dilluns, 25 de febrer de 2019

EFEMÈRIDES NOSTRADES


LA CROADA CONTRA L’ESTAT CATALÀ

Pere el Gran al coll de Panissars. Mariano Barbasán (1889). Wikimedia Commons

No totes les croades es van fer per arravatar Terra Santa als musulmans o per extirpar l’heretgia d’ortodoxos russos, càtars, hussites... Felip III l’Ardit i el seu segon fill, el príncep Carles de Valois, encapçalaven l’exèrcit croat que «entrà en esta terra amb gran goig i gran alegria»[1] i que el 30 de setembre i l’1 d’octubre de 1285 «n’és eixit amb gran dolor i amb gran pèrdua que hi ha fet de gents i d’haver...» pel coll de Panissards (actual Pertús), on acabava l’antiga Via Domitia, que venia dels Alps, i començava la Via Augusta.
A causa de la intervenció de Pere el Gran (Pere II de Catalunya-Aragó) a Sicília contra la voluntat del Papa Martí IV, aquest no sols l’havia desposseït dels seus regnes (vg. “La venjança catalana”, en aquest blog, 18-1-2019), sinó que els havia concedit a Carles de Valois, fill de Felip i d’Elisabet d’Aragó, germana del rei Pere i declarat una croada contra la Corona d’Aragó. A bodes em convides, devia pensar el franc, que amb la col·laboració de Jaume II de Mallorca, senyor del Rosselló i la Cerdanya i germà també de Pere, que havia fugit de Perpinyà i se’ls havia unit, va partir de Narbona amb un exèrcit imponent que es diu que pujava a 200.000 homes mentre es preparava un estol de 100 naus a Cotlliure.
La imminència d’aquesta croada, com el fet que el Papa hagués posat sobre els regnes i el monarca mateix l’entredit eclesiàstic, que comportava veure’s privats de sagraments, tret del baptisme, de misses, tret de la dominical, etc., devia dividir l’Església catalana i, naturalment, els feligresos. Per més inri, la noblesa d’Aragó havia girat l’esquena al rei, que devia assabentar-se amb molta preocupació de com creuaven els croats el territori rossellonès de Jaume II, no sense trobar oposició per part dels naturals (setge de Salses, setge i crema d’Elna...).
Establerta la línia de defensa catalana al Pirineu, durant un mes els croats es van estavellar contra la resistència que se’ls va presentar al coll de Panissars. Després, es retirarien a Perpinyà per entrar finalment a la Catalunya Sud pel Pas de la Massana, que van forçar al mes de juny, mentre que la seva armada fondejava a Roses.
En clara inferioritat numèrica, els catalans, un cop desbordada la seva línia defensiva, es van retirar fins a Peralada, que aviat evacuarien per ordre del comandant de l'exèrcit, l'infant Alfons (el futur Alfons el Franc), després d'una batalla a camp obert i de calar foc a les cases, sortint amb el rei Pere i 5.000 almogàvers en direcció a Girona, el següent lloc on volien fer-se forts.

Muralla de Girona. Foto: Joan Castro. Font: www.elmundo.es

Pare i fill arribarien el 15 de juny a Girona i, aprofitant l’efervescència ciutadana i agafant l’ocasió pels cabells, els almogàvers assaltarien i saquejarien el Call, que com tota comunitat jueva era propietat reial (i que per tant va enfurismar el rei, que va fer penjar els considerats responsables), mentre els francs ocupaven l’Empordà i el 26 de juny arribaven davant els murs de la ciutat, que van encerclar i de la qual havien partit ja el rei i l’infant cap a Barcelona deixant-hi al front Ramon Folch vescomte de Cardona.
Un cop aplegats 500 cavallers i 5.000 infants, Pere el Gran va sortir del cap i casal a primers d’agost amb la intenció de trencar el setge i, després de celebrar un consell a Hostalric, va acampar en l’anomenat puig de Tudela, a l’oest de Girona. Aleshores, quan l’exèrcit català pretenia dirigir-se a Besalú, el 15 d'agost, va ser sorprès no gaire lluny de la ciutat per les tropes enemigues en una batalla (el Combat de Santa Maria) que va tenir un resultat indecís i, com a conseqüència, Felip va proposar la capitulació dels assetjats.
Mentrestant, assabentat el rei Pere que tant el subministrament de queviures dels invasors com uns possibles reforços depenien totalment d’una flota que els duia des dels ports llenguadocians d’Aigües Mortes i Narbona, als de Palamós i Sant Feliu de Guíxols, ocupats, i adonant-se que si impedien aquest subministrament, als francs no els quedaria més remei que retirar-se de Girona, havia fet cridar l’armada catalana de Sicília que, sota el comandament de l’almirall Roger de Llúria (Ruggero di Lauria), va arribar a Barcelona el 24 d’agost per informar-se de la situació de la flota enemiga i que el 27 es reunia a Sant Pol amb la resta de naus catalanes a les ordres dels almiralls barcelonins Ramon Marquet i Berenguer Mallol. En total, 44 embarcacions.
Roger de Llúria. Escultor: Josep Reynés (Pg. de Lluís Companys, BCN)
La nit del 28 d’agost, la flota conjunta coman-dada per Llúria encercla un important estol franc ben a prop de les Illes Formigues, entre Palamós i Calella de Palafrugell, per lliurar tot seguit una batalla victoriosa que es diu que van decidir els ballesters arrasant amb els seus viratons les cobertes de les naus enemigues, batalla que va ser seguida l’endemà per la matança de presoners ferits, uns 300, a qui es va lligar a una corda i arrossegar al mar per una galera fins a ofegar-los (als 260 restants, sense comptar l’almirall franc i una cinquantena de notables pels quals es demanaria rescat, se’ls va cegar, tret d’un, a qui van deixar borni, per tal que conduís els altres, lligats, fins al rei de França, davant Girona, com a mostra que combatrien a mort).
A continuació, les naus catalanes es dirigeixen al golf de Roses i la nit del 3 de setembre, tornen a vèncer els croats i un cop més l’endemà, davant de Cadaqués. L’exèrcit franc, doncs, quedava definitivament privat d’intendència. Va ser aleshores que, de Cadaqués estant, Roger de Llúria va dir al comte de Foix: «No sols em penso que ni galera ni cap altre vaixell gosarà anar per mar sense salconduit del rei d’Aragó..., sinó que no crec que cap peix gosi alçar-se sobre el mar, si no porta un escut amb el senyal del rei d’Aragó a la cua.»
La resistència aferrissada de Girona, que comptava amb la presència extra no sols de part de l’exèrcit reial i els almogàvers sinó de les mainades dels nobles de Barcelona, Lleida, Tarragona, i Tortosa, i de 600 sarraïns del regne de València, seria heroica i frenaria la invasió –l’objectiu últim de la qual era conquerir Barcelona–, però la calda sufocant del mes d'agost i la creixent escassetat de queviures afectaria tant assetjadors com assetjats. És llavors que s’hauria produït l’anomenat “miracle de les mosques”, atribuït a Sant Narcís.
Sant Narcís. Xilografia antiga
Es diu que durant un dels assalts els invasors van ocupar l’església de Sant Feliu, a extramurs de la ciutat, i van esquerdar-hi la gran llosa que cobria el sepulcre de Sant Narcís, futur patró de la ciutat en substitució precisament de Sant Feliu. Aleshores, de dins haurien sortit vols i més vols de mosques que van dirigir-se hàbilment cap als francs, «tan grosses i tan grans com una gla, i entraven pels narius als cavalls i davall per l’anus, que no hi valien mantes, ni tanques de cuir, ni cap giny que fessin, que els ho poguessin vedar» matant milers d’animals i encomanant als assetjadors alguna mena de pesta amb les seves fiblades verinoses. No sense raó, doncs, diu el refrany que les mosques de Sant Narcís a cada picada en maten sis.
Va ser el 7 de setembre quan, sense haver rebut els reforços que esperava, el vescomte de Cardona va firmar la capitulació de Girona, de la qual va sortir amb les tropes, amb armes i banderes, retent-los honors els francs, que la van ocupar i, deixant-hi una guarnició de 200 genets i 5.000 infants, la resta de l'exèrcit invasor, desmoralitzat i malalt, va replegar-se a l'Empordà. Ben aviat el rei Felip, que era un del malalts greus, es trobaria a Castelló d’Empúries amb el seu exèrcit desfet, ell a les últimes i destrossat l’estol que els podia haver recollit a Roses.
Quan estant-se a Sant Celoni, el 13 de setembre va tenir el rei Pere notícia exacta de la situació dels francs, va manar als seus desplaçar-se al Coll de Panissars per tallar la retirada als fugitius i cap allà es van dirigir sense presses, per dreceres i camins de muntanya, i sota fortes pluges, fins a prendre-hi posicions.
Cert que el rei Pere, en un gest de magnanimitat (noblesse oblige), va accedir a deixar passar el rei franc que moriria poc després, a Perpinyà amb la seva comitiva i els notables ferits i malalts del seu exèrcit, però és igualment cert que la resta de les tropes viurien un malson, delerosos els catalans de prendre venjança. L’endemà de Sant Miquel, és a dir, el 30 de setembre, diumenge, la major part dels invasors van aplegar-se i romandre al coll de Panissars, a l’altra banda del qual els almogàvers de Ramon III de Montcada, mataven i robaven els pocs que gosaven creuar-lo.
L’1 d’octubre, després d’arengar els seus, el rei Pere mateix al capdavant de la seva cavalleria va atacar els fugitius i «feriren i tallaren al seu gust i a la seva voluntat, i els seguiren de banda a banda del camí per on los Francesos passaren, fins que foren més enllà de lo coll prop d’una llegua. I En Roger de Llúria amb los servents de les galeres ixqueren a la carrera de l’altra banda; i en va[n] occir tants que tot lo camí era ple d’homes morts i d’atzembles i de cavalls i de roba i d’armes.»
Aquest va ser el calamitós final de la croada contra la Corona d’Aragó, és a dir, contra l’Estat Català.
 
[1] Totes les frases entre cometes llatines («...») corresponen a citacions de la coneguda Crònica de Bernat Desclot, que m’he permès d’adaptar mínimament als usos actuals de la llengua.

Cap comentari:

Publica un comentari