dijous, 12 de març de 2020

ROGELIO PÉREZ VICARIO, EL BOTXÍ SENSIBLE

Un model de garrot comú, o de carxofa. Font: https://i.servimg.com/u/f48/17/28/62/18/garrot10.jpg

I
«El verdugo de Barcelona no sabe manejar el garrote y es detenido», titula l’Heraldo de Madrid de 29 de maig de 1920 la notícia que el botxí de l’Audiència barcelonina es trobava incomunicat a la presó per haver declarat que no sabia fer servir el garrot i haver-se comprovat, a més, que pretenia absentar-se de la ciutat havent-hi feina.
Pel que fa al cas, un col·laborador del mateix diari, amb el pseudònim de Cualquiera, hi escrivia tres dies després una columneta que era per sucar-hi pa:
«Rogelio Ruiz Vicario, ¿quién es psicológicamente?
»Hará unos cinco meses [?!] fué nombrado verdugo de Barcelona, con una buena paga. La estuvo disfrutando el hombre sin pensar en ninguna posible ejecución. De pronto, le dicen que debe ahorcar a unos asesinos. Y entonces, el gran Rogelio intenta ausentarse de la ciudad condal. Dice que desconoce en absoluto el manejo de la horca, y prefiere entrar en la cárcel a despachar a unos prójimos […]
»Siempre el desbarajuste en España. ¿Cómo no se probó a Rogelio antes de nombrarlo verdugo? ¿No había a mano seis u ocho carteristas o diez o doce acaparadores en los cuales hiciera Rogelio sus ensayos? ¡Qué imprevisión!
»[…] ¡Cuan extraña psicología! Si tenía vocación de verdugo, ¿cómo vacila el día glorioso de su apoteosis? Nada menos que tres o cuatro víctimas. […]
»Pero, ¡oh, estupor!, resulta luego que ese verdugo era un sensitivo melindroso, y que en el instante de la verdad tiembla como una colegiala.»
Passava que el Consell de guerra reunit al saló d’actes de la Model per veure la causa seguida contra els presumptes autors de l’assassinat a cops dels guàrdies civils Francisco Gozalo Martín i Marcelo Peromingo Martín, la nit del 16 de desembre de 1919, davant la taverna La Leridana (Ptge. de Grassot, 27, cantonada amb Còrsega, 479), havia condemnat els processats José Alcaraz Aracil, el Xato, Rafael Climent Montero, el Climent, Vicenç Sánchez Delcort, el Barberet, i Francesc Biol Biol, el Mòbil, a pena de mort. I faltava qui l’apliqués.

El públic, en el lloc de l'assassinat dels guàrdies civils, comentant la jugada. Foto, Badosa. Mundo Gráfico, 24-12-1919, p. 14. Font: http://hemerotecadigital.bne.es/issue.vm?id=0002153147&search=&lang=es

    En conseqüència, el matí del 30 de maig de 1920 arribava a Barcelona el botxí titular de l’Audiència de Burgos, l’experimentat Gregorio Mayoral Sendino, que ocupava la plaça des de 1890, i era allotjat en una de les dependències de la Model a l’espera que se’l requerís per prestar els seus serveis.
«La notícia de la imminent execució dels reus circulà a darrera hora del diumenge [30] –s’explica a La Veu de Catalunya del 31–, però la creença general era que serien engarrotats a la presó, tal com s’havia dit primerament.
»Eren poquíssimes les persones, inclòs [sic] entre l’element militar, que sabien que els condemnats havien estat traslladats al Montjuich i que, en conseqüència, no serien morts per garrot, sinó afusellats.»
I és que, en efecte, inopinadament tots quatre condemnats s’acararien a les sis del dia 31, en el fossat de Montjuïc conegut com a “Llengua de Serp”, a un piquet d’infanteria del regiment de Vergara compost per 16 soldats, dos caporals i un sergent al comandament d’un tinent. Sortosament, la mort dels ajusticiats va ser instantània, si bé El Diluvio d’1 de juny explica que «en tal forma quedaron mutiladas las cabezas de los reos, que luego fué preciso recoger con una pala los restos de las mismas».
Per aquesta vegada, el botxí de l’Audiència de Barcelona, Rogelio Pérez Vicario, havia esquivat la seva cita amb el garrot.

II
Nicomedes Méndez. Retrat.
La Vanguardia, 16-1-1892, p. 4
Després d’una fructuosa carrera de 31 anys, moria alcoholitzat el 27 d’octubre de 1912, al llit de casa seva (una torreta a Verdi, 270, al barri de la Salut), el popular executor de la justícia de l’Audiència de Barcelona, el riojà Nicomedes Méndez López, de professió sabater de vell i inventor de la variant del garrot vil anomenada catalana, que per comptes de matar per asfíxia ho fa per mitjà d’un punxó posterior accionat pel cargol principal que es clava al clatell destruint les vèrtebres cervicals i lesionant directament el bulb raquidi.
Doncs bé, després que el jubilessin en la segona meitat de 1908, la Sala de govern de l’Audiència va deixar refredar la tètrica plaça que no cobriria fins l’octubre de 1913 amb el nomenament, entre 44 candidats que competien en influències i recomanacions, de Rogelio Pérez, de Quintanadueñas (Burgos), fill d'Ambrosio i Raimunda, nat en la segona meitat de 1880, infermer a Lerma i establert aleshores com a sabater de vell al carrer Riera Alta, al Raval de Barcelona, on tenia també el domicili. Aquest podria en endavant, doncs, arrodonir uns ingressos magres.
Rogelio Pérez gaudiria d’un període de tranquil·litat fins que, arran de l’assassinat el 22 de febrer de 1920 de l’empresari francès Théodore Jenny a Sabadell, on residia, copropietari d’una fàbrica de filatura d’estam, van ser jutjats el juliol de l’any següent, després de confessar sota tortura, i condemnats a mort Victorí Sabater Martínez, el Bitxo, de 20 anys, i Martí Martí i Colomer, el Cadirots, de 23, coneguts com els Sacco i Vanzetti catalans.
Al Diari de Sabadell, de 21 de febrer de 2020, Jaume Barberà escriu que «Segons la revista El Poble, el general Arlegui, cap superior de la policia de Barcelona [a les ordres del governador civil de la província, Martínez Anido], va arribar a dir: “Que más da que sean estos u otros los autores, lo más importante es dar escarmiento. La vida de dos desconocidos no tiene la menor importancia para la sociedad”».
La data assenyalada per aplicar el garrot a Victorí Sabater i Martí Martí, i també, de passada, a Alfonso Altimira Olivenza, sentenciat per haver mort sa mare, va ser el 9 de maig de 1922, dia de sant Gregori d’Òstia. Finalment, però, de totes tres execucions se n’encarregaria d’una tirada Gregorio Mayoral Sendino, que celebrava el seu sant, i no pas Rogelio Pérez, que era a qui hauria pertocat.
N’explicita la causa l’ABC de Madrid –l’únic dels diaris consultats–: el nostre botxí estava sotmès a una estreta vigilància per la policia com a conseqüència que la seva actitud no oferia prou garanties a les autoritats. Es deia que pensava absentar-se de Barcelona precisament en aquells dies que se li girava feina.

III
Poc dura l’alegria a casa del pobre. Tan aviat com sis dies després, el 15 de maig de 1922, es personen a la Presó Provincial de Lleida (llavors a l’actual plaça Cervantes, en el solar que ocupa la Delegació d’Hisenda), un oficial de l’Audiència, acompanyat pels jutges responsables, per notificar la condemna de mort a dos reus. Es tracta dels esposos Antoni Farré Sellart i Àngels Ballesté Bastús, naturals de Fuliola (l’Urgell), acusats de la mort i robatori el 24 de setembre de 1921 de la respectiva sogra i mare, Concepció Bastús, que immediatament després entren en capella, cosa que, com d’habitud, anuncia la campana de la presó. 

La Presó Vella de Lleida. Font: https://i.pinimg.com/736x/5c/4a/fc/5c4afcd2d7df48f03e03f24971949a6f.jpg


   La preceptiva capella, o petit oratori, s’ha habilitat a la cel·la que ocupa cadascú. A la d’ell s’ha instal·lat un altar amb la imatge del Sagrat Cor i a la d’ella, un amb la imatge de la Mare de Déu del Carme. A totes dues, a més, un crucifix i ciris cremant. Fins als últims moments, fan companyia a Antoni Farré, el seu advocat defensor i els congregants de la Puríssima Sang, de negre de cap a peus –túnica, cinturó de cuir, guants…–, i a Àngels Ballesté, el seu advocat i uns quants capellans.
Després de passar la nit completament abatuts, a les cinc del matí de l’endemà 16 apareix un dels uixers de l’Audiència per explicar que no s’ha rebut l’indult. I, en conseqüència, cal complir la sentència a cop calent.
Minuts després, Antoni Farré, amb jaqueta negra, pantalons de pana i espardenyes, acompanyat per un frare mercedari, uns capellans i els congregants de la Sang, té el dubtós honor de ser el primer dels reus a entrar en el pati interior on l’espera el pal amb l’argolla de ferro i la banqueta. I, al costat del pal, més aviat gras i baixet, ros i amb un bigoti gruixut, aparentant aplom, el funcionari públic encarregat de matar en nom de la llei, potser com a resultat d’un ultimàtum del president de l’Audiència que no ha transcendit.
Ara bé, com a novençà en aquella feina, colpit i amb tremolor de cames, va vacil·lar molt a fer els preparatius amb Antoni Farré i, segons explica el pintor i escriptor José Gutiérrez-Solana (La España negra, 1920), es va descuidar de lligar-li els peus i passar-li una corda pel pit; quan va donar la volta a la palanca no va aconseguir matar-lo. Els crits del reu es van sentir des del carrer.
Acomplerta aquesta treballosa execució a les cinc i set minuts de la matinada i hissada a la façana de la presó la bandera negra que ho anunciava, va ser el torn d’Àngels Ballesté que, amb un vestit de seda negra i mantellina, plorant i besant un crucifix, es va dirigir al cadafal acomboiada pel mateix seguici que el seu difunt marit. Va ser executada al cap de vuit minuts, a un quart de sis.
A continuació, segons la premsa, el botxí, trasbalsat, va dir davant uns quants assistents que aquestes execucions eren les primeres i les últimes que feia. I que abans de continuar en ofici tan horrorós, s’estimava més demanar almoina.
De moment, quan el matí del 17 de maig va arribar a Barcelona amb la feina feta, els veïns de la casa on vivia, al carrer Riera Alta, núm. 42, principal (el Raval), no el van rebre «en forma correcta», raó per la qual, després d’escoltar-lo, la Prefectura Superior de Policia li va destinar una parella de seguretat i un agent de vigilància, fos per a protecció personal, per impedir que desaparegués del mapa, o per totes dues raons alhora.
 
IV
Mentre que el cop d’estat del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera (13 a 15 de setembre de 1923), i les seves conseqüències immediates –dissolució de les Corts, suspensió de les garanties constitucionals, reial decret sobre separatisme, declaració de l’estat de guerra–, no devia alterar ni poc ni gens el nou parèntesi de calma de què gaudia Rogelio Pérez, sí que ho van fer uns esdeveniments propis de la crònica de successos dies després. 

Alfons XIII amb Primo de Rivera. Font: https://s3.amazonaws.com/s3.timetoast.com/public/uploads/photos/11569548/descarga_%2832%29.jpg
En efecte, a Terrassa (el Vallès Occidental), a quarts d’onze del matí de dijous 20 de setembre de 1923, set individus presumptament llibertaris, sis d’ells amb la cara mig tapada amb un mocador, assalten pistola en mà la Caixa d’Estalvis de Terrassa, al carrer de la Rutlla d’aquesta ciutat, davant el Portal Nou, amb el resultat de la mort del somatenista i exregidor Joan Castellà Espanyó, que tenia una botiga de baster just al costat i que, avisat de l’atracament, havia pretés impedir-lo.
Fent gala de més rapidesa que eficiència, l’endemà mateix, a tres quarts de dotze de la nit, comença al taller de fusteria de l’Escola Industrial de Terrassa el consell de guerra sumaríssim contra els únics dels disset sospitosos detinguts a qui es processa. Són:
Josep Saleta Pla, el Nano de Sants, natural de Barcelona, de 23 anys, metal·lúrgic, domiciliat al carrer Carretes, 27, tercer segona, del Raval barceloní, membre dels grups d’acció de la CNT de Catalunya.
Jesús Pascual Aguirre, natural de Vitòria, de 33 anys, sense domicili, anarcosindicalista.
Joaquín de Marco Martínez, natural de Santander, de 27 anys, tramviaire, domiciliat al carrer de Corts (popularment Gran Via), 518, tercer primera.
Sota el subtítol «Fotógrafos que serían mejor verdugos», Solidaridad Obrera de 23 de setembre de 1923, escrivia: «El gobernador civil, general [Carlos de] Lossada, ha denegado una petición que le formularon varios fotógrafos de sacar fotografías de la ejecución, si se lleva a cabo, de los procesados de Tarrasa.»
La vista conclou a tres quarts de set del matí de dissabte 22 amb la condemna de pena capital per a Saleta i Pascual, cap d’ells autor material de la mort de Castellà, i l’absolució per a Marco.
Un cop se’ls llegeix als reus la sentència, a dos quarts de dotze entren en capella. Aquell dia, a mitja tarda, acompanyat per dos agents de policia, arriba Rogelio Pérez, que ha sortit de Barcelona la nit anterior i deu haver pernoctat doncs a Terrassa i, a les dues de la matinada, procedent de Burgos i acompanyat per una parella de guàrdies civils, el botxí de l’Audiència d’aquella província, Gregorio Mayoral, que no se separa d’una maleta negra que conté la seva pròpia guitarra, condicionada i greixada amb cura, i que ja té en el seu haver 48 execucions acomplertes.
L’endemà diumenge, dia 23, cap a dos quarts de sis, dalt del patíbul pintat de negre, del qual sobresurten dos pals, assegut ja a la banqueta, un Jesús Pascual esblaimat, abatut, és lligat amb cordes i amb un ample cinturó de corretja per Rogelio Pérez mentre l’altre li col·loca el corbatí al coll. És quan el condemnat crida amb veu trèmula: «¡Viva la anarquía!».
Immediatament Mayoral dóna una volta a la palanca i el nostre botxí que, malgrat treballar a la pròpia demarcació, es veu en aquesta ocasió reduït a la categoria d’estiracordetes, es limita a tapar amb un mocador negre el rostre de l’engarrotat, el pols del qual encara continua funcionant tretze minuts més.
Cap a les sis, ja deslligat i retirat el cadàver, fa la seva aparició al pati de la presó l’altre condemnat, el Nano de Sants, emmanillat, que puja serè i tot sol l’escala del patíbul i dirigint-se al capellà i als confrares presents els diu en castellà: «Bueno, señores; si es verdad que hay otro mundo allá nos veremos». I en seure tot decidit a la banqueta que li indica el de Burgos, exclama: «Así mueren los anarquistas!»

Josep Saleta i Jesús Pascual. Font: https://www.mundohistoria.com.ar/blog/2018/10/22/asi-mueren-los-anarquistas-josep-saleta-y-jesus-pascual/

Mentre un dels botxins el lliga, l’altre té un problema amb l’argolla, que ve sobre el mentó del Nano de Sants, per la qual cosa li demana que alci una mica el cap, obtenint com a contesta un «Apa, apa, acabem aviat. Ja està bé així. Apreta, home, apreta i no t’entretinguis.» Per a La Veu de Catalunya i La Vanguardia, qui va apretar va ser Mayoral; Rogelio Pérez, per a El Sol i La Voz de Asturias, si bé aquest darrer afegeix que el va haver de rematar el de Burgos, «porque el de la ciudad condal daba muestras de inexperiencia».
En qualsevol cas, quan Saleta crida «Visca l’anarquia!», les darreres síl·labes queden ofegades. Són les sis i tres minuts i el pols continua funcionant fins a un quart de set en punt.

V
Uns vuit mesos després, el 28 de maig de 1924 (no pas el 7, com s’afirma a la Viquipèdia), cap a les nou de la nit, al carrer Riereta, quan Rogelio Pérez torna al seu domicili, li disparen una vintena de trets d’arma curta des d’un cotxe a gran velocitat amb quatre o cinc ocupants. La premsa, sotmesa a censura militar, no diu ni piu del que va fer o deixar de fer l’escorta que se li havia assignat.
Portat a correcuita al dispensari del carrer de Sepúlveda, on mor a un
Certificat de defunció de Rogelio Pérez Vicario
quart de deu, els metges li apreciaran sis ferides mortals de necessitat.
L’endemà 29 ja no apareix el diari sindicalista Solidaridad Obrera, bona part del personal del qual –redactors, caixistes i empleats– ha estat detingut de matinada i detingudes també les Juntes directives de tots els sindicats únics, l’activitat dels quals es prohibeix. La Libertad, de Madrid, quantifica en 56 els privats de llibertat sols en aquest dia. Una CNT ja molt afeblida s’ha de refugiar en la clandestinitat.
Procedent de l’Hospital Clínic, on se li ha practicat l'autòpsia, Rogelio Pérez serà enterrat el 31 de maig a les deu del matí al cementiri de Montjuïc. Al cap d’uns mesos, un reial decret concedirà a la seva vídua, Margarita Aguinaga García, juntament amb els seus cinc fills Paula Martina (no pas Pablo, com diu el decret), Fidel, Dolores, María i José Pérez Aguinaga, una pensió anual de 2.190 pessetes.
Per bé que en endavant es parlaria d’anarquistes sospitosos d’haver intervingut en el crim de l’infeliç Rogelio Pérez, com ara Josep Almarcha Vallverdú, Cap de Be, detingut a París amb motiu de l’avortat complot contra els reis d’Espanya, de qui el tinent coronel d’Infanteria Cristóbal Fernández Valdés, jutge de Capitania, n’aconseguiria l’extradició i seria sotmès el 20 de desembre de 1926 a roda de presos en què no el va reconèixer ningú, de l’assumpte no se’n cantaria mai més gall ni gallina.
Per això no costa gaire de coincidir amb Paul Preston quan escriu en Un poble traït: «Pérez Vicario era pràcticament desconegut i els seus guardaespatlles van sortir il·lesos de l’atemptat, de manera que aquest atemptat tenia totes les característiques pròpies de les operacions de Martínez Anido i es pot afirmar també amb gairebé tota seguretat que va ser obra d’agents provocadors de la policia, que buscaven justificar la clausura dels locals sindicals i la detenció de dotzenes d’anarquistes que es van produir aquest mateix dia.»



FONTS:   
Barberà, Jaume (21-2-2020). «L’assassinat de Théodore Jenny va colpir la ciutat de Sabadell», Diari de Sabadell: https://www.diaridesabadell.com/2020/02/21/assassinat-theodore-jenny-sabadell/
[Gutiérrez-]Solana, José, La España negra, Madrid, 1920. Citat de Ricardo López Serrano, J. Solana. Los personajes en su literatura y su pintura: una visión simbólica de la vida, Santander, Universidad de Cantabria, Parlamento de Cantabria, 2004, p. 113.
Preston, Paul, Un poble traït. Corrupció, incompetència política i divisió social, Eva García Pinos, trad., Barcelona, Ed. Base, 2019, p. 267,
S.R.C. (6-11-2008). «La Presó de Terrassa (2) – Assalt Caixa Terrassa»: https://recordsdeterrassa.wordpress.com/2008/11/06/la-preso-de-terrassa-2-assalt-caixa-terrassa/
ABC (Madrid), 7 de maig 1922, ed. matí, p. 24; 25 setembre 1923, ed. matí, p. 16; 29 de maig 1924, ed. matí, p. 25.
El Diluvio, diario político de avisos, noticias y decretos, 1 de juny 1920, p. 10.
El Sol (Madrid), 3 de març 1920, p. 3 i 9; 22 de setembre 1923, p. 8; 25 de setembre 1923, p. 3; 21 de desembre 1926, p. 3.
Gaceta de Madrid, núm. 292, 18 d’octubre 1924, p. 305.
Heraldo de Madrid, ed. vespre, 29 de maig 1920, p. 7; ed. vespre, 1 de juny 1920, p. 1.
La Libertad (Madrid), 30 de maig 1924, p. 2.
La Noche: diario de última hora (Bilbao), 30 de maig 1924, p. 3; 29 de maig 1924, p. 5.
La Publicitat, 31 de maig 1924, p. 1.
La Vanguardia, 17 de maig 1922, p. 6; 25 setembre 1923, p. 4; 9 de novembre 1924, p. 8 i 9; 29 de juliol 1926, p. 6.
La Veu de Catalunya, 31 de maig 1920, ed. vespre, p. 8; 27 de setembre 1921, ed. matí, p. 4; 17 de maig 1922, ed. vespre, p. 11; 25 de setembre 1923, ed. matí, p. 1; 30 de maig 1924, ed. vespre, p. 6.
La Voz de Asturias (Oviedo), 25 de setembre 1923, p. 3.
Solidaridad Obrera, 23 de setembre 1923, p. 2.

 















Cap comentari:

Publica un comentari