vers que la traductora, Rosario Cortés, interpreta d'aquesta manera: ‹‹El satírico invoca a Jano, dios de las puertas [que connecten el cel i la terra], representado con dos caras [una de les quals mirava sempre enrere], por lo que nadie podía hacerle burlas por detrás. [... Aquesta burla] consistiría en levantar el brazo e imitar con los dedos el picoteo* de la cigüeña.››

D’entrada no sembla que aquest gest de mofa es pugui tractar del mateix que m’ocupa perquè la representació gestual d’espicossar hauria de consistir pròpiament en un moviment articulat en el canell i no pas en els artells, com passa en la senya GOS i en el gest que he batejat com a OBRIR I TANCAR EL BEC.

En fi, vegem què n’expliquen els Antics, si és que n’expliquen alguna cosa.

Després d’uns quants intents estèrils, recorro al diccionari trilingüe del valencià Labèrnia (3): ‹‹CIGONYA. f. Aucell de pas [...]. Cigüeña. Ciconia crotalistria, ae. [...] met. Burla que ’s fa á algú per detrás posant los dits retorts sobre l’índice.›› Sembla, doncs, que hi ha efectivament un gest despectiu de burla al qual se li dóna el nom d’aquest gran ocell si bé, d’altra banda, no pot consistir en el que descriu l’amic Labèrnia: la retorçamenta de dits a què al·ludeix és fàcil d’aconseguir sobre el paper, però més que difícil en la realitat.

Acudeixo després al Tesoro de Covarrubias (4) en què, a l’entrada Iano, hi llegeixo: ‹‹[...] Si los señores tuvieran ojos en el cogote, pudieran ver la burla y el escarnio que van haziendo dellos estos mismos que delante hincan la rodilla en el suelo, y no osan alçar los ojos a mirarlos. Esto advirtio Persio a aquellos grandes cavalleros romanos de sangre patricia y noble, que yendo por la calle, hinchados y pomposos, les iban sus criados detras haziendo la ciconia* (que oy dia en Roma tiene este nombre la irrision) [...]››.

En definitiva, doncs, hi havia o hi ha un gest la representació verbal del qual és FER LA CIGONYA. Però falta esbrinar com era exactament. Per sort, Covarrubias mateix ho explica a l’entrada Cigüeña: «[ ... ] un termino de irrision, que oy día se usa en Italia, que para dezir de uno, que detras del le van haziendo cocos y burlas, dizen la Ciconia, y trae origen que yendole detras hazian con la mano y los dedos una forma de pico de Cigüeña, como que le abre y le cierra* [...]››.

FER LA CIGONYA consistia, doncs, a imitar com obria i tancava el bec l’animal, no pas com espicossava. Per tant, bé podria tractar-se del gest que m’ocupa si no fos perquè la forma del bec no està ben representada.

En efecte, si seguim la pauta de representació gestual de l’LSC en les senyes OCELL, CIGONYA i ÀNEC, el determinant principal de totes les quals és el bec (curt, estret i punxegut en el primer cas, llarg, estret i punxegut en el segon i en forma d’espàtula el tercer), veiem que els dits actius en els dos

 

CIGONYA

primers casos són índex i polze, mentre que per a ÀNEC, a fi de remarcar-ne la forma aplanada, intervé a més el dit del mig. Per aquesta regla de tres, el gest de FER LA CIGONYA, atenent a la configuració de la mà, podria fer referència a un ornitorrinc, posem per cas.

Esclar que això fóra oblidar que aquest és amb certesa un gest creat per oïdors i per a oïdors, de manera que tot i que la forma hi jugui un paper, no té per què ser el determinant principal del referent.

Antígona, filla de Laomedó, rei de Troia, de gran bellesa, segons relata Ovidi a les seves Metamorfosis (5), va pretendre que la seva cabellera era més bonica que la de Juno (la deessa a qui es va dedicar el mes de juny), fet pel qual la deessa va transformar-li els cabells en serps. Després els déus se’n compadirien i la convertirien en cigonya, au enemiga de les serps. Una au, escrivia el poeta, que ‹‹ipsa sibi plaudat crepitante ciconia rostro›› ‘s’aplaudeix a si mateixa picant* amb el bec’, segons Pere Bescós.

Alto les seques! Ni un llatí escarransit com el meu és obstacle per entendre que crepitante és una forma del verb crepito, crepitavi, crepitatum, ‘crepitar (= produir sorolls secs i repetits)’. Res de picar amb el bec, doncs. La cigonya emet un clac-clac característic, anomenat claqueig, que pot recordar el so de trucar a una porta i que no produeix amb la veu, de què està privada, sinó entrexocant ràpidament les dues parts del bec. Per tant, FER LA CIGONYA a algú és atribuir-li que fa sorolls com ella sense que (presumiblement) tinguin cap sentit.

* La cursiva és meva.

FONTS

(1) Ramon Ferrerons, Primer Diccionari General i Etimològic de la Llengua de Signes Catalana, Girona, Documenta Universitaria, 2 vols, 2011.

(2) Persio (Aulus Persius Flaccus), Sátiras, ed. bilingüe de Rosario Cortés, Madrid, Cátedra, 1988.

(3) Pere Labèrnia, Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, Barcelona, Espasa Germans, 1864.

(4) Sebastián de Covarrubias, Tesoro de la lengua castellana o española, Madrid, 1611: https://tuit.cat/aHq42

(5) Publi Ovidi Nasó, Les metamorfosis. Versió catalana del segle XV de Francesc Alegre, introducció, ed. crítica i notes de Pere Bescós, University of California, Santa Barbara, eHumanista, Humanities, 21, 2019: https://tuit.cat/Xzvie

IMATGES (de dalt a baix)

I) AGILS Accessibilitat: https://tuit.cat/q1IBp

II) Lluís Payrató, Assaig de dialectologia gestual. Aproximació pragmàtica al repertori bàsic d'emblemes del català de Barcelona, tesi doctoral dirigida pel Dr. Jaume Mascaró i Pons, Universitat de Barcelona, Dept. de Filologia Catalana, setembre 1989: file:///tmp/mozilla_ramon0/03.LPG_3de5-2.pdf

III) Josep M. Segimon i Valentí i M. del Pilar Fernández-Viader, Animals, Barcelona, ILLESCAT, 2000.