EFEMÈRIDES NOSTRADES

EL TIMBALER DEL BRUC

Monument al timbaler del Bruc. (El Bruc). Frederic Marès. Wikimedia Commons

El fet provat de què parteix aquesta popular llegenda és el combat a la collada del Bruc (l’Anoia), el 6 de juny de 1808, entre una columna de l’exèrcit multinacional de Napoleó i paisanatge de la rodalia i soldats regulars. Si en aquesta ocasió no va aparèixer cap creu ni sant cavall al cel, sí que ho hauria fet un jove timbaler entre els insurgents, que amb l’amplificació per l’eco del so del seu timbal, va crear la impressió de tot un exèrcit acostant-se.

Però abans de tot permeteu-me que us recordi, per si no haguéssiu nascut encara, que 1808, «l’any de la vinguda del francès», va ser un temps d’agitació i ànims exaltats. Malauradament, per esquemàtica que la pretengui, la relació de fets ressenyables anteriors a aquesta acció armada és llarga.

  –El 9 de febrer entren a Catalunya pel coll del Pertús les primeres tropes franceses, teòricament aliades ja que pretexten fer-ho en compliment del tractat de Fontainebleau de l’any anterior, segons el qual Espanya i França envairien Portugal, aliat d’Anglaterra, i se’l repartirien;

  –el 28 de febrer, a Barcelona, els francesos, mantinguts per l’ajuntament i que han venut la idea que són a la ciutat per embarcar-se cap a Cadis, s’apoderen amb traïdoria de les fortaleses de la Ciutadella i Montjuïc davant la passivitat del nou capità general de Catalunya, José de Ezpeleta, que no té instruccions de la cort;

  –del 17 al 19 de març, a Madrid, té lloc el motí d’Aranjuez, un autèntic cop

Ferran VII. Caricatura de Juan Hervás García

d’estat liderat pel mateix príncep Ferran contra son pare, Carles IV, que conclou amb l’abdicació a contracor del rei i la proclamació de Ferran VII enmig de l’entusiasme popular;

  –el 2 de maig, el poble baix madrileny protagonitza l’aixecament del mateix nom i l’endemà 3 els ocupants afusellen els rebels que han detingut amb armes a la mà;

  –a Baiona (País Basc francès), reunits Carles IV i Ferran VII davant Napoleó, que pretén actuar de mitjancer amb la conformitat de totes dues parts (l’un perquè vol recuperar el tron, l’altre perquè en vol legitimar la possessió), Ferran es veu forçat el 6 de maig, a canvi d’una persuasiva pensió de 4 milions de rals anuals, a tornar la corona a son pare ignorant que aquest, a canvi d’una altra pensió –aquesta de 30 milions– i asil a França per a ell, la seva dona i el seu favorit Godoy, hi havia renunciat el dia abans en favor del cors, que aviat en farà el que li passi pel bicorni;

  –el 28 de maig, Lleida s’alça contra els francesos i organitza ben aviat una Junta de govern i defensa presidida pel bisbe i composta per 15 vocals: cinc clergues, set prohoms i tres representants del poble (un sabater, un mestre de cases i un pagès);

  –el 31 de maig, una Junta similar a la de Lleida s’instal·la a Tarragona i Tortosa i aquest mateix dia una seriosa batussa a la Rambla barcelonina entre civils i ocupants, se salda amb la mort de dos soldats;

  –l’1 de juny, una nova Junta s’instal·la a Igualada, el 2, a Manresa, el 3 a Vic i el 5, a Cardona, Olot i Girona.

Napoleó. Caricatura de Naylor

I abans d’entrar pròpiament en matèria, encara un altre incís destinat a prevenir possibles brots, aquí injustificats, d’ardor patriòtic: per bé que els revoltats a casa nostra tenien plena consciència de «seguir lo partit espanyol» i eren part d’un alçament que, atiat pels interessos britànics, s’estenia per tot Espanya, no els movia pas la fidelitat a un ideal de pàtria espanyola ni tampoc, per molt que ens cogui, de pàtria catalana, sinó majoritàriament la defensa del vell ordre i «la llei santa»; l’aversió tradicional al veí gavatxo, que s’havia emparat del Rosselló i part de la Cerdanya pel tractat dels Pirineus i ajudat els espanyols en la Guerra de Successió; l’odi contra la ideologia revolucionària i anticlerical de l’administració napoleònica[1] i, per extensió, l’odi contra la burgesia urbana, industrial i mercantil, en tant que modernitzadora i pro-francesa en general.

Componia la columna napoleònica que atacarien els insurrectes, dues companyies del regiment d’infanteria suís núm. 1 Wimpffen, de guarnició a Barcelona, dos batallons del 1r regiment d’infanteria de línia napolità, dos batallons del 2n regiment d’infanteria de línia italià, dos esquadrons del 1r regiment de Caçadors a Cavall napolità, i una secció de l'11a companyia d'artilleria italiana amb dos canons, amb un general de brigada al front, l’austríac François Xavier de Schwarz.

Havia sortit la tarda del 4 de juny de la ciutat comtal en direcció a Lleida i Saragossa amb ordres del seu superior, el general Duhesme, d’escorcollar el monestir de Montserrat i de castigar al seu pas Manresa, que havia esdevingut focus de la insurrecció contra els invassors, i Igualada, per la seva situació estratègica en el camí ral. Però un fort aiguat la retindria aquella nit i tot el dia següent a Martorell, d’on no sortiria fins al 6, de bon matí, en direcció al Bruc. 

Panoràmica de Montserrat des del port del Bruc. Foto: Jorge Picallo. Font: www.picoseuropa.net

Per la seva banda, les forces disposades a oposar-se a l’avanç dels ocupants no eren ben bé «cuatro Paysanos sin orden, sin disciplina, sin el menor conocimiento del Arte de la Guerra», com diria una mena de proclama de la Junta d’IguaIada, datada el 20 de juny, ni un poble desarmat que comptava enfront de l’invasor, victoriós a Europa, «con sólo sus propias fuerzas..., sin caballería, tropa, artillería ni jefe militar que los dirigiese...», segons el Diario de Manresa del 26 de setembre de 1808.

Es tractava com a mínim d’un destacament (24 homes) del regiment d’infanteria suís núm. 1 Wimpffen, acantonat a Igualada, on feia tasques de policia, sota el comandament del tinent Franz Krutter, tots vestits en aquesta ocasió de pagès per prevenir agressions xenòfobes; grups de paisans armats –sometents–,[2] d’un centenar d’homes cadascun, de Manresa, Igualada i Santpedor, a les ordres, o no (hi ha discrepàncies), de militars professionals assignats per les autoritats revoltades i, molt menys nodrits, grups de Sallent, Moià i del mateix poble del Bruc, com també una colla de soldats espanyols desertors del 2n batalló de Reales Guardias Valonas, estacionat a Barcelona. Cal ressenyar que aquestes forces disposaven d'onze «canons de fusta [de dogues juxtaposades com les d’un barril?] amb cèrcols de ferro», que no s’apunta qui aportava.

Les tropes de cada bàndol les ha xifrat la tradició en 3.800 homes l’ocupant i 2.000, l’autòcton, però apart la possibilitat que estiguin inflades, sobretot en el cas dels revoltats, cal tenir present que van ser molt més reduïts els contingents que s’enfrontarien directament la tarda d’aquell 6 de juny –punt culminant del combat, precedit al matí per un tiroteig a l’avantguarda de la columna en marxa–. També les 300 baixes que atribueix a les forces de Schwarz la historiografia espanyola, més un canó perdut durant la retirada en ensorrar-se el pont d’Abrera, fóra prudent prendre-les cum grano salis.

En qualsevol cas, una emboscada més o menys exitosa no havia de donar peu per res a cap llegenda. Passa que una setmana més tard, el dia 14, també a la rodalia del Bruc, hi hauria una altra acció armada (segona batalla del Bruc), força més important des del punt de vista militar, entre les tropes del general Chabran –tota una divisió enviada per Ezpeleta i Duhesme en una expedició de càstig sobre Manresa– i els combatents del dia 6, partisans de Lleida, terços de Cervera, més soldats desertors de la guarnició espanyola de Barcelona i probablement, si no van participar ja en l’enfrontament anterior, els components del regiment de línia espanyol Extremadura, que a Tàrrega, camí de Lleida, on havia de restaurar l’ordre, desapareix de la historiografia. Aquesta batalla, que va acabar amb una nova derrota per a l’exèrcit napoleònic, va ser la que esquerdaria el mite de la seva invencibilitat i la que, superposada en la memòria col·lectiva a l’altra, formaria el substrat de la llegenda.

Ningú sap si hi va haver de debò un timbaler de carn i ossos en aquell combat ni, en cas que sí, si va jugar un paper tan determinant com se’ns ha contat –és sabut que tota batalla comporta les seves batalletes–, però tot i així s’ha pretès haver-lo identificat. Ja el 1809, el tinent coronel Francesc

Portada de la Historia de Francesc Cabanes

Xavier Cabanes, a la seva Historia de las operaciones del exército de Cataluña..., escrivia: «En esto llegó el numeroso Somaten de San Pedor... A mas de componerse este Somaten de gentes esforzadas y de excelentes tiradores, tenia una caxa de guerra que un muchacho tocaba con bastante regularidad. [I afegeix en nota al peu]: Que este Somaten fuese el de San Pedor es lo mas probable... mas no falta quien diga que era el del pueblo de la Guardia [d’Urgell]. Todos quisieran apropiarse esta gloria, y entre los pueblos del llano de Bages hay la misma disputa que entre las ciudades de Grecia sobre la patria de Homero.»

Diversos cronistes han proposat candidats per encarnar aquest símbol de la resistència de Catalunya contra Napoleó: «sin duda... algun tambor escapado de Barcelona» per Cabanes; per uns altres, l’igualadí Benet Malvehy, que comptava 14 anys quan es va lliurar el combat; per uns altres encara, Isidre Llussà i Casanoves, fill d’una família pagesa de Santpedor, nascut disset anys abans dels fets (i mort un any després), al qual ha atorgat la victòria el procés fermentatiu del temps, que també ha acabat per adjudicar la propietat del timbal salvador a la Congregació dels Dolors de la vila natal del noi. Chi lo sa?

En tot cas, hi ha una qüestió relacionada de què puc donar fe personalment i davant Notari, si convé. En els anys grisos del franquisme, més d’una vegada vaig sentir a dir que el timbaler del Bruc hauria d’haver-se tocat una altra cosa per comptes del timbal. O fer burilles, que també.

[1] Fet que explica la participació activíssima del clergat no sols en l’adoctrinament antifrancès des de les trones sinó en les accions bèl·liques mateixes, amb capellans liderant sometents, com mn. Ramon Mas al front dels de Sallent; fins i tot amb sometents formats per seminaristes, com els de Vic, amb el canonge Tomàs Barrio al capdavant, que no participarien en els combats del dia 6 perquè cobrien el coll de David, un dels accessos possibles a Manresa.

[2] Els sometents, dissolts després del decret de Nova Planta del 1714, com els miquelets de la Guerra de Successió, van revifar en aquesta ocasió. Les autoritats revoltades es referirien als civils voluntaris que organitzaven, armaven i pagaven (a Manresa i Igualada, a raó de 4 rals de billó al dia, és a dir, d’1 pesseta) com a migueletes precisament. Eren en bona part jornalers i treballadors de la seda i altres manufactures en atur forçós i mancats de recursos per al sosteniment dels seus per la crisi econòmica causada pel bloqueig dels ports pels francesos. I és que la resistència la impulsava el poble però la dirigien, empeses per les circumstàncies, les elits locals: una manera de garantir que es lluitaria, sí, contra l’invasor, però que la revolució que reclamaven grupets radicals, ni per pensament.