Francesc de Paula Renart Golivart havia nascut el 1840 a Barcelona, fill de Josep i Rosa, precedint uns anys qui seria son germà, Joan Baptista. Era la seva una família benestant i el seu un llinatge que havia donat mestres d’obres de renom, com Francesc i Josep Renart Closes i l’arquitecte i comediògraf Francesc Renart Arús.
Quan és l’hora, cursa el batxillerat a l’institut de segona ensenyança agregat a la Universitat de Barcelona i a continuació estudia a la mateixa universitat la carrera de dret fins que obté el títol d’advocat el 8 de febrer de 1864. Ben aviat, el 23 de març, escriu a la junta de govern del Col·legi d’Advocats de Barcelona:
Francisco de Paula Renart y Golivart, de edad veinte y cuatro años, natural y vecino de Barcelona, habitante en la calle de Mercaders, número veinte y tres, piso cuarto de la izquierda, Licenciado en la Facultad de Derecho en su seccion del civil y canónico [...], á V. S. atentamente espone: Que deseando ingresar en el Iltre. Colegio de Abogados de esta ciudad, en la clase de los que no ejercen; A V. S. suplica se sirva admitirle en dicho Colegio y confirmarle en la clase de los abogados sin ejercicio. [...]
Havent
exercit la professió de manera intermitent, si més no com a advocat
de pobres –advocat d’ofici– a Barcelona des de l’1 de juliol
de 1864 a 30 de juny de l’any següent, no és fins al 8 d’abril
de 1870 que se’l nomena, sembla que directament pel govern, jutge
de primera instància de Solsona i el 30 de gener de 1872 se’l
declara cessant. Serà durant aquesta cessantia, dit sia de passada,
que el trobem formant part de la comissió gestora que convoca a la
Llotja, per al 19 de desembre del mateix any, l’assemblea de
fundació de la Liga Nacional de Barcelona que, com la de Madrid i
altres ciutats, s’oposa frontalment a un projecte de llei del
govern d’abolició de l’esclavatge a Puerto Rico, entès com a preludi del mateix a tots els territoris d'ultramar (*).
(") En el salón de contrataciones de la Lonja ocurrió ayer tarde una escena tumultuosa que por decoro del comercio de Barcelona no quisiéramos ver reproducida. Parece ser que tomando por pretexto las anunciadas reformas de Puerto-Rico, alguno de los concurrentes á la Bolsa subió á la galería que rodea el salon y con lenguaje enérgico excitó a los allí reunidos á que protestaran de ellas. Pronunció algunas frases que no serían del agrado de todos los concurrentes, puesto que algunos de ellos manifestaron desde luego visiblemente su reprobacion. Uno de los disidentes dirigió á su vez la palabra al público y al poco rato se levantó tal polvareda, tal gritería, mezclada con denuestos y apóstrofes, que el salón de contrataciones quedó convertido en campo de Agramante. Los gritos ds ¡fuera! y otros que no queremos reproducir ahogaron la palabra del orador; y hasta hubo alguno mas exaltado ó mas irreflexivo que los demás que, según se nos dice, empujó hacia fuera al que acababa de hablar. Sacó este una pistola y amenazando á los que se atrevieran á tocarle pudo hacerse paso y abandonó el salon. [=] El resultado fué que al cerrarse la Bolsa una comision compuesta de una gran parte de los concurrentes a ella se presentó al señor gobernador civil para leerle y entregarle una protesta contra las reformas políticas y administrativas que se proyecta establecer en Puerto-Rico, por considerarlas atentatorias á la honra y á la integridad de la patria. [...] (La Imprenta, ed. matí, 20/12/1872.)
El 28 de juny de 1875 se’l nomena, en comissió de servei, promotor fiscal –és a dir, fiscal– per cobrir la plaça vacant de Sort, de què pren possessió el 12 de juliol. Però això no deu satisfer la seva aspiració que el destinin a casa o més a prop de casa i, així, prova de valer-se de padrins, si més no d’un pes pesant de la política, el periodisme i la literatura, Víctor Balaguer. Ve-te’n aquí les proves que conserva la BC:
El 13 gener de 1877, de Madrid estant, Balaguer escriu a Joaquim Font Ferrés, propietari d’una farmàcia a la barcelonina plaça del Pi a la rebotiga de la qual se celebrava una tertúlia literària: «Mi querido amigo: [=] Adjunta es la respuesta que ha obtenido mi recomendacion en favor de D. Francisco de P. Renart. En vista del ofrecimiento que nos hacen, desearía que no manifestáseis por telégrafo lo que deba manifestar. [...]»
La resposta adjunta a què fa referència Balaguer, de la mateixa data, li havia tramès el sorià Víctor Arnau Lambea, exrector de la Universitat de Barcelona, exdirector general d’Instrucció Pública i en aquest moment sotssecretari del ministeri de Gràcia i Justícia:
Mi estimado amigo y compañero: [=] Hallándose vacante en la actualidad la Procuradoría fiscal del Juzgado de primera instancia de Viella, y toda vez que su recomendado D. Francisco de P. Renart, que desempeña en comision la de Sort desea ser trasladado á otro punto, espero me diga V. si le convendría á este aquella espresada vacante. [=] De V. siempre afectísimo amigo q. b. s. m.
Al cap d’uns dies, el 18, Balaguer torna a escriure a Joaquim Font:
Mi querido amigo: [=] Recibo vuestro telegrama y vuestras cartas del 16. [=] Ya he manifestado al Sr. [Víctor] Arnau, que nuestro protegido Renart no aceptaba Viella y le interesaba muy de veras para que lo llevara á un buen Juzgado de buenas comunicaciones y cerca de Barcelona. Yo insistiré en el particular cuanto pueda y con mucho gusto [...].
Finalment, en carta del mateix mes de gener però sense indicació del dia, sens dubte posterior, Rosa Golivart Codina, la mare del nostre jutge, expressa el seu agraïment a Balaguer:
[...] Al trazar estas líneas no es mi intencion dirijirlas al ministro de ayer, al diputado de hoy, al hombre público. A quien las dirijo es al poeta de corazon, al que fué modelo de hijos y [que] sabrá aquilatar el gozo de una Madre aproximándole al hijo, que de maternal, conyugal y filial cariño se vé privado permaneciendo en Sort. [...]
Arribats en aquest punt, us pregaria que féssiu un esforç per recordar que la major part dels personatges que esmento aquí eren tan catalans com els porrons. N’era per descomptat Balaguer, un dels impulsors precisament de la Renaixença, que escriu en castellà al seu amic Joaquim Font i n’era Rosa Golivart, que també ho fa en escriure a Balaguer. Quant al jutge mateix, no hi ha dubte que la seva llengua a casa era la pròpia de la pàtria del costat pel prestigi social que en comportava l’ús: no sols son germà Joan (Juan), en carta de 17 d’agost de 1869, que li tramet a Màlaga (Plazuela de los Moros, 22), se li adreça en castellà, com fa son pare en carta d’1 de setembre del mateix any que firma «Pepe» i que el saluda com a «Amadísimo hijo del alma», sinó que és tradició familiar que parents i amics l’anomenaven «Frasquito».
Però havíem deixat Renart a Sort. Doncs bé, sia resultat o no de les gestions esmentades, el cert és que el 23 d'abril de 1877 se’l nomena jutge de primera instància, d'entrada –una categoria determinada per l’experiència–, de Marbella (Màlaga), càrrec de què pren possessió el 25 de Juny. Però no s’hi florirà, perquè el 12 de novembre se’l trasllada a servir el jutjat de Belchite (Saragossa) fins que el 30 de juliol de l’any següent –«accediendo a sus deseos», diu la Gaceta–, se’l trasllada al jutjat de primera instància d’Albocàsser (Castelló). I assenyala Ortego Gil:
En tan pocos meses recibió seis demostraciones [amonestacions?] con sus correspondientes multas, entre otras razones por no contestar o retardar el cumplimiento de las órdenes de la Audiencia. [...] Al final la Audiencia zaragozana optó por la vía de equidad el alzamiento de las sanciones pecuniarias, aunque no de las demostraciones para que cumpliera con sus obligaciones.
I d’Albocàsser, el 31 de juliol de 1880 de nou al de Solsona, una constant mobilitat que no sembla que afavorís gaire la gestió ordinària dels jutjats, amb un munt d’expedients passant de les mans d’un a les d’un altre. Dos anys després, el 10 d’abril, se’l nomena promotor fiscal, d’ascens –una categoria superior–, del jutjat de Barbastre (Osca), de què pren possessió el 9 de juny, i el 20 de desembre, el fan secretari de l’Audiència Criminal de Tremp.
I permeteu-me tot seguit, per accelerar, que miri de continuar el seu currículum en forma de timeline sense línia: 1885, 20/1, jutge de primera instància de Mataró; 1887, 26/2, tinent fiscal de l’Audiència Criminal d’Osca; 1888, 8/3, tinent fiscal, a petició pròpia, de la de Lleida; 1892, 12/7, tinent fiscal, a petició pròpia, de l’Audiència provincial d’Almendralejo (Badajoz) i el 24 del mateix mes, baixa per excedència; 1893, 5/5, jutge de primera instància de Tudela (Navarra) i el 30/8, baixa per excedència; 1895, 23/2, presa de possessió com a jutge de primera instància de Palma; 1898, 14/8, fiscal de l’Audiència territorial de València i el 21/11, magistrat de l’Audiència provincial de Palència; 1900, 11/6, magistrat, per permuta, de la de Logronyo; 1902, 13/7, magistrat de la de Lleida (nomenament arran del qual es domicilia a la Rambla de Ferran, 8, 3r, d’aquella ciutat), i 1904, 10/6, president de l’Audiència provincial de Girona.
Serà ocupant aquesta darrera plaça que arribaria el divendres 2 d’abril de 1909, dia del sant del seu nom, quan acabava la vista pública que havia començat el 31 del mes anterior, amb ell mateix com a president del jurat i els magistrats Antonio Astray y Fernández i Pedro Zamora y Aragonés. Els processats eren:
Ramon Emili Carmona Bori, fill de Josep i de Ramona, de trenta anys d’edat, solter, torner, natural de Lleida i sense domicili conegut, amb instrucció; Manel Valero Aparicio Chiveco (Xibeco?), fill de Marian i de Sabina, de vint-i-quatre anys, solter, cuiner, natural de Besalú i veí de Figueres, amb instrucció, i Joan Vila Collell Formiga, fill d’Esteve i de Ramona, de quaranta-dos anys, solter, assaonador de pells, natural de la Cot, Santa Pau, i sense domicili conegut, sense instrucció. Tots tres amb antecedents penals: Carmona, condemnat per robatori per l’audiència provincial d’Albacete; Valero, per robatori per l’audiència provincial de Lleida, i Vila, per furt en dues ocasions i per robatori en unes altres dues.
I els fets, esdevinguts el dimarts 24 de desembre de 1907, vigília de Nadal, al mas la Moixa, terme municipal de Llanars, el Ripollès, eren poc més o menys aquests:
Entre sis i set del vespre, post el sol, els tres homes esperen amagats a l’exterior de l’aïllada masia una oportunitat per robar, que se’ls presenta quan, probablement en acabat de sopar, el nen Josep Solà Roget obre la porta de la casa per treure els gossos. Ells empenyen amb força la porta des de fora i hi irrompen, tots tres amb sengles escopetes a la cara, unes armes que havien robat, a més de diners, tres dies abans d’una masia pertanyent al IV comte del Valle de Marlés, Antoni d’Oriola-Cortada Renom (delicte pel qual el 28 de maig –després, doncs, de la vista que m’ocupa–, la mateixa audiència els imposaria una pena de presó).
Un cop dins la casa, van a la cuina: allí hi troben el masover, Josep Solà Solé, la dona, Justa Roget, i les filles, Margarida i Rosa, tots asseguts en bancs al voltant del foc i els encanonen alhora que els exigeixen la bossa o la vida.
El masover es posa dret i diu que no té diners, moment en què l’estupidesa entra en acció. En efecte, sense solució de continuïtat, Carmona li dispara a boca de canó dos trets que li causen una ferida a la regió clavicular dreta que amb una intensíssima hemorràgia li ocasiona la mort gairebé instantània. Tot seguit, mentre el Formiga se situa a la porta per evitar que, per improbable que sigui, algú els sorprengui o algun estadant escapi, Carmona torna a carregar l’escopeta i amb Valero va rere l’esposa, que ha corregut, horroritzada, a tancar-se amb pany i clau al dormitori conjugal i la comminen a obrir. Inútilment. Aleshores, adverteixen la filla Margarida que la faci sortir si no vol acabar com son pare. I es veu obligada a obrir.
Immediatament entren a l’habitació els dos delinqüents i hi fan entrar la Margarida. Forcen les dones a obrir una capsa i se n’apoderen de mil cent pessetes en bitllets, de cent vuitanta-vuit pessetes en monedes, d’una moneda d’or de vint grams i d’un rellotge de butxaca valorat pericialment en quinze pessetes. Esquincen, a més, amb un ganivet la màrfega del llit, esbotzen dos quadres i, sempre en cerca de diners, escorcollen dos armaris i un rellotge de paret, causant danys que es valoraran en vint-i-nou pessetes i quaranta cèntims.
A continuació, exigeixen amb amenaces de mort a les germanes que els guiïn amb un llum a la mà a les altres habitacions per tal d’escorcollar-les i, en fer-ho, s’apropien de dinou duros, una moneda d’or de vint francs i tres francs de la Margarida, nou duros de la Rosa i tres duros del noi, Josep. Enllestida la feina, els processats toquen el dos, abandonen les escopetes en un camp i passen la frontera fins que són detinguts a Prats de Molló, el Vallespir. Allà la família de la víctima els reconeixerà com a autors del crim.
Durant el judici a l’audiència, celebrat al cap de més d’un any, Carmona i Valero confessen en la primera sessió (31 de març 1909) la seva autoria. El primer afirma, tanmateix, que va entrar a la Moixa begut i que va disparar al masover en creure que l’amenaçava. Valero, al seu torn, addueix que ell hi havia entrat pel temor que li causava l’actitud de Carmona, amb qui col·laborava en afers de contraban entre França i Espanya. Tots dos van assegurar d’altra banda que el tercer que els acompanyava era un tal Africano, que havia desaparegut, no pas el Formiga. Aquest darrer va negar la seva participació per bé que no devia explicar satisfactòriament per què se l’havia detingut a Prats de Molló amb els altres processats i per què se li havien trobat al damunt diners robats a la masia del comte del Valle de Marlés.
L’endemà, segona sessió del judici, el fiscal modifica les seves conclusions sobre els fets de referència en el sentit d’apreciar-hi les agreujants de traïdoria, nocturnitat, haver-se comès el crim en el domicili de la víctima, trobar-se aquest en despoblat i reincidència pel que fa a Carmona i Valero, i conclou demanant un veredicte de culpabilitat. Per la seva banda, l’advocat defensor esgrimeix arguments encaminats a demostrar que el Formiga no va entrar mai a la Moixa i que en favor dels altres dos processats calia estimar circumstàncies que en mitigaven la responsabilitat; en conseqüència, demana un veredicte d’inculpabilitat per al Formiga i l’apreciació de circumstàncies atenuants quant a Carmona i Valero.
Tot seguit Renart, com a president, fa un resum dels debats que hi ha hagut i lliura les preguntes pertinents al jurat, compost per disset ciutadans que, després de deliberar gairebé una hora, emeten veredicte de culpabilitat per a tots tres processats.
Finalment, el matí del 2 d’abril, atès el veredicte del jurat i en presència d’un públic nombrós, el fiscal demana per a tots tres processats la pena en el seu grau màxim, indemnització de cinc mil pessetes i el pagament de les costes, petició a què el defensor (d’ofici) s’avé. Aleshores, el tribunal de dret –el president Renart i els altres dos magistrats, Astray i Zamora–, imposa als acusats una pena que els processats es negaran a firmar i que al nostre jutge li costa de pair perquè ni en el cas hipotètic que, com a fiscal, ell mateix l’hagués demanat algun cop, demanar és una cosa i redactar personalment la sentència i firmar-la una altra de ben diferent. La seva part dispositiva fa:
Fallamos que debemos condenar y condenamos á cada uno de los procesados Ramon Emilio Carmona Bori, Manuel Valero Aparicio (a) Chiveco y Juan Vila Collell (a) Formiga, como autores de un delito de robo con motivo del cual resultó homicidio, á la PENA DE MUERTE que se ejecutará en garrote de día y en la forma prevenida en los artículos 102 y siguientes del Código penal [...].
Nota bene: Es tracta del Codi penal reformat de 1870, una llei provisional que estaria en vigor cinquanta-vuit anys, i els articles a què es refereix són:
Art. 102. La pena de muerte se ejecutará en garrote sobre un tablado. [=] La ejecucion se verificará á las veinticuatro horas de notificada la sentencia, de dia, con publicidad, y en el lugar destinado generalmente al efecto [...].
Art. 103. [...] El sentenciado [...] vestirá hopa negra, será conducido al patíbulo en el carruaje destinado al efecto, ó donde no lo hubiere, en carro.
Art, 104. El cadáver del ejecutado quedará expuesto en el patíbulo hasta una hora ántes de oscurecer, en la que será sepultado [...].
I encara, pel que fa a Renart, un parell d’apunts: un dia abans que ho publiqués la Gaceta, el Noticiero Universal de 10 de setembre de 1909 informava: “Los ministros de Instruccion pública y de Gracia y Justicia despacharon hoy [dia 9] con el Rey, diciendo al salir que no había nada importante. El Rey solo ha firmado una combinacion de magistrados [... que] es la siguiente: Jubilando al magistrado [...] de Gerona Sr. Renart [...].” Aquest, retirat finalment a la seva Barcelona (c. Ausiàs March, 4, 3r 2a), hi moriria al cap de tres anys, el 12 de desembre de 1912, a les deu de la nit.
FONTS
Anuario-Riera. Guía práctica de industria y comercio de España, Barcelona, 1903, p. 1277 (/1323): https://hemerotecadigital.bne.es/hd/viewer?oid=0005027205&page=1323
Arxiu Històric de Girona, Audiència Penal, Sentències, 1909, vol. 813, rotllo 741, causa 60/907.
Biblioteca de Catalunya, Fons Renart, llig. LV, 5, 1869-1877, Correspondència rebuda i altres.
Centre d'Estudis, Debats i Tertúlies, «Siglo XIX: duro choque entre españoles por la abolición de la esclavitud: Liga Nacional contra Sociedad Abolicionista Española»: https://www.cedt.org/siglox1x.htm
Conversa amb Míriam Renart Astell. Maig 2007.
El Día, Madrid, 27/1/1885, p. 2.
Diario de Gerona de Avisos y Noticias, 1/4/1909, p. 7-8; 2/4/1909, p. 8-9; 3/4/1909, p. 8-9 i 29/5/1909, p. 6.
El Foro Español, Madrid, núm. 33, 30/11/1898, p. 392; núm. 232, 10/6/1904, p. 192, i núm. 422, 20/9/1909, p. 307.
Gaceta de Madrid, núm. 196, 15/7/1875, p. 134; núm. 302, 29/10/1877, p. 523; núm. 217, 5/8/1878, p. 343; núm. 54, 23/2/1885, p. 568; núm. 167, 16/6/1887, p. 692; núm. 146, 25/5/1888, p. 602; núm. 249, 5/9/1892, p. 873; núm. 269, 26/9/1893, p. 1142; núm. 238, 26/8/1898, p. 887; núm. 327, 23/11/1898, p. 742; núm. 164, 13/6/1900, p. 1248, i núm. 254, 11/9/1909, p. 487.
Il·lustre Col·legi de l'Advocacia de Barcelona, Fons antic i patrimonial. Expedient de Francisco de P. Renart.
La Imprenta, Barcelona, núm. 355, ed. matí, 20/12/1872, p. 8059.
El Noticiero Universal, Barcelona, núm. 4352, ed. matí, 10/9/1909, p. 2.
Ortego Gil, Pedro, «Control y descontrol ministerial sobre Jueces y Juzgados de Primera Instancia (1834-1902)», dins José Sánchez-Arcilla Bernal, Control y responsabilidad de los jueces (Siglos XVI-XXI), Madrid, Dykinson, 2017, p. 216.
El Pabellón nacional, Madrid, 30/12/1882, p. 3.
