dimarts, 7 de gener de 2020

GOYA, SORD. UNA CRONOLOGIA


Extracte de la primera part de l’obra inèdita de l’autor De la sordesa de Goya a Las cifras de la mano, inscrita el 7-12-1998 al Registre Provincial de la Propietat Intel·lectual de Barcelona amb el núm. 31.752



Autorretrato, c. 1796. The Metropolitan Museum of Art, Nova York

  
A finals de 1792, havia afligit Francisco de Goya, als seus 46 anys, una estranya malaltia (no pas saturnisme ni sífilis, ni malaltia de Ménière, sinó la rara síndrome de Susac, segons la darrera hipòtesi), caracteritzada per pèrdues d’equilibri, fortes migranyes, ceguesa temporal, sordesa..., una malaltia de què es va anar recobrant amb el temps però sols en part. L’ús de l’oïda no el tornaria a adquirir mai.
El gener de 1793, autoritzat pel duc de Frías* a «pasar a Andalucía para recobrar la salud» per espai de dos mesos, Goya es trasllada a Sevilla per trobar-se amb el seu amic Juan Agustín Ceán Bermúdez, també pintor a més d’historiador i crític d’art, confinat allà per Carles IV.
El 29 de març de 1793, el ric comerciant Sebastià Martínez i Pérez, d’origen riojà, establert a Cadis, a casa del qual s’allotja el pintor des del mes anterior, es dirigeix a Martín Zapater y Clavería, el gran amic de Goya: «El ruido en la cabeza y la sordera [seves] en nada han cedido, pero está mucho mejor de la vista y no tiene la turbación que tenia, que le hacia perder el equilibrio».
Podria ser de mitjan maig de l’any següent (la data és controvertida) quan, des de Madrid, l’artista escriu a Zapater una carta sense datar que comença: «Mio de mi Alma, estoy en pie, pero tan malo que la cabeza no se si esta en los ombros, sin ganas de comer, ni de ninguna cosa».
Cap al 19 de juny de 1794, l’artista escriu de nou a Zapater: «Si no fuera porque estoy sordo ya estaba en camino (...)» I, per tal de recuperar-se, se sotmet (infructuosament) a sessions d’una electroteràpia primerenca.
S’hi refereix una carta anònima de 18 de setembre d’aquest any, enviada des del Real Sitio de San Ildefonso al director de la Real Escuela de Mineralogía de Madrid i el Laboratorio de Química Metalúrgica, el químic i físic Pierre François Chavaneau, que diu que Goya «ha presentado la adjunta instancia exponiendo la sordera que padeze y que para aliviarla le mandaron los facultativos en Medicina le era preciso electrizarse: que a este efecto le franqueo vuestra merced la Maquina Electrica; pero que tubo la desgracia de que al hacer uso della se rompiese el Disco: manifiesta las dificultades que se han ofrezido para ponerla corriente, y en esta atencion suplica a Su Majestad [Carles IV] se sirva mandar se reponga dicha Maquina (...)».
El 26 de novembre del mateix 1794, Ramón de Posada y Soto, president de la junta de govern de la Real Academia de Bellas Artes de San Carlos (Nova Espanya, més endavant Mèxic), visita Goya a Madrid «y le hallé del todo sordo, de manera que fue necesario hablarle por escrito».
L’1 d’abril de 1797, Goya escriu una carta a la Real Academia de las Nobles Artes de San Fernando, que l’havia elegit director de pintura el 13 del passat setembre, en substitució del seu cunyat Francisco Bayeu y Subías, difunt, en la qual, adduint raons de salut, presenta la dimissió. El 4, l’Academia, a cap de les juntes de la qual ha pogut assistir l’artista i que «siente mucho ver en tan deplorable estado de salud un Profesor de distinguido mérito, y que una de sus enfermedades sean la sordera tan profunda que absolutamente no oye nada ni aun los mayores ruidos, desgracia que priva a los discípulos de poderle preguntar en su enseñanza (...)», el nomena per aclamació director honorari.
El 22 de març de 1798, amb l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (a qui Goya retrata en aquestes dates), ministre de Gràcia i Justícia des de l’any anterior, l’artista escriu en un memoràndum al rei, en què sol·licita la liquidació dels sous que se li deuen, que «hace seis años que me faltó de todo punto la salud y especialmente el oído, hallándome tan sordo que no usando de las cifras de la mano no puedo entender cosa alguna».
El día 27, escriu Goya a Zapater: «Martin mio. Antes de ayer llegue de Aranjuez y por eso no te he respondido. El Ministro [Jovellanos] se ha escedido en obsequiarme llevándome consigo a paseo en su coche aciendome las mayores espresiones de amistad que se pueden acer, me consentia comer con capote porque acia mucho frio, aprendió a ablar por la mano, y dejaba de comer por hablarme, quería que me estuviese asta la pasqua [diumenge de Pasqua] (...)».
El 5 de març de 1801, amb motiu de les taxacions d’unes obres, Goya declara davant el corregidor de Toledo «ser como es entera y absolutamente sordo».
A finals de novembre de 1808, de tornada a Madrid després d’una estada a Saragossa, cridat pel capità general d’Aragó, José Rebolledo de Palafox, per tal de «veure i examinar les ruïnes d’aquella ciutat», Goya efectua una breu estada al seu Fuendetodos natal i aquí, segons testimonis recollits per Francisco Zapater i Gómez, nebot de Martí Zapater, «le hablaba por señas un criado que trajo, haciendo uso de un abecedario que todavía imitan... [els ancians que el van conèixer]».
El 3 de juny de 1811, Goya, distingit pel rei Josep I Bonaparte amb la Reial Orde d’Espanya, condecoració anomenada popularment “Orden de la Berenjena pels seus colors, atorga testament («habiendo yo el D. Francisco leido por mi mismo, en atención al mal de sordera que padezco, este testamento [...]»), en el qual disposa que l’amortallin amb hàbit franciscà i, de concert amb la seva dona, nomena hereu l’únic dels seus set fills que ha arribat a adult, Javier.
A partir de setembre, Madrid coneix els horrors de la fam: és el que serà molt de temps recordat a la vila com el “año del hambre”, un any que s’estendrà fins a la tardor de l’any següent i a l’Haver del qual s’ha d’afegir els estralls causats per les malalties infeccioses. Però no es tracta sols de la capital. També a la Barcelona que no trigarà a convertir-se en segona ciutat de França –només pel darrere de París–, per exemple, de resultes de l’escalada dels preus dels productes de primera necessitat i la manca de recursos de bona part de la població, la mendicitat es dispara i es multipliquen les morts als carrers i a la Casa de la Misericòrdia.

Muerta de hambre, c. 1812-1820. Álbum F, Museo del Prado, Madrid

Passo ara a relacionar els esdeveniments biogràfics i històrics més rellevants, des del particular punt de vista de qui escriu, esdevinguts l’any de gràcia i de traspàs de

1812
9 de gener: València capitula davant les forces del mariscal francès Louis Gabriel Suchet.
26 de gener: Dominades gairebé totes les ciutats i viles del territori català i contra el criteri del rei d’Espanya, son germà, Napoleó lliura en el palau parisenc de les Tuilleries el decret d’annexió de Catalunya a França que comporta una nova divisió territorial en quatre departaments: del Ter, capital, Girona; del Segre, capital, Puigcerdà; de Montserrat, capital, Barcelona, i de les Boques de l’Ebre, capital Lleida.
19 de març, dia de Sant Josep: Les Corts, reunides a Cadis, aproven la nova constitució, de caràcter liberal, que es coneixerà popularment com la Pepa i que tindrà una existència efímera.
26 de març: Napoleó annexiona Andorra al primer imperi francès mitjançant la seva incorporació al departament del Segre.
6 d’abril: Després d’un setge iniciat el 16 de març, les tropes angloportugueses d’Arthur Wellesley, duc de Wellington, assalten amb enormes pèrdues Badajoz i la saquegen després de la victòria.
15 d’abril: Veu la llum a Cadis, amb cert escàndol pel seu contingut antireligiós, el Diccionario Crítico Burlesco de l’erudit Bartolomé José Gallardo, bibliotecari de les Corts.
24 d’abril: La municipalitat de Madrid, després d'adduir els danys materials que els alumnes sords del sord Roberto Francisco Pradez, mestre d’escriptura i dibuix en el Colegio de San Ildefonso, «en la edad de los 14 á 19 años, entregados á la mayor molicie, y quasi continua ociosidad», causen a l’establiment, com també la manca de recursos, proposa al ministre d’Interior «ó bien que sus respectivos Padres, Parientes o Tutores se hagan cargo de ellos, o quando menos que se les traslade al Real Hospicio (...)».
17 de maig: El regidor comissari de Madrid informa el corregidor Manuel García de la Prada que «en la tarde del día de ayer se verificó la traslación de los Sordos Mudos al Real Hospital (...). Siendo tres de ellos huérfanos de Padre, y entre éstos uno también de Madre, y los otros tres tener sus Padres en Galicia, Avila y Navarra y no tener en esta villa sujeto alguno que quiera encargarse de sus personas, podrán por ahora permanecer en el Real Hospicio donde según tengo entendido se les trata [de] aplicar al tejido de Lienzos y Paños (...)».
7 de juny: Des del Real Hospicio, Pradez sol·licita al corregidor que se li liquidin els endarreriments que li deuen com a mestre d’escriptura i dibuix, que xifra en 1.168 rals de billó, o bé que se li concedeixi algun socors per trobar-se «sumamente necesitado de ropa tanto interior como exterior para la decencia de su persona».
10 de juny: La guarnició francesa abandona Lleó. L’endemà arriben a la capital lleonesa les primeres tropes espanyoles.
13 de juny: Es col·loca a l’església de Chinchón (Madrid) el gran llenç de l’Asunción de la Virgen acabat de pintar per Goya.
20 de juny: Mor l’esposa de l’artista, Josefa Bayeu y Subías (Pepa per a ell), als 65 anys d’edat.
24 de juny: Sense prèvia declaració de guerra, Napoleó travessa la frontera russa amb la Grande Armée, l’exèrcit més nombrós vist al món fins aleshores: 600.000 homes, dels quals només un terç són francesos, 200.000 cavalls i 12.000 canons.
26 de juny: En resposta a la petició de Pradez de 7 del mateix mes, ja aprovada pel ministre d’Interior, la municipalitat li escriu que no creu que «haya obligación de satisfacer su deuda pues que [... sempre ha tingut] su ración de Colegial, y la Municipalidad le ha estado manteniendo como a todos los demas».
22 de juliol: Amb la iniciativa de la guerra a Espanya per primera vegada en mans del conglomerat de forces compost per anglesos, espanyols i portuguesos sota el comandament de Wellesley com a generalíssim, aquest obté sobre Marmont, la gran victòria de Los Arapiles (Salamanca), que obliga els francesos a aixecar el setge de Cadis i a fugir de Madrid.
30 de juliol: L’exèrcit comanat per Wellesley ocupa Valladolid.
10 d’agost: Josep I parteix cap a la pacificada València de Suchet amb molts dels seus partidaris, la seguretat dels quals a Madrid corre perill (entre ells, malalt, el dramaturg Leandro Fernández de Moratín).
11 d’agost: Les avantguardes de Wellesley xoquen amb la cavalleria francesa a Majadahonda, a 18 km al nord-oest de Madrid, i s’alcen amb la victòria.
12 d’agost: Els aliats entren a la capital (la guarnició, però, no capitula fins a dos dies després).
1 de setembre: S’anuncia l’exposició pública a l’Academia de San Fernando del gran oli sobre llenç El duque de Wellington a caballo pintat per Goya, el dia precisament que el generalíssim anglès surt de Madrid al capdavant de quatre divisions i es dirigeix a Burgos.
4 de setembre: Pels voltants d’Antequera (Màlaga), una divisió comandada pel general Ballesteros ataca les forces de Soult que havien evacuat Sevilla i els causa importants pèrdues en homes i material.
14-18 de setembre: A Rússia, després de la batalla de Borodinó, té lloc el conegut episodi de l’arribada de l’exèrcit de Napoleó a la ciutat de Moscou, pràcticament abandonada i que, construïda principalment amb fusta, crema fins al dia 18.
18 d’octubre: Les Corts de Cadis estableixen la llibertat de discussió i de premsa.
18-19 d’octubre: Amb un fred molt rigorós, i impossibilitada de trobar recer a Moscou, reduïda a cendres en les seves tres quartes parts, la Grande Armée abandona la ciutat i un increïble tren de campanya de carrosses, carros i atzembles segueix a unitats semidissoltes en la seva retirada, tothora fustigades pels flancs. (500.000 arribaran a ser les baixes de l’exèrcit napoleònic a la fi de la campanya, i 170.000 les dels russos.)
21 d’octubre: L’exèrcit angloportuguès aixeca el setge al castell de Burgos, iniciat el 19 de setembre, després de deixar-hi més de 2.000 baixes. Abans de retirar-se amb els seus homes de manera un tant caòtica a Salamanca, Wellesley n’escriu: «Aquesta és amb diferència la feina més difícil que he hagut de fer mai amb mitjans tan insignificants. El Déu que m’envia això potser podria donar-me una mica més de temps».
28 d’octubre: A causa de la reclamació pel seu fill Javier de l’herència materna, s’eleva a escriptura pública l’inventari dels béns de Goya i la seva partició.
30 d’octubre: Tropes angleses comandades pel general Rowland Hill, amb base a Aranjuez, entren a Madrid i incendien la fàbrica de porcellanes del Buen Retiro, la Fábrica de la China, que les necessitats estratègiques de l’exèrcit francès havien convertit en nucli d’un sistema de baluards.
2 de novembre: Les tropes franceses ocupen Madrid de nou per abandonar-lo quatre dies després.
8 de novembre: Un cop creuada sense dificultat la serra de Guadarrama, Hill s’uneix a Wellesley a Salamanca, d’on als pocs dies parteixen amb pluja i un fred intens, i assetjats per les tropes enemigues, al seu refugi portuguès.
13 de novembre: La Comissió de Constitució firma a Cadis el Dictamen que reformula el “delicte” d’heretgia i proclama la incompatibilitat entre la Constitució i el Sant Ofici, i proposa a canvi la creació d’uns nous Tribunals Protectors de la Fe de jurisdicció episcopal.
Probablement a finals d’aquest mes –abans, en tot cas, que el 2 de desembre l’exèrcit francès torni a entrar a Madrid–, i potser per por a represàlies del govern de Josep I, Goya es refugia a Piedrahita (Avila), al castell-palau dels ducs d’Alba, on ja s’havia estat els primers mesos de 1809 i on, als 66 anys d’edat, possiblement per encàrrec, dibuixa amb ploma i tinta sèpia en paper ocre de 24 x 40 cm l’alfabet dactilològic que ell mateix emprava, Las cifras de la mano.

Las cifras de la mano, 1812. Fundació privada, Madrid

ADDENDUM
Amb la repressió absolutista posterior al Trienni Liberal (1820-1823), conclòs de manera dramàtica amb l’arribada d’un exèrcit francès conegut com els Cent Mil Fills de Sant Lluís i la mort a la forca del general Riego, el geni aragonès, emmalaltit i cansat, gairebé oblidat, vol allunyar-se de tot i emprèn un viatge en diligència que, al cap de trenta-sis hores, el deixarà a Bordeus el 27 de juny, una escala en el viatge que Ferran VII l’ha autoritzat a fer a París per posar-se en mans de metges i descansar en un balneari. Quan, després de dos mesos, torni a la ciutat aquitana i hi rebi la seva darrera companya, Leocadia Zorrilla y Galarza (Leocadia Weiss) i els dos fills d’aquesta, s’hi instal·la definitivament.
A Bordeus passa els darrers anys de la seva vida, treballant –amb ulleres i una lupa– pràcticament fins al final, que la mateixa Leocadia descriurà per carta a Moratín, aleshores a París, d’aquesta manera: «El dia 2 [d’abril de 1828], dia de sus dias,** amaneció a las cinco sin habla, que recobró a la hora, y se le paralizó el lado. Así ha estado 13 dias; conocía a todos; hasta 3 horas antes de morir veía la mano, pero como alelado; quiso hacer testamento, decía, en nuestro favor, y respondió su nuera [Gumersinda Goicoechea Galarza] que ya le tenía hecho. No hubo un momento después seguro, pues la debilidad le impedía el escasamente entender lo que decía y disparataba; así ha estado 13 dias, y falleció del 15 al 16, a las 2 de la mañana (...)».  


* Diego Pacheco Fernández de Velasco, tretzè duc de Frías i desè marquès de Berlanga, de la nissaga dels Velascos que tant ha tingut a veure amb la història de la rehabilitació dels sords per mitjà d'aquells dels seus membres que en van ser.
** ‘Dia del seu sant’ (Sant Francesc de Paula).


Cap comentari:

Publica un comentari