A VOLTES AMB ST. NARCÍS I LES MOSQUES

Sant Narcís. Xilografia antiga. Detall

Tocant al setge de Girona de 1285 per part del poderós exèrcit croat de Felip III l’Ardit, beneït pel Papa i el cardenal francès Jean Carlet («E yo, de part de Deu e del senyor apostoli, dich a tots cells qui yran ne aportaran armes contra Pere d'Arago quels seran tots sos peccats perdonats; e si negu n'i mor, ço que Deus no vulla! que s'en pujara tot dellivre e florit devant Deu» [1]), vaig escriure al post «La croada contra l’Estat Català» (25-2-2019):

«La resistència aferrissada de Girona [pels partidaris de l’excomunicat Pere el Gran], seria heroica i frenaria la invasió –l’objectiu últim de la qual era conquerir Barcelona–, però la calda sufocant del mes d'agost i la creixent escassetat de queviures afectaria tant assetjadors com assetjats. És llavors que s’hauria produït l’anomenat “miracle de les mosques”, atribuït a Sant Narcís.

   »Es diu que durant un dels assalts els invasors van ocupar l’església de Sant Feliu, extramurs de la ciutat, i van esquerdar-hi la gran llosa que cobria el sepulcre de Sant Narcís, futur patró de la ciutat en substitució precisament de Sant Feliu. Aleshores, de dins haurien sortit vols i més vols de mosques

que van dirigir-se hàbilment cap als francs, “be tan grans com huna ungla; e entraven per les narils als cavalls e d'avall pel ces, sens que no y valien mantes ne tanques de cuyro; ne per negun giny que ells fahesen nols ho podien vedar” (2), matant milers d’animals i encomanant als assetjadors alguna mena de pesta amb les seves fiblades verinoses. No sense raó, doncs, diu el refrany que les mosques de Sant Narcís a cada picada en maten sis.»

Arran d’aquestes ratlles, una lectora –que s’estima més que no en citi el nom: diguem-ne Glòria–, m’escrivia ara fa cosa d’un any que no trobava cap passatge de la Crònica en què Desclot parlés del sepulcre de Sant Narcís i atribuís el prodigi al sant. I és que, com li vaig contestar després d’excusar-me per si el meu text li havia donat aquesta impressió, no el trobava perquè no hi és. Per ell, qui havia enviat la «pestilencia de mosques, e malalties, e fam» –sens dubte el nucli històric de la llegenda posterior–, era «Nostre Senyor»: una manera rotunda de pronunciar-se Déu mateix en favor dels catalans i contra les pretensions de Felip l’Ardit i del Papa.

Pel que fa a l’origen de la llegenda que implica directament o indirectament Sant Narcís, més enllà del fet que la tòpica veu popular sol derivar de la ploma d’algú que ha escrit, no li vaig poder aclarir res perquè res no en sabia.

Avui, però, com que disposo d’unes engrunes més d’informació i no voldria de cap de les maneres esdevenir un mal servidor dels meus lectors, em plau fer-t’ho saber a tu, Glòria i, posats a fer, a aquella infinitèssima part del món mundial que pot sentir la mateixa curiositat. En efecte, per a la condició de ser el primer a afirmar que l’origen dels patriòtics insectes –un exèrcit volador, sembla, de tàvecs, moscardes, mosques d’establa, mosques d’ase, mosques de tardor i altres aliats menors que sembraven el pànic i la mort (3)–, era el sarcòfag del suposat bisbe màrtir, tenim no pas un, sinó dos candidats, tots dos sicilians.

El primer, com trobo en un passatge de l’erudit metge Frederic Viñas i Cusí (4), que destaca la incongruència que implica que aquesta profanació, si es va produir, ja va passar al començament del setge, atès que el temple que contenia el sepulcre es trobava fora muralles i va ser un dels primers punts estratègics de què es van apoderar els assetjadors, seria Niccolò Speciale (el Vell: segles XIII-XIV, autor d’unes Rerum sicularum que narra els esdeve-niments del regne de Sicília del 1282 al 1337).

L’altre candidat, llegeixo a Pep Valsalobre (5), seria el jurista Bartolomeo di Neocastro (? - 1294?), a la seva crònica de la història dels regnes de Sicília i de Nàpols Historia Sicula, que abasta els anys del 1250 al 1293 i segons la qual els francesos despullen el cos incorrupte del sant, el deixen nu a terra, li passen una corda pel coll, etc.

Deixeu-me ara fer notar que si la causa del càstig sobrenatural és sempre un pecat, la simple localització en la tomba de la procedència de les mosques representa el primer pas i la profanació del cos, el segon, per allunyar-se del seu caràcter polític –la injustícia de la croada–, i convertir-lo en un d’específicament religiós –el sacrilegi–. Més endavant, les modificacions i els additaments a la llegenda, la majoria en el sentit susdit, són molts i molt llargs de resseguir. M’acontentaré a fer esment de la notable precisió de Pere Tomic: «Aprés que Gerona fou presa, s’esdevenc un miracle en la ciutat[:] que de un cors sant que ha dins la església de Sant Pheliu a qui diuen sant Narcís, hisqueren tantes de mosques blanques del seu nas [...]» (6).

Quant als silencis, també són molts i algun resulta clamorós. Com el de Ramon Muntaner, que després de destacar el dany i la «malaventura» que els assetjats causaven als assetjadors en contínues sortides, afegeix: «I semblava talment que la ira de Déu els caigués damunt, que tanta de malaltia posà entre ells que fou la major pestilència del món que mai Déu hagués tramès a cap persona» (7). I prou. Punt.

NOTES:

(1) Bernat Desclot, Crònica [1288], Barcelona, 1885, cap. CXXXVI, p. 262.

(2) Ibíd., cap. CLX, p. 339. (Al post de 25-2-2019, vaig transcriure aquest paràgraf d’una edició de la Crònica que ara no tinc a mà.)

(3) Cándido Santiago Álvarez, «Las moscas de San Narciso a la luz de la Etnomología», Revista de folklore, ed. digital, núm. 369, 2012, p. 47-48.

http://media.cervantesvirtual.com/jdiaz/rf369.pdf?_ga=2.87437919.611269297.1585393894-2052884752.1578149725

(4) F. Viñas i Cusí, Datos históricos sobre las epidemias de peste ocurridas en Barcelona: medidas adoptadas por el Consell de Cent para prevenirlas y dominarlas, Ajuntament de Barcelona, 1907?, p. 371. (Separata de La Peste bubónica: memoria sobre la epidemia ocurrida en Porto en 1899, Jaume Ferran, Frederic Viñas i Rossend de Grau.)

(5) Pep Valsalobre, El Senyor de les Mosques. Aspectes de l’evolució de la llegenda de les mosques de sant Narcís fins al segle XVIIi relació amb el “patriotisme sacre” a la Catalunya moderna.

http://www3.udg.edu/vell/ilcc/Eiximenis/html_eiximenis/pdf%20eiximenis/mosques.pdf

(6) Ibíd. La citació és de Pere Tomic, Historias e conquestas dels excellentissims e catholics reys de Arago e de lurs anteçessors los comtes de Barcelona [ms. 1438], Barcelona, Carles Amorós, 1534.

(7) Ramon Muntaner, Crònica [ms. 1328], vol. primer, versió de Joan Francesc Vidal-Jové, Barcelona, Selecta, col. Història, XLII, 1973. cap. 128, p. 271.