divendres, 31 de gener de 2020

CARTA OBERTA A KRISTINA RICHARDSON


Estimada Kristina,
Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de llegir el teu magnífic article ‹‹New Evidence for Early Modern Ottoman Arabic and Turkish Sign Systems›› (1), en què dones a conèixer l’existència d’un notable document que dataria de 1589/1590 i que estudies: el quadern de notes d’un teixidor de seda musulmà, resident a Alep (Halab), al nord de Síria, pertanyent llavors a l’imperi otomà, que consta de 63 folis escrits de 15 × 11 cm i que inclou la descripció parcial d’un alfabet dactilològic que representa les lletres àrabs.
Doncs bé, tot i que no tinc el gust de conèixer-te personalment, m’arrogo el dret de comentar-te unes qüestions que sense afectar-ne la tesi central crec que no deixen de tenir la seva importància. I ho faig en aquest blog com aquell que fica un missatge a l’ampolla que tot seguit llançarà al mar.
A aquest efecte, començaré per traduir –amb penes i treballs, no et pensis–, de l’original:
Beda va convertir la numeració digital en un alfabet digital; la senya per a “A”, per exemple, era la senya per a “1”. Es podia representar tot l’alfabet així: B = 2, C = 3, D = 4, etc., però no hi ha proves que l’alfabet digital de Beda fos mai utilitzat a l’Europa medieval. [...] Sorprenentment, la següent descripció coneguda d’un alfabet digital es va donar a Venècia el 1579, quan el frare Cosimo Rosselli, un franciscà italià, va publicar un llibre que contenia imatges de xilografia d’un alfabet digital, que va recomanar utilitzar com a codi mnemotècnic [...].
L’afirmació de Rosselli sobre la ubiqüitat de l’alfabet pot trobar confirmació en l’observació de Lois Bragg (1996) que, en diversos retrats del segle XV de Geoffrey Chaucer, les seves mans estan configurades inusualment, però de manera gairebé idèntica. Aquestes estranyes configuracions, suposa ella, mostren Chaucer fent les senyes de les lletres G i C, les seves inicials. Aquesta evidència visual és anterior a la declaració de Rosselli si més no en vuitanta anys, però el desfasament es pot explicar pel lapse típic entre l’ús d’una paraula i la seva documentació.
A qualsevol part de la Mediterrània del segle XVI, és a dir, a Istanbul otomana i Alep, la sistematització i documentació de comunicacions manuals semblen desconnectades de la influència franciscana. Tot i que els franciscans havien estat a Istanbul des del segle XVI i es va establir una missió franciscana permanent a Alep el 1560, no hi ha evidència de franciscans a l’Imperi otomà utilitzant la llengua de senyes amb els seus feligresos [...]. Els anomenats muts del palau (otomà dilsiz, literalment “sense llengua”) no van aparèixer a les nòmines de la cort del soldà Mehmet II ([segon] r.[egnat] 1451-81) fins a la dècada de 1470 [...]
Permet-me començar per les ‹‹estranyes configuracions›› manuals que dius que troba Bragg en retrats de Chaucer que figuren en manuscrits il·luminats del segle XV, és a dir, tots pòstums ja que el gran escriptor i poeta anglès va morir el 1400. No sé quins devia consultar concretament, cosa que comporta un risc, però tampoc n’hi deu haver tants. Doncs bé, en les dues edicions (c. 1476 i 1483) de William Caxton de The Canterbury Tales i el manuscrit Ellesmere (c. 1410), com també en The Regiment of princes de Thomas Occleve (c. 1430-40), en trobo alguns. El representen a peu o a cavall, de vegades amb una mà lliure –que no sosté la brida del cavall ni un portaplomes..., ni resta amagada o en repòs–, configurada d’una d’aquestes maneres:

Mà esquerra, config I a. Detall de la miniatura de Chaucer. Manuscrit d’Ellesmere de The Canterbury Tales.

Mà esquerra, config II. Detall de la miniatura de Chaucer. The Regiment of Princes (c. 1430), Thomas Occleve. British Library MS ROYAL 17 D VI, f. 93v. 
http://www.luminarium.org/medlit/chaucermarginillust.jpg

Config. I a: Dits plegats amb les puntes en contacte amb el call, tret d’índex i polze, estesos o semiflexionats tots dos i paral·lels, i recolzat l’últim a la vora de la falange mitjana del dit del mig.
Config. I b: Polze plegat, amb la vora interna recolzada al call i la falange distal amagada per la resta de dits, també plegats tret de l’índex, estès o semiflexionat.
Config. II: Dits plegats amb les puntes en contacte amb el call, tret d’índex i polze, estesos o semiflexionats tots dos, formant un angle aproximat de 45º en el mateix pla que el call.
Vistos aquests exemples, compara’ls sisplau amb les configuracions per a C i G que dóna Rosselli i que mostro a continuació.

Propostes per a C i G de Cosimo Rosselli, Thesaurus artificiosae memoriae (1579), p. 103r i 103v.        https://books.google.es/books/ucm?vid=UCM5325865688&printsec=frontcover&redir_esc=y#v=
onepage&q&f=false

Convindràs amb mi que unes i altres s’assemblen com un ou a una castanya.
Jo diria que les configuracions I a i I b representen amb tota seguretat gestos expressius comuns, amb força autonomia pel que fa a la parla; tots dos díctics, o assenyaladors, si bé és cert que la configuració I a recorda la senya lítera G de l’alfabet de Yebra, d’un altre àmbit i documentada més d’un segle després, de la qual difereix tant pel fet que la punta dels dits del mig, anular i menovell toquen el call com a bon segur per l’orientació d’aquest. La II, possiblement un gest díctic també, sí que coincideix per la seva banda, quan es fa amb la mà esquerra, amb una altra lítera, però ni de Rosselli ni de Yebra, sinó de Beda, el savi compatriota benedictí de Chaucer de set segles enrere: la lítera C, possible inicial de Chaucer (2).
 
Senya numeral 3 o lítera C, del sistema difós per Beda. Detall de la pàgina de Summa de arithmetica..., de Luca Pacioli (1494).              
http://www.divulgamat.net/index.php?option=com_content&view=article&id=16638&directory=67

De manera que l’afirmació que fas en l’article que ‹‹no hi ha proves que l’alfabet digital de Beda fos mai utilitzat a l’Europa medieval››, vàlida sens dubte, no exclou la conjectura acceptable en aquest cas concret.
Girem full. 
El que segueix podria anar encapçalat per un subtítol com ara ‹‹Monjos benedictins vs. frares franciscans››, perquè vull fer-te parar esment, amiga Kristina, en el fet que ‹‹El frare Cosimo Rosselli, un franciscà (...)››, no ho era. En la coberta mateixa de la seva obra Thesaurus artificiosae memoriae (1579), a continuació del seu nom, s’hi llegeix ‹‹Florentino, Sacri Ord.[inis]. Praed.[icatorum]››, o sia, Sacre Orde de Predicadors, popularment “dominicans”. Això no deixaria de ser un detall menor si no fos perquè més endavant, com recordaràs, dius:
a Istanbul otomana i Alep, la sistematització i documentació de comunicacions manuals semblen desconnectades de la influència franciscana. Tot i que els franciscans havien estat a Istanbul des del segle XVI i es va establir una missió franciscana permanent a Alep el 1560, no hi ha evidència de franciscans a l’Imperi otomà utilitzant la llengua de senyes amb els seus feligresos (...).
Encara que sigui a pilota passada, proposo que sotmetis el paràgraf precedent a unes petites modificacions per tal de destacar un fet molt més rellevant. Quedaria si fa no fa d’aquesta manera:
‹‹a Istanbul otomana (i Alep?), la sistematització i documentació de comunicacions manuals semblen desconnectades de la influència benedictina. Tot i que els benedictins havien estat a Istanbul des del segle XV –hi van establir una missió el 1427–, no hi ha evidència de benedictins a l’Imperi otomà utilitzant les senyes agramaticals del seu repertori amb els seus feligresos (...)››.
Miraré de justificar-t’ho amb dues històries breus que convergeixen a Constantinoble l’any esmentat de 1427 i següents sense que aparentment arribin a tocar-se.
Primera història.
El patrici romà Benet de Núrsia (480-547), a l’abadia de Montecassino, que havia fundat en un antic temple dedicat a Apol·lo després de fer santament xixines l’altar i l’estàtua del déu, redacta una Regula particular, destinada als propis monjos i novicis, sobre la base sobretot, segons la crítica moderna, de les dues regles per organitzar la vida quotidiana dels monjos escrites pel bisbe gal Cesari d’Arle (c. 468-543) –l’una per a homes, l’altra per a dones–, i de l’anònima Regula magistri, que esmenarà i ampliarà al llarg dels seus darrers quinze anys d’existència, i que esdevindrà el model universal d’observança monàstica.
Entre altres coses, hi prescriu guardar silenci tret de les "recreacions", durant les quals és permesa la conversa:
Fem allò que diu el profeta: M’he dit a mi mateix: Vigilaré els meus passos per no pecar amb la meva llengua. He guardat closos els llavis. He emmudit i m’he humiliat, i he callat de coses bones. Aquí el profeta ensenya que, si de vegades cal estar-se de converses bones per raó del silenci, com més no cal abstenir-se de converses dolentes pel càstig del pecat. Per tant, ni que es tracti de converses bones i santes i d’edificació, per la importància del silenci, que no es concedeixi als deixebles perfectes, sinó rarament, el permís de parlar, perquè està escrit: Si parles molt, no evitaràs el pecat; i en un altre indret: Mort i vida estan en mans de la llengua. Ja que parlar i ensenyar pertoca al mestre, callar i escoltar correspon al deixeble (3).
I Beda s’inscriu evidentment en aquesta tradició.
Esclar que mirar de no parlar per afavorir el recolliment interior és una cosa i una de ben diferent, de fet impossible si es viu en comunitat, és renunciar a intercanviar un mínim d’informació que faci viable aquesta vida. Per això més endavant els ordes reformats de Cluny –el primer–, de Cister o Cîteaux, i de la Trapa, tots seguidors de la regla benedictina, elaboraran a manera de xuleta unes llistes de paraules que corresponen a les necessitats més usuals d’expressió del monjo durant les seves activitats materials quotidianes i en què a cada paraula la segueix una descripció succinta de la senya equivalent.
Doncs bé, el 12 de maig de 1427, benedictins genovesos sota la direcció del francès dom Nicolas Meynet, van fundar un petit monestir en el vessant sud-est del turó de Gàlata, dins les muralles que protegien la ciutadella de la ciutat d’administració genovesa de Pera (actual barri de Karaköy, districte de
 
Pera, al N del Corn d'Or, i Constantinoble al S. Mapa de Cristoforo Buondelmonti (1422). https://commons.wikimedia.org/w/index.php?curid=2303688
Beyoğlu, Istanbul) i en van dedicar conjuntament l’església a Sant Benet i a Santa Maria de la Misericòrdia. El 1450, el monestir comptava amb 16 monjos. I tot i que amb la conquesta otomana de tres anys després alguns establiments religiosos cristians van ser destruïts, és probable que aquest sobrevisqués, o se’n refés aviat, perquè consta que, ‹‹després de 1478, la comunitat va ser tancada en diverses ocasions per les baralles entre els germans›› (4).
Segona història.
Entre els anys 1237 i 1246, al soldanat seljúcida de Rūm, un territori que ocupava gran part de l’Anatòlia interior romanitzada i conquerida a l’Imperi bizantí, regnava Kaikosru II, l’últim soldà, de fet, amb un poder significatiu, que en període tan breu va haver de fer front –amb l’important ajut de mercenaris francs i georgians– a la revolta popular liderada per l’il·luminat Baba Ilyâs-i Horasânî i també a la darrera invasió mongola d’Anatòlia, contra la qual liderava l’exèrcit seljúcida quan s’hi va enfrontar a la decisiva batalla de Köse Dağ el 26 de juny de 1243, en què va patir una desfeta total. Malgrat la derrota, va poder conservar la vida i el tron, si bé moriria com a vassall del Gran khan.
Mentrestant, diverses tribus turques nòmades procedents de la zona del Turquestan, que fugien de l’huracà mongol, van acabar instal·lant-se en la terra de ningú situada al llarg de la frontera amb l’Imperi bizantí, des d’on hi farien constants incursions que aviat van començar a justificar com una forma de gihad, o guerra santa contra els infidels en nom de Déu. Els primers anys del nou segle XIV, es pot dir que Anatòlia havia estat engolida pels exèrcits turcs tret d’unes quantes fortaleses bizantines importants i dos ports aïllats al mar Negre. I el 1345, aquests exèrcits van travessar el Bòsfor i van entrar a Europa.
Constantinoble, la segona Roma, a l’extrem d’una projecció de terra sobre l’estret del Bòsfor, a la banda europea, una capital ja sense país, encara resistiria de manera precària fins a 1453, quan, pràcticament aïllada de la resta del món, Mehmet II el Conqueridor, el jove soldà otomà (o de la Casa Imperial d’Utman I, de qui deriva el nom de la dinastia), la pren a l’assalt; Constantí XI Paleòleg, el basileu bizantí, hi mor lluitant al capdavant dels seus i la ciutat és saquejada durant tres dies. 
 
Setge de Constantinoble (atribuït a Philippe de Mazerolles), miniatura de la Chronique de Charles VII de Jean Chartier, c. 1560. 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Siege_constantinople_bnf_fr2691.jpg

Ara, contràriament al que va passar el 1204 arran de la conquesta i el saqueig, que també va durar tres dies, de la ciutat “heretge” (ortodoxa grega) per part dels croats, la notícia commociona Europa, que creu arribat el principi de la fi del cristianisme.
Anys després de la caiguda de Constantinoble, Istanbul per als turcs, Mehmet II fa construir damunt les ruïnes de l’antiga acròpolis romana i davant per davant de Pera, convertida en barri de la ciutat, a l’altra banda de l’estuari del Corn d’Or, amb el seu monestir benedictí i l’església de Sant Benet i Santa Maria de la Misericòrdia, l’entramat de petits edificis units per patis o jardins que seria el Palau de Topkapi.
Aquí, principalment en aquest palau que esdevindria al llarg de quatre segles el centre neuràlgic, administratiu i polític, de l’imperi, va ser on ben aviat –sembla que en la dècada de 1470 com dius– a partir dels servents “muts” de la cort, experts alguns d'ells en l’ús de la corda amb llaç escorredor (el laqueus dels antics romans), s’hi desenvoluparia en transmetre’s de generació en generació l’ixarette, la llengua de senyes otomana, probable precursora històrica de la Türk İşaret Dili, o TİD, actual llengua de senyes turca.
Salutacions fraternals.


NOTES:
(1) Kristina Richardson, “New Evidence for Early Modern Ottoman Arabic and Turkish Sign Systems”, 2017, CUNY Academic Worksen. Disponible a Internet:                                 http://academicworks.cuny.edu/qc_pubs/160
(2) Com ja vaig fer notar amb l’ajut d’una intèrpret a la mateixa Lois Bragg –pel que es veu, sense èxit– en el torn obert de paraules al final de la seva ponència ‹‹Geoffrey Chaucer: Sordesa i alfabet manual a Anglaterra en el segle XIV››, impartida el 13 de setembre de 1997 en la 3rd International Conference on Deaf History celebrada a Trondheim (Noruega), del 9 al 14 d’aquell mes.
(3) Sant Benet de Núrsia, Regla per als monjos: text llatí/català (Ignasi M. Fossas [et al.]), Biblioteca Virtual Joan Lluís Vives. VI. La pràctica del silenci, f. 11r. Disponible a Internet: http://www.lluisvives.com/servlet/SirveObras/jlv/01482518435581693009924/p0000001.htm#I_8_)
(4) Church of Saint Benoit, Istanbul. (S/d). Wikipedia. “Ottoman Age”. Disponible a Internet: https://en.wikipedia.org/wiki/Church_of_Saint_Benoit,_Istanbul





 
 








Cap comentari:

Publica un comentari