dimarts, 1 d’abril de 2014

Una aproximació a la vida i la llegenda de Martí Buscà i Vilanova

Martí Buscà i Vilanova. Foto familiar

   Va ser durant l’Edat Mitjana que pactar amb el «el gran drac, la serp antiga, l’anomenat diable i Satanàs» (Ap 12,9), va estar a l’ordre del dia a jutjar per les llegendes que ens n’han pervingut. Es tractava, com és sabut, de vendre-li l’ànima a canvi de fer realitat ara i aquí els desitjos més íntims, fossin poder, riquesa, l’eterna joventut o altres béns mundans, com l’amor de les dones… i fornicar cada tres dies,1 o ser deslliurat d’un mal de queixal.2
     La llegenda de què tractaré tot seguit pertany al nombrós grup de les que escapen a qualsevol intenció moralitzadora i, en la veu popular, esdevenen historietes en què el rei de l’engany és enganyat pel pactant mortal i queda ben lluït, sorprès en la seva “bona fe” si es pot dir així. Per això mateix, res no la faria especial als meus ulls miops si no fos que va néixer després –probablement molt després– del 1945 i que a més el protagonista humà és un compatriota. 


El mausoleu. Foto de Pedro Gerardo Muñoz Saavedra per a l'autor

D'esquerra a dreta: lateral del mausoleu i frontal i coberta de la tomba.
Fotos de Pedro Gerardo Muñoz Saavedra per a l'autor

 La tomba…
     A Valparaíso (Xile), a la costa del Pacífic, hi ha el cementiri núm. 3, avui de Playa Ancha, que data de 1887 i en què un mausoleu obert acull la tomba amb les despulles de Martí Buscà i Vilanova.
     «Completamente antisísmica, la estructura alberga justo en el medio la tumba del español, la cual esta confeccionada con piedra pulida –escriu Sebastián Paredes a La Estrella. Sobre ella se encuentra una gran tapa en donde se aprecia el nombre de Martín Busca Villanova [Vilanova: el dígraf ll és de collita pròpia del periodista] y sus años de nacimiento y muerte (1868-1945). Lo más llamativo es la base de la estructura, en donde se aprecian cuatro patas aparentemente de león, con seis dedos cada una. Ellas sirven para mantener eternamente el cuerpo de Busca suspendido.
     »Según cuenta la historia, el pacto entre Busca [que hauria perseguit la riquesa] y el Diablo tenía como cláusula final que cuando el cuerpo del solicitante tocara el suelo una vez muerto, el alma de éste pertenecería al Príncipe de las Tinieblas.
     »Con el sistema de elevación Martín Busca técnicamente habría evitado pagar su deuda con el demonio elevando su cuerpo para que éste nunca tocara el suelo. Quizás el extraño diseño de la tumba o la increíble historia del hombre que logró esquivar el llamado del Diablo, hacen que en la actualidad la tumba de Martín Busca sea constantemente visitada por quienes buscan algo de ayuda económica o simplemente rendirle culto…»

…I el bressol
     Al llarg del segle XIX, el cognom Buscà, amb u, sens dubte corrupció del que en generacions anteriors constaria com a Boscà, era present sobretot a les comarques de la meitat oriental de la província de Girona. Se’l trobava a l’Alt Empordà (Castelló d’Empúries, Rabós, Garriguella), al Baix Empordà (Palafrugell, Castell d’Aro), al Gironès (Girona, Cassà de la Selva, Llagostera) i a la Selva (Santa Coloma de Farners, Arbúcies, Osor).
     El qui seria pare de Martí, Lluís Buscà i Anticó, fill d’Onofre Buscà i Daviu i de Caterina Anticó i Turbau, va néixer el 1845 a Garriguella, del bisbat de Girona i el partit judicial de Figueres, un poble d’uns 1.500 habitants que «afronta, al N., ab lo de Vilamaniscle; al E., ab lo de Llançà; al S., ab los de Vilajuïga y de Vilanova de La Muga, y al O., ab los de Mollet y de Rabós d’Empordà… Lo terme, pèl N. y per l’E., és montanyós y accidentat en lo restant.» S'hi produïa blat, llegums, farratges, oli, vi, suro, cànem i mel; també s’hi criava bestiar –porcs i xais– i s’hi trobava caça menor.
     Quan son pare Onofre fa testament el 1852 i l’institueix hereu universal dels seus béns, ell és el primer nat de tres germans vivents d’un total de sis, sent els altres dos Teresa, nada el 1848, i Josep, el 1850. El 15 de juliol de 1865 casarà a la parròquia de l’Assumpció de Castelló d’Empúries amb Anna Vilanova i Badosa, natural d’aquesta darrera vila i nada l’11 de gener de 1846, filla d’Antoni, de Mollet d’Espolla, i Francesca, de Pau.3
     Ella portarà al món sis fills: Maria I, morta a dos anys d’edat el 21 de juliol de 1865;4 Caterina, nada el 25 de juliol de 1866; Martí, nat el 7 de novembre de 1868, a qui se li imposa el nom d’un seu oncle matern5 i que amb el temps esdevindrà coprotagonista, amb el Maligne, de la llegenda que m’ocupa; Maria II, nada el 21 de juliol de 1873, als vuit anys justos de la mort de Maria I; Joan, nat el 29 de novembre de 1878, i Elvira, nada el 1881 i morta a divuit anys, soltera, el 9 de novembre de 1899.

Caterina travessa l’Atlàntic
Caterina va casar el 12 d’abril de l’any del Senyor de 1888 amb Pere Comas i Pujol, un compatriota tres anys més gran que havia nascut a Pau, un poblet a uns 6 km al sud-est de Garriguella, el 18 de maig de 1863, quart fill de Josep, que n’era natural, i de Maria, de Vila-robau, a la riba dreta del Fluvià. I les noces van tenir lloc a Buenos Aires, cosa que permet suposar que la xicota fes el viatge, que durava entre 20 i 25 dies, no gaire abans. De fet, anar-hi no representava cap problema.
D’una banda, salpaven el 15 de cada mes de Barcelona, procedents de Marsella, uns vapors correu francesos de 5.000 tones (Provence, La France, Savoie…), de la Société Générale de Transports Maritimes, que admetien càrrega i passatgers i que, des del port senegalès de Dakar, saltaven a Santos, Río, Montevideo i Buenos Aires, això a més de fer-hi viatges addicionals com va passar, per exemple, amb sortides de la ciutat comtal el 24 de desembre de 1887 i el dia de Reis següent.
D’una altra banda, el vapor Buenos Aires, de 9.500 tones, acabat de construir a les drassanes de Denny & Company a Dumbarton (Escòcia) per encàrrec de la Cía. Trasatlàntica Española, inaugurava precisament la línia regular d’aquesta companyia a l’Estuari de la Plata amb una travessia que va sortir de Barcelona el 30 de desembre de 1887.
Cap problema doncs, com dic, pel que fa a mitjà de transport, sempre que es disposés de l’import del passatge, és clar, o bé del passatge subvencionat que els agents d’emigració d’Argentina i Xile que recorrien el país oferien a molts desposseïts, que anaven a apinyar-se a les cobertes o les bodegues d’aquells grans vaixells esperant fugir de la fam i la misèria. No sabem si aquest devia ser, almenys en part, el cas de Caterina.
Emigrants. Font: www.memoriaviva.com.ar

No es pot obviar que si l’aparició a la comarca el 1852 del míldiu de la vinya (un fong), ja va forçar l’emigració d’alguns veïns de Garriguella a Amèrica, establint-s’hi un corrent continu de gent, com escriu Mn. Salvador Anticó, el flux no va fer sinó incrementar-se, «deixant el poble molt aclarit i quasi despoblat», després de la plaga els anys 1879 i 1880 de la fil·loxera, un insecte que parasita en massa els ceps i en provoca la mort. «En aquest any sol [de 1885] marxaren més de cent persones del poble cap a Amèrica.»
En qualsevol cas, soltera com era Caterina, menor d’edat (només en tenia 21)6 i sotmesa als pares conforme als costums de l’època, hem de creure que viatgés a Buenos Aires –en els confins del món– tota sola?
No es conserven registres de la seva arribada els primers mesos de 1888 a la capital portenya. Però permeteu-me unes lucubracions. Com que ella hi anava a casar-se i, per tant, el seu promès ja hi devia ser (si no, podien haver celebrat les noces més còmodament a casa), un pèsol que l’acompanyava algun parent del sexe oposat.

Emigrant i guardaespatlles
     És lícit suposar que en Martí era l’hereu en tant que primogènit masculí (pel qual, sense que hi estiguessin obligats, solien decantar-se els pares a l’hora de testar) i que havia d’esdevenir propietari ple a la mort d’aquests, per tant, el fet que marxés de la casa paterna el distingeix de la immensa majoria dels emigrants de la Catalunya Vella, tots ells cabalers que no volien, o no podien, romandre-hi. I ni que es justifiqués amb la necessitat d’acompanyar Caterina als antípodes, el fet d’establir-s’hi, amputant així la cèl·lula familiar i privant-la d’uns braços sens dubte necessaris, va haver de tenir una altra raó.
     Potser fos el desig d’escapar al servei militar que, si no podies o volies pagar un substitut o una redempció, era obligatori en complir els 20 anys –ell els devia acabar de fer quan va marxar–, i al risc sobretot durant els tres primers anys de servei actiu de ser destinat al combat, fos a Melilla, a Cuba, a Filipines… Potser per un problema personal: una baralla amb son pare, per exemple. Fos com fos, en Martí devia embarcar amb sa germana.
     Ara bé, a diferència d’ella, ell a l’Argentina no s’hi devia estar gaire i és probable que, sense ni esperar el casament, marxés a Xile. I no n’hi ha tampoc cap prova, si més no directa, però hi ha uns fets que podrien indicar-ho. Vegem-ho.
     Entre els testimonis que donen fe de l’acte de contreure matrimoni Caterina i Pere (l’italià José Maschiarone, i Juana Gallé, francesa), a Buenos Aires, a la parròquia de la Inmaculada Concepción, Av. Independencia cantonada amb Tacuarí, en Martí no hi figura. Cert que podria haver-ne estat padrí però com que el Codi de Dret Canònic no assigna cap funció als padrins de noces, el seu nom tampoc no constaria en els registres parroquials.
     Quan Caterina, deu mesos després de la boda, el 14 de febrer de 1889, té el primer fill i el bateja a la mateixa parròquia l’1 de juny següent com a José (Josep es deia, com he dit més amunt, l’oncle patern d’ella), en són padrins dos naturals d’Espanya, Miquel Comas,7 parent segurament del seu marit, i Carmen Heras.
     El seu segon fill, que té el 17 de juliol de 1892, el bateja amb el nom de Pedro el 7 d’agost següent. I padrins en són dos veïns de la casa on el matrimoni continua residint.
     És a dir, en cap de les dues ocasions és padrí del nounat el seu oncle Martí. Per això es pot raonablement acceptar que, com conta la llegenda, «a finales del siglo XIX [posem el 1888/89], un hombre extremadamente pobre llegó desde España a radicarse en el puerto de Valparaíso. Se trataba de Martin Busca Villanova [sic]…, quien, sin un solo peso en el bolsillo, llegó a tierras chilenas para probar suerte.»
     Tot i que no consta com es guanyaria les garrofes en aquests primers anys, el cert és que era un bon moment. El país gaudia de bonança econòmica arran dels beneficis que produïen sobretot les exportacions de salnitre i, de manera paral·lela al descens en aquella època de l’emigració britànica i alemanya a Xile, els espanyols s’estaven convertint, si no ho eren ja, en el col·lectiu estranger més important, mentre que Valparaíso en concret, amb la presència de bon nombre d’estrangers en cerca d’oportunitats, adquiria un caràcter cosmopolita.
     Ara bé, el 19 d’agost de 1906 es va esdevenir el gran terratrèmol que va destruir pràcticament tota la ciutat i que en nombre de morts va superar tots els anteriors esdevinguts a Xile, seguit d’incendis que devastarien extenses àrees urbanes ja arruïnades. Devia intervenir ell després d’alguna manera en les tasques de reconstrucció?

Límits temporals que cal posar a la formalització del pacte
     Arribats a aquest punt, tornem a sa germana Caterina. Els Comas Buscà, amb el seu fill José,8 havien arribat a Xile des de Buenos Aires, creuant la serralada dels Andes i sense passaport, que en aquella època no s’exigia, el gener de 1902 i s’havien instal·lat a la ciutat de Valparaíso, on Pere Comas desenvoluparia, diu un cronista, “activitats comercials” amb molt d’èxit, un èxit del qual no consta –si bé és possible– que en Martí, resident a la mateixa ciutat, participés en alguna mesura.
   La família, fos amb en Martí o sense ell, passaria més tard a la comuna de Casablanca, província de Valparaíso, on Pere Comas continuaria dedicat al comerç fins a 1913, en què canviaria aquesta tasca per la de l’agricultura, passant a residir a la hisenda Lo Ovalle de la mateixa comuna.
     Pel que fa a en Martí, el primer dels seus viatges documentats a Sud-amèrica –tots provinents de Barcelona i tots, també, a Buenos Aires–, té data d’arribada a aquesta capital, en el vaixell Infanta Isabel de Borbón, el 22 de desembre de 1923, als seus 55 anys, viatge que sembla indicar, juntament amb la manera de qualificar la pròpia professió (“propietari”), que es guanya bé la vida i, naturalment, que té la propietat d’alguna finca.
     Caterina, per la seva banda, com si ho hagués convingut amb son germà –“ara tu, ara nosaltres”–, fa amb el seu marit l’abril de 1924, un viatge de plaer (“de paseo” en el document original) a Espanya, fins que el gener de 1925 tornen a Xile.
     Tot això permet suposar, doncs, que el gir inesperat en la vida d’en Martí, quan després de moltes marrades, segons la llegenda, es converteix de cop i volta en un home molt ric gràcies al seu pacte amb el diable, es devia produir entre 1913, data en què en Pere Comas adquireix una heretat i a bon segur la dóna a lloguer, i 1923, quan el primer pot viatjar a Espanya i declarar-se “propietari”.
     Propietari continuarà sent, o pròpiament copropietari, quan el desembre de 1938, Caterina, vídua des del 7 de desembre de 1931, demana autorització per romandre al país. De les indagacions fetes aleshores per l’inspector Caupolicán Valenzuela L., es desprèn que ella posseeix en societat amb el seu fill José i amb en Martí, els béns arrels següents:
«Casablanca, Fundo Ovalle, avaluado en $ 413.000, rol núm. 2755; 
»Casablanca, Fundo Santa Lucía, avaluado en $ 1.529.000, rol núm. 2754…
    »Cuenta con un capital de $ 1.200.000 aproximadamente, invertidos en los dos Fundos, lo que le produce una renta anual de $ 35.000.»
     Ara bé, no sols devia invertir en terres en Martí. Un articulista anònim de Casablanca Hoy assegura que, ja establert al fundo Lo Ovalle, va tenir «diversas empresas, entre las que destacaba una lechería», fet que potser guarda relació amb les successives maneres que té en Martí de qualificar la pròpia professió en dos viatges posteriors al de 1923, citat abans. En efecte, per comptes de “propietari”, el 1927, amb 59 anys, passa a qualificar-se de “rendista”, i després, el 1931, amb 62 anys, en el mateix epígraf hi fa constar “comerç”.9
     En tot cas, continua dient l’articulista de Casablanca Hoy, «regaló tierras a sus trabajadores, les pagaba bien y participaba en cuanta obra de acción social hubiese, donando generosas cantidades de dinero… Incluso, en el cementerio de Casablanca existe hoy una muralla donde se puede ver escrito “Donación de Martín Busca”, aludiendo a que el millonario habría regalado algunos nichos a sus trabajadores.»

Les darreres aventures
     Tornem al periodista Paredes:
   «En compañía de su hermano José y sus sobrinos Guillermo y Pedro,10 Martín Busca llegó hasta el valle de Casablanca, en donde se hizo de un terreno que comprendía más de siete mil metros cuadrados.
     »En ese lugar conoció al entonces niño Manuel Muñoz, quien hasta el día de hoy vive en el sector de Lo Ovalle, justo al frente de donde Martín Busca tenía su casa patronal…
     »“Claro que lo conocí. Yo tenía 12 años cuando él llegó acá, allá por el año [19]42 o 43. Con un grupo de cabros11 trabajábamos para él, quemando y limpiando los caminos de la hacienda… Ahora si usted me pregunta si don Martín tenía algo que ver con el diablo, yo le digo que sí, que el hombre algo raro tenía con el diablo… Acá se contaban muchas historias…”
     »Luego de un par de años, Martín Busca decidió abandonar el sector de Lo Ovalle y regresar a Valparaíso… [Allí], decidió comenzar la construcción de[l] mausoleo… [se suposa que com a mitjà d’eludir el compromís adquirit i escapar a les penes de l’infern], preparándose ya para su muerte, la cual llegaría a la edad de 77 años.»

El diable es deia Caterina?
     Pel que fa a Caterina, que havia obtingut la residència definitiva a Xile núm. 331 el 19 de gener de 1942 i que no figura als registres del cementiri de Playa Ancha, potser sigui enterrada, com qui va ser el seu marit, al cementiri municipal de Casablanca, extrem que no he pogut verificar. Però hi ha una altra possibilitat, certament esfereïdora, i és que no se la fiqués mai a cap taüt i que no descansi en pau.
     Que, malgrat tenir al darrere una vida realment viscuda i mostrés o no en el cos o en el caràcter algun tret de natura diabòlica, fos ella la personificació de les causes desconegudes de la fortuna d’en Martí, vull dir, el diable mateix que va accedir a les seves peticions a canvi de la promesa de rebre'n l'ànima i arrossegar-la per sempre a les tenebres, una possibilitat no gens remota, si als indicis que es desprenen d’aquesta història n’hi afegim un que m’he reservat fins ara: que no figura enlloc la seva partida de baptisme i que si he donat la dada d’on i quan va néixer és només perquè ella ho devia declarar in voce al funcionari que li va lliurar, molt abans que se li concedís la residència, la cèdula d'identitat 73414 de Valparaíso. 
      Fos el diable que fos, però, el que sembla clar és que en Martí a l'hora de la veritat li va fer una mala jugada i que no ha passat res. De moment.


      1  Segons es va comprometre amb les seves firmes la plana major de l’infern en pes –Llucifer, Satanàs, Leviatan, Belcebub…–, en document que es conserva, contrapart d’un altre de què era suposadament autor Urbain Grandier, un capellà catòlic francès que seria cremat de viu en viu a la foguera el 1631 per bruixeria. (Flores Arroyuelo, v. Fonts).
        2  Cas de Pere Torret, acusat de bruixeria, segons declaració citada per Agustí Alcoberro.
        3  Lluís, un cop vidu d’Anna Vilanova, casaria en segones núpcies el 6 de desembre de 1900 amb Maria Carbó i Ysach, de 50 anys d’edat, natural de Vila-sacra (Alt Empordà) i veïna de Garriguella, vídua al seu torn de Pere Barnedas Rotllan.
     4  Tot apunta a un naixement de la nena fora del matrimoni, quan sa mare comptava quinze anys. Això explicaria que no n’hagi localitzat la partida de baptisme; el casament dels pares a Castelló d’Empúries just sis dies abans de la mort de Maria I i l’enterrament d’aquesta al cementiri de la parròquia de Garriguella. I també, finalment, que en la partida de defunció es faci la mare, Anna, natural de l’Estanyol, un poble pertanyent a una altra comarca, i no pas de Castelló d’Empúries, d’on era en realitat.
        5  Martí Vilanova i Badosa, nat el 2 de maig de 1851.
        6  La majoria d’edat legal l’assolia la dona als 25, situació escandalosa que s’ha mantingut a Espanya fins al 1972, quan es va reduir als 21, equiparant-la així a la de l’home. Fins al 1972, doncs, les dones menors de 25 anys no podien abandonar el domicili familiar sense permís del pare, tret que fos per casar-se o per ingressar en un convent. (I no seria fins a la modificació del Codi Civil de 2 de maig de 1975, que es va eliminar la necessària llicència del marit per a actes legals, com ara firmar un contracte o defensar els propis interessos en un judici.)
        7  Aleshores de 35 anys d’edat i casat civilment amb Francesca Clarà. Deu anys després, el 4 d’agost de 1899, Caterina figura al seu torn com a padrina de bateig de María Moraima, filla dels anteriors.
        8  De Pedro, el segon fill, no he trobat cap rastre documental a partir del bateig i del cens de 1895, segons el qual té 3 anys i és "solter". D’altra banda, en un document de 10 de desembre de 1938, de què parlaré més avall, s’hi diu: <<De este matrimonio [de Caterina] con don Pedro Comas Puyol [sic]… hay un hijo llamado José, nacido en Buenos Aires…
     El que xoca sobretot és que, a diferència dels altres, en l’últim viatge documentat es declari “casat” (?!).
        10  Aquesta frase requereix una explicació.
     Com que en Martí no tenia cap germà amb aquest nom, és de creure que l’imaginari germà se superposa en la memòria de l’entrevistat per Paredes, a qui s’anomena tot seguit, a la figura real del seu nebot José Comas, fill de sa germana Caterina.
     José Comas havia casat el 1929 amb Teodora Osés García, natural de Santesteban, al nord de Navarra, arribada a Xile amb els seus germans María Claudia i Rodrigo, arran del nomenament d’aquest darrer per Alfons XIII com a canceller en el consolat d’Espanya a Valparaíso. El matrimoni va tenir si més no dos fills, Montserrat i Guillermo Claudio, sens dubte el “Guillermo” a què fa referència el periodista, de qui consta que amb el temps, en possessió de la cèdula d’identitat núm. 3.431.614-7, casaria amb Zoila Mireya del Carmen Azócar Tuset, que li donaria quatre fills: José Guillermo, Jesús Miguel, Agustín Rodrigo i María Catalina. Guillermo Claudio devia finar el 2009: si més no el director del Servei Electoral xilè, Juan Ignacio García Rodríguez, resol el 12 de novembre d’aquest any que se’n cancel·li la inscripció electoral a la Junta Electoral 1.ª de Viña del Mar, circumscripció de Miraflores.
    De l’altre possible besnebot d’en Martí, “Pedro”, ni un sol indici que existís en aquella època.
        11  Nens, nois.
  
Fonts:
–Alcoberro, Agustí, Pirates, bandolers i bruixes a la Catalunya dels segles XVI i XVII, Barcelona, ed. Barcanova, 2004.
–Anticó i Compta, Salvador, “Una història inèdita de Garriguella”, Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos”, vol. 13, 1978.
–Comunicacions personals de 16-10-2013 i 17-10-2013 de M.a Victoria Gutiérrez Véliz, coordinadora del Archivo Nacional de la Administración (ARNAD, Chile).
–“Argentina, Capital Federal, registros parroquiales, 1737-1977”, Index and images, FamilySearch: https://familysearch.org/search/collection/1974184.
"Argentina, censo nacional, 1895", Index and images,  Family-Search: https://familysearch.org/pal:/MM9.1.1/MW7G-DZ1.
–“Cuando el Diablo vigilaba a Casablanca”, Casablanca Hoy, Diario electrónico, 7-7-2013. Disponible a:
http://www.casablancahoy.com/asite/2013/07/07/cuando-el-diablo-vigilaba-a-casablanca/.
–Centro de Estudios Migratorios Latinoamericanos (CEMLA), Consulta piloto del arribo de inmigrantes: http://www.cemla.com/busqueda.php.
Flores Arroyuelo, Francisco J., El diablo en España, Madrid, Alianza Editorial, El Libro de Bolsillo, 1985.
–Geografia General de Catalunya (vol. V), dirigida per Francesch Carreras y Candi, Provincia de Gerona, per Joaquim Botet y Sisó, Barcelona, Albert Martín, 1934.
–Llibres de Baptismes, Casaments i Defuncions de les parròquies de Santa Eulàlia, de Garriguella; l’Assumpció de Nostra Senyora, de Castelló d’Empúries, i Sant Martí, de Pau. Arxiu diocesà de Girona.
–Sebastián Paredes C., “El hombre que le dobló la mano al Diablo…”, La Estrella, Actualidad, 22-6-2013.
–Servicio Electoral, Resolucion nro.: 0-21.774, Mat.: Cancela inscripciones electorales a personas que indica, Santiago, 12 de noviembre de 2009.
–Torres Vergara, Belarmino, et al., “Don José Comas Buscà”, Historia de Casablanca, octubre de 1753 - octubre de 1953, Santiago de Chile, s.e., 1953. 


















Cap comentari:

Publica un comentari