Principat. Dinastia Antonina
Marc Aureli, nat a Roma el 26 d'abril del 121, pertanyia a una família senatorial de gran prestigi originària, com Faustina Major, d’Ucubi (actual Espejo, província de Còrdoba). Orfe de pare quan encara no havia complert el primer anyet, son avi patern es va encarregar de pujar-lo dret i triar per a ell els millors preceptors. De constitució feble, es va aficionar a la filosofia des de menut, potser influït per sa mare, la patrícia Domícia Lucil·la, cunyada de l’esposa d’Antoní, que pertanyia a una rica família de propietaris i admirava la cultura grega. Ja adolescent, el seu interès per la filosofia el va portar a fer coses més pròpies d’un pària que de la seva condició, com vestir una túnica de roba aspra o dormir a terra amb la sola protecció de pells d’animals (fins que sa mare li va dir prou i que, per planxar l’orella, tenia el llit). També va començar a esforçar-se a superar costums que considerava incompatibles amb la virtut que predicaven els filòsofs.
Adoptat per Antoní poc abans que, a la mort d’Adrià, vestís la porpra, havia exercit diversos càrrecs públics a Roma i al cap d’uns anys, el 145, contreia matrimoni amb Faustina Menor, filla d’Antoní, fet que reforçava el vincle que l’unia a l’emperador i el posicionava immillorablement per asseure’s al tron quan toqués.
Quan va tocar, a punt de fer els quaranta o acabats de fer, devia rumiar molt, lliurat de ple a l’estoïcisme –una tendència de moda entre l’aristocràcia–, sobre l’honradesa que predicava i la integritat que tenia per un manament des de ben jove. Però la humanitat en pes li demostraria cada dia amb la seva conducta que la realitat no s’adeia ni poc ni gens amb les idees morals que professava. L’exemple que va voler donar serviria més que res perquè es burlessin d’ell i del seu pensament, com faria el general d’origen sirià Gai Avidi Cassi –de qui us hauré de parlar una mica més avall–, que el va titllar en petit comitè de “dona filòsofa”. Bé és veritat que tanta virtut espartana i tanta filosofia no van evitar-li l’addicció a l’opi i altres narcòtics ni la inclinació a beure a galet (figuradament, ja que era abstemi), en matèria de prodigis i oracles.
Anem a pams. Cal dir que alhora que Marc Aureli ascendia al tron, ho feia el qui seria el seu company júnior en l’aventura imperial, Luci Ver, també fill adoptiu d’Antoní, de trenta-un anys, que malgrat la seva submissió al criteri de l’altre (o a més d’ella), tenia certs defectes: fidel a la tradició entre els grans, era addicte a l’alcohol, al joc de daus i les curses de carros, i a les bacanals. Enfront de la seva recerca del plaer, l’esforç del sènior per seguir els ensenyaments dels estoics: dos caràcters per governar un imperi.
El coemperador, potser a causa dels seus pecats, no arribaria gaire lluny. Sí físicament, perquè aviat aniria a espetegar a Antioquia de l’Orontes, capital de la província romana de Síria, per reunir tropes i vitualles suficients i conduir, almenys nominalment, la campanya contra els parts, campanya durant la qual, envoltat d’actors i músics, no sols donaria lliure curs a les seves aficions, sinó que el 164 es casaria amb una delicada flor d’uns tretze anyets, Ànnia Lucil·la, filla de Marc Aureli, que li devia donar per atemperar-lo una mica. Ara bé, què dimonis passava amb els parts? Doncs que, com ja havien fet durant els regnats de Neró i Trajà, van llançar una gran ofensiva, comandats ara pel seu rei Vologès IV, contra Síria i el regne vassall d’Armènia amb mires a controlar l’Àsia Menor.
El 162, un any després de la desfeta que havien patit dues legions a Armènia, els romans a les ordres de Luci Ver i diversos generals, entre ells l’esmentat Avidi Cassi, van organitzar un colossal exèrcit de setze legions. L’any següent van atacar Armènia i en van prendre la capital, Artaxata, a la vall del Mont Ararat, el de l’arca. Com que a continuació es van preparar per atacar Mesopotàmia, conscients els perses que podien quedar atrapats a la Síria romana la van deixar i van tornar rere l’Eufrates. Un cop recuperat aquest territori, els romans van atacar Mesopotàmia en una campanya reeixida. Van creuar l’Eufrates i l’hivern del 165-166 van prendre i calar foc a la gran ciutat de Selèucia del Tigris, que havia estat més o menys reconstruïda després de ser arrasada pels soldats de Trajà, i a l’altra banda del riu, a la riba oriental, van saquejar i cremar Ctesifont, la capital parta. Aviat, però, van haver de retrocedir en declarar-se entre els soldats casos i més casos d’una estranya malaltia apareguda per primer cop durant el setge de Selèucia.
Quan Luci Ver va retornar a Roma, tots dos emperadors hi van celebrar un triomf. Però les legions que havien combatut contra els parts van tornar portant d’allà no sols les seves àguiles i les seves boles, les que eren emblema del domini de Roma sobre el món i les altres, sinó la malaltia a què m’he referit i que esdevindria la primera gran pandèmia, avui anomenada “pesta antonina”, que hauria d’assolar l’Imperi: es calcula que podria haver tret del món uns set milions de persones, un 20% si fa no fa de la població total!
El grec Galè, el més famós metge de l’època, abanderat del raonament científic, va ser convocat per l’august sènior a Aquileia, on s’hi estava preparant una campanya contra alamans i marcomans que havien envaït territori propi, i allà tindria l’oportunitat de presenciar durant l’hivern de 168-169 un brot primerenc que afectava el campament imperial. Com a observador directe, Galè ha deixat escrit que la plaga –que els estudiosos actuals especulen si va ser verola–, era de llarga durada i que els atacats pel mal tenien el cos ple de pústules, febre, inflamada la faringe, una tos cavernosa i irreprimible i feien una pudor espantosa.
Mentre Galè feia les seves observacions, tots dos emperadors, deixant l’exèrcit preparat per atacar les forces germàniques, tornaven a Roma. De camí, a uns 90 km al sud-oest d’Aquileia, a la ciutat costanera d’Altinum, prop de la futura Venècia, moria sobtadament Luci Ver, amb 39 o 40 anys, fos d’un atac de feridura (ictus), de la pesta antonina o bé a causa d’un verí untat pel seu coemperador en una de les cares del full del ganivet amb què tallaria per la meitat una deliciosa vulva de truja que gentilment li va oferir, que totes aquestes possibilitats tenen defensors. En qualsevol cas, sense moure soroll, va deixar aquest món l’emperador júnior deslliurant l’Imperi de la seva persona. En endavant, Marc Aureli governaria en solitari.
Però és hora d’ocupar-me d’altres qüestions. I, en primer lloc, de Faustina Menor, la filla petita d’Antoní, que amb quinze anys havia casat el 145 amb Marc Aureli, que en tenia vint-i-quatre i una amant, Bohèmia, que ho continuaria sent molts anys i que tenia una certa mala bava a jutjar per les coses que li deia o podia haver-li dit. Com ara, en el castellà de fra Antonio de Guevara (1529): «Con tu gran doctrina, tu casa de día está hecha escuela de philósophos, y la lasciuia de tu Faustina la tiene hecha de noche burdel de rufianes». De Faustina tindria dotze fills, dels quals només uns quants arribarien a l’edat adulta, un d’ells –bessó d’un altre mort als quatre anys–, Còmmode, que s’asseuria al tron.
Si Lívia, dona d’August, havia estat la primera de la llarga llista d’esposes, germanes i filles d’emperadors a ostentar honors divins, l’esposa de Marc Aureli encetaria un altre precedent en ser la primera a qui es va concedir el títol de mater castrorum ‘mare dels campaments’ –una mena de superpadrina de guerra–, pot suposar-se que a causa de ser habitualment al costat del seu marit en el món masculí dels campaments militars i/o per cuidar-se d’aixecar la moral dels soldats en els moments crítics, a part la motivació evident d’estrènyer els llaços dinastia-exèrcit.
Moriria l’any 175, a causa d’una malaltia sobtada, al peu de les muntanyes del Taure, en el poblet d’Halala –en endavant Faustinòpolis–, quan acompanyava l’emperador a Síria, que visitava l’Orient per restablir la tranquil·litat dels ciutadans notables i consolidar la fidelitat de les tropes després de la rebel·lió d’Avidi Cassi, de qui es deia que s’havia llançat a la piscina induït per ella que, per comptes d’una poma, li hauria ofert la pròpia persona i, de passada, el poder imperial, tot per por que, si moria el seu marit, la corona anés a parar a alguna altra closca que no fos la del seu estimat Còmmode, animalot i ingenu alhora, que la xafarderia o la maledicència tenien per fruit de la relació de Faustineta amb un gladiador.
Avidi Cassi havia estat un destacat general de Marc Aureli que, mentre Luci Ver s’entretenia jugant als daus i fent burilles, havia dirigit amb èxit la guerra contra els parts. Ara, ja governador de Síria i gaudint del dret de supervisar l’administració de totes les províncies orientals, se l’enviava a Egipte a sufocar una revolta, que avui es té més aviat per una eclosió del bandolerisme, endèmic a la zona del Delta, potser barrejat amb un conflicte religiós. Així explica Cassi Dió l’inici del conflicte:
El poble dels boukoloi (‘vaquers’, del Delta) va iniciar uns disturbis a Egipte i, sota la direcció d’un tal Isidor, un sacerdot, va fer que la resta d’egipcis es rebel·lessin. Al principi, vestits amb robes de dona, van enganyar el centurió romà fent-li creure que eren esposes dels boukoloi i que li anaven a lliurar or com a rescat pels seus marits, matant-lo quan se’ls va acostar. També van donar mort al seu company i, després de pronunciar un jurament sobre les seves entranyes, se’ls van menjar.
A continuació, la força romana enviada contra els rebels, que probablement no passaria de ser una simple columna, perquè a l’època la guarnició d’Egipte la formava una sola legió, amb algunes unitats auxiliars, una i altres repartides pel territori, en custòdia de ports i camins, pedreres i graners, i vigilant sobretot la frontera sud, va ser derrotada. Encoratjats per l’èxit, mesos més tard, no els va faltar gaire per posar en perill la gran ciutat d’Alexandria, si no els haguessin bloquejat les tropes procedents de Síria liderades per Avidi Cassi. Aquest se les va arreglar per fomentar les dissensions internes entre els alçats i després, de mica en mica i grup a grup, per esclafar-los.
Mentrestant, els bàrbars, és a dir, marcomans, hermundurs, quades, nariscos, burgundis, sueus, il·liris, costobocs, cotins, burs, alans, roxolans, vàndals –dividits en astings o victòvals, lacrings i silinges– i un fotral de tribus més envoltaven les fronteres de l’Imperi. Els marcomans i els quades van unir les seves forces i van atacar els romans. Van arribar als murs d’Aquileia, prop de la actual frontera d’Itàlia amb Eslovènia, i van arrasar el nord de la península italiana.
Marc Aureli, tot i la seva salut precària i un ànim poc batallador, va decidir prendre el comandament de les tropes i, al seu capdavant, derrotaria per dues vegades els invasors i arribaria fins a l’actual Bohèmia. Però havent avançat massa lluny de les seves bases d’aprovisionament, quan se’n va adonar, estava encerclat en un terreny favorable a l’enemic, sense aliments i mancat d’aigua potable. Doncs bé, quan ja un sol abrusador i la set començaven a fer-se insuportables, un llamp incendiaria la torre d’assalt dels germànics i tot seguit plouria a bots i barrals i Marc Aureli, amb l’exèrcit enardit pel miracle meteorològic que els venia a fer costat, trencaria el setge i derrotaria els quades. I mentre els cristians –dels quals n’hi havia un bon nombre entre els soldats–, de seguida van atribuir aquesta pluja meravellosa a Crist, els pagans per la seva part, entre ells l’emperador, que havia ofert un sacrifici als déus abans del prodigi, l'agraïen a Mart (mentre la Mare Natura, de qui ningú se’n recordava, s’ho mirava pàl·lida d’enveja).
Lluitava l’emperador contra els bàrbars al nord de l’Imperi i començava a redactar en llengua grega les Meditacions, un seguit de reflexions personals i preceptes morals que es creia que seguia en la seva vida privada, quan a les terres de la Bètica, una província senatorial al sud d’Hispània, bandes de tribus nord-africanes, els mauri, a cavall dels seus cavalls, hi duien a terme una incursió entre els anys 171 i 173, durant la qual devastarien tot el devastable i, fent servir tàctiques militars apreses potser de Roma, arribarien a assetjar Hispalis (Sevilla), malifeta que repetirien entre 175 i 178 –sembla que arribant aquest cop a irrompre al sud de Lusitània–, sent expulsats al capdavall en totes dues ocasions i restablerta la normalitat.
Ara: com si a les províncies orientals –Egipte, Palestina i Síria– haguessin sentit a dir als mauritans allò de “Com més serem, més riurem”, el 175 s’hi va revoltar Avidi Cassi, que n’era el governador, després d’haver-ho estat de Síria. Passava que el 175 li havien arribat rumors de la mort de Marc Aureli –que efectivament estava malalt però encara no a les acaballes–, i comptant amb el suport d’un grup de senadors i Déu sap si, com s’ha dit, amb el de Faustina Menor, es va plantar davant les seves tropes, els va engegar el discurs de tot colpista que es preï i se’n va fer proclamar emperador el 3 de maig: era la primera temptativa organitzada d'usurpació del poder per les legions.
En assabentar-se’n, Marc Aureli s’afanyaria a aclarir que continuava viu i oferiria la seva dimissió al Senat perquè els romans no haguessin de combatre entre ells, però no se li va acceptar sacrifici tan patriòtic. De manera que, vulgues no vulgues, va haver de sortir a lluitar contra l’usurpador, fent córrer alhora que perdonaria els rebels que deposessin les armes. Va tenir xamba: alguns dels rebels, havent captat perfectament el missatge i adonant-se que la vida d’Avidi Cassi era un impediment per a la salvació de tots ells, el van liquidar per portar-li tot seguit la testa a Marc Aureli, «que ni tan sols va poder mirar –afirma Cassi Dió–, el cap tallat del seu enemic, sinó que abans que arribessin a prop els assassins va donar ordres perquè se l’enterrés». De tornada a Roma, l’emperador va atorgar els seus mateixos poders al seu fill Còmmode, tot un Hèrcules adolescent, groller, curt de gambals, inútil.
Marc Aureli va prestar gran atenció a la religió tradicional, atorgant força honors als seus déus, sense deixar per això de consultar experts a desentranyar els designis dels astres i sacerdots de cultes mistèrics, sobretot egipcis, als quals feien guanyar adeptes les calamitats de l’època. Pel que fa al cristianisme, tot i no mostrar-hi una oposició especial, sí que va permetre la que es considera quarta persecució després de les de Neró, Domicià i Trajà, totes elles autoritzades, no pas organitzades, per l’estat romà en àrees limitades (la primera de caràcter general no tindria efecte fins a mitjan segle III, sota Deci).
Però ¿qui consta que va morir en la persecució del temps de Marc Aureli? Doncs a la capital, Justí el Màrtir i, amb ell, cinc companys més, tots decapitats (senyal que devien ser ciutadans romans; les execucions dels altres no eren tan amables), i a la regió gal·la de Viena del Delfinat i Lió, un grup de 48 cristians, procedents molts d’ells de l’Àsia Menor, probablement per qüestions comercials, blanc primer de l’odi de la plebs i a continuació dels magistrats locals i el governador, odi rere el qual hi havia Satanàs, com afirma la carta que totes dues esglésies van enviar a les d’Àsia i Frígia explicant el cas. Unes morts certament poc congruents amb l’humanitarisme de Marc Aureli i els seus principis ètics, que posen en relleu passatges de la seva obra com aquest:
Cada cop que algú cometi una falta contra tu, medita al punt quin concepte del mal o del bé tenia en cometre-la. Perquè, una vegada que hagis examinat això en tindràs compassió i ni et sorprendràs, ni t'enutjaràs amb ell. En conseqüència, cal[drà] que el perdonis.
Esclar que, com dictaminaria segles després l’apòstol Tolstoi, «És més fàcil escriure deu volums de principis filosòfics que posar-ne en pràctica un de sol».
Segaria la vida de l’emperador moralista el virus de la pesta antonina en el front del Danubi, al campament militar de Vindobona, l’actual Viena dels Nens Cantaires.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada