Anarquia militar
Un cop aconseguida la pau a la frontera, per precària que fos, Trebonià Gal va poder tornar a Roma, on malgrat la pèssima situació sanitària causada per la pesta de Cebrià i l’absència de molts prohoms, refugiats a les seves vil·les campestres, faria la seva entrada triomfal a cavall, amb la capa al vent si és que feia vent i un ceptre o similar a la mà esquerra.
El nou emperador havia nascut a Perusa, Perugia en italià, 180 km al nord de Roma, al voltant de l’any 206, en una família amb membres al Senat. Tenia dos fills: Gai Vibi Volusià i sa germana Víbia Gal·la, fruit del seu matrimoni amb Afínia Gèmina Bebiana, potser morta o divorciada d’ell abans que se l’encimbellés a la porpra i de qui, en tot cas, no hi ha cap moneda ni mai va obtenir el títol honorífic d’augusta, que retenia amb permís del Senat la vídua de Deci, Herènnia Etruscil·la. Si de la vida de Bebiana no se’n sap res, en canvi tenim d’ella el més proper a una foto: en efecte, la tapa de l’anomenat “gran sarcòfag Ludovisi” (pel nom del seu primer propietari modern, el cardenal Ludovico Ludovisi), o “de la Via Tiburtina”, tallat en marbre i que data dels anys 250-260, la representa de mig cos, al costat dret, sostenint un rotlle de papir enrotllat a les mans que, en un context funerari, simbolitzava que la vida de la persona ja havia estat “escrita”, i al costat esquerre, assegut, Trebonià Gal rebent captius bàrbars.
Ell, després de ser ascendit a cònsol, el 250 va ser nomenat governador de la província de Mèsia. Allí li procuraria una gran popularitat a l’exèrcit l’efectiva defensa que va fer de les fronteres contra els constants atacs dels gots. Ara bé, tot canviaria arran de la pau que hi havia signat precipitadament després de la greu derrota soferta a Abritum, un pacte que va ser vist amb indignació per una majoria dels seus homes perquè, a canvi d’acabar amb el conflicte i que els invasors es retiressin a l’altra banda del Danubi, els havia permès de retenir el botí obtingut i els nombrosíssims presoners de guerra destinats a l'esclavitud i assumit el compromís, per a més inri, de pagar-los una renda anual amb càrrec a les escurades arques de l’Imperi.
Mentrestant, l’estranya pandèmia continuava fent estralls (i en continuaria fent, possiblement amb intermitències, fins ben bé el 270, quan va palmar l’emperador Claudi el Gòtic per aquesta causa), i la mostra, segurament calculada, de bona voluntat per part seva i de son fill Volusià –esdevingut coemperador a la mort d’Hostilià, el fill menor de Deci–, en assumir de seguida, un cop instal·lats a Roma, el cost de l’enterrament dels afectats més pobres, no va ser prou per fer oblidar un pacte tan ignominiós amb els bàrbars. Ni tampoc que fes casar Volusià amb la germana d’Hostilià, per donar així més legitimitat a la dinastia que pretenia crear.
Cada dia que passava s’enfurismava més la plebs i Gal, cedint probablement a la pressió que rebia perquè inculpés els cristians d’ofendre els déus i provocar amb això la seva ira, manifestada en la pandèmia, sembla que va renovar les mesures repressives en contra seu per guanyar-se el suport popular. Tot i això, no hi ha sinó dos únics fets provats. Un: el desterrament l’any 252 del bisbe de Roma Corneli, a qui se sol anomenar papa erròniament (per l’Església, hauria estat ni més ni menys que el vint-i-unè!). I dos: el desterrament també de Luci I, que succeiria Corneli quan va poder tornar a Roma després que Gal fos al sot.
A propòsit de Corneli. Després de l’execució del bisbe Fabià –el del colom–, l’Església romana va trigar més del que era habitual a elegir-ne un de nou, segurament a causa del risc que corria la jerarquia. Per cobrir la plaça vacant, es van postular dos candidats, preveres tots dos dels més destacats: el brillant Novacià i Corneli. Quan finalment, el març del 251, clergat i fidels van esfullar la margarida, l’elegit va ser el darrer. Però Novacià, que era molt docte i es creia més capacitat, va renegar d’aquella designació i al cap d’uns mesos, amb el suport dels seus partidaris, es va fer consagrar bisbe ell mateix i elegir per ocupar la mateixa cadira episcopal, arrossegant amb això a la seva causa bona part dels fidels. I aquí va començar el sarau.
Corneli va arribar a qualificar Novacià de «bèstia pèrfida i malvada», afirmant que la seva consagració havia estat feta per «tres bisbes portats de certa part d’Itàlia [del sud], homes rústics i molt simples i quan ja estaven ebris i carregats de vi». Floretes a part, el xoc entre tots dos homes es devia al tracte que creien que havien de rebre els lapsi, els que en algun moment havien renegat de la fe per salvar la vida. Si Corneli, indulgent –o de «moral relaxada» per a l’altre–, acceptava que els penedits poguessin reincorporar-se a la comunitat per mitjà d’una penitència, Novacià, rigorista, rebutjava aquesta possibilitat i per al perdó d’aquest i de pecats com l’assassinat o l’adulteri exigia un segon baptisme. (Noteu que encara era moderat en comparació amb els montanistes, il·luminats seguidors d’un corrent cristià nat a Frígia cap al 160 de la mà de l’abscisum et semivirum ‘castrat i semihome’ Montà, que negaven en aquests casos tota possibilitat de perdó, a part de creure imminents la fi del món i el segon adveniment de Crist, al qual hauria adherit Tertul·lià mateix a les velleses.) La baralla de galls entre Novacià i Corneli va provocar preses de posició enfrontades per part dels bisbes de les grans seus i anades i vingudes de cartes i de delegats de l’un i l’altre a Cartago, a demanar al bisbe Cebrià, l’home de més prestigi aleshores de l’Església, el futur sant, el seu suport per als interessos respectius. Cebrià vacil·larà durant un temps fins que es decanti per la posició de Corneli. Finalment, en un sínode convocat per aquest i celebrat a Roma el 252, en què participarien seixanta bisbes italians, Novacià va ser excomunicat i condemnada la seva doctrina, el novacionisme. Ell, però, no es va acovardir i va constituir un grup eclesial dissident autoanomenat «Església dels purs», o dels «càtars» –com més endavant s’anomenarien els donatistes i més endavant encara (segles XI al XIV), els únics càtars dels que haureu sentit a parlar, carn de foguera–, que malgrat les desercions resistiria encara tres o quatre segles per aquests mons de Déu. El mateix any, Corneli va ser desterrat a Centumcellae, avui Civitavecchia, i allà, el juny del 253, hi deixaria la pell. És cert que se’l venera com a màrtir, però el suposat martiri no el documenta ningú i tant podria haver consistit a suportar l’eventual duresa de les condicions de vida com els rigors de l’edat (passava dels setanta i això de per si ja era prou martiri). El cos seria traslladat llavors a Roma on se’l sepultaria a la catacumba de Sant Calixt però, per alguna raó, no a la cripta anomenada “dels papes” sinó en una zona annexa.
A l’est, que ve a ser per on surt el sol, el rei persa Sapor I iniciava el 252 una nova campanya en territori romà com a reacció, sembla, a l’impagament per Roma del tribut que havia pactat al seu dia amb ell Felip l’Àrab. Aviat els seus catafractes, llancers i arquers muntats devien sorprendre una força de seixanta mil romans, que aviat és dit, a Barnalissus (moderna Balis), a l’esquerra de l’Eufrates, i la van anihilar. A continuació Sapor va devastar la província de Síria i conquerir-hi un grapat de fortaleses per endur-se al final, a més d’un gran botí, part de la població, que establiria com a colons al seu regne. Les incursions van continuar els anys següents i no s’acabarien fins al 256.
Però els conflictes a les fronteres de l’Imperi no els protagonitzaven només els perses. Mentre a Roma els emperadors sènior i júnior feien front com podien al descontentament popular, a la regió del Danubi, malgrat el tractat en vigor, els gots amb Cniva al capdavant van tornar a envair territori romà com a represàlia pel fet que Emilià, flamant governador de Mèsia, es negués a pagar els tributs que l’altre havia pactat amb Gal dos anys enrere.
Marc Emili Emilià, nascut pels volts de l’any 207 a l’illa de Gerba o Djerba, prop de la costa tunisiana, havia contret matrimoni en data indeterminada amb Cornèlia Supera, una dona d’origen africà, de qui no consta si va donar-li fills. Ell havia exercit llocs de responsabilitat fins a atènyer el consolat abans que el 252 fos nomenat governador de Mèsia. I hi ha cronistes que afirmen que en ocupar aquesta plaça, Emilià, que menyspreava Gal, va començar a conspirar en contra seu.
El cas és que la primavera del 253 Emilià va reeixir a rebutjar els xicots de Cniva. No sols això sinó que, sense cap instrucció del Senat en aquest sentit, va travessar a continuació el gran riu amb l’exèrcit i en un atac sorpresa va aconseguir de vèncer-los i alliberar tot seguit milers de presoners romans. Per si no fos prou, es va acabar de guanyar la confiança i el suport dels seus soldats distribuint el botí de la batalla entre ells en lloc de portar-lo a Roma. Tot plegat va resultar prou convincent com perquè el juliol el proclamessin emperador sobre la marxa. I ell, passant per alt la manca de legitimitat, enardit per la victòria i afalagat pels seus homes, va decidir dirigir-se a Roma per deposar Gal i son fill i perquè el reconegués el Senat.
Assabentat Gal de les pretensions d’Emilià, mana al cap de les forces de la frontera del Rin, el general i prestigiós senador Valerià, que prepari les seves legions per anar a combatre’l mentre ell i son fill Volusià surten cap a Mèsia a fer el mateix. Convé tenir en compte que al cap de poc de partir Valerià, les afeblides tropes frontereres es veuran desbordades per onades successives d’alamans i francs que travessen el riu i envaeixen i saquegen la Gàl·lia. I mentre contingents dels primers arribaran amb el temps fins prop de Milà, on seran derrotats, grups de francs arribaran a dominar les costes orientals hispanes i, cap al 260, a posar setge a Tàrraco i a devastar-la parcialment, a més de capturar la flota fondejada al port de la ciutat. Es diria que Roma està perdent el control territorial.
Els coemperadors, de camí a la llunyana Mèsia, avancen per la Via Flamínia fins a Interamna (Terni, Úmbria, suposat lloc de naixença, uns vuitanta anys enrere, d’un inexistent bisbe Valentí, avui donat de baixa del calendari litúrgic i confós sovint amb un altre Valentí, sacerdot romà igualment llegendari, patró dels enamorats). Però pare i fill estan de pega perquè aquí les tropes imperials, descontentes i delmades per la pesta, sabedores a més que les forces d’Emilià són molt superiors en nombre i que han entrat ja a Itàlia i se’ls acosten molt de pressa, l’agost del 253, es rebel·len contra ell i el deixen sec com, per arrodonir el quadre, fan igualment amb Volusià.
Per la seva banda, l’usurpador arriba ben aviat a Roma on, després que prometi obtenir per a l’Imperi béns innombrables (prometre no fa pobre) i deslliurar-lo definitivament dels bàrbars del nord i de l’est per deixar el poder a continuació i conformar-se amb el rang de general (demà m’afaitaràs), el Senat es veu obligat a beneir la seva entronització amb l’entusiasme propi dels augustans del Gran Neró si bé en secret té posades les esperances en Valerià, un home del seu entorn que, arran de rebre la notícia de la mort de Gal, havia estat proclamat emperador pels seus homes i que s’havia negat a reconèixer Emilià.
L’octubre, al campament de Spoleto, a cosa de 120 km al nord-est de Roma, on Emilià era de visita, els seus oficials, sabedors que les legions de Valerià havien creuat els Alps i s’acostaven i que els superaven amb escreix en nombre, a més de la idea difícil de pair d’haver d’enfrontar-se amb un contingent de soldats germans, decideixen posar-se del costat del Senat i salvar la pàtria i salvar-se ells. De quina manera? Com és natural, traient-li les tripes al seu cap.
A destacar que els tres homes que, en molt poc espai de temps, havien estat nomenats successivament emperadors, Gal, Volusià i Emilià, van ser escabetxats pels seus i si el primer no va deixar gaire empremta en la Història, els altres dos no van fer com qui diu res més que estrenar la corona i anar-se’n d’aquest món. I, pel que fa al tercer, impossible sintetitzar la seva biografia de manera més lapidària que l’historiador Eutropi: «Emilià procedia d’una família sense importància, el seu regnat va tenir encara menys importància i en el seu tercer mes va ser assassinat.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada