DÉUS D'ESTAR PER ROMA (16)

Principat. Dinastia Antonina

Marc Aureli

Marc Aureli, nat a Roma el 26 d'abril del 121, pertanyia a una família senatorial de gran prestigi originària, com Faustina Major, d’Ucubi (actual Espejo, província de Còrdoba). Orfe de pare quan encara no havia complert el primer anyet, son avi patern es va encarregar de pujar-lo dret i triar per a ell els millors preceptors. De constitució feble, es va aficionar a la filosofia des de menut, potser influït per sa mare, la patrícia Domícia Lucil·la, cunyada de l’esposa d’Antoní, que pertanyia a una rica família de propietaris i admirava la cultura grega. Ja adolescent, el seu interès per la filosofia el va portar a fer coses més pròpies d’un pària que de la seva condició, com vestir una túnica de roba aspra o dormir a terra amb la sola protecció de pells d’animals (fins que sa mare li va dir prou i que, per planxar l’orella, tenia el llit). També va començar a esforçar-se a superar costums que considerava incompatibles amb la virtut que predicaven els filòsofs.

Adoptat per Antoní poc abans que, a la mort d’Adrià, vestís la porpra, havia exercit diversos càrrecs públics a Roma i al cap d’uns anys, el 145, contreia matrimoni amb Faustina Menor, filla d’Antoní, fet que reforçava el vincle que l’unia a l’emperador i el posicionava immillorablement per asseure’s al tron quan toqués.

Quan va tocar, a punt de fer els quaranta o acabats de fer, devia rumiar molt, lliurat de ple a l’estoïcisme –una tendència de moda entre l’aristocràcia–, sobre l’honradesa que predicava i la integritat que tenia per un manament des de ben jove. Però la humanitat en pes li demostraria cada dia amb la seva conducta que la realitat no s’adeia ni poc ni gens amb les idees morals que professava. L’exemple que va voler donar serviria més que res perquè es burlessin d’ell i del seu pensament, com faria el general d’origen sirià Gai Avidi Cassi –de qui us hauré de parlar una mica més avall–, que el va titllar en petit comitè de “dona filòsofa”. Bé és veritat que tanta virtut espartana i tanta filosofia no van evitar-li l’addicció a l’opi i altres narcòtics ni la inclinació a beure a galet (figuradament, ja que era abstemi), en matèria de prodigis i oracles.

Anem a pams. Cal dir que alhora que Marc Aureli ascendia al tron, ho feia el qui seria el seu company júnior en l’aventura imperial, Luci Ver, també fill adoptiu d’Antoní, de trenta-un anys, que malgrat la seva submissió al criteri de l’altre (o a més d’ella), tenia certs defectes: fidel a la tradició entre els grans, era addicte a l’alcohol, al joc de daus i les curses de carros, i a les bacanals. Enfront de la seva recerca del plaer, l’esforç del sènior per seguir els ensenyaments dels estoics: dos caràcters per governar un imperi.

El coemperador, potser a causa dels seus pecats, no arribaria gaire lluny. Sí físicament, perquè aviat aniria a espetegar a Antioquia de l’Orontes, capital de la província romana de Síria, per reunir tropes i vitualles suficients i conduir, almenys nominalment, la campanya contra els parts, campanya durant la qual, envoltat d’actors i músics, no sols donaria lliure curs a les seves aficions, sinó que el 164 es casaria amb una delicada flor d’uns tretze anyets, Ànnia Lucil·la, filla de Marc Aureli, que li devia donar per atemperar-lo una mica. Ara bé, què dimonis passava amb els parts? Doncs que, com ja havien fet durant els regnats de Neró i Trajà, van llançar una gran ofensiva, comandats ara pel seu rei Vologès IV, contra Síria i el regne vassall d’Armènia amb mires a controlar l’Àsia Menor.

El 162, un any després de la desfeta que havien patit dues legions a Armènia, els romans a les ordres de Luci Ver i diversos generals, entre ells l’esmentat Avidi Cassi, van organitzar un colossal exèrcit de setze legions. L’any següent van atacar Armènia i en van prendre la capital, Artaxata, a la vall del Mont Ararat, el de l’arca. Com que a continuació es van preparar per atacar Mesopotàmia, conscients els perses que podien quedar atrapats a la Síria romana la van deixar i van tornar rere l’Eufrates. Un cop recuperat aquest territori, els romans van atacar Mesopotàmia en una campanya reeixida. Van creuar l’Eufrates i l’hivern del 165-166 van prendre i calar foc a la gran ciutat de Selèucia del Tigris, que havia estat més o menys reconstruïda després de ser arrasada pels soldats de Trajà, i a l’altra banda del riu, a la riba oriental, van saquejar i cremar Ctesifont, la capital parta. Aviat, però, van haver de retrocedir en declarar-se entre els soldats casos i més casos d’una estranya malaltia apareguda per primer cop durant el setge de Selèucia.

Quan Luci Ver va retornar a Roma, tots dos emperadors hi van celebrar un triomf. Però les legions que havien combatut contra els parts van tornar portant d’allà no sols les seves àguiles i les seves boles, les que eren emblema del domini de Roma sobre el món i les altres, sinó la malaltia a què m’he referit i que esdevindria la primera gran pandèmia, avui anomenada “pesta antonina”, que hauria d’assolar l’Imperi: es calcula que podria haver tret del món uns set milions de persones, un 20% si fa no fa de la població total!

El grec Galè, el més famós metge de l’època, abanderat del raonament científic, va ser convocat per l’august sènior a Aquileia, on s’hi estava preparant una campanya contra alamans i marcomans que havien envaït territori propi, i allà tindria l’oportunitat de presenciar durant l’hivern de 168-169 un brot primerenc que afectava el campament imperial. Com a observador directe, Galè ha deixat escrit que la plaga –que els estudiosos actuals especulen si va ser verola–, era de llarga durada i que els atacats pel mal tenien el cos ple de pústules, febre, inflamada la faringe, una tos cavernosa i irreprimible i feien una pudor espantosa.

Mentre Galè feia les seves observacions, tots dos emperadors, deixant l’exèrcit preparat per atacar les forces germàniques, tornaven a Roma. De camí, a uns 90 km al sud-oest d’Aquileia, a la ciutat costanera d’Altinum, prop de la futura Venècia, moria sobtadament Luci Ver, amb 39 o 40 anys, fos d’un atac de feridura (ictus), de la pesta antonina o bé a causa d’un verí untat pel seu coemperador en una de les cares del full del ganivet amb què tallaria per la meitat una deliciosa vulva de truja que gentilment li va oferir, que totes aquestes possibilitats tenen defensors. En qualsevol cas, sense moure soroll, va deixar aquest món l’emperador júnior deslliurant l’Imperi de la seva persona. En endavant, Marc Aureli governaria en solitari.

Però és hora d’ocupar-me d’altres qüestions. I, en primer lloc, de Faustina Menor, la filla petita d’Antoní, que amb quinze anys havia casat el 145 amb Marc Aureli, que en tenia vint-i-quatre i una amant, Bohèmia, que ho continuaria sent molts anys i que tenia una certa mala bava a jutjar per les coses que li deia o podia haver-li dit. Com ara, en el castellà de fra Antonio de Guevara (1529): «Con tu gran doctrina, tu casa de día está hecha escuela de philósophos, y la lasciuia de tu Faustina la tiene hecha de noche burdel de rufianes». De Faustina tindria dotze fills, dels quals només uns quants arribarien a l’edat adulta, un d’ells –bessó d’un altre mort als quatre anys–, Còmmode, que s’asseuria al tron.

Si Lívia, dona d’August, havia estat la primera de la llarga llista d’esposes, germanes i filles d’emperadors a ostentar honors divins, l’esposa de Marc Aureli encetaria un altre precedent en ser la primera a qui es va concedir el títol de mater castrorum ‘mare dels campaments’ –una mena de superpadrina de guerra–, pot suposar-se que a causa de ser habitualment al costat del seu marit en el món masculí dels campaments militars i/o per cuidar-se d’aixecar la moral dels soldats en els moments crítics, a part la motivació evident d’estrènyer els llaços dinastia-exèrcit.

Moriria l’any 175, a causa d’una malaltia sobtada, al peu de les muntanyes del Taure, en el poblet d’Halala –en endavant Faustinòpolis–, quan acompanyava l’emperador a Síria, que visitava l’Orient per restablir la tranquil·litat dels ciutadans notables i consolidar la fidelitat de les tropes després de la rebel·lió d’Avidi Cassi, de qui es deia que s’havia llançat a la piscina induït per ella que, per comptes d’una poma, li hauria ofert la pròpia persona i, de passada, el poder imperial, tot per por que, si moria el seu marit, la corona anés a parar a alguna altra closca que no fos la del seu estimat Còmmode, animalot i ingenu alhora, que la xafarderia o la maledicència tenien per fruit de la relació de Faustineta amb un gladiador.

Avidi Cassi havia estat un destacat general de Marc Aureli que, mentre Luci Ver s’entretenia jugant als daus i fent burilles, havia dirigit amb èxit la guerra contra els parts. Ara, ja governador de Síria i gaudint del dret de supervisar l’administració de totes les províncies orientals, se l’enviava a Egipte a sufocar una revolta, que avui es té més aviat per una eclosió del bandolerisme, endèmic a la zona del Delta, potser barrejat amb un conflicte religiós. Així explica Cassi Dió l’inici del conflicte:

El poble dels boukoloi (‘vaquers’, del Delta) va iniciar uns disturbis a Egipte i, sota la direcció d’un tal Isidor, un sacerdot, va fer que la resta d’egipcis es rebel·lessin. Al principi, vestits amb robes de dona, van enganyar el centurió romà fent-li creure que eren esposes dels boukoloi i que li anaven a lliurar or com a rescat pels seus marits, matant-lo quan se’ls va acostar. També van donar mort al seu company i, després de pronunciar un jurament sobre les seves entranyes, se’ls van menjar.

A continuació, la força romana enviada contra els rebels, que probablement no passaria de ser una simple columna, perquè a l’època la guarnició d’Egipte la formava una sola legió, amb algunes unitats auxiliars, una i altres repartides pel territori, en custòdia de ports i camins, pedreres i graners, i vigilant sobretot la frontera sud, va ser derrotada. Encoratjats per l’èxit, mesos més tard, no els va faltar gaire per posar en perill la gran ciutat d’Alexandria, si no els haguessin bloquejat les tropes procedents de Síria liderades per Avidi Cassi. Aquest se les va arreglar per fomentar les dissensions internes entre els alçats i després, de mica en mica i grup a grup, per esclafar-los.

Mentrestant, els bàrbars, és a dir, marcomans, hermundurs, quades, nariscos, burgundis, sueus, il·liris, costobocs, cotins, burs, alans, roxolans, vàndals –dividits en astings o victòvals, lacrings i silinges– i un fotral de tribus més envoltaven les fronteres de l’Imperi. Els marcomans i els quades van unir les seves forces i van atacar els romans. Van arribar als murs d’Aquileia, prop de la actual frontera d’Itàlia amb Eslovènia, i van arrasar el nord de la península italiana.

Marc Aureli, tot i la seva salut precària i un ànim poc batallador, va decidir prendre el comandament de les tropes i, al seu capdavant, derrotaria per dues vegades els invasors i arribaria fins a l’actual Bohèmia. Però havent avançat massa lluny de les seves bases d’aprovisionament, quan se’n va adonar, estava encerclat en un terreny favorable a l’enemic, sense aliments i mancat d’aigua potable. Doncs bé, quan ja un sol abrusador i la set començaven a fer-se insuportables, un llamp incendiaria la torre d’assalt dels germànics i tot seguit plouria a bots i barrals i Marc Aureli, amb l’exèrcit enardit pel miracle meteorològic que els venia a fer costat, trencaria el setge i derrotaria els quades. I mentre els cristians –dels quals n’hi havia un bon nombre entre els soldats–, de seguida van atribuir aquesta pluja meravellosa a Crist, els pagans per la seva part, entre ells l’emperador, que havia ofert un sacrifici als déus abans del prodigi, l'agraïen a Mart (mentre la Mare Natura, de qui ningú se’n recordava, s’ho mirava pàl·lida d’enveja).

Lluitava l’emperador contra els bàrbars al nord de l’Imperi i començava a redactar en llengua grega les Meditacions, un seguit de reflexions personals i preceptes morals que es creia que seguia en la seva vida privada, quan a les terres de la Bètica, una província senatorial al sud d’Hispània, bandes de tribus nord-africanes, els mauri, a cavall dels seus cavalls, hi duien a terme una incursió entre els anys 171 i 173, durant la qual devastarien tot el devastable i, fent servir tàctiques militars apreses potser de Roma, arribarien a assetjar Hispalis (Sevilla), malifeta que repetirien entre 175 i 178 –sembla que arribant aquest cop a irrompre al sud de Lusitània–, sent expulsats al capdavall en totes dues ocasions i restablerta la normalitat.

Ara: com si a les províncies orientals –Egipte, Palestina i Síria– haguessin sentit a dir als mauritans allò de “Com més serem, més riurem”, el 175 s’hi va revoltar Avidi Cassi, que n’era el governador, després d’haver-ho estat de Síria. Passava que el 175 li havien arribat rumors de la mort de Marc Aureli –que efectivament estava malalt però encara no a les acaballes–, i comptant amb el suport d’un grup de senadors i Déu sap si, com s’ha dit, amb el de Faustina Menor, es va plantar davant les seves tropes, els va engegar el discurs de tot colpista que es preï i se’n va fer proclamar emperador el 3 de maig: era la primera temptativa organitzada d'usurpació del poder per les legions.

En assabentar-se’n, Marc Aureli s’afanyaria a aclarir que continuava viu i oferiria la seva dimissió al Senat perquè els romans no haguessin de combatre entre ells, però no se li va acceptar sacrifici tan patriòtic. De manera que, vulgues no vulgues, va haver de sortir a lluitar contra l’usurpador, fent córrer alhora que perdonaria els rebels que deposessin les armes. Va tenir xamba: alguns dels rebels, havent captat perfectament el missatge i adonant-se que la vida d’Avidi Cassi era un impediment per a la salvació de tots ells, el van liquidar per portar-li tot seguit la testa a Marc Aureli, «que ni tan sols va poder mirar –afirma Cassi Dió–, el cap tallat del seu enemic, sinó que abans que arribessin a prop els assassins va donar ordres perquè se l’enterrés». De tornada a Roma, l’emperador va atorgar els seus mateixos poders al seu fill Còmmode, tot un Hèrcules adolescent, groller, curt de gambals, inútil.

Marc Aureli va prestar gran atenció a la religió tradicional, atorgant força honors als seus déus, sense deixar per això de consultar experts a desentranyar els designis dels astres i sacerdots de cultes mistèrics, sobretot egipcis, als quals feien guanyar adeptes les calamitats de l’època. Pel que fa al cristianisme, tot i no mostrar-hi una oposició especial, sí que va permetre la que es considera quarta persecució després de les de Neró, Domicià i Trajà, totes elles autoritzades, no pas organitzades, per l’estat romà en àrees limitades (la primera de caràcter general no tindria efecte fins a mitjan segle III, sota Deci).

Però ¿qui consta que va morir en la persecució del temps de Marc Aureli? Doncs a la capital, Justí el Màrtir i, amb ell, cinc companys més, tots decapitats (senyal que devien ser ciutadans romans; les execucions dels altres no eren tan amables), i a la regió gal·la de Viena del Delfinat i Lió, un grup de 48 cristians, procedents molts d’ells de l’Àsia Menor, probablement per qüestions comercials, blanc primer de l’odi de la plebs i a continuació dels magistrats locals i el governador, odi rere el qual hi havia Satanàs, com afirma la carta que totes dues esglésies van enviar a les d’Àsia i Frígia explicant el cas. Unes morts certament poc congruents amb l’humanitarisme de Marc Aureli i els seus principis ètics, que posen en relleu passatges de la seva obra com aquest:

Cada cop que algú cometi una falta contra tu, medita al punt quin concepte del mal o del bé tenia en cometre-la. Perquè, una vegada que hagis examinat això en tindràs compassió i ni et sorprendràs, ni t'enutjaràs amb ell. En conseqüència, cal[drà] que el perdonis.

Esclar que, com dictaminaria segles després l’apòstol Tolstoi, «És més fàcil escriure deu volums de principis filosòfics que posar-ne en pràctica un de sol».

Segaria la vida de l’emperador moralista el virus de la pesta antonina en el front del Danubi, al campament militar de Vindobona, l’actual Viena dels Nens Cantaires.

DÉUS D'ESTAR PER ROMA (15)

Principat. Dinastia Antonina

Antoní Pius

Titus Aureli Fulvus Boioni Arri Antoní, va ser més conegut, gràcies als déus, com a Antoní Pius, sent el de Pius o Pietós, un sobrenom que va adquirir per decisió senatorial després d’accedir al tron el 138, als 51 anys, per la defensa que va fer de la memòria d’Adrià, el seu pare adoptiu, enfront de part del Senat que pretenia negar-li els honors pòstums habituals a causa de les execucions d’alguns dels seus components que el finat emperador havia permès a l’última etapa de regnat. En el seu discurs, entre altres coses, Antoní els va etzibar més tossut que una mula: «Si ell [Adrià] era un home inic i un enemic públic jo tampoc seré el vostre emperador. Perquè si ell era com dieu anul·lareu les seves disposicions, una de les quals era la meva adopció.» Finalment, potser per por dels pretorians, se’l va deïficar amb els mateixos honors que havien rebut altres sobirans.

Antoní, a qui es descriu guapot, negre el cabell i la barba espessa, alt i elegant, tot i que dents i queixals li caurien abans d’hora i el pes dels anys el faria encorbar (es diu que per evitar-ho es lligaria unes tauletes al pit), una mica tímid, havia nascut en una important família burgesa procedent de Nemausus (l’actual Nimes), a la romanitzada Gàl·lia Narbonesa, una família enriquida amb la indústria de materials de construcció i instal·lada a l’antiga ciutat de Lanúvium, a cosa de 30 km al sud-est de Roma. Després de la primerenca mort del seu pare i d’un segon matrimoni de la vídua, ell, que era fill únic, es va criar i educar a la mateixa ciutat amb l’avi patern, que havia estat prefecte de Roma sota Domicià i, més endavant, a Lorium, a 19 km a l’est de la capital, amb l’avi matern, home de gran cultura pertanyent al cercle d’amistats de Plini el Jove.

Antoní va rebre per herència el patrimoni de diversos familiars, fet que el va convertir en un dels homes més rics de Roma, on va iniciar la seva carrera política. Cap al 115, es va casar amb Ànnia Galèria Faustina, coneguda com a Faustina Major, natural d’Ucubi (actual Espejo, Còrdoba), filla d’un senador de rang consular i una parenta de l’emperadriu Víbia Sabina, la geniüda esposa d’Adrià. Faustina Major, que procedia d’una família més rica encara que la seva, era germana única del pare del futur emperador Marc Aureli, que serà successivament nebot polític, fill adoptiu, gendre i successor d’Antoní. D’aquest va tenir Faustina quatre fills, dos mascles, morts tots dos abans de l’ascens del seu pare al tron, i dues femelles, de les quals només una arribaria a l’edat adulta: Ànnia Galèria Faustina bis, o Faustina Menor, futura emperadriu consort.

Se sol dir que el d’Antoní va ser un matrimoni feliç, i jo no sóc qui per posar-ho en dubte tot i que hi ha rumors a propòsit dels «desordres» –sense entrar en detalls– de la seva esposa. Pel que fa a la conducta d’ell, Marc Aureli, a les seves Meditacions, enmig de la tirallonga d’elogis que li prodiga («el no vantar-se dels honors aparents; l’amor a la feina i la perseverança; l'estar disposat a escoltar els qui podien fer una contribució útil a la comunitat; el distribuir sense vacil·lacions a cadascú segons el seu mèrit [...]», i molts més), n’exalça així mateix «el saber posar fi a les relacions amoroses amb els adolescents». I qui sap si s’ha de suposar que això significa el que sembla significar, o una altra cosa!

Un cop Faustina Major va deixar aquest món el 141, sols tres anys després que ell vestís la porpra, i se’n van enterrar les restes al monumental mausoleu d’Adrià (actual castell de Sant’Angelo, la construcció del qual havia conclòs regnant ja el seu marit), es pot dir que Antoní va tenir-hi més d’un detall: la va deïficar i en va emetre monedes amb l’efígie i la inscripció DIVA FAVSTINA ‘Divina Faustina’; va fer bastir un magnífic temple a la seva memòria, que després de traspassat i divinitzat ell mateix, el Senat consagraria a tots dos (actual església de San Lorenzo in Miranda) i va crear, a més, una fundació caritativa amb el seu nom, la Puellae Faustinianae ‘Nenes de Faustina’, que s’ocupava d’educar i dotar les òrfenes pobres de Roma. Naturalment, tot això no va ser obstacle perquè convisqués en endavant amb una antiga esclava afranquida de l’emperadriu difunta, Galèria Lisístrata, de qui va fer la seva concubina oficial.

Assistit per uns quants advocats de renom, Antoní va prendre mesures per evitar alguns abusos de poder sobre la població, introduint el principi que els acusats no han de ser tractats com a culpables abans del judici, prohibint que als acusats se’ls persegueixi dues vegades pel mateix delicte, rebutjant herències en benefici del tresor públic dels ciutadans amb fills i prohibint l’aplicació de la tortura als menors de catorze anys, amb excepcions. (Per compensar, limitada com ho estava als casos penals, en va estendre l’ús als casos pecuniaris). I quant a la infidelitat femenina, va dictar una llei insòlita que no devia ser gaire invocada als tribunals: va autoritzar les dones acusades d’adulteri pel marit a demanar que s’esbrinés abans si ell havia estat sempre absolutament fidel.

El 148, es va commemorar el suposat 900è aniversari de la fundació de la ciutat per Ròmul el 752 aC en comptes de seguir, entre les versions alternatives, com es fa avui pels historiadors de bé, la de Titus Livi a la seva colossal Història de Roma que, cosa de segle i mig abans, ja n’havia proposat la data del 21 d’abril del 753 aC. El 21 d’abril tenia la virtut de coincidir amb una festivitat en honor de Pales, la deesa romana patrona dels pastors i els ramats, així podia ser doble la raó d’acollir amb festes la diada.

En qualsevol cas, aquell 148 hi va haver les celebracions de rigor, precedides per nombroses referències al fet en medalles i monedes. Com la que representa un elefant en marxa, dels que Antoní havia procurat perquè se’l matés en els jocs del circ, amb la inscripció «La generositat de l’emperador». És probable que fos durant un dels espectacles programats amb aquest motiu que el Circ Màxim, reconstruït per Domicià i Trajà –un colossal recinte de 600 metres de llarg per prop de 200 d’ample, amb una capacitat estimada de 150.000 espectadors asseguts i 100.000 dempeus–, es va convertir en escenari d’una tragèdia. En efecte, a diferència dels seients més pròxims a l’arena, que es reservaven als més nobles, de pedra i recoberts de coixins, els seients del galliner eren de fusta i una part la sostenien tribunes també de fusta i fos perquè els aficionats de torn les colpejaven amb els peus o per la quantitat de públic que s’hi amuntegava, es van esfondrar, fet que va costar la vida a 1.112 plebeus.

A més d’un terratrèmol que va sacsejar l’Àsia Menor i ensorrar-hi els edificis d’algunes ciutats, i de grans incendis que van afectar Roma, on quedarien sense sostre milers d’habitants, Narbona, Antioquia i Cartago, el seu regnat no va estar faltat de trifulgues i d’unes poques guerres de petit format. Entre les primeres, cal esmentar una que gairebé li costaria el tron i fins i tot la vida. I que va tenir la causa ben lluny d’Itàlia. En efecte, la plebs romana s’havia acostumat amb el pas dels anys a viure gratuïtament de l’annona –representada en les primeres monedes que va fer encunyar com una deessa que té per atributs les espigues i el corn de l’abundància–, i quan a Egipte, territori que era el principal proveïdor de blat de Roma, va esclatar una revolta camperola que en va reduir dràsticament el subministre, es van produir avalots a la capital, durant els quals la multitud gairebé lapida el pobre Antoní, que no va trobar més solució que organitzar distribucions gratuïtes de gra (els seus súbdits, com se sap, eren molt panarres), vi i oli a càrrec d’ell mateix.

Pel que fa a les guerres, a cap de les quals va ser-hi present l’emperador in person ni segurament en esperit, la primera la van provocar cap al 140 unes incursions a la Mauritània Tingitana (nord d’Algèria i Marroc) de tribus seminòmades de mauri o berbers independents de l’altra banda de la frontera que, després d’alguns enfrontaments, es van poder rebutjar cap a la serralada de l’Atles. Més endavant, una revolta a Britànnia dels brigants, un poble celta establert a la zona de l’actual comtat de York, que va ser reprimida, sumada a les incursions sovintejades dels pictes, va fer que l’imperi empenyés els seus soldats més al nord i, per defensar les noves posicions, els fes construir el 142 una nova muralla, a cosa de 150 quilòmetres al nord de la d’Adrià, el “mur d’Antoní”, d’una seixantena de km de llarg i que, de torba i terra piconada en molts punts, no tenia la solidesa de l’altre. D'aquesta segona muralla les tribus de Caledònia (nord d’Escòcia, que devia el nom a l’immens bosc de pi caledoni, o escocès, que cobria la regió), els expulsarien al cap d'uns vint anys i els forçarien a parapetar-se rere el mur original.

Tampoc van faltar, conforme al guió habitual, un parell de conxorxes, de les quals de fet no es coneix gaire: un intent de secessió del senador Corneli Priscià, governador de la Hispània Citerior, pels volts del 145, que fracassaria i pel qual seria jutjat però no pas condemnat, ja que abans es va suïcidar, i una conspiració del senador Titus Atili Ticià contra l’emperador per ocupar-ne el tron, que va ser descoberta, sent jutjat a continuació pel Senat, condemnat a mort, executat i sotmès –cosa gens habitual sota Antoní– a la confiscació de béns i, com ho havia estat Domicià, a la damnatio memoriae.

Sobre les obres públiques fetes a Roma per iniciativa seva, a més de la construcció del temple de Faustina ja esmentat, cal citar la del majestuós temple consagrat a Adrià, la finalització del mausoleu d’aquest (castell de Sant’Angelo), fent-lo coronar amb una gran quadriga de bronze que guiava l'emperador difunt, la restauració de l’Estadi de Domicià, després d’haver-se incendiat, la reconstrucció del pont Sublici... I, fora de la capital, l’engrandiment de la ciutat de Caieta (avui Gaeta) i la millora del seu port, la reforma del port proper de Terracina –lloc de naixement de Galba–, la finalització d'uns grans banys públics amb un gimnàs annex a Òstia –les termes de Neptú–, la construcció de les quals s’havia iniciat sota Adrià, i la restauració dels temples de Lanúvium, la seva ciutat natal.

També al nord d’Àfrica hi va deixar la seva petja: a la Cartago romana, va fer construir les anomenades “termes d’Antoní”, de les més importants de l'Imperi, amb les colossals cisternes que les alimentaven, com també els temples i l’arc de triomf, conegut com a “porta d’Antoní”, de la ciutat de Sufètula (la moderna Sbeitla, Tunísia) i unes calçades que travessaven regions gairebé inexplorades de la serralada de l’Atles.

Tot i que el conservadorisme religiós d’Antoní, devot dels déus nacionals, li impedia de participar de l’hel·lenisme d’Adrià i que va fer front a la marea de divinitats orientals que estenien el seu culte per Itàlia i l’Imperi, amb l’excepció de Mitra, deïtat d’origen persa associada al Sol per a la qual va fer bastir un mitreu –un temple mitraic– a Òstia, seguiria en general una política de tolerància (limitada) envers jueus i cristians. Un d’aquests, per exemple, Valentí, un teòleg gnòstic cristià d’origen egipci que afirmava haver estat instruït per Teudas, un pensador, deixeble directe de Sant Pau, va fixar sense problemes el 140 la seva residència a Roma.

Vet aquí part del resum de la doctrina de Valentí que n’ofereix la Viquipèdia i que potser us serà d’utilitat:

El perfecte eó, Abisme, preexistent, va concebre la idea (Ennoia) d’emanar, i per mitjà del Silenci va donar a llum una parella d’eons: Ment i Veritat, donant lloc a la Quaternitat primordial. La Ment i la Veritat, volent glorificar el Pare Abisme, continuaren les emanacions donant origen a una nova parella: el Logos i la Vida, que a la vegada engendren l’Home i l’Església, donant lloc a la Quaternitat inferior. El procés segueix fins a un total de trenta eons, l’últim dels quals és Sophia (saviesa). Queda així complet el Pleroma diví, [i?] tan sols el primer dels eons (el Nous o Ment) pot contemplar directament l’Abisme, experimentant així un plaer infinit.

Temps després, entre el 155 i 160, arribaria també a Roma, per estar-s’hi vint anys i dur a terme sens dubte una activitat proselitista, Hegèsip de Jerusalem, un escriptor cristià d’origen jueu autor d’una obra perduda contra les “heretgies” justament dels gnòstics, que professaven la salvació pel coneixement d’una realitat divina interna i que interpretaven les escriptures al·legòricament, cosa que els distingia dels cristians no iniciats que venien de l’hort.

A més, que l’emperador posés traves a la delació dels cristians pel càrrec d’ateisme per part de ciutadans privats, faria que molts escriptors cristians l’hagin considerat com a amic de la nova fe: li haurien d'haver preguntat abans a Policarp d’Esmirna, bisbe d’aquesta ciutat que, després que una gentada embogida en reclamés al procònsol la captura i execució “per ateu”, té el dubtós honor d’haver estat el primer prelat mort a la foguera cap al 156 i no és creïble que ho fos contravenint les instruccions o els desitjos d'Antoní. Quant al fet que opinés que la venda per un pare dels seus fills lliures de naixement era «una cosa il·lícita i vergonyosa» tampoc implica, com s’ha dit eixamplant els narius amb complaença, que fos un avançat a la seva època. De cap manera. Vendre algú en el món antic implicava convertir-lo en esclau del comprador, en una propietat seva, com un moble o un gos, ja que davant la llei l’esclau no era una persona. La preocupació per l’esclavització errònia d’un ciutadà lliure era la pròpia de l’estat i venia de lluny. I és que, com escriuria el destacat jurista Juli Paulus el segle següent, «a una persona lliure no se li pot posar preu».

Pel que fa als esclaus mateixos, la legislació que durant el seu regnat se’ls va aplicar anava encaminada a protegir la seva integritat física prohibint-ne l’acarnissament al propietari «sense causa justificada»: la mort, si s’arribava a produir, se’n conceptuava com a homicidi i el maltractament «més enllà del que era just» comportava que fos venut a la força per un procònsol i no tornés a la potestat del seu amo. Això estava bé en tant que l’esclau perdia de vista el seu maltractador i continuava tenint un plat a taula, però no estava tan bé perquè perdia, si en tenia, els seus estalvis i sobretot perquè continuava sent esclau: una condició que es tenia per «pitjor que la mort».

Després de breu malaltia –unes febres consecutives a un àpat, s’ha dit, a base de formatge elaborat amb llet crua de les pastures alpines–, quan Antoní va veure l’orella al llop, es va fer traslladar al palau que havia fet bastir a Lorium. Allí, donaria ben aviat com a última contrasenya al tribú de guàrdia la paraula Aequanimitas ‘equanimitat’, cosa que se non è vera, è ben trovata i expiraria tot seguit. Era el 7 de març de l’any 161.

Es pot dir que el seu regnat va representar la calma poc abans que canviés el vent i una massa de núvols negrosos provinents de fora de l’Imperi planés sobre els territoris de frontera.