De les influencers místiques del XVI i XVII

L'estigmatitzada Elizabeth Sánchez. Font: El Periódico de México, 20/9/2015

L’anglicisme influencer (hi ha algú per aquests verals que s’hi refereixi com a influenciador?), designa la persona que per mitjà del seu exemple, les seves opinions innovadores o la seva activitat esdevé popular i afecta de manera directa o indirecta el comportament d'un grup. Amb aquesta definició, espero que acceptable, en què ometo deliberadament la referència a les xarxes socials, pretenc explicar el sentit que dono aquí al terme corresponent del títol.

En una societat com la del XVI i XVII, amb una forta demanda de meravelles, aquestes influencers, de més o menys abast, van trobar conscientment o inconscientment una possibilitat de rellevància pública en l’experiència d’una realitat sobrenatural, no pas íntima i allunyada del món, sinó exposada als religiosos i els devots que les voltaven, amb unes proves físiques sorprenents, externes i tangibles (que falten, per cert, en els dos grans místics espanyols, sant Joan de la Creu i santa Teresa d’Àvila): els estigmes. Ara: com que tinc ben present l’episodi de la transverberació del cor de santa Teresa, m’afanyo a precisar que em referiré únicament als estigmes externs, cutanis, visibles i no pas als subjectius, interns i per tant invisibles.

Per què místiques i no el masculí genèric místics? Perquè com havia passat amb les beates o beguines, que intentaven escapar de la pressió familiar i social que sobre elles exercia la societat medieval, escalfant en excés els bancs de les esglésies, fent vots informals de castedat –no parir, no criar, no servir marit– i aïllades o bé integrades en convents, congregacions i beateris, menyspreades i ridiculitzades com a falses devotes, entre molts altres pel nostre Jaume Roig,¹ el predomini femení entre els estigmatitzats és evident.

1 - “Veig la beguina / saltamartina / de sella n sella / de vetla n vetla, / gira mantells, / pica martells, / disputadora, / demanadora / de questions, / e fent rahons / als confessós / e preycadós [...]”. Jaume Roig, Spill o Libre de les dones (c. 1460), ed. crítica Roque Chabás, Barcelona, L’Avenç, 1905, p. 224, versos 14617-628.  

Concretament, de cada cent casos d’estigmatitzats coneguts i demostrats, només un vuitè (12,5%) correspon a homes i els set vuitens restants (87,5%) a dones, segons es desprèn dels 321 individus estigmatitzats que relaciona Imbert-Gourbeyre,² una mostra ben àmplia tot i que segurament incompleta, com reconeix l’autor mateix: “Quan vaig publicar Les Stigmatisés [1873], en vaig fer conèixer cent quaranta-cinc; avui en dono una llista de tres-cents vint-i-un. [I] seria més completa si hagués pogut consultar les grans biblioteques d'Alemanya, Espanya i Itàlia, sobretot els arxius dels ordes religiosos.”

2 - Antoine Imbert-Gourbeyre, La Stigmatisation (1894), edició fixada per Joachim Bouflet, Grenoble, Editions Jérôme Millon, 1996, p. 36.

Per al DIEC2, estigma és entre altres accepcions una “taca, cicatriu o impressió a la pell”. Sens dubte, però mirem d’ampliar-ne la definició. Els estigmes –a nivell popular, un segell de santedat– poden consistir en marques, excoriacions o ferides, sien constants o d’aparició irregular, sagnants o no, doloroses o indolores que, en qualsevol cas, imiten clarament per la seva localització en el cos totes o algunes de les nafres principals de Jesús de Natzaret segons les mostra la iconografia tradicional. 

De la crucifixió: ferides al palmell de les mans (no als canells, on sembla que haurien de ser sempre que el Jesús de carn i ossos no fos lligat al travesser, en comptes de clavat); ferides al dors dels peus (en comptes de l’os del taló o calcani),³ i una de semblant a la que causaria una llança en un costat (sia sota les falses costelles del costat dret, o a la zona precordial esquerra –quart o cinquè espai intercostal–).

3 - De les poquíssimes evidències arqueològiques trobades arreu del mon d’una crucifició d’època romana, només a dos dels casos –en un jaciment a Giv'at ha-Mivtar, un barri al nord de Jerusalem Est (1968), i a Fenstanton, comtat de Cambridgeshire, Regne Unit (2017)–, s'hi ha trobat un clau de ferro incrustat encara transversalment en un calcani de les víctimes. I en dos casos més s'han documentat esquelets amb una perforació al mateix lloc del peu i en el mateix sentit, però sense clau.

Prèvies a la crucifixió de Jesús: ferides al front com les que podria produir una corona d’espines (només al front i no a la part posterior –o posterior i superior– del cap) i, més rarament, a l’esquena, semblants a les produïdes per una flagel·lació (Crist a la Columna), als genolls, com les causades conforme a la tradició per les tres caigudes sota el pes de la creu (que no esmenten enlloc els evangelis), etc. A més de ferides figuratives, especialment en forma de creu al front o allà on sigui. 

Les influencers en qüestió anaven des de “la muchedumbre de mujercillas engañadas que se han visto en nuestros días –com escrivia el toledà Ribadeneira, un dels pensadors jesuïtes més influents de l’epoca–, en muchas y de las más ilustres ciudades de España, [...] con sus arrobamientos, revelaciones y llagas”,⁴ passant per les guillades i les “endimoniades” a ulls del Sant Ofici, fins a les emprenedores, les engalipadores –perdó–, en cerca ben conscient de fama i almoines.

4 - Pedro de Ribadeneira, Tratado de la Tribulacion (c. 1589), Madrid, Imprenta y Fundición de M. Tello, 1877, Libro Segundo, cap. XVII, p. 389.

De les darreres, les que es consideren falses estigmatitzades, falses emissàries de Déu en haver estat condemnades pels tribunals inquisitorials, com ara la franciscana Magdalena de la Cruz (1487-1560), abadessa de l’antic convent de Santa Isabel de los Ángeles, Còrdova, amb renom de santedat, que va admetre la pròpia impostura i atribuir als dimonis gran part dels prodigis que se li penjaven, em pregunto quantes d’elles devien haver pretès tan sols que les deixessin en el seu racó i continuar vivint la seva espiritualitat, amb estigmes o sense, al marge dels rigorosos formalismes eclesiàstics. 

Recordem que quan no servien ni promeses ni amenaces per obtenir la confessió de frau, s’emetia la interlocutòria de turment, l’argument principal dels inquisidors. Aleshores, una de dues: o la víctima era despullada, potser amb un drapot cobrint-li els genitals, i col·locada in conspectu tormentorum ‘a la vista dels turments’, és a dir, dels instruments de tortura, dels quals se li explicava el funcionament, i se la instava a evitar la desgràcia que l’esperava per mitjà de la confessió, cas en què s’interrompia el procediment, o era sotmesa sense cap preàmbul a la qüestió, durant la qual si “muriere ó fuere lisiad[a] ó se siguiere efusion de sangre, ó mutilacion de miembro, sea á su culpa y cargo, y no á la nuestra, por no aver querido dezir la verdad”.⁵

5 - Pablo García, Orden que comunmente se guarda en el Santo Oficio de la Inquisicion, acerca  del processar en las causas que en èl se tratan..., València, Oficina de Antonio Bordazar de Artazu..., 1736, f. 29. https://bivaldi.gva.es/es/consulta/registro.cmd?id=3428

No crec que hi hagi cap estadística possible de quantes devien ser les que atemorides per l’amenaça del turment immediat o de la continuació del turment patit, i amb la possibilitat gens remota de ser cremades a la foguera, devien optar per admetre que tot havia estat superxeria, que s’havien ferit deliberadament per cridar l’atenció, i demanar llavors misericòrdia. I és que, molt pitjor que ser una enganyabovos, era en aquells temps ser heretge, cosa que es veu que mereixia la maledicció de Déu i, per tant, el foc purificador.