Extracte de la primera part
de l’obra inèdita de l’autor De
la sordesa de Goya a Las
cifras de la mano,
inscrita el 7-12-1998 al Registre Provincial de la
Propietat Intel·lectual de Barcelona amb el núm. 31.752
 |
| Autorretrato, c. 1796. The Metropolitan Museum of Art, Nova York |
A
finals de 1792, havia afligit Francisco de Goya, als seus 46 anys,
una estranya malaltia (no pas saturnisme ni sífilis, ni malaltia de
Ménière, sinó la rara síndrome de Susac, segons la darrera
hipòtesi), caracteritzada per pèrdues d’equilibri, fortes
migranyes, ceguesa temporal, sordesa..., una malaltia de què es va
anar recobrant amb el temps però sols en part. L’ús de l’oïda
no el tornaria a adquirir mai.
El
gener de 1793, autoritzat pel duc de Frías* a «pasar
a Andalucía para recobrar la salud» per espai de dos mesos, Goya es
trasllada a Sevilla per
trobar-se amb el seu amic Juan Agustín Ceán Bermúdez, també
pintor a més d’historiador i crític d’art, confinat allà per
Carles IV.
El
29 de març de 1793, el ric comerciant Sebastià Martínez i Pérez,
d’origen riojà, establert a Cadis, a casa del qual s’allotja el
pintor des del mes anterior, es dirigeix a Martín Zapater y
Clavería, el gran amic de Goya: «El ruido en la
cabeza y la sordera [seves]
en nada han cedido, pero está mucho mejor de la vista y no tiene la
turbación que tenia, que le hacia perder el equilibrio».
Podria ser de
mitjan maig de l’any següent (la data és controvertida) quan, des de Madrid, l’artista escriu a Zapater una
carta sense datar que comença: «Mio de mi Alma, estoy en pie, pero
tan malo que la cabeza no se si esta en los ombros, sin ganas de
comer, ni de ninguna cosa».
Cap al 19 de juny de 1794,
l’artista escriu de nou a Zapater: «Si no fuera porque estoy sordo
ya estaba en camino (...)» I, per tal de recuperar-se, se sotmet
(infructuosament) a sessions d’una electroteràpia primerenca.
S’hi
refereix una carta anònima de 18 de setembre d’aquest
any, enviada des del Real Sitio de San
Ildefonso al director de la Real Escuela de
Mineralogía de Madrid i el Laboratorio de Química Metalúrgica, el
químic i físic Pierre François
Chavaneau, que diu que Goya «ha presentado la adjunta instancia
exponiendo la sordera que padeze y que para aliviarla le mandaron los
facultativos en Medicina le era preciso electrizarse: que a este
efecto le franqueo vuestra merced la Maquina Electrica; pero que tubo
la desgracia de que al hacer uso della se rompiese el Disco:
manifiesta las dificultades que se han ofrezido para ponerla
corriente, y en esta atencion suplica a Su
Majestad
[Carles IV] se sirva mandar se reponga dicha
Maquina (...)».
El
26 de novembre del
mateix 1794, Ramón
de Posada y
Soto, president de la junta de govern
de la Real Academia
de Bellas Artes de San
Carlos (Nova Espanya, més endavant Mèxic),
visita Goya a
Madrid «y le hallé del todo sordo, de manera que fue necesario
hablarle por escrito».
L’1
d’abril de 1797, Goya escriu una carta a la Real Academia de las
Nobles Artes de San Fernando, que l’havia elegit director
de pintura el 13 del passat setembre, en substitució del seu cunyat
Francisco Bayeu y Subías, difunt, en la qual, adduint raons de salut, presenta
la dimissió. El 4, l’Academia, a cap de les juntes de la qual ha
pogut assistir l’artista i que «siente mucho ver en tan deplorable
estado de salud un Profesor de distinguido mérito, y que una de sus
enfermedades sean la sordera tan profunda que absolutamente no oye
nada ni aun los mayores ruidos, desgracia que priva a los discípulos
de poderle preguntar en su enseñanza (...)», el nomena per
aclamació director honorari.
El
22 de març de 1798, amb l’asturià
Gaspar Melchor de Jovellanos
(a qui Goya retrata en aquestes dates), ministre de Gràcia i
Justícia des de l’any anterior, l’artista escriu en un
memoràndum al rei, en què sol·licita la liquidació dels sous que
se li deuen, que «hace seis años que me faltó de todo punto la
salud y especialmente el oído, hallándome tan sordo que no usando
de las cifras de la mano no puedo entender cosa alguna».
El
día 27, escriu Goya a Zapater: «Martin mio. Antes de ayer llegue de
Aranjuez y por eso no te he respondido. El Ministro [Jovellanos]
se ha escedido en obsequiarme llevándome consigo a paseo en su coche
aciendome las mayores espresiones de amistad que se pueden acer, me
consentia comer con capote porque acia mucho frio,
aprendió a ablar por la mano, y dejaba de comer por hablarme, quería
que me estuviese asta la pasqua [diumenge
de Pasqua] (...)».
El
5 de març de 1801, amb motiu de les taxacions d’unes obres, Goya
declara davant el corregidor de Toledo «ser como es entera y
absolutamente sordo».
A
finals de novembre de 1808, de tornada a Madrid després d’una
estada a Saragossa, cridat pel capità general d’Aragó, José
Rebolledo de Palafox, per tal de «veure i examinar les ruïnes
d’aquella ciutat», Goya efectua una breu estada al seu Fuendetodos
natal i aquí, segons testimonis recollits per Francisco Zapater i
Gómez, nebot de Martí Zapater, «le hablaba por señas un criado
que trajo, haciendo uso de un abecedario que todavía imitan... [els
ancians que el van conèixer]».
El
3 de juny de
1811, Goya,
distingit
pel
rei
Josep I
Bonaparte amb la
Reial Orde d’Espanya,
condecoració anomenada
popularment “Orden de
la Berenjena”
pels
seus
colors,
atorga testament («habiendo
yo el D. Francisco leido por mi mismo, en atención al mal de sordera
que padezco, este testamento [...]»),
en el qual disposa
que l’amortallin
amb hàbit franciscà i, de concert
amb la seva dona, nomena hereu l’únic
dels
seus set
fills
que ha arribat a adult,
Javier.
A
partir de setembre, Madrid coneix els horrors de la fam: és el que
serà molt de temps recordat a la vila com el “año del hambre”,
un any que s’estendrà fins a la tardor de l’any següent i a
l’Haver del qual s’ha d’afegir els estralls causats per les
malalties infeccioses. Però no es tracta sols de la capital. També
a la Barcelona que no trigarà a convertir-se en segona ciutat de França –només pel
darrere de París–, per exemple, de resultes de l’escalada dels
preus dels productes de primera necessitat i la manca de recursos de
bona part de la població, la mendicitat es dispara i es multipliquen
les morts als carrers i a la Casa de la Misericòrdia.
 |
| Muerta de hambre, c. 1812-1820. Álbum F, Museo del Prado, Madrid |
Passo
ara a relacionar els esdeveniments biogràfics i històrics més
rellevants, des del particular punt de vista de qui escriu,
esdevinguts l’any de gràcia i de traspàs de
1812
9
de gener: València capitula davant les forces del mariscal
francès Louis Gabriel Suchet.
26
de gener: Dominades gairebé totes les ciutats i viles del
territori català i contra el criteri del rei d’Espanya, son germà,
Napoleó lliura en el palau parisenc de les Tuilleries el decret
d’annexió de Catalunya a França que comporta una nova divisió
territorial en quatre departaments: del Ter, capital, Girona; del
Segre, capital, Puigcerdà; de Montserrat, capital, Barcelona, i de
les Boques de l’Ebre, capital Lleida.
19
de març, dia de Sant Josep: Les Corts, reunides a Cadis,
aproven la nova constitució, de caràcter liberal, que es coneixerà
popularment com la Pepa i que
tindrà una existència efímera.
26
de març: Napoleó annexiona Andorra al primer imperi francès
mitjançant la seva incorporació al departament del Segre.
6
d’abril:
Després d’un setge iniciat el 16 de març, les tropes
angloportugueses d’Arthur Wellesley, duc de Wellington, assalten
amb enormes pèrdues Badajoz i la saquegen després de la victòria.
15
d’abril:
Veu la llum a
Cadis, amb cert escàndol pel seu contingut antireligiós, el
Diccionario Crítico Burlesco
de l’erudit Bartolomé José Gallardo, bibliotecari de les Corts.
24
d’abril:
La municipalitat
de Madrid, després d'adduir els danys materials que els alumnes sords
del sord Roberto Francisco Pradez, mestre d’escriptura i dibuix en
el Colegio de San Ildefonso, «en la edad de los 14 á 19 años,
entregados á la mayor molicie, y quasi continua ociosidad», causen
a l’establiment, com també la manca de recursos, proposa al
ministre d’Interior «ó bien que sus respectivos Padres, Parientes
o Tutores se hagan cargo de ellos, o quando menos que se les traslade
al Real Hospicio (...)».
17
de maig: El regidor comissari de Madrid informa el corregidor
Manuel García de la Prada que «en la tarde del día de ayer se
verificó la traslación de los Sordos Mudos al Real Hospital (...).
Siendo tres de ellos huérfanos de Padre, y entre éstos uno también
de Madre, y los otros tres tener sus Padres en Galicia, Avila y
Navarra y no tener en esta villa sujeto alguno que quiera encargarse
de sus personas, podrán por ahora permanecer en el Real Hospicio
donde según tengo entendido se les trata [de] aplicar al
tejido de Lienzos y Paños (...)».
7
de juny: Des del Real Hospicio, Pradez sol·licita al
corregidor que se li liquidin els endarreriments que li deuen com a
mestre d’escriptura i dibuix, que xifra en 1.168 rals de billó, o
bé que se li concedeixi algun socors per trobar-se «sumamente
necesitado de ropa tanto interior como exterior para la decencia de
su persona».
10
de juny: La guarnició francesa abandona Lleó. L’endemà
arriben a la capital lleonesa les primeres tropes espanyoles.
13
de juny: Es col·loca
a l’església de Chinchón (Madrid) el gran llenç de l’Asunción
de la Virgen acabat de pintar per Goya.
20
de juny: Mor l’esposa
de l’artista, Josefa Bayeu y Subías (Pepa per a ell), als 65 anys d’edat.
24
de juny: Sense prèvia
declaració de guerra, Napoleó travessa la frontera russa amb la
Grande Armée, l’exèrcit més nombrós vist al món fins
aleshores: 600.000 homes, dels quals només un terç són francesos,
200.000 cavalls i 12.000 canons.
26
de juny: En resposta a
la petició de Pradez de 7 del mateix mes, ja aprovada pel ministre
d’Interior, la municipalitat li escriu que no creu que «haya
obligación de satisfacer su deuda pues que [... sempre ha tingut]
su ración de Colegial, y la Municipalidad le ha estado manteniendo
como a todos los demas».
22
de juliol: Amb la
iniciativa de la guerra a Espanya per primera vegada en mans del
conglomerat de forces compost per anglesos, espanyols i portuguesos
sota el comandament de Wellesley com a generalíssim, aquest obté
sobre Marmont, la gran victòria de Los Arapiles (Salamanca), que
obliga els francesos a aixecar el setge de Cadis i a fugir de Madrid.
30
de juliol: L’exèrcit
comanat per Wellesley ocupa Valladolid.
10
d’agost: Josep I parteix cap a la pacificada València de
Suchet amb molts dels seus partidaris, la seguretat dels quals a
Madrid corre perill (entre ells, malalt, el dramaturg Leandro
Fernández de Moratín).
11
d’agost: Les
avantguardes de Wellesley xoquen amb la cavalleria francesa a
Majadahonda, a 18 km al nord-oest de Madrid, i s’alcen amb la
victòria.
12
d’agost: Els aliats
entren a la capital (la guarnició, però, no capitula fins a dos
dies després).
1
de setembre: S’anuncia
l’exposició pública a l’Academia de San Fernando del gran oli sobre llenç El duque de Wellington a caballo pintat per Goya, el dia precisament que el
generalíssim anglès surt de Madrid al capdavant de quatre divisions
i es dirigeix a Burgos.
4
de setembre: Pels
voltants d’Antequera (Màlaga), una divisió comandada pel general
Ballesteros ataca les forces de Soult que havien evacuat Sevilla i
els causa importants pèrdues en homes i material.
14-18
de setembre: A Rússia,
després de la batalla de Borodinó, té lloc el conegut episodi de
l’arribada de l’exèrcit de Napoleó a la ciutat de Moscou,
pràcticament abandonada i que, construïda principalment amb fusta,
crema fins al dia 18.
18
d’octubre: Les Corts
de Cadis estableixen la llibertat de discussió i de premsa.
18-19
d’octubre: Amb un
fred molt rigorós, i impossibilitada de trobar recer a Moscou,
reduïda a cendres en les seves tres quartes parts, la Grande
Armée abandona la ciutat i un increïble tren de campanya de
carrosses, carros i atzembles segueix a unitats semidissoltes en la
seva retirada, tothora fustigades pels flancs. (500.000 arribaran a
ser les baixes de l’exèrcit napoleònic a la fi de la campanya, i
170.000 les dels russos.)
21
d’octubre: L’exèrcit
angloportuguès aixeca el setge al castell de Burgos, iniciat el 19
de setembre, després de deixar-hi més de 2.000 baixes. Abans de
retirar-se amb els seus homes de manera un tant caòtica a Salamanca,
Wellesley n’escriu: «Aquesta és amb diferència la feina més
difícil que he hagut de fer mai amb mitjans tan insignificants. El
Déu que m’envia això potser podria donar-me una mica més de
temps».
28
d’octubre: A causa de
la reclamació pel seu fill Javier de l’herència materna, s’eleva
a escriptura pública l’inventari dels béns de Goya i la seva
partició.
30
d’octubre: Tropes
angleses comandades pel general Rowland Hill, amb base a Aranjuez,
entren a Madrid i incendien la fàbrica de porcellanes del Buen
Retiro, la Fábrica de la China, que les necessitats
estratègiques de l’exèrcit francès havien convertit en nucli
d’un sistema de baluards.
2
de novembre: Les tropes
franceses ocupen Madrid de nou per abandonar-lo quatre dies després.
8
de novembre: Un
cop creuada sense dificultat la serra de Guadarrama, Hill s’uneix a
Wellesley a Salamanca, d’on als pocs dies parteixen amb pluja i un
fred intens, i assetjats per les tropes enemigues, al seu refugi
portuguès.
13
de novembre: La
Comissió de Constitució firma a Cadis el Dictamen que
reformula el “delicte” d’heretgia i proclama la
incompatibilitat entre la Constitució i el Sant Ofici, i proposa a
canvi la creació d’uns nous Tribunals Protectors de la Fe de
jurisdicció episcopal.
Probablement
a finals d’aquest mes –abans, en tot cas, que el 2 de desembre
l’exèrcit francès torni a entrar a Madrid–, i potser per por a
represàlies del govern de Josep I, Goya es refugia a Piedrahita
(Avila), al castell-palau dels ducs d’Alba, on
ja s’havia estat els primers mesos de 1809 i on,
als 66 anys d’edat, possiblement per encàrrec, dibuixa
amb ploma i tinta sèpia en paper ocre de 24 x 40 cm l’alfabet
dactilològic que ell mateix emprava, Las
cifras de la mano.
 |
| Las cifras de la mano, 1812. Fundació privada, Madrid |
ADDENDUM
Amb
la repressió absolutista posterior al Trienni Liberal (1820-1823),
conclòs de manera dramàtica amb l’arribada d’un exèrcit
francès conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís i la mort a la
forca del general Riego, el geni aragonès, emmalaltit i cansat,
gairebé oblidat, vol allunyar-se de tot i emprèn un viatge en
diligència que, al cap de trenta-sis hores, el deixarà a Bordeus el
27 de juny, una escala en el viatge que Ferran VII l’ha autoritzat
a fer a París per posar-se en mans de metges i descansar en un
balneari. Quan, després de dos mesos, torni a la ciutat aquitana i
hi rebi la seva darrera companya, Leocadia Zorrilla y Galarza
(Leocadia Weiss) i els dos fills d’aquesta, s’hi instal·la
definitivament.
A
Bordeus passa els darrers anys de la seva vida, treballant –amb
ulleres i una lupa– pràcticament fins al final, que la mateixa
Leocadia descriurà per carta a Moratín, aleshores a París,
d’aquesta manera: «El dia 2 [d’abril de 1828],
dia de sus dias,** amaneció a las cinco sin habla, que recobró a la
hora, y se le paralizó el lado. Así ha estado 13 dias; conocía a
todos; hasta 3 horas antes de morir veía la mano, pero como alelado;
quiso hacer testamento, decía, en nuestro favor, y respondió su
nuera [Gumersinda
Goicoechea Galarza] que ya le tenía hecho. No hubo un momento después seguro,
pues la debilidad le impedía el escasamente entender lo que decía y
disparataba; así ha estado 13 dias, y falleció del 15 al 16, a las
2 de la mañana (...)».
* Diego Pacheco Fernández de
Velasco, tretzè duc de Frías i desè marquès de Berlanga, de la
nissaga dels Velascos que tant ha tingut a veure amb la història de
la rehabilitació dels sords per mitjà d'aquells dels seus membres
que en van ser.
** ‘Dia del seu sant’
(Sant Francesc de
Paula).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada