EFEMÈRIDES NOSTRADES

LA VENJANÇA CATALANA

Almogàvers. Pintura coetània. Museu d'Història de Catalunya

Nom amb què es coneix la guerra d’extermini duta a terme a Grècia pels almogàvers en represàlia per l’assassinat a traïció el 1305 del cabdill Roger de Flor (Rutger von Blum) i un centenar dels seus oficials.

Aquests almogàvers eren un cos de mercenaris majoritàriament catalans i aragonesos, gent sense ofici que no vivia sinó de les armes i que, organitzats en companyies d’infanteria lleugera, viatjaven amb la família al complet. Els caracteritzava un estil de vida espartà: estiu i hivern portaven casquet de ferro i un capmall o caputxa de malla; una gonella o camisa curta i, al damunt, una sobrevesta de pell prima; a les cames, pantalons ajustats i, del genoll al turmell, polaines de cuiro, amb avarques també de cuiro. Completaven l’equip un ganivet de combat, corretja i foguer a la cintura, dues ascones (llances curtes), i un sarró de pell a l’esquena en què duien pa i alguna vianda per a la jornada.

De braços plegats d’ençà de la pau de Caltabellota (1302) entre Carles II d'Anjou i Frederic II de Sicília, un dels fills de Pere el Gran que, després de governar l’illa en nom de son germà Jaume II, n’havia estat coronat rei, els almogàvers van ser contractats per l’emperador de Bizanci, Andrònic II Paleòleg, un cop acceptades les condicions que, amb el beneplàcit del rei Frederic, content de deslliurar-se’n, va demanar Roger de Flor: bones pagues per als seus guerrers (4 unces d’or al mes per als cavallers, i 1 per als homes a peu), casar-se amb una princesa de la dinastia regnant i ser nomenat megaduc.

Roger de Flor va arribar el setembre de 1303 a Constantinoble, l’actual Istanbul, al front d’una expedició naval, la Gran Companyia Catalana, oficialment Magna Societas Exercitus Catalanorum, formada per uns 4.000 almogàvers veterans de la campanya de Pere el Gran a Sicília, amb les seves famílies i 1.500 homes de cavall entre cavallers i escuders, a part dels galiots i la marineria. 

Entrada de Roger de Flor a Constantinoble. Oli damunt llenç de José Moreno Carbonero, 1888. Font: wikipedia

Investit Roger de Flor com a megaduc, ja durant la seva festa de noces al palau de Blanquerna amb una neboda de l’emperador, Maria de Bulgària, a qui doblava l’edat amb escreix, l’enfrontament armat davant el palau mateix entre els mercaders genovesos residents a la ciutat –competidors comercials dels catalans–, i l’almogaveria, enfrontament sobre l’origen del qual hi ha diferents versions, però no sobre el seu desenllaç, la massacre d’uns 3.000 genovesos, va fer que l’emperador apressés els seus incòmodes convidats a marxar al front cagant llets.

Van passar doncs a l’Àsia Menor per combatre contra els turcs, als quals vencerien en batalles successives obligant-los a retrocedir fins a les muntanyes del Taure, on la Companyia va esclafar finalment els exèrcits que hi havien aplegat els emirats de la regió en la batalla de Kibistra. Amb això, Roger de Flor esdevenia amo i senyor de tota Anatòlia.

Cridats aleshores per Andrònic per tal que passessin a territori europeu per enfrontar-se al tsar búlgar, les tropes del qual havien envaït part dels dominis de l’imperi i acabaven de derrotar l’exèrcit que comandava son fill, el futur Miquel IX Paleòleg, a la batalla de Skafida, el 1304 els almogàvers van repassar el Bòsfor i els búlgars se’ls van rendir sense plantar batalla. I mentre Roger de Flor establia el quarter d’hivern del gruix de les seves tropes, incrementades en 300 cavallers i 1.000 almogàvers comandats pel noble aragonès Berenguer d’Entença, a Gal·lípoli, petita península de l’actual Turquia europea, l’emperador, esverat perquè els turcs atacaven de nou la ciutat de Filadèlfia, els va donar instruccions de tornar-se’n d’avui per demà a l’Àsia Menor.

Exasperat per aquesta manera d’obrar seguint el vent, Roger de Flor es va desplaçar a Constantinoble per exigir-li a Andrònic els sous que se’ls devien. Aquest, per pal·liar les desavinences, li va oferir la meitat del deute contret, nomenar-lo Cèsar i lliurar-li en feu tots els territoris conquerits. No cal dir que de seguida es van posar d’acord.

L’abril de 1305, abans de partir de nou a la lluita, Roger de Flor va ser cridat per Miquel Paleòleg a Adrianòpolis i el dia 4, al seu palau, en el transcurs d'un banquet, el va fer assassinar juntament amb gran part de la seva oficialitat, per mercenaris alans, aliats dels bizantins, mentre la matança s’estenia per sorpresa, a càrrec d’aquests, dels turcoples, mercenaris d’origen turc més o menys cristianitzats, i dels genovesos, a tots els catalans de la ciutat i d’arreu de l’imperi. 

Assassinat de Roger de Flor. Gravat del segle XIX

A la plaça forta de Gal·lípoli, assabentats els almogàvers de la traïció, passen a ganivet els naturals sense deixar-ne ni un per a llavor i l’exèrcit bizantí, que vivia com una insuportable humiliació els èxits militars d’aquella gent estrangera i les soldades que percebia, hi posa setge. Aleshores, en absència de Berenguer d’Entença, partit en vaixell a fer una ràtzia amb els seus homes i que serà capturat a traïció pels genovesos de tornada, els assetjats, dirigits per Bernat de Rocafort i Ramon Muntaner –el futur autor de la Crònica–, envien missatgers a Constantinoble per buscar un acord i en saber que han estat esquarterats en viu pels bizantins, juren venjança, cremen les pròpies naus al port per deixar fora de l’equació la possible retirada i declaren amb totes les formalitats la guerra a l’imperi.

Deixant la protecció de les muralles i liderats per Rocafort, ataquen les tropes bizantines que els envolten i al capdavall les derroten; llavors formen la Companyia Catalana d’Orient i, enduts per una bogeria venjativa com la del tinent Calley i els seus homes a My Lai, multiplicada per mil, emprenen una guerra d’extermini contra la població civil, incloent-hi ancians, dones i nens, saquegen les costes del nord de la mar de Màrmara i del Bòsfor, i enfonsen els vaixells que hi troben; no deixen canya dreta a les províncies de Tràcia i Macedònia i, endinsant-se a Grècia, es dediquen a viure del pillatge deixant un rastre de mort i caos al seu darrere.

Al servei més endavant del franc Gautier V de Brienne, duc d’Atenes, enemic dels bizantins, conqueriran per a ell una colla de castells i, en negar-se aquest a pagar-los el preu acordat, li declaren la guerra enfrontant-se al seu exèrcit en la batalla del riu Cefís, a la plana de Beòcia (1311), resolta amb una aclaparadora victòria que els obrirà les portes del ducat i arran de la qual l'antiga acròpolis d’Atenes esdevindrà una ciutadella catalana al llarg de tot un segle. 

Acròpolis d'Atenes. S/a. Font: http://historiavibrant.cat/la-venjança-catalana/