EL SOMNI FEDERAL DE L'ESPANYA REPUBLICANA
 |
La
República, a estrebades d’unitaris i federals. I, als
seus peus,
la pugna entre federals “transigents” i “intransigents”.
Caricatura
de La
Flaca,
3-3-1873
|
Si un
Congrés Obrer
reunit a Barcelona el 12
de desembre de 1868,
amb un centenar de
delegats que representaven
61 societats obreres catalanes, es pronunciava
unànimement per
la forma de govern
republicana
democratico-federal,[1]
aquesta
no prendria carta de naturalesa i especial
rellevància a tot
l’estat espanyol fins
a l’11
de juny
de 1873 amb
la proclamació
per les Corts
Constituents d’una
vista i no vista
República democràtica
federal.
La Revolució de 1868 (“la
Gloriosa”), iniciada a Cadis i encapçalada pels generals Prim i
Serrano i l’almirall Topete, havia comportat amb gran recolzament
popular el destronament i l’exili a París de la reina Isabel II, i
havia portat en la primera etapa de l’anomenat Sexenni Democràtic
una nova constitució promulgada per les Corts el juny de 1869, de
tall liberal però centralitzadora, que xocava amb l’Església en
derogar l’aforament que afavoria una legislació especial per al
clergat davant la justícia i que establia una monarquia
parlamentària i el sufragi universal (masculí) a partir dels 25
anys.
 |
Duro de plata
d’Amadeu, 1871
|
De conformitat amb aquesta
constitució, que va dividir el Partit Federal per la qüestió de si
convenia jurar-la, o no, el controvertit Prim, flamant ministre de la
Guerra i àrbitre del primer govern provisional, contrari a qualsevol
intent d’establir una república i després d’una dificultosa
recerca de persona reial aliena a la Casa de Borbó que acceptés el
tron, va presentar com a candidat Amadeu de Savoia, duc d’Aosta,
segon fill del rei d'Itàlia, a qui les Corts elegirien rei d’Espanya
el 3 de novembre de 1870 per majoria absoluta.
Abans, però, pel març,
arribava a Barcelona la notícia que per reprimir la insurrecció
dels independentistes cubans, que ja feia dos anys que durava, el
govern decretaria noves lleves forçoses, propòsit davant el qual
els federals van sublevar-se a la ciutat i a diversos pobles del pla
(Revolta
de les Quintes), enrenou que se sufocaria al cap de
sis dies de setge, del 4 al 9 d'abril, de
la Vila
de Gràcia i el seu
bombardeig, amb un saldo de 27
morts i gran nombre de cases saquejades.
Faltava molt poc perquè el
candidat reial desembarqués al port de Cartagena, quan el vespre del
27 de desembre de 1870, Prim, que circulava en cotxe de cavalls pel
madrileny carrer del Turco, avui Marqués de Cubas, patia un atemptat
en què van intervenir tres cotxes més i assassins a peu i que li va causar greus ferides.
 |
Atemptat
contra Prim. Fotograma de la pel·lícula
Prim, el asesinato de la calle del Turco (2014)
|
Moriria, oficialment, tres dies
després en gangrenar-se-li les ferides rebudes; de fet, com concloïa
el 2013 l’estudi forense del cos embalsamat del general dut a terme
per un equip d’experts de la universitat Camilo José Cela de
Madrid, estrangulat al llit. Amadeu, que no l’havia conegut
personalment, només va ser a temps, un cop arribat a la capital per
a la coronació el 2 de gener, d’assistir als seus funerals.
Privat
doncs del
suport del
seu valedor, rebutjat
en general per les
classes populars,
republicanes,
per la
noblesa, afecta als Borbons, i pel
clergat, que veia en ell el fill del carceller
del Papa,[2] no va
poder fer front a
crisis que naixien com bolets o s’arrossegaven: uns
índexs d’atur disparats, la
guerra d’independència
de Cuba, per a la qual
no hi havia prou soldats, ni armes ni calés,
carlins fent la seva guerra –la tercera,
que esclataria
al nord de Catalunya al
crit del pretendent
Carles VII de “Fora
el rei estranger!”–,
jornalers del camp andalús
ocupant finques...
El
19 de juliol de 1872, Amadeu
I,
en companyia de la seva
esposa, patia
al carrer Arenal, de Madrid, un atemptat molt semblant al de Prim i
orquestrat segurament pels mateixos personatges poderosos, del
qual va sortir indemne el matrimoni. Resumiria llavors en dues frases
cèlebres com veia ell
el pati:
Io non capisco
niente. Siamo
una gabbia di pazzi
‘No entenc res. Això és una gàbia de bojos’.
Al cap de dos anys de
la seva arribada a Espanya, l’11 de febrer de 1873, renunciava a la
corona en un missatge a les Corts
i se’n tornava al seu
Piemont natal.
Ja a la tarda del 10, corrent
rumors a Madrid de
la imminent abdicació del rei, s’havien
format grups davant el
Congrés. L’endemà,
amb els carrers plens de gent que reclamava la República i l’amenaça
dels diputats radicals progressistes en el sentit que si no es
proclamava
abans de les tres de la tarda iniciarien una insurrecció, les Corts,
tot i que de
majoria monàrquica, aprovaven
per 258 vots a favor i
32 en contra la instauració d’un règim polític aquí inèdit.
 |
| Barcelona, proclamació de la república a la plaça de Sant Jaume el matí del 21 de febrer. La Ilustración Española y Americana, 8-3-1873 |
Cert que era
una república que no
es definia de moment com a unitària ni com a federal, cosa
que es posposava a la
decisió de les futures
Corts Constituents, però
mitjans com el
setmanari
La
Campana de Gràcia,
de
16
de febrer de 1873, l’aplaudien
abans
d’hora com
a federal:
“Ja la tenim! Ja la tenim, ciutadans! Lo trono s'ha ensorrat per a
sempre en Espanya. Ja no hi haurà altre rey que'l poble, ni mes
forma de gobern que la justa, la santa y la noble República
federal.”
El 20 de febrer, nomenat ja
president del Poder Executiu el republicà Estanislau Figueras amb el
suport dels unitaris, desertava
el capità general de Catalunya, Eugenio de Gaminde, el
repressor de la Revolta de les Quintes i exministre de la Guerra,
incapaç
de controlar la insubordinació dels soldats que l’acusaven,
segurament
amb raó,
de desafecte a la República. Els
dies següents, a Barcelona, se
succeirien
manifestacions que
exigien
la “Convenció de l’Estat de Catalunya” i
que
van
derivar
en la formació d’una Junta que pretenia instaurar la República
federal.
El
9 de març del 1873, promoguda
per Baldomer
Lostau, exdiputat a Corts que
ocupava ara un escó en la
Diputació barcelonina,
aquesta
institució, amb
el suport entre altres de l’alcalde de la ciutat i el governador
civil,
proclamava
l'Estat
Català (que
incloïa les quatre províncies i les illes Balears) dins
la Federació Espanyola. Sols
es va revertir la
situació
després que el
president Figueras, i l’aleshores
ministre de la Governació,
Pi i Margall, cap de files del partit federal, prometessin la
dissolució de l'exèrcit espanyol a Catalunya, que es transformaria
en un cos de
voluntaris
al servei de la República, destinat
a combatre
els carlins revoltats.
 |
El cap carlí Francesc Savalls, al centre, amb la seva
plana major. 1872. Fototeca. cat (Enciclopèdia Catalana) |
Poc
després, el 23 de abril, convocades pel president Figueras eleccions
a Corts Constituents, vigent ja una nova llei electoral que rebaixava
l’exigència d’edat als votants a 21 anys, es va produir un
intent de cop d’estat (el tercer, de fet) al capdavant del
qual hi havia el general Serrano, que comptava amb el suport de
Manuel Pavía, capità general de Madrid, i altres companys d’armes,
i amb el concurs dels monàrquics alfonsins i diversos elements
civils conservadors, tots els quals pretenien evitar la proclamació
de la República Federal que s’ensumaven que seguiria a les
eleccions. Però l'actuació decidida de Pi i Margall, que coneixia
els plans dels colpistes, va desbaratar l'intent.
Les
eleccions, com estava previst, es
van celebrar del
10 al
13 de
maig i van ser escollits 383 diputats, a més dels 15 de Puerto Rico
i 18 de Cuba. A
causa de la gran abstenció (a Catalunya només va votar el 25% del
cens), ja
que partits monàrquics
i republicans unitaris havien
demanat
el retraimiento,
i
els
carlins, com
els
membres
de
les incipients organitzacions obreres adscrites a la AIT
(Primera Internacional),
no s’hi
havien
presentat,
el
vot es va concentrar, tal
com preveien
i temien
els
colpistes,
en
mans
dels republicans federals.
Una
victòria aclaparadora la
dels
federals
que
era enganyosa per tal com distaven
de formar
un sol bloc. Es dividien si
més no en
radicals o intransigents,
en la terminologia de l’època, partidaris d’una federació des
de baix, que per arribar-hi requeriria la independència prèvia de
ciutats,
municipis
i comarques, i federals moderats, dits benèvols,
que
en aquella pretensió veien perillar l’existència de l’estat i
donaven suport al govern.
Oberta
la primera sessió de les Corts Constituents l'1 de juny de 1873, el
dia 7 s’havia debatut la primera de les propostes de llei
presentades, subscrita per set diputats, que devien tenir ben present
l’exemple dels Estats Units i que deia: “Artículo único. La
forma de gobierno de la Nación española es la República
democrática federal”.
L’endemà, dia 8, quedava aprovada aquesta proposta amb el vot
favorable de 219 diputats i només 2 en contra.
Ben
aviat, la divisió interna del seu propi partit i
els
llargs
debats
estèrils
van
forçar Figueras a abandonar el
govern,
fet sobre el qual es diu que el
dia abans de plegar, el 9 de juny, fart de tot
i de tots,
mentre
presidia
el Consell de ministres els
va etzibar, clar
i català i a boca plena,
unes
frases
memorables:
“Senyors,
ja no aguanto més. Vaig a ser-los franc: estic fins als collons de
tots nosaltres!”.
El
dia 10,
després de
deixar dissimuladament un
escrit
de dimissió
al seu despatx de
Presidència,
sense traspàs de poders ni
cerimònies
ni romanços,
va fer
les maletes i... a
França falta
gent!
 |
| Francesc Pi i Margall |
Aquell
estiu
portaria una crisi més: la
de les insurreccions
populars
federals,
dites
cantonalistes.
Mentre es redactava una nova
constitució
que dividia Espanya en 17
Estats federals, cadascun dels quals amb un govern i una assemblea
legislativa independent, deixant al govern central la gestió de la
política exterior, l'exèrcit i els serveis públics centrals, una
constitució que mai s’arribaria
a aprovar, l'1
de juliol els diputats federals intransigents, que
ni
admetien esperes ni
cap federació que no es fes des de baix,
es van retirar de les Corts i constituir a Madrid un Comitè de Salut
Pública que cridava
a la insurrecció.
Al
cap de tres
dies que hagués
esclatat
a Alcoi, anomenada
aleshores “la petita Barcelona” per la seva industrialització,
una revolta obrera de caràcter llibertari (Revolució del Petroli),
Cartagena va
ser
la
primera de les entitats
territorials
a
fer
via autoproclamant-se
el
12 de juliol república
independent i
destituint les
autoritats que
depenien
del govern central,
una
insurrecció que
s’escamparia
com una taca d’oli per diverses
localitats del País Valencià i les
principals ciutats andaluses amb
esquitxos a l’Espanya interior (Àvila, Salamanca, Béjar...).
De
seguida,
entre l’espasa dels cantonalistes i la paret dels unitaris,
al cap de
38
dies de
govern –de l’11 de
juny al 18 de juliol–
Pi i Margall es veia
forçat a dimitir i amb
la seva marxa
desapareixia la
possibilitat de conduir ordenadament el procés federalista.
El cantonalisme
no va tenir gaire ressò
a Catalunya, immersa en la tercera carlinada.
Però no
gaire no vol dir
gens:
el 12 de setembre, per
exemple, en un intent
temerari d’establir el cantó
de Barcelona,
els federalistes radicals es van llançar al carrer amb les seves
armes, tot i
que al cap d’uns dies van ser desarmats sense resistència.
De fet, a
causa de la intervenció de l’exèrcit, el cantonalisme amb prou
feines duraria un mes allà
on havia triomfat, tret
de Cartagena, base naval, que amb
el suport de la
marineria i del regiment Iberia que el govern va enviar contra els
sublevats i que s’hi havia unit, resistiria
fins al 12
de gener de 1874, ja
sota un nou règim, perquè
aquests
episodis
van
provocar, a més d’una
dura repressió, una
reacció centralista virulenta que, amb
l’ajut
indirecte
dels
carlins, va donar el
cop de gràcia al
federalisme i de
passada a la República.
 |
Tropes
governamentals
entrant
a Cartagena.
Font:
www.grandes batallas.es
|
La primera temptativa d’una
Espanya republicana i federal no arribaria a complir set mesos de
vida. En efecte, dimitit el govern de Nicolás Salmerón, que havia
seguit al de Pi i Margall, seria investit president Emilio Castelar,
partidari de la república unitària, que aviat suspendria les
garanties constitucionals, establiria la censura de premsa i
obtindria l’autorització de les Corts, després d’apassionats
debats, per clausurar-les provisionalment (20 de setembre de 1873) a
fi de fer front a les guerres en curs: la de Cuba, la carlina i la
cantonal.
Reanudades el 2 de gener de
1874 les sessions a les Corts, l’endemà a la nit
es votava la qüestió de confiança en
què el govern sortia derrotat per 100 vots a favor i 120 en contra,
fet que va obligar el president a
presentar la dimissió i, mentre s’intentava consensuar el candidat
que l’hauria de substituir, el general
Pavía, partidari de Castelar,
que havia estat informat de sotamà per un dels diputats presents del resultat de la
votació, amb forces
de l'exèrcit
i de la
Guàrdia Civil que custodiava l’edifici
i que es va posar a les seves ordres,
l’ocupava de matinada i, disparant trets a l’aire, en
desallotjava els diputats. Aquest fet no sols va representar el final
de la República federal sinó la mort de facto de la Primera
República.
 |
Memorable
batalla de Pavía.
Dibuix:
Tomás
Padró Pedret. La
Madeja Política,
24-1-1874
|
Doncs bé, el 29 de desembre
d’aquell any, Martínez Campos, tan per lliure com el general Pavía
feia un any, s’arrogava la representació de “la Nación”
i en proclamava rei un altre borbó, el príncep Alfons, fill
d’Isabel II, rebesavi de Felip VI. I tornem-hi, que no ha estat
res.
[1] En el federalisme català
–el bressol del qual
va ser Figueres–, van
militar, abans del naixement de la Primera República personatges de
prestigi com ara Abdó Terrades, polític i escriptor, alcalde de la
ciutat en dues etapes diferents, Narcís Monturiol, l’inventor del
submarí i el seu col·laborador, Francesc
Sunyer, alcalde de Barcelona
per elecció popular el gener de 1869, i diputat per Girona a les
eleccions constituents
espanyoles de 15 de gener de 1869.
[2] Carceller
pel fet que Pius IX, que
no acceptava la unificació d’Itàlia,
vivia
aïllat al Vaticà després que Víctor Manuel II, el 1870, ocupés
els estats pontificis, establís la capital a Roma posant fi
d’aquesta manera a la sobirania dels papes sobre
la ciutat,
i confisqués les propietats de l'Església a Itàlia, fets
que li van valer l’excomunicació.
[3]
Ferran Soldevila, Història de Catalunya (1934-35),
Barcelona, Alpha, reimpressió en un sol volum, 1963, p. 1383.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada