dilluns, 8 de juliol de 2019

Als 81 anys de l'assassinat de Just Oliveras

       Font: Arxiu Municipal de l'Hospitalet, https://portalimatges.l-h.cat/fotoweb/archives/5000-Fotografies/ IndexManager/AMHLAF0000024.jpg.info. (Foto original retallada)

    El 1938, la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, capital d’un municipi que havia estat eminentment agrícola fins que Barcelona en va segregar el 1920 gran part de la Marina (actual Zona Franca) i se la va annexionar, havia crescut de manera espectacular a l’ombra d’indústries tèxtils –Vda. de Jaume Trias i fills, Unión Industrial Algodonera (Can Trinxet), tancada el 1935, Tecla Sala, Francesc Vilumara...– i metal·lúrgiques –Foneries Escorsa, la Farga (Altos Hornos de Cataluña)...–, de bòbiles –Cooperativa La Redentora, Materiales para la Construcción...--, i d’indústries ceràmiques –Cosme Toda, Romeu Escofet...– i d’altres, com ara la Fábrica de Cristal Cooperativa Obrera, Barcelonesa de Colas y Abonos (el Canyet), etc., que feien companyia a un bon nombre de tallers petits. I devia acostar-se als 50.000 habitants, si és que no els tenia, sense comptar la creixent població ocasional de refugiats a mesura que minvava el territori en poder de la República.
Les víctimes
    L’empresari hospitalenc i financer Just Oliveras Prats, nat el 1887, era el tercer fill de Just Oliveras Arús (+1906), comerciant de cereals i acabalat propietari agrícola, i Maria Prats Solanes (+1926). Era, d’altra banda, germà de Santiago, prevere, ecònom de la parròquia barcelonina de la Puríssima Concepció, i Assumpció, casada amb Santiago Arús Tayà. Juntament amb els seus germans, Oliveras júnior havia estat promotor i executor, a partir del 1907, del segon eixample de la ciutat sobre unes terres de propietat de la família (Cal Tres) que havia donat lloc a la Rambla i als carrers que la travessen; militava en la Lliga Nacionalista i havia estat tres vegades alcalde de la localitat.[1] El 1938 tenia 50 anys i estava casat amb Josefa Durban Casas, sense descendència.
    Residia al barri del Centre, nucli originari de la població de l’Hospitalet, al carrer Enric Prat de la Riba (aleshores Buenaventura Durruti), 306, en una casa d’estil noucentista situada en un xamfrà, la façana lateral esquerra de la qual donava a la Riera de la Creu (aleshores, Riera de la Font) i la dreta, a un tros sense edificar de la Rambla del seu nom (aleshores, Francisco Ascaso). N’ocupaven els baixos una botiga de venda de gra i l’oficina de l’empresa col·lectivitzada de transport de viatgers Autómnibus Baix Llobregat (abans i després Oliveras, S.A.), que ell continuava dirigint a petició del corresponent comitè obrer, amb un garatge al seu darrera per a una dotzena d’autobusos i algun autocar de lloguer, que arribava fins al carrer de Barcelona, i un molí fariner, també col·lectivitzat.
    El divendres 1 d’abril d’aquell 1938, quan la guerra havia arribat ja a territori català, cap a les 19,30 hores, resultarien morts a l’acte o al cap de poc per trets d’un desconegut dins el seu domicili, l’esmentat Just Oliveras i qui portava la botiga: la seva cunyada Antònia Durban Casas, de 44 anys, filla de Josep Durban Oliva i de Dolors Casas Cabané, soltera.
Determinació de la causa de les morts

com/2017/03/morgue-pies-cluster-salud_.

jpg?w=320&h=350&crop=1
    El 3 d’abril, davant José M. Muñoz Pérez, Jutge Popular Local accidental de l’Hospitalet, i el secretari Joan Tatjer Clarà, van comparèixer els metges forenses Santiago Prats Comas i Joan Pascual Oms que, després de prestar promesa de dir veritat, pel que fa al cadàver de Just Oliveras, van explicar haver-hi apreciat quatre ferides per bala d’arma de foc, probablement del calibre 9 mm; ferides de les quals dues haurien provocat una mort ràpida i amb inconsciència completa o coma des del moment mateix de l’agressió: «una con orificio de entrada en la parte media y baja de la region frontal, cerca de la nariz y orificio de salida en la parte media del occipital, acompañada de fractura con minuta de este hueso y salida de masa encefálica. [I una altra] herida en la región infraclavicular izquierda en la línea paraesternal». Les altres dues bales havien entrat per la part mitjana del coll, a nivell de l’os hioide i per la regió axil·lar esquerra. Fora de la ferida descrita en primer lloc, cap de les restants presentava orifici de sortida. Tampoc van apreciar a cap de les ferides la fogonada de tret a boca de canó que produeix una lesió de vores irregulars amb arrencaments de pell. Això de banda, presentava una ferida inciso-contusa a l’entrecella i una contusió al pòmul dret, probablement causades pel xoc del cos amb el terra.
    Quant al cadàver d’Antònia Durban, presentava externament dues ferides per bala de les mateixes característiques: una, amb orifici d’entrada al centre del dors de la mà esquerra i de sortida al mateix nivell del call, i una altra amb orifici d’entrada a la part superior del coll, per sota de l’angle del maxil·lar inferior esquerre i de sortida a la regió cervical a nivell de la sisena vèrtebra. Per la reducció i netedat de l’orifici de la mà en oposició amb l’altre, assenyalen els metges, és possible que hagués estat la mateixa bala la causant de totes dues ferides, potser en intentar l’agredida cobrir-se el coll amb la mà. El seccionament per la bala del paquet vasculonerviós esquerre del coll li hauria produït la mort ben aviat.
    El dia 4, se'n van inscriure les defuncions al Registre Civil local: en tots dos casos a conseqüència d’«hemorràgia traumàtica».
Els testimoniatges de la fillola i la vídua 
    La fillola del matrimoni i cosina de les germanes, futura cogerent d’Oliveras, S.A., Àngela Casas Sabaté, soltera, que vivia també sota el mateix sostre i que tenia 20 anys en el moment dels fets, en donaria testimoni dos cops. El primer, l’endemà del doble crim, el 2 d’abril, al Jutjat municipal de l’Hospitalet. Vet aquí el que va declarar:
    «Que [...] desde hace bastante tiempo que se halla trabajando en la casa de Oliveras y recogida en concepto de ahijada, aun cuando son primeros [llegiu-hi primos; era cosina de les germanes]; que el día de autos, sobre las siete y media de la tarde aproximadamente se encontraba la dicente contando el dinero de la caja registradora cuando se apercibió de que en la puerta de la calle se hacían unos ruidos y la dicente se puso a la escucha y como oyera que se movían las cadenas, supuso que sería alguien que necesitaría gasolina, saliendo y viendo a un individuo que preguntaba por el Sr. Oliveras, ayudando la dicente a aquel individuo a abrir la puerta, que una vez en el interior dicho individuo[,] que se halla[ba] ofuscado[,] no hacía mas que preguntar en castellano por el Sr. Oliveras y seguidamente echándose la mano al bolsillo y sacando una pistola se dirijio hacia el interior de la vivienda a la vez que se oían unos disparos, resultando de ellos gravemente heridos el Sr. Oliveras y Antonia Durban Casas, que tambien se encontraba en la referida casa; que nada mas tiene que manifestar, mas que después de darse cuenta de lo sucedido, dio voces de auxilio, acudiendo algunos vecinos [...].»[2]
    Tornarà a declarar, el 13 de novembre de 1941, en ser requerida per fer-ho, cinc mesos després de la mort de Josefa, la vídua, davant el fiscal instructor de la Causa General a l’Hospitalet, Luis Mazo Mendo.
    Les víctimes, «con domicilio en el de la declarante los dos, hallandose en su domicilio se presento un individuo desconocido preguntando si se encontraba en casa Don Justo Oliveras Prats, a lo que contestó afirmativamente la declarante, que fué la que le abrió la puerta y al presentarse el Sr. Oliveras dicho individuo hizo ademan de sacar una pistola para disparar contra él y apercibido el Sr. Oliveras de su propósito criminal intentó huir pero no le dió tiempo para ello disparando contra él y dejandolo muerto en el acto. Al verlo caer su cuñada doña Antonia Durban profirió las palabras de “Virgen Santísima” y sin duda el asesino ante el temor de verse reconocido y descubierto por la misma disparó tambien contra ella quedando muerta tambien dentro de casa.
    »Manifiesta la declarante que a pesar de haber presenciado los hechos expuestos no puede decir quien fuese el asesino ya que iba con la cara casi completamente tapada y unicamente vió que vestia con cazadora de piel y que la pistola la llevaba oculta.»[3]
    Josefa Durban, la vídua, va comparèixer al Jutjat municipal de l’Hospitalet el 6 de juny i, davant el Jutge i Secretari, va dir:
    «Que el día de autos sobre las siete y media de la tarde al regresar la declarante a su domicilio despues de efectuar unas compras, se entero de que a su esposo, asi como su hermana llamada Antonia, habian sido victimas en el domicilio por unas personas desconocidas que dispararon sus armas; que ignora quien o quienes sean los autores del hecho [...].»[4]
Les enraonies de la bona gent
   Font: www.facebook.com/Dicenlasmalaslenguas/
    Sembla que de seguida va anar a llengües de la gent del barri una versió melodramàtica dels fets que no cal dir que no té cap recolzament documental. Segons ella, Just Oliveras mantenia un affaire extramatrimonial amb sa cunyada Antònia i, allò que passa, Josefa, la dona, en un moment donat hauria descobert d’alguna manera el marro. Aleshores la gelosia i el despit l’haurien portat a trobar la manera d’acabar amb tots dos. De manera que, coneixedora dels moments en què els podia trobar junts, aquell divendres fatal hauria vingut de fora, disfressada i armada, i hauria disparat als amants.[5] Aleshores cal suposar que hauria escapat, s’hauria desempallegat de la disfressa a corre-cuita i, conforme a la seva declaració, hauria tornat als cinc minuts com aquell qui res. (No serà sobrer tenir en compte que la dona va continuar residint al mateix lloc: allà li arribaria l’hora el 3 de juny de 1941.)
    Doncs bé, un cop conegudes les declaracions d’Àngela Casas, de les quals en principi no tenim per què dubtar, es fa molt difícil de creure que, en obrir la porta de casa, ella no reconegués en el visitant la cosina i padrina amb qui vivia, per disfressada que anés. Això no descarta, naturalment, un mòbil passional, sinó que obliga només a modificar una mica la hipòtesi en el sentit que Josefa no hauria estat l’executora sinó la inductora. Que hauria contractat un sicari, un professional dels que arriben, premen el gallet les vegades que calgui –ni una més– i marxen. I en aquest cas, si va causar dues morts (respectant, en canvi, la vida de la jove), és que l’encàrrec hauria estat precisament aquest i es va limitar a complir-lo.
La versió viquipèdica
    A l’entrada «Just Oliveras i Prats» de la Viquipèdia, sota l’epígraf «El misteri de la seva mort», s’hi diu que «durant anys es va especular que l’autor fou un tal Carboner, cobrador d’autobusos que havia estat acomiadat de l’empresa per assumptes de diners i que va desaparèixer en esclatar la guerra.» Interessant, per descomptat, però ho seria molt més si s’hi indiqués la font de l’afirmació.
La “revelació” d’Antonio Téllez
               Antonio Téllez.

       Font: www.babelio.com/users/

AVT_Antonio-Tellez-Sola_1543.jpeg

    Segons el periodista llibertari Antonio Téllez, va ser Francesc Sabaté Llopart, en Quico Sabaté, qui hauria disparat contra Oliveras.
     En Quico, que esdevindrà militant anarquista, combatent durant la guerra civil i «enemigo número uno del régimen [franquista]», havia nascut el 30 de març de 1915 a l’Hospitalet, al carrer Barri de la Muntanya (actual Ebre), núm. 24, en el nucli que avui anomenem Sant Josep, un raval. Era el segon fill del matrimoni format per Manuel Sabaté Escoda (1881-1978), guarda de camp de la Marina i més endavant, fins a la jubilació, guàrdia municipal, i Madrona Llopart Batlle (1887-1958), mestressa de casa, que en van tenir quatre més: Josep (17-8-1909), Manuel (25-8-1925), Maria (6-3-1927) i Joan (6-6-1929). Nen indòcil, va ser internat a set anys per voluntat dels pares i amb una recomanació de l’Ajuntament a l’Asil Duran, un reformatori del qual no descobriré aquí la fama negra, situat al carrer Tuset de Barcelona.  
    El padró municipal de l’1 de desembre de 1930 situa ja la família completa al carrer Xipreret, 65, baixos (aviat dels Republicans, abans de recuperar el nom tradicional), prop de l’ajuntament i de la casa Espanya que en l’actualitat acull el Museu de l’Hospitalet. Tres o quatre anys enrere havia començat en Quico a treballar com a aprenent a la llauneria (“Hojalatería”) de Josep Charles Villagrasa,[6] del carrer Prat de la Riba, i a 16 anys s’afiliaria al Sindicat d’Oficis Diversos de la CNT local, organització a la qual no va deixar mai de pertànyer tot i dissentir de moltes de les directrius marcades per la cúpula de l’organització. 
    Integrant, amb son germà Josep, del grup d’acció anarquista Los Novatos, afiliat a la FAI, participa en la proclamació a l’Hospitalet del comunisme llibertari el desembre de 1933. Dos anys després, Sabaté rebutja complir el servei militar i se’l declara pròfug. Dataria també de 1935, el primer atracament (expropiació), atribuït a Los Novatos, a dos cobradors de Radiadores Roca quan sortien de la sucursal del Banco de Vizcaya de Gavà amb la paga destinada als treballadors. El 28 d’agost de 1936 parteix al front d’Osca amb la columna dels “Aguiluchos” de la FAI fins que, militaritzada i convertida en 125ª brigada mixta, s’integra a la 28ª divisió republicana i participa en els combats de Terol. Després de la caiguda definitiva d’aquesta ciutat en poder dels franquistes (22 de febrer de 1938), Sabaté és acusat de la mort d’un comissari comunista, aleshores deserta i fuig a Barcelona, on el 7 de juny de 1938, acusat d’espionatge pel SIM (Servicio de Información Militar), és detingut, apallissat i ingressat a la Model. 
    Com que els crims de què parlo es van cometre entre les últimes dates esmentades, és evident que en Quico va tenir la possibilitat material de ser-ne autor. I Téllez diu això:
    «Otro hecho de Sabaté en esta época fue un atentado contra el fascista Justo Oliveras de Hospitalet.
    Al estallar la sublevación fascista, Oliveras, potentado sin escrúpulos, pudo salvar la vida con hábiles estratagemas. Cabe señalar que en Hospitalet se fusilaron a muy pocas personas. Oliveras permaneció escondido durante algún tiempo. Una agencia de transportes de su propiedad le fue expropiada. Meses después, cuando la juventud del pueblo estaba en el frente y cuando todo el mundo se entregaba con fervor a las tareas revolucionarias, Oliveras juzgó que el peligro había pasado y volvió a la circulación. Entonces, su primera idea fue recuperar con creces lo que la revolución le había arrebatado y se dedicó descaradamente al estraperlo en gran escala, explotando a la gente con los productos de primera necesidad que sólo él hubiera podido decir cómo se procuraba.
     »El Quico, que no se regía por las leyes que generalmente acata sumisamente la colectividad, repitió el acto justiciero que había cometido meses antes en el frente, esta vez en la retaguardia, y se presentó un día en el comercio de Oliveras cuando éste bajaba el cierre. Un amigo le aguardaba en la puerta. Cuando Sabaté salió a la calle, Oliveras ya no podía volver a explotar a nadie. La muerte del estraperlista nunca fue atribuida a Sabaté.» [7]


           Quico Sabaté amb el seu famós morter

        casolà per llançar propaganda antifranquista.

  Font: http://blog.arqueologiadelpuntdevista.org/2011/


Consideracions pel que fa al cas
    Deixant de banda que Téllez sembla desconèixer l’execució simultània d’Antònia Durban i també que és ben possible que qualsevol català ric, catòlic, autonomista i conservador, sobretot si no el coneixia, li hagués merescut per principi els epítets de feixista i sense escrúpols, del tot inaplicables a Oliveras, hi ha una anècdota reveladora que explica Francesc Marcé [8]:
     En Sabaté, «quan començà la revolució del juliol de 1936 [...], d’acord amb l’esmentat secretari [de l’ajuntament local, Joan Coca Alujas], es presentà a casa de Just Oliveras i Prats i li recomanà que s’escapés, ja que la vida li podia perillar donades les circumstàncies del moment. Es brindà fins i tot a acompanyar-lo, per garantir-li la seguretat, fins a la citada població de Montferri [l’Alt Camp]. Just Oliveras acceptà en principi la proposta, però quan el Quico es presentà (les maletes i tota la família estaven a punt), recapacità i digué que ell no era un home per a fugir ni per a amagar-se de res i que preferia afrontar, cara a cara, la realitat.
     »Aquest gest del nostre epigrafiat fa il·lògica i fora de tota versemblança la possibilitat que, a començament de 1938, hagués assassinat a sang freda el mateix home a qui aleshores volia ajudar [...].»
     D’altra banda, afirma el mateix autor més endavant: «algú vinculat a la col·lectivitat de pagesos (que era davant per davant de les oficines dels autobusos) [es refereix a l’Agrícola Col·lectiva, Prat de la Riba, 335], i que veié sortir els autors del doble crim [...] ha dit categòricament que entre ells no hi figurava el Quico Sabaté.»
     Si Téllez parla d’un “amic”, sens dubte un col·laborador, que esperava l’assassí a la porta, el testimoni de Marcé fa servir el plural per referir-se als que sortien de la casa, “els autors”. Ignoro, perquè Marcé no en fa esment, d’on treu aquest testimoniatge ni si és literal o no. En el primer cas, l’entre ells de la darrera frase significa ‘enmig de les persones (que sortien de la casa)’, una expressió normal si els qui en sortien eren tres o més de tres, o bé set, com veurem més avall. Si, en canvi, eren només dos –l’assassí i “l’amic”–, ¿no fóra lògic d’esperar que per comptes d’entre ells no hi figurava..., el testimoni fes servir l’expressió cap d’ells o cap dels dos era...?
     Finalment, ¿és creïble un Sabaté ofuscat immediatament abans dels crims, segons Àngela Casas, i sobretot que un cop i un altre preguntés en castellà? ¿El mateix Sabaté de qui ha dit Agustí Pons que era «un personatge català, que atracava en català –i sembla que hi posava bona manya– [...]?»[9]

La investigació sumarial
Coberta del sumari que conté les declaracions

dels testimonis i les diligències practicades.

Arxiu Comarcal del Baix Llobregat
        «En Hospitalet de Llobregat[,] siendo las diez y nueve horas cuarenta y cinco minutos aproximadamente del dia de hoy[,] primero de abril de mil novecientos treinta y ocho[,] se presentó en esta Inspección ANDRÉS ROS PRESAS, telefonista de la central de este Ajuntamiento[,] avisando que en la casa Oliveras sita en la Via Durruti[,] junto a la Rambla[,] se estaba cometiendo un atraco, saliendo seguidamente para dicha casa varios Agentes y guardias de seguridad de esta plantilla [...].» 
     Al cap de poc s’estenia una nova diligència:
   «[...] Hacer constar que momentos despues comparecen los Agentes ANTONIO FREIXES SALOU i JUAN B. AROS JAQUES que se personaron en el sitio indicado en la anterior diligencia con varios números de seguridad de este destacamento y manifiestan[:] que sobre la hora que se menciona en la anterior diligencia llamaron al poste de gasolina que tiene establecido la casa Oliveras en la carretera denominada tambien Via Durruti junto a la Rambla[;] como tenian cerrada la tienda salió una familiar llamada ANGELA CASAS SABATER [sic], levantando el cierre metálico de la tienda que a la expresada hora ya estaba cerrada y un individuo que vestia con cazadora[,] levantado el cuello hasta la nariz[,] le preguntaba con insistencia si en dicha casa estaba Oliveras y como la parienta excusase que estaba en casa[,] el individuo citado[,] pistola en mano[,] se metio dentro de la tienda y como el propietario de la misma[,] JUSTO OLIVERAS PRATS[,] estaba presente[,] huyó por el establecimiento para esconderse[,] pero el individuo lo siguió disparando la pistola [y] cayendo al parecer al suelo [Oliveras] en el acto[;] en aquellos momentos[,] al oir los disparos[,] salió de las habitaciones la hermana política del Oliveras[,] ANTONIA DURBAN[,] al parecer con intención de demandar auxilio[,] disparando el individuo en cuestión sobre esta tambien[.] Conducidos ambos heridos en la casa de socorro del Ajuntamiento[,] el médico de guardia certificó del primero de presentar herida de arma de fuego[,] entrada en la región frontal y salida en la región occipital[,] de pronostico FATAL y de la segunda certificó de herida de arma de fuego[,] entrada ang[u]lo maxilar izquierdo [y] sin salida[,] pronostico FATAL[,] cuyo[s] diagnostico[s] se adjuntan[.] De los informes recogidos [es desprèn que] se quedaron fuera seis individuos mas que[,] una vez cometido el hecho[,] huyeron al parecer en un automovil que estaba por aquellas cercanias[,] cuyas caracteristicas no se han podido precisar por ser dicha hora de noche y estar apagadas las luces como medida preventiva relacionada con los bombardeos [...].»[10]
Un doble crim sense culpable
     Havent resultat infructuoses les gestions efectuades per la policia per identificar i detenir l’autor del doble crim i sense més dades rellevants per aportar al sumari, se’l va concloure el 14 d'abril de 1938 i trametre al Jutge competent («la superioridad»), que en decretaria el sobreseïment provisional el 24 de juny. I que el 15 d'agost del mateix any n'acordaria l’arxiu. [11]

              Tomba de Just Oliveras i Antònia Durban

                 al cementiri municipal de l’Hospitalet
[1L’última vegada, de 5 de març de 1930 dies després de prendre possessió del càrrec de regidor i per imposició del govern civil, al 14 d’abril de 1931 quan, proclamada a Barcelona la República per Companys i, a la poca estona, la República Catalana dins la Federació Ibèrica per Macià, Oliveras va lliurar la vara al president del Comitè Revolucionari acabat de constituir, Josep Muntané Almirall, de la Unió Republicana de Diego Martínez Barrio, partit integrat a la coalició electoral del Front Popular.
[2] Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Fons núm. 12 del Jutjat de Primera Instancia i Instrucció núm. 1 de Sant Feliu de Llobregat, any 1938, Sumari 152. Declaració d’Àngela Casas. (L’ortografia i la sintaxi de tots els textos entre cometes són dels originals.)
[3]   Archivo Histórico Nacional, FC-CAUSA GENERAL, 1597, Exp. 12 - Imatge núm: 41.
[4] Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Fons núm. 12... Sumari 152. Declaració de Josefa Durban.
[5] Ireneu Castillo (15 de febrer 2019.) «Los misteriosos cuernos que habrían asesinado al alcalde Just Oliveras». Memento mori [blog]. Recuperat de https://ireneu.blogspot.com/2019/02/asesinato-just-oliveras.html
[6] Mort el 23 de juliol de 1943, Sabaté va assistir a l'enterrament del seu antic patró, va donar el condol a les filles i, després de la cerimònia, va anar directament a la casa del difunt per abraçar la vídua.
La trajectòria posterior de Sabaté és tan novel·lesca com el seu final mateix. En efecte, deu anys després que morissin dos dels seus germans, Pepe, de les ferides rebudes en una emboscada policial al carrer Trafalgar de Barcelona (17-10-1949), i Manuel, capturat a la muntanya i afusellat al Camp de la Bota (24-2-1950), en Quico, que havia creuat un cop més la frontera amb quatre companys (Paco Conesa Alcaraz, de 39 anys, Roger Madrigal Torres, hospitalenc com en Quico, de 27, Antoni Miracle Guitart, de 29, i Martín Ruiz Montoya, de 20), s’estava amb ells el diumenge 3 de gener de 1960 al mas Clarà, terme municipal de Palol de Revardit (Pla de l’Estany), prop de
         Imatge del Mas Clarà.


2019/01/1960-un-grup-de-guerrillers-

son-capturats-per-la-guardia-civil-al-

pla-de-l-estany-i-assassinats-43999
Sarrià de Ter,
quan la guàrdia civil encercla la casa i enceta un tiroteig que durarà dues hores llargues, fins que comença a fosquejar. Tots resultaran morts, i no tots en combat, al llarg de la nit del 3 al 4, tret d’ell mateix que, després de matar el tinent Francisco Fuentes del post de Camprodon i camuflar-se amb la seva capa i el tricorni, ferit a la cuixa, la natja i el coll, protagonitza una espectacular fugida en una nit de lluna plena. Després d’allunyar-se de la casa caminant pel fons d’uns cursos d’aigua, passa per l’ermita de Sant Medir, baixa pel camí de Talaià i la nit següent travessa el riu Ter pel gual del camí de can Prats, entre Sant Gregori i Salt, voreja aquest poble i Vilablareix i arriba a Fornells de la Selva, on a primera hora del matí de dimarts dia 5, encara fosc i amb boira espessa, puja pistola en mà a la cabina de la màquina de vapor del primer tren que para a l’estació. Després d’un canvi a Maçanet-Massanes de màquina i de maquinistes –que delaten la seva presència en el comboi, continua viatge amb els responsables de la nova locomotora elèctrica d'on baixa poc abans d’entrar a Sant Celoni. Ja en el nucli urbà i en cerca d’un metge, és rebutjat pel llogater de la casa del carrer Major (aleshores José Antonio) on truca, que en adonar-se que el foraster porta una arma sota la granota, hi forceja fins a rodolar tots dos per terra i moments després, el sots-caporal del sometent local Abel Rocha Sanz, mobilitzat per capturar-lo, l’abat d’una ràfega de subfusell. Un cop mort, se’l porta a ròssec fins a la propera cantonada amb el carrer Santa Tecla, on l’exlegionari falangista Pepito Sibina Morrull en metralla el cos.
[7] Antonio Téllez Solá, Sabaté. La guerrilla urbana en España: Sabaté, Paris, Belibaste, col. La Hormiga, 1ª ed. en castellà, 1972, p. 19.
[8] Francesc Marcé i Sanabra, Hospitalencs d’ahir, L’Hospitalet de Llobregat, Ateneu de Cultura Popular, col. La Medusa, 8, 1994, p. 461.
[9] Agustí Pons, «Sabaté, Quico», Avui, sec. Figures, paisatges, 5-1-1990.
[10] Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Fons núm. 12... Sumari 152. Diligències.
[11] Arxiu Comarcal del Baix Llobregat, Registre de sumaris dels fons núm. 12 del Jutjat de primera instància i instrucció de Sant Feliu de Llobregat núm. 1, any 1938, Sumari 152.




 
 
 

2 comentaris:

  1. Un de tants misteris per resoldre, malauradament encara hi ha qui s'incomoda si es parla dels assassinats injustament comesos durant l'etapa republicana, fins i tot en algunes històries de la ciutat se silenciaven aquests fets, fa uns anys. Com l'assassinat d'un pobre noi, compositor de sardanes, ara no en recordo el nom.

    ResponSuprimeix
  2. Gràcies, Júlia, per la teva aportació.
    És un misteri, en efecte, que difícilment es resoldrà perquè si per miracle algun dels intervinents fos viu, no es pot esperar que se sinceri ara.
    D'altra banda, si mai recordes el nom d'aquest jove que dius (potser figuri a la llista de víctimes de l'Hospitalet del llibre LA REPRESSIÓ A LA REREGUARDA DE CATALUNYA, II, de J.M. Solé Sabaté,pp. 131-133),t'agrairia que m'ho fessis saber.

    ResponSuprimeix