LSC: L'origen de la senya ESTUDIANT

Clica aquí per veure el vídeo

Començaré per una notícia no gaire fresca: que hi ha un manuscrit precursor de l’obra de Clotet, que data ni més ni menys que de 1821, el Breve Tratado de Doctrina Cristiana para la enseñanza de Sordo-mudos; y para que los sacerdotes sin necesidad de poseer radicalmente el idioma pantomímico puedan instruirles y recivirles confesion, de què és autor Francesc de Paula Simon, que havia estat mestre-ajudant de l’Academia de Sordo-mudos de Barcelona dirigida pel dominicà Manuel Estrada fins que va tancar les portes, i que malauradament ha restat inèdit fins als nostres dies (1).

(1) Fins que el localitzés i descrivís per primer cop Pedro Martínez Palomares, a Lengua de Signos y Educación en la España de principios del siglo XIX, Madrid, Real Patronato sobre Discapacidad, 2020, p. 97-122:  https://tuit.cat/Ci3q4
 

El manual es divideix en dos grans apartats: el tractat pròpiament dit, que conté oracions, un catecisme en forma de preguntes i respostes, i la manera de confessar els sords, tot amb la seva traducció a l’‹‹idioma pantomímic››:

    P.[are] C.[onfessor]: ¿Crees todo lo que la Yglesia manda creer, y estás pronto á morir antes de negarlo?   
   Exp.[licació]: Hará la seña de TU, la de CREER, la de SUMO PONTÍFICE, la de IMPERATIVO, y la de TODO. Despues se pondrá firme dando en la tierra un golpe con el pie, hará la seña de PRIMERO, la accion de CORTARSE LA CABEZA, la seña de ANTES, la de TU, la de DECIR, la de NO y la de CREER, con la de PREGUNTA. 
    S.[ord]M.[ut]: Señalará SÍ (2).

(2) Simon, Breve Tratado de Doctrina Cristiana para la enseñanza..., 1821, op. cit., f. 43r.

I entre els folis 60v i 100v el que és més preciós per a mi: un vocabulari bilingüe castellà-proto LSC en què, destriant destriant, s’hi troba alguna palleta d’or.

Si coneixeu l’LSC (o n’haurem de dir LSCat per diferenciar-la de la colombiana?), us resultarà evident que moltes de les senyes actuals tenen l’origen en la pantomima de què es valia el mestre o el condeixeble sord per donar a entendre allò que no tenia encara senya o que es desconeixia. I deixeu-me dir que entenc per pantomima la representació d’éssers, accions, qualitats, coses i sentiments per mitjà de gestos i/o moviments intencionals –tant de la cara (mímica) com de les altres parts del cos–, imitatius, descriptius i/o expressius, cadascun d’ells amb significat ple i autònom.

Aclarit això, comprovem que amb el pas del temps, tret d’algunes excepcions, d’aquestes pantomimes anaven caient alguns dels gestos i moviments que en formaven part inicialment, esdevinguts superflus, fins a reduir-se a un o dos que es tenien per determinants. Posem per cas la pantomima que fa Sicard per representar la senzilla idea menjar: ‹‹Com a primera senya, prenc un comestible qualsevol [1]; me'l poso a la boca [2]; [...] el mastego [3]; i faig l'acció d'empassar-lo [4 ...]›› (3). Una senya, la de MENJAR, que Clotet ja descriu només amb dos gestos: ‹‹Se acerca la mano á la boca [2 de Sicard] y se mueven los carrillos [3], como cuando comemos un bocado›› (4), finalment reduïda en LSC (i en LSE) al sol gest núm. 2 de Sicard, repetit, que és una manera de posar-hi èmfasi.

(3) Roch-Ambroise Sicard, Cours d'instruction d'un sourd-muet de naissance, pour servir a l'éducation des sourds-muets..., París, Le Clere, any VIII [1800], p. 439-440.

(4) Clotet, El catequista del sordo-mudo ignorante, Vich, Imprenta y Librería de Ramon Anglada, 1890, 2.ª ed., p. 173.

Tornant al vocabulari de Simon, així descriu la senya ESTUDIANT (de segur en l’accepció de ‘jove que segueix estudis de grau superior’): ‹‹Hacer la accion de ponerse el manteo, demostrando con la mano derecha que lo recoge, lo pliega, y se lo tercia debaxo del brazo izquierdo; y en seguida, con la misma mano, empezar á accionar como si argumentase›› (5).

(5) Simon, Breve Tratado de Doctrina Cristiana para la enseñanza..., 1821, op. cit., f. 72v-73r.
 

Un aclariment: fins a la ‹‹Real orden prohibiendo á los alumnos de las universidades el trage talar [...]››, de 3 d’octubre de 1835, va ser obligatori l’ús pels estudiants d’unes vestidures austeres de clar origen eclesiàstic: la lloba, una mena de sotana amb àmplies obertures per treure els braços i, al damunt, el manteu, una capa llarga de teixit gruixut, que es lligava al coll amb uns cordons i que s’enrotllava al cos, peces l’una i l’altra negres o en tot cas de color fosc (“honest” en deien), que identificava el col·lectiu estudiantil tant a les universitats espanyoles com fora d’elles. D’aquí la cobla popular que reprodueix el viatger francès Davillier a L’Espagne: ‹‹Desde que soy estudiante, / desde que llevo manteo, / no he comido más que sopas / con suelas de zapatero›› (6).

(6) Ch. Davillier, L’Espagne, amb gravats de Gustave Doré, París, Librairie Hachette et Cie., 1874, p. 624.

La peculiaritat del manteu entre els estudiants, incloent-hi els seminaristes, consistia a portar-lo de biaix sobre el pit fent-lo passar sota un braç a fi de deixar descoberta l’espatlla del mateix costat, com es pot comprovar en el conegut retrat anònim de l’estudiant Ramon Cabrera Grinyó, el futur cabdill carlí.

Ramon Cabrera d'estudiant (c. 1830). Publicació, 1844

A la llum doncs de la descripció de la senya ESTUDIANT que fa Simon, és probable que la proposta que vaig fer en el Primer Diccionari..., quant al referent immediat d’aquesta senya –‹‹La forma plana de les carpetes o llibretes que fan servir els universitaris i el lloc, sota l’aixella, on solen portar-les amunt i avall››– (7), per molt ben admesa i creguda que fos, sigui una falsa etimologia i que el veritable referent de la senya, desaparegut del nostre entorn vital a causa del canvi de costums, sigui l’acció de passar sota un braç el plec del manteu que feien servir tradicionalment els universitaris enrotllat al cos deixant una espatlla descoberta.

(7) Ramon Ferrerons, Primer Diccionari General i Etimològic de la Llengua de Signes Catalana, Girona, Documenta Universitaria, 2011, vol. A-H, p. 413. 

No som res.