Principat. Dinastia julioclàudia
Tiberi, en el seu testament, delegava el regnat conjuntament en el seu nét Tiberi Bessó i el seu renebot Gai Juli Cèsar August Germànic, nat l’any 12 i més conegut com a Calígula perquè des de ben menut, quan era la mascota de les legions de son pare, a qui acompanyava en les seves expedicions des de la frontera del Rin, me'l vestien de minilegionari, amb cuirassa i espasa a mida, i li feien calçar les famoses caligae. El cas és que Boteta, és a dir, Calígula –que per cert sempre va detestar el malnom–, amb l’ajut del seu aliat i amic Macró, que va convèncer el Senat que no hi podia haver dos hereus al tron i que calia optar pel més gran, va aconseguir anul·lar en aquest punt el testament i acaparar ell sol la dignitat imperial i totes les propietats.
L’any 37 (i prescindeixo ara i en endavant de la nosa del dC), després de pronunciar l’elogi fúnebre de Tiberi entre ploralles i de fer-li uns ostentosos funerals, entre les primeres mesures preses un cop vestida la porpra imperial, es poden destacar el repartiment de diners a la tropa i a la plebs, la concessió d’una àmplia amnistia als detinguts i empresonats pel seu antecessor, la indemnització a particulars de les pèrdues causades pels incendis, la supressió de la taxa que gravava les transaccions, l’atorgament de certs poders al Senat que no havia tingut ni amb August ni amb Tiberi... L’entusiasme del poble, que havia idolatrat son pare, era evident: durant els tres primers mesos de regnat es van fer a tot l’Imperi milers de sacrificis als déus en accions de gràcies per haver-los enviat un emperador tan benvolent i just que estrenaria sens dubte una nova edat d’or.
Aquestes esperances devia semblar que es complien ja que al començament del seu regnat, com en els seus períodes ulteriors de lucidesa, Calígula es mostrava temperat, simpàtic, bromista, bondadós: tot un sant de paper d’estrassa; parlava i escrivia amb correcció poc comuna, i era un orador més que acceptable. També és cert que va honorar la memòria del seu pare, Germànic, que havia estat un ídol del poble, i les de sa mare Agripina Major i son germà Neró Cèsar, els ossos dels quals aniria a buscar a les illes on, sota el càrrec de traïció –una acusació que tant servia per planxar un ou com per fregir una corbata–, havien patit exili i trobat la mort: els va enterrar, en una cerimònia multitudinària, al mausoleu d’August, on feia poc que havia dipositat els del seu perseguidor Tiberi.
Aquí haig de fer un incís. Nat el 16 aC a Nemausus, a la Gàl·lia Narbonesa (avui Nimes), Domici Afer exercia el càrrec de pretor quan, l’any 26, es va guanyar el favor de Tiberi en acusar brillantment en judici, excel·lent orador com era, de paraula enginyosa però lenta i greu, Clàudia Pulcra, vídua d’aquell general Var que havia perdut vida, bous i esquelles al bosc de Teutoburg, i amiga íntima d’Agripina Major, de fer servir arts màgiques contra l’emperador, i l’any següent, per algun càrrec que es desconeix, Publi Quintilí, fill de la primera. Però el món dóna moltes voltes: qui ara seia al tron era el fill gran d’Agripina Major i qui havia estat acusador esdevenia acusat. I si no va sortir malparat dels debats que van tenir lloc al Senat pel que fa a aquest assumpte seria perquè no sols devia tenir eloqüència sinó també prou astúcia com per rebaixar-se a fer veure que era incapaç de replicar Calígula.
Quant a les tres germanes d’aquest, Agripina Menor –futura mare de Neró–, Júlia Livil·la i Drusil·la, totes casades i amb totes les quals es diu que mantenia de temps enrere relacions sexuals, va fer que se les associés al seu nom en fer vots, jurar, resar... Calia dir, per exemple, «Per la felicitat i la prosperitat de Gai Cèsar i de les seves germanes!». La seva gran afició eren els jocs, sobretot les curses de carros: va ser un hooligan declarat de l’equip dels Verds, grans rivals dels Blaus com els Blancs ho eren dels Vermells, i va arribar a menar com a auriga els seus propis carros. També sentia una desmesurada afició pel cant i el ball que practicava en públic sovint, tot i que eren unes aficions molt mal vistes per la noblesa.
Alt i gras, es pot completar el retrat dient que Sèneca, que el va conèixer personalment, el descriu amb «una pell pàl·lida i repel·lent que donava indicis de bogeria, ulls feréstecs i emboscats sota un front arrugat i un crani petit esquitxat per uns quants cabells mal posats. Afegiu-hi un clatell embullat, la primesa de les cames i les grans dimensions dels peus.» Ja es veu que aquest no és el testimoni d’un enamorat, però tampoc el que s’espera d’un filòsof. I la mateixa parcialitat mostra en la consideració del gremi de les senyores que, al seu parer, com escriu en una de les cartes a Lucili, procurador de Sicília,
han igualat l'home en llibertinatge. No passen menys la nit en blanc, no beuen menys; rivalitzen amb els homes en el vi i la palestra... Ni en el plaer sexual els van al darrere: nades per ser passives –els déus i les deesses les perdin!– han enginyat una manera tan perversa de desvergonyiment que són elles les que penetren els homes [...]. Pels vicis van perdre el privilegi del seu sexe i han estat condemnades a patir les malalties pròpies dels homes [com el poagre (gota) i la calvície].
En tan sols un any, però, Calígula malbarataria el tresor deixat per Tiberi amb un fotimer de despeses sumptuàries: construcció de temples, teatres, aqüeductes, enormes circs, un nou palau al Palatí, el vestíbul del qual era el temple mateix de Càstor i Pòl·lux, dues colossals embarcacions al llac Nemi, al sud de Roma, concebuda l’una com a temple dedicat a Diana i l’altra, d’esbarjo, que incloïen estances decorades amb marbre, pisos de mosaic i peces d’or, amb columnes de 6 metres d’altura, i proveïdes amb canonades per a aigua calenta..., obres moltes de les quals no podria veure enllestir; erecció del monumental Obelisc Vaticà portat d’Egipte a la spina del seu circ privat, que d’allà passaria el segle XVI a decorar, fins avui, la plaça de Sant Pere; celebració de banquets per als senadors, augment exponencial de les curses de carros a la capital, espectacles circenses i teatrals... I, per mirar de remuntar la situació, recorreria a la venda a l’encant de béns públics, a fraus de tota mena i a munyir la plebs amb diversos impostos, com qui passa la plata a missa.
La tardor del 37, als pocs mesos del seu ascens al tron, va patir una malaltia que va estar a punt de costar-li la vida i encara avui no està clar quina era –si infecció de transmissió sexual, encefalitis, hipertiroïdisme...–. Quan se’n va recuperar, va començar a experimentar desordres mentals que fins aleshores no s’havien posat de manifest, desviant-se de seguida de la imatge anterior de “bon príncep” i evidenciant una faceta sàdica que ni Jack l’Esbudellador. Per començar, segons refereix Suetoni, va obligar dos individus que havien ofert la seva vida per salvar la d’ell, a complir la promesa feta; amb prou feines dormia i es passava les nits deambulant nu pels corredors del palau de Tiberi, on residia, demanant de tant en tant auxili davant perills inexistents.
Sobre el particular, Albert Camus, que no hi era però que la sabia llarga, a la seva obra dramàtica Calígula, fa que l’amant i després quarta i última esposa de l’emperador, Cesònia, lletjota, més gran que ell i que ja havia tingut tres fills amb un altre, però segurament dotada d’habilitats especials i de bon cor, exclami:
El que ignoreu és que aquest home, de nit, dorm només dues hores, i la resta del temps, incapaç de descansar, deambula per les galeries del palau. El que ignoreu, i no us heu preguntat mai, és en què pensa aquest home durant les hores mortals que van de la mitjanit fins a la sortida del sol. Malalt? No, no ho està, tret que inventeu un nom i medicaments per a les nafres que li cobreixen l’ànima [...].
En endavant, en el terreny polític no faria res de notable, que és potser millor que no que hagués fet alguna cosa. Aquesta segona etapa del seu regnat la va iniciar manant executar sense procés, a cosa d’un any d’haver-lo adoptat i de concedir-li el títol de Príncep de la Joventut, son cosí Tiberi Bessó, fet que va provocar de retruc el suïcidi, amb cometes o sense, de la seva àvia comuna Antònia Menor, a qui no retria cap honor. Va fer matar també el seu sogre Marc Juni Silà, pare de la seva primera dona, i després d’haver promès a Macró, que continuava com a prefecte del pretori, la prefectura d’Egipte, va fer-lo detenir amb la seva dona Ènnia Trasil·la, ell com a alcavot i ella com a puta, que posarien per pròpia mà fi als seus dies.
Bé, ja he esmentat abans l’extravagant testimoni d’afecte envers les seves germanes, però amb qui va anar més lluny va ser amb Drusil·la, de qui es deia que l'havia forçat quan encara era una nena. Donada en matrimoni per Tiberi a Cassi Longí i casada amb ell l’any 34, tan bon punt Calígula va ser emperador, la va fer divorciar-se per endur-se-la de casa del marit a palau, cosa que no va impedir que la casés amb el seu íntim amic i company de xerinoles Emili Lèpid, que devia haver nascut com ell en Lluna foguejant i a qui va permetre ficar-se al llit també amb les altres dues germanes. Si bé la castedat no havia estat considerada a Roma cap virtut fins aleshores, la cosa començava a canviar i d’aquí la gràcia afegida de l'assumpte.
Per si amb això no n’hi hagués prou, quan Calígula va caure malalt va nomenar la seva idolatrada Drusil·la hereva dels seus béns i –fet sense precedents– de l’Imperi (què en devien opinar els ciutadans mascles?). En qualsevol cas, ella moriria a dinou anys, el 10 de juny del 38, probablement a causa d'unes febres, fet que no devia contribuir a la millora del fràgil equilibri mental de l'emperador. Al setembre, a més de fer-ne erigir diverses estàtues per la ciutat, a proposta seva, el Senat la va declarar Diva Panthea, epítet aquest de Pantea per indicar que personificava totes les divinitats alhora. Quan el senador Livi Gemini, que no devia veure un bou a tres passes, va jurar amb grans escarafalls que l’havia vist pujar al cel, Calígula el va recompensar trinco-trinco amb un milió de sestercis. A uns quants notables, en canvi, els va fer executar en els dies que van seguir la seva mort per actes com ara haver rigut o haver-se banyat, considerats contraris al dol, obligat a tot l’Imperi.
Mai va ser tan boja la seva passió per Agripina Menor i Júlia Livil·la, que el 39, acusades de participar en una conspiració per acabar amb la seva vida, desterraria no sense remarcar abans que a més d'illes tenia també espases. I menys boja encara la passió per les seves legítimes. La primera havia estat Júnia Claudil·la, morta de part a dinou anys, abans que ell fos nomenat emperador. La segona, Lívia Orestil·la, amb qui s’havia casat l’any 37 després de segrestar-la el mateix dia que contreia noces amb Calpurni Pisó i obligar-la a divorciar-se. Tot per repudiar-la al cap de dos mesos! Aviat sentiria a parlar de la dona de l’aleshores prefecte de Macedònia, la riquíssima hereva Lòl·lia Paulina, i atret per la seva bellesa, de la qual formaven part les joies que duia al damunt, valorades per Plini el Vell en 40 milions de sestercis, va obligar el seu marit a cedir-se-la i s’hi va casar, divorciant-se’n al seu torn al cap de poc i prohibint-li per sempre la companyia de cap home, per contreure matrimoni llavors amb una de les seves amants, Cesònia, a qui he esmentat abans, a finals del 39.
La relació de presumptes barbaritats de tota mena comeses sota el seu mandat fa plorar les pedres. Vet aquí un mo[n]str[u]ari sobre la marxa:
Es feia adoptar per homes opulents que casualment no trigaven a dinyar-la i es quedava, com a legítim hereu, amb els seus béns; li agradava sortir en el Circ a lluitar amb els gladiadors, que, per fer-li la pilota, es donaven per vençuts: llavors solia degollar-los fredament; es feia adorar com a Júpiter Lacial, el protector més poderós de les tribus llatines que poblaven la regió històrica del Laci, al voltant de Roma, antecessor del Júpiter romà, i adorar també com a deessa Venus o Diana, alternativament; un bon dia, en un banquet, a un convidat que acabava de contemplar l’ajusticiament d’un dels seus fills, per infondre-li ànims, li va recomanar: “Riu i diverteix-te; el vi mata totes les penes”; a un cavaller a qui per qualsevol raó havia fet lliurar a les feres i que va cridar que era innocent, el va fer treure de l’arena i tallar-li la llengua: tot seguit el va tornar a enviar al suplici...
I més atzagaiades: als 200.000 soldats que comandava per envair Britània, un cop a la costa gal·la del Canal de la Mànega, els va fer desplegar en ordre de batalla i els va manar aleshores que es posessin a recollir petxines i n’omplissin cascos i butxaques per anunciar la «conquesta de la mar»; va organitzar una manifestació perquè l’enaltissin i després va fer decapitar els qui cridaven lloances perquè, segons va afirmar, eren uns hipòcrites que no sentien el que deien; gaudia fent sortejos entre els assistents als espectacles amb premis que variaven: es podia tractar des d'uns quants óssos, lloros o enciams fins a deu lliures d’or; va manifestar la intenció –no portada a la pràctica– de nomenar sacerdot i cònsol el seu cavall Incitatus ‘Impetuós’, pel qual sentia tanta passió com l’inefable Jesús Gil i Gil per Imperioso i per al qual faria bastir una luxosa establa de marbre amb menjadores de vori i, en una nova sortida de pota de banc, ordenaria al legat de Síria que erigís una estàtua seva en el Temple de Jerusalem i se li retés culte, cosa el mer anunci de la qual va provocar disturbis el 40-41 a Ptolemaida i Tiberíades (i encara sort que el legat s’ho va prendre amb calma i, abans que posés fil a l’agulla, l’emperador va ser assassinat).
No era aquesta la seva primera topada amb les creences jueves: l’any 39, una ambaixada dels jueus d’Alexandria arribava a Roma per obtenir justícia arran dels abusos comesos allà pel prefecte d’Egipte, Avili Flac, la tardor de l’any anterior, quan hi va fer destruir sinagogues i tancar la població jueva en un sol barri –el primer gueto de la història–, mentre la plebs en saquejava les cases i es repartia el botí. Presidia els comissionats el filòsof Filó, cappare d’una de les tendències universalistes del judaisme d’aleshores (l’altra tenia el màxim exponent en Sant Pau).
Una tarda que Calígula passejava pels jardins, li van presentar els alexandrins als quals va dignar-se a dir que se’ls escoltaria un altre dia. Però aviat va marxar a Nàpols i l’ambaixada, encara no volent, va haver de seguir-lo fins allà. La veritat és que els acabaria rebent, però ja de tornada a Roma i amb maneres no gaire cordials: «Sou vosaltres d’aquella nació impia que refusa fer-me sacrificis i s’estima més adorar un déu que té un nom que no es pot pronunciar?». No cal dir que es van haver de pintar a l’oli la justícia que buscaven.
Calígula s’havia guanyat ja diversos enemics entre el Senat, la noblesa i la guàrdia pretoriana quan, per acabar-ho d’adobar, va anunciar que planejava traslladar-se a Alexandria, cosa que deixaria Roma sense emperador. I ell, que gaudia escarnint l’ancià tribú del pretori Cassi Quèrees, un dels pocs supervivents, en la seva joventut, del desastre del bosc de Teutoburg, a qui anomenava Príap i Venus a causa de la seva veu fina i donava a entendre que el tenia per pathicus ‘sodomita passiu’, ignorava que, tant per restaurar la República com per dignitat ofesa, el tribú dirigia una de les trames per assassinar-lo. I el riure és de qui guanya. El darrer dia dels Jocs Palatins del 41, en una cripta del palau, solitària i en penombra, Quèrees li clavaria el primer cop d’espasa, que va ferir-lo entre la clavícula i el coll, cop seguit pel d’un altre conxorxat notori, Corneli Sabí, també tribú, que el va fer caure a terra i per les estocades dels acompanyants, que es van sumar a la festa.
Aquesta sí que era una mort anunciada: a més d’uns quants fets extraordinaris que us estalvio i que deixaven clar que se li havia girat el sant d’esquena, l’oracle de la deessa Fortuna del temple d’Anzio l’havia advertit que es guardés de Cassi i, en conseqüència, havia ordenat que portessin carregat de cadenes a Roma el procònsol d’Àsia, Cassi Longí, l’exmarit de sa germana Drusil·la, sense venir-li a la memòria que Quèrees també se’n deia. Fos com fos, la visió del cos ensangonat i sense vida de l’emperador va fer que els seus guardaespatlles germànics, que havien fet salat, rabiosos, comencessin a escabetxar els senadors, lliberts, funcionaris menors..., que van trobar pels voltants del lloc del crim. Per la seva banda, els conxorxats remataven la jugada hores després, liquidant en pro de la República l’emperadriu consort Cesònia i estampant contra una paret la seva filla Júlia Drusil·la de dos anys.
En divulgar-se a Roma la notícia de la mort del tirà, que havia regnat tres anys, deu mesos i vint-i-vuit dies més llargs que la vida eterna, es veu que hi va haver gent que va reaccionar tancant-se a casa amb pany i forrellat: creien que era una altra mala passada de Calígula per passar a degolla tots els qui en celebressin el traspàs. També és cert que no trigarien a enyorar-lo amplis sectors de la població i la raó era de pes: organitzava uns jocs esplèndids.
