Anarquia militar
El setembre del 249, després de la victòria aconseguida sobre les tropes imperials de Felip l’Àrab, Gai Messi Quint Trajà Deci –Deci per als amics– va marxar a Roma on rebria el reconeixement del Senat com a emperador. Però abans de res permeteu que us faci cinc cèntims de la seva vida i miracles fins llavors.
Nat en un llogarret anomenat Budàlia, avui Мартинци, prop de Sírmium (a Pannònia, avui Sèrbia), va casar aneu a saber quan amb una tal Herènnia Etruscil·la, que li donaria dos fills: Herenni Etrusc, el primogènit i, al cap de vuit o nou anys, Hostilià. Governador, en algun moment anterior al 235, de Mèsia Inferior, entre aquest darrer any i el 238, Deci es va convertir, sota Maximí el Traci, en governador de la Hispania Citerior Tarraconensis. Més endavant, podria haver estat prefecte de la capital abans de ser enviat al Danubi a governar, com ja vaig explicar, les províncies de Mèsia i la seva natal, ser proclamat emperador pels seus soldats i enfrontar-se finalment amb Felip prop de Verona.
Un cop al tron, una de les seves primeres mesures seria fer reparar les calçades de tot l’Imperi i ordenar la construcció, entre altres edificis, de les termes anomenades Banys de Deci, al turó de l’Aventí, on anirien a sucar les carns els rics patricis d’aquell barri, residència de la crème de la crème de la ciutat.
Una altra mesura, no tan celebrada pels historiadors, presa tot d’un plegat a finals d’aquell 249, va consistir a promulgar un edicte (o el primer d’uns edictes), que no ha arribat fins a nosaltres i que obligava la població a participar en un acte de lleialtat político-religiosa, sacrificant als déus oficials en presència d’una comissió local, facultada per portar davant la justícia tots aquells que s’hi neguessin. Es tractava, en principi, d’implorar dels déus que allunyessin els perills ben reals que amenaçaven l'Imperi i que en teoria afectava tots i cadascun dels habitants de l’Imperi, incloent-hi dones, nens i esclaus, però que s’havia interpretat fins ara com una mesura contra els cristians, malgrat que ni tan sols els esmentava. En qualsevol cas, de l’edicte sí que es derivaria indirectament la primera persecució sistemàtica i universal contra els cristians i no cristians que es van negar obertament a sacrificar.
Per tenir constància oficial d’haver complert el deure religiós calia als sospitosos obtenir uns certificats (libelli), l’estructura bàsica dels quals venia a ser: a1) comissió de la localitat corresponent a la qual es dirigia; a2) nom, lloc de naixement, edat i altres dades del sol·licitant; b) declaració d’haver complert els sacrificis als déus al llarg de la vida; c1) declaració de l’actual compliment del sacrifici en presència de la comissió; c2) sol·licitud de certificació del fet; d1) certificació pels testimonis de la comissió i autenticació per una autoritat, i d2) data de l’actuació al peu.
D’aquests libelli se n’han conservat uns quants. Com aquest:
A la comissió de sacrificis del llogarret d’Alexandre Nesos, Aureli Diògenes, fill de Sabatus, d’uns setanta-dos anys d’edat, que té una cicatriu a la templa dreta, diu: «He sacrificat sempre amb fidelitat als déus i avui he participat, en la vostra presència, en els sacrificis i les libacions prescrites i he menjat de la carn sacrificada. En prova d’això, demano el vostre testimoniatge. Jo, Aureli Diògenes, us he adreçat aquesta instància.» [I un dels dos integrants de la comissió certifica tot seguit:] «Jo, Aureli Sir, t’he vist participar en els sacrificis, en el primer any del regnat de l’emperador Deci.
Molts van ser dins l’Església els qui, empassant-se les seves creences, passaven per la pedra o bé, si s’ho podien permetre, subornaven els funcionaris per obtenir un certificat fals que els evités ser acusats de cristians; tots ells eren vistos pels seus correligionaris com a traïdors que confraternitzaven amb els dimonis. Sant Cebrià de Cartago mateix, que no simpatitzava precisament amb els pagans, parla a les seves epístoles de la fugida de les ciutats de molts membres de l’Església (ell mateix en va ser un) i de l’apostasia dels seràfics bisbes hispans Basilides i Marcial a Astorga-Lleó i Mèrida respectivament, i diu d'ells que eren libel·làtics.
Naturalment hi va haver víctimes. Una de les primeres va ser Fabià, de qui diu la llegenda coneguda per Eusebi de Cesarea que era un pagès present a la capital el 236, en el moment que el clergat i els fidels anaven a escollir el pastor que havia de succeir el grec Anter a la seu de Roma, quan un colom se li va posar a la testa, fet que es va considerar un senyal que Déu havia votat per aquell desconegut i immediatament se’l va ordenar sacerdot i bisbe, tasca aquesta darrera que requeria unes condicions especials que enumera la Primera carta de Sant Pau a Timoteu:
Per a bisbe cal tot això: que ningú en tingui cap queixa; que sigui marit fidel a la primera muller, sobri, assenyat, educat, acollidor, ben dotat per ensenyar, no donat al vi, ni violent, sinó moderat, enemic de les baralles i que no vagi rere el diner; que sàpiga governar bé casa seva i fer-se obeir i respectar pels fills.
Fabià, que es devia negar a sacrificar, aniria a parar a la presó on seria executat el gener del 250.
Van ser torturats i empresonats, que ens consti, el patriarca Alexandre de Jerusalem, aleshores anomenada Aelia Capitolina, que va morir a la presó, i l'erudit castratus Orígenes, que hi va sobreviure. Van ser màrtirs –no tan eminents– el prevere Sant Pioni i els seus companys Sabina i Asclepíades, a Esmirna, i també, si és que mai van existir, els sants Senent i Abdó, més coneguts a casa nostra com Sant Nin i Sant Non, advocats contra la calamarsa, els cadàvers eixarreïts i gloriosos dels quals donarien molt de joc, ja que reclamen tenir-los (sencers) la basílica de Sant Marc dins l’actual palau de Venècia i l’abadia benedictina de Saint-Médard de Soissons, a la Picardia històrica, on es diu que hi són des del segle VII; també se’n veneren parts dels cossos a l’abadia de Santa Maria d’Arles, al Vallespir, almenys des de finals del segle IX; a Florència...
Mentrestant, aprofitant que les tropes que custodiaven la frontera del Danubi estaven molt delmades per l’enfrontament entre Felip l’Àrab i Deci, una coalició de diverses tribus –en unió d’un bon nombre de desertors romans– van atacar la regió de Dobrutja, entre Bulgària i Romania, dividides en dues columnes a les ordres del cabdill got Cniva (sobrenom que fa feredat: com l’anglès knife, significa ‘ganivet’). I mentre una de les columnes, després d’assetjar inútilment Marcianòpolis, l’actual Devnja, marxava al sud a provar sort amb Filipòpolis, actual Plovdiv (res a veure, doncs, amb la Filipòpolis siriana de Felip), l’altra columna, amb Cniva al capdavant, creuava el Danubi més a l’oest, rumb a Esco i la fortalesa legionària de Novae, a uns 4 km a l’est de la moderna ciutat de Svishtov. A Novae, el governador Trebonià Gal resistiria amb èxit els atacs de què la van fer objecte els homes de Cniva, sense poder-los impedir però que continuessin l’avanç cap a Nicòpolis del Danubi, la principal ciutat de la zona.
El 250, l’emperador i son fill Herenni Etrusc, ja honorat amb el títol de cèsar, acabaven d’expulsar els carps que havien envaït la província de Dàcia i s’havien desplaçat amb l’exèrcit a Mèsia. Allí caurien per sorpresa damunt els atacants a la rodalia de Nicòpolis, ciutat que tenien encerclada, derrotant-los i forçant-los a aixecar el setge. Tot i això, la victòria no va ser decisiva i Cniva amb les seves tropes encara en (relatiu) bon estat va marxar en ordre més al sud, a través de la muntanya Hem, pertanyent a una cadena dels Balcans que travessa la moderna Bulgària d’oest a est, perseguit per Deci. Quan aquest va arribar a marxes forçades a Stara Zagora, en el centre del país, aleshores Ulpia Augusta Traiana i, abans, Bèroe, amb els homes i els cavalls exhaustos, Cniva, que estava molt més a prop del que creia l’emperador, va aprofitar el moment per atacar-los i vèncer-los (batalla de Bèroe).
Deci, amb la cara de pomes agres que és de suposar, va fugir cames ajudeu-me amb el seu malmès exèrcit en direcció a Novae per unir-se a Trebonià Gal deixant via lliure a Cniva per saquejar Mèsia i assetjar de nou Filipòpolis durant la primavera i l’estiu del 251. Aquí, dins la ciutat assetjada, les tropes proclamarien august el seu comandant, Titus Juli Prisc, que era el governador de Tràcia i Macedònia i aviat el Senat, informat puntualment, el declarava enemic públic per pretendre la usurpació del tron. De tota manera, el seu desafiament duraria poc: assabentat de la derrota de Deci que, per tant, no podria acudir a ajudar-lo, va albergar l’esperança de negociar amb els gots el lliurament de la ciutat. I ho va intentar.
Però és ben sabut que en la guerra, com en l'amor, tot s'hi val i els atacants, un cop se’ls van obrir les portes de la ciutat, van trencar la treva i hi van irrompre massacrant-ne gran part dels habitants (100.000 segons Ammià Marcel·lí), entre els quals segurament Prisc mateix, que no tornen a citar les fonts, per tornar-se’n aleshores al nord amb milers de captius, entre ells membres de la classe senatorial romana, i un important botí.
Mentrestant, a la llunyana Roma, aprofitant l’absència de l’emperador, el senador Juli Valent Licinià, comptant amb el suport de molts col·legues i d’alguns sectors de la població es va revoltar contra ell. Però l’home de confiança de Deci i futur emperador Publi Licini Valerià, que com a princeps senatus tenia Roma sota la seva responsabilitat, va sufocar ràpidament la revolta i executar Licinià.
Ningú va poder eliminar de la ciutat, però, un enemic molt més temible que ha passat als annals de la història de la medicina com la pesta de Cebrià (pesta com a sinònim de malaltia contagiosa causant d’elevada mortaldat), amb una simptomatologia consistent en diarrea, nàusees, vòmits continus, febre, úlceres a la gola, ulls injectats en sang, bloqueig de l’audició i, en alguns casos, gangrena a peus i mans. Sorgida a Etiòpia, s’havia estès a Egipte (l’any 249 la plaga ja feia estralls a Alexandria) i, des d’aquí, a tot el nord d’Àfrica, l’Àsia Menor, Grècia i, inevitablement, Roma.
El diaca i biògraf de Cebrià, Ponç de Cartago (un Ponç, també sant, que no té res a veure amb el de la fira d’herbes i confitures del carrer Hospital de Barcelona, que diu que era provençal), va escriure sobre els efectes de la pandèmia a la seva ciutat:
Després va esclatar una pesta espantosa [...] que dia a dia va atacar de manera sobtada a moltes persones, cadascuna a casa seva mateix. Tots tremolaven, fugien, allunyant-se del contagi, exposant impiament els seus amics mateixos, com si evitant la persona que segur que moriria de la pesta, es pogués un deslliurar de la pròpia mort. Per tota la ciutat jeien el que ja no eren cossos, sinó els cadàvers de molts [...].
Corroborant aquestes referències literàries a la potència de la pandèmia quan, segons es deia, no hi va haver casa on no morís algun dels residents, un equip d’arqueòlegs italians en el curs d’uns treballs al complex funerari privat de Harwa i Akhimenru, a l’antiga Tebes egípcia (actual Luxor), efectuats entre 1997 i 2012, van trobar cossos humans apilats i coberts amb una gruixuda capa de calç, usada històricament com a desinfectant i van treure a la llum una foguera gegantina amb restes humanes en què s’havien incinerat moltes de les víctimes de la plaga, tot datable a mitjan segle III.
I si Cebrià veia en la malaltia un senyal de la imminent fi del món i una prova de fe amb què aconseguir alliberar-se de la vida terrenal i accedir a l’eterna, Orosi n'atribuïa la difusió a un càstig a la maldat dels governants, mentre els pagans en veien més aviat la causa en el rebuig per part de molts cristians a sacrificar als déus. Tants caps tants barrets.
És digne d’esment que en aquestes circumstàncies aparegués a Alexandria un grup de joves cristians, situats en el graó més baix de l’escalafó social, que es van oferir a assistir els malalts i enterrar els morts i que, fent de portalliteres, arriscaven la seva vida i possiblement propagaven ells mateixos la malaltia: els parabolans o ‘temeraris’. Els components d’aquest grup amb el temps s’arribarien a comptar per centenars i, a més d’aquestes tasques humanitàries, esdevindrien el braç armat del bisbe de la ciutat, Ciril (380 – 444) i, com una mena de camises marrons, paramilitars de les SA del partit nazi, promourien sidrals, enderrocarien temples pagans i linxarien qui convingués al bon bisbe: no sols pagans i jueus sinó, potser principalment, cristians dissidents del corrent majoritari.
Sigui com sigui, la notícia de la caiguda i el saqueig de Filipòpolis va incitar l’emperador a actuar. Després de reparar i reforçar les fortificacions al Danubi i reorganitzar les seves tropes, acompanyat pel general Trebonià Gal i Herenni Etrusc, ja nomenat coemperador el maig d’aquell 251 –alhora que cèsar son germà Hostilià, que havia quedat a Roma amb Herènnia Etruscil·la– , es va dirigir contra els gots que pretenien abandonar territori romà i tornar a casa amb el substanciós botí obtingut.
Devia ser l’agost del 251 quan tots dos exèrcits es van trobar a Abritum, prop de la moderna Razgrad (Bulgària). Allí Cniva havia dividit les seves tropes en tres seccions, amb una d’elles oculta rere un pantà. I tot i que en els primers moments de la batalla, els gots van matar Herenni d’un cop de fletxa, fet arran del qual son pare hauria dit guzmanament als seus «Que ningú no el plori, perquè la mort d’un soldat no és una gran pèrdua per a la República», els romans van aconseguir trencar les primeres línies enemigues. Però aleshores, segurs de la victòria i amb l’afany de desballestar del tot el dispositiu de combat de Cniva, van cometre l’error d’empaitar els que fugien cap al pantà. I allí, en quedar els perseguidors empantanegats (mai millor dit), patirien una derrota catastròfica i una massacre.
L'escriptor cristià Lactanci (sobrenom de qui sembla que es deia Luci Cecili Firmià), explicaria així el trist final de Deci en el fangar: «de sobte, va ser envoltat pels bàrbars i mort, juntament amb gran part del seu exèrcit; no se li va poder donar sepultura, ja que, desvestit i despullat, se'l va deixar a les bèsties i els ocells perquè el devoressin, un final apropiat per a un enemic de Déu». I encara pitjor: el tresor imperial va ser capturat!
Sense pèrdua de temps, Trebonià Gal, que havia salvat la pell, qui sap si retardant expressament la seva intervenció en la lluita, com l’acusa algun cronista, va ser proclamat emperador pels soldats. Quan això es va saber a Roma, el Senat no va deixar escapar l’ocasió de marcar paquet investint a correcuita Hostilià, cosa que va convertir en regent Herènnia Etruscil·la, ja que ell era menor d’edat. Per la seva part, Gal, que devia voler apaivagar l’ira dels partidaris del nano, el va nomenar coemperador i, de passada, cèsar el seu fill Volusià. Però ben poc lluiria la porpra Hostilià, ja que aquell novembre se’l va endur la pandèmia que s’havia ensenyorit de Roma, a menys que l’encertessin els qui sospitaven, potser pecant de malpensats, que Gal l’havia fet assassinar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada