Principat. Dinastia dels Severs
Marc Ofeli Macrí, moro de Cesarea (actual Cherchell, a la costa d’Algèria), nat vers l’any 164, a qui tothom descriu com un bon gestor i un militar més que mediocre, havia estat un ciutadà més, vénen a dir les fonts, amb una orella perforada per lluir-hi una arracada i sense fortuna, sense títols, sense categoria, sense amistats, sense una carrera política ni militar que l’avalés. Potser no n’hi ha per tant: és cert que era el primer emperador que no procedia de la classe senatorial, però també ho és que havia estudiat lleis i format part de l’alta burocràcia estatal de Septimi Sever.
En qualsevol cas, és segur que el fet públic i notori que, un cop desaparegut Caracal·la, Macrí –com gairebé tothom– donés per acabada la dinastia dels Severs i pretengués fundar-ne una de nova, Júlia Domna no devia perdonar-ho, com tampoc ser contrariada en la pretensió, tot i assassinat son fill, de continuar sent escoltada en les decisions imperials. Tramaria ben aviat, doncs, una conxorxa de què havia de ser víctima el nou amo del món, però va ser descoberta, eliminats els còmplices i obligada a abandonar Antioquia de Síria, base d’operacions de l’exèrcit a la zona. Ara bé, en comptes de deixar la ciutat, Júlia es va recloure en el palau que hi tenia i, lluny del luxe i el protagonisme a què havia estat acostumada, i patint de càncer de mama, es va deixar morir d’inanició per amor... al poder.
Tornant a Macrí, cal dir que no se’n sap gaire res d’ell, ni tan sols si la seva esposa es deia Nònia Celsa, com s’afirma a la Historiae Augustae, fins que, regnant Septimi Sever, el totpoderós Plaucià, a qui tan mal final esperava (fet executar per Caracal·la), el nomenaria majordom. Més endavant, sembla que el 212, va esdevenir prefecte del pretori, responsabilitat que compartia amb Marc Oclatini Advent, que acabaria dirigint els serveis d’intel·ligència dels Castra Peregrina, un centre a Roma que, amb exploradors i militars encarregats d’altres funcions, hostatjava els espies que s’enviaven a territori enemic. Cinc anys després va passar el que va passar, fet arran del qual faria incinerar, vessant llàgrimes de cocodril, el cadàver de l’emperador fratricida i facturar-ne les cendres perquè s’enviessin a la capital i s’enterressin al mausoleu d’Adrià.
D’altra banda, un cop proclamat per l’exèrcit, no es va desplaçar a Roma (de fet, no tornaria a posar-hi els peus), sinó que va escriure al Senat demanant-li que ratifiqués la seva nova situació i els senadors de seguida el van admetre entre ells, van confirmar-li tots els honors imperials i concedir-li el títol de Pater Patriae, eufòrics com estaven els seus integrants no pas per nomenar-lo sinó per haver-se desempallegat del monstre.
D’entrada, Macrí va realitzar una purga, fent executar aquells de qui sospitava que podien amenaçar el seu nou estatus, purga que li alienaria les simpaties de molts dels membres de l’exèrcit i li reportaria l’odi dels qui havien estat lleials a Caracal·la; reemplaçant molts dels governadors provincials per individus de cognoms tan poc il·lustres com el seu –cosa que no va llimar precisament el menyspreu que sentien per ell els senadors– i fent nomenaments que no tenien cap ni peus a ulls de gent tan assenyada com Cassi Dió: cas, per exemple, del Marc Oclatini Advent a qui m'he referit més amunt.
Aquest home havia servit al principi en les forces mercenàries, entre els espies i els exploradors, i després d’abandonar aquell destí s’havia convertit en correu i va ser-ne nomenat cap, havent aconseguit després una procuradoria; i ara l’emperador el va nomenar senador, col·lega de consolat i prefecte de la Ciutat [de Roma], encara que ja no s’hi podia veure per culpa de l’edat, ni llegir per falta d’educació, ni tractar res per falta d’experiència. La raó per a l’ascens d’Advent va ser allò que havia gosat dir als soldats després de la mort de Caracal·la: “L’Imperi em pertany, ja que sóc més gran que Macrí; però, com que sóc summament vell, l’hi cedeixo.” No obstant això, va semblar que feia broma quan va dir-ho, i que Macrí també havia d’estar fent broma en concedir la més alta dignitat del Senat a un home així, que ni tan sols podia mantenir una conversa respectable amb ningú al Senat quan va ser cònsol, i que el dia de les eleccions, per tant, va fingir estar malalt.
Com a colofó, s’hi pot afegir que quan a finals d’estiu Roma va patir incendis, el primer el del Colosseu (és a dir, l’Amfiteatre Flavi), que les flames arrasarien, i pluges torrencials que van causar el violent desbordament del Tíber, que arribaria a arrossegar persones, aquesta llumenera d’Advent, que ja havia pres possessió del càrrec de prefecte urbà, no es va guanyar la simpatia precisament dels ciutadans en mostrar-se incapaç de reparar els danys materials causats, i se’l va haver de reemplaçar.
En qualsevol cas, eren molts els fronts que el flamant emperador tenia oberts i no tots militars. Entre els darrers, cal esmentar les incursions dels armenis, revoltats i cada cop més envalentits, i sobretot la imperiosa necessitat de posar punt i final a la costosa campanya contra els parts atesa la situació de mira’m i no em toquis en què el seu predecessor havia deixat les arques de l’estat.
Caracal·la havia fet presoners, segurament com a ostatges, el príncep Tiridates, fill de Cosroes I d’Armènia, rei client de Roma, la seva mare i altres familiars, fet que havia provocat al país un merder important, però mort Cosroes aquell mateix 217, Macrí va decidir tornar-los tots a casa juntament amb unes saques d’or i una paga vitalícia al nou monarca, Tiridates II, amb la condició que no deixessin de respectar les fronteres de l’Imperi i hi hagués bon rotllo.
A l’estiu, un gran exèrcit part comandat per Artaban IV, oncle patern de Tiridates II, va buscar l’enfrontament amb els romans per venjar-se de l’anterior incursió traïdorenca de Caracal·la, que havia violat el tractat vigent entre els dos pobles. Infructuoses les negociacions encaminades a evitar el conflicte pel control de gran part de Mesopotàmia, ocupada aleshores pels parts, que oferien unes condicions inacceptables per a l’emperador, la gran topada es va produir a Nisibis, al sud-est de l’actual Turquia.
La matinada del primer dia, els romans, desplegats en la formació habitual, amb la seva infanteria al centre i la cavalleria i tropes lleugeres a les ales, va rebre de primer una pluja intensíssima de fletxes i a continuació un atac dels catafractes a cavall, fortament armats i protegits, i dels llancers a dromedari, l’acostament dels quals van dificultar escampant al seu davant gran nombre d’obriülls (murices ferrei), una petita arma formada per unes quantes pues de ferro, esmolades i disposades de manera que, en caure a terra, una pua sempre apuntava cap amunt. Per als atacants, que van prodigar les escomeses, ni aquella jornada ni la següent va reportar els resultats que n’esperaven, però es considera que al tercer dia van obtenir la victòria, tot i que a un preu molt alt. Les baixes de tots dos bàndols eren impressionants: la plana estava entapissada de morts i els dromedaris, en especial, havien caigut a carretades.
En aquest punt, Macrí va enviar una ambaixada a Artaban proposant-li la fi de les hostilitats mitjançant la bonica suma de 200 milions de sestercis i l’altre va acceptar. Però la pau a preu d’or exigia trobar fons en algun lloc i no se li va acudir cap més manera que finançar els pagaments reduint la esplèndida paga que Caracal·la havia concedit als legionaris i, pel que fa als pretorians, els la va fixar en les quantitats establertes al seu dia per Sever. No cal dir que això, sumat al que consideraven claudicació davant els parts, va canviar l’actitud de la soldadesca cap a ell, a qui van titllar de covard i aplicar epítets contundents.
Ell, per contra, que havia fixat la seva residència a Antioquia, tot cofoi o fent-ho veure, devia enviar aleshores al Senat la carta que li atribueix Herodià:
És del vostre coneixement el meu pla de vida de sempre i la inclinació del meu caràcter a la bondat. [...] Jo vaig ser des d’un principi amic de la paciència i la moderació. I ara en teniu una prova. Hem posat fi a la guerra contra els parts, una guerra molt greu per la qual tot l’imperi romà estava agitat. Ho hem aconseguit, d’una banda, combatent valerosament sense patir la més mínima derrota, i, d’altra, pactant amb un gran rei, que ens atacava amb un nombrós exèrcit, i fent un lleial amic d’un enemic difícil de sotmetre. Mentre jo tingui el poder, tothom viurà sense por i no hi haurà vessaments de sang; més que un govern personal serà el d’una aristocràcia. I que ningú em desdenyi, ni consideri un error de la fortuna el fet que jo, un membre de l’orde eqüestre, hagi assolit aquesta dignitat. Perquè de què serveix un noble bressol, si no l’acompanya una naturalesa íntegra i humanitària? [...].
I el Senat, molt lluny dels fets, votaria en honor seu sacrificis per la “victòria” i li concediria el títol de Pàrtic.
Aleshores, mentre les legions es posaven a buscar algun substitut a Macrí amb possibilitats, van recomençar les conxorxes contra seu. El relleu de Júlia Domna que, com ja he explicat, havia encapçalat la primera, el va prendre la seva germana gran, l’ambiciosa Júlia Mesa, que l’havia acompanyat quan l’altra va marxar d’Èmesa, la ciutat natal de totes dues (l’actual Homs siriana), per instal·lar-se a la capital de l’Imperi. I si fins aleshores s’havia mantingut a l’ombra de la germana petita, un cop finada aquesta, el fet que l’emperador, recelós del seu poder, en decretés la deportació a Èmesa, permetent-li –cosa rara– conservar la seva fortuna, amassada durant els anys passats a la cort, no va fer sinó ajudar-la a desenvolupar els seus plans amb més comoditat, tothora secundada pel seu conseller eunuc Gannis.
La matriarca dels Severs tenia en aquell moment 58 anys, era vídua i mare de dues filles, Júlia Soèmies i la més jove Júlia Mamea, amb les quals, arribada a Síria i sense perdre un minut, va conspirar per eliminar Macrí i introduir algú de la seva sang al tron («La famíiiilia...», que hauria dit Don Vito Corleone). Els únics candidats possibles eren els seus néts: Vari Avit Bassià, de tretze anys i més rar que la carn de gos, fill de Soèmies, ja vídua, i Alexandre Bassià, o Alexandre Sever, fill de Mamea i Gessi Marcià, cinc anys més petit que son cosí. Convé saber que a Avit, no serà fins a molts anys després de la seva mort, que el coneixerà la història com a Elagàbal, pel nom de la deïtat solar d’Èmesa, El-Gabal, que paradoxalment es venerava allà en forma de pedra cònica negra (betil) i a la qual ell servia, seguint la tradició familiar, com a summe sacerdot, sacrificant animals sobre l’altar i dansant com una dona, amb una diadema amb joies encastades i vestit de seda xinesa amb brodats d’or.
Les tres conspiradores es van decantar, per raó d’edat, per promocionar Elagàbal i, amb aquesta finalitat, estendrien el rumor que era fruit d’una unió entre Caracal·la i la seva cosina gran. Això, naturalment, deixava Soèmies com a adúltera però, a part que ni el seu difunt marit ni Caracal·la no protestarien, resultava imprescindible per al seu propòsit.
A la sortida del sol del 16 de maig, el comandant de la legió estacionada a Èmesa va declarar emperador Elagàbal, que amb prou feines hauria fet els catorze, raó per la qual, quan Macrí n’informés el Senat, que n’estava in albis, retreuria l’excessiva joventut del presumpte hereu de Caracal·la i el titllaria (encertadament) de boig. Però, de moment, la unitat de cavalleria que hi va enviar a posar ordre seria anihilada. L’incident el va dur a penedir-se de cop i volta de la seva política precedent i, ara sí, va fer un donatiu a les tropes abans de liderar un atac en tota regla sobre aquella ciutat que, dissortadament per a ell, va fracassar, i es va haver de retirar de nou a Antioquia.
Prop d’aquesta ciutat, el 8 de juny, enfrontaria amb els seus pretorians les tropes sollevades, molt superiors en nombre i comanades per Gannis, que no obstant això no tenia cap experiència en assumptes militars. La batalla campal es va iniciar amb avantatge dels primers, que van aconseguir trencar la línia enemiga, però capgiraria la situació no sols el fet que Júlia Mesa i Soèmies, àvia i mare respectivament d’Elagàbal, saltessin dels seus carros i, entre planys, llegissin la cartilla als que començaven a retirar-se, sinó que el Nen a cavall, pel·liculer, brandís l’espasa com a punt de carregar tot sol contra els de Macrí. Aquest, en veure que es renovava l’atac va perdre la calma i, amb un grup reduït de fidels, va sortir al galop cap al seu refugi antioquè tement una derrota.
Ara bé, un cop els seus van capitular al camp de batalla, ni tan sols amb la promesa de diners va poder evitar que les forces que custodiaven la ciutat es passessin a l’altre bàndol, de manera que va confiar el seu fill Diadumenià, de nou anys, a qui havia donat unilateralment els títols d’Imperator i Augustus i que s’havia reunit amb ell, a uns servents lleials perquè el portessin a la cort d’Artaban i el posessin sota la seva protecció, abans d’afaitar-se el cap i la barba i escapar cames ajudeu-me fent-se passar per un soldat.
Aconseguiria arribar a Cilícia i d’allà, en un carruatge del cursus publicus, el servei estatal de transports i comunicacions oficials, recorreria el llarg camí fins al port d’Eribolon, on, amb la idea d’anar a Roma perquè li fossin reconeguts els seus drets imperials, embarcaria en un vaixell de càrrega que el va dur a Calcedònia, l’actual Kadiköy, just a l’altra banda de Bizanci. En aquest altre port, necessitat de cash per continuar el viatge, va cometre la imprudència de demanar-lo a un procurador local que, apostant pel cavall guanyador, va donar l’ordre que se’l detingués i se’l portés, com si es tractés d’un esclau fugitiu, de tornada a Síria.
Arribat a Archelais, avui Aksaray (Capadòcia), el presoner es va assabentar que son fill havia estat capturat per uns desertors a Zeugma, mentre intentava creuar l’Eufrates, i executat. Poc després –juny del 218–, un centurió anomenat Marcià Taure es va unir al grup de Macrí i, complint ordres d’Elagàbal, el va decapitar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada