Principat. Dinastia Antonina
Publi Aeli Adrià, o Hadrià, en la seva autobiografia (perduda) es presenta a si mateix com a descendent d’uns nobles d’Adria, al nord d’Itàlia (el Vèneto), com si ser simplement hispà –d’Itàlica– i descendent d’hispans fos un defecte contra el qual cal lluitar amb propòsit d’esmena. Esclar que, nat en el si d’una família senatorial que havia fet fortuna amb el comerç de l’oli d’oliva, no es pot descartar que tingués realment avantpassats originaris d’allà, però tampoc que ho afirmés per dur la contra als seus opositors, que li atribuïen l’únic mèrit per regnar de ser paisà i nebot de Trajà, sense oblidar les burles que va provocar amb el primer discurs fet al Senat pel seu marcat accent bètic.
El cas és que a deu anys veu morir son pare i Trajà, aleshores, encara lluny de vestir la porpra, se’n farà càrrec com a tutor, juntament amb un altre paisà, Publi Acili Attià, i el durà a Roma, on rebrà una acurada educació clàssica i on aviat, pels seus gustos i les seves lectures, li diran pejorativament Graeculus ‘Greguet’. Aquesta passió per la cultura hel·lènica li va durar tota la vida i en va ser mostra, entre altres coses, el fet que es deixés barba (si no és que ho va fer per amagar, com diu la Història Augusta, unes cicatrius que tenia de naixement). Deixar-se barba era un costum dels grecs que fins al moment no havien vist amb bons ulls els romans i que només havia seguit Neró, un altre gran admirador del país de l’altra banda de la mar Jònica. Però la barba cuidada d’Adrià, curta i espessa, arribaria a crear tendència i en endavant en durien, de curta o de llarga, molts emperadors.
Casat l’any 100 a contracor, per exigència de l'esposa de Trajà, Plotina, de qui era favorit, amb una besneboda de l'emperador, una jove anomenada Víbia Sabina, de faccions delicades però amb més punxes que una argelaga, a la parella no li va anar gens bé i no van trigar a passar de la mútua indiferència a no poder-se veure ni en pintura: ell la tractava com un drap brut i ella es vantava de no haver tingut fills del seu «monstruós» marit, que haguessin «danyat la raça humana». Alguna cosa hi tindria a veure, més que el fet de dur-se ell al tàlem nombroses amants –cosa amb què les dones ja hi comptaven–, dur-s’hi també bells efebus de trets andrògins.
Cap al final del regnat de Domicià, Adrià va començar la carrera tradicional d'un senador romà. El van fer tribú militar, i després es va convertir en qüestor. Quan Trajà va ser cònsol, el va acompanyar a la primera campanya contra els dacis i es va convertir en tribú de la plebs, un càrrec polític aleshores no gaire rellevant. El 107 esdevindria pretor, càrrec immediatament inferior al de cònsol, i se li encomanaria el govern de Pannònia Inferior com a delegat de l’emperador. Esdevindria cònsol, el pinacle de la carrera d'un senador, el 109 i, el 116, governador de Síria, de gran importància estratègica en la campanya de Trajà contra els parts, en la qual va participar.
A Antioquia, l'agost de 117, rebria la carta de Trajà nomenant-lo successor... si és que mai va existir. Explica Cassi Dió que Adrià
es va convertir en Cèsar i emperador perquè, en morir Trajà sense fills, Attià, conciutadà i tutor seu, al costat de Plotina, que n’estava enamorada, li van aconseguir el nomenament, facilitant-los la tasca la seva proximitat i la gran força militar [que comandava Adrià]. El meu pare, Apronià, que va ser governador de Cilícia, s'havia assabentat amb precisió de tota la història sobre ell i solia relatar els diversos incidents, contant en particular que la mort de Trajà es va ocultar uns quants dies perquè es pogués anunciar primer l’adopció d'Adrià. Això, a més, va quedar demostrat per les cartes de Trajà al Senat, ja que no anaven signades per ell, sinó per Plotina, tot i que ella no havia fet mai una cosa així fins aleshores.
Mai tampoc mostraria Adrià mateix la suposada carta al Senat. Però altra feina hi havia que ballar amb elàstics.
Ell, per damunt de tot, el que devia valorar és que les legions sota el seu comandament l’aclamessin com a emperador i, en condició de tal, es va encaminar a Roma per terra, creuant amb un fort exèrcit les províncies de Tràcia, Mèsia, Dàcia i Pannònia. No hi arribaria fins onze mesos després enviant per davant el seu amic i antic tutor Attià perquè li aplanés el camí. Aquest, que havia acompanyat Trajà en la campanya de l'est com a prefecte del pretori (l’altre prefecte, Servi Sulpici Similis, havia romàs a Roma), faria executar sense judici, segurament d’acord amb Adrià, dos dels millors generals d’Orient, un d’ells Lusi Quiet, i dos senadors acusats de traïció. Les protestes del Senat per aquests fets van obligar Adrià cap al 117 a destituir Attià amb la mà dreta mentre amb l’esquerra li lliurava els ornaments i les distincions de cònsol. Uns anys després, amb una amable coça al cul, el promouria al Senat.
Caracteritzen el govern d'Adrià els nombrosos viatges que va fer a pràcticament totes les províncies i que el mantindrien fora d’Itàlia més de la meitat del seu regnat, la renúncia voluntària a les conquestes de Trajà, tret de la rica Dàcia, i el replegament a les antigues fronteres. Encara que va encapçalar algunes campanyes militars, cap d’elles va obeir a una política expansionista sinó que van tenir un caràcter eminentment defensiu i de consolidació de la pax romana als territoris annexionats d’antic. La primera, la de Britànnia, que cap al 120 estava altre cop patint incursions de les belicoses tribus dels pictes (assentades a l’actual Escòcia).
Adrià va desembarcar a Britànnia la primavera del 122 i es va desplaçar fins a l'actual Newcastle. Allà ordenaria construir l’obra militar més important del seu regnat: un pont que unís les dues ribes del riu Tyne, el Pons Aelius (d’Aeli, nomen de l’emperador), una fortalesa per vigilar-lo a la riba nord i, aprofitant un sistema defensiu preexistent a base de fortaleses, fortins i torres de guaita, un mur de més de cent quilòmetres que travessés l'illa de mar a mar, des de Wallsend, a la costa est, fins al golf de Solway, a la costa oest, d’un gruix de 2,5 a 3 m i una alçada d’entre 3,5 i 5 m, amb un fossat a la part nord i un camí de ronda a la part sud: el “mur d’Adrià”, que tindria també les funcions de frenar els fluxos migratoris (o, com diria l’expresident Trump del mur amb Mèxic, una «invasió de drogues i criminals»), que podien desestabilitzar l’Imperi en aquell racó de món.
Aquell any mateix va viatjar a Hispània, on passaria l’hivern a la luxosa vil·la dels Munts d'Altafulla, a dotze km de Tàrraco, que disposava d’un gran temple dedicat al déu Mitra, d’origen persa però ja romanitzat i el culte del qual competiria un parell de segles més amb el cristianisme, i d’uns jardins mirant al mar on és possible que patís, mentre hi passejava, l’atac de l’esclau d’un dels seus convidats a qui ell mateix reduiria sense donar-hi gaire importància en adonar-se que estava com un llum. I l’any següent, d’Hispània a Mauritània (part nord del que són avui Marroc i Algèria), on faria establir defenses contra els nòmades i els ramats de cabres que pul·lulaven pel límit septentrional del desert.
El 123 o 124, Adrià, en una de les seves excursions habituals es trobava a Bitínia, al nord de l’actual Turquia, quan va conèixer Antínous, un gentil noiet grec de 12 o 13 anys i origen humil, aficionat com ell a la caça i bon atleta. Sobre el tret de sortida a la fogosa relació que van tenir, corria per les xarxes l’agost passat (2023) una notícia que, paraula més paraula menys, venia a dir que molt abans que en el món de la boxa l’àrbitre interpretés l’acció de l’entrenador d’un dels contendents de tirar la tovallola al ring com a senyal d’abandó del combat per part d’aquest, l’acció ja era coneguda i significava el mateix. Continuava afirmant que en unes antigues termes romanes a Turquia (sense més precisió), es va descobrir una placa on hi diu Hic Antinous Hadriano linteum suum iactavit 'Aquí (va ser on) Antínous va tirar la tovallola a Adrià', en gest de submissió i lliurament al conqueridor. Serp d’estiu per entretenir el personal?
En qualsevol cas, la seva obsessió malaltissa pel xaval, a qui tindria en endavant com a amant, patge i pupil, el va dur a convertir-lo en la seva ombra. I això durant anys fins que l'octubre de l’any 131 va aparèixer surant al Nil el cadàver del jove, sense que es pogués dilucidar si s’havia tractat d'accident, sacrifici ritual o suïcidi. Adrià va plorar la seva mort prematura i en el lloc del fatal esdeveniment, a la riba oriental del riu, sobre un petit poblat egipci, va fundar una ciutat de colons grecs, Antinòupolis; en va ordenar la divinització, reservada en principi als emperadors i a algun familiar dels emperadors –una divinització, potser cal precisar, que no els convertia en déus de debò (dei, singular deus), sinó en una mena de déus honorífics (divi, sing. divus), sense poders–, i li va fer erigir temples a Egipte, on se l’identificaria amb Osiris, i a Grècia.
Precisament a Grècia havia marxat el 125 i ell, que havia rebut una educació totalment grega, s’hi va trobar com peix a l’aigua: hi va fer restaurar vells edificis malmesos, bastir-ne de nous en estil neoàtic i fins i tot fundar-hi ciutats, la més important de les quals a Tràcia, batejada en honor seu com a Adrianòpolis (avui Edirne). Va aprofitar també perquè l’iniciessin en els misteris d’Eleusis, uns rituals secrets que es feien a la ciutat del mateix nom, un dels moments culminants dels quals consistia a prendre’s un beuratge ritual anomenat kykeon i fet, diuen, a base de civada i poliol. Creu-t’ho! És més probable que la preparessin, a part de vi i potser mel i poliol, amb fongs paràsits de gramínies com l’ordi i el sègol (Claviceps purpurea), tractats d’alguna manera per evitar-ne la toxicitat i servir-se del poderós agent psicotròpic que contenen.
No es bellugaria del país hel·lè fins al 127, que va anar a Itàlia a fer-hi una tournée i tan aviat com va poder se’n va tornar al racó de món que estimava més que la nineta dels seus ulls a fer-hi una segona i llarga estada. Que va promoure amb entusiasme l’hel·lenització de l'Imperi és un fet que es manifesta en molts aspectes de la seva política cultural i religiosa. Així, no sols va atorgar un lloc honorífic a la religió grega, fomentant el culte d'Apol·lo (déu de l'amfictionia de Delfos, un consell amb representants d’unes quantes ciutats properes al santuari, que ell va presidir), sinó que el 130-131 va crear les Panhel·lènnies, unes festes de caràcter religiós acompanyades de competicions físiques i culturals, els jocs pítics, propis de Delfos (i similar als d’Olímpia), que en endavant s’havien de celebrar a les ciutats de tota la Mediterrània.
Ara bé, el 132, trobant-se a Alexandria, va esclatar mitjançant uns atacs simultanis i ben coordinats a diferents punts de la província de Judea, la que uns coneixen com a Segona Guerra Judeo-Romana, i uns altres, els qui consideren la Guerra de Kitus, de què he parlat a Trajà, una d’aquestes Guerres, com la Tercera. Per evitar l'escull, aquí l’anomenaré la rebel·lió de Bar Kokhebà, que és com la coneixen també els altres i els uns, i santes pasqües.
La van encendre quatre espurnes. Primera: l’any anterior Adrià havia visitat la conflictiva Judea i, atès l’estat ruïnós de Jerusalem, que les legions de Titus –com recordareu– havien devastat mig segle enrere, va expressar la seva voluntat de reconstruir-la amb el nom romà de Aelia Capitolina i convertir-la en colònia. Segona: ja duta a terme la cerimònia de fundació de la nova ciutat pel governador de Judea, Anni Ruf, es va saber que s’anava a construir el temple de Júpiter a l’emplaçament del Segon Temple, és a dir, damunt les seves ruïnes. Tercera: Adrià va fer erigir a les portes de la ciutat l’afrontosa escultura d'un porc (la carn del qual, com és sabut, és tabú per als jueus). Quarta: en aquells dies, l’emperador havia emès un edicte prohibint la circumcisió dels gentils, un costum considerat especialment bàrbar per grecs i romans, mesura que limitava el proselitisme rabínic i que el governador, pitjor encara, va fer extensiva als fills dels jueus.
El cas és que entre els ressentits pels ultratges de l’Imperi va emergir la figura de Ximon ben Kosebà, un jove audaç que al·legava ser descendent directe d’aquell rei David de qui no quedava ni la pols i que va capitanejar el moviment de resistència. Que un dels rabins més influents, Akiva, partidari dels rebels, li posés el sobrenom triomfal de Bar Kokhebà ‘Fill d’una estrella’ en arameu –al·lusió als versets bíblics «surt de Jacob una estrella, / s'alça un ceptre a Israel» (Nm, 24,17)–, va propiciar encara més que fos vist com el messies llargament esperat i de tota la regió van acudir voluntaris per posar-se a les seves ordres.
Poc després de començat el conflicte, la magnitud del qual sorprendria Roma, ja van prendre la fortalesa on hi havia la guarnició de Jerusalem, als components de la qual van passar a degolla per establir a continuació un estat independent, que va arribar a emetre moneda pròpia, en moltes de les quals es representava la façana del Temple de Jerusalem amb una estrella al damunt, mentre Bar Kokhebà, que es veu que no tenia àvia, prenia el títol de Nassí ‘Príncep’.
Després que Akiva fos capturat i torturat fins a la mort, dos anys sencers d'aferrissades batalles va necessitar el millor general d’Adrià, el legat a Britànnia Sext Juli Sever, cridat expressament, per controlar –i arrasar– la pràctica totalitat del territori. La primavera del 135 només quedava en mans dels rebels la fortalesa de Betar, l'últim nucli de resistència, que aleshores va ser assetjada i finalment presa i destruïda amb la massacre de rigor. Aleshores, no els va quedar als ocupants sinó la tasca més entretinguda de cremar els llogarrets de la zona que havien escapat a la destrucció i caçar grupets de fugitius i refugiats.
Tanta era l’emprenyamenta d’Adrià que va prohibir l’enterrament dels cadàvers de Betar, que van quedar a sol i serena i els teixits en descomposició dels quals acollirien els ous de brunzidores mosques verdes i n’alimentarien les larves durant força temps si no fem cas de la tradició jueva, segons la qual no es van podrir; va prohibir també l’observança del sàbat, la Torà i el calendari hebreu; va fer martiritzar i executar en públic savis i estudiosos, i cremar les escriptures sagrades; instal·lar a l’emplaçament de l'antic Temple destruït dues estàtues, una de Júpiter, i l'altra de la seva humil persona. I per si no n’hi havia prou amb tot això, faria desaparèixer administrativament la província de Judea que, fusionada amb una altra, prendria el nom de Síria Palaestina. És des de llavors que el territori s’anomena Palestina.
Tal com volia, es va reconstruir Jerusalem amb el nom romà de Aelia Capitolina, i als jueus (també als cristians, sense que s’haguessin ficat en brocs), se'ls va prohibir d’entrar-hi sota pena de mort. I no ho van poder fer fins a dos segles després, amb Constantí i encara un sol cop l’any –el 9 del mes hebreu d'av, corresponent als nostres juliol o agost–, per tal de lamentar la seva derrota en el mur occidental. No pot estranyar doncs la imprecació que acompanya el nom d’Adrià en el Talmud: «Així se’n podreixin els ossos!».
Per aquelles dates i probablement a causa de les mesures repressives contra els jueus, l’Església de Roma, a diferència de les orientals, més sotmeses a la influència d'aquests, va introduir l’observança del diumenge com a dia de descans obligatori per comptes del dissabte i del Diumenge de Glòria o Pasqua de Resurrecció per comptes de la Pasqua jueva o Péssah. Com se sol dir, d'un mateix pa, diferents llesques.
Quant a l’amor d’Adrià per l'arquitectura, es pot esmentar en primer lloc que va enviar a l’exili l’arquitecte Apol·lodor i més endavant el va fer pelar perquè, segons Cassi Dió, quan en certa ocasió l'emperador Trajà li estava consultant alguna cosa de construccions, ell hi havia ficat cullerada i el mestre l’havia engegat: «Vés a dibuixar les teves carbasses. Tu no hi entens d’aquests assumptes». Per a l’arquitecte, genial però imprudent, això havia estat naturalment posar-se el dogal al coll.
També que faria acabar a Atenes i inauguraria l'imponent temple de Zeus Olímpic (començat set segles enrere: “Mai no és tard quan arriba”, devien pensar els atenesos) i construir, a Roma, edificacions tan memorables com el monumental temple de Venus; el seu propi mausoleu, que no era sinó l'actual castell de Sant’Angelo, sense l’àngel, i que no arribaria a veure enllestit, i el pons Aelius, que comunicava, creuant el Tíber, el mausoleu amb el centre de la ciutat; la sumptuosa vil·la Adriana, a Tibur (avui Tívoli), de fet un gran conjunt residencial amb una col·lecció dels millors elements que es podien trobar en el mercat de l’art, on passaria els últims anys de la seva vida i el magnífic Panteó (avui basílica de Sancta Maria ad Martyres, també dita la Rotonda), un temple dedicat a tots els déus, reedificació en forma totalment diferent del vell Panteó d’Agripa i que va suposar l’inici d'un nou estil arquitectònic.
Hauria viscut feliç els seus últims anys sense hidropesia ni les doloroses hemorràgies que el van fer desitjar que algú el despatxés sense aconseguir-ho (tothom fugia d’estudi), i quan va intentar matar-se, el van reduir els guàrdies: això el duria a doldre’s amargament de tenir poder sobre la vida dels altres però no sobre la pròpia.
Quant a possible successor, un dia optava per un i un altre dia per un altre. En efecte, després de deixar entendre al seu cunyat Juli Servià que el tron seria per a ell, s’ho devia repensar –l’home ja rondava els 90 abrils–, i es va inclinar pel nét d’aquest, el jove Fusc. I quan ja Juli Servià s’havia fet a la idea de veure el seu nét al capdavant de l’Imperi, va adoptar com a fill i successor Luci Eli Cèsar. Va fer treure del món llavors el seu ressentit cunyat i, per si de cas, Fusc mateix. Ara: quan al cap de poc el candidat elegit va lliurar sobtadament l’ànima als déus, en va triar un altre, Antoní Pius, posant-li per condició que adoptés Luci Ver, fill d’Eli Cèsar, i Marc Aureli, un altre hispà, futurs emperadors tots dos.
Les primeres calors de l’estiu del 138 farien que es traslladés de Tibur a la vil·la que posseïa a Baiae, al golf de Nàpols. Allí va deixar de respirar el 10 de juliol.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada