EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA CROADA CONTRA L’ESTAT CATALÀ

Pere el Gran al coll de Panissars. Mariano Barbasán (1889). Wikimedia Commons

No totes les croades es van fer per arravatar Terra Santa als musulmans o per extirpar l’heretgia d’ortodoxos russos, càtars, hussites... Felip III l’Ardit i el seu segon fill, el príncep Carles de Valois, encapçalaven l’exèrcit croat que «entrà en esta terra amb gran goig i gran alegria»[1] i que el 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1285 «n’és eixit amb gran dolor i amb gran pèrdua que hi ha fet de gents i d’haver...» pel coll de Panissards (actual Pertús), on acabava l’antiga Via Domitia, que venia dels Alps, i començava la Via Augusta.

A causa de la intervenció de Pere el Gran (Pere II de Catalunya-Aragó) a Sicília contra la voluntat del Papa Martí IV, aquest no sols l’havia desposseït dels seus regnes (vg. “La venjança catalana”, en aquest blog, 18-1-2019), sinó que els havia concedit a Carles de Valois, fill de Felip i d’Elisabet d’Aragó, germana del rei Pere i declarat una croada contra la Corona d’Aragó. A bodes em convides, devia pensar el franc, que amb la col·laboració de Jaume II de Mallorca, senyor del Rosselló i la Cerdanya i germà també de Pere, que havia fugit de Perpinyà i se’ls havia unit, va partir de Narbona amb un exèrcit imponent que es diu que pujava a 200.000 homes mentre es preparava un estol de 100 naus a Cotlliure.

La imminència d’aquesta croada, com el fet que el Papa hagués posat sobre els regnes i el monarca mateix l’entredit eclesiàstic, que comportava veure’s privats de sagraments, tret del baptisme, de misses, tret de la dominical, etc., devia dividir l’Església catalana i, naturalment, els feligresos. Per més inri, la noblesa d’Aragó havia girat l’esquena al rei, que devia assabentar-se amb molta preocupació de com creuaven els croats el territori rossellonès de Jaume II, no sense trobar oposició per part dels naturals (setge de Salses, setge i crema d’Elna...).

Establerta la línia de defensa catalana al Pirineu, durant un mes els croats es van estavellar contra la resistència que se’ls va presentar al coll de Panissars. Després, es retirarien a Perpinyà per entrar finalment a la Catalunya Sud pel Pas de la Massana, que van forçar al mes de juny, mentre que la seva armada fondejava a Roses.

En clara inferioritat numèrica, els catalans, un cop desbordada la seva línia defensiva, es van retirar fins a Peralada, que aviat evacuarien per ordre del comandant de l'exèrcit, l'infant Alfons (el futur Alfons el Franc), després d'una batalla a camp obert i de calar foc a les cases, sortint amb el rei Pere i 5.000 almogàvers en direcció a Girona, el següent lloc on volien fer-se forts.

Muralla de Girona. Foto: Joan Castro. Font: www.elmundo.es

Pare i fill arribarien el 15 de juny a Girona i, aprofitant l’efervescència ciutadana i agafant l’ocasió pels cabells, els almogàvers assaltarien i saquejarien el Call, que com tota comunitat jueva era propietat reial (i que per tant va enfurismar el rei, que va fer penjar els considerats responsables), mentre els francs ocupaven l’Empordà i el 26 de juny arribaven davant els murs de la ciutat, que van encerclar i de la qual havien partit ja el rei i l’infant cap a Barcelona deixant-hi al front Ramon Folch vescomte de Cardona.

Un cop aplegats 500 cavallers i 5.000 infants, Pere el Gran va sortir del cap i casal a primers d’agost amb la intenció de trencar el setge i, després de celebrar un consell a Hostalric, va acampar en l’anomenat puig de Tudela, a l’oest de Girona. Aleshores, quan l’exèrcit català pretenia dirigir-se a Besalú, el 15 d'agost, va ser sorprès no gaire lluny de la ciutat per les tropes enemigues en una batalla (el Combat de Santa Maria) que va tenir un resultat indecís i, com a conseqüència, Felip va proposar la capitulació dels assetjats.

Mentrestant, assabentat el rei Pere que tant el subministrament de queviures dels invasors com uns possibles reforços depenien totalment d’una flota que els duia des dels ports llenguadocians d’Aigües Mortes i Narbona, als de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, ocupats, i adonant-se que si impedien aquest subministrament, als francs no els quedaria més remei que retirar-se de Girona, havia fet cridar l’armada catalana de Sicília que, sota el comandament de l’almirall Roger de Llúria (Ruggero di Lauria), va arribar a Barcelona el 24 d’agost per informar-se de la situació de la flota enemiga i que el 27 es reunia a Sant Pol amb la resta de naus catalanes a les ordres dels almiralls barcelonins Ramon Marquet i Berenguer Mallol. En total, 44 embarcacions.

Roger de Llúria. Escultor: Josep Reynés (Pg. de Lluís Companys, BCN)

La nit del 28 d’agost, la flota conjunta coman-dada per Llúria encercla un important estol franc ben a prop de les Illes Formigues, entre Palamós i Calella de Palafrugell, per lliurar tot seguit una batalla victoriosa que es diu que van decidir els ballesters arrasant amb els seus viratons les cobertes de les naus enemigues, batalla que va ser seguida l’endemà per la matança de presoners ferits, uns 300, a qui es va lligar a una corda i arrossegar al mar per una galera fins a ofegar-los (als 260 restants, sense comptar l’almirall franc i una cinquantena de notables pels quals es demanaria rescat, se’ls va cegar, tret d’un, a qui van deixar borni, per tal que conduís els altres, lligats, fins al rei de França, davant Girona, com a mostra que combatrien a mort).

A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, tornen a vèncer els croats i un cop més l’endemà, davant de Cadaqués. L’exèrcit franc, doncs, quedava definitivament privat d’intendència. Va ser aleshores que, de Cadaqués estant, Roger de Llúria va dir al comte de Foix: «No sols em penso que ni galera ni cap altre vaixell gosarà anar per mar sense salconduit del rei d’Aragó..., sinó que no crec que cap peix gosi alçar-se sobre el mar, si no porta un escut amb el senyal del rei d’Aragó a la cua.»

La resistència aferrissada de Girona, que comptava amb la presència extra no sols de part de l’exèrcit reial i els almogàvers sinó de les mainades dels nobles de Barcelona, Lleida, Tarragona, i Tortosa, i de 600 sarraïns del regne de València, seria heroica i frenaria la invasió –l’objectiu últim de la qual era conquerir Barcelona–, però la calda sufocant del mes d'agost i la creixent escassetat de queviures afectaria tant assetjadors com assetjats. És llavors que s’hauria produït l’anomenat “miracle de les mosques”, atribuït a Sant Narcís.

Sant Narcís. Xilografia antiga

Es diu que durant un dels assalts els invasors van ocupar l’església de Sant Feliu, a extramurs de la ciutat, i van esquerdar-hi la gran llosa que cobria el sepulcre de Sant Narcís, futur patró de la ciutat en substitució precisament de Sant Feliu. Aleshores, de dins haurien sortit vols i més vols de mosques que van dirigir-se hàbilment cap als francs, «tan grosses i tan grans com una gla, i entraven pels narius als cavalls i davall per l’anus, que no hi valien mantes, ni tanques de cuir, ni cap giny que fessin, que els ho poguessin vedar» matant milers d’animals i encomanant als assetjadors alguna mena de pesta amb les seves fiblades verinoses. No sense raó, doncs, diu el refrany que les mosques de Sant Narcís a cada picada en maten sis.

Va ser el 7 de setembre quan, sense haver rebut els reforços que esperava, el vescomte de Cardona va firmar la capitulació de Girona, de la qual va sortir amb les tropes, amb armes i banderes, retent-los honors els francs, que la van ocupar i, deixant-hi una guarnició de 200 genets i 5.000 infants, la resta de l'exèrcit invasor, desmoralitzat i malalt, va replegar-se a l'Empordà. Ben aviat el rei Felip, que era un del malalts greus, es trobaria a Castelló d’Empúries amb el seu exèrcit desfet, ell a les últimes i destrossat l’estol que els podia haver recollit a Roses.

Quan estant-se a Sant Celoni, el 13 de setembre va tenir el rei Pere notícia exacta de la situació dels francs, va manar als seus desplaçar-se al Coll de Panissars per tallar la retirada als fugitius i cap allà es van dirigir sense presses, per dreceres i camins de muntanya, i sota fortes pluges, fins a prendre-hi posicions.

Cert que el rei Pere, en un gest de magnanimitat (noblesse oblige), va accedir a deixar passar el rei franc –que moriria poc després, a Perpinyà– amb la seva comitiva i els notables ferits i malalts del seu exèrcit, però és igualment cert que la resta de les tropes viurien un malson, delerosos els catalans de prendre venjança. L’endemà de Sant Miquel, és a dir, el 30 de setembre, diumenge, la major part dels invasors van aplegar-se i romandre al coll de Panissars, a l’altra banda del qual els almogàvers de Ramon III de Montcada, mataven i robaven els pocs que gosaven creuar-lo.

L’1 d’octubre, després d’arengar els seus, el rei Pere mateix al capdavant de la seva cavalleria va atacar els fugitius i «feriren i tallaren al seu gust i a la seva voluntat, i els seguiren de banda a banda del camí per on los Francesos passaren, fins que foren més enllà de lo coll prop d’una llegua. I En Roger de Llúria amb los servents de les galeres ixqueren a la carrera de l’altra banda; i en va[n] occir tants que tot lo camí era ple d’homes morts i d’atzembles i de cavalls i de roba i d’armes.»

Aquest va ser el calamitós final de la croada contra la Corona d’Aragó, és a dir, contra l’Estat Català.

 

[1] Totes les frases entre cometes llatines («...») corresponen a citacions de la coneguda Crònica de Bernat Desclot, que m’he permès d’adaptar mínimament als usos actuals de la llengua.

EFEMÈRIDES NOSTRADES

EL TIMBALER DEL BRUC

Monument al timbaler del Bruc. (El Bruc). Frederic Marès. Wikimedia Commons

El fet provat de què parteix aquesta popular llegenda és el combat a la collada del Bruc (l’Anoia), el 6 de juny de 1808, entre una columna de l’exèrcit multinacional de Napoleó i paisanatge de la rodalia i soldats regulars. Si en aquesta ocasió no va aparèixer cap creu ni sant cavall al cel, sí que ho hauria fet un jove timbaler entre els insurgents, que amb l’amplificació per l’eco del so del seu timbal, va crear la impressió de tot un exèrcit acostant-se.

Però abans de tot permeteu-me que us recordi, per si no haguéssiu nascut encara, que 1808, «l’any de la vinguda del francès», va ser un temps d’agitació i ànims exaltats. Malauradament, per esquemàtica que la pretengui, la relació de fets ressenyables anteriors a aquesta acció armada és llarga.

  –El 9 de febrer entren a Catalunya pel coll del Pertús les primeres tropes franceses, teòricament aliades ja que pretexten fer-ho en compliment del tractat de Fontainebleau de l’any anterior, segons el qual Espanya i França envairien Portugal, aliat d’Anglaterra, i se’l repartirien;

  –el 28 de febrer, a Barcelona, els francesos, mantinguts per l’ajuntament i que han venut la idea que són a la ciutat per embarcar-se cap a Cadis, s’apoderen amb traïdoria de les fortaleses de la Ciutadella i Montjuïc davant la passivitat del nou capità general de Catalunya, José de Ezpeleta, que no té instruccions de la cort;

  –del 17 al 19 de març, a Madrid, té lloc el motí d’Aranjuez, un autèntic cop

Ferran VII. Caricatura de Juan Hervás García

d’estat liderat pel mateix príncep Ferran contra son pare, Carles IV, que conclou amb l’abdicació a contracor del rei i la proclamació de Ferran VII enmig de l’entusiasme popular;

  –el 2 de maig, el poble baix madrileny protagonitza l’aixecament del mateix nom i l’endemà 3 els ocupants afusellen els rebels que han detingut amb armes a la mà;

  –a Baiona (País Basc francès), reunits Carles IV i Ferran VII davant Napoleó, que pretén actuar de mitjancer amb la conformitat de totes dues parts (l’un perquè vol recuperar el tron, l’altre perquè en vol legitimar la possessió), Ferran es veu forçat el 6 de maig, a canvi d’una persuasiva pensió de 4 milions de rals anuals, a tornar la corona a son pare ignorant que aquest, a canvi d’una altra pensió –aquesta de 30 milions– i asil a França per a ell, la seva dona i el seu favorit Godoy, hi havia renunciat el dia abans en favor del cors, que aviat en farà el que li passi pel bicorni;

  –el 28 de maig, Lleida s’alça contra els francesos i organitza ben aviat una Junta de govern i defensa presidida pel bisbe i composta per 15 vocals: cinc clergues, set prohoms i tres representants del poble (un sabater, un mestre de cases i un pagès);

  –el 31 de maig, una Junta similar a la de Lleida s’instal·la a Tarragona i Tortosa i aquest mateix dia una seriosa batussa a la Rambla barcelonina entre civils i ocupants, se salda amb la mort de dos soldats;

  –l’1 de juny, una nova Junta s’instal·la a Igualada, el 2, a Manresa, el 3 a Vic i el 5, a Cardona, Olot i Girona.

Napoleó. Caricatura de Naylor

I abans d’entrar pròpiament en matèria, encara un altre incís destinat a prevenir possibles brots, aquí injustificats, d’ardor patriòtic: per bé que els revoltats a casa nostra tenien plena consciència de «seguir lo partit espanyol» i eren part d’un alçament que, atiat pels interessos britànics, s’estenia per tot Espanya, no els movia pas la fidelitat a un ideal de pàtria espanyola ni tampoc, per molt que ens cogui, de pàtria catalana, sinó majoritàriament la defensa del vell ordre i «la llei santa»; l’aversió tradicional al veí gavatxo, que s’havia emparat del Rosselló i part de la Cerdanya pel tractat dels Pirineus i ajudat els espanyols en la Guerra de Successió; l’odi contra la ideologia revolucionària i anticlerical de l’administració napoleònica[1] i, per extensió, l’odi contra la burgesia urbana, industrial i mercantil, en tant que modernitzadora i pro-francesa en general.

Componia la columna napoleònica que atacarien els insurrectes, dues companyies del regiment d’infanteria suís núm. 1 Wimpffen, de guarnició a Barcelona, dos batallons del 1r regiment d’infanteria de línia napolità, dos batallons del 2n regiment d’infanteria de línia italià, dos esquadrons del 1r regiment de Caçadors a Cavall napolità, i una secció de l'11a companyia d'artilleria italiana amb dos canons, amb un general de brigada al front, l’austríac François Xavier de Schwarz.

Havia sortit la tarda del 4 de juny de la ciutat comtal en direcció a Lleida i Saragossa amb ordres del seu superior, el general Duhesme, d’escorcollar el monestir de Montserrat i de castigar al seu pas Manresa, que havia esdevingut focus de la insurrecció contra els invassors, i Igualada, per la seva situació estratègica en el camí ral. Però un fort aiguat la retindria aquella nit i tot el dia següent a Martorell, d’on no sortiria fins al 6, de bon matí, en direcció al Bruc. 

Panoràmica de Montserrat des del port del Bruc. Foto: Jorge Picallo. Font: www.picoseuropa.net

Per la seva banda, les forces disposades a oposar-se a l’avanç dels ocupants no eren ben bé «cuatro Paysanos sin orden, sin disciplina, sin el menor conocimiento del Arte de la Guerra», com diria una mena de proclama de la Junta d’IguaIada, datada el 20 de juny, ni un poble desarmat que comptava enfront de l’invasor, victoriós a Europa, «con sólo sus propias fuerzas..., sin caballería, tropa, artillería ni jefe militar que los dirigiese...», segons el Diario de Manresa del 26 de setembre de 1808.

Es tractava com a mínim d’un destacament (24 homes) del regiment d’infanteria suís núm. 1 Wimpffen, acantonat a Igualada, on feia tasques de policia, sota el comandament del tinent Franz Krutter, tots vestits en aquesta ocasió de pagès per prevenir agressions xenòfobes; grups de paisans armats –sometents–,[2] d’un centenar d’homes cadascun, de Manresa, Igualada i Santpedor, a les ordres, o no (hi ha discrepàncies), de militars professionals assignats per les autoritats revoltades i, molt menys nodrits, grups de Sallent, Moià i del mateix poble del Bruc, com també una colla de soldats espanyols desertors del 2n batalló de Reales Guardias Valonas, estacionat a Barcelona. Cal ressenyar que aquestes forces disposaven d'onze «canons de fusta [de dogues juxtaposades com les d’un barril?] amb cèrcols de ferro», que no s’apunta qui aportava.

Les tropes de cada bàndol les ha xifrat la tradició en 3.800 homes l’ocupant i 2.000, l’autòcton, però apart la possibilitat que estiguin inflades, sobretot en el cas dels revoltats, cal tenir present que van ser molt més reduïts els contingents que s’enfrontarien directament la tarda d’aquell 6 de juny –punt culminant del combat, precedit al matí per un tiroteig a l’avantguarda de la columna en marxa–. També les 300 baixes que atribueix a les forces de Schwarz la historiografia espanyola, més un canó perdut durant la retirada en ensorrar-se el pont d’Abrera, fóra prudent prendre-les cum grano salis.

En qualsevol cas, una emboscada més o menys exitosa no havia de donar peu per res a cap llegenda. Passa que una setmana més tard, el dia 14, també a la rodalia del Bruc, hi hauria una altra acció armada (segona batalla del Bruc), força més important des del punt de vista militar, entre les tropes del general Chabran –tota una divisió enviada per Ezpeleta i Duhesme en una expedició de càstig sobre Manresa– i els combatents del dia 6, partisans de Lleida, terços de Cervera, més soldats desertors de la guarnició espanyola de Barcelona i probablement, si no van participar ja en l’enfrontament anterior, els components del regiment de línia espanyol Extremadura, que a Tàrrega, camí de Lleida, on havia de restaurar l’ordre, desapareix de la historiografia. Aquesta batalla, que va acabar amb una nova derrota per a l’exèrcit napoleònic, va ser la que esquerdaria el mite de la seva invencibilitat i la que, superposada en la memòria col·lectiva a l’altra, formaria el substrat de la llegenda.

Ningú sap si hi va haver de debò un timbaler de carn i ossos en aquell combat ni, en cas que sí, si va jugar un paper tan determinant com se’ns ha contat –és sabut que tota batalla comporta les seves batalletes–, però tot i així s’ha pretès haver-lo identificat. Ja el 1809, el tinent coronel Francesc

Portada de la Historia de Francesc Cabanes

Xavier Cabanes, a la seva Historia de las operaciones del exército de Cataluña..., escrivia: «En esto llegó el numeroso Somaten de San Pedor... A mas de componerse este Somaten de gentes esforzadas y de excelentes tiradores, tenia una caxa de guerra que un muchacho tocaba con bastante regularidad. [I afegeix en nota al peu]: Que este Somaten fuese el de San Pedor es lo mas probable... mas no falta quien diga que era el del pueblo de la Guardia [d’Urgell]. Todos quisieran apropiarse esta gloria, y entre los pueblos del llano de Bages hay la misma disputa que entre las ciudades de Grecia sobre la patria de Homero.»

Diversos cronistes han proposat candidats per encarnar aquest símbol de la resistència de Catalunya contra Napoleó: «sin duda... algun tambor escapado de Barcelona» per Cabanes; per uns altres, l’igualadí Benet Malvehy, que comptava 14 anys quan es va lliurar el combat; per uns altres encara, Isidre Llussà i Casanoves, fill d’una família pagesa de Santpedor, nascut disset anys abans dels fets (i mort un any després), al qual ha atorgat la victòria el procés fermentatiu del temps, que també ha acabat per adjudicar la propietat del timbal salvador a la Congregació dels Dolors de la vila natal del noi. Chi lo sa?

En tot cas, hi ha una qüestió relacionada de què puc donar fe personalment i davant Notari, si convé. En els anys grisos del franquisme, més d’una vegada vaig sentir a dir que el timbaler del Bruc hauria d’haver-se tocat una altra cosa per comptes del timbal. O fer burilles, que també.

[1] Fet que explica la participació activíssima del clergat no sols en l’adoctrinament antifrancès des de les trones sinó en les accions bèl·liques mateixes, amb capellans liderant sometents, com mn. Ramon Mas al front dels de Sallent; fins i tot amb sometents formats per seminaristes, com els de Vic, amb el canonge Tomàs Barrio al capdavant, que no participarien en els combats del dia 6 perquè cobrien el coll de David, un dels accessos possibles a Manresa.

[2] Els sometents, dissolts després del decret de Nova Planta del 1714, com els miquelets de la Guerra de Successió, van revifar en aquesta ocasió. Les autoritats revoltades es referirien als civils voluntaris que organitzaven, armaven i pagaven (a Manresa i Igualada, a raó de 4 rals de billó al dia, és a dir, d’1 pesseta) com a migueletes precisament. Eren en bona part jornalers i treballadors de la seda i altres manufactures en atur forçós i mancats de recursos per al sosteniment dels seus per la crisi econòmica causada pel bloqueig dels ports pels francesos. I és que la resistència la impulsava el poble però la dirigien, empeses per les circumstàncies, les elits locals: una manera de garantir que es lluitaria, sí, contra l’invasor, però que la revolució que reclamaven grupets radicals, ni per pensament.