La cara fosca de les ales

Font: http://www.sirenaselectronicas.com/tag/militares/

Entre el sastre d’Ulm que després d’anunciar-li al bisbe que podia volar, en la paràbola en vers de Brecht, es llança amb una mena d’ales des del campanar de la catedral i es mata, i el bisbe que un cop assabentat del desenllaç, fa repicar les campanes i proclama a la gent amb suficiència: «Era pura falsedat. / Com que l’home no és un ocell, / l’home mai no volarà!», la raó la tenia el sastre.

Ara: també és cert que perquè fos evident que volar era molt més que un somni antic caldria esperar que els germans Montgolfier inventessin el globus aerostàtic d’aire calent (1783) i per aconseguir-ho amb una màquina més pesant que l’aire, al 17 de desembre de 1903 quan els germans Wright, fabricants de bicicletes, en unes dunes costaneres al sud de Kitty Hawk (Carolina del Nord), van fer enlairar i volar el biplà Flyer I, propulsat per motor i pilotat per un d’ells, que en el primer vol fet aquell dia arribaria a mantenir-se en l’aire durant dotze segons i a cobrir una distància de 37 m.

Aquest va ser el tret de sortida en els països desenvolupats de la cursa per construir aparells més grans, ja fossin monoplans o biplans, amb més autonomia, més estables, més segurs. La immensa majoria, compostos fins als anys 50 de dos cossos rectangulars independents que s’encreuaven per la respectiva part mitjana. (Abans d’aquestes dates, molt pocs s’arribarien a construir amb una configuració diferent.)

Però des del minut 1, fossin com fossin i com era d’esperar, els militars es van adonar de les possibilitats d’aquestes màquines tant pel que fa a missions de reconeixement, vigilància i correu com sobretot per eliminar de la faç de la terra, sense risc de la vida dels seus, poblacions enemigues, en especial de “salvatges”, donant amb això una empenteta a «l'extinció gradual de les races inferiors [que] no és només una llei de la naturalesa, sinó una benedicció per a la humanitat», com va escriure el súbdit de la pèrfida Albió Charles W. Dilke en un best-seller de 1869 (1).

(1)- Charles Wentworth Dilke, Greater Britain, A Record of Travel in English Speaking Countries during 1866 and 1867, dos vols. en un, Filadelphia, 1869, cap. XI

	

Serà a partir de febrer de 1909, quan els Wright signen un contracte amb el govern estatunidenc per la compra d'un model d'avaluació, el Wright Military Flyer, que el públic comença a tenir constància de l’interès per l’aviació d’exèrcits i governs de diverses nacions. Així, en una reacció que es pot qualificar de paradigmàtica entre les autoritats colonials, el general francès Lyautey, nomenat l'abril de 1912 comissari general resident al Marroc, afirmava desacomplexadament al maig:  

Els marroquins han de saber que l'avió es un instrument de guerra del qual pot caure el mitjà per cremar o fer volar els seus aduars [...]. Cal que els avions acompanyin les futures columnes expedicionàries [...]. Calen els projectils que s'han reclamat des de fa quatre mesos i, per començar, 300 d’incendiaris, 300 de trencadors i 300 quilos de dards (2).

(2)- Marie-Catherine Villatoux i François Pernot, «L’aéronautique militaire au Maroc avant 1914», Revue historique des armées, núm. 1, 2000.

I els marroquins aviat en van estar informats, també per l’ocupant i “protector” espanyol, a pèl i a repel. L'honor de ser el primer a portar-los la civilització des d’un aeroplà li pertoca al capità Eduardo Barrón y Ramos de Sotomayor, a càrrec de la secció de biplans Löhner Pfeilflieger, de planta en forma de fletxa, adquirits a Àustria, de l’aeròdrom de Sania Ramel, Tetuan.

Barrón, acompanyat per l’observador aeri Carlos Cifuentes Rodríguez, també capità, el 17 de desembre de 1913 llançaria al poblat de Dar Ben Karrich, al sud d’aquella ciutat –territori “propi”–, bombes alemanyes de carbonita (nitroglicerina, sulfur de benzol i una pols feta amb serradures, nitrat de potassi o sodi i carbonat de sodi), de 10 kg de pes, plenes de boles d’acer.

De fet, l’interès –o cal dir l’entusiasme?– d’alguns alts comandaments de l’exèrcit espanyol per desenvolupar el que devien esperar que fos la superarma definitiva contra els “moros” i la garantia d’una pau duradora venia de temps enrere. Compartien sens dubte el que havia escrit el nostre Prat de la Riba, dirigent de la Lliga Regionalista i futur president de la Mancomunitat de Catalunya: «La preparació per a la guerra és la garantia més sòlida de la pau. La guerra que sotmet els pobles bàrbars als pobles civilitzats és una obra de pau i civilització» (3)

(3)- Enric Prat de la Riba, La nacionalitat catalana (1906), Barcelona, Edicions 62, 1978, p. 110-111. 
   

Així, probablement el 1905, l’ajudant de camp del coronel d’Enginyers Pere Vives Vich, el capità de la mateixa arma Alfredo Kindelán Duany, que s’havia format com a pilot d’aviació amb l’esmentat Barrón i que tenia amistat amb el pintor, escultor i inventor valencià Ricard Causaràs Casaña, va demanar a aquest darrer, segons el seu nét (4), amb mires a obtenir un encàrrec formal del ministeri de la Guerra, que dissenyés i construís en estricte secret un aeroplà patri, destinat a usos militars, diferent als que ja volaven per Europa.

(4)- José Luis Causaràs Castelló, Aeroplano-Monoplano Causaràs, 2004, fullet inèdit, s/fol.  
   

En conseqüència, Causaràs construiria dos prototipus de monoplà amb motor i dues hèlixs, i un disseny futurista d’ala en delta rígida –anomenada així per la forma de la majúscula grega delta, Δ–, dividida longitudinalment per una mena de canal de secció en angle: un, d’1,50 m de llargada per 1,06 d’envergadura alar per al qual, després de diverses proves i cinc dies abans que el francès Louis Blériot travessés per primer cop el Canal de la Mànega amb el seu monoplà Blériot XI, presentava al govern civil de València, adreçada al ministre de Foment, la sol·licitud de patent per al seu invent, conforme a la qual Foment instruiria l’expedient núm. 46.026. I de seguida va construir, conforme als plànols presentats, l’aeroplà pròpiament dit, aquest de 12,00 m per 8,50 m: probablement el primer del seu tipus al món.

Qui el va pilotar durant les proves de vol subsegüents seria el jove estudiant d’enginyeria industrial Joan Olivert Serra, a qui els seus paisans de Cullera anomenarien el Volaoret, que per aquelles mateixes dates –setembre de 1909– i al mateix lloc –Paterna, als terrenys de la caserna del Regiment Muntat d'Artilleria núm. 11–, pilotaria també un biplà que havia construït basat en un disseny del seu professor Gaspar Brunet Viadera, en una accidentada exhibició. Pel que fa a les proves amb el Causaràs, en no assolir una altura de 200 m pel cap baix com li hauria exigit Kindelán, la possible construcció per a l'exèrcit d’aquest model d’avió es va desestimar.

I mentre el desenvolupament de l’aviació, esperonat per les dues grans conflagracions mundials, prenia unes dimensions gegantines, sembla que va caldre esperar fins a finals dels anys cinquanta del segle passat perquè es dissenyés per a la Força Aèria dels Estats Units, el primer avió d’ala en delta, l’XB-70 Valkyrie, versió prototipus del que havia de ser bombarder nuclear supersònic B-70, que no s’arribaria mai a construir, cancel·lat el programa el 1961 davant la urgència de construir nous sistemes de míssils balístics intercontinentals (ICBM), més capaços de destrucció massiva i més precisos, guiats remotament i que s’autotransportaven. Tot i això, amb l’XB-70 es van fer proves de vol i experimentació de noves tecnologies durant la dècada de 1960.

Només durant la dècada següent, després d’uns anys de proves, entrarien en servei els grans avions supersònics de passatgers, també d’ala en delta, el francobritànic Concorde (1976) i el rus Túpolev TU-144 (1977), mentre als Estats Units es desenvolupava en secret el Lockheed F-117 Nighthawk, amb el mateix tipus d’ala i un dels caçabombarders més avançats del món, del qual se’n va construir tota una flota al llarg dels any vuitanta, donat a conèixer al gran públic sobretot arran de la seva intervenció el 1991 en la guerra del Golf i, el 1999, en la guerra de Kosovo, formant part de les forces aèries de l’OTAN.

Esq.: monoplà Causaràs. Font: https://luiscausaras.blogspot.com/ - Dta.: Lockheed F-117. Font: https://es.wikipedia.org/wiki/Lockheed_F-117_Nighthawk

De manera que no hem de patir. Segur que investigadors saberuts continuen treballant a sou dels nostres governs, sense dir ni pruna, en noves meravelles tecnològiques que faran del món un lloc més segur. 

«D’esbotifarrar?», em pregunta desconsideradament amb la seva veueta en Pep Consciències.