DÉUS D'ESTAR PER ROMA (15)

Principat. Dinastia Antonina

Antoní Pius

Titus Aureli Fulvus Boioni Arri Antoní, va ser més conegut, gràcies als déus, com a Antoní Pius, sent el de Pius o Pietós, un sobrenom que va adquirir per decisió senatorial després d’accedir al tron el 138, als 51 anys, per la defensa que va fer de la memòria d’Adrià, el seu pare adoptiu, enfront de part del Senat que pretenia negar-li els honors pòstums habituals a causa de les execucions d’alguns dels seus components que el finat emperador havia permès a l’última etapa de regnat. En el seu discurs, entre altres coses, Antoní els va etzibar més tossut que una mula: «Si ell [Adrià] era un home inic i un enemic públic jo tampoc seré el vostre emperador. Perquè si ell era com dieu anul·lareu les seves disposicions, una de les quals era la meva adopció.» Finalment, potser per por dels pretorians, se’l va deïficar amb els mateixos honors que havien rebut altres sobirans.

Antoní, a qui es descriu guapot, negre el cabell i la barba espessa, alt i elegant, tot i que dents i queixals li caurien abans d’hora i el pes dels anys el faria encorbar (es diu que per evitar-ho es lligaria unes tauletes al pit), una mica tímid, havia nascut en una important família burgesa procedent de Nemausus (l’actual Nimes), a la romanitzada Gàl·lia Narbonesa, una família enriquida amb la indústria de materials de construcció i instal·lada a l’antiga ciutat de Lanúvium, a cosa de 30 km al sud-est de Roma. Després de la primerenca mort del seu pare i d’un segon matrimoni de la vídua, ell, que era fill únic, es va criar i educar a la mateixa ciutat amb l’avi patern, que havia estat prefecte de Roma sota Domicià i, més endavant, a Lorium, a 19 km a l’est de la capital, amb l’avi matern, home de gran cultura pertanyent al cercle d’amistats de Plini el Jove.

Antoní va rebre per herència el patrimoni de diversos familiars, fet que el va convertir en un dels homes més rics de Roma, on va iniciar la seva carrera política. Cap al 115, es va casar amb Ànnia Galèria Faustina, coneguda com a Faustina Major, natural d’Ucubi (actual Espejo, Còrdoba), filla d’un senador de rang consular i una parenta de l’emperadriu Víbia Sabina, la geniüda esposa d’Adrià. Faustina Major, que procedia d’una família més rica encara que la seva, era germana única del pare del futur emperador Marc Aureli, que serà successivament nebot polític, fill adoptiu, gendre i successor d’Antoní. D’aquest va tenir Faustina quatre fills, dos mascles, morts tots dos abans de l’ascens del seu pare al tron, i dues femelles, de les quals només una arribaria a l’edat adulta: Ànnia Galèria Faustina bis, o Faustina Menor, futura emperadriu consort.

Se sol dir que el d’Antoní va ser un matrimoni feliç, i jo no sóc qui per posar-ho en dubte tot i que hi ha rumors a propòsit dels «desordres» –sense entrar en detalls– de la seva esposa. Pel que fa a la conducta d’ell, Marc Aureli, a les seves Meditacions, enmig de la tirallonga d’elogis que li prodiga («el no vantar-se dels honors aparents; l’amor a la feina i la perseverança; l'estar disposat a escoltar els qui podien fer una contribució útil a la comunitat; el distribuir sense vacil·lacions a cadascú segons el seu mèrit [...]», i molts més), n’exalça així mateix «el saber posar fi a les relacions amoroses amb els adolescents». I qui sap si s’ha de suposar que això significa el que sembla significar, o una altra cosa!

Un cop Faustina Major va deixar aquest món el 141, sols tres anys després que ell vestís la porpra, i se’n van enterrar les restes al monumental mausoleu d’Adrià (actual castell de Sant’Angelo, la construcció del qual havia conclòs regnant ja el seu marit), es pot dir que Antoní va tenir-hi més d’un detall: la va deïficar i en va emetre monedes amb l’efígie i la inscripció DIVA FAVSTINA ‘Divina Faustina’; va fer bastir un magnífic temple a la seva memòria, que després de traspassat i divinitzat ell mateix, el Senat consagraria a tots dos (actual església de San Lorenzo in Miranda) i va crear, a més, una fundació caritativa amb el seu nom, la Puellae Faustinianae ‘Nenes de Faustina’, que s’ocupava d’educar i dotar les òrfenes pobres de Roma. Naturalment, tot això no va ser obstacle perquè convisqués en endavant amb una antiga esclava afranquida de l’emperadriu difunta, Galèria Lisístrata, de qui va fer la seva concubina oficial.

Assistit per uns quants advocats de renom, Antoní va prendre mesures per evitar alguns abusos de poder sobre la població, introduint el principi que els acusats no han de ser tractats com a culpables abans del judici, prohibint que als acusats se’ls persegueixi dues vegades pel mateix delicte, rebutjant herències en benefici del tresor públic dels ciutadans amb fills i prohibint l’aplicació de la tortura als menors de catorze anys, amb excepcions. (Per compensar, limitada com ho estava als casos penals, en va estendre l’ús als casos pecuniaris). I quant a la infidelitat femenina, va dictar una llei insòlita que no devia ser gaire invocada als tribunals: va autoritzar les dones acusades d’adulteri pel marit a demanar que s’esbrinés abans si ell havia estat sempre absolutament fidel.

El 148, es va commemorar el suposat 900è aniversari de la fundació de la ciutat per Ròmul el 752 aC en comptes de seguir, entre les versions alternatives, com es fa avui pels historiadors de bé, la de Titus Livi a la seva colossal Història de Roma que, cosa de segle i mig abans, ja n’havia proposat la data del 21 d’abril del 753 aC. El 21 d’abril tenia la virtut de coincidir amb una festivitat en honor de Pales, la deesa romana patrona dels pastors i els ramats, així podia ser doble la raó d’acollir amb festes la diada.

En qualsevol cas, aquell 148 hi va haver les celebracions de rigor, precedides per nombroses referències al fet en medalles i monedes. Com la que representa un elefant en marxa, dels que Antoní havia procurat perquè se’l matés en els jocs del circ, amb la inscripció «La generositat de l’emperador». És probable que fos durant un dels espectacles programats amb aquest motiu que el Circ Màxim, reconstruït per Domicià i Trajà –un colossal recinte de 600 metres de llarg per prop de 200 d’ample, amb una capacitat estimada de 150.000 espectadors asseguts i 100.000 dempeus–, es va convertir en escenari d’una tragèdia. En efecte, a diferència dels seients més pròxims a l’arena, que es reservaven als més nobles, de pedra i recoberts de coixins, els seients del galliner eren de fusta i una part la sostenien tribunes també de fusta i fos perquè els aficionats de torn les colpejaven amb els peus o per la quantitat de públic que s’hi amuntegava, es van esfondrar, fet que va costar la vida a 1.112 plebeus.

A més d’un terratrèmol que va sacsejar l’Àsia Menor i ensorrar-hi els edificis d’algunes ciutats, i de grans incendis que van afectar Roma, on quedarien sense sostre milers d’habitants, Narbona, Antioquia i Cartago, el seu regnat no va estar faltat de trifulgues i d’unes poques guerres de petit format. Entre les primeres, cal esmentar una que gairebé li costaria el tron i fins i tot la vida. I que va tenir la causa ben lluny d’Itàlia. En efecte, la plebs romana s’havia acostumat amb el pas dels anys a viure gratuïtament de l’annona –representada en les primeres monedes que va fer encunyar com una deessa que té per atributs les espigues i el corn de l’abundància–, i quan a Egipte, territori que era el principal proveïdor de blat de Roma, va esclatar una revolta camperola que en va reduir dràsticament el subministre, es van produir avalots a la capital, durant els quals la multitud gairebé lapida el pobre Antoní, que no va trobar més solució que organitzar distribucions gratuïtes de gra (els seus súbdits, com se sap, eren molt panarres), vi i oli a càrrec d’ell mateix.

Pel que fa a les guerres, a cap de les quals va ser-hi present l’emperador in person ni segurament en esperit, la primera la van provocar cap al 140 unes incursions a la Mauritània Tingitana (nord d’Algèria i Marroc) de tribus seminòmades de mauri o berbers independents de l’altra banda de la frontera que, després d’alguns enfrontaments, es van poder rebutjar cap a la serralada de l’Atles. Més endavant, una revolta a Britànnia dels brigants, un poble celta establert a la zona de l’actual comtat de York, que va ser reprimida, sumada a les incursions sovintejades dels pictes, va fer que l’imperi empenyés els seus soldats més al nord i, per defensar les noves posicions, els fes construir el 142 una nova muralla, a cosa de 150 quilòmetres al nord de la d’Adrià, el “mur d’Antoní”, d’una seixantena de km de llarg i que, de torba i terra piconada en molts punts, no tenia la solidesa de l’altre. D'aquesta segona muralla les tribus de Caledònia (nord d’Escòcia, que devia el nom a l’immens bosc de pi caledoni, o escocès, que cobria la regió), els expulsarien al cap d'uns vint anys i els forçarien a parapetar-se rere el mur original.

Tampoc van faltar, conforme al guió habitual, un parell de conxorxes, de les quals de fet no es coneix gaire: un intent de secessió del senador Corneli Priscià, governador de la Hispània Citerior, pels volts del 145, que fracassaria i pel qual seria jutjat però no pas condemnat, ja que abans es va suïcidar, i una conspiració del senador Titus Atili Ticià contra l’emperador per ocupar-ne el tron, que va ser descoberta, sent jutjat a continuació pel Senat, condemnat a mort, executat i sotmès –cosa gens habitual sota Antoní– a la confiscació de béns i, com ho havia estat Domicià, a la damnatio memoriae.

Sobre les obres públiques fetes a Roma per iniciativa seva, a més de la construcció del temple de Faustina ja esmentat, cal citar la del majestuós temple consagrat a Adrià, la finalització del mausoleu d’aquest (castell de Sant’Angelo), fent-lo coronar amb una gran quadriga de bronze que guiava l'emperador difunt, la restauració de l’Estadi de Domicià, després d’haver-se incendiat, la reconstrucció del pont Sublici... I, fora de la capital, l’engrandiment de la ciutat de Caieta (avui Gaeta) i la millora del seu port, la reforma del port proper de Terracina –lloc de naixement de Galba–, la finalització d'uns grans banys públics amb un gimnàs annex a Òstia –les termes de Neptú–, la construcció de les quals s’havia iniciat sota Adrià, i la restauració dels temples de Lanúvium, la seva ciutat natal.

També al nord d’Àfrica hi va deixar la seva petja: a la Cartago romana, va fer construir les anomenades “termes d’Antoní”, de les més importants de l'Imperi, amb les colossals cisternes que les alimentaven, com també els temples i l’arc de triomf, conegut com a “porta d’Antoní”, de la ciutat de Sufètula (la moderna Sbeitla, Tunísia) i unes calçades que travessaven regions gairebé inexplorades de la serralada de l’Atles.

Tot i que el conservadorisme religiós d’Antoní, devot dels déus nacionals, li impedia de participar de l’hel·lenisme d’Adrià i que va fer front a la marea de divinitats orientals que estenien el seu culte per Itàlia i l’Imperi, amb l’excepció de Mitra, deïtat d’origen persa associada al Sol per a la qual va fer bastir un mitreu –un temple mitraic– a Òstia, seguiria en general una política de tolerància (limitada) envers jueus i cristians. Un d’aquests, per exemple, Valentí, un teòleg gnòstic cristià d’origen egipci que afirmava haver estat instruït per Teudas, un pensador, deixeble directe de Sant Pau, va fixar sense problemes el 140 la seva residència a Roma.

Vet aquí part del resum de la doctrina de Valentí que n’ofereix la Viquipèdia i que potser us serà d’utilitat:

El perfecte eó, Abisme, preexistent, va concebre la idea (Ennoia) d’emanar, i per mitjà del Silenci va donar a llum una parella d’eons: Ment i Veritat, donant lloc a la Quaternitat primordial. La Ment i la Veritat, volent glorificar el Pare Abisme, continuaren les emanacions donant origen a una nova parella: el Logos i la Vida, que a la vegada engendren l’Home i l’Església, donant lloc a la Quaternitat inferior. El procés segueix fins a un total de trenta eons, l’últim dels quals és Sophia (saviesa). Queda així complet el Pleroma diví, [i?] tan sols el primer dels eons (el Nous o Ment) pot contemplar directament l’Abisme, experimentant així un plaer infinit.

Temps després, entre el 155 i 160, arribaria també a Roma, per estar-s’hi vint anys i dur a terme sens dubte una activitat proselitista, Hegèsip de Jerusalem, un escriptor cristià d’origen jueu autor d’una obra perduda contra les “heretgies” justament dels gnòstics, que professaven la salvació pel coneixement d’una realitat divina interna i que interpretaven les escriptures al·legòricament, cosa que els distingia dels cristians no iniciats que venien de l’hort.

A més, que l’emperador posés traves a la delació dels cristians pel càrrec d’ateisme per part de ciutadans privats, faria que molts escriptors cristians l’hagin considerat com a amic de la nova fe: li haurien d'haver preguntat abans a Policarp d’Esmirna, bisbe d’aquesta ciutat que, després que una gentada embogida en reclamés al procònsol la captura i execució “per ateu”, té el dubtós honor d’haver estat el primer prelat mort a la foguera cap al 156 i no és creïble que ho fos contravenint les instruccions o els desitjos d'Antoní. Quant al fet que opinés que la venda per un pare dels seus fills lliures de naixement era «una cosa il·lícita i vergonyosa» tampoc implica, com s’ha dit eixamplant els narius amb complaença, que fos un avançat a la seva època. De cap manera. Vendre algú en el món antic implicava convertir-lo en esclau del comprador, en una propietat seva, com un moble o un gos, ja que davant la llei l’esclau no era una persona. La preocupació per l’esclavització errònia d’un ciutadà lliure era la pròpia de l’estat i venia de lluny. I és que, com escriuria el destacat jurista Juli Paulus el segle següent, «a una persona lliure no se li pot posar preu».

Pel que fa als esclaus mateixos, la legislació que durant el seu regnat se’ls va aplicar anava encaminada a protegir la seva integritat física prohibint-ne l’acarnissament al propietari «sense causa justificada»: la mort, si s’arribava a produir, se’n conceptuava com a homicidi i el maltractament «més enllà del que era just» comportava que fos venut a la força per un procònsol i no tornés a la potestat del seu amo. Això estava bé en tant que l’esclau perdia de vista el seu maltractador i continuava tenint un plat a taula, però no estava tan bé perquè perdia, si en tenia, els seus estalvis i sobretot perquè continuava sent esclau: una condició que es tenia per «pitjor que la mort».

Després de breu malaltia –unes febres consecutives a un àpat, s’ha dit, a base de formatge elaborat amb llet crua de les pastures alpines–, quan Antoní va veure l’orella al llop, es va fer traslladar al palau que havia fet bastir a Lorium. Allí, donaria ben aviat com a última contrasenya al tribú de guàrdia la paraula Aequanimitas ‘equanimitat’, cosa que se non è vera, è ben trovata i expiraria tot seguit. Era el 7 de març de l’any 161.

Es pot dir que el seu regnat va representar la calma poc abans que canviés el vent i una massa de núvols negrosos provinents de fora de l’Imperi planés sobre els territoris de frontera.