Nadal 2019

UNA "ANIMALADA" DE SENYES

Vídeo disponible a: https://www.facebook.com/markullandanimal/

Amb un retard imperdonable, vet aquí el meu comentari a un vídeo ben interessant que el txec Mark Ulland va penjar el passat 6 de novembre al mur de la seva pàgina de Facebook (vegeu-ne l’URL a la llegenda de la imatge superior) i que aplega les senyes per designar el concepte ANIMAL pròpies de les LS de 88 indrets del món (1), més les variants en ús en alguns d’ells, que fan un total de 115 senyes.

Aquestes senyes, la gran majoria amb una forta càrrega d’iconicitat i més, presumiblement, com menys evolucionades, és a dir, com més a prop es trobin de la senya inicial, vénen a ser una proposta de representació d’allò que designen, que atès que no pot consistir a imitar-ho globalment, tant per economia lingüística com per les mateixes limitacions anatòmiques humanes, construeixen prenent-ne com a model una o més de les seves qualitats sobresortints.

Ara bé, ‘animal’ és un concepte genèric i per tant no es deixa reduir a una imatge, de manera que la senya corresponent, per tal d’al·ludir a la multiplicitat d’animals existents, de la puça a l’elefant passant pel lluç, ho ha de fer per mitjà de la referència a un animal concret o a una determinada família d’animals. D’aquí la possibilitat que l’espectador del vídeo confongui el que concretament es designa amb allò que n’és el significat últim –el concepte–, cosa de la qual semblen ser-ne ben conscients pel cap baix dos dels signants que apareixen al vídeo, un d’Armènia i un(a) de Hong Kong, que a la senya ANIMAL respectiva n’afegeixen una altra d’aclaridora.

Consisteix la primera en el fet que les mans, planes i obertes sense cap tensió i paral·leles al pit, amb els dits en contacte inicial, efectuen una trajectòria horitzontal i divergent alhora que mouen de manera simultània i descurada els dits (exactament com fa l’LSC la senya FRASE), en el que es diria una mena d’etcètera, en tant que la segona fa contactar en diferents plànols perpendiculars la vora cubital de la mà dominant amb el call de l’altra, també planes i obertes però amb una certa tensió totes dues, representant diferents direccions, possible metàfora en tots dos casos dels subgrups en què es divideixen els animals: aus, mamífers, amfibis...

    Configuració en grapa (I)

Per entrar en matèria. La configuració de la mà que ocupa el número u del rànquing en senyes bimanuals, simples i compostes, és la que imita generalment les grapes –mans o peus dotats d’urpes– d’animals quadrúpedes com ara gossos, gats, óssos... N’he comptat trenta-cinc (2), excloent-ne una de dubtosa (Eslovàquia), i una altra, a més, d’Alemanya, que és unimanual.

Entre aquestes trenta-cinc, se situa en primera posició, amb quinze casos (3), la senya simple o composta que consisteix a executar, partint d’una posició de les mans paral·lela i una mica més avançada l’una que l’altra a l’espai neutre, unes trajectòries circulars alternes en uns plànols verticals i paral·lels a la paret imaginària del costat, que imiten les passes d’un animal en marxa: concretament, l’acció de posar a terra en alternança les grapes anteriors, evocant d’aquesta manera la mateixa acció coordinada de les grapes contralaterals posteriors.

Segueixen en nombre sis senyes consistents a desplaçar alhora cada mà en arc de cercle a la part frontal de l’espatlla coincident, amb contacte inicial i final amb el pit del capciró dels dits. Ara bé, mentre que en quatre casos (Bielorússia, Colòmbia [1 de 2], Moldàvia, Ucraïna) les mans, alineades i encarades les segones falanges, parteixen de punts propers al centre del pit, en els altres dos casos (Azerbaidjan, Rússia), ho fan des de punts a diferent altura de la part frontal de l’espatlla oposada, creuant-se doncs en el trajecte.

I encara unes altres dues (Colòmbia [1 de 2], Kazakhstan) per més que difereixen de les anteriors en el fet que les mans, inicialment alineades i encarades les segones falanges en punts propers al centre del pit, no efectuen cap trajectòria sinó un moviment simultani i repetit de fregament amb el capciró dels dits en sentit oposat, podrien tenir el mateix referent misteriós, tret que pretenguin evocar les ratlles, transversals al cos, del tigre i de la zebra.

Configuració en grapa (II)

He dit més amunt que aquesta configuració sol imitar les grapes, dotades d’urpes, de tants animals, però pot fer referència també, entre altres coses, a les mans amb ungles curtes de micos i mones, com passa amb dues senyes (Hongria [1 de 2], Lituània) en què les mans, amb els calls orientats a la part frontal de les espatlles i a la mateixa altura, executen un moviment articulat en els canells, simultani i repetit, de fregament amb el capciró dels dits de baix a dalt.

Si és indubtable que la senya ha transformat en signe lingüístic l’acció de gratar-se les aixelles d’un mico o una mona, no és segur que aquest hagi estat el referent directe ja que bé podria haver-ho estat el gest emblemàtic insultant idèntic, que imagino tan conegut a l’Europa de l’Est com a la d’aquesta banda.

    Configuració en manyopla plegada

És també notable el nombre de senyes igualment bimanuals que tenen una configuració en manyopla plegada, és a dir, el polze estès i els altres dits, estesos i junts, formant amb el call un angle recte: set.

S’executen amb el capciró dels dits en contacte continuat amb el pit, si bé els punts concrets de contacte d’unes i altres fluctuen al llarg d’una línia que aniria del centre a la part frontal de les espatlles i varien a més en el tipus de moviment: en quatre és d’oscil·lació simultània i alterna amunt i avall (Eslovènia [1 de 2], Pakistan, Panamà, Perú), en dues, d’oscil·lació simultània i alterna a dreta i esquerra (Estats Units, Filipines [1 de 2]), i en una es tracta d’unes evolucions circulars en sentit contrari (Costa Rica). En una aproximació superficial com aquesta si més no, l’origen de totes elles resulta fosc.

    Configuració en manyopla (sense plegar)

Són tres les senyes unimanuals que trobo (Algèria, França, Suïssa [1 de 2]) en què la mà, plana, dits estesos i junts i polze separat, efectua una trajectòria circular repetida en sentit horari a tocar del parietal dret en un plànol inclinat. Més enllà de constatar que tota circularitat repetida sol destacar la durada de l’acció del referent, no goso afirmar res més, sí preguntar: ¿podria ser resultat aquesta senya d’una doble evolució: de bimanual en grapa a unimanual i d’unimanual en grapa a unimanual en manyopla?

Potser són massa evolucions, però si fos així encara podríem trobar la senya original “perduda”, que sobreviuria fòssil en la LSE (Espanya [1 de 3]). Consisteix a efectuar amb les mans en grapa unes trajectòries circulars alternes i repetides en sentit horari a tocar dels parietals i en un plànol vertical paral·lel a la paret del costat.

Configuració en cap de cangur

Cinc són les senyes en què les mans es configuren en cap de cangur, és a dir, com fent banyes amb índex i menovell, i els altres dits agrupats i en contacte per les molles. Comparteixen a més el topos, davant la cara, i pel que fa a la resta de paràmetres hi ha de tot, com a la fira.

Una de les senyes (Austràlia [1 de 2]) realitza una trajectòria circular en sentit antihorari (4); una altra (Cambòdia), un moviment articulat en el canell d’oscil·lació a dreta i esquerra, i una altra encara (Eslovènia [1 de 2]), una trajectòria recta de dreta a esquerra per mitjà de petits salts, de moviments en arc, totes tres són unimanuals i s’executen en un plànol vertical, paral·lel a la imaginària paret del davant. També és unimanual una senya més (Nova Zelanda [1 de 2]), que executa una trajectòria recta per mitjà de petits salts, però ho fa cap endavant, en un plànol horitzontal paral·lel al terra. La cinquena (Sud-àfrica), en canvi, és bimanual i efectua una trajectòria circular i simultània en sentit contrari en un plànol vertical, paral·lel a la paret del davant.

No cal dir que totes fan referència al cap d’un animal, petit en relació amb el cos, amb orelles prominents i morro afuat, com ara el cangur o la llama.

    Configuració en pinzell

Compto quatre senyes (Bahrain, Dinamarca, Islàndia, Suècia), que, alineades les mans i configurades en pinzell –índex i del mig estesos i junts, plegats la resta–, mouen alternativament els dits significatius amb les puntes cap avall imitant de manera molt clara el moviment de les potes d’un quadrúpede en moviment. Es deu tractar d’una senya poc o gens evolucionada per tal com ja la descrivia Blanchet: «Simular amb els dits de totes dues mans l’acció de l’animal que camina a quatre potes» (5).

Afortunadament per a qui escriu, es tracta de quatre senyes que vista una, vistes totes. Les mans, l’una al davant de l’altra en l’espai neutre i fent el tipus de moviment esmentat, executen una trajectòria simultània i recta endavant en un plànol horitzontal paral·lel al terra.

N’hi ha encara una altra (Bèlgica [1 de 3]) –ignoro si pertanyent a alguna de les cinc varietats regionals de la VGT, la LS flamenca, o bé a la valona–, unimanual, que amb aquesta mateixa configuració i des d’un contacte inicial del capciró dels dits amb la templa dreta, efectua un gir de l’avantbraç –igual al de la senya GENERALITAT de l’LSC–, i torna a establir contacte amb el crani. Convindreu amb mi que identificar-ne el referent presenta força més dificultat que en el cas anterior.

    Configuració en forquilla

Cal anar al país de la cervesa per trobar dues senyes, unimanuals les dues, amb aquesta configuració. Una (Bèlgica [1 de 3]), consisteix a efectuar tot passant de darrere endavant un fregament del lateral dret del front amb la vora externa de la tercera falange de l’índex, repetit. I si la configuració és probable que fes en origen referència a les orelles llargues d’animals com ara el conill o la guineu, ni el tipus de moviment ni l’orientació endavant del call de la senya actual (valona) permet assegurar-ho.

En l’altra (Bèlgica [1 de 3]), la mà, en un plànol vertical i paral·lel a la paret del costat dóna amb la vora radial un cop, repetit, a la zona central del front, en la línia del cabell, variant, crec, de la senya (valona) gall, en què els dits significatius tenen les puntes endavant. En tot cas una al·lusió a la cresta d’aquest animal, sigui el real, de ploma, o el “gall ardit”, l’emblema de Valònia i de la comunitat francesa de Bèlgica.

I una altra senya i una altra i una altra més. És tan llarg de descriure-les amb paraules... Ho deixo aquí.

Bona feina, Mark!

NOTES

(1) Com que la major part dels 87 indrets dels quals ha rebut en Mark informació són estats, o bé caldria esborrar de la llista Hong Kong, una regió administrativa especial de la Xina; Sardenya, una illa pertanyent a l’estat italià, i Escòcia, país que pertany (de moment) al Regne Unit, i deixar-los en 84, o bé –opció que trio– sumar-hi Catalunya, país pertanyent (també de moment) a Espanya, tot i que la senya pròpia del qual (LSC), diferent de l’espanyola (LSE), apareix en el vídeo atribuïda a Espanya i per tant no n’incrementa el nombre total.

(2) Alemanya (1 de 3), Anglaterra, Armènia (1 de 2, si bé la segona senya no la compto per les raons amunt dites), Azerbaidjan, Bielorússia, Bòsnia i Herzegovina (1 de 2), Colòmbia (1 de 2, la primera que es mostra), Colòmbia (1 de 2, la segona), Egipte, Escòcia, Espanya (1 de 3: LSC), Espanya (1 de 3: LSE), Hongria (1 de 2), Índia (1 de 2), Iran, Israel (1 de 2), Itàlia, Kazakhstan, Letònia, Líban, Lituània, Malàsia (1 de 2), Marroc, Moldàvia, Nigèria, Nova Zelanda (1 de 2), Països Baixos, Paraguai, Polònia, Rússia, Sardenya, Sudan del Sud, Suïssa (1 de 2), Turquia (1 de 2), Ucraïna, Vietnam (1 de 2).

(3) Alemanya (1 de 3), Anglaterra, Armènia (1 de 2; vg. nota precedent), Egipte, Escòcia, Espanya (1 de 3: LSC), Índia (1 de 2), Iran, Israel (1 de 2), Itàlia, Líban, Nova Zelanda (1 de 2), Països Baixos, Sudan del Sud, Suïssa (1 de 2).

(4) Els sintagmes sentit horari i antihorari en aquest treball fan referència sempre al punt de vista del signant.

(5) A.[lexandre] Blanchet, La surdi-mutité. Deuxième partie [...] Petit dictionnaire usuel de Mimique et de Dactylologie, a l’usage des médecins et des gens du monde, avec planches, par le Dr..., Paris, Chez Labbé, Libraire-Éditeur, 1850.

"A POR ELLOS!": UN APUNT SOBRE LA CATALANOFÒBIA

El País, 8-6-2018; Foto, EPV. Font:

https://ep01.epimg.net/elpais/imagenes/2017/09/26/videos/1506415900_563573_1506416200_noticia_normal.jpg

La catalanofòbia és, segons el Diccionari de l’IEC, «una aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català». Aquesta aversió, si no bel·ligerància i odi, històricament persistent a Espanya sota règims diversos i que avui, com ahir i abans-d'ahir, es pot detectar sense necessitat d’enquestes tant en amplis sectors de les capes populars com en els estaments superiors d’Espanya, sembla en primera instància que respondria a l’ús per nosaltres, catalans, d’una llengua “imperfecta” pròpia de pagesos i menestrals incultes, i que en tant que diferenciada de l’oficial de l’Estat, atemptaria contra el model “una llengua-una nació”, lema de l'Estat-nació, que aquí somia en el castellà com a llengua única o, com a mínim, dominant i el pitjor malson del qual és la diversitat lingüística i cultural.

   «¿Es feo el titulito? ¿Dificil de pronunciar?¿Parece un lio? Mas difícil es de pronunciar “fins bé que s’hi ensopeix” [...]. Mas complicado es hablar en catalán modernista, y, sin embargo, casi todos los catalanes, a los veinte años de edad, ya suelen hablarlo [...] Y más lio es la [coalició] Solidaridad [Catalana], y, sin embargo, la entienden... los que la entienden» (1).

La llengua pròpia és sens dubte una raó, però no en pot ser l’única. I la prova és que, trobant-se en el mateix cas Euskadi i Galícia, no existeix una euskerofòbia ni una gallegofòbia, si més no tan evidents. És més, el fet que després de la guerra civil, per posar un exemple relativament recent, molts catalans optessin per parlar en castellà fins i tot en l’àmbit familiar com a mostra de lleialtat cap al flamant estat franquista, mostra del seu desig d'arribar a ser reconeguts com a ciutadans en peu d’igualtat amb la resta, no va impedir que amb més o menys cruesa se’n continués posant en dubte la pertinença plena a la nació espanyola, o directament se’ls la negués: eren –i són encara– vistos com a diferents en allò cultural als “veritables espanyols”.

Alguns fins i tot es van convèncer que havien d’emmascarar el seu origen català per lliurar-se totalment al Nou Estat (Ramon Serrano Suñer, fent servir la forma Súñer). En qualsevol cas, per al comú dels catalans no hi havia manera de redimir la condició de polaco, un adjectiu per referir-s’hi despectivament que sembla que va sorgir a les sales de banderes de les casernes poc després del final de la guerra civil, pel paral·lelisme i la simultaneïtat entre l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes a començament del 1939 i l’ocupació de Polònia pel seu admirat exèrcit nazi el setembre d’aquell any mateix, des d’on s’hauria difós a altres sectors de la població de la Meseta. I a aquestes altures del segle XXI el qualificatiu continua gaudint de bona salut (i no precisament pel programa de sàtira política Polònia, de TV3).

Potser ens poden posar sobre la pista de les dimensions addicionals del rebuig un parell de frases anticatalanes, de les més antigues de què hi ha constància, pertanyents a l’immortal (per altres raons) Francisco de Quevedo, que és possible que no hagués conegut mai un català. Pertany la primera a La vida del Buscón (1626), «Son los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo, y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto, robaba con la derecha». Fingiment i cobdícia, doncs. La segona, a l'obra La rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero (1640): «Son los catalanes aborto monstruoso de la política.» Política, esclar.

Així doncs, llengua i també cultura en sentit ampli (“el fet diferencial”), hipocresia i cobdícia, i tendències polítiques serien les tres potes d’aquest rebuig que, en major o menor grau, ha perdurat –i ja van uns quants segles– en les consciències, en la historiografia, en els acudits... i en el discurs polític que dia sí dia també ens arriba des de la dreta política i mediàtica i des de formacions que, sense ser de dretes en sentit estricte, competeixen amb aquestes a veure quina és més “patriota” i “espanyola”.

Els “pecats” que conformen la segona i tercera potes del rebuig no semblen sinó un traspàs als catalans, un cop caricaturitzats com a jueus o descendents de jueus, dels clixés antisemites més rancis, en voga en el XIX –egoisme, parasitisme, control de les finances, infiltració en els governs...–, generats a tot l’Estat pels sectors vinculats al catolicisme integrista i de trabuc, i, dins Catalunya mateix, pel carlisme.

«Mesnadas de judíos (directos antecesores de socialistas y catalanistas) [...]» (2).

«Los del corro filibustero-catalanista [...] un grupo de fenicios y judíos sin otro ideal que pesetas, pesetas y más pesetas [...]» (3).

«Un catalán, ante todo, es algo de lo menos nacionalista del mundo. No yo sólo, cuya autoridad no tiene cuño, sino gente observadora y fina, ha visto, extrañada, la facilidad del catalán para desnaturalizarse, para descastarse, para transformarse en el tipo del país donde anda... Esto tiene una explicación. Su espíritu judaico, de mercader. Sólo los judíos se asimilan así. Ante todo el negocio...» (4).

Deu ser una ironia del destí que contribueixi a potenciar la creixent deriva independentista i la incompatibilitat identitària no sols l’autoritarisme centralista dels successius governs de qualsevol signe sinó l'arrelada creença a la resta de l’Estat, de veure el catalans com uns mindundis sense possibilitat de pertànyer de dret al cos de la nació espanyola. Pertànyer-hi de fet, sí, per descomptat: sobre quins "estrangers", si no, practicar l'espoli fiscal de 16.000 milions/any que patim?
 

NOTES:

(1) Nicolás Casañas, «Solidaricaslisorianidades», El Pueblo, València, 6-7-1907.

(2) El Conde de Galligans, «Casos y cosas», La Ciudad, Girona, 24-7-1930.

(3) Sánchez Manher, «La historia se repite. Aun subsiste el espíritu de la raza», Ideal Agrario, Zamora, 11-10-1934.

(4) E. Giménez Caballero, «Desde Estrasburgo. Las frutas, los vinos y los catalanes», La Libertad, Madrid, 1-4-1924.

Per sobre del soroll ambiental, escolteu el cant de les balenes

Ja és aquí a disposició vostra, vull dir a Amazon.es Llibres, Cants de balena per a sords. El trobareu fàcilment introduint-hi, a Cerca Avançada, el títol o bé el meu nom i cognom.

El recull d'articles heterogenis que és Cants de balena..., més enllà de la temàtica concreta de cadascun, pretén ser un doble toc d'atenció: 

      --a la comunitat oïdora sobre la necessitat de no ser només sords que hi sentim i la responsabilitat de tenir oïda quan tants d'entre nosaltres no n'han tingut mai, i

      --a la comunitat sorda perquè conegui i interpreti el seu passat com a pas previ i necessari per prendre a les seves mans les regnes del seu destí. 

Encarregueu-lo abans que les compres de Nadal us fonguin els calés!

EFEMÈRIDES NOSTRADES

El Rei Campana, el Sant i la Corona d’Aragó

http://historiavibrant.cat/wp-content/uploads/2018/01/destacada-Corona-Arago_Pau-Ribal.png

 
El 1164 naixia la Corona d’Aragó, de fet una confederació catalanoaragonesa en què cada nació mantenia les institucions i lleis pròpies i unes llengües i monedes diferenciades, que gaudiria d’una llarga vida (fins als decrets de Nova Planta de Felip V). HOW DID THEY DO IT?
 

Accidentat accés al tron de Ramir II

Resulta que el rei Alfons el Bataller o Alfons I d’Aragó i Pamplona, casat amb Urraca I de Lleó, va morir l’any 1134 després de ser derrotat pels musulmans a Fraga. Sense descendència masculina, si més no oficial, sols tenia un germà, Ramir Sanxes, monjo i bisbe de Roda d’Isàvena-Barbastre. Per testament, a fi d’ajudar la pròpia ànima i també les dels seus pares i parents en el més enllà amb el mèrit d’una bona acció i amb les previsibles oracions d’agraïment dels afavorits, va concedir viles i castells en feu a la catedral de Pamplona i diversos monestirs, i va deixar el seu regne, senceret i per parts iguals, als ordes militars del Sant Sepulcre, l’Hospital i el Temple (1) als quals, en vida, va estar molt vinculat.

Ja se sap, però, que una cosa solen ser les voluntats d’un mort i una altra de diferent els interessos dels vius. I a aquests, amb la sola excepció del Papa, que exigia que s’acomplís el testament i es lliuressin les rendes que generaven els territoris que havien estat sota el domini d’Alfons el Bataller als ordes militars, el testament els va entrar per una orella i els va sortir per l’altra. I mentre que els nobles navarresos, aprofitant el buit de poder creat, proclamaven rei Garcia Ramires i s’independitzaven d’Aragó, Alfons VII de Castella, que també reclamava l’herència, envaïa Saragossa i la part aragonesa de la Vall de l’Ebre.

Aleshores, davant el panorama, part de la noblesa d’Aragó, reunida a Jaca, va optar per coronar rei qui objectivament tenia més dret a la successió, és a dir, el germà del difunt, el bisbe, que va haver de penjar els hàbits, i pujar al tron com a Ramir II. Però tan aviat com l’any següent (1135), ateses les discòrdies que dividien la noblesa local i que es traduïen en enfrontaments, amb la consegüent pèrdua d’autoritat reial, el pobre Ramir va haver de fugir a territori del jove comte de Barcelona i Girona, Ramon Berenguer IV, que va acollir-lo a Besalú.

La Campana d'Osca

Poc després, de tornada a Aragó, va enviar un missatger al seu antic abat del monestir occità de Sant Ponç de Tomeres, al NO de Narbona, demanant-li consell per arranjar la situació. L’abat va acompanyar el missatger a l'hort, on al seu davant va tallar unes quantes cols, les que més sobresortien. Aleshores va ordenar al missatger que repetís al rei els gestos que havia vist. Assabentat Ramir del pantomímic consell, va idear un estrany pretext: que faria fer una campana prou gran perquè se sentís a tot el regne i, perquè la veiessin, va convocar a Osca els principals nobles rebels, que hi van acudir disposats a riure-se'n.

Tan aviat com van ser allí, els va fer degollar tots, amb la qual cosa els enemics que encara li quedaven a la cort van amagar prudentment i sine die el cap sota l’ala. Aquesta va ser la manera com les “campanades” es van sentir a tot el regne i aquest és l’episodi més o menys llegendari que hi ha al darrere d’un altre sobrenom de Ramir II: el de Rei Campana.

La campana d’Osca. Oli sobre llenç de José Casado del Alisal (1880). Font:

https://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/6/69/Campanahuesca.jpg

La qüestió successòria

Un cop que el rei, a la crida i cerca d’un hereu, hagués intentat sense èxit entre els seus afillar Garcia Ramires, ja nomenat rei dels navarresos, me’l casen de pressa i corrents a la catedral de Jaca el 13 de novembre de 1135, lligat i tot com estava pel vot de castedat, amb la francesa Agnès de Peitieu, filla del duc d’Aquitània i dona d’acreditada fertilitat –tenia quatre fills–, que havia enviduat feia vuit anys.

De resultes d’aquest enllaç, el 29 de juny de l’any següent, a Osca, naixeria l’hereva, batejada amb el nom de Peronella. Aconseguit l’objectiu del matrimoni, que era precisament aquest –en paraules del rei mateix, «la restauración de la sangre y de la estirpe» (2)–, Ramir i la seva reial esposa es van separar a finals d’aquell 1136 i ella va tornar al seu país per retirar-se a l’abadia de Fontevraud, a Anjou.

Després d’àrdues negociacions amb els reis peninsulars que pretenien el matrimoni amb Peronella, Ramir es va decidir a lliurar-la al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, un ganàpia que li portava vint-i-tants anys i que ja tenia un fill bord, Guillem Berenguer de Barcelona, futur bisbe de Lleida i arquebisbe de Narbona.

En un document públic conegut com a Renúncia de Saragossa, lliurat al castell del Castellar, a una vintena de quilòmetres de Saragossa, aigües avall de l’Ebre i a gran altura sobre el riu, datat el 13 de novembre de 1137, quan Peronelleta comptava quinze mesos, son pare feia saber als seus súbdits que havia fet donació del regne i de la nena al comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, que firmaria en endavant com a «Comte de Barcelona i Príncep d’Aragó, per aquest mateix ordre.

Els noucasats. https://sites.google.com/site/formaciocoronaarago/_/rsrc/1459031515441/home/ramon_berenguer_conte_peronella_reyna.jpg

Els fonaments de la unió dinàstica

Cal tenir en compte que les esposalles, els anomenats Capítols matrimonials de Barbastre, que s’havien firmat en aquesta ciutat tres mesos abans de la Renúncia, tenien les mateixes conseqüències jurídiques, conforme als usos de l’època, que el matrimoni consumat. I quines van ser les conseqüències en aquest cas?

El célebre historiador castellano, García Gallo, estudioso del Derecho sucesorio en la Corona de Aragón, no tiene la menor duda de que el documento de 1137 es una donación de hija y reino, por parte de Ramiro II –que no tiene «deseos de conservar» el trono, más bien está «deseoso de desembarazarse del Reino»–, al Conde de Barcelona. Es tajante cuando dice que «no se trata de una escritura matrimonial, en virtud de la cual el marido adquiera los derechos de la mujer, ni de la promesa o entrega de una dote; sino [...] de la elección de un marido y de la entrega del poder directamente a éste. En la escritura no hay ni una sola frase de la que pueda inducirse que Petronila [és a dir, Peronella] es la titular del poder que ejerce su marido o que en alguna parte se reserva. Salvo la fidelidad debida a Ramiro II y a su hija, los aragoneses quedan bajo la autoridad y obediencia de Ramón Berenguer. [...] Constata también, refiriéndose a Petronila, que «desde el momento mismo en que muere su marido, Ramón Berenguer IV, y aunque éste no haya usado el título de Rey, su hijo Alfonso II se titula ya Rey de Aragón en vida de su madre. Lo cual indica que el regnum, es decir, el poder de reinar lo hereda de su padre –al que se lo había concedido Ramiro II– y no de su madre» (3).

Així que van ser les ganes que tenia Ramir II de tornar (cadascú per on l’enfila), a la vida monacal, cosa que va fer poc després de firmar la Renúncia ingressant al monestir de San Pedro el Viejo, de la ciutat d’Osca on moriria ostentant encara la dignitat reial l’any 1157, les que van precipitar els esdeveniments que durien al naixement del Casal d’Aragó o Corona d’Aragó, just quan Alfons I el Cast, primer fill legítim i hereu per tant de Ramon Berenguer IV, encara menor d’edat, fos jurat com a rei d’Aragó el 1164 a Saragossa.

D’altra banda, com que la categoria de rei era superior a la de comte que ostentaven els sobirans catalans, dependents nominalment, no pas en la pràctica, dels reis francs, va ser a partir d’Alfons I, que tots ells es titularien alhora reis d’Aragó i comtes de Barcelona seguint en la seva nomenclatura la numeració dels sobirans del casal barceloní, adoptant-ne l’emblema –l’escut amb les quatre barres– com a senyal de dignitat i establint la capital del regne i la seu de l’administració a Barcelona.

I què va ser dels protagonistes?

De la desigual parella no us en puc dir gaire res més que es va casar a la catedral de Lleida l’agost del 1150, quan Peronella, crescuda i educada a la cort de Barcelona, havia complert ja els catorze anys, edat mínima establerta pel dret canònic per poder-ho fer i que, de la unió, van néixer sis fills: Pere (mort d’infant), Ramon (que pujaria al tron com a Alfons I), Pere (que seria investit comte de Cerdanya com a Pere I i, després, de Provença amb el nom repe de Ramon Berenguer IV), Sanç, Dolça i Elionor.

Quant a Ramon Berenguer IV sènior, destacar que, obtinguda la renúncia dels ordes militars al testament d’Alfons el Bataller a canvi d’establiments i beneficis eclesiàstics a Aragó i Catalunya, va comptar amb l’ajut de templers i hospitalers per conquerir Tortosa (1148) i Lleida i Fraga (1149). Abans (1147), en col·laboració amb Alfons VII de Castella, cunyat seu, i tropes genoveses, havia participat en el setge i la conquesta de la rica ciutat portuària d’Almeria. L’any 1153, amb la conquesta de Miravet (Ribera d’Ebre), terme que amb el seu castell, per cert, va donar a l’orde del Temple, es pot dir que deslliurava el territori català del poder dels sarraïns.

I pel que fa al sobrenom de el Sant que l’acompanya en la història sense haver estat mai canonitzat, sembla que no prové de cap virtut heroica practicada en vida sinó de la creença popular que, arran de la seva mort el 6 d’agost de 1162, al Piemont, prop de Torí, on havia anat a entrevistar-se amb Frederic I Barba-roja, emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic, que al·legava els seus drets sobre la Provença; durant el llarg viatge de tornada del cos a ca nostra i després que fos sepultat a l’església del monestir de Santa Maria de Ripoll, s’haurien produït diversos fets miraculosos la realitat dels quals millor que posem en quarantena.

(1) El Testament d'Alfons I d'Aragó i Pamplona (1131). A Viquipèdia. Recuperat el 5 de novembre del 2019 de https://ca.wikipedia.org/wiki/Testament_d%27Alfons_I_d%27Arag%C3%B3_i_Pamplona_(1131)

(2) Ana Isabel Lapeña Paúl, Ramiro II de Aragón: el rey monje (1134-1137), Gijón, Trea, 2008, p. 140.

(3) Armand de Fluvià, «De oro, cuatro palos de gules, escudo de los Condes de Barcelona», Hidalguía, vol. XLIV, n.º 256/257, 1996, p. 460-461.