Estimada Kristina,
Fa uns dies vaig tenir
l’oportunitat de llegir el teu magnífic article ‹‹New Evidence
for Early Modern Ottoman Arabic and Turkish Sign Systems›› (1),
en què dones a conèixer l’existència d’un notable document que
dataria de 1589/1590 i que estudies: el quadern de notes d’un
teixidor de seda musulmà, resident a Alep (Halab), al nord de Síria,
pertanyent llavors a l’imperi otomà, que consta de 63 folis
escrits de 15 × 11 cm i que inclou la descripció parcial d’un
alfabet dactilològic que representa les lletres àrabs.
Doncs bé, tot i que no tinc
el gust de conèixer-te personalment, m’arrogo el dret de
comentar-te unes qüestions que sense afectar-ne la tesi central crec
que no deixen de tenir la seva importància. I ho faig en aquest blog
com aquell que fica un missatge a l’ampolla que tot seguit llançarà
al mar.
A aquest efecte, començaré
per traduir –amb penes i treballs, no et pensis–, de l’original:
Beda va convertir la numeració
digital en un alfabet digital; la senya per a “A”, per exemple,
era la senya per a “1”. Es podia representar tot l’alfabet
així: B = 2, C = 3, D = 4, etc., però no hi ha proves que l’alfabet
digital de Beda fos mai utilitzat a l’Europa medieval. [...]
Sorprenentment, la següent descripció coneguda d’un alfabet
digital es va donar a Venècia el 1579, quan el frare Cosimo
Rosselli, un franciscà italià, va publicar un llibre que contenia
imatges de xilografia d’un alfabet digital, que va recomanar
utilitzar com a codi mnemotècnic [...].
L’afirmació de Rosselli
sobre la ubiqüitat de l’alfabet pot trobar confirmació en
l’observació de Lois Bragg (1996) que, en diversos retrats del
segle XV de Geoffrey Chaucer, les seves mans estan configurades
inusualment, però de manera gairebé idèntica. Aquestes estranyes
configuracions, suposa ella, mostren Chaucer fent les senyes de les
lletres G i C, les seves inicials. Aquesta evidència visual és
anterior a la declaració de Rosselli si més no en vuitanta anys,
però el desfasament es pot explicar pel lapse típic entre l’ús
d’una paraula i la seva documentació.
A qualsevol part de la
Mediterrània del segle XVI, és a dir, a Istanbul otomana i Alep, la
sistematització i documentació de comunicacions manuals semblen
desconnectades de la influència franciscana. Tot i que els
franciscans havien estat a Istanbul des del segle XVI i es va
establir una missió franciscana permanent a Alep el 1560, no hi ha
evidència de franciscans a l’Imperi otomà utilitzant la llengua
de senyes
amb els seus feligresos [...].
Els anomenats muts del palau (otomà dilsiz,
literalment “sense llengua”) no van aparèixer a les nòmines de
la cort del soldà Mehmet II ([segon]
r.[egnat]
1451-81) fins a la dècada de 1470 [...]
Permet-me començar per les
‹‹estranyes configuracions›› manuals que dius que troba Bragg
en retrats de Chaucer que figuren en manuscrits il·luminats del
segle XV, és a dir, tots pòstums ja que el gran escriptor i poeta
anglès va morir el 1400. No sé quins devia consultar concretament,
cosa que comporta un risc, però tampoc n’hi deu haver tants. Doncs
bé, en les dues edicions (c. 1476 i 1483) de William Caxton
de The Canterbury Tales i el manuscrit Ellesmere (c.
1410), com també en The Regiment of princes de Thomas Occleve
(c. 1430-40), en trobo alguns. El representen a peu o a
cavall, de vegades amb una mà lliure –que no sosté la brida del
cavall ni un portaplomes..., ni resta amagada o en repòs–,
configurada d’una d’aquestes maneres:
 |
Mà
esquerra, config I a.
Detall de la miniatura de Chaucer. Manuscrit d’Ellesmere
de The Canterbury Tales.
|
 |
Mà
esquerra, config II.
Detall de la miniatura de Chaucer. The Regiment
of Princes (c. 1430), Thomas Occleve. British Library MS
ROYAL 17 D VI, f. 93v.
http://www.luminarium.org/medlit/chaucermarginillust.jpg
|
Config. I a: Dits
plegats amb les puntes en contacte amb el call, tret d’índex i
polze, estesos o semiflexionats tots dos i paral·lels, i recolzat
l’últim a la vora de la falange mitjana del dit del mig.
Config. I b: Polze
plegat, amb la vora interna recolzada al call i la falange distal
amagada per la resta de dits, també plegats tret de l’índex,
estès o semiflexionat.
Config. II: Dits plegats amb
les puntes en contacte amb el call, tret d’índex i polze, estesos
o semiflexionats tots dos, formant un angle aproximat de 45º en el
mateix pla que el call.
Vistos aquests exemples,
compara’ls sisplau amb les configuracions per a C i G que dóna
Rosselli i que mostro a continuació.
 |
Propostes
per a C i G de
Cosimo Rosselli, Thesaurus
artificiosae memoriae (1579),
p.
103r i 103v.
https://books.google.es/books/ucm?vid=UCM5325865688&printsec=frontcover&redir_esc=y#v=
onepage&q&f=false |
Convindràs amb mi que unes i
altres s’assemblen com un ou a una castanya.
Jo diria que les
configuracions I a i I b representen amb tota seguretat
gestos expressius comuns, amb força autonomia pel que fa a la parla;
tots dos díctics, o assenyaladors, si bé és cert que la
configuració I a recorda la senya lítera G de l’alfabet de
Yebra, d’un altre àmbit i documentada més d’un segle després,
de la qual difereix tant pel fet que la punta dels dits del mig,
anular i menovell toquen el call com a bon segur per l’orientació
d’aquest. La II, possiblement un gest díctic també, sí que
coincideix per la seva banda, quan es fa amb la mà esquerra, amb una
altra lítera, però ni de Rosselli ni de Yebra, sinó de Beda, el
savi compatriota benedictí de Chaucer de set segles enrere: la
lítera C, possible inicial de Chaucer (2).
 |
Senya
numeral
3 o lítera C, del
sistema difós
per Beda. Detall
de la pàgina de Summa
de arithmetica..., de
Luca Pacioli (1494).
http://www.divulgamat.net/index.php?option=com_content&view=article&id=16638&directory=67 |
De manera que l’afirmació que fas en l’article que ‹‹no hi ha proves que l’alfabet digital de Beda fos mai utilitzat a l’Europa medieval››, vàlida sens dubte, no exclou la conjectura acceptable en aquest cas concret.
Girem full.
Setge
de Constantinoble (atribuït a Philippe de Mazerolles), miniatura de
la Chronique
de Charles VII
de Jean Chartier, c.
1560.
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Siege_constantinople_bnf_fr2691.jpg
El que segueix podria anar
encapçalat per un subtítol com ara ‹‹Monjos benedictins vs.
frares franciscans››, perquè vull fer-te parar esment, amiga
Kristina, en el fet que ‹‹El frare Cosimo Rosselli, un franciscà
(...)››, no ho era. En la coberta mateixa de la seva obra
Thesaurus artificiosae memoriae (1579), a continuació del seu
nom, s’hi llegeix ‹‹Florentino, Sacri Ord.[inis].
Praed.[icatorum]››, o sia, Sacre Orde de Predicadors,
popularment “dominicans”. Això no deixaria de ser un detall
menor si no fos perquè més endavant, com recordaràs, dius:
a Istanbul otomana i Alep, la
sistematització i documentació de comunicacions manuals semblen
desconnectades de la influència franciscana. Tot i que els
franciscans havien estat a Istanbul des del segle XVI i es va
establir una missió franciscana permanent a Alep el 1560, no hi ha
evidència de franciscans a l’Imperi otomà utilitzant la llengua
de senyes amb els seus feligresos (...).
Encara que sigui a pilota
passada, proposo que sotmetis el paràgraf precedent a unes petites
modificacions per tal de destacar un fet molt més rellevant.
Quedaria si fa no fa d’aquesta manera:
‹‹a Istanbul otomana (i
Alep?), la sistematització i documentació de comunicacions manuals
semblen desconnectades de la influència benedictina. Tot i que els
benedictins havien estat a Istanbul des del segle XV –hi van
establir una missió el 1427–, no hi ha evidència de benedictins a
l’Imperi otomà utilitzant les senyes agramaticals del seu
repertori amb els seus feligresos (...)››.
Miraré de justificar-t’ho
amb dues històries breus que convergeixen a Constantinoble l’any
esmentat de 1427 i següents sense que aparentment arribin a
tocar-se.
Primera història.
El patrici romà Benet de
Núrsia (480-547), a l’abadia de Montecassino, que havia fundat en
un antic temple dedicat a Apol·lo després de fer santament xixines
l’altar i l’estàtua del déu, redacta una Regula
particular, destinada als propis monjos i novicis, sobre la base
sobretot, segons la crítica moderna, de les dues regles per
organitzar la vida quotidiana dels monjos escrites pel bisbe gal
Cesari d’Arle (c. 468-543) –l’una per a homes, l’altra per a
dones–, i de l’anònima Regula magistri, que esmenarà i
ampliarà al llarg dels seus darrers quinze anys d’existència, i
que esdevindrà el model universal d’observança monàstica.
Entre altres coses, hi
prescriu guardar silenci tret de les "recreacions", durant les quals és permesa la conversa:
Fem allò que diu el profeta:
M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la
meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m’he
humiliat, i he callat de coses bones. Aquí el profeta ensenya que,
si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci,
com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del
pecat. Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i
d’edificació, per la importància del silenci, que no es
concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de
parlar, perquè està escrit: Si parles molt, no evitaràs el pecat;
i en un altre indret: Mort i vida estan en mans de la llengua. Ja que
parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al
deixeble (3).
I Beda s’inscriu evidentment
en aquesta tradició.
Esclar que mirar de no parlar
per afavorir el recolliment interior és una cosa i una de ben
diferent, de fet impossible si es viu en comunitat, és renunciar a
intercanviar un mínim d’informació que faci viable aquesta vida.
Per això més endavant els ordes reformats de Cluny –el primer–,
de Cister o Cîteaux, i de la Trapa, tots seguidors de la regla
benedictina, elaboraran a manera de xuleta unes llistes de
paraules que corresponen a les necessitats més usuals d’expressió
del monjo durant les seves activitats materials quotidianes i en què
a cada paraula la segueix una descripció succinta de la senya
equivalent.
Doncs bé, el 12 de maig de
1427, benedictins genovesos sota la direcció del francès dom
Nicolas Meynet, van fundar un petit monestir en el vessant sud-est
del turó de Gàlata, dins les muralles que protegien la ciutadella
de la ciutat d’administració genovesa de Pera (actual barri de
Karaköy, districte de
Beyoğlu, Istanbul)
i en van dedicar conjuntament l’església a Sant Benet i a Santa
Maria de la Misericòrdia. El 1450, el monestir comptava amb 16
monjos. I tot i que amb la conquesta otomana de tres anys després
alguns establiments religiosos cristians van ser destruïts, és
probable que aquest sobrevisqués, o se’n refés aviat, perquè
consta que, ‹‹després de 1478, la comunitat va ser tancada en
diverses ocasions per les baralles entre els germans›› (4).
 |
| Pera, al N del Corn d'Or, i Constantinoble al S. Mapa de Cristoforo Buondelmonti (1422). https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2303688 |
Segona història.
Entre els anys 1237 i 1246, al
soldanat seljúcida de Rūm, un territori que ocupava gran part de
l’Anatòlia interior romanitzada i conquerida a l’Imperi bizantí,
regnava Kaikosru II, l’últim soldà, de fet, amb un poder
significatiu, que en període tan breu va haver de fer front –amb
l’important ajut de mercenaris francs i georgians– a la revolta
popular liderada per l’il·luminat Baba Ilyâs-i Horasânî i també
a la darrera invasió mongola d’Anatòlia, contra la qual liderava
l’exèrcit seljúcida quan s’hi va enfrontar a la decisiva
batalla de Köse Dağ el 26 de juny de 1243, en què va patir una
desfeta total. Malgrat la derrota, va poder conservar la vida i el
tron, si bé moriria com a vassall del Gran khan.
Mentrestant, diverses tribus
turques nòmades procedents de la zona del Turquestan, que fugien de
l’huracà mongol, van acabar instal·lant-se en la terra de ningú
situada al llarg de la frontera amb l’Imperi bizantí, des d’on
hi farien constants incursions que aviat van començar a justificar
com una forma de gihad, o guerra santa contra els infidels en nom de
Déu. Els primers anys del nou segle XIV, es pot dir que Anatòlia
havia estat engolida pels exèrcits turcs tret d’unes quantes
fortaleses bizantines importants i dos ports aïllats al mar Negre. I
el 1345, aquests exèrcits van travessar el Bòsfor i van entrar a
Europa.
Constantinoble, la segona
Roma, a l’extrem d’una projecció de terra sobre l’estret del
Bòsfor, a la banda europea, una capital ja sense país, encara
resistiria de manera precària fins a 1453, quan, pràcticament
aïllada de la resta del món, Mehmet II el Conqueridor, el jove
soldà otomà (o de la Casa Imperial d’Utman I, de qui deriva el
nom de la dinastia), la pren a l’assalt; Constantí XI Paleòleg,
el basileu bizantí, hi mor lluitant al capdavant dels seus i la
ciutat és saquejada durant tres dies.
 |
https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Siege_constantinople_bnf_fr2691.jpg
Ara, contràriament al que va passar el 1204 arran de la conquesta i el saqueig, que també va durar tres dies, de la ciutat “heretge” (ortodoxa grega) per part dels croats, la notícia commociona Europa, que creu arribat el principi de la fi del cristianisme.
Anys després de la caiguda de
Constantinoble, Istanbul per als turcs, Mehmet II fa construir damunt
les ruïnes de l’antiga acròpolis romana i davant per davant de
Pera, convertida en barri de la ciutat, a l’altra banda de
l’estuari del Corn d’Or, amb el seu monestir benedictí i
l’església de Sant Benet i Santa Maria de la Misericòrdia,
l’entramat de petits edificis units per patis o jardins que seria
el Palau de Topkapi.
Aquí, principalment en aquest
palau que esdevindria al llarg de quatre segles el centre neuràlgic,
administratiu i polític, de l’imperi, va ser
on ben aviat –sembla
que en la dècada de 1470 com dius– a partir dels servents “muts”
de la cort, experts alguns d'ells en l’ús de la corda amb llaç
escorredor (el laqueus
dels antics romans), s’hi desenvoluparia en transmetre’s de
generació en generació l’ixarette,
la llengua de senyes
otomana, probable precursora històrica de
la Türk
İşaret Dili, o
TİD,
actual
llengua
de senyes
turca.
Salutacions fraternals.
NOTES:
(1)
Kristina Richardson, “New Evidence for Early Modern Ottoman Arabic
and Turkish Sign Systems”, 2017, CUNY Academic Worksen. Disponible
a Internet: http://academicworks.cuny.edu/qc_pubs/160
(2)
Com ja vaig fer notar amb l’ajut d’una intèrpret a la mateixa
Lois Bragg –pel que es veu, sense èxit– en el torn obert de
paraules al final de la seva ponència ‹‹Geoffrey Chaucer:
Sordesa i alfabet manual a Anglaterra en el segle XIV››,
impartida el 13 de setembre de 1997 en la 3rd International
Conference on Deaf History celebrada a Trondheim (Noruega), del 9 al
14 d’aquell mes.
(3)
Sant Benet de Núrsia, Regla per als monjos: text llatí/català
(Ignasi M. Fossas [et al.]), Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives.
VI. La pràctica del silenci, f. 11r. Disponible a Internet:
http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/01482518435581693009924/p0000001.htm#I_8_)
(4)
Church of Saint Benoit, Istanbul. (S/d). Wikipedia. “Ottoman Age”.
Disponible a Internet:
https://en.wikipedia.org/wiki/Church_of_Saint_Benoit,_Istanbul
