Anarquia militar
Marc Juli Felip, és a dir, Felip l’Àrab, de llengua materna més probablement aramea que àrab, tenia uns orígens tan poc nobles com els de la immensa majoria de nosaltres i, a sobre, era baixet. El seu pare, el sirià Juli Marí, que tenia ciutadania romana, hauria estat cap d’alguna tribu local i es va incorporar a l’exèrcit romà fins arribar a formar part de l’ordre eqüestre. Felip i el seu germà gran Gai Juli Prisc, de la infància dels quals, ni de sa mare, les fonts no tenen res a dir, van seguir les passes del pare ingressant a la guàrdia pretoriana i escalant-hi posicions sota Alexandre Sever i, després, sota Gordià III.
I ara, abans d’anar a trobar Felip on l’havíem deixat, al capdavant l’any 244 d’un exèrcit derrotat i pagant un importantíssim rescat al rei persa Sapor, una situació extremament vulnerable perquè els soldats propis el podien deixar de seguir considerant-lo responsable del fracàs i del que als seus ulls era una claudicació vergonyosa, se’n pot dir que dotze anys abans havia contret matrimoni amb Màrcia Otacília Severa, jove romana de qui no se sap gran cosa fora que Eusebi de Cesarea la fa cristiana, que li va donar dos fills: Marc Juli Sever Felip (conegut com a Felip el Menor), nat el 237, i Júlia Severa, que sols es coneix per evidència numismàtica. Hi ha qui diu que encara va tenir un tercer fill anomenat Quint Sever Felip (247), però si això és cert també ho és que ningú en cantarà mai gall ni gallina.
Atès que l’objectiu més important de Felip era sortir de Pèrsia com més aviat millor i anar a Roma, on podria aconseguir el reconeixement del Senat i establir-se com a emperador amb tots els ets i uts, un cop va haver afluixat la moma i pactat que Armènia i bona part de Mesopotàmia es trobaven en l’esfera d’influència de l’altre a canvi que Osroene i la porció de Mesopotàmia reconquerides pels romans en aquella campanya, havien de romandre dins l’imperi, va deixar son germà com a governador amb plens poders de les províncies orientals (rector Orientis) i va tornar a la capital amb el seu exèrcit. Aquí, a finals de l’estiu del 244, seria confirmat com a august i, guanyat per l’ambició d’esdevenir fundador d’una dinastia, com Macrí i Maximí –i tan inútilment com ells–, proclamaria hereu del tron, pocs mesos després, el xavalet de sis anys que era son fill (l’acreditat), i faria deïficar son pare Juli Marí que, evidentment, no havia estat mai emperador.
Prisc, per la seva banda, començaria a governar d’una manera despòtica i a recaptar impostos com si no hi hagués demà, cosa que provocaria el 248 una revolta encapçalada per Marc Jotapià, pertanyent a l’elit local, que al·legava estar emparentat amb Alexandre Sever i que es va proclamar emperador, fent d’Antioquia la seva capital. Finalment la rebel·lió seria sufocada, fet a partir del qual faig notar que de Prisc, no se’n sap res més. Hi ha qui proposa que podria tractar-se de l’usurpador del mateix nom que correria per les províncies orientals durant els regnats següents i si l’encerto, l’endevino. Quant a Jotapià, al cap d’un temps, segurament ja regnant Deci, va ser assassinat pels seus mateixos soldats. I bona nit cargol!
Ara bé, sense comptar l’enorme tribut pagat als perses ni la donació que Felip devia fer a l’exèrcit per assegurar-se’n l’acceptació, potser cal relacionar el frenesí recaptatori de Prisc amb la decisió megalomaníaca de son germà de fundar al costat mateix de la minúscula localitat de Shahba, on com deveu recordar, havia nascut, una ciutat de nova planta que va anomenar Filipòpolis (avui Plovdiv) i que va fer omplir amb estàtues seves, temples, com el dedicat a la deessa Roma, amb belles columnes corínties, termes, palaus... (una ciutat, per cert, la construcció de la qual interrompria la mort del seu fundador i mai es conclouria). Naturalment, per cobrir l’astronòmic cost d’aquestes obres i escurat com estava, l’emperador va haver d’augmentar els impostos i, en el que resultaria ser una disposició molt poc encertada, va deixar de pagar subsidis a les tribus del Danubi septentrional que havien mantingut la regió segura.
Aleshores, en una demostració de com consideraven de greu aquesta desatenció i enardits per la derrota dels romans a Orient, van travessar el Danubi carps i gots, que van envair Mèsia (avui Bulgària) i, segurament poc després, els germànics, que van caure sobre la província de Pannònia. El cunyat de Felip, Severià, que comandava Mèsia i Macedònia per nomenament de l’emperador durant el seu viatge cap a Roma, no va poder aturar la marea bàrbara. I a poc d’haver arribat a la capital i sense poder-hi fer diumenge, Felip va traslladar-se a la regió amb un poderós exèrcit i hi va emprendre operacions militars que li permetrien collir alguns triomfs. L’estiu del 246, aconseguida la victòria consistent a estabilitzar de moment la situació, se li regalaria el títol de Carpicus Maximus i més endavant el de Germanicus Maximus.
El 247 Felip tornaria a Roma per tal de preparar les festes commemoratives l’abril del 248 de l’any 1000 AUC (‘ab urbe condita’, des de la fundació de la ciutat, segons el calendari romà), l’esdeveniment més transcendental del seu regnat que comportaria exorbitants despeses; una celebració que combinaria amb la del desè segle de Roma, els Jocs Seculars, i la dels seus èxits al Danubi, i que presidiria al costat de son fill Felip el Menor, cèsar des del 244 i que aquell estiu (247) havia nomenat coemperador.
Els relats contemporanis –cap d’ells de testimonis directes, tot s’ha de dir–, parlen de celebracions fastuoses, extremament populars, durant tres dies sencers. Incloïen des de sacrificis als déus a la vora del Tíber i en presència de l’emperador, passant per banquets, concursos, espectacles teatrals i l’emissió en gran quantitat de monedes especials, amb frases gravades que expressaven desitjos de pau eterna, salut, prosperitat, justícia pública..., fins als inevitables jocs.
Es diu que en el Colosseu hi van deixar la pell a la major glòria de l’Imperi centenars d’animals exòtics, entre ells hipopòtams, cavalls salvatges, lleopards, lleons, hienes, girafes i fins i tot un pobre rinoceront i, per si no fos prou, més de mil gladiadors, cosa que millor prendre’s amb reserves ja que com a protagonistes del plat fort dels jocs, descomptant les curses de bigues i quadrigues, la seva mort no era gens rendible: és més fàcil de creure que la majoria fossin criminals i esclaus condemnats ad bestias o bé que comptessin els cadàvers amb ulls de multiplicar. Fos com fos, Felip va aprofitar l’avinentesa per elevar son fill a la categoria de coemperador, cosa que incloïa el títol de sacerdot principal.
I parlant de sacerdots, les fonts cristianes tenen de l’Àrab una excel·lent imatge, probablement per haver dictat lleis com ara la prohibició de la castració o la il·legalització de la professió de prostitut homosexual actiu, els anomenats exoleti (no la dels catamiti, o passius, per bé que els uns i els altres continuarien molts anys en exercici). I també pel favor que va dispensar a l’Església en permetre que continués enfortint la seva organització i la seva posició econòmica, i comencés, com el gra de mostassa de la paràbola, a esdevenir arbre, cosa certament notable tenint en compte que la simple voluntat de pertinença al moviment d’un líder subversiu –Jesús–, jutjat, condemnat i executat per les autoritats feia dels cristians uns elements fora de la llei.
Les mateixes fonts obvien, en canvi, que es quedés de braços plegats, com les autoritats locals, davant l’espontània degolladissa el 248 a Alexandria, gresol de cultures i creences, de cristians –és a dir, d’ateus susceptibles de pertorbar la societat amb la seva manca de civisme i d’atreure sobre ella la ira dels déus–, instigada per un profeta llunàtic i portada a terme per la plebs exaltada: a un li van clavar claus als ulls; a una altra, que va insultar els déus que li exigien que adorés, la van treure de la ciutat arrossegant-la pels talons i la van lapidar...
És més. Hi ha una tradició oral que recull Eusebi de Cesarea uns 75 anys després de la mort de Felip, que afirma, introduint-ho amb un «segons es diu», que era cristià i que quan es disposava a entrar en una església per a la vetlla pasqual, el bisbe –a qui no anomena– no li va permetre entrar fins que confessés els seus pecats en públic i, fet això, li va ordenar seure entre els penitents, cosa que hauria fet increïblement de bona gana. Versions de dècades després van situar aquest esdeveniment impossible a Antioquia i van descobrir que aquell prelat intrèpid havia estat el bisbe Sant Bàbiles, una tradició que no va deixar d’enriquir-se amb noves aportacions al llarg dels segles.
Pel que fa al cas, l’anglès Edward Gibbon, a qui es considera el primer historiador modern, va escriure:
El favor públic i fins i tot parcialitat de Felip envers els sectaris de la nova religió, i el seu constant respecte pels ministres de l’església, van donar un cert color a la sospita, que va prevaler en els seus propis temps, que l’emperador mateix havia esdevingut un convertit a la fe; i va donar alguns motius per a una faula que es va inventar després, [en el sentit] que havia estat purificat per confessió i penitència de la culpabilitat contreta per l’assassinat del seu innocent predecessor [Gordià III].
Esclar que també hi ha historiador que sosté que encara que no donés cap mostra pública de la seva vinculació al cristianisme, ho va ser en la intimitat, argument que resulta tan difícil de refutar com de provar.
Mentrestant, quan durava encara el clima festiu a Roma, les victòries relatives que havien aconseguit frenar per un temps les incursions bàrbares a través del Danubi no havien satisfet les legions presents a la regió, probablement a causa de la merda de botí obtingut i perquè aquestes incursions, si bé en menor escala, havien continuat. Aviat va sorgir la rebel·lió, i les tropes van proclamar emperador l’oficial Tiberi Claudi Marí Pacatià, d’origen gal. Aquest devia haver pres Viminacium, perquè la seca d’aquesta ciutat –la principal de la província–, va encunyar el 248 monedes que, si duien en el revers les mateixes frases de propaganda que les de Felip (prosperitat, pau eterna i tal), mostraven en l’anvers l’efígie de l’usurpador.
Però es van produir altres rebel·lions entre els soldats i és que tenir un emperador a la vora els devia semblar garantia de victòria i la seguretat, poca broma, de cobrar puntualment la paga. A banda de l’aixecament a l’est de Jotapià en resposta al govern opressiu de Prisc, n’hi va haver d’altres, liderats per Silbanac i Sponseanus, respectivament, però estem de pega perquè d’ells se n’ignora gairebé tot, a excepció del fet que no van tenir gaire èxit. El celta Silbanac, que podria haver comandat tropes indígenes auxiliars de l'exèrcit romà, es va revoltar contra Felip, fos a la Gàl·lia o a la Germània superior, arribant a encunyar moneda pròpia: una rebel·lió que devia acabar sota Deci. De Sponseanus només se’n té notícia per un misteriós auri trobat a Transsilvània el 1713 amb el seu retrat a l’anvers.
Fos com fos i aclaparat per tants aspirants al tron i tant de mullader, Felip es va oferir a renunciar a la porpra, però aquesta idea va ser ràpidament descartada pel Senat, que va decidir recolzar-lo contra vent i marea. Ell, aleshores, va enviar al capdavant de diverses legions, amb el mandat excepcional de governar conjuntament les províncies de Pannònia i Mèsia, el distingit senador pannoni Gai Messi Quint Deci, que es va limitar a dir abans de posar-se en marxa que Pacatià seria assassinat pels seus homes mateixos abans que ell hi arribés. I devia ser així, perquè no consta que tingués cap problema per sufocar la revolta i tampoc, dit sia de passada, per acabar amb les incursions bàrbares a la zona.
Per bé que li anessin les coses a Deci, la decisió de donar-li tant de poder no sembla que fos gaire encertada ja que la primavera de l’any 249, quan ja havia eliminat el perill a la zona, les legions que comandava, eufòriques i revoltades, van presentar-li la disjuntiva de pelar-lo ipso facto o proclamar-lo emperador. No cal dir que, potser contra el propi voler, va acceptar la segona opció. De seguida reuniria les seves tropes i es posaria en marxa cap a Itàlia. (Joan Zonaràs, un teòleg i historiador de molts segles després, afirma que Deci va escriure a Felip per assegurar-li que li romania lleial i que renunciaria a la corona tan bon punt pogués escapar de les legions, però que el destinatari no el va creure. Estic convençut que se’m disculparà si jo faig el mateix amb l’afirmació de Zonaràs.)
El cas és que Felip li va sortir a l’encontre amb les seves pròpies forces –dues legions de reserva– i el setembre d’aquell any tots dos exèrcits es van trobar a la rodalia de Verona, una ciutat del Vèneto, al nord d’Itàlia. Els rebels, que tenien la superioritat numèrica, van guanyar la batalla i l’Àrab, sense el preceptiu presagi previ de mort com no fossin les ferides rebudes en combat, sense ni un mal avís que hagués perdut la protecció dels déus, pagava amb la pell. Havia regnat cinc anys i mig, cosa que en aquells temps no deixava de ser tot un rècord.
Segons els historiadors antics, son fill, el coemperador Marc Juli Sever Felip, també conegut com Felip el Menor, hauria acabat juntament amb ell. Avui, però, es creu que aquest s’estava al campament pretorià de Roma i que no va ser fins que hi arribés la notícia de la mort de son pare, que la guàrdia va deixar-lo sec als dotze anys, l’edat de començar l’ESO. També és veritat que quan es tanca una porta, s’obre una finestra, perquè de seguida Gai Juli Prisc s’autoproclamaria emperador. Malauradament, ni tindria gaire èxit ni tampoc trigaria a anar-se’n al sot, diu que assassinat, al començament del regnat de Trebonià Gal, a final del 250 o començament de l’any següent.
