EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA BATALLA DE LEPANT

Lepant.  Detall del mosaic que representa la batalla de Lepant a la capella del Roser de Valls. Font: Wikimedia Commons

La batalla de Lepant, lliurada el 7 d’octubre de 1571, hauria de figurar al Llibre Guinness dels Rècords. En efecte, va ser el més gran combat naval fins aleshores i el més sagnant de tots els temps; a Lepant es va aplegar més del 75% dels vaixells disponibles a totes les flotes del món; va ser l’última gran confrontació de galeres de la Història i, també, l’última feta naval en què els catalans jugaríem un paper prou destacat.

La batalla, en què l’estol cristià, una coalició anomenada Lliga Santa, va derrotar el turc,[1] frenant-ne momentàniament l’expansió per la Mediterrànea, però convertint-se per contra en símbol durador del triomf de la creu sobre la mitja lluna, va tenir uns antecedents immediats. Vegem-los.

El 13 de setembre de 1569 l’Arsenal de Venècia, unes enormes drassanes que amb la seva capacitat de fabricar un vaixell al dia eren la clau del poder de la sereníssima república, havia cremat completament després que el polvorí hagués saltat pels aires i el foc s’hagués propagat als magatzems on s’assecava la fusta destinada a la construcció naval. Això va fer creure erròniament als seus enemics que Venècia havia deixat de ser una potència digna de consideració. Erròniament perquè si les pèrdues havien estat grans, se superarien aviat.

En qualsevol cas, a mitjan març de 1570, l’ancià Dux de Venècia, Pietro Loredano, va rebre un ambaixador especial del soldà turc, Selim II, conegut a Europa com a Selim el Borratxo, que solia delegar els assumptes d’estat en els seus ministres per concentrar-se en els plaers de l’harem i l’alcohol. Sense discussió ni negociació de cap mena, l’ambaixador li transmetria un ultimàtum: o lliuraven Xipre –aleshores possessió veneciana– al soldà, o hi hauria guerra. L’altre va rebutjar la proposta amb fredor: si l’illa era atacada, la defensarien. Fi de l’entrevista.

Ben aviat els turcs atacarien Xipre i el 26 de juliol posarien setge a Nicòsia amb unes tropes que superaven la guarnició veneciana en una proporció de deu a un. Venècia, mentre negociava en secret amb el Gran Visir turc Sokollu Mehmed una possible pau, demanava ajut a les potències cristianes, però de moment només el Papa Pius V va respondre la crida. Per ell, l’oposició al turc –un dels dos grans enemics aleshores de l’Església (l’altre eren els protestants, en especial els calvinistes)–, s’havia convertit en un deure religiós ineludible.

Pius V. El Greco. Font: Wikimedia Commons

Servint-se de les seves influències, el Papa aconseguirà convèncer Felip II de Castella, que mirava amb recel els venecians, de qui el separaven diferents interessos materials i polítics, perquè s’hi sumés, i finalment aquest destinarà a l’armada en formació l’esquadra de galeres de Sicília, capitanejada per Gianandrea Doria en el seu nom; una armada que un cop reunida en el port de l’illot de Suda, a l’entrada de la badia del mateix nom, al nord de Creta, sumarà més de 200 naus, incloent-hi les de subministrament.

Mentre Doria, Girolamo Zanne, que comandava la imponent flota veneciana, i Marcantonio Colonna, almirall de la petita flota pontifícia a qui s’havia atorgat el comandament suprem, discutien la forma de fer front a la situació, el 9 de setembre d’aquell any de 1570, després d'un setge de quaranta-set dies, els turcs conquerien Nicòsia. El 17, sense conèixer encara la notícia, i malgrat el poc interès de Doria en l’empresa, la flota aliada va salpar de Creta cap a l’est.

Ara bé, un cop assabentats de la caiguda de Nicòsia i atesa la possibilitat d’un canvi sobtat de temps a la Mediterrània (que s'esdevindria i es cobraria, a la tornada, quatre galeres espanyoles i unes quantes més de pontifícies, entre elles la de Colonna mateix), Doria va decidir per lliure el 5 d’octubre, potser amb instruccions secretes de Felip II a la butxaca, tornar a la seva base segura de Sicília, provocant amb això una crisi diplomàtica i l’anul·lació de l’aliança.

Davant el fracàs d’aquesta expedició, Pius V reunirà plenipotenciaris espanyols i venecians per tractar de redreçar la situació. Gràcies a l'obstinació del Papa, que no hi escatima esforços, el 24 de maig de l’any següent s’arriba a una solució de compromís i l’endemà es proclama solemnement a la basílica romana de Sant Pere la creació de la Lliga Santa, que formen els regnes de les Espanyes, els Estats Pontificis, Venècia, Gènova, Malta –regida pels hospitalers de Malta– i el ducat de Savoia.

Als països catòlics de la Mediterrània, tret de França, que no se sent concernida, la causa –declarada croada pel Papa–, de seguida esdevindria popular. A Catalunya i València, per exemple, es van celebrar actes religiosos, festes, processons, falles on el Gran Turc[2] era cremat... A casa nostra, hi vàrem abocar tots els recursos i totes les reserves de gent de mar.

El punt de reunió de la flota de combat de la Lliga Santa era el port de Messina, a l’estret del mateix nom que la separa d’Itàlia, i cap allà va salpar de Barcelona el 20 de juliol don Joan d’Àustria, després de resar a Montserrat,[3] en la flamant nau capitana La Real, acabada de construir a les nostres Drassanes (on avui se’n pot admirar una rèplica exacta).

Reproducció de La Real. Museu Marítim de Barcelona. Font: Wikimedia Commons

El 17 de setembre, ja reunides totes les esquadres, la concentració de naus que es va fer a la mar a la cerca de l’enemic era imponent: 204 galeres, 70 galiotes i fustes, 6 galiasses venecianes –grosses, feixugues i lentes però amb una gran potència de foc– i 26 galions. Quan Don Joan va rebre la notícia que l’estol turc es trobava a Lepant, va donar l’ordre que l’armada posés proa cap allà. Era el 30 de setembre.

No menys imponent, la flota turca, amb les seves 210 galeres, 63 galions i 64 fustes sota el comandament del gran almirall de la flota imperial Alí Paixà, gendre de Selim II, que estava reunida a l’ancoratge segur del golf de Lepant (Peloponès), a l’entrada del qual hi havia dos castells, un a cada banda, amb uns canons que la protegien, va salpar, seguint ordres del soldà, per buscar i atacar la flota enemiga, que tenien notícia que en algun punt de la mar navegava cap a ells.

Va ser cap a les set del matí quan les dues flotes van entrar en contacte visual, però l’infern es desencadenaria de dotze a quatre de la tarda. Així l’hauria de descriure l’historiador castellà Luis Cabrera de Córdoba:

La batalla de Lepant. c. 1600. Andrea Vicentino. Palau Ducal (Venècia)

"Mai es va veure una batalla tan confusa; travades les galeres una per una i dos o tres... L’aspecte era terrible pels crits dels turcs, pels trets, foc, fum; pels planys dels qui morien. El mar havia envoltat en sang el sepulcre de moltíssims cossos sense vida que movien les onades, alterades i escumejants de les topades de les galeres... Espantosa era la confusió, el temor, l’esperança, el furor, l’obstinació, tenacitat, coratge, ràbia, fúria; el llastimós morir dels amics, animar, ferir, prendre, cremar, llençar a l’aigua els caps, braços, cames, cossos, homes miserables, part sense ànima, part que exhalaven l’esperit, part greument ferits, rematant-los a trets els cristians. A d’altres que nedant s’arrambaven a les galeres per salvar la vida a costa de la seva llibertat, i aferrant-se als rems, timons, cordes, amb llastimoses veus demanaven misericòrdia, arravatats per la fúria de la victòria els tallaven les mans sense pietat, tret d’uns pocs en qui va tenir força la cobdícia, que va salvar alguns turcs.”

Estendard de La Lliga Santa. Font: Wikipedia Commons

Entre els compatriotes que combatien sota l’estendard de la Lliga Santa, amb el crucifix i els escuts d’armes dels aliats, trobem Lluís de Requesens, lloctinent del generalíssim i veritable dirigent dels estols, ja que el rei havia disposat que don Joan d’Àustria no pogués donar cap ordre sense el seu vistiplau exprés, i Joan de Cardona, del consell privat de don Joan, capità general de les galeres de Sicília. També els capitans Montserrat Guardiola –que comandava la galera Santiago, mort en la batalla–, Ramon d’Oms –anys a venir primer capità general de l’esquadra de galeres del Principat–, Ferran Sanoguera, N. Pujades, Narcís Ferrer, Francesc Falgueres, Enric Cardona, Dimes de Boixadors, Joan Seguer, Bernat Marimon, Alexandre i Joan de Torrelles, Miquel Serafí, Ramon de Caldes, Joan Camisó –la galera del qual va envestir la nau capitana turca i a qui s’atribueix la mort de l’almirall Alí Paixà, que va canviar el curs de la batalla–, Pere Reig, Guillem de Sant Climent i molts altres (no pas Miquel de Montcada, valencià, que va ser greument ferit i en una de les companyies del terç que es coneixia amb el seu nom, a bord de la galera Marquesa, anava un soldat novell anomenat Miguel de Cervantes).

A part dels trofeus de victòria que Joan d’Àustria es va reservar per a ell mateix, entre els quals destaca el casc d’acer amb cim cònic i filaments d’or embotits d’Alí Paixà; per a Felip II, l’enorme estendard verd de seda de la Meca amb el nom d’Al·là brodat en or 28.000 vegades i, per al Papa, l’estendard imperial de La Soldana, alguns dels més significatius van ser portats a Catalunya i res no fa tan evident com aquest fet la part que els catalans van prendre en la batalla.

Van anar a parar: a l’església de Sant Feliu de Guíxols, el pavelló de la galera La Soldana; a Montserrat (d’on desapareixeria arran de la Guerra del Francès), en ofrena, “la llàntia del rei moro”, fanal de la mateixa nau; a l’església del Palau Menor, de Barcelona, propietat llavors de la família del vicealmirall, el bastó de comandament de Requesens; al domicili guixolenc de Joan Camisó, la cadira i el dosser del generalíssim turc; al monestir barceloní de Santa Maria de Montsió, la priora del qual, Maria de Cardona, era germana de l’exgovernador de Catalunya (Pere de Cardona), la imatge de la Mare de Déu que anava a la popa de La Real i una gran flàmula de seda; a la Seu

Sant Crist de Lepant

barcelonina (capella del Santíssim), el Sant Crist que presidia La Real, talla de fusta coneguda amb el nom de Sant Crist de Lepant, l’especial flexió de les cames i el cos de la qual diu la llegenda que es deu a haver-se inclinat a la dreta per esquivar l’impacte d’un projectil enmig del combat.

Però no devia ser el Crist sinó la Mare de Déu del Roser (és a dir, del ‘rosari’), segons va declarar Pius V, que és de suposar que d’això en sabia un niu, qui hauria intervingut decisivament per donar la victòria als cristians, cosa per la qual aquest Papa, per commemorar-la, va instituir la festa de la Victòria el primer diumenge d’octubre, si bé dos anys després, el següent pontífex li va canviar el nom per festa de la Mare de Déu del Roser, que ja se celebrava –i es continua fent– el 8 de maig amb el significat de roser ‘planta’, fins que el 1913, Pius X va fixar la festa del Roser –aquí ‘rosari’– el 7 d’octubre, dia de la victòria de Lepant. I per acabar, no fóra sobrer tenir present, per si mai participeu en una altra votació il·legal com la de l’1-O, que la Mare de Déu del Roser (‘rosari’) és la patrona de les batalles. 

    [1] Aquí no faig servir el terme turc en l’accepció de ‘nadiu o propi de Turquia’ sinó com a sinònim d’otomà ‘pertanyent a l’estat multiètnic governat per la dinastia d’Osman’. I és que convé saber que els “turcs” no eren tots turcs ni molt menys. Deixant de banda els casos ben coneguts dels geníssars, un cos militar d’elit format per joves majoritàriament cristians, i dels “renegats” --com el mateix corsari Uluj Ali (italianitzat Occhiali) l’Apòstata, un antic presoner calabrès ascendit a rei d’Alger, que va lluitar a Lepant i va aconseguir salvar-se i salvar 25 galeres i 20 galiotes–, més de trenta dels soldans otomans van ser fills de dones de l’harem i de la majoria, si no de totes, avui en diríem ucraïneses, búlgares, sèrbies, albaneses i, sobretot, gregues. Per això mateix és poc probable que algun d’ells nasqués fins i tot musulmà. 
   [2] ”Gran Turc”, una expressió molt utilitzada en la literatura europea a partir d’aquells anys per referir-se al soldà, era un títol que no hauria significat absolutament res a la cort otomana. 
    [3] A Epítome histórico del portentoso Santuario, y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate, 1747, p. 332, Pere Serra i Postius afirma que poc abans de morir, Joan d’Àustria hauria expressat la seva intenció de retirar-se a Montserrat i transcriu, com a principal testimoniatge, una carta de la seva filla Anna d’Àustria, adreçada a l’aleshores abat del monestir, fra Antoni Jutge, en què exposa que son pare en “esse Santuario... dexó sepultado su corazon y vivos deseos de vivir en essa santa Casa, si la muerte no atajára esta santa obra...”