La cara fosca de les ales

Font: http://www.sirenaselectronicas.com/tag/militares/

Entre el sastre d’Ulm que després d’anunciar-li al bisbe que podia volar, en la paràbola en vers de Brecht, es llança amb una mena d’ales des del campanar de la catedral i es mata, i el bisbe que un cop assabentat del desenllaç, fa repicar les campanes i proclama a la gent amb suficiència: «Era pura falsedat. / Com que l’home no és un ocell, / l’home mai no volarà!», la raó la tenia el sastre.

Ara: també és cert que perquè fos evident que volar era molt més que un somni antic caldria esperar que els germans Montgolfier inventessin el globus aerostàtic d’aire calent (1783) i per aconseguir-ho amb una màquina més pesant que l’aire, al 17 de desembre de 1903 quan els germans Wright, fabricants de bicicletes, en unes dunes costaneres al sud de Kitty Hawk (Carolina del Nord), van fer enlairar i volar el biplà Flyer I, propulsat per motor i pilotat per un d’ells, que en el primer vol fet aquell dia arribaria a mantenir-se en l’aire durant dotze segons i a cobrir una distància de 37 m.

Aquest va ser el tret de sortida en els països desenvolupats de la cursa per construir aparells més grans, ja fossin monoplans o biplans, amb més autonomia, més estables, més segurs. La immensa majoria, compostos fins als anys 50 de dos cossos rectangulars independents que s’encreuaven per la respectiva part mitjana. (Abans d’aquestes dates, molt pocs s’arribarien a construir amb una configuració diferent.)

Però des del minut 1, fossin com fossin i com era d’esperar, els militars es van adonar de les possibilitats d’aquestes màquines tant pel que fa a missions de reconeixement, vigilància i correu com sobretot per eliminar de la faç de la terra, sense risc de la vida dels seus, poblacions enemigues, en especial de “salvatges”, donant amb això una empenteta a «l'extinció gradual de les races inferiors [que] no és només una llei de la naturalesa, sinó una benedicció per a la humanitat», com va escriure el súbdit de la pèrfida Albió Charles W. Dilke en un best-seller de 1869 (1).

(1)- Charles Wentworth Dilke, Greater Britain, A Record of Travel in English Speaking Countries during 1866 and 1867, dos vols. en un, Filadelphia, 1869, cap. XI

	

Serà a partir de febrer de 1909, quan els Wright signen un contracte amb el govern estatunidenc per la compra d'un model d'avaluació, el Wright Military Flyer, que el públic comença a tenir constància de l’interès per l’aviació d’exèrcits i governs de diverses nacions. Així, en una reacció que es pot qualificar de paradigmàtica entre les autoritats colonials, el general francès Lyautey, nomenat l'abril de 1912 comissari general resident al Marroc, afirmava desacomplexadament al maig:  

Els marroquins han de saber que l'avió es un instrument de guerra del qual pot caure el mitjà per cremar o fer volar els seus aduars [...]. Cal que els avions acompanyin les futures columnes expedicionàries [...]. Calen els projectils que s'han reclamat des de fa quatre mesos i, per començar, 300 d’incendiaris, 300 de trencadors i 300 quilos de dards (2).

(2)- Marie-Catherine Villatoux i François Pernot, «L’aéronautique militaire au Maroc avant 1914», Revue historique des armées, núm. 1, 2000.

I els marroquins aviat en van estar informats, també per l’ocupant i “protector” espanyol, a pèl i a repel. L'honor de ser el primer a portar-los la civilització des d’un aeroplà li pertoca al capità Eduardo Barrón y Ramos de Sotomayor, a càrrec de la secció de biplans Löhner Pfeilflieger, de planta en forma de fletxa, adquirits a Àustria, de l’aeròdrom de Sania Ramel, Tetuan.

Barrón, acompanyat per l’observador aeri Carlos Cifuentes Rodríguez, també capità, el 17 de desembre de 1913 llançaria al poblat de Dar Ben Karrich, al sud d’aquella ciutat –territori “propi”–, bombes alemanyes de carbonita (nitroglicerina, sulfur de benzol i una pols feta amb serradures, nitrat de potassi o sodi i carbonat de sodi), de 10 kg de pes, plenes de boles d’acer.

De fet, l’interès –o cal dir l’entusiasme?– d’alguns alts comandaments de l’exèrcit espanyol per desenvolupar el que devien esperar que fos la superarma definitiva contra els “moros” i la garantia d’una pau duradora venia de temps enrere. Compartien sens dubte el que havia escrit el nostre Prat de la Riba, dirigent de la Lliga Regionalista i futur president de la Mancomunitat de Catalunya: «La preparació per a la guerra és la garantia més sòlida de la pau. La guerra que sotmet els pobles bàrbars als pobles civilitzats és una obra de pau i civilització» (3)

(3)- Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906), Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 110-111. 
   

Així, probablement el 1905, l’ajudant de camp del coronel d’Enginyers Pere Vives Vich, el capità de la mateixa arma Alfredo Kindelán Duany, que s’havia format com a pilot d’aviació amb l’esmentat Barrón i que tenia amistat amb el pintor, escultor i inventor valencià Ricard Causaràs Casaña, va demanar a aquest darrer, segons el seu nét (4), amb mires a obtenir un encàrrec formal del ministeri de la Guerra, que dissenyés i construís en estricte secret un aeroplà patri, destinat a usos militars, diferent als que ja volaven per Europa.

(4)- José Luis Causaràs Castelló, Aeroplano-Monoplano Causaràs, 2004, fullet inèdit, s/fol.  
   

En conseqüència, Causaràs construiria dos prototipus de monoplà amb motor i dues hèlixs, i un disseny futurista d’ala en delta rígida –anomenada així per la forma de la majúscula grega delta, Δ–, dividida longitudinalment per una mena de canal de secció en angle: un, d’1,50 m de llargada per 1,06 d’envergadura alar per al qual, després de diverses proves i cinc dies abans que el francès Louis Blériot travessés per primer cop el Canal de la Mànega amb el seu monoplà Blériot XI, presentava al govern civil de València, adreçada al ministre de Foment, la sol·licitud de patent per al seu invent, conforme a la qual Foment instruiria l’expedient núm. 46.026. I de seguida va construir, conforme als plànols presentats, l’aeroplà pròpiament dit, aquest de 12,00 m per 8,50 m: probablement el primer del seu tipus al món.

Qui el va pilotar durant les proves de vol subsegüents seria el jove estudiant d’enginyeria industrial Joan Olivert Serra, a qui els seus paisans de Cullera anomenarien el Volaoret, que per aquelles mateixes dates –setembre de 1909– i al mateix lloc –Paterna, als terrenys de la caserna del Regiment Muntat d'Artilleria núm. 11–, pilotaria també un biplà que havia construït basat en un disseny del seu professor Gaspar Brunet Viadera, en una accidentada exhibició. Pel que fa a les proves amb el Causaràs, en no assolir una altura de 200 m pel cap baix com li hauria exigit Kindelán, la possible construcció per a l'exèrcit d’aquest model d’avió es va desestimar.

I mentre el desenvolupament de l’aviació, esperonat per les dues grans conflagracions mundials, prenia unes dimensions gegantines, sembla que va caldre esperar fins a finals dels anys cinquanta del segle passat perquè es dissenyés per a la Força Aèria dels Estats Units, el primer avió d’ala en delta, l’XB-70 Valkyrie, versió prototipus del que havia de ser bombarder nuclear supersònic B-70, que no s’arribaria mai a construir, cancel·lat el programa el 1961 davant la urgència de construir nous sistemes de míssils balístics intercontinentals (ICBM), més capaços de destrucció massiva i més precisos, guiats remotament i que s’autotransportaven. Tot i això, amb l’XB-70 es van fer proves de vol i experimentació de noves tecnologies durant la dècada de 1960.

Només durant la dècada següent, després d’uns anys de proves, entrarien en servei els grans avions supersònics de passatgers, també d’ala en delta, el francobritànic Concorde (1976) i el rus Túpolev TU-144 (1977), mentre als Estats Units es desenvolupava en secret el Lockheed F-117 Nighthawk, amb el mateix tipus d’ala i un dels caçabombarders més avançats del món, del qual se’n va construir tota una flota al llarg dels any vuitanta, donat a conèixer al gran públic sobretot arran de la seva intervenció el 1991 en la guerra del Golf i, el 1999, en la guerra de Kosovo, formant part de les forces aèries de l’OTAN.

Esq.: monoplà Causaràs. Font: https://luiscausaras.blogspot.com/ - Dta.: Lockheed F-117. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Lockheed_F-117_Nighthawk

De manera que no hem de patir. Segur que investigadors saberuts continuen treballant a sou dels nostres governs, sense dir ni pruna, en noves meravelles tecnològiques que faran del món un lloc més segur. 

«D’esbotifarrar?», em pregunta desconsideradament amb la seva veueta en Pep Consciències.

A favor de Clotet. El Logos a les mans

 

Amb la confiança que donen els anys de lectures i vivències que ja porto a l’esquena, concretament a la part mitjana del trapezi, em permeto recomanar-te el visionat tranquil d'un documental, dirigit per Pablo Spielberg, dic Navarro, que et captivarà. Es tracta d'una aproximació intel·ligent, des de sensibilitats i perspectives diferents, al món sord de la segona meitat del XIX per mitjà de la vida i l'obra del prevere manresà Jaume Clotet, un dels pioners en la investigació lingüística de la protoLSC, convençut com estava que

en vano trabajaría el Misionero en tierras de infieles, si [...] no se dedicara al estudio de la lengua vulgar de aquellos a quienes ha de enseñar el Evangelio […]. Lo mismo decirse debe del catequista del sordo-mudo ignorante. Poco ó nada aprovechará, si no se dedica al estudio de la mímica, que es como su lenguaje [...]. (Clotet, El catequista del sordo-mudo ignorante, 1890, p. 13-14).

  El trobareu a: https://www.espiell.cat/video-post.php?f=6

  No es mereixen.

Patrimoni Arqueològic talla curt

Les Marques. Foto: Oscar de Castro (Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya)

Imagina sisplau que la sort, aliada amb un sol mig enfonsat en l’horitzó, et surt a l’encontre en unes serres situades a l’est del Ter, a cavall de les comarques d’Osona i el Ripollès, quan t’has aturat al capdamunt d’un turonet boscós, just al costat d’un aflorament de roques arenoses, parcialment cobertes per terra i brolla.

La llum tangencial i canviant del sol ponent, adés color de mel, adés rogenca, a més d’acolorir el ventre d’uns quants núvols alts i mitjans ressalta certs relleus en la cara planera de dues roques alineades, les més grosses. Aquestes cares tenen cadascuna una forma aproximada de triangle descansant sobre un costat d'uns 2 m de llarg i 1 m i repicó d’altura (de fet, la base dels "triangles"). I és el prodigi lluminós el que t’hi permet descobrir, astorat, un conjunt de gravats esquemàtics i aparença molt antiga.

Al cap d’uns dies, guiant-te amb penes i treballs per les referències visuals que havies pres amb la intenció de tornar-hi, et plantes de nou a lloc amb paper de calc i carbonet i fas un calc d’uns quants dels gravats (fer-los tots, com pretenies, si més no els visibles, t’hagués suposat més temps del que disposaves). I ja, un cop a casa, la tasca principal, decideixes, és determinar la situació en el mapa de la troballa, cosa que és infinitament més fàcil de dir que de fer.

Comptat i debatut resulta que eres al municipi ripollenc de les Llosses, que ocupa gairebé tota la conca de la riera homònima, afluent del Ter, i part de la de la riera de Merlès, afluent del Llobregat, i que limita al nord i a l’est amb Ripoll, també a l’est amb Sora (Osona), al sud amb Alpens (Osona) i a l’oest amb Sant Jaume de Frontanyà (el Berguedà), no gaire lluny del mas Masot.

D’altra banda, les Llosses (si interpretes correctament Coromines, DECLC), equivaldria a «les ferreries (de ferrer llosser)», que era el menestral encarregat de llossar: passar pel foc de la fornal i aplanar a cops de martell el tall d'una eina agrícola, quan està gastat, per renovar-lo i agusar-lo de nou. «És sabuda –recorda– la importància grandíssima de la farga o ferreria feudal, on el pagès estava obligat a fer llossar les seves eines.» Molt interessant, mestre, però per aquí no vas enlloc.

Tornant als gravats. Fins a una trentena hi vas distingir, aparentment disposats i orientats sense ordre ni concert, repetits alguns i d’altres superposats en part, que no saps si considerar ideogrames d’algun tipus, conats de protoescriptura, marques de bestiar, invocacions a la protecció d’una divinitat (com més endavant passaria, per exemple, amb el monograma IHS, abreviatura del nom grec de Jesús, gravat a les llindes de les portes des de la Baixa Edat Mitjana), o quines altres gaites. I mires de descriure’ls com una manera d’apropar-te a un fenomen conegut però molt poc estudiat. Heus-ne aquí uns quants:

—D’aparença de trident, en què les «dents de la forca», tan llargues com el «mànec» o una mica més, es dirien comprimides transversalment i amb un peu o base amb les puntes arromangades a l’extrem del «mànec». (Fig. 1.)

—En forma de i minúscula d’impremta. (Fig. 2.)

—En forma de A, amb una de les astes perllongada més enllà de l'àpex formant una mena de T inclinada del punt mig de la qual arrenca un braç més prim. (Fig. 3.)

—En forma de P, en què els solcs que delimiten l’ull depassen força el que hauria de ser límit de l’asta, en tant que aquesta té un travesser i la remata un cercolet a manera d’argolla d’on surt una «cueta». (Fig. 4.)

—D’aparença de trineu (Fig. 5.).

—En forma de símbol biològic de dona: el «mirallet». (Fig. 6.)

—En forma de P, amb un ull de forma irregular que recorda el perfil d’un cucurutxo de gelat i una asta el tram terminal de la qual es desvia formant un «peu», en angle lleugerament obtús. (Fig. 7.)

—D’aparença de creu grega (crux quadrata), consistent en un pal recte rematat en tots dos extrems per una forma de V, encreuat pel seu punt mig per un altre, rematat aquest al seu torn per cercolets. (Fig. 8.)

—D’aparença de gra de cafè, consistent en un cercle dividit en dues parts iguals per un solc estret a manera de diàmetre. (Fig. 9.)

—En forma de F, amb amb una asta molt llarga que fa una mica de panxa i la part terminal de la qual es desvia formant un «peu» en angle lleugerament obtús. Aproximadament en el punt mig del tram d’asta situat entre el braç inferior de la F i el «peu» hi ha un travesser tan llarg com l’asta sencera. El braç superior de la F té la particularitat que acaba en el que es diria un grafema lligadura de les lletres minúscules o i a. (Fig. 10.)

—En forma d’estructura quadrangular compartimentada en dos espais iguals a banda i banda d’un eix central, subdividit un d’ells en dues formes també quadrangulars i pràcticament iguals, del vèrtex comú interior de les quals parteix un solc com si se n’hagués pretès representar la diagonal d’una d’elles i, en desviar-se, s’hagués abandonat la tasca. L’espai a l’altra banda de l’eix, al seu torn, està obert com indicant, en una vista en planta, una porta de dues fulles, una de les quals està en línia amb un dels costats curts en tant que en el punt mig del costat oposat hi ha un solc curt i oblic. (Fig. 11.)

—Variant de la figura 8. Els cercolets no són als extrems oposats sinó en els adjacents, com també les formes de V, amb la particularitat que aquestes han «perdut» un dels solcs oblics i convergents.

—En forma d’aspa d’angles obtusos i aguts.

—D’aparença de forca de dues puntes amb un travesser en el «pal».

Etcètera.

Detall d'alguns dels gravats. Calcs: Francesc Mas Ferrandiz

 

Tornes a descobrir el jaciment –ara amb la meitat d’emoció– a la fitxa de l’Inventari del Patrimoni Arqueològic, que l’anomena Les Marques, i la descripció t’aigualeix la festa: «Un conjunt de gravats d'època indeterminada» i «no s'ha dut a terme cap estudi en profunditat que permeti [...] acotar[-ne] la cronologia». Decebut, abans de sortir-ne, prems per inèrcia la pestanya de l’apartat titulat precisament «Cronologia», cregut que no hi trobaràs cap dada o que, en tot cas, s’hi haurà atribuït provisionalment als gravats un context corresponent a una forquilla generosa compresa entre el 2500 i el 1500 aC o, dit d’una altra manera, del Neolític final al Bronze antic locals.

La sorpresa que t’enduus és majúscula en veure que de forquilla n’hi ha, però que abraça del 400 al 1789 dC: grosso modo, des de la caiguda de l’Imperi romà d’Occident a la Revolució francesa. Se’t queda la mateixa cara que si convençut d’haver arribat a les fonts del Nil et diguessin que eren de fet les dutxes municipals.

  Aleshores, in continenti vas i adreces a l’il·lustríssim senyor Patrimoni una súplica sentida:

«Estudiï’s aquests gravats, o inscultures, o petròglifs, sr. Patrimoni, estudiï-se’ls. Em faig càrrec que en absència de context arqueològic en l’entorn immediat datar-los ha de resultar especialment difícil, però convindrà amb mi que és lleig dir blanc aquí i negre més enllà. D’altra banda, fer-los històrics no és pecar de prudent? Esclar que no es pot excloure que en aquestes roques algú hi hagi fet, a l’Edat Mitjana o al segle XXI, els seus primers passos artístics però, com vostè comprendrà, no és gaire probable que es valgués d’una pedra dura i roma que, per repicat o per abrasió, deixaria en el suport una secció en U –com és el cas de la pràctica totalitat dels gravats de referència–, en comptes d’una eina punxant de metall, tipus burí, que deixa una secció en V.

Gràcies per endavant pel seu temps.

Abraçades i petons.»