 |
El
País, 8-6-2018;
Foto, EPV. Font:
https://ep01.epimg.net/elpais/imagenes/2017/09/26/videos/1506415900_563573_1506416200_noticia_normal.jpg
|
La catalanofòbia és, segons el Diccionari de l’IEC, «una aversió a Catalunya, als catalans o a tot allò que és català». Aquesta aversió, si no bel·ligerància i odi, històricament persistent a Espanya sota règims diversos i que avui, com ahir i abans-d'ahir, es pot detectar sense necessitat d’enquestes tant en amplis sectors de les capes populars com en els estaments superiors d’Espanya, sembla en primera instància que respondria a l’ús per nosaltres, catalans, d’una llengua “imperfecta” pròpia de pagesos i menestrals incultes, i que en tant que diferenciada de l’oficial de l’Estat, atemptaria contra el model “una llengua-una nació”, lema de l'Estat-nació, que aquí somia en el castellà com a llengua única o, com a mínim, dominant i el pitjor malson del qual és la diversitat lingüística i cultural.
«¿Es
feo el titulito? ¿Dificil de pronunciar?¿Parece un lio? Mas difícil
es de pronunciar “fins bé que s’hi ensopeix” [...]. Mas
complicado es hablar en catalán modernista, y, sin embargo, casi
todos los catalanes, a los veinte años de edad, ya suelen hablarlo
[...] Y más lio es la [coalició] Solidaridad [Catalana],
y, sin embargo, la entienden... los que la entienden» (1).
La
llengua pròpia és sens dubte una raó, però no en pot ser l’única.
I la prova és que, trobant-se en el mateix cas Euskadi i Galícia,
no existeix una euskerofòbia ni una gallegofòbia, si més no tan
evidents. És més, el fet que després de la guerra civil, per posar
un exemple relativament recent, molts
catalans
optessin
per parlar en castellà fins i tot en l’àmbit familiar
com a mostra de lleialtat cap al
flamant estat franquista, mostra
del seu desig d'arribar a ser reconeguts
com a ciutadans en
peu d’igualtat amb la resta,
no va impedir que
amb més o menys cruesa
se’n
continués posant
en dubte la pertinença plena a la nació espanyola, o directament
se’ls la
negués: eren
–i són encara– vistos com a diferents
en allò cultural als “veritables espanyols”.
Alguns
fins i tot es van convèncer que havien d’emmascarar el seu origen
català per lliurar-se totalment al Nou Estat (Ramon
Serrano Suñer, fent servir la forma Súñer).
En qualsevol cas, per
al comú dels catalans
no hi havia manera de redimir la condició de polaco,
un adjectiu per
referir-s’hi
despectivament que
sembla que va sorgir a
les sales de banderes de les casernes poc després del final de la
guerra civil, pel paral·lelisme i la simultaneïtat entre
l’ocupació
de Catalunya per les tropes franquistes a començament
del
1939 i l’ocupació
de Polònia
pel seu admirat exèrcit
nazi el setembre d’aquell any mateix, des d’on s’hauria
difós a
altres sectors de la població
de la Meseta.
I a aquestes altures del
segle XXI el qualificatiu
continua gaudint
de bona salut (i no precisament pel programa de sàtira política
Polònia, de
TV3).
Potser
ens
poden
posar sobre la pista de
les
dimensions
addicionals
del
rebuig un
parell
de
frases anticatalanes, de
les
més antigues de què hi ha constància,
pertanyents
a l’immortal (per
altres raons) Francisco
de Quevedo, que
és possible
que no hagués conegut
mai un català.
Pertany
la primera a La
vida del Buscón (1626),
«Son
los catalanes el ladrón de tres manos, que para robar en las
iglesias, hincado de rodillas, juntaba con la izquierda otra de palo,
y en tanto que viéndole puestas las dos manos, le juzgaban devoto,
robaba con la derecha». Fingiment
i cobdícia,
doncs. La segona, a
l'obra
La
rebelión de Barcelona ni es por el güevo ni es por el fuero
(1640): «Son
los catalanes aborto monstruoso de la política.» Política,
esclar.
Així
doncs, llengua
i també
cultura
en sentit ampli (“el
fet diferencial”),
hipocresia
i cobdícia,
i tendències
polítiques serien
les tres potes d’aquest
rebuig que,
en major o menor grau, ha perdurat
–i
ja van uns quants segles–
en
les consciències, en la historiografia, en
els acudits... i
en el discurs polític que
dia sí dia també ens arriba des de la
dreta política
i mediàtica i
des de
formacions que, sense ser de
dretes
en sentit estricte, competeixen amb aquestes
a veure quina és més “patriota” i “espanyola”.
Els
“pecats” que conformen la segona i tercera potes del rebuig no
semblen sinó un traspàs als catalans, un cop caricaturitzats com a
jueus o descendents de jueus, dels clixés antisemites més rancis,
en voga en el XIX –egoisme, parasitisme, control de les finances,
infiltració en els governs...–, generats a tot l’Estat pels
sectors vinculats al catolicisme integrista i de trabuc, i, dins
Catalunya mateix, pel carlisme.
«Mesnadas
de judíos (directos antecesores de socialistas y catalanistas)
[...]» (2).
«Los
del corro filibustero-catalanista [...] un grupo de fenicios y judíos
sin otro ideal que pesetas, pesetas y más pesetas [...]» (3).
«Un
catalán, ante todo, es algo de lo menos nacionalista del mundo. No
yo sólo, cuya autoridad no tiene cuño, sino gente observadora y
fina, ha visto, extrañada, la facilidad del catalán para
desnaturalizarse, para descastarse, para transformarse en el tipo del
país donde anda... Esto tiene una explicación. Su espíritu
judaico, de mercader. Sólo los judíos se asimilan así. Ante todo
el negocio...» (4).
Deu ser una ironia del destí
que contribueixi a potenciar la creixent deriva independentista i la
incompatibilitat identitària no sols l’autoritarisme centralista
dels successius governs de qualsevol signe sinó l'arrelada creença
a la resta de l’Estat, de veure el catalans com uns mindundis sense
possibilitat de pertànyer de dret al cos de la nació espanyola. Pertànyer-hi de fet, sí, per descomptat: sobre quins "estrangers", si no, practicar l'espoli fiscal de 16.000 milions/any que patim?
NOTES:
(1)
Nicolás Casañas,
«Solidaricaslisorianidades»,
El Pueblo, València,
6-7-1907.
(2)
El Conde de Galligans, «Casos y cosas», La Ciudad, Girona,
24-7-1930.
(3)
Sánchez Manher, «La historia se repite. Aun subsiste el espíritu
de la raza», Ideal Agrario,
Zamora, 11-10-1934.
(4)
E. Giménez Caballero, «Desde
Estrasburgo. Las frutas, los vinos y los catalanes», La
Libertad, Madrid, 1-4-1924.
